Joaquim Nadal i Farreras

PAISATGES I PARAULES

El Punt Avui

Acabo de rebre  Paisajes y palabras (Universitat de Santiago de Compostela-Consorci de Santiago, 2012) de Xerardo Estévez Fernández. Un recull dels articles que l’autor ha anat publicant de 1999 a 2011 a la premsa general i de Galícia. Un conjunt d’articles posteriors a l’etapa que l’autor va dedicar a la política com a diputat autonòmic, al Congrés i, finalment, com a alcalde de Santiago de Compostela en els períodes de1983 a 1986 i de1987 a 1998. Abans  d’acabar el segle XX, Xerardo Estévez va abandonar l’activitat política i va tornar amb plenitud a la seva condició d’arquitecte. És, doncs, des d’aquest vessant que cal llegir les aportacions compactes i coherents d’aquesta publicació.

En Xerardo Estévez s’hi combinen la capacitat de reflexió i d’anàlisi amb el pragmatisme de l’acció. Va ser segurament la pulsió magnètica de l’activitat municipal que el va portar de l’activisme militant a una certa fatiga, pel fet d’haver hagut de combinar, a la seva ciutat, un discurs de gran volada, d’ambició universal i l’esclavatge del paper a la butxaca amb les notes diàries de les incidències recollides a peu de carrer, en un exercici constant d’immersió urbana i d’immersió humana.

Format com a arquitecte a Catalunya, a l’escola de Barcelona, i bon coneixedor de Catalunya, de la nostra cultura i de la nostra llengua, s’ha emmirallat, sovint, en els catalans per construir un discurs, un projecte, una idea, per Galícia. Ha pretès fonamentar la nova realitat gallega en una comprensió del territori, del paisatge, de l’entramat de ciutats i àrees urbanes i de la interrelació entre aquest sistema de ciutats i les particularitats de l’hàbitat dispers, de les àrees metropolitanes difuses i confuses. Amb una mirada poètica i exigent al front marítim, al litoral, i la seva protecció i promoció. La idea de la prevalença de la planificació territorial i dels efectes beneficiosos dels plans directors urbanístics traspua en una bona colla dels articles, en els quals  sovint s’apel·la a les polítiques desplegades a Catalunya en matèria d’urbanisme i de planificació territorial. A l’article “Dolça Catalunya” fa un repàs de la història recent, del plet estatutari, de “la incomprensible pirueta de reformar-lo després de votar-lo” i reivindica la llengua i el territori (geografia, població, paisatges) com a elements definidors essencials del nervi de la nació, deixant-ho ben clar per molt que hi hagi qui pensi que el territori ho aguanta tot i el que més compta és l’economia. Quan és així és a risc d’una alta capacitat d’autodestrucció. Vet aquí els criteris que aplica també a l’anàlisi de la realitat gallega en els articles “Galicia decide paisaje”, “El lugar de Galicia”, “Galicia, gobernar el territorio” i, finalment, “La Galicia del xacobeo”. Una relació estreta entre governació i polítiques per definir la construcció de la realitat futura.

Xerardo Estévez, d’àmplia cultura musical i artística estén la seva mirada al món i explora Londres o París, Nova York o Lisboa, Edimburg, Bruges o Praga, per posar només uns exemples, sempre amb la mirada atenta de l’olfacte polític i de l’ull de l’arquitecte, de l’urbanista i, fins i tot, de l’antropòleg social. I projecta amb una tendresa exquisida aquesta mirada universal a la seva ciutat de Compostela. Cada carrer, cada plaça, cada llamborda, cada llogarret rural, la relació entre la materialitat i l’espiritualitat del camí de Santiago esdevenen el fil finíssim que condueix un projecte ambiciós guiat pels paràmetres que sempre han presidit les seves actuacions i el seu pensament: encaix dels equipaments, transport públic i integració de les infraestructures, equilibri entre implantació urbana i paisatge, rehabilitació urbana i projecte de ciutat, amb la cohesió social al capdavall. Les reflexions sobre la Catedral, l’organització dels pelegrinatges del camí, la relació dialèctica entre Catedral i camí. El paper d’articulació urbana de les dues grans places de la ciutat: Obradoiro i Quintana, una simfonia d’espais en un context urbà d’una qualitat extrema, de riscos evidents i de superació manifesta, amb una intervenció minimalista, al detall, sobre els colors, les textures, els materials, les teulades. Des d’aquestes places es pot pensar la ciutat que s’obre a la cultura, a la recerca des de la universitat, als grans equipaments articuladors del creixement a l’empara de la capitalitat guanyada i exercida.

A Santiago dialoguen el “maestro Mateo” i Chillida, els obradors de la Catedral, Gelmírez i Álvaro Siza, i les grans rouredes dels parcs posen un prat de verd al granet emergent de l’arquitectura dels mercats, dels cementiris, de la ciutat mateixa, amb la culminació dels líquens daurats de la façana barroca de la Catedral.

Hi ha des d’aquesta visió municipal un doble compromís. La reivindicació de la revolució incompleta dels municipis i les ciutats desemparats encara d’una legislació bàsica que en reconegui, alhora, els mèrits i les funcions, les competències i les capacitats econòmiques.

I, en segon lloc, un compromís per la mobilitat, l’habitatge, el transport públic. Xerardo Estévez alerta cinc anys abans de l’explosió de la bombolla immobiliària dels riscos d’un model expansiu i especulatiu, del problema d’un parc d’habitatges saturat d’oferta i desajustat a la demanda, d’una distància abismal entre l’oferta de pisos de compra i la inexistència d’un mercat de lloguer.

Hedonista selectiu evoca la infantesa amb el fum d’un havà per Any Nou, fuig del tancament de l’any sant per no caure en la nostàlgia, es confessa agnòstic tot i que diu que “sólo nos queda rezar” i immediatament se sobreposa a la llosa nostàlgica, obre la finestra, deixa que el fum se’n vagi i proclama la necessitat d’aire fresc.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

7 Abril 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a PAISATGES I PARAULES

LA DEVESA UN COP MÉS

Diari de Girona

El fill d’un amic que no viu a Girona va dir fa pocs dies al seu pare que li havia agradat molt el “bosc” de Girona on l’havia portat a jugar. Aquesta és una primera obvietat que hauríem de considerar sempre que parlem de la Devesa. Està conceptuat com un parc urbà, però el tipus de plantació que s’hi ha anat fent determina el caràcter dominant de bosc de plàtans.

Aquests dies ha aparegut a la premsa una amenaça que s’intuïa però que ningú no s’acabava de creure encara. Els mitjans s’han fet ressò que en les properes setmanes caldrà tallar prop de quaranta mil plàtans a les vores del Canal du Midi. Aquesta obra d’enginyeria patrimoni de la humanitat ha tingut, en les vores del camí de sirga, unes rengleres extensíssimes de plàtans que ressegueixen la sinuositat deliciosa del canal. Estan atacats per un fong, el Ceratocystis fimbriata f. platani (els francesos en diuen el chancre coloré), que impregna tot l’arbre fins a les arrels i en qüestió d’entre quatre i sis anys els mata. La bòveda vegetal que aixopluga les aigües del canal des de fa moltes dècades pot desaparèixer del tot, tot esperant les tasques de reforestació (sic) que diu la premsa que ha promès el president Sarkozy. El Diari de Girona ja es va fer ressò fa un temps, apel·lant als coneixements científics i especialitzats de Narcís Motjé, de la presència aïllada i controlada del Ceratocystis en un bosc de plàtans a Calonge.

Penso sovint en les imatges de l’avinguda de Ramon Folch dels anys trenta amb una volta vegetal de plàtans aixoplugant les fires comercials de la República, les imatges posteriors de desolació de la mateixa avinguda i de la plaça de Correus, en els anys seixanta, quan l’avinguda va haver d’adoptar el format de via de gran capacitat, i contemplo ara, amb entusiasme, la dimensió dels nous plàtans de l’avinguda, plantats encara no fa dues dècades.

Bosc, risc, regeneració. Vet aquí tres temes i tres paraules clau per al futur de la Devesa. En aquest sentit, qualsevol proposta no pot ignorar la història i saber-se situar en la mateixa evolució que ha fet la Devesa des dels primers impulsos de l’estudi de 1975, promogut pels col·legis professionals, la campanya “Salvem la Devesa!” i les previsions, només satisfetes a mitges, del Pla especial de la Devesa, que van redactar els arquitectes Llistosella i Montsalvatge. S’ha fet l’eliminació de cossos impropis, ara a punt de culminar amb la desaparició del tir olímpic, el sanejament constant dels sòls regant-los i adobant-los i el tractament fitosanitari dels arbres amb campanyes de fumigació contra les plagues identificades.

Salvades les plagues i ordenats els espais, els usos impropis i les compactacions dels sòls han esdevingut secundaris amb relació a fa dues dècades. El Palau Firal i l’Auditori són el pol d’atracció definit en el seu moment pel Pla especial. I, ara, cal prendre consciència que la vida dels plàtans es pot allargar però no és indefinida, i que una política racional de plantacions i substitucions és l’única manera intel·ligent d’evitar la mort biològica del parc.

Jo mateix ja deia coses semblants l’1 de febrer de 1975 a “La Devesa entre el record i el perill” (Presència). Però han passat moltes coses, la majoria positives per a la Devesa. Fins i tot l’aparició, a l’altra banda del Ter, del parc de les Ribes del Ter és un signe de capacitat de la ciutat de desdoblar, amb usos diferenciats, una riba de l’altra.

A la Devesa s’han fet fins ara els deures imprescindibles. Amb tot, a aquest bosc de plàtans què li pot tornar la intensitat d’ús ciutadà que va caracteritzar la dècada dels cinquanta i que la motorització i el canvi social va escombrar definitivament? Com és possible convertir un bosc en un parc anglès sense desnaturalitzar-ne les característiques essencials? Convertir-la en un parc urbà, vol dir urbanitzar-la més com a parc? O simplement la lluita bàsica segueix essent la de la salut del bosc i la seva continuïtat?

Potser hem de concloure, sense tirar la tovallola, que allò que no ha aconseguit la política (l’ús social intensiu de la més gran reserva de verd que una ciutat pot somniar) ho podrà, finalment, imposar la crisi econòmica que ens farà retornar a hàbits més domèstics i locals quan acabem d’adonar-nos del tot de la dimensió dels daltabaixos financers que ens depara el món i nosaltres només podem contemplar atònits. Això sí, davant d’un vermut i unes olives farcides sota els plàtans de la Devesa.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/12/devesa-cop-mes/507668.html

12 Agost 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LA DEVESA UN COP MÉS

NORMES DE PLANEJAMENT URBANÍSTIC DELS MUNICIPIS SENSE PLANEJAMENT A CATALUNYA

 Pròleg a Normes de planejament urbanístic dels municipis sense planejament a Catalunya. Barcelona, DPTOP, 2010 

El Govern de Catalunya ha volgut des de 2003 actualitzar el marc normatiu en matèria de planificació territorial i de planejament urbanístic. Es tractava d’omplir els buits clamorosos que hi havia i completar el mapa de tot Catalunya a tots els nivells de la planificació. Aquest és el sentit que han tingut les aprovacions definitives dels set plans territorials parcials que fixava la Llei de 1983 i que mai no s’havien fet. En un mateix sentit cal interpretar el gran gruix de plans directors territorials i de plans directors urbanístics que, amb vocació supramunicipal i amb una mirada territorial o sectorial, han volgut abastar àmbits estratègics on calia una visió àmplia i de conjunt. S’ha tractat de fixar unes directrius de caire supramunicipal i aportar, així, la cobertura necessària al desenvolupament del planejament urbanístic municipal que sovint no havia acabat d’arrencar per manca de directrius.

Amb tot i malgrat aquest esforç de planificació en l’exercici de les competències estrictes que corresponen al Govern de Catalunya, quedava un tema pendent i candent que calia abordar com fos per tal de cobrir íntegrament tot el territori de Catalunya amb figures de planejament.

La qüestió era molt simple: tot i el determini de la Llei d’urbanisme de 2002 i del Text refós de la Llei d’urbanisme de 2005, que establien molt clarament l’obligació dels municipis de dotar-se de figures de planejament, en quedaven uns 170 sense haver pres la iniciativa d’avançar en la direcció que marcaven les lleis o, si ho havien fet, s’havien entrebancat en el primer moment. Per aquest motiu, el mapa municipal de Catalunya presentava uns espais en blanc molt notables on no existia cap mena de normativa que permetés orientar el creixement, la dotació d’equipaments, la preservació del patrimoni i l’entorn. Es tractava d’omplir-los i de tancar el mapa. De completar per baix el que a nivell territorial i supramunicipal ja havia fet pel seu compte el Govern de la Generalitat.

Sorprèn, és clar, que una qüestió tan òbvia fos encara una qüestió pendent. Costa d’entendre i fins i tot potser podem pensar que no pot cabre en el cap de ningú una mancança tan evident.

De fet, el sentit de la normativa urbanística és molt clar tot i que també és veritat que costa d’entendre la seva significació. Vull dir que és molt comú que la ciutadania es resisteixi a admetre que el planejament urbanístic dibuixa el futur i en aquest aspecte no només dibuixa la realitat existent i la condiciona, sinó que dibuixa les previsions futures, el marc dels creixements i les seves característiques. L’urbanisme és l’art de combinar el que és i el que pot ser regulat i definit per una Llei local imprescindible que són els Plans d’ordenació urbanística municipal. És tant com dir que es tracta de disposar de les regles del joc, i del camp de joc i els seus límits. Què es pot fer i què no es pot fer. Fins on arribarà aquesta ciutat o aquest poble i aquest altre si va desenvolupant les previsions contingudes en el seu planejament. Saber què s’és i que es pot ser, saber on ets i fins on pots arribar, dóna una gran seguretat jurídica i estableix un marc adequat per exercir el poder local que tenen els municipis.

La Generalitat, doncs, vist que el mapa no es movia es va decidir a redactar aquestes normes, que han tancat el mapa i han dotat tots els municipis de Catalunya de figures de planejament. Ara, al 2010 s’ha completat el mapa. Sembla mentida però és així.

Els equips del Departament de PTOP han treballat intensament i han elaborat una documentació acurada i ajustada que s’ha sotmès al contrast dels municipis afectats.

En algun cas hi ha qui ha volgut discutir la idoneïtat de la iniciativa de la Generalitat, considerant que es produïa una clara invasió de les competències municipals i una vulneració del principi de l’autonomia local.

Som municipalistes per tradició, per formació i per experiència. Res més lluny del nostre ànim que vulnerar uns principis en els quals creiem i pels quals hem lluitat des de responsabilitats molt diverses.

Tan és així que un cop aprovada aquesta normativa, que era imprescindible i que corregia una anomalia insòlita en el mapa de Catalunya, hem dit a tots els municipis i ho tornem a repetir ara que el contingut d’aquest document té vocació de perdurar únicament el temps que es prengui cada ajuntament per aprovar les seves pròpies normes en l’exercici de les seves competències. Si en poc temps aquest document perd vigència per una massiva tramitació i aprovació de planejament urbanístic municipal, la nostra felicitat serà completa. D’una banda haurem cobert un buit inexplicable i de l’altra els municipis s’hauran afanyat a fer els seus plans i a recuperar la iniciativa que ha romàs alentida durant un temps.

Vull veure perdre actualitat a aquest document. Serà penyora evident de la seva utilitat!

30 Novembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a NORMES DE PLANEJAMENT URBANÍSTIC DELS MUNICIPIS SENSE PLANEJAMENT A CATALUNYA

TEXT REFÓS DE LA LLEI D’URBANISME

Pròleg al Text refós de la Llei d’urbanisme. Generalitat – DPTOP, Col·lecció “Quaderns de legislació” núm. 94.

Els canvis més recents en la legislació urbanística feien imprescindible aquest text refós que ara publiquem. El Govern va aprovar el 3 d’agost un decret legislatiu que incorporava la totalitat de les modificacions introduïdes en la legislació urbanística des de l’aprovació de la Llei d’urbanisme de 2004 i el posterior Text refós de 2006.

Són modificacions que s’han produït per adaptar la legislació a les conseqüències de la crisi econòmica, a les necessitats de la política d’habitatge i a l’exigència de més mecanismes de control i transparència en la destinació de les plusvàlues generades per les transaccions fetes a l’empara de mecanismes de requalificació.

Tot plegat en un context que sempre ha sigut extremadament garantista i que ha buscat la màxima celeritat en la tramitació dels expedients, en la publicació dels acords de les comissions d’urbanisme i en la resposta i atenció als requeriments del món local.

Els processos de transformació urbanística comporten sempre un conjunt d’exigències bàsiques de caràcter administratiu i, alhora, reflecteixen el context polític expressat en la voluntat del legislador. El Govern de Catalunya ha volgut en els darrers set anys definir una política urbanística que incorpori els criteris generals del programa de planejament territorial concretats en els set plans territorials parcials, i que busqui reduir i minimitzar el consum de sòl, racionalitzar el creixement i ajustar a una estricta proporcionalitat els marges dels municipis per al seu propi desenvolupament. No només això, sinó que s’hi sumen les directrius que es desprenen de les lleis de la mobilitat i el paisatge que conformen, conjuntament amb els plans i les lleis territorials i urbanístiques, un cos de doctrina al servei de la cohesió territorial i social.

Aquest text que presentem defineix un horitzó raonable per al desenvolupament territorial de Catalunya i esdevé una eina imprescindible per navegar en el territori complex de la legislació sobrevinguda sobre una matèria delicada i sensible.

Voldria afegir que caldrà algun dia pensar mecanismes de simplificació del marc normatiu i afavorir uns procediments de tramitació i aprovació que redueixin els temps i reforcin les garanties, tot i facilitant les naturals expectatives de municipis i particulars sense mai perdre de vista que als ulls del legislador preval sempre, com ha de ser, l’interès comú i col·lectiu.

10 Novembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a TEXT REFÓS DE LA LLEI D’URBANISME

ENTREVISTA A TARRAGONA RÀDIO

JOAQUIM NADAL, CONSELLER DE POLÍTICA TERRITORIAL I OBRES PÚBLIQUES DE LA GENERALITAT

Data de publicació: 18/08/2010 10:21
[Tarragona]

Dimecres 18 d’Agost de 2010

A la quarta hora del programa ens acompanyarà el consell de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Joaquim Nadal. Amb ell repassarem l’estat de les infraestructures a les comarques tarragonines i qüestions relacionades amb el transport públic i la política urbanística del govern .

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.
 

18 Agost 2010 Posted by | Altres, Ràdio | , , , , , | Comentaris tancats a ENTREVISTA A TARRAGONA RÀDIO