INFORMACIONS D’ESTIUEIG

Avui / El Punt

L’estiu de 1936 es va publicar amb normalitat el número 3 de la Revista de S’Agaró que es venia al preu de dues pessetes. Amb un disseny modern i un dibuix a la portada ple de color i  evocació marinera. Sobre un fons blau de mar amb tres velers insinuats navegant se situa en primer pla una parella jove damunt d’una barca. Ella, lleument recolzada sobre la roda del timó i la botavara de la vela i, ell, assegut a la banyera amb samarreta de ratlles mirant-la amb displicència. La noia llueix una pamela, mostra la plenitud de la morenor al cos amb un top vermell amb pics blancs, sense tirants, cenyit al coll que deixa l’espatlla al descobert, i uns pantalons del blau del mar. A l’interior, els anuncis del Dique flotante, Pedro Rodríguez, Vins-xampany de Perelada, Air France o els hotels de la cadena Husa, només a tall d’exemple, embolcallen un contingut lleuger, crònica social i festiva, recull de lleure, i articles d’evocació literària o històrica com els de Josep Pla i Carles Rahola, dedicats, respectivament, a l’Hermós o a les velles llegendes de la Costa Brava, lluny, molt lluny del drama que viuria Rahola al final de la guerra.

Hem de pensar que el número ja estava tirat quan es van desencadenar els fets dramàtics de la sublevació militar del 18 de juliol de fa setanta-cinc anys. I, ara, amb la perspectiva del temps se’ns fa estrany el punt d’indiferència frívola que es podria inferir de la coincidència en el temps de la revista i la sublevació.

No va passar, en canvi, el mateix amb el setmanari Mirador, fundat per Amadeu Hurtado, i que va sortir des del 31 de gener de 1929 al 16 de juliol de 1936, “en què va deixar d’aparèixer a causa de les circumstàncies”, diuen Joan Torrent i Rafael Tasis. Aquest setmanari de literatura, art i política que dirigiria, primer Manuel Brunet i, més tard, Just Cabot va encetar una nova escola de periodisme de reportatge que en faria una publicació moderna i atractiva. Innovadora també. Aquí es van publicar una sèrie d’articles, variacions sobre l’estiueig que signava Josep M. Planes. Aquests articles i un conjunt més d’anys posteriors, també a Mirador, conformen la tria que ha fet Marc Soler i que ha esdevingut el llibre L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935, que acaba d’editar, a Barcelona, aquest mateix juliol de 2011 l’editorial Quaderns Crema. Marc Soler explica a la introducció de l’edició que ha preparat com “Mirador simbolitzaria el final de trajecte (tràgic) d’un període iniciat grosso modo amb l’embranzida de la Renaixença, que va continuar amb la saba fermentadora per tantes raons del Modernisme i la Mancomunitat, que va culminar amb la voluntat ordenadora –sovint un pèl ordenancista– i l’esperit cívic del Noucentisme, i que la Generalitat republicana, amb tots els seus defectes errors i mancances, no va ser a temps, ni li ho varen permetre, de consolidar”.

He esmentat al principi la Revista de S’Agaró perquè s’escau una continuïtat cronològica entre el final de Mirador i el número d’estiu de 1936. És el punt àlgid d’un final d’etapa en el qual molt incipientment convivien les formes clàssiques, més burgeses i benestants, de l’estiueig i els intents republicans de democratització i popularització del lleure, l’oci i les vacances en un assaig frustrat encara de transversalitat social, com passava amb les colònies, les ciutats de vacances, i els projectes educatius diversos que van fer eclosió en aquell moment creatiu. Glòria Soler apunta en el seu llibre L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (Ed. 62, 1995), amb fotografies de Xavier Miserachs, un lent declivi i continuïtat de les velles formes elitistes de l’estiueig, arrossegant-se fins als anys cinquanta, quan comencen a desvetllar-se fenòmens de popularització i massificació del turisme. Però el punt de ruptura estava servit i els vells testimonis d’abans de la guerra donarien pas, a partir de 1940, a una nova estètica a la mateixa Revista de S’Agaró, a tot el disseny del cartellisme turístic i al capteniment mateix d’alguns dels entusiastes divulgadors del turisme que, adaptant-se a les noves circumstàncies, fan aproximacions noves, de la mateixa potència evocadora, com per exemple, el llibre de Josep Pla que l’editorial Destino estamparia l’any 1941 amb el títol de Costa Brava. Guía general y verídica, amb pròleg d’Alberto Puig Palau i que amb el temps donaria peu a una sèrie successiva de guies de la Costa Brava amb el segell de la literatura inconfusible i la minuciositat descriptiva, adjectivada i cromàtica dels paisatges, de la ploma i de la prosa de Josep Pla.

Abans, però, i per al període de 1929 a 1935, el llibre que hem esmentat ens transporta als grans centres d’estiueig amb els articles de Josep M. Planes sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, i les aproximacions més urbanes, més en l’estil de la “Boullabaise barcelonina” de Ricard Opisso, dels banys de Sant Sebastià (Joan Soler), Montgat en la visió de Manuel Amat i la més detallista de Jaume Passarell, Castelldefels, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols (Manuel Amat), Tossa de Josep Palau o la Barceloneta d’Andreu A. Artís. Aquest ens acosta també a la festa major de Gràcia, i Jaume Passarell fa incursions d’una gran força evocadora sobre Granollers i el Vallès, o sobre un diumenge a l’escullera i l’univers divers d’humanitat que s’hi concentrava, o l’aire universal de festa major d’envelats i gallarets del quinze d’agost.

La segona part, amb articles, ara de més actualitat, de Carles Sentís i Manuel Amat sobre Eivissa, Mallorca i Menorca i el paper dels catalans a les illes, completa el quadre del conjunt.

Desfilen per tots els articles, més enllà dels primers dedicats al turisme “més distingit”, el conjunt bigarrat i multicolor de les casetes  i dels establiments de bany, dels diumenges amb tren a la platja, dels dinars i les gramoles i els gramòfons després de les migdiades, dels canots i els autoòmnibus, de les evasions i les efusions d’una població que fugia de l’aglomeració per acostar-se a la natura i el lleure concentrats.

De fet, unes “informacions d’estiueig”, un periodisme de primer nivell, que condensa la crònica d’una transició final de l’elitisme selectiu i el lleure popular a les formes de la massificació que arribarien d’immediat.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437010.html

NÚRIA I EL BAIX LLOBREGAT

Diari de Girona

Demà s’inaugura la rehabilitació del pavelló de Sant Josep  dins el conjunt dels edificis de Núria. Es completa així una operació laboriosa de rescat, integració i utilització, amb finalitats turístiques, hoteleres i religioses en els termes que ho havia volgut sempre el bisbat d’Urgell. Des de 2003, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el seu president Joan Torres, el bisbat d’Urgell i el mateix patronat, presidit executivament per Joan Ganyet i amb caràcter general pel president de la Generalitat, van donar l’impuls a aquest gran projecte que culmina i conclou. En el pavelló, ara restaurat, s’hi han construït apartaments i un hotel amb algunes habitacions i es tanca d’aquesta manera la recuperació per a l’activitat econòmica del conjunt dels edificis que, en el seu moment, va projectar l’arquitecte Josep Danés i Torras. Només cal anar al llibre del professor de la UdG, Joaquim M. Puigvert i Solà, Josep Danés i Torras, noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, 2008, Publicacions de l’Abadia de Montserrat) per veure quines fonts i quins models van inspirar Danés, com proposa un model d’edificació en el qual s’hi combinen els models religiosos i conventuals del romànic i els edificis balnearis i hotelers de l’arquitectura alpina. És el que porta Puigvert a interrogar-se sobre si Núria és el gran Sant Bernat català.

Molt abans que el març de 1931 arribés el cremallera a Núria, les muntanyes, els seus gorgs, les seves fonts, els seus corriols, els colls, els cims, els pics, les fonts, havien ja despertat l’entusiasme i la passió de molts excursionistes que hi trobaven la pau del silenci lluny de la bullícia de la gran ciutat. Els pastors i les seves tradicions, l’economia de muntanya, la imatge de la Verge, havien revelat descobertes successives i una poètica d’evocació espiritual i del paisatge, de regeneració moral i material del país. Muntanya i nació es fonien amb les tradicions i la religiositat popular. Maragall integraria aquests sentiments en els versos d’Els Goigs.

Molts metropolitans captivats per Núria fugien de la modernitat i pretenien escapar al progrés tot volent impedir l’arribada impertinent del tren fins el peu mateix del santuari. D’altres, en canvi, havien forjat un projecte que, amb correccions i ajustos, ara podem donar per completat. El debat és ja inútil.

I, en canvi, adquireix un relleu singular el fet que el Govern de la Generalitat hagi apostat radicalment per Núria, hi hagi cregut i hagi considerat que la combinació del cremallera, el pelegrinatge, l’excursionisme i l’esquí podien aportar una nova força a l’economia de la vall de Ribes i per extensió de tot el Ripollès. Un motor de progrés i de canvi, de creació de riquesa, de valorització de l’arquitectura i el paisatge.

Abans-d’ahir, lluny de Núria, a Martorell es va fer l’acte d’inauguració del centre de producció de l’Audi Q3 a la fàbrica de SEAT en aquest municipi del Baix Llobregat. Tothom, en els discursos inaugurals, des del president de Seat al president Artur Mas i d’aquest al Príncep de Girona, va ponderar el valor i la força de la unitat d’acció, pública i privada, de treballadors i  empresaris, per assolir un objectiu essencial, aquest nou centre de producció. L’impuls clau per a aquest nou centre es va donar l’any 2008 quan després de molts esforços la multinacional alemanya va optar per la fàbrica de Martorell per a la producció del seu nou model d’Audi Q3. Recordo ara els esforços que hi van esmerçar en el seu moment el president José Montilla, la consellera Mar Serna i el conseller  Josep Huguet, conjuntament amb el ministre d’indústria Miguel Sebastián. Però encara més important que l’aportació i l’estímul institucionals convé recordar aquí el paper dels treballadors, dels sindicats, de les organitzacions empresarials, dels directius de Seat i d’Audi i Volkswagen. Amb renúncies i sacrificis, amb plans d’ajust, amb millores pactades de la productivitat i la corresponent competitivitat del projecte. És aquesta gran simfonia conjunta el que realment defineix un projecte que, ara, en plena crisi econòmica adquireix un valor simbòlic i emblemàtic. La complicitat de tots els agents, la implicació unitària i constructiva per assolir uns objectius que amb divisió mai no s’haurien assolit.

És el mateix que he explicat al principi de tot que ha passat amb Núria i la seva rehabilitació. Hi ha un munt de coincidències, més enllà de la coincidència cronològica, en aquests dos grans projectes. Tots dos amb un impuls institucional unitari, tots dos amb participació d’agents públics i privats, tots dos des de la unitat i la renúncia més que la discòrdia i la divisió, tots dos generadors, a la seva comarca respectiva, d’un nou dinamisme econòmic.

Salvant les distàncies i les proporcions, admetent també les grans diferències, m’ha semblat oportú d’ajuntar aquí avui, amb voluntat exemplificativa, dues comarques, dos projectes que permeten generar confiança i un legítim orgull en relació amb les nostres possibilitats.

No és un maridatge gratuït. És Catalunya sencera. És la potent indústria de la vall del Llobregat i la potent indústria de les valls del Ter i el Freser, és la Catalunya renaixentista que es desperta i es desvetlla, és la Catalunya contemporània que agermana la potència urbana de la gran aglomeració i la força simbòlica i espiritual de les valls profundes del Pirineu, on els grans patricis de la ciutat van a buscar el bàlsam necessari per a reprendre els seus projectes. És la contradicció entre els costums de la burgesia industrial, les exploracions científiques i l’excursionisme popular, és la relació dialèctica entre la Catalunya metropolitana, burgesa i obrera en el passat, i la Catalunya recòndita de les  valls pirinenques.

És la necessitat d’entendre la nació en la seva integritat i en el reforçament dels lligams entre totes les persones i els territoris, defugint una dualitat antagònica que si s’alimenta divideix i, en canvi, té unes potencialitats fraternals pendents encara de noves descobertes.

Aquesta setmana al Baix Llobregat i al Ripollès hem trobat dos motius per a l’optimisme, de factura i dimensió radicalment diferent, però animats, un i altre, per un esperit i una força de reconstrucció i progrés que poden estar perfectament inspirats en un model de cooperació i col·laboració igualment homologable.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/15/nuria-baix-llobregat/501432.html

LA FELICITAT A CALA MONTJOI

Avui/El Punt

El dia 30 de juliol tanca el millor restaurant del món. Molts no s’ho creien. Molts dubtaven de la finalitat de l’anunci i buscaven explicacions recargolades, inútilment. Com pot ser que un restaurant en el punt més àlgid del seu èxit decideixi  abaixar les persianes?

Ferran Adrià té un discurs planer i entenedor. Explica el procés de tota la història del restaurant. La decisió de tancar sis mesos; no per cap estratègia singular, sinó perquè en ple hivern la gent no hi anava i era més prudent tancar. Més endavant, la decisió de només servir sopars com a resultat d’un procés de maduració i creixement de tot l’equip  i la voluntat  de tenir uns horaris més raonables i donar l’oportunitat d’una major conciliació. Finalment, el salt en el buit de treure la carta i per aquest procés anar desdibuixant la idea d’un restaurant convencional  i anar creant la imatge d’un centre per a gaudi i experimentació dels sentits i per a la recerca al voltant de la dieta i l’alimentació. El canvi d’escala de tot el projecte en  el moment que decideixen la construcció de la nova cuina; un espai net, transparent, obert, lluminós que combina la visió en la proximitat dels òxids de la paret de pedra seca i que en els finestrals més oberts albira escletxes de mar i de vegetació mediterrània.

La reflexió sobre la pròpia feina, sobre el sostre assolit i la limitació de nous camins per aprofundir en la reflexió i trobar noves sortides. La decisió radical de tancar i el compromís ferm de tornar amb un nou projecte i amb un nou concepte.  La necessitat de donar resposta als interrogants, a les inquietuds, a les aspiracions, als incrèduls. La coherència final: tancar per tornar a obrir amb un a data anunciada per a cada cosa. El Bulli tanca el 30 de juliol d’enguany i el 31 mateix ja comença a caminar el nou projecte que podria estar en obres cap a finals d’any.

Ferran Adrià no defuig la realitat concreta. Vola pel somni de la utopia i aterra sempre que sembla que només estigui fent volar coloms. Una primera consideració realista: hem tingut -diu-molta sort a la vida; les coses ens han anat molt bé. És hora de tornar a la societat una part del que la societat ens ha donat. El Bulli té un entorn i un context. L’entorn més immediat, els pocs metres quadrats de la mateixa  finca esguardant el nord-est a cala Montjoi. Obrint l’objectiu el conjunt del cap de Creus i el seu parc natural; un paisatge, una tradició, una vegetació, una geologia, una costa, un mar, un medi natural a preservar des d’un concepte de sostenibilitat activa que porti activitat al parc i que no l’exclogui de l’accessibilitat de la gent. La consideració d’amics nordamericans sobre les característiques naturals i el seu atractiu en el moment d’haver d’inventar, no lluny de Roses a Catalunya mateix, un parc temàtic des del no-res: vostès tenen aquí el que nosaltres haurem d’inventar fora d’aquí!

Roses com a referent urbà més immediat; tota la Costa Brava com a part singular de l’oferta turística on s’inscriu el Bulli; Girona, Catalunya, Espanya, el món. Les empreses associades fora del context rosinc: el taller, el càtering, els locals d’hostaleria.

Després la relació entre un entramat empresarial d’aquestes característiques i la situació econòmica general. La crisi i l’atur. La creació de riquesa i la creació d’ocupació ;la relació entre la inversió nova que es planteja i l’opció de crear un nou entramat de recerca i producció amb més ambició encara. La capacitat de lligar la duresa del moment, la severitat de les xifres de l’atur i el revulsiu d’un nou projecte, no exempt de risc, però prou valent com per atraure l’interès i l’atenció de grans grups empresarials, de sectors econòmics nous, de centres de recerca, disposats a posar al servei de la idea el seu propi talent i coneixement amb l’ànim de congriar un gran projecte col·lectiu liderat per la genialitat d’un grup de persones que tenen la capacitat no només de pensar curt, d’avui per demà, sinó de pensar llarg. Solucions i nous camins per d’aquí cinc anys, deu, quinze…

L’arquitectura experimental al servei de la sostenibilitat i de la integració. La reflexió sobre les emissions de CO₂ dels cotxes que hi accedeixin, els problemes de salinització dels entorns, l’evolució de la vegetació; la integració dels espais, dels volums, en un entorn on la cara amable de l’arquitectura i l’aprofitament de tots els avenços tecnològics ajudin a facilitar la realitat que es vol definir.

I les noves tecnologies al servei de la recerca, l’experimentació i la difusió. Fer saber cada dia, pràcticament a l’instant, penjat a Internet, tot el que s’hagi treballat durant la jornada. Pensament, abstracció, recerca, aplicació… Un nou paradigma de treball i aprenentatge que conduit i liderat per Ferran Adrià trasplantarà l’interès que fins ara concitava un restaurant en evolució, amb una demanda inacabable, a un nou model que despertarà el mateix interès i major curiositat en el món sencer. Trencar fronteres físiques quan la informació ja fa temps que les ha trencades, i situar a les xarxes del món, els coneixements desenvolupats en un racó íntim i atractiu, amable i tranquil, del cap de Creus.

Ferran Adrià anuncia que esdevindrà ambaixador de Roses, de Girona, de la Costa Brava, de Catalunya al món. Que no pararà de viatjar, que explicarà a Harvard els seus coneixements i el seu projecte, que transmetrà a tothom la serenitat de la seva mirada impregnada de la salinitat neta de cala Montjoi. I que ell i en Juli Soler, i tots els amics i col·laboradors i treballadors del Bulli han decidit fer aquest nou cop de cap de gran transcendència per continuar sent feliços. Ser feliç i fer feliç, vet aquí un camí assenyalat des del realisme i la utopia.

L’arquitecte Enric Ruiz Geli feliç de ser-hi, l’alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana, feliç d’acollir-los i d’incorporar-los al seu projecte de ciutat, en Ferran i en Juli feliços de no parar de maquinar i de moure’s per tal de no quedar quiets i semblar que retrocedeixen, i tots els que els vam acompanyar al Teatre Municipal de Roses, avui fa una setmana, feliços i emocionats d’haver participat en l’explicació intel·ligent de la gestació d’un gran projecte. Un projecte de país, per engrescar tothom i fugir dels tòpics pessimistes.

Vaig plorar d’emoció perquè vaig veure clarament possible el que no acabava d’entendre i que en Ferran Adrià va fer fàcil d’explicar i fàcil d’entendre, malgrat les hores i hores de pensament que hi ha al darrere. I una darrera cosa. Neix com a fill directe del millor restaurant del món un projecte de país que defuig l’elitisme que algú podria pressuposar i que es construeix amb la humilitat i la generositat del pensament i de les actituds vitals dels seus impulsors.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/365216.html

ELS NOSTRES PIRINEUS

Avui/ El Punt

Quan s’acosten dates assenyalades canvia el sentit de la informació i rebem més dades de caràcter quantitatiu que de caràcter qualitatiu. Tant si és estiu, Nadal o Setmana Santa els mitjans ens inunden de dades sobre l’ocupació del Pirineu o la costa, l’evolució dels preus o el nombre de morts en accidents de circulació. És, sens dubte, una informació rellevant que ens aproxima a una realitat concreta, però que ens distancia de la realitat humana i social que hi ha al darrere de les estadístiques.

En menys de cent anys hem passat d’una etapa heroica de descoberta mítica i minoritària dels nostres paisatges, a una ocupació massiva i sistemàtica afavorida pels canvis radicals en els sistemes de transport i en el parc d’infraestructures. Així, els índexs d’ocupació són com uns termòmetres de prosperitat per a les comarques visitades que han viscut una transformació transcendent.

Pocs recorden la duresa extrema i sovint la misèria  de la vida a muntanya. Hem construït, amb l’ajut inestimable dels grans descobridors, una representació d’aquests paisatges, un imaginari col·lectiu despullat dels rostres colrats treballats i endurits per la feina i el fred. Hem pres distància i ens hem situat lluny de la realitat humana i social concreta, i en l’abstracció del gaudi estètic hem configurat un paisatge ideal nodrit des de la condició urbana de visitants esporàdics, estiuejants, excursionistes o practicants dels esports d’hivern.

L’excursionisme, que va nèixer i va créixer en paral·lel als moviments catalanistes i a la Renaixença, va viure les mateixes convulsions polèmiques i les dissidències típiques de tempestes petites de país petit, en un vas d’aigua, en les orientacions diverses dels diferents moviments. L’excursionisme clàssic cediria davant de l’esportiu i les seves derivacions. Una bona mostra d’aquest procés podrien ser el conjunt destacadíssim de guies-itinerari que en les primeres dècades del segle XX, Cèsar-August Torras dedicà al Pireneu català.

De la mateixa manera que la preocupació científica temàtica (artística, filològica, arqueològica, geològica o etnològica) cediria pas també a les monografies de geografia, i geografia humana que, com La Cerdanya de Pau Vila (1926) ajudarien a confegir una aproximació integrada de la realitat física i humana.

Francesc Roma i Casanovas ens aproxima al procés d’aquesta representació, invenció, fins i tot afirma, de la idealització en l’imaginari català de la muntanya com a gresol i símbol màxim de la pàtria. A Del paradís a la nació. La muntanya a Catalunya, segles XV-XX (2004) desgrana aquest procés de construcció i ens fa evident aquesta gran representació urbana de la muntanya catalana. La introducció també de formes de cultura i de representació material importades de les muntanyes alpines amb la corresponent alpinització, naturalitzada, de la nostra arquitectura pirinenca.

La sublimació màxima d’aquesta realitat es tradueix en una riquesa literària extraordinària recollida en antologies que com el Llibre de la muntanya. Antologia de prosa i poesia (1952, reed.2007) de Josep Romeu, l’Antologia de literatura excursionista catalana (2002) d’Enric Faura o la més sectorial Rufaca de paraules. Antologia literària de la Cerdanya (2006) editada per Manel Figuera ens posen en contacte amb una abundància de textos avui poc coneguts.

Però avui qui llegeix Verdaguer o Maragall encara que enguany se’n celebri un any especial? Quanta gent a Catalunya ha après i recita versos de Canigó? Quins textos de Maragall ens vénen al cap sinó aquells que han traspassat la frontera de la literatura i musicats han esdevingut un patrimoni col·lectiu? O encara pitjor, quin ús fem d’una lectura parcial, esbiaixada, mutilada i fora de context d’algunes obres del mateix Maragall?

Hem perdut en part el sentit històric, les arrels de les coses i el seu coneixement, com hem perdut la seva força literària i política transformada per un esforç de representació ideal.

Ens queda, així, la realitat despullada, estadística, de la nova realitat. El nou termòmetre de la prosperitat del Pirineu fet índex d’ocupació en temporades singulars. Aquesta simplificació, vàlida per al Pirineu ens aproxima a la fusió contradictòria entre l’ideal sublimat dels creadors del mite, emmirallats en un cert primitivisme atàvic i immòbil del paisatge i de la realitat, i l’aproximació molt generalitzada de tots els habitants d’aquestes terres a la confortabilitat i els drets generats en les societats urbanes.

Des d’un cert igualitarisme que hauria superat la dualitat entre ruralitat i urbanitat, muntanya i ciutat, des de la democratització de la societat i el dret a la muntanya, a la terra, al paisatge; des de la màxima accessibilitat física i virtual, ara podem encarar la nova realitat del Pirineu.

La realitat que han pensat, dissenyat i somniat els que hi viuen. La realitat que admet una dimensió territorial i econòmica pensada per viure a la muntanya, per viure de la muntanya i per anar a la muntanya. Ni la idealització extrema i fundacional, ni la més estricta materialitat, no serveixen els objectius de fer de la muntanya catalana un actiu de primer nivell de l’economia, la vida i la representació de Catalunya. Vull dir que un cop assolits uns estàndards econòmics equiparables el risc de la trivialització, del desarrelament, de la pèrdua de la memòria històrica poden conduir a la despersonalització del Pirineu i a la dissolució dels seus atractius.

Es tracta, ara, amb sentit territorial i estratègic de definir un horitzó raonable i plausible que faci la síntesi entre tots els valors, reals i ideals, acumulats històricament a la muntanya catalana, els reelabori amb un discurs nou, els depuri d’incrustacions impròpies i aprofiti totes les oportunitats que el segle XXI dibuixa per superar el victimisme pessimista o la idealització irreal del passat i el materialisme impenitent del present. Les estacions de muntanya de Catalunya interpretades d’una forma integral poden ser una mostra de les oportunitats a explorar i de la nova realitat a construir com a signe d’una nova i duradora prosperitat.

PUBLICAT A http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/353489.html

L’AEROPORT DE GIRONA

Diari de Girona

Estic una mica sorprès d’algunes reaccions d’aquests darrers dies en relació amb l’aeroport, la seva realitat present i futura i la incidència sobre aquestes instal·lacions de l’arribada de Ryanair al Prat. Em causa perplexitat veure com, ara, l’actuació de les institucions és discutida, en un sentit o altre, i sobretot adonar-me que l’antic escepticisme ha esdevingut una actitud bel·ligerant a favor del pes de Ryanair en el nostre aeroport i en l’activitat turística i econòmica de les nostres comarques.

Com pot ser que els mateixos que amb escepticisme es fregaven les mans davant d’un estudi elaborat per la Universitat de Girona on s’explicava que del total de passatgers arribats a Girona només un 25% romanien a les nostres comarques mentre que l’altre 75% tindria Barcelona com a destinació final, trobin ara que l’arribada de Ryanair al Prat és una catàstrofe per a Girona? En aquell moment, el Govern i jo mateix argumentàvem que ni que només fos el 25% era ja molt aprofitable i que entre el 0% o el 25% no hi havia color. Però els pessimistes, els destructors, els disposats a fer estelles de tot no s’estaven de raons. Molts vols i poc calaix, argumentaven des de Girona mateix, des d’alguns organismes professionals i des d’algunes poblacions del nostre mapa turístic més rellevant. Així, doncs, en què quedem? És o no important que hi hagi molts vols i molts passatgers a l’aeroport de Girona Costa Brava? Jo crec que sí, i que és així en qualsevol circumstància.

També és veritat que mai no ens hem cansat de dir que el monocultiu de l’aerolínia irlandesa era un perill i presentava algunes fragilitats, i que era important obrir-se a noves companyies, noves rutes i nous mercats.

Arribats a aquest punt és quan Ryanair decideix que vol ampliar el seu mercat i que pensa volar també des de l’aeroport del Prat. És indubtable que aquest fet tindrà repercussions en els vols de Reus i de Girona, i que la quota de Ryanair en aquests aeroports baixarà.

Podien els governs i Aena impedir que Ryanair finalment anés a operar des del Prat? En termes objectius i de mercat no. Sí, en canvi, que podien deixar clar que per volar des del Prat no hi havia cap mena de condició especial. Que només seria possible volar des de la T2 del Prat si Ryanair s’estava a les mateixes condicions d’Easyjet o de Vueling i Clickair, per posar exemples de companyies de baix cost o de vols punt a punt. És, doncs, en igualtat de condicions i sense cap privilegi que Ryanair arriba al Prat.

També és veritat que abans d’arribar al Prat, Ryanair va fer un intent de plantejar un increment de les aportacions institucionals de Reus i Girona per garantir que l’arribada al Prat es produiria sense cap repercussió en la disminució de vols i passatge dels altres dos aeroports catalans, Lleida apart. Aquí es va deixar clar que quedar-nos com estàvem no podia tenir preu i que si donades les circumstàncies Ryanair havia de repartir vols entre els quatre aeroports ho hauria de fer, atès que ni la situació econòmica ni les circumstàncies actuals de la navegació aèria no feien recomanable continuar incrementant aportacions que, per altra banda, recauen majoritàriament en l’àmbit més institucional que empresarial.

I bé, si resultés que el 75% que ja tenia com a destinació Barcelona deixava molt poc valor afegit, hauria de quedar clar que una disminució de menys del 30% dels vols a Girona o Reus hauria servit només per repartir millor aquests percentatges i acostar a la seva destinació passatgers que deixaven molt poc valor afegit en el territori de l’entorn aeroportuari.

Queda clar ara que la fragilitat del monopoli obliga a buscar nous camins i que fiar-ho tot a un sol client no és ni tan sols recomanable per Aena, que veurà com els seus ingressos per activitats complementàries a Reus i Girona també disminueixen.

Aquests són els fets que avalen una fermesa i claredat per part de les institucions, tant com que Ryanair sempre ha sigut franca i ha mantingut els seus compromisos en els termes de les successives negociacions que hi hem mantingut.

Més enllà d’això, no hi ha cap motiu per expressar ara una preocupació que no es va expressar en el moment de conèixer els estudis que hem esmentat. Si de cas, el que cal és que tots ens posem a treballar per a la diversificació i per la captació de noves rutes i de noves companyies, i que ens cal, sobretot, ser realistes i acabar reconeixent que el fenomen que ha propiciat fins ara Ryanair a Girona i Reus ha estat de conseqüències més que positives per aquests territoris i que en el futur haurem de buscar la manera de compensar el que perdem per una banda guanyant-ho per una altra. Tot menys deixar-se anar pel pendent del negativisme i la crítica destructiva que, mancada de raons abans i ara, només busca enterbolir un model d’èxit que ja ha donat els seus fruits.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/08/27/laeroport-girona/428316.html