GIRONA, CIUTAT UNIVERSITÀRIA

Diari de Girona

A les diverses entrades per carretera a la ciutat es poden veure nous rètols o afegits en rètols ja existents en el quals se subratlla el caràcter universitari de la ciutat. Aquesta nova retolació coincideix amb els actes de celebració del vintè aniversari de la creació de la Universitat de Girona per una llei del Parlament de Catalunya, aprovada el dia 12 de desembre de 1991. Aquesta Llei culminava el procés iniciat el curs 1969-1970 amb la creació del Col·legi Universitari de Girona. Així arrencava el tercer intent d’atorgar estudis universitaris a la ciutat. Primer entre 1446 i 1717, després de1869 a1874. Estem segurs que aquest tercer intent que ja és, a hores d’ara, el més reeixit i el més complet perduri en el temps i relligui passat, present i futur des de les arrels del rectorat que se situen en el mateix edifici de la Universitat literària renaixentista fins a les apostes més innovadores en matèria de recerca que se situen en els edificis i amb les empreses del Parc Científic i Tecnològic.

Arran d’aquest vintè aniversari, la Universitat de Girona acaba d’editar Universitat de Girona: Història, arquitectura i patrimoni. Brau Edicions-UdG, 2011. Xavier Torres, Carles Cortada, Salomó Marquès, Dolors Juvinyà, Rafel Martí, Helena Benito – Jaume Portella, hi repassen els dos intents històrics i els diferents moments i centres del ressorgiment contemporani de la Universitat a la ciutat, com a fusió de diferents centres (CUG, Politècnica, Infermeria, Magisteri, estudis empresarials) fins a aglutinar-se en una única institució universitària. A la segona part del llibre, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera repassen l’evolució del sector de la ciutat, on se situa el campus del barri vell en els temps antics i medievals mentre que Josep M. Fonalleras escriu, al final del llibre, les seves “Notes per a un paisatge”. Entremig d’aquesta segona part hi ha tot un seguit de col·laboracions singulars dedicades a l’arquitectura i el patrimoni del campus del barri vell i del campus de Montilivi o el Parc científic i tecnològic. Els autors aborden principalment els aspectes més rellevants de la nova i de la vella arquitectura, però també les qüestions patrimonials que ens són conegudes o que els mateixos autors han investigat. Les col·laboracions de Josep M. Birulés (en algun cas d’emmarcament general) i de Joan Molina, Joan Bosch – Francesc Miralpeix, Jordi Bosch – Joan Tarrús, Joaquim Garriga, Josep Fuses -Joan M Viader, Francesc Hereu – Joaquim Español, Nadia Fava, Lluïs Cantallops, Arcadi Pla, Víctor Rahola, Josep M. Montaner  i Javier San José Marqués ens situen, així, davant del progrés i l’articulació de dos campus potents, la seva implantació i les aportacions que s’han fet en matèria de rehabilitació, construcció de nous edificis i dotació d’equipaments per configurar amb tots els ets i uts una ciutat universitària.

Una aportació rellevant i en molts aspectes imprescindible. Ara tenim, en un sol volum, l’actual configuració dotacional i arquitectònica i patrimonial de la UdG. Queda, però, pendent encara l’estudi complet (en coneixem aspectes parcial) de l’ impacte econòmic de la UdG en l’economia de la ciutat i de la província, a l’estil dels estudis que es van fer sobre l’impacte econòmic directe (inversions) i indirecte dels Jocs Olímpics de1992 aBarcelona. Sovint ens fan aquesta pregunta i tots responem amb vaguetats generalistes fonamentades en una observació directa i objectiva, però, ara per ara, molt difícil de quantificar. Tampoc no tenim prou elements per a quantificar l’impacte de la relació ciutat-Universitat.

Sí, però, que podem concretar que la major part de la implantació dels campus s’ha fet amb l’aportació dels terrenys corresponents per part de l’Ajuntament de Girona, bé sigui en forma de cessió gratuïta a la Universitat bé amb la constitució de drets de superfície de molt llarg abast. Així podem concretar que el campus de Montilivi es nodreix, principalment i no únicament, de 90.462m2 en drets de superfície (18.464 per acord plenari de 10-XI-1992, 65.267 de 4-XII-1992 i 6.103-3.636 l’11-VII-1995) i de 27.778m2 de cessió gratuïta (14.992 l’11-III-1977 i 14.737 el 29-IX-1988). Tot això refós amb un acord plenari de 14 de setembre de 2010 i protocol·litzat amb una escriptura davant del notari Enric Brancós de 3-II-2011.Per la seva banda una escriptura davant del notari de Girona  José M. Estropá de 26.V.2009 refon i concreta les cessions de 2.912m2 a les Àligues l’any 1984, i de 20.779m2 a Sant Domènec l’any 1985, amb acords plenaris de 12.VII.1983 i de 28.IV.1987 i la corresponent agregació de les dues peces el 19.X. 1992. Convé també precisar que per renúncia de l’Ajuntament es féu, també, la cessió gratuïta directa del Ministeri de Defensa a la Universitat de l’església de Sant Domènec, que havia quedat fora dels altres tractes anteriors pel fet que calia aclarir la seva destinació a l’orde dels Dominics, fet que es va resoldre també amb la generosa col·laboració de la comunitat dels Dominics a Girona.

Queda, doncs, ben palès que l’Ajuntament va fer la contribució patrimonial més important per dotar de sòl la Universitat de Girona. Com hi queda també que les cessions que va fer l’Ajuntament de terrenys i edificis adquirits pel patrimoni municipal van captar per la seva cessió a la UdG un valor afegit i una capacitat d’atraure inversió que l’Ajuntament tot sol no s’hauria pogut permetre. De fet, la irrupció a la ciutat de la nova realitat universitària va accelerar les previsions de l’Ajuntament respecte al seu Pla especial del barri vell de 1983, podent concentrar les seves inversions en altres sectors i deixant a la Universitat l’esforç inversor més important a les àrees del campus del barri vell i de Montilivi.

Caldrà, doncs, ara amb l’empenta de les celebracions fer un pas més i demanar als departaments més econòmics que afegeixin llum als treballs, encara parcials, de què disposem i que ens ajudin a quantificar i conèixer la significació de la UdG amb relació a la demografia, la sociologia, el talent i el coneixement, l‘urbanisme, el consum, la cultura, l’habitatge i tantes altres coses que formen part de la ja irrenunciable interrelació entre la Universitat i la ciutat, en una simbiosi que fa ja molt difícil d’imaginar com seria la ciutat i la seva vida si no tingués la Universitat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/06/girona-ciutat-universitaria/540389.html

ELS NADAL I LA UNIVERSITAT DE GIRONA

Tertúlia amb Joaquim Nadal, Anna Nadal, Manel Nadal, Rafael Nadal i Josep Maria Nadal al programa especial de “El matí de Catalunya Ràdio”, amb motiu del 20è aniversari de la Universitat de Girona

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

MANIFEST OPTIMISTA

Diari de Girona

Som el que pensem i el que sentim. Els pobles, les ciutats, els països, les nacions són el que pensen els seus ciutadans. Les grans línies de pensament marquen l’orientació de la vida i de l’organització col·lectiva. Sovint, així, ens trobem amb imatges i idees que confirmen o desmenteixen l’estricta realitat material que coneixem. Aquesta és l’arrel de la complexitat dels estats d’opinió, dels estats d’ànim de les comunitats. Països benestants declinen lentament submergits en el declivi del seu propi benestar i països emergents vibren apassionadament en el projecte col·lectiu del seu ressorgiment. La vella Europa o el Brasil, a tall d’exemple.

Però sovint topem també amb línies de pensament instal·lades en un derrotisme irreal, en la més estricta negativitat de frustracions personals que es volen elevar a categoria, en un pessimisme sistemàtic que es desmenteix a si mateix per la pròpia realitat.

En aquest contrast i des d’una perspectiva realista és imprescindible construir discursos que generin una il·lusió col·lectiva, projectes que desvetllin la vibració de la comunitat, propostes d’engrescament compartit que estimulin l’orgull comunitari i l’autoestima, la creença sòlida en les pròpies possibilitats.

És possible que entre tots hàgim generat un model social en el qual destaquen les insatisfaccions i la crispació per damunt de les expectatives de futur raonable. I justament en el context de crisi que vivim és evident que és imprescindible construir una nova proposta que arraconi el negativisme sistemàtic i que plantegi un recorregut creïble cap a nous horitzons.

M’agradaria situar-me, a tall d’exemple, en el nostre entorn més immediat i plantejar les coses en termes d’actitud, de percepció i de disposició a afrontar els reptes.

La setmana passada a la Fontana d’Or, a l’acte de presentació del darrer llibre d’en Jaume Curbet, aquest ens va presentar una realitat complexa amb una simplicitat extrema. Visc –deia Curbet- a cavall de dues ciutats, Bogotà i Girona. Bogotà, una ciutat de població i cens imprecís de més de vuit milions d’habitants. Una ciutat d’un nivell d’inseguretat altíssim pels estàndards mundials, de violència diària contrastada per les informacions i les dades, però d’una percepció baixa d’aquesta inseguretat. Girona, en un sentit ampli, (Curbet parlava davant entre d’altres de Iolanda Pineda, l’alcaldessa de Salt, el dia abans de la manifestació), és una ciutat d’un nivell de seguretat bastant raonable, d’uns nivells de violència baixos i, en canvi, d’una percepció en l’imaginari col·lectiu d’inseguretat superior a la percepció dels habitants de Bogotà, concloïa en Jaume en una intervenció breu, contundent i emotiva en el terreny professional i personal.

Som, doncs, el que pensem que som, més enllà de les coordenades de la més estricta realitat i tenim les pors que nosaltres mateixos ens hem creat fruit d’inseguretats que ataquen més el cor del model de la societat que hem construït que no pas a la realitat mateixa que ens toca de viure.

És per això que, també, en el nostre entorn més immediat ha trobat un cert terreny abonat la literatura del derrotisme i de la desafecció, de la negativitat construïda com una arma per deconstruir la realitat mateixa i fabricar en l’imaginari col·lectiu una idea de declivi que la mateixa realitat desmenteix.

Girona, per exemple, i Salt també, comparteixen projectes de gran nivell internacional i d’una projecció d’èxit que ponderen millor els de fora que els de casa. Gent de Salt, a cavall entre Girona i Salt, ha definit un sistema metropolità de teatres i ha proposat un projecte d’ambició indiscutible i de projecció ja internacional. Temporada Alta de la mà de Salvador Sunyer, nom de ressonàncies saltenques indiscutibles, ha sabut créixer i madurar fins a esdevenir el festival de teatre de tardor de més relleu de Catalunya amb propostes innovadores, amb una programació ambiciosa i amb la creació d’espectacles amb vocació de ser exportats i distribuïts.

Fa pocs dies també i encara en plena vigència hem pogut recordar les connotacions d’èxit mundial, de projecció internacional amplíssima dels cursos i els convidats de la Càtedra Ferrater Mora. La trajectòria de vint anys avala una aposta que converteix la Càtedra i la Universitat de Girona en un referent acadèmic indiscutible.

Finalment, també a tall d’exemple. D’aquí poques setmanes obrirà les seves portes a Girona el Fòrum Gastronòmic. Una altra efemèride que de la mà dels grans restauradors gironins, els Adrià i germans Roca, i de la proposta agosarada i innovadora dels seus organitzadors ens proposa una reflexió i una acció compartides, al voltant de la gastronomia, d’abast mundial.

Temporada Alta, la Càtedra Ferrater Mora i el Fòrum Gastronòmic, tres antídots al derrotisme, al decadentisme interessat, a la literatura de la negativitat. Tres indicis de la llavor d’un futur amb promesa de grans èxits.

És veritat que la realitat és més complexa, és veritat que la crisi colpeja, és veritat que les dificultats són grans. I és veritat que si apliquem la millor filosofia de Josep Guardiola, explicada partit rere partit, els èxits del passat no nodreixen les garanties dels èxits futurs que només s’aconseguiran amb l’esforç de tothom, amb projectes ambiciosos i amb un treball constant i tenaç. Tot l’equip ha assumit la mateixa filosofia; treballar, entrenar i picar pedra sense defallir partit rere partit.

Aquí adquireix tot el seu sentit com a darrer símbol la inauguració dissabte passat, a les instal·lacions del GEiEG de Sant Ponç, de l’escultura “Afany” de Bonaventura Anson. Una escultura construïda i proposada amb el reciclatge ordenat de fustes cremades en l’incendi de la matinada del 17 de gener de 2008. Aquestes deu fustes apunten a l’excel·lència, a la capacitat de superació, a l’ambició col·lectiva, a una actitud que ajuda a crear la percepció de la confiança en el futur. Els accidents de recorregut no han acovardit els dirigents del Grup que s’han refet de l’ensurt i just dos anys després ens proposen una reflexió del ressorgiment, una idea per compartir.

Les fustes cremades, les il·lusions reconstruïdes, l’ambició i l’afany restablerts, són els ingredients d’un manifest optimista que ens ha de portar a creure en els projectes de futur i en les nostres pròpies possibilitats com a comunitat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/01/28/manifest-optimista/461441.html

RAFAEL MONEO I LA CÀTEDRA

Diari de Girona 

Aquest vespre es presenta a la Fontana d’Or el llibre de Jaume Curbet: Un món insegur. La seguretat en la societat del risc. És la culminació d’un curs que s’ha desenvolupat aquesta setmana en el marc dels actes del vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora.

A la mateixa Fontana d’Or es pot veure des del 13 de novembre i fins el 30 de gener l’exposició “Vint anys de pensament contemporani. La càtedra Ferrater Mora (1989-2009)”. I també aquí el dimarts 18 i el dimecres 19 s’ha desenvolupat un curs impartit per Rafael Moneo amb més de dos-cents cinquanta inscrits sobre “El comienzo de un proyecto: Una reflexión acerca de cómo procede un arquitecto al enfrentarse a una nueva obra valiéndose para ello del examen de diversos trabajos”.

Avui seré a la presentació del llibre d’en Jaume, per amistat personal, però sobretot perquè al llarg de la seva trajectòria el seu treball i la seva reflexió al voltant dels temes de la seguretat han tingut un rigor extrem i han respost sempre a anàlisi afinadíssimes de les complexitats que expliquen els fenòmens d’inseguretat i tots els seus condicionaments. El coneixement que traspua en Jaume i que ja va transmetre a l’entrevista que li va fer fa pocs dies el DdG denota un nivell de maduració de les reflexions que aporta ciència al servei de les polítiques de seguretat.

He vist també l’exposició sobre els vint anys de la càtedra; les fotografies, la cronologia, el procés fundacional, els professors convidats, les eminències que en vint anys han desfilat per Girona, la simplicitat del muntatge i l’eficàcia de les explicacions; la sobrietat del blanc i negre i la capacitat didàctica dels textos. El llibret que fa de catàleg és un bon complement de l’exposició i una guia pràctica per tal de conèixer el que ha representat i ha aportat la càtedra a la ciutat i a la Universitat de Girona. La rectora Anna M. Geli subratlla el pes de la Universitat i el professor Josep M. Terricabras, màxim impulsor del projecte, ens porta pel camí de la gestació i les complicitats que va teixir per portar a Girona la càtedra, la biblioteca de Josep Ferrater Mora i els vint anys d’activitats desplegades amb una gran eficàcia i una resposta entusiasta de la ciutat i del món professional i universitari. Un entusiasme que no ha escapat de les modes i que ha suscitat desbordaments espectaculars com el que va despertar la presència de Noam Chomsky l’any 1992. Però si en d’altres casos no s’ha arribat als centenars de seguidors de Chomsky es parlava fins i tot de més de mil, podem ben bé assegurar que la totalitat dels convidats al llarg de vint anys han despertat des de la seva notorietat manifesta un interès indiscutible. La multiplicitat de disciplines i la rellevància dels convidats han situat any rere any Girona en el mapa. Recordo encara molt intensament l’emoció per la presència de Lluís Santaló, gironí de Buenos Aires i associat a un nom de profundes empremtes gironines i d’un exili incert; la intensitat intel·lectual del curs del pare Miquel Batllori i la seva profunda saviesa que traspuava en totes les converses, molt més enllà dels cursos, amb un punt de fina ironia i diplomàcia vaticana, passada pel sedàs de l’escola jesuítica i la indiscutible empremta d’un senyor de Barcelona; la vibració per la presència de col·legues del món de la història que he admirat sempre, com Eric Hobsbawm o Josep Fontana; l’interès especial per David Harvey desvetllat pels companys geògrafs i per la coneixença amb Pasqual Maragall. O simplement les ressonàncies mundials de noms com Alain Touraine, Leonard Boff, Edgar Morin, Joseph Stiglitz, Theo Angelopulos, o el mateix Ferrater a l’inici de tot el procés.

Dimecres a la tarda vaig poder assistir a una part del curs de Rafael Moneo. Vaig viure un col·loqui vivíssim, conduït magistralment per Moneo amb un micro a la mà i passejant pel passadís de la sala d’actes de la Fontana o seient, quan les seves pròpies respostes s’allargaven, al costat del públic o de qui havia formulat la pregunta. Temes clau sobre l’arquitectura, els materials, l’obra, els referents històrics, culturals i espacials d’una obra arquitectònica, l’ofici mateix, els condicionants, els concursos, la relació turbulenta a vegades entre enginyers i arquitectes. Tot desfilava per davant dels ulls intensos i l’expressió meditada i justa d’aquest arquitecte navarrès de setanta-tres anys que ha combinat una obra importantíssima i singular amb la docència acadèmica a Harvard seguint l’estela de Sert i mantenint el to d’una presència hispànica als Estats Units de rellevància mundial en el terreny de l’ensenyament de l’arquitectura i l’urbanisme.

M’hi vaig acostar per saludar-lo i per recordar, plegats, una primera trobada en els primers vuitanta al Fornells Park per tal de substituir un vell projecte pel nou Banc d’Espanya per un projecte nou més innovador i agosarat. Moneo, que assessorava el Banc va ser l’encarregat de convèncer-me que valia la pena assumir el canvi, fer un estudi de detall, adaptar el Pla general i fer possible la construcció del nou edifici del Banc d’Espanya que, a partir d’aquell dia, s’encarregaria als arquitectes Lluís Clotet i Oscar Tusquets i que acabarien materialitzant Clotet i Ignacio Paricio. Aquella trobada afortunada va portar a Girona un signe de novetat important i un premi FAD que ha afegit valor i identitat a una cruïlla molt singular de la Gran Via de Girona.

Més enllà del valor concret del curs de Moneo vull subratllar el gruix, la densitat, el valor afegit que ha aportat a la ciutat de Girona i a la Universitat l’elenc de professors de la càtedra Ferrater Mora, un projecte d’excel·lència que projecta la ciutat al món i ens situa en el mapa dels circuits internacionals del coneixement i del pensament contemporani. A l’hora de calibrar el present i el futur de la ciutat, en el moment de ponderar els canvis, d’assenyalar els actius, els punts forts, convé subratllar el pes de la càtedra i tota la seva significació. I si mai algú es deixa endur pel pendent del neguit pessimista, d’un derrotisme iconoclasta mal entès, que recordi el pes i el sentit d’aquests vint anys i l’aportació singular de la Universitat de Girona tot honorant el llegat de Josep Ferrater Mora.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 62-64)

EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

Títol: El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona

Autors: Joaquim Nadal i Pia Bosch

Editorial: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2010

Amb la col·laboració de: Xavier Arbós, Pepa Balsach, Mita Casacuberta, Pepa Celaya, Joaquim Coello, Joan Nogué, Iolanda Pineda, Lluís Sacrest, Jordi Sargatal i Manel Serra.

“Aquest llibre tracta de les terres de Girona (…) Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares…”

“Aquest llibre neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem?… [del Propòsit dels autors]

Si voleu llegir-ne el pròleg cliqueu aquí.