Joaquim Nadal i Farreras

LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui i El Punt

Aquests dies em ve sovint al cap Joseph la cançó que canta Georges Moustaqui amb un punt de tendra ironia. Josep, diu el cantautor, hagués pogut triar d’altres noies, però es va enamorar de la noia més bonica de Galilea. Hagués pogut, fins i tot amb ella, sense exiliar-se, tenir petits a qui hauria ensenyat l’ofici com el seu pare havia fet amb ell, mentre feia anar el ribot enmig de les corredisses de la mainada. És un fet que la Sagrada Família, que simbolitza i homenatja el gran monument de Gaudí, és una família reduïda, però emblemàtica en la tradició catòlica que impregna la nostra societat secularment.

Finalment, el sant Pare Benet XVI en farà la consagració el dia 7 de novembre. La força simbòlica d’aquest acte marcarà un abans i un després en el reconeixement de la basílica i la seva adscripció al culte tant com a la mera contemplació turística.

Aquest acte deixarà definitivament enrere de forma irreversible velles polèmiques. No fa tant de temps que la continuació de les obres de la Sagrada Família era discutida emfàticament per grups d’intel·lectuals, artistes i arquitectes progressistes que negaven sentit a l’afany redemptorista amb què s’emprenien els treballs de continuació de les obres. Molts creien que havia passat el temps de la gran expiació col·lectiva i que més valia retre un homenatge respectuós i sincer a Antoni Gaudí, el geni de l’arquitectura que havia gosat posar a prova les formes, els materials, els equilibris, les estructures, i deixar el monument justament inacabat per a contemplar les entranyes de la “fàbrica” tal com havia quedat interrompuda.

Aquest vell debat, ben plausible culturalment i intel·lectualment, ha quedat ja fora de circuit. A dia d’avui ja no té cap sentit perquè la força dels fets ens situa en un punt nou i diferent, on l’estat actual de l’obra converteix aquella vella polèmica en obsoleta i anacrònica.

L’empenta i la tossuderia dels responsables del Patronat ha reeixit a concloure de forma suficient les noves arquitectures fins a tancar un espai extraordinari a disposició del culte i dels fidels. Aquesta arrencada portada en alguns casos amb esperit messiànic, ben comprensible d’altra banda a la vista de l’envergadura dels treballs, va plantejar un altre cavall de batalla ben diferent en defensa de les obres d’ampliació i de la seva integritat i estabilitat.

Superada la lluita contra els que volien aturar l’obra calia abordar un nou combat contra els riscos i els perills de la proximitat agressiva del nou túnel del tren d’alta velocitat. Calia aturar com fos aquest túnel que s’acostava perillosament, deien, als fonaments del temple.

Avui també ha quedat superat aquest debat. La tuneladora ha superat amb escreix i sense fissures la frontal del Temple i avança cap a la Diagonal a una velocitat de creuer i amb màximes garanties. Aquest fet tranquil·litza tothom, aclareix incògnites i planteja la visita del Papa en termes totalment nous.

Les dues grans polèmiques que han envoltat els treballs de la Sagrada Família queden ja fora del debat ciutadà i queden fora del temps. Les obres han continuat i les obres no han sofert cap efecte per la proximitat del túnel del TGV.

Però és justament ara que cal no perdre de vista un dels advertiments que feien els tècnics i experts de la Unesco quan en el seu informe recomanaven una major vigilància del túnel i també una més intensa monitorització de la pròpia obra. Deien que potser algunes fissures detectades i visibles en algun punt de la façana caldria calibrar si no eren més ocasionades pel mateix pes de la fàbrica del temple que per causes externes.

Aquest advertiment, un cop superats els dos riscos a què s’ha enfrontat l’obra de la Sagrada Família en la segona meitat del segle passat i la primera dècada de l’actual, hauria de fer reflexionar tothom i analitzar si més enllà de les previsions en matèria de planejament que figuren en el Pla general metropolità no caldria convalidar en termes administratius, amb una llicència municipal, tots els treballs executats fins ara.

Aquesta convalidació donaria carta de naturalesa a la pròpia obra de Gaudí i als afegits posteriors i permetria evitar dubtes sobre les característiques de les successives ampliacions i intervencions, un cop convalidades i documentades de forma suficient.

Que ningú no hi vegi un excés d’intervencionisme sinó simplement la reclamació d’unes actituds garantistes que tindrien la virtut de dissipar de forma definitiva tots els malentesos, i les passions, a vegades poc inspirades en el sentit cristià de la vida, que han envoltat les diverses polèmiques contemporànies sobre les obres del Temple.

Un cop consagrat, la consagració definitiva podria materialitzar-se com un gran acte de reconciliació col·lectiva, ciutadana i nacional, fent que totes les aigües tornessin a les seves lleres.

PUBLICAT A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/324276-la-sagrada-familia.html

Anuncis

31 Octubre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA SAGRADA FAMÍLIA

GIRONA: EL VALOR DE LES CURSES DE FONS

Diari de Girona

Vivim sovint de forma trepidant i accelerada. Tenim pressa. Sembla com si tots haguéssim de córrer i guanyar els cent metres llisos. I la vida de les persones, de les societats, de les nacions de les ciutats ho és tot menys una cursa de velocitat. Si només mirem el curt termini tenim sempre la temptació reduccionista de veure més els aspectes negatius, el vas mig buit, les coses que no funcionen. Però hi ha coses que es juguen i es guanyen en el mig termini, en la superació de la distància curta, en el desbordament de les circumstàncies conjunturals.

Pensava totes aquestes coses divendres de la setmana passada quan, amb José Blanco i Anna Pagans, vèiem com la tuneladora Gerunda entrava a la que serà en el futur l’estació de Girona. Després de mesos de molèsties, de dubtes, d’entrebancs, de discussions, apareixia un fet tangible. Primer 1,3 km de túnel fet i acabat i després un espai enorme, una estructura complexa i forta, robusta pensada per acollir diverses instal·lacions. La magnitud de l’espai de la futura estació deixa ja entreveure el que serà la nova estació d’autobusos de Girona, l’aparcament subterrani i les andanes de la mateixa estació. De cop, una dimensió desconeguda començava a agafar un perfil, una identitat creïble. Contorns tangibles, una realitat que es pot mesurar. La pròpia dimensió de l’espai assenyala l’encert de l’espai públic aportat per la ciutat de Girona amb els terrenys que en el seu moment es van adquirir a Renfe i a Feve. Un nou parc central sobre el parc Central que, en els anys vuitanta, va trencar l’aïllament històric de Sant Narcís amb l’eixample tallat per les vies del tren.

Ara sabem ja que d’aquí dos anys tindrem TGV a Girona per anar a Barcelona i per anar a França,connexió internacional amb la xarxa d’alta velocitat i el compromís en ferm de la plena integració urbana del ferrocarril convencional, que haurà de fer servir la mateixa estació del TGV un cop s’hagi produït el corresponent enderroc del viaducte, compromès per José Blanco. Una cursa de fons assenyala el camí del futur. El futur nou que, com diem amb la Pia Bosch, estem convençuts que comença ara mateix.

Després, al llarg del cap de setmana, vaig portar la meva reflexió a d’altres terrenys. Per exemple, el de les obres i el comerç al centre de la ciutat i la sensació que alguns, a vegades, en desprenen que hem tocat sostre i que tanquen més establiments dels que obren i que es perd el petit comerç i la dimensió humana. I és veritat que en algun moment es podria pensar que després dels anys de màxima eufòria la ciutat s’ha estancat. Però ressorgeixen, de cop, signes de vitalitat, hi ha una represa, hi ha tants i més motius d’optimisme que de preocupació. És veritat que va tancar la Ferreteria Puig, com ho és que en molt pocs mesos on abans hi havia ferreteria ara hi ha una nova i flamant sabateria. Alguns vam sentir la preocupació per la jubilació i el tancament de ca la Margarita, al carrer dels Calderers, però igual com tancava un dels darrers “colmados” del barri vell tornava a obrir després del corresponent traspàs i amb les obres de restauració de la façana de tot l’edifici.

El mateix divendres, al sopar de Sant Corneli, vam poder saludar una jove parella que ha obert un establiment hoteler al carrer del Nord, igual com vam poder comprovar que la casa de la cantonada de la Cort Reial amb les Voltes d’en Rosés, que tantes vegades ens havia fet patir pel seu ritme lent, havia arribat pràcticament a dalt. Ho vam veure nosaltres però també ho va veure la Isabel Salamaña i el  senyor bisbe Francesc Pardo i tots els veïns del barri engrescats en un sopar sota les voltes, signe també d’una altra vitalitat. Una casa s’acaba i una altra comença amb l’enderroc i la preparació de les bastides de la casa de la parròquia de l’església del Carme. Podríem estendre aquest repàs elemental a més racons de la ciutat.

Però vull concloure en un altre terreny vinculat a la Fira de Girona. Durant anys vam patir i vam escoltar discursos catastrofistes al voltant del saló Equus i les rivalitats barcelonines al voltant del món del cavall. Alguns haguessin tirat la tovallola dient que la gran ciutat ens menjava terreny i ens segava l’herba. D’altres, com l’Anna Albar i els dirigents de la Fira, van decidir aguantar i tirar endavant, resistir l’escomesa de Barcelona i lliurar una batalla de llarga durada. I els que van confiar en la Fira, en el sector, en el producte, en la nostra capacitat, han tingut raó. Barcelona ha fet figa, ha claudicat i totes les lamentacions dramatitzadores dels darrers anys esdevenen ara satisfacció pel fet d’haver plantejat les coses com una cursa de fons.

Equus esdevé, així, una metàfora del ressorgiment d’una ciutat que alguns voldrien interessadament situar en el camí d’un cert declivi i que ha emprès en canvi el camí de la renovació, transformació i modernització en els camps dels equipaments, de les infraestructures, de la cultura, de l’economia, de la recerca i la Universitat i en molts altres camps d’excel·lència que entre tots hauríem de subratllar en comptes de discutir.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/09/24/girona-valor-curses-fons/434348.html

24 Setembre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA: EL VALOR DE LES CURSES DE FONS

EL VIADUCTE

Diari de Girona

El debat ciutadà a l’entorn del viaducte del tren respon a una lògica perfectament comprensible. Una obra recent i que va costar molts diners no es pot liquidar olímpicament. Entenc sobretot l’argument dels tècnics i, molt particularment, el d’Alfons M. Thió, que va idear i executar l’obra en qüestió. També és perfectament comprensible que tenint en compte que ja existeix i deixarà d’exercir la seva funció hi hagi molta gent disposada a proposar utilitats alternatives.

Girona s’ha trobat ja en més d’una ocasió en cruïlles en les quals ha hagut de prendre un determini. Encerclada des de feia segles per les muralles, des de mitjans del segle XIX van començar a ser considerades una nosa i un obstacle per al normal desenvolupament de la ciutat. Treure les muralles, enderrocar-les, era vist com un triomf i com l’expressió més directa del progrés i de la llibertat. No sembla que en aquell moment sorgissin gaires veus reclamant-ne la conservació. Fins al punt que és ara que ens dolem que no s’haguessin conservat i que, a vegades, arribem a somniar el que seria la ciutat si hagués conservat tot el seu recinte emmurallat i el tinguéssim com un dels principals atractius del nostre conjunt patrimonial. Més endavant va aparèixer un nou impediment físic, menys atractiu que les muralles, però imprescindible per al pas de les vies del nou ferrocarril. La ciutat, de cop, es veié dividida per un terraplè enorme que en algun punt baixava a nivell i plantejava tres punts fatídics de coincidència entre la xarxa viària i la xarxa ferroviària: els passos a nivell de la carretera de Santa Coloma, el de la carretera de Santa Eugènia i el de la Ronda de Ferran Puig.

L’obstacle era tan evident que la ciutat va maldar per aconseguir d’eliminar aquell impediment físic que empetitia algunes de les entrades, com, per exemple, la que des de la Devesa portava cap a la avinguda de Ramon Folc i Correus. És en aquest context que el viaducte va representar un canvi qualitatiu de gran magnitud i una obra d’enginyeria notable, que hem de valorar adequadament. Repeteixo, ara que en la nova cruïlla, la ciutat és normal que es plantegi si val la pena o no conservar aquesta estructura.

Convé, però, que resseguim el procés que ens ha portat a l’acord per soterrar les vies del ferrocarril a Girona. Recordo perfectament que quan va sorgir la idea alguns ens vam mostrar molt escèptics i vam dubtar de la possibilitat d’una inversió que, en aquell moment, quan el diputat Jordi de Juan en va parlar per primera vegada, jo mateix vaig xifrar en una quantitat equivalent als 500 milions d’euros. No em vaig equivocar de gaire, però segons sembla encara em vaig quedar curt. Només quan ens vam adonar que la disposició del Ministeri era clara i estava disposat a signar un compromís d’aquestes característiques vam decidir embarcar-nos-hi de ple i sense cap recança. Sorgia una nova oportunitat per a la ciutat. Calia aprofitar-la malgrat els dubtes que pogués generar una inversió com mai la ciutat no n’ha vist cap altra i trigarà a veure’n una de semblant. Ja en aquell moment van sorgir alguns dels dubtes que ara tornen a plantejar-se, però en aquell moment eren dubtes en origen. Hi havia gent que es preguntava si el conjunt del país no tenia un complex de nou ric i si hi havia proporció entre l’efecte desitjat i el cost que tindria.

Crec que aquí hi ha la clau de tot plegat. La proposta que inicialment va fer el PP i que després van fer seva, amb entusiasme, tots els grups polítics de l’Ajuntament era molt clara. Es tractava de soterrar el pas del TGV pel centre de la ciutat i també de soterrar les vies en ample ibèric per a la continuïtat del servei convencional. Es tractava, doncs, de construir dos túnels diferents. Un per al tren de gran velocitat i un altre que continuarà per Pedret per a la via convencional. Pràcticament tothom en aquell moment va veure clar que amb un cop de gosadia era possible prescindir de l’obra del viaducte. Tothom va considerar que el tracte era bo i que la ciutat guanyava espais públics i vies urbanes d’una gran qualitat sense l’impediment físic d’una estructura que havia demostrat la seva utilitat i la seva eficàcia, però que per altra banda no deixava de ser un obstacle al bell mig de l’estructura urbana de la ciutat. En el fons, malgrat que tothom també tenia en el seu pensament més íntim la sensació que per una vegada l’Estat havia decidit tirar a Girona la casa per la finestra, tots pensàvem que el resultat d’una nova visió urbana permanentment alliberada de l’ofec relatiu del viaducte era molt atractiu. Així doncs, en el moment de fer l’acord aquest era clar: es construïen dos túnels per tal d’alliberar i enderrocar el viaducte i atorgar a la trama urbana de Girona un aire de normalitat que no tenia. Encara que sigui veritat que es perdrà per sempre més la visió atractiva i tan literària de l’arribada o la sortida en tren de la ciutat i la corresponent contemplació d’un esglaonat urbà de gran qualitat.

És per això que tinc el convenciment que s’ha d’enderrocar el viaducte. Perquè era l’acord a què vam arribar i perquè el tracte era dos túnels a canvi de la desaparició del viaducte.

Torno a dir que comprenc els arguments conservacionistes. Però trobo una temeritat avançar la possibilitat de la conservació del viaducte, sobretot perquè a hores d’ara només ha començat la construcció del primer túnel, el del TGV. Un cop passin els trens per la nova via d’ample europeu encara quedaran uns anys de feina per a fer definitivament obsolet i inútil el viaducte.

No es tracta ara de donar idees als responsables d’aquesta inversió multimilionària i que resulti que un cop hagin acabat el túnel del TGV, vist que podria haver-hi un estat d’opinió partidari de mantenir el viaducte, pensin que és una oportunitat per estalviar-se un túnel.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009050800_4_330977__Opinio-viaducte

8 Mai 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL VIADUCTE

AMBICIÓ COL·LECTIVA

Diari de Girona

Amb molt pocs dies de diferència s’han anat produint diverses notícies que, per contrast, ens donen en bona mesura la temperatura de la ciutat. El contrast es manifesta entre les bones notícies i les dolentes.

En el terreny de les bones hi hem de situar el Premi Nacional de Cultura a Salvador Sunyer Bover, i entre les dolentes la notícia de la fi del somni del bàsquet d’alta competició a la nostra ciutat, que ha durat vint anys.

Encara podríem afegir notícies objectivament bones que esdevenen conjunturalment dolentes. És el cas de les obres del TGV que, sent objectivament una magnífica notícia, tenen una lectura negativa cada cop que es produeix un titular sobre la incidència i l’alteració de la vida ciutadana, com a conseqüència de les obres. Però en aquest cas ens convé a tots entendre que finalment, malgrat un gran retard, ha arribat l’hora de la veritat, ha començat el compte enrere i podem començar a posar en l’horitzó del calendari alguna fita per a l’arribada de l’alta velocitat i per a la connexió en ample internacional amb França. Haurem de conviure tres anys amb obres, és clar, i amb totes les molèsties que s’originen en aquestes obres, però cada nova molèstia serà un pas més cap al final desitjat que és la integració de Girona en una xarxa internacional de comunicacions ferroviàries d’altes prestacions, amb un abast i unes conseqüències per a la competitivitat de la ciutat que no acabem encara de copsar.

Anem, però, al joc dialèctic entre les bones notícies i les males notícies. En el cas del reconeixement a Salvador Sunyer es tracta d’atorgar a Temporada Alta un certificat acreditatiu d’una dimensió nacional del Festival i d’una projecció internacional. Es reconeix, finalment, un esforç calculat i premeditat per anar pujant un esglaó darrere l’altre fins a assolir uns nivells de programació, d’innovació, d’exigència i de qualitat que són perfectament homologables amb els festivals de més prestigi del món en matèria teatral. No és només el contingut de la programació; és la gestió intel·ligent dels recursos, és la recerca de complicitats a la ciutat i fora de la ciutat, en el sector públic i en el sector empresarial, és una il·lusió compartida per molta gent, és la creació d’un referent acceptat i reconegut. Sunyer ha trencat l’equació de l’aïllament i del provincianisme, ha trencat les barreres de Barcelona, ha sigut acceptat per la crítica i ha anat a buscar el ressò mediàtic on ha calgut, sense renunciar mai a una elevada dosi de centralitat gironina, de Girona i del conjunt de l’àrea urbana, sense competències estèrils entre les ciutats de l’àrea. Temporada Alta s’afegeix al model d’èxit de Girona temps de flors, salvant les distàncies de fets no comparables, i ens interpel·la sobre la necessitat d’anar a la recerca de noves fites que, en matèria cultural, ens  situïn en un terreny d’una capitalitat indiscutible. Queda molta feina per fer encara en matèria musical, i tant el Festival de músiques religioses del món com la programació de temporada de l’Auditori encara han de trobar el format adequat per tal d’assolir un ritme, una freqüència, una qualitat que marquin fites i reclamin una atenció que trenqui fronteres i ens converteixi també en referència obligada. En matèria cultural Girona té tots els ingredients per esdevenir una autèntica capital cultural i un punt de referència en temes teatrals, musicals, arxivístics, d’imatge, de recerca històrica i encara em deu quedar algun camp per esmentar. Però el guió és suficient per prendre model de Salvador Sunyer, o posem per cas de Joan Boadas, i traçar una agenda, un full de ruta que encarrili totes aquestes qüestions sense escatimar esforços.

Si anem a les notícies dolentes és evident que el tancament d’una etapa d’eufòria esportiva en matèria de bàsquet s’ha de valorar molt negativament. No té res a veure i una cosa no treu l’altra, però és evident que la conversió del Girona FC en un club de segona divisió A compensa en part la pèrdua de capitalitat esportiva, i ens situa davant un nou referent que ha de ser obligat en els propers anys. No obstant, un dia caldrà valorar i ponderar les aportacions generoses successives de Joaquim Vidal, de Jaume Casademont i de Josep Amat; i caldrà també analitzar l’origen del fort deute que ha ofegat el projecte i atendre a les disfuncions que han estat denunciades pel mateix entrenador Pedro Martínez i que caldria repartir entre els gestors diversos dels anys més recents, per tal de conèixer en quin punt s’ha produït una situació irreversible, un moment de no retorn que ha superat i desbordat les institucions gironines i ha decapitat un projecte que havia engrescat unes quantes generacions de gironins.

És evident que davant una situació així les autoritats gironines no podien romandre quietes i que tenien el deute moral de moure’s, per tal d’assegurar una nova etapa de bàsquet que fes útil el pavelló de Fontajau i garantís la continuïtat dels projectes de base com a llavor per a noves fites més ambicioses de futur. Sense entrar en algunes contradiccions internes, que caldrà analitzar per comptabilitzar de veritat els números reals de cada moment i les partides de despeses i la seva destinació, sí que convé dir que l’alcaldessa de Girona ha tingut en tot moment la visió, l’ambició i la voluntat de no deixar la ciutat sense bàsquet. Conjuntament amb els responsables de la Diputació i més específicament amb l’Enric Vilert i Narcís Casassa, han entès que trencar amb el passat potser podia resultar imprescindible, però preparar un nou futur era una imperiosa necessitat. Tinc el convenciment que el coratge de l’alcaldessa se situa per damunt de les querelles internes i locals i ha exercit el seu lideratge per tal de no renunciar a una ambició col·lectiva que reclamava ara una reconducció realista.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

22 Agost 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a AMBICIÓ COL·LECTIVA

INTERPEL·LACIONS SOBRE LA INVERSIÓ DE L’ESTAT A CATALUNYA

Intervenció en el Ple del Parlament. Resposta a les interpel·lacion al Consell Executiu sobre els seus propòsits de capteniment pel que fa a les prioritats en matèria d’infraestructures  i sobre la inversió pública de la Generalitat i de l’Estat en matèria d’infraestructures


Publicada a:  DSPC-P, 23, pàg 64 i DSPC-P, 23, pàg 69

7 Octubre 2004 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a INTERPEL·LACIONS SOBRE LA INVERSIÓ DE L’ESTAT A CATALUNYA