ELS NOSTRES PIRINEUS

Avui/ El Punt

Quan s’acosten dates assenyalades canvia el sentit de la informació i rebem més dades de caràcter quantitatiu que de caràcter qualitatiu. Tant si és estiu, Nadal o Setmana Santa els mitjans ens inunden de dades sobre l’ocupació del Pirineu o la costa, l’evolució dels preus o el nombre de morts en accidents de circulació. És, sens dubte, una informació rellevant que ens aproxima a una realitat concreta, però que ens distancia de la realitat humana i social que hi ha al darrere de les estadístiques.

En menys de cent anys hem passat d’una etapa heroica de descoberta mítica i minoritària dels nostres paisatges, a una ocupació massiva i sistemàtica afavorida pels canvis radicals en els sistemes de transport i en el parc d’infraestructures. Així, els índexs d’ocupació són com uns termòmetres de prosperitat per a les comarques visitades que han viscut una transformació transcendent.

Pocs recorden la duresa extrema i sovint la misèria  de la vida a muntanya. Hem construït, amb l’ajut inestimable dels grans descobridors, una representació d’aquests paisatges, un imaginari col·lectiu despullat dels rostres colrats treballats i endurits per la feina i el fred. Hem pres distància i ens hem situat lluny de la realitat humana i social concreta, i en l’abstracció del gaudi estètic hem configurat un paisatge ideal nodrit des de la condició urbana de visitants esporàdics, estiuejants, excursionistes o practicants dels esports d’hivern.

L’excursionisme, que va nèixer i va créixer en paral·lel als moviments catalanistes i a la Renaixença, va viure les mateixes convulsions polèmiques i les dissidències típiques de tempestes petites de país petit, en un vas d’aigua, en les orientacions diverses dels diferents moviments. L’excursionisme clàssic cediria davant de l’esportiu i les seves derivacions. Una bona mostra d’aquest procés podrien ser el conjunt destacadíssim de guies-itinerari que en les primeres dècades del segle XX, Cèsar-August Torras dedicà al Pireneu català.

De la mateixa manera que la preocupació científica temàtica (artística, filològica, arqueològica, geològica o etnològica) cediria pas també a les monografies de geografia, i geografia humana que, com La Cerdanya de Pau Vila (1926) ajudarien a confegir una aproximació integrada de la realitat física i humana.

Francesc Roma i Casanovas ens aproxima al procés d’aquesta representació, invenció, fins i tot afirma, de la idealització en l’imaginari català de la muntanya com a gresol i símbol màxim de la pàtria. A Del paradís a la nació. La muntanya a Catalunya, segles XV-XX (2004) desgrana aquest procés de construcció i ens fa evident aquesta gran representació urbana de la muntanya catalana. La introducció també de formes de cultura i de representació material importades de les muntanyes alpines amb la corresponent alpinització, naturalitzada, de la nostra arquitectura pirinenca.

La sublimació màxima d’aquesta realitat es tradueix en una riquesa literària extraordinària recollida en antologies que com el Llibre de la muntanya. Antologia de prosa i poesia (1952, reed.2007) de Josep Romeu, l’Antologia de literatura excursionista catalana (2002) d’Enric Faura o la més sectorial Rufaca de paraules. Antologia literària de la Cerdanya (2006) editada per Manel Figuera ens posen en contacte amb una abundància de textos avui poc coneguts.

Però avui qui llegeix Verdaguer o Maragall encara que enguany se’n celebri un any especial? Quanta gent a Catalunya ha après i recita versos de Canigó? Quins textos de Maragall ens vénen al cap sinó aquells que han traspassat la frontera de la literatura i musicats han esdevingut un patrimoni col·lectiu? O encara pitjor, quin ús fem d’una lectura parcial, esbiaixada, mutilada i fora de context d’algunes obres del mateix Maragall?

Hem perdut en part el sentit històric, les arrels de les coses i el seu coneixement, com hem perdut la seva força literària i política transformada per un esforç de representació ideal.

Ens queda, així, la realitat despullada, estadística, de la nova realitat. El nou termòmetre de la prosperitat del Pirineu fet índex d’ocupació en temporades singulars. Aquesta simplificació, vàlida per al Pirineu ens aproxima a la fusió contradictòria entre l’ideal sublimat dels creadors del mite, emmirallats en un cert primitivisme atàvic i immòbil del paisatge i de la realitat, i l’aproximació molt generalitzada de tots els habitants d’aquestes terres a la confortabilitat i els drets generats en les societats urbanes.

Des d’un cert igualitarisme que hauria superat la dualitat entre ruralitat i urbanitat, muntanya i ciutat, des de la democratització de la societat i el dret a la muntanya, a la terra, al paisatge; des de la màxima accessibilitat física i virtual, ara podem encarar la nova realitat del Pirineu.

La realitat que han pensat, dissenyat i somniat els que hi viuen. La realitat que admet una dimensió territorial i econòmica pensada per viure a la muntanya, per viure de la muntanya i per anar a la muntanya. Ni la idealització extrema i fundacional, ni la més estricta materialitat, no serveixen els objectius de fer de la muntanya catalana un actiu de primer nivell de l’economia, la vida i la representació de Catalunya. Vull dir que un cop assolits uns estàndards econòmics equiparables el risc de la trivialització, del desarrelament, de la pèrdua de la memòria històrica poden conduir a la despersonalització del Pirineu i a la dissolució dels seus atractius.

Es tracta, ara, amb sentit territorial i estratègic de definir un horitzó raonable i plausible que faci la síntesi entre tots els valors, reals i ideals, acumulats històricament a la muntanya catalana, els reelabori amb un discurs nou, els depuri d’incrustacions impròpies i aprofiti totes les oportunitats que el segle XXI dibuixa per superar el victimisme pessimista o la idealització irreal del passat i el materialisme impenitent del present. Les estacions de muntanya de Catalunya interpretades d’una forma integral poden ser una mostra de les oportunitats a explorar i de la nova realitat a construir com a signe d’una nova i duradora prosperitat.

PUBLICAT A http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/353489.html

EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA

Títol: El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona

Autors: Joaquim Nadal i Pia Bosch

Editorial: CCG Edicions

Lloc i any: Girona, 2010

Amb la col·laboració de: Xavier Arbós, Pepa Balsach, Mita Casacuberta, Pepa Celaya, Joaquim Coello, Joan Nogué, Iolanda Pineda, Lluís Sacrest, Jordi Sargatal i Manel Serra.

“Aquest llibre tracta de les terres de Girona (…) Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares…”

“Aquest llibre neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem?… [del Propòsit dels autors]

Si voleu llegir-ne el pròleg cliqueu aquí.

ATLES TOPOGRÀFIC DE CATALUNYA

Pròleg a l’Atles topogràfic de Catalunya. Barcelona, DPTOP-Institut Cartogràfic de Catalunya, 2010

En el moment de prologar aquesta quarta edició he anat de dret a la meva biblioteca a buscar un atles. Ho pressentia com un fet premonitori. Es tracta d’un petit gran llibre The Little Oxford Atlas, publicat l’any 1956 per Oxford University Press. Me’l va regalar, l’any 1959 o 1960,  Jordi Nadal Oller quan jo tenia escassament onze anys. No sé si va ser quan va tornar de la Universitat de Liverpool o si va ser amb motiu d’un congrés a Estocolm l’any 1960. El fet és que aquell Atles ha sobreviscut trasllats i avatars diversos i forma part dels llibres de referència del meu itinerari vital. Posats a l’any 1959 o 60, aquest llibre tenia una modernitat tipogràfica i cartogràfica sorprenents, i em va semblar que la geografia, sobretot la de la Gran Bretanya, es podia estudiar diferent amb un Atles tan precís i topogràficament tan definit.

Reportar ara aquest fet em desperta totes les emocions dels successius recorreguts per la topografia dels territoris en un exercici constant per apamar la realitat, dibuixar-la, capturar-la gràficament i deixar-ne una constància evident. És la tasca d’un atles, és el resultat d’una anàlisi rigorosa dels fets del relleu, de la natura i de la urbanització fins a configurar un dibuix premonitori de les fotografies que recullen els ortofotomapes.

Aquí, en aquesta realitat restituïda amb els accidents del relleu i els seus corresponents pendents i corbes de nivell hi llegim la realitat canviant de l’espai físic i dels assentaments humans. Copsem, amb eines i metodologia modernes, la nova realitat que s’afegeix i  modifica les realitats anteriors dibuixades en moments passats i en altres edicions.

Les infraestructures, la toponímia, la realitat desfilen als nostres ulls amb una fidelitat mil·limètrica com a  resultat de la triangulació constant del nostre país per part dels treballadors i treballadores de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que han tingut la capacitat d’erigir un focus de coneixement i de valor afegit al concert dels Instituts de referència que el Govern de Catalunya ha volgut impulsar com a eines de definició permanent de la nostra realitat nacional.

Més precisió i més informació, i més nova. Vet aquí l’aportació d’aquesta nova edició que en el seu ja clàssic format 1:50.000 tan bons resultats ha donat des de la primera.

Produïda al final d’una legislatura, aquesta edició neix amb una ràpida vocació d’exhaurir-se com a testimoni de les passions que desperta i que desferma la realitat dels nostre territori immers en un procés de canvi permanent.

Si voleu veure el pròleg a l’edició anterior cliqueu aquí.

PROPÒSIT

Pròleg al llibre El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona. Coautor amb Pia Bosch. Girona, CCG Edicions, 2010.

1. Un diàleg obert i compartit

Aquest llibre tracta de les terres de Girona. De les terres que s’estenen des del Pirineus fins a la Costa Brava i de totes les comarques que, entre la gran serralada mítica i el mar, configuren una part molt important de la Catalunya vella. Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares. Terres treballades i riques, més de la riquesa arrencada per les generacions que per la dotació de la naturalesa. Terres abruptes sovint, esmaltades d’algunes planes fèrtils. Llocs recòndits i grans corredors que han vist el pas de les civilitzacions. Romanitat i ruralitat. Pobles i ciutats. Fàbriques i tallers. Boscos i camps. Platges i ports. Masies i cases.

Però no es tracta d’un llibre d’història, ni tampoc fins a un cert punt no es tracta d’un llibre de política. Tot i que els que hi hem intervingut coincidim en el pensament que tot és política. Neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem? L’editor no volia ni tan sols que hi afegíssim una idea de futur, la tercera pregunta inevitable: què hem de fer?, que és la que es podria més directament relacionar amb un contingut programàtic que el llibre no vol tenir. Els temps de canvis accelerats que estem vivint,  però, fan gairebé inevitable que en el diàleg sorgeixi sempre l’element dinàmic, la referència al futur i a les accions a emprendre per conquerir-lo de la millor forma possible.

El llibre, tot i això, vol ser més ideològic que programàtic, més analític que propositiu. Es tractava de fer un diàleg amb alguns dels actors de la política gironina. I ens vam proposar de fer-ho amb un diàleg a dos, cara a cara, un cara a cara amable, conduït per l’editor entre un diputat veterà i historiador, Joaquim Nadal, iuna diputada jove i psicòloga, Pia Bosch.

Però de seguida nosaltres mateixos, i en Quim Curbet també ho va creure, vam pensar que el diàleg a dos potser podia quedar massa rígid o, simplement, massa coincident, potser mancat de diversitat de matisos que se’ns feien imprescindibles per al propòsit que teníem. Vam convenir, doncs, que a partir d’una estructura pautada en blocs temàtics, autèntics capítols de converses, proposaríem que el diàleg fos compartit amb altra gent que esdevingués al nostre costat autèntics coautors de la part corresponent del diàleg en el qual haguessin intervingut.

Primer de tot, el territori, amb les seves dinàmiques demogràfiques i territorials, amb les seves singularitats, els seus valors, les seves potencialitats, les seves oportunitats i també els seus riscos. Aquí ens acompanyen dues persones de gran relleu nacional i internacional. Joan Nogué, geògraf vinculat a la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge. Una mirada atenta a la realitat del món i als valors del paisatge que cal preservar i potenciar. Reconegut àmpliament, Nogué ens havia d’aportar la saviesa del coneixement i la divulgació. Al seu costat, Jordi Sargatal, observador privilegiat de la natura a tot el món. Gran expert i responsable molts anys de la fundació “Territori i Paisatge” tristament refosa i absorbida. Des d’aquí va començar a desplegar unes polítiques lligades a la protecció de l’entorn i a la custòdia del territori. Una actitud orientada a fer polítiques pragmàtiques i tangibles; protegir territori, acordar la protecció, adquirir patrimoni, fer un banc de terres comunitàries per a la salvaguarda de la diversitat i de la riquesa territorial i acordar la protecció amb els pagesos, primers custodis.

Sobre aquest territori s’hi despleguen les persones, les famílies, cada cop més i més diverses, i hi busquen els mitjans per generar llur activitat, per moure l’economia i per guanyar-se la vida. Hem volgut que els temes lligats a l’economia els poguéssim orientar amb persones amb un ancoratge territorial clar i amb un bagatge general indiscutible; amb experiència empresarial i amb experiència alternativa en la gestió pública. Joaquim Coello, ara a l’empresa privada, com gairebé sempre, i durant un temps amb responsabilitats de president de l’Autoritat Portuària de Barcelona, té acreditada una trajectòria que combina els dos camps que ens són imprescindibles. I, ara, suma a la seva activitat privada la presidència del Consell Social de la Universitat de Barcelona que li dóna una dimensió nova de proximitat al coneixement, a les polítiques de recerca i a la relació entre la universitat i el teixit productiu. Actiu des de no fa gaire en les pàgines d’opinió de la premsa hi aporta el compromís crític d’una visió social avançada, sempre lligada al pragmatisme empresarial. I Manel Serra, president de la Caixa de Girona, durant dècades gerent del Consorci de la Costa Brava, acreditat també en la gestió i l’anàlisi des de la discreció i la prudència d’una personalitat compromesa.

La població gironina viu el moment present, la resposta a la pregunta de l’editor, on som?, amb preocupació i tensió; amb dificultats, amb angoixes,amb la percepció d’una pèrdua creixent de confiança i amb la sensació que les seguretats, les certeses, tendeixen a esvair-se. La cohesió social esdevé així una peça clau, la clau de volta, de l’edifici que volem construir, i que es construeix cada dia. Parlar de la societat, dels seus desequilibris, de les desigualtats, de la solidaritat, de la riquesa i de la pobresa, de l’atenció a la diversitat, de la resposta als grans reptes i els grans interrogants ens duia a un terreny que requeria persones amb experiència directa. L’alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, que venia d’uns anys de l’exercici de l’advocacia, s’ha trobat amb la pedra de toc de la seva vocació política i del seu tremp valent i compromès: Salt i la realitat saltenca, plena de reptes i plena de riscos. En el mateix procés d’elaboració del llibre i de formulació dels diàlegs hem viscut episodis concrets que han posat a prova totes aquestes qüestions. Pineda sabia així que havia d’abocar al diàleg no pas les fórmules dels llibres sinó les proves de la realitat. I ho ha fet aportant el coneixement directe i l’experiència. Com és el cas també de la senadora Pepa Celaya, que ens ha acostat el seu coneixement del territori i l’experiència personal adquirida sobre el terreny en la realitat concreta de Blanes, d’on és regidora i on ha exercit responsabilitats de Govern. En el temps breu,  però molt productiu, en què va ocupar la direcció dels Serveis territorials del Departament d’Acció Social de la Generalitat, va capbussar-se en la complexa realitat social gironina i hi va  deixar la seva empremta de persona sensible, dialogant i eficaç.

Finalment, hem cregut que el món de la Universitat, de la Cultura, del coneixement, de les accions per interpretar de forma adequada la nostra realitat exigia una darrera reflexió. També aquí vam acudir a la Universitat de Girona. La professora Mita Casacuberta, olotina que viu a Barcelona i treballa a Girona, té la dimensió territorial, el coneixement dels textos, de les èpoques, de les idees, dels moviments i de les propostes. Ens ha donat una visió, alhora des de dins i des de fora, com un antídot al risc del provincianisme. És també el cas de la professora M. Josep Balsach que, des del seu observatori privilegiat de la plaça dels Apòstols, mira les realitats del món amb el prisma polièdric de l’art, de la cultura, de la poesia, del llenguatge i l’expressió artística. Des de la sensibilitat, la bellesa o el dolor. Des de la dimensió crítica i, a vegades, dramàtica de drames vius de la humanitat europea, tant lluny de la cultura de la que ens reclamem.

I sobre aquesta realitat, hi ha un marc institucional i administratiu. Una reflexió sobre l’administració del territori. I qui diu administració, la seva organització i la recerca de nivells d’eficiència i de compatibilitat. Hem compartit aquest diàleg amb un professor de dret constitucional, Xavier Arbós, vinculat també a la Universitat de Girona i amb Lluís Sacrest. Arbós, ànima de la reivindicació dels estudis constitucionals des de les universitats petites i sempre disposat a construir un marc de referència jurídico-polític per la realitat que ens envolta, sense perdre de vista l’evolució històrica d’aquest fet. I en el cas de Sacrest, durant un temps fundacional diputat i, ara més recentment, entenimentat i eficaç alcalde d’Olot, que ha sabut interpretar el batec d’una ciutat que ha trobat en l’Administració d’esquerres l’ànima que cap dels alcaldes anteriors no li havien sabut donar

2. El futur comença ara

Abans d’estirar el fil d’aquestes converses sobre el territori, i,  a tall d’introducció, no serà sobrer fer una mena de declaració de principis dels dos autors. Una explicació del nostre pensament i de la nostra actitud en relació a les terres de Girona. Volem explicar com ens les mirem,com les vivim,com en gaudim,com les patim a vegades,com ens les estimem. I a partir d’aquesta actitud d’estimació, d’aquesta vibració emocional, volem afrontar el repte d’intentar dibuixar quin futur volem per aquestes comarques. Un futur que comença ara mateix. Ara que la crisi econòmica ha posat en evidència, ha subratllat, les virtuts i els defectes, les febleses i les fortaleses, els actius i les mancances. És com si ateses les circumstàncies ens haguéssim de plantejar un quadre de doble entrada una mica a l’estil del magnífic assaig de Narcís-Jordi Aragó “Teoria i pràctica de Girona”.

Ja fa temps que l’economista gironí Josep Oliver Alonso advertia d’alguns dels riscos que ara s’han manifestat cruament. Ho feia en plena eufòria expansiva i alertava de la necessitat de pensar algunes millores i reformes estructurals en l’economia i en el territori de Girona que havien de contribuir a limitar els efectes d’una davallada en alguns dels sectors que tradicionalment havien tirat del carro de la societat de les terres de Girona. També l’estudi encarregat uns anys enrere per la Cambra de comerç de Girona per pensar estratègies col·lectives pel futur, el “Girona 2010”, ens feia una bona descripció dels riscos possibles i les oportunitats.

Les nostres reflexions volen ser una contribució a aquest debat necessari. Una aportació constructiva i optimista, que creu amb fermesa que en aquest territori hi ha tots els ingredients que es poden necessitar per regenerar-ne la seva capacitat de crear riquesa i benestar,tant com cohesió social.

Oliver ens advertia d’una excessiva dependència de la construcció, de la feblesa de les infraestructures i dels serveis, de la dispersió i fragmentació del sector turístic, d’un pes excessiu del terciari, de la manca d’un teixit industrial dimensionat i adequat, de la fragilitat del paisatge, dels riscos sobre el patrimoni natural i cultural, de les mancances en matèria de formació i de recerca. Tots aquests advertiments es feien en un context de molt alta ocupació,de taxes d’activitat molt altes, de nivells de renda familiar disponible que havien fet avenços espectaculars i que ens havien situat al capdavant de tot i uns quants punts per damunt de la mitjana de la Unió Europea. El punt on s’han trobat les febleses i les fortaleses és molt clarament el mercat de treball. Aquestes terres han estat més sensibles a les oscil·lacions de la crisi, s’ha destruït més treball i més de pressa, en un context on hem mantingut també unes taxes d’inflació sempre per damunt de la baixada general. Som una societat rica i cara, que s’ha trobat més pobra i amb rigideses noves.

Davant d’aquesta situació hi ha només dues actituds possibles. La passivitat conformista d’una banda. La posició dels que voldrien preservar la integritat del model en el seu estat actual; és una actitud que ens convida a  deixar passar, a no fer gaire res,a regular més que estimular i incentivar. No toquem res,  ja estem bé, conformem-nos amb un lent declivi, suau i agradable.

Hi ha una actitud contrària a la passivitat. La que busca un nou horitzó pel futur; la que creu, com nosaltres, que el futur comença ara, que si ens estem parats en realitat retrocedim, que si esperem que ens ho facin els altres no passarà mai, que tancats a casa no ens portaran mai res. És una actitud constructiva, bel·ligerant, activa i activadora, que busca complicitats, que obre nous camins, que explora noves possibilitats. És un camí que intenta lligar tots els valors que hem rebut, tots els actius que s’han generat al llarg de tota la nostra història i que estan aquí davant nostre a la nostra disposició com la millor herència que hem rebut. Una herència que hem de tractar de multiplicar, de conservar, de posar a disposició de tots, a disposició de la igualtat i de la cohesió. I també a disposició de les generacions futures.

Diem sovint que a Girona tenim de tot: mar i muntanya, ruralitat i dimensió urbana, societat tradicional i modernitat avantguardista. Diem, també, sovint, que anem sempre un xic més avançats, que moltes noves tendències comencen abans aquí que en el nostre entorn més immediat. Diem a vegades que les comarques gironines tenen una dimensió i unes característiques que les converteixen en un bon laboratori per explorar nous camins, noves fórmules. Totes aquestes possibilitats, però, cal activar-les, cal estimular-les.

Depèn sobretot de nosaltres, del que decidim, de l’esperança i la il·lusió amb què ens vulguem mirar el futur. Tenim a casa nostra possibilitats per anar endavant en qualsevol sentit. El diàleg amb els diferents interlocutors que han acceptat acompanyar-nos en aquest exercici d’intel·ligència col·lectiva és coincident en tots aquests punts.

Nosaltres proposem aprofitar tots els talents i totes les possibilitats que no sempre estan actives i, que, segurament,  no sempre es senten convidades a treballar pel comú. Per fer-ho cal partir d’un bon diagnòstic, d’una bona descripció de la realitat. I aquest diagnòstic no podem fer-lo sols, cal construir-lo col·lectivament.  Aquest llibre vol ser una aportació en aquest sentit.

De la reflexió compartida se’n desprenen força conclusions. Una d’aquestes, i no és menor,  és que ens calen bons lideratges que contribueixin a construir noves i millors formes d’articular els potencials de les nostres terres, per poder guanyar el futur que comença, segur, ara.

2.1. El territori

És el nostre principal actiu. Un territori,un paisatge,una cultura. Una riquesa diversa i plural.

El Pirineu com a primer referent mític en la nostra cultura literària i nacional. El diàleg Maragallià entre la ciutat i la muntanya. La muntanya accessible esdevé un paisatge en risc de desvirtuació, de pèrdua d’identitat, d’ocupació excessiva, d’abandonament de les activitats tradicionals, de substitució del treball pel negoci més fàcil.

Però aquest és ja ara un risc conjurat. Sabem prou bé les oportunitats que es dibuixen en tota la muntanya catalana. Un punt d’equilibri entre el manteniment de les activitats agrícoles i ramaderes, la transformació artesanal d’aquests productes, l’especialització de les estacions de muntanya en activitats de neu o de senderisme i excursionisme segons les estacions. La contenció del creixement residencial extensiu i la potenciació de l’oferta de llits calents, d’activitats d’hostaleria i restauració. La generació de serveis transfronterers, com l’hospital o l’escorxador.

La mitja muntanya, les valls i les planes interiors. El litoral i el seu rerepaís. Un conjunt de comarques en risc de consum excessiu de sòl, de creixement desordenat, de manca d’endreça, de pressió excessiva de les infraestructures. També aquí es dibuixa un cercle virtuós de protecció activa,de preservació i custòdia. La rèplica als riscos ja és a punt. Al llarg de tot el litoral amb la garantia de la plena protecció de tots els sòls no urbanitzables i en el rerepaís amb les previsions ajustades del Pla Territorial Parcial de les comarques de Girona de creixements ponderats i proporcionats. Amb un sistema de ciutats equilibrat i ric, que esmalta el territori d’una geografia urbana densa d’història i de valors, capaç de treure el millor de cada cas. Els corredors de comunicació ben definits en tot aquest sistema de ciutats i una anella de protecció que garanteix la permanent i interacció entre els assentaments i els espais oberts. El Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del cap de Creus, l’espai protegit de la serra de l’Albera, el massís Salines-Bassegoda, el Parc Natural de la zona volcànica i l’espai protegit de l’Alta Garrotxa, el sistema Montseny-Guilleries, el massís de Cadiretes i el sistema de les Gavarres i el seu perllongament fins a Cap Roig i les Illes Formigues.

I un paisatge litoral, des del mar i des de terra que conserva la major part dels ingredients que li han atorgat els valors turístics que han desvetllat l’economia del nostre territori. Un paisatge agrari i forestal i uns municipis de tradició rural que mantenen els valors de la seva configuració medieval i s’adapten a les noves oportunitats amb plena consciència del que es juguen en el manteniment d’aquests valors.

2. 2. L’economia

Davant d’un sector primari en regressió, sorgeixen nous conreus més especialitzats. Es recupera la vinya i l’olivera. Es trenca ja la sensació d’un paisatge en un procés accelerat de creixement del bosc. Les vinyes s’enfilen de nou a les velles feixes,els cellers s’especialitzen, els nous trulls treuen olis més depurats i de qualitat. Les planes fèrtils comparteixen activitats ramaderes especialitzades i nous conreus agrícoles de fruiters que són objecte d’una selecció ben plantejada i d’una comercialització competitiva.

La nova agricultura recolza la nova gastronomia. El cim d’un edifici històric forjat en una experiència rica de generacions, d’establiments populars, de cuina elemental i tradicional que ha transmès el coneixement d’una generació a l’altra.

Les deficiències en el servei en la restauració i l’hostaleria reclamen encara més reconeixement i més capacitat del sistema educatiu de formació professional i més específicament de l’escola d’hostaleria de Girona. El sistema educatiu lliga la vella tradició i les noves necessitats, els vells coneixements domèstics i les noves oportunitats d’ocupació, fins i tot de reciclatge de d’altres. L’excel·lència dels cims, grans restauradors de fama mundial o establiments hotelers de referència al litoral i a l’interior haurien d’esdevenir la part més visible de tots un sistema articulat de serveis d’excel·lència orientats a redreçar els riscos de la massificació i l’estacionalitat. Aquí hi poden tenir cabuda també els excedents que la construcció en crisi no està en disposició de reabsorbir per molt que es recuperi mínimament aquesta activitat.

Fer créixer el valor del nostre sector turístic, passa també per potenciar decididament el turisme cultural. Aquesta és una altre de les sinergies que cal estimular en els propers anys. Tenim les condicions òptimes per fer-ho i hem de trobar el nostres camí, mirant de prop, sense copiar, models d’èxit propers com la Toscana.

El sector dels serveis, tot el terciari, comercial o no, de la demarcació està cridat a ser una de les bases de la creixent especialització i millora del sector turístic i gastronòmic, i de la distribució i la logística corresponent.

Mancats de la vella indústria tradicional, totalment en crisi, ara és l’hora de potenciar aquells sectors que per la seva relació amb el territori estan en disposició de créixer i articular-se en una xarxa que els doni dimensió i gruix. És el cas de totes les indústries del sector agroalimentari, carni o no, que ja no ho fien tot només en el consum interior i que han explorat activament mercats exteriors. Ho fan i ho han de fer jugant fort per la innovació, comptant també amb el CENTA. Un bon exemple de les possibilitats d’aquesta relació és el nou sistema (i la nova màquina ja en cadena de producció) d’assecatge ràpid d’embotit llescat

Però hi ha un teixit excel·lent d’indústria auxiliar de l’automoció, o d’indústries químiques o mecàniques que apunten a l’excel·lència de la relació entre recerca, producció, competitivitat i internacionalització. Aquí és on un engranatge més fluid entre la Universitat i l’empresa hauria de conduir a l’impuls de noves indústries d’aquestes característiques en disposició d’obrir nous mercats i de crear nous filons d’ocupació durable i de qualitat.

Amb tot, no hauríem d’oblidar la importància de l’economia social, de la que tenim molts exemples d’èxit, reconegut a vegades més a fora que aquí, com “La Fageda”. I hem de pensar també en totes les noves oportunitats que els sectors emergents estan generant: els serveis personals, l’especialització ambiental i les energies renovables, entre altres.

D’altra banda la nova economia del coneixement, que comença a ser més visible des que s’ha començat a concentrar al voltant del Parc científic de la UdG és un sector on les nostres comarques han de voler tenir moltes possibilitats de futur. Cal , però, conrear-les, atraure aquest tipus d’empreses i d’emprenedors. Comencem a tenir bons exemples que dibuixen un camí prometedor, en sectors de tecnologia de la informació i la comunicació, com Igm, o en el sector de la biotecnologia, com per exemple AB-Biotics, que està innovant també en formes de finançament, i han començat ja el procés per sortir al Mercat alternatiu borsari. Sense oblidar les oportunitats que ofereix la recerca al voltant de l’aigua, que l’ICRA multiplicarà.

Hem d’atraure i retenir talent, i tenim per oferir un nivell únic de qualitat de vida i una proximitat creixent (en temps) amb Barcelona i la seva àrea. Girona, turisme i innovació? Girona, “the top of Barcelona”?, com diuen alguns amb la boca petita.

En tot cas, la innovació no només l’hem de promoure en els nous sectors, sinó també, i potser, sobretot, a partir de la millor combinació i articulació dels ja existents i de la capacitat de mirar amb ulls nous i de gestionar de noves formes el que ja hem estem fent, i de forma especial, allò en el que destaquem i pel que hem rebut majors reconeixements.

2. 3.La societat

En els darrers anys la nostra població ha crescut. Som molts més, però el gran canvi ha estat,  sobretot, el creixement de la nostra diversitat. Mai com ara s’havia posat a prova la nostra capacitat d’acollida de tanta i tanta gent vinguda d’arreu. Han arribat atrets per la nostra terra i per l’oferta de treball que hi ha proiferat, especialment en la darrera dècada. Però hi ha altres diversitats creixents: de models de vida de la població, de composició i estils de vida de les famílies, i, de fons, el canvi del rol social de les dones,…

La globalització s’expressa localment a casa nostra de forma brutal  i ens ha obligat i ens obliga a adaptar-nos i a adaptar a marxes forçades els nostres serveis públics. No és fàcil. I el  menys senzill és adaptar-nos a pensar que aquests canvis han vingut per quedar-se, que no hi ha volta enrere. Però aquesta és la  primera condició per poder veure , a més dels riscos, les oportunitats que la nova situació ens ofereix.

I segur que aprofitar les oportunitats requereix mantenir la cohesió social, . Encara que sigui només per protegir l’interès privat, ens cal més que mai protegir el patrimoni col·lectiu amb conductes cooperatives. Garantir el compliment dels deures, i protegir l’exercici dels drets de tota la població cal avui més que mai.   Garantir el funcionament de l’ascensor social és vital per la cohesió d’avui i, sobretot, de la del futur. Les decisions que prenem avui determinen el nostre demà. I aquest ascensor social passa per invertir en els infants i joves, i en la seva educació, com una prioritat indefugible.

Què hauria passat a les nostre escoles i instituts sense les desenes d’aules d’acollida que en els darrers set anys els han ajudat a pair l’onada migratòria ? Es ben clar que les dificultats haurien estat molt més grans pels infants i joves nouvinguts, però també, i sobretot, pels fills de les famílies catalanes i per tot el professorat.

Protegir la qualitat de l’espai públic i dels entorns de vida de la nostra població, especialment en els entorns més fràgils, és un altre dels grans objectius dels propers anys per mantenir la cohesió social. Per metabolitzar els canvis i aconseguir que el “melting pot” en què s’han convertit les nostres comarques sigui en el futur una font de creativitat i innovació social i econòmica, com ho ha estat i ho és en altres indrets del món calen polítiques valentes. Per això la Llei de barris que ha beneficiat moltes de les nostres poblacions, ha estat una de les polítiques que han generat una major aprovació i un major consens en els darrers anys, també a terres gironines.

“Pensar en les properes generacions  i no en les properes eleccions” es el que hem de demanar als nostre líders politics. Però també els hi hem de demanar que estimulin la responsabilitat col·lectiva, la responsabilitat de la resta d’agents socials, defugint qualsevol temptació de paternalisme i dirigisme, que avui tenen menys sentit que mai.

Estimular la confiança en les nostres possibilitats i l’esperança en el futur, requereix invertir en les noves generacions i fer-ho especialment on vivia i segueix vivint el sector de la nostra població en situació de major vulnerabilitat, que és qui més sent amenaçada la seva qualitat de vida en el context de la crisi. L’ambició pel futur es juga aquí i no podem esser gasius. Del que passi a Salt, als barris de Sta Eugènia, de la Marca de l’Ham, o a Roses, L’Escala, Blanes, Palamós, St. Feliu de Guíxols, Ripoll, St. Joan de les Abadesses, Campdevànol, Ribes, Olot….. en depèn la qualitat de vida dels gironins i gironines del futur, també dels que viuen als barris residencials o benestants. No ho hauríem d’oblidar.

2. 4. La cultura, l’educació, la Universitat

El fet cultural pot ser residual, un mer pòsit al fons de les essències d’aquest territori. Però pot ser també un ingredient de la seva revitalització. Una peça central de l’engranatge. Pot ser un factor d’autocomplaença passiva, de mera satisfacció provinciana. Però pot ser també un revulsiu, un factor de canvi. Un element de la construcció del futur. De forma imperceptible el discurs compartimentat volgudament, s’integra sol. Les peces encaixen, l’edifici es tanca i arrodoneix en totes les seves formes. Una lectura culta i una proposta culta d’aquest territori lliga totes les peces. El patrimoni natural, el territori en el seu estat més pur, el paisatge espai físic i construcció alhora de tot el nostre imaginari col·lectiu. Hi ha una cultura i una literatura del paisatge. Del Pirineu, dels santuaris, de la Costa Brava, dels monestirs. Del Canigó a l’Empordà, del Collsacabra a Pinya de Rosa, de Tossa de Mar a Cadaqués, de Roses a Ullastret, d’Empúries a Girona. De Joaquim Ruyra a Roberto Bolaño, d’Agustí Calvet (Gaziel) a Josep Pla, de Víctor Català a Núria Esponellà, de Joan Badia a Narcís Comadira, per posar només alguns exemples d’aquelles rutes, dels itineraris sentimentals i cultes que ens poden reconciliar amb una terra carregada d’història i de literatura. També d’art,de l’escola de paisatge d’Olot als surrealistes, de Vayreda a Dalí. Cultura i gastronomia, dels llibres de receptes a Ferran Adrià. La tradició eclesiàstica de Francesc Eiximenis a Modest Prats, la recerca i l’assaig de Carles Rahola a Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés, dels grans científics de Narcís Monturiol a Narcís Xifra, o, avui, per exemple, Ramon Carbó. Som conscients que com més noms posem més injustícies cometem. Cada ciutat i cada poble té el seu propi imaginari, la seva tradició, el seu coixí de cultura.

Però, volem insistir-hi: El paper de la Fundació Gala-Dalí o del Museu del Joguet a Figueres. Del Museu del Cinema o el Museu d’Història dels jueus a Girona; de la Càtedra Ferrater Mora, de l’observatori del paisatge a Olot, per esmentar només algunes de les peces més singulars d’un entramat riquíssim i d’alta potencialitat…

Tota la força d’aquests noms i de molts altres no serviria de res si ara no fóssim capaços d’articular amb ells un nou discurs. Una nova proposta. Un pas endavant. La cultura al servei primer de la creació i després al servei de la producció, producció cultural, és clar. Però sobre la base que hi ha també una economia de la cultura. Una evidència que troba encara molta incomprensió i moltes reticències. Però una evidència que cal explorar, explotar i reestructurar. L’exemple de Temporada Alta hauria de servir des del far del teatre per incitar tots els promotors i programadors de festivals musicals a trobar un factor comú, un discurs articulat, una proposta entenedora, una optimització dels recursos. Una via per fer d’aquesta oferta un camí de rendibilització de tots els actius dels que hem parlat. I aquesta rendibilització passa també per mirar amb una nova mirada les immenses possibilitats encara per explorar que ens ofereix el turisme cultural.

Aquest és un sector que reclama una urgent reconversió i que hauria de permetre una nova efervescència creativa que ara sovint ens manca. La revolució cultural és indispensable per tenir un marc, per saber de quines deus beuen,de quines fonts pouen els nous lideratges que ha de fer possible la proximitat de la recerca i l’educació especialitzada.

És en aquest camp on queda clar que la mera superposició d’ofertes no és suficient i que una adequada planificació és indispensable per saber els camins que hem de seguir a partir d’ara. En quins sectors, i amb quins instruments, volem ser un referent. Al servei de quin projecte posem l’edifici complex i imprescindible de l’educació?. També aquí tot lliga perquè ja ha quedat dit que una oferta formativa és clau en tots els sectors que ara degudament renovats poden acollir els excedents de mà d’obra de sectors en crisi, tant com que els camins de les noves indústries i de les noves activitats del sector primari ens reclamen una oferta educativa i de recerca especialitzada en aquests camps.

2. 5.Les institucions i els lideratges

Sovint les empreses, els seus directius, les individualitats passen espontàniament a davant i ens marquen des de la discreció el camí a seguir. Deixen petjada, marquen la ruta, i es concentren en el seu terreny des del convenciment que necessiten totes les energies per a ells mateixos. No és cap retret. És el reconeixement que sovint les institucions, els governs, van a remolc, pugen a un tren en marxa amb dificultat. Els costa trobar el seu propi paper, el seu lideratge, la seva iniciativa, el seu full de ruta. Però si es tracta d’articular un discurs compartit, de construir una proposta conjunta,si es tracta de sortir de la mediocritat i del marasme, si es tracta de vèncer els riscos, si es tracta de tornar a l’excel·lència, si es tracta de ser capdavanters, ara cal un lideratge fort de les institucions, dels governs, dels empresaris, dels treballadors. Deixant de banda tots els instints conservadors i corporatius. Buscant precisament la coincidència transformadora de les energies de la innovació en tots els terrenys. Si reclamem innovació en tots els camps hauríem de ser valents i recolzar també la innovació en les formes de governar les noves complexitats. Segurament la forma més intel·ligent de protegir l’interès privat i la llibertat personal, és promoure les conductes cooperatives i les polítiques públiques que promouen la cohesió. I segurament podem innovar, també, en aquestes polítiques i trobar noves i millors fórmules per donar a tothom les màximes oportunitats de futur.

Ens cal realisme i esperança en la visió de la realitat  de les institucions, i també valentia en la presa de decisions.  Aquestes són condicions necessàries per posar les condicions perquè tothom pugui tenir les màximes oportunitats per realitzar el seu projecte vital i contribuir al projecte col·lectiu. No només no són objectius incompatibles, sinó que es tracta de les dues cares de la mateixa moneda.

Els nous temps requereixen noves formes de liderar, i la incorporació de nous talents. Cal incorporar les noves generacions i cal incorporar decididament als llocs de presa de decisions les dones. En una demarcació on la taxa d’ocupació femenina està per sobre de la mitjana europea des de fa anys, la poca presència de les dones als llocs directius és una pèrdua de talent poc intel·ligent. El món privat, de nou, avança més en aquest sentit que el món públic.

Seguint aquestes converses comprovareu que, de forma inevitable, ens hem escapat de les directrius d’en Quim Curbet i sense cap deriva doctrinària hem anat a parar sovint a la darrera pregunta, la més arriscada, la més aleatòria, la menys concreta: què hem de fer?

Queda clar amb aquest llibre que hi ha, com a mínim, dues coses que no podem deixar de fer. Hem de parlar, i ho hem fet. I no ens podem estar quiets, i ens proposem de moure’ns sense esperar que les casualitats o les circumstàncies ens ho arreglin tot. El risc de la inactivitat és espatllar-ho tot. Com sempre, però potser avui més que mai, hi ha nous reptes que ens interpel·len, i ens exigeixen estar a l’alçada dels temps. I ens estimem massa aquesta terra, aquestes terres, i la seva gent per no voler proposar una reflexió oberta i una acció compartida.

Si hi ha un camí, si hi ha idees, si es pot fer un discurs, si es pot bastir un projecte, si es dibuixa un horitzó nou, ara és el moment més apropiat per no deixar passar l’oportunitat. Ara és el moment de saber construir tota l’ambició necessària per engrescar col·lectivament tots els habitants de les terres de Girona en un camí compartit.

Des del catalanisme més profund, del compromís de la més radical catalanitat, oferim un catalanisme social i cultural, pragmàtic, que ens pot dur per la senda del redreç, de la recuperació que animava les idees dels noucentistes, dels reformistes i regeneracionistes de la Mancomunitat, del somni republicà, dels somnis de Jaume Vicens Vives, de les realitats construïdes des de la transició. Tot junt a disposició d’un temps nou i un moviment nou,el futur que ara comença i dibuixa la Catalunya i les Girones del segle XXI.

EL TRANSPORT PÚBLIC A CATALUNYA

Pròleg al Pla de transports de viatgers de Catalunya. Barcelona, PTOP, 2009

 El Govern de Catalunya continua amb la seva obsessió planificadora. Es tracta de preparar el futur i de definir les passes concretes i tangibles que cal donar per tal d’avançar en la resposta als problemes de la mobilitat de les persones.

 Aquest Pla és, doncs, una resposta concreta a un repte definit i conegut. Hi respon amb mesures ordenades, pautades, prioritzades i situades en el calendari amb un horitzó i uns objectius situats al 2012.

 Volem que la xarxa de transport públic s’integri i s’estengui, que es ramifiqui fins a cobrir amb una malla espessa i eficient el conjunt del territori de Catalunya. La integració es proposa com a plena, en el sentit tarifari, per a l’any final del Pla, però les etapes de la successiva extensió de la integració tarifària marquen avenços notables i perceptibles, que es tradueixen en beneficis directes i serveis ampliats al conjunt de la ciutadania.

 L’articulació territorial de les propostes del Pla en les Autoritats Territorials de la Mobilitat assenyala un camí i marca unes etapes que ja han donat els primers resultats ben visibles i ponderats positivament pels usuaris. A Tarragona, Lleida i Girona, la filosofia de l’ATM de Barcelona i del conjunt dels municipis amb transport urbà s’ha estès i ha creat un marc de referència únic. El transport és un servei integrat, pensat en xarxa, i pensat en les seves diverses modalitats. Es trenca, així, una visió unívoca, lineal i es concreta el teixit que cobreix el territori i que s’abasta amb el mateix acte de compra d’un bitllet o d’una tarja multiviatge.

 La filosofia del Pla va trencant el caràcter individual i sovint gestionat amb criteris estrictament privats de les línies per situar a l’imaginari col·lectiu, la integració i la intermodalitat. Els circuits són més importants que les línies; els recorreguts integrats més que els viatges d’anada i tornada en una sola direcció.

 És sobre aquesta base que el Govern, a través d’aquest Pla, trenca amb la vella tradició de les línies de transport d’autobusos interurbans i estén i ramifica la seva oferta fins a definir de forma intel·ligent els serveis en funció de la demanda i de la interacció positiva entre les variacions qualitatives de l’oferta i la receptivitat de la demanda. La creació de noves línies d’autobusos directes i semidirectes respon a aquesta filosofia, tant com la creació de línies locals i comarcals,  la construcció d’una xarxa adequada i dimensionada d’estacions, i un conjunt de parades ben senyalitzades i protegides amb marquesines que fiten els recorreguts i els doten d’una profunda càrrega civilitzadora.

 Tot aquest esforç seria molt parcial, incomplet i manifestament insuficient si no incorporés també les noves previsions en matèria de transport ferroviari concentrat en les noves oportunitats del sistema de rodalies i dels nous trens regionals. Més freqüències i més rodalies a les àrees metropolitanes de Catalunya on la xarxa d’alta velocitat haurà deixat els forats necessaris, els solcs, per definir una nova oferta dedicada a la mobilitat quotidiana. Les noves rodalies a Tarragona – Reus, Girona i Lleida han de servir per millorar la mobilitat i per reduir el recurs, ara sovint inevitable, al vehicle privat. Els trens regionals entre les capitals de Catalunya afavoriran una manera de moure les persones que ha de respondre a la realitat econòmica, social i cultural d’un país integrat i diversificat que es coneix més i que s’interrelaciona més. El trencament d’un cert aïllament territorial és un nou paradigma del segle XXI, on tant les comunicacions virtuals a l’instant com les comunicacions directes físiques més ràpides, canviaran la percepció i la dimensió de Catalunya i posaran a l’abast de tothom una manera fàcil i ràpida de moure’s.

 No cal dir que és amb aquest ànim que el Govern de Catalunya es farà càrrec de les competències de rodalies en els termes que preveu l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que atorga al Govern de Catalunya la capacitat de definir, planificar, prioritzar i gestionar la mobilitat interior de forma exclusiva i fins a les últimes conseqüències.

 Vet aquí el repte i vet aquí les propostes del Pla que presentem amb entusiasme i que ja hem començat a executar amb totes les mesures conegudes i aplicades que es preveien per a l’any 2008.

 Passades moltes dècades de les enquestes realitzades per a la definició del mapa comarcal de Catalunya, aquest Pla ens presenta ara un mapa nou que respon a les característiques de la nova societat del segle XXI i que articula uns territoris en contacte més fluid i freqüent i molt més ràpid amb unes possibilitats de coneixement i d’intercanvi molt més gran i amb moltes més possibilitats de definir sobre nous paràmetres la identitat nacional de Catalunya, amb criteris de modernitat de coneixement i de futur.