Joaquim Nadal i Farreras

ACTUALITAT DE NARCÍS COMADIRA

Diari de Girona

Fa escassament un any podíem veure primer a Montserrat, (del 23 de juny al 26 de setembre), i després a Girona, (del 28 d’octubre de 2010 al 30 de gener de 2011), l’exposició: “Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia”.

I, ara, amb pocs dies tenim noves notícies d’actualitat d’aquest poeta i pintor gironí. Concretament parlem de l’edició del llibre Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra.  (Barcelona, Ed. Empúries) amb un colofó que diu: “Aquesta edició, primera, de Les paraules alades, de Narcís Comadira, ha quedat enllestida a Barcelona el 29 d’octubre de 2011, diada de Sant Narcís”. També  del seu article “Josep M de Sagarra, poeta”, publicat al número 623 de Serra d’Or. I, finalment, de la representació al Teatre Municipal de Girona de l’espectacle “Estimat Comadira” dirigit per Xavier Albertí i Joan Ollé.

Jordi Falgàs, en el catàleg de l’exposició, ens guia pel Comadira pintor de formes clares i colors vius, per l’evolució d’un artista complet que explora en la pintura un univers culte i elaborat, sense allunyar-se de les formes i les expressions de la vida i el paisatge; de la més estricta quotidianitat; de la matèria que ens envolta i ens conforma, del foc que anima la vida.

En les paraules alades del llibre hi trobem un conjunt de textos sobre la poesia i el món de la poesia, el llenguatge i la traducció i alguns poetes de Dante a Verdaguer i Carner, i una aproximació a l’any litúrgic, tal com l’havia viscut i après a la seva Girona natal i al Seminari d’aquesta ciutat, entès com una obra d’art total.

A l’article sobre Sagarra hi trobem una clara i potent reivindicació del Sagarra poeta, tot afirmant-ne els valors i explorant les limitacions, i proclamant que és l’hora de situar-lo en el seu just paper lluny de les fílies i, sobretot, fòbies que va desvetllar en la seva peripècia vital. Hi trobem afirmacions lapidàries i una conclusió de síntesi inequívoca: “Sagarra tenia, fins i tot en excés, tot allò que a Riba li faltava: facilitat lingüística, exuberància verbal, domini dels registres col·loquials. I, és clar, a Sagarra li faltava profunditat intel·lectual, sentit de la mesura i autocrítica. Entre l’eixutesa de Riba i la sumptuositat de Sagarra, només Carner presenta l’equilibri perfecte”.

A “Estimat Comadira”, Albertí i Ollé ens proposen una tria de textos del poeta, una galeria fotogràfica de l’autor, una seqüència de la seva obra pictòrica, presències de fons dels textos llegits, acompanyats també de les músiques que el poeta s’estima o tenen per a ell una força evocadora.

És evident que Girona hi té una presència molt gran, però el muntatge desfila per tot l’univers de Comadira, la seva pròpia poètica i la dels altres, la lírica més lleugera i la formalització més trascendent. I una indiscutible càrrega autobiogràfica que, en un procés retrospectiu, m’atreviria a assenyalar. Des del poema “La ciutat perduda”, recitat per Montserrat Carulla i encara no publicat pendent d’incorporar-se al nou poemari que, com molts abans, veurà la llum el dia 22 de gener de 2012, el dia que Comadira farà setanta anys. Aquí Comadira reprèn extensament molts dels textos dedicats abans a la seva “Ciutat d’infantesa” i als escenaris viscuts de la seva vida adolescent. Passant per “Llast”, que dóna nom al llibre de poemes publicat el 22 de gener de 2007 i que arrencant dels versos: “Jo sóc un que va néixer / l’hivern de 1942, / al cor d’una ciutat plena de voltes”, porta a la irreparable i dolorosa pèrdua de la il·lusió: “Després, ja tot va ser convencional, / llar i pàtria. Mai més no va tornar / la il·lusió perduda. Ja tots sempre / fantasmes vagarosos per la vida, / emasculats de Déu, aferrats al secret.”

“Llast” no apareix a “Estimat Comadira”, però és el pont amb “La ciutat perduda”, que Comadira tracta amb més delicadesa que la il·lusió mateixa, i ens acosta a la “Confessió” que fa a Art de la fuga, poemari de 2002, i que esdevé un autèntic “Confiteor” del poeta en la recitació eficaç que vam escoltar al Teatre el dia de difunts d’enguany. Un acte de sinceritat i reconeixement que, ni que fos una mica impostat, perdria la força de la recerca permanent de la perfecció en el llenguatge, de la persecució de la paraula justa, del verb que correspon, del substantiu ple de substància, de l’adjectiu precís fugint del ‘foc d’encenalls’ superficial; una confessió d’abandonament en l’exigència i el rigor, d’un repenjar-se injustificable que acaba amb la imperfecció de la lletra i la paraula. Un exercici d’humilitat i una reclamació de ser acollit al paradís dels escriptors, un cop superades les mancances i limitacions que confessa: “Tu, Verb totpoderós, tu sola claredat, / tu que m’has fet llenguatge segons la teva imatge, / acull-me un dia al paradís dels escriptors, / on sobren les paraules, / on la felicitat / és la precisió del teu silenci.”

Esperarem amb delit els nous poemes de gener de l’any que ve, que ens posaran en contacte, un cop més, amb aquest poeta i pintor gironí que s’ha fet un forat a la poesia contemporània de Catalunya, amb ple reconeixement de crítics, companys, lectors i espectadors.

Aquests dies, justament quan es presentava “Estimat Comadira” dins de Temporada Alta, el gran agent i agitador cultural Salvador Sunyer proclamava al Celler de can Roca, en la presentació d’una versió de la llebre a la royal dedicada al poeta que en aquell acte posava la genialitat junta de Miquel Àngel i de Leonardo da Vinci, de Narcís Comadira i Joan Roca.

Hiperbòlic i tot, és indiscutible que des de “La ciutat perduda” hem decidit afirmar els valors universals.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/11/actualitat-comadira/528531.html

11 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ACTUALITAT DE NARCÍS COMADIRA

JOAN BRUGUERA I MIQUEL DE PALOL

Diari de Girona

Cinc segles separen les vides d’aquests dos personatges gironins. Joan Bruguera va morir l’any 1452 i Miquel de Palol l’any 1965. El primer, en el seu testament deixava vuit-cents escuts d’or per tal que joves gironins poguessin seguir estudis a la facultat de medicina de Montpeller. Aquell testament generós ha tingut continuïtat històrica fins a l’actualitat i, avui, la ciutat de Girona posseeix una casa a Montpeller amb les rendes de la qual es segueixen dotant beques d’estudis. Palol, per la seva banda, ens ha deixat una obra notable concentrada sobretot en el teatre , en la poesia, en la novel•la i en un text pòstum de memòries, i la seva contribució al desvetllament cultural de la Girona dels inicis del segle XX es va sumar al de tota una generació ben determinant.

Tenim, doncs, dos personatges separats per cinc segles i units per un fet simbòlic. Si un té una plaça dedicada (Palol), Bruguera dóna nom a una escola i a un carrer.

L’escola és de les més antigues i més prestigioses de la ciutat i se situa en una cruïlla ben cèntrica lligada físicament a un dels punts clau de la muralla del Mercadal de Girona. La plaça Miquel de Palol, fent costat a la plaça Prudenci Bertrana (són com dues places bessones) se situa al cor de les antigues hortes del Güell en un dels eixamples més recents de la ciutat contemporània i en un punt on fins a dates molt recents hi havia poc més que horts i descampats, i que ara cus el creixement de la ciutat amb un espai públic de qualitat.

Us preguntareu quin és el motiu que em porta avui a unir en un mateix títol aquests dos personatges tan allunyats en el temps.

Resulta que els diumenges, segons les èpoques de l’any, a la plaça Catalunya o a les voltes de la plaça del Gra (ara avinguda Sant Francesc) s’hi fa un petit mercat o fira de cromos, de plaques de cava, de minerals i també de llibres. M’hi acosto habitualment després d’anar a esmorzar i a comprar els diaris al quiosc del capdamunt de la Rambla. Aquest any hem comentat sovint amb la Nuri les variacions climatològiques gairebé sempre acompanyades de pluja, vent i un cert to d’inclemència continuada. Hem comentat l’evolució del riu i hem esperat que arribessin els diumenges de més calor i de bonança primaveral.

Hi trobo sovint algunes curiositats de Girona. Hi he trobat de tot. Llibres dedicats, biblioteques senceres en procés de desmantellament, diversos fons editorials, algunes edicions antigues, programes i revistes gironines. Hi he comprat algun llibre de Rahola, dels menys freqüents en el mercat. També hi he trobat alguna curiositat de les edicions més freqüents de la narrativa catalana d’abans de la Guerra Civil, en col•leccions de gran tradició i de format i orientació molt meritoris.

Fa aproximadament un mes hi vaig comprar un exemplar de l’Obra Poètica de Miquel de Palol que, a cura de Pere Rovira, va editar Columna l’any 1985. El vaig comprar a cegues perquè, tot i ja tenir-lo, estic convençut que és una edició molt acurada i que es va exhaurir molt ràpidament. Fullejant el llibre fent un segon cafè em vaig adonar que en el llom hi havia un senyal d’alguna biblioteca i a l’interior hi vaig trobar el tampó de l’escola Joan Bruguera de Girona. Vet ací el contacte entre els nostres dos gironins.

Em vaig sentir molt confús i vaig rebutjar de seguida la idea que es tractés d’un descart intencionat de la pròpia escola, una depuració de les que de forma periòdica es fan dels llibres que s’anomenen “obsolets”. Un llibre d’un autor gironí, important i significatiu, amb alguns poemes d’un pes claríssim a la història de la ciutat, que es deu poder usar un any darrere l’altre per iniciar els nostres escolars en la història de la literatura a través dels nostres autors locals més significatius no em semblava que pogués ésser considerat per ningú un “obsolet”. Més aviat penso que aquest i una dotzena més de llibres, molt concrets, haurien de formar part dels fons de totes les biblioteques escolars i municipals de la ciutat, i haurien de configurar un programa específic d’introducció al coneixement de Girona.

Rebutjada aquesta idea em vaig quedar amb d’altres possibilitats més plausibles i racionals. Potser simplement es tractava d’un descart de la mateixa biblioteca que disposava de més d’un exemplar i, si fos així, seria també discutible, però no hi hauria res a dir. O finalment, algun desaprensiu passavolant, aliè a la comunitat educativa, de forma circumstancial hauria extret aquest llibre de la biblioteca escolar del grup escolar Joan Bruguera i no satisfet amb la sostracció l’hauria venut com un llibre de segona mà.

Indignat amb aquesta idea, si es confirma la sostracció, he decidit que tornaré l’exemplar que vaig adquirir a la seva biblioteca de procedència. No voldria privar-la d’un exemplar que ara deuen trobar a faltar i que tant bé pot fer a la formació dels nostres joves. Només cal que vagin al poema Salve de la pàgina 235 o a l’Oda a Girona de la pàgina 243. El primer, curull d’afirmació patriòtica i el segon, carregat de pessimisme ambiental fruit dels estralls de la Guerra Civil.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 193-195)

15 Mai 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a JOAN BRUGUERA I MIQUEL DE PALOL

GIRONA CULTURA

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada vam coincidir a esmorzar, al Bau-bar de la plaça de la Catedral, l’alcaldessa de Girona Anna Pagans i jo. L’Anna em va mostrar i em va donar amb evident entusiasme i una gran il·lusió un exemplar, tot just sortit del forn de la impremta, de Girona. Cultura, gener-juny de 2009, amb tota la programació de les activitats culturals dels diversos centres de la ciutat. També em va donar una publicació de format semblant i amb un contingut concentrat en Teatre, Música, Dansa del primer semestre de 2009. Totes dues publicacions es complementen, i agrupen totes les activitats, primer per centres i equipaments, i finalment, la primera, amb un índex general que és un “Calendari d’activitats” ordenat cronològicament, i la segona amb un “Índex cronològic i per espais,” que recull també l’evolució de tota l’activitat al llarg del primer semestre de l’any.

Estic segur que l’entusiasme discret de l’alcaldessa deu ser també compartit per la Lluïsa Faxedas, tinent d’alcalde de Cultura i Educació i per la Carme Sais, cap de la mateixa àrea. Tres dones i un destí, potser podríem dir. O, simplement, tres dones amb un objectiu comú compartit per moltíssima gent: fer de la cultura un autèntic motor i revulsiu de la vida ciutadana, del pols cívic, de l’ànima col•lectiva de la ciutat. Ja fa molt temps que s’ha convertit en un paradigma contemporani la idea que invertir en cultura és invertir en futur. I aquí en tenim una bona mostra.

Les dues publicacions que comentem són un bon instrument de difusió, un compendi adequat, una guia eficaç per circular per l’entramat riquíssim i divers de la vida cultural de la ciutat, un inventari contundent que ens posa al davant de forma panoràmica mig any de vida cultural. Pot semblar una qüestió molt elemental i ho és. Aquestes dues guies semblen dues obvietats en el panorama ciutadà. Però tinc el convenciment que darrere d’aquesta obvietat, de la constatació que ens és útil, de la impressió aparent que sempre ha existit, hi ha una feinada invisible de coordinació i d’integració, de recopilació de dades, de planificació de la feina que molt pocs s’imaginen. Màxim si pensem que sovint es planifica a més curt termini, que la multiplicitat de les iniciatives és gran i que encara no hem superat del tot una manera de fer que ens porta sovint més a la improvisació precipitada que a la planificació. Però ara tenim una pauta, un marc, una referència general que agrupa els grans cicles, els programes de llarga durada, les propostes que ja s’han fet tradició.

Amb aquestes guies a les mans podem constatar que la política d’equipaments s’ha omplert del tot d’activitat, que els contenidors magnífics que té la ciutat, s’han omplert de vida i que vessen de dinamisme. Som lluny ja dels temps en què els actes culturals eren minoritaris, en què sempre les mateixes persones es multiplicaven i es trobaven a tot arreu. La política cultural de l’Ajuntament de Girona i de tota la societat ha anat a buscar els seus públics i ha definit un projecte en construcció. Un itinerari permanent de recerca i interacció entre la producció, la creativitat i el consum de cultura fins a trencar el vell motllo dels que es pensen que la forma domina sobre el fons i que el model encara s’ha d’omplir i és només pura façana. L’Anna Pagans mateixa em comentava amb un punt de somriure a la boca com la programació de l’Auditori ha evidenciat que hi havia un públic a Girona i a tota la demarcació per a la música de qualitat i que ha fet que les ocupacions de la programació siguin altíssimes.

Així, en el conjunt de les biblioteques del servei municipal es detecta una activitat formativa i informativa permanent, que té potser l’expressió més visible en la programació de “La ciutat dels llibres” o en “El menú de l’escriptor”. Les biblioteques esdevenen focus d’irradiació d’activitat sovint moguda pels mateixos lectors que amb la seva demanda generen l’activitat. A Bòlit, Centre d’Art Contemporani, la definició de projectes de recerca i de producció en art contemporani és el símbol més evident d’un projecte en construcció que no espera a disposar del nou centre per programar.

La Mercè ha esdevingut de fa temps un referent solidíssim, una casa de cultura de la ciutat. El “Girona Truffaut” manté una punta de llança a l’antic Cinema Modern, i gràcies a l’ànima hiperactiva del col•lectiu de crítics de cinema ofereix activitats al voltant del cinema que han de créixer i consolidar-se en confort i ambició en el futur. El Museu del Cinema és ja un clàssic ciutadà i català, que avança propostes amb pas ferm i que formula, des de les adquisicions l’ampliació de la col•lecció Tomàs Mallol, i des de les activitats un camí per fer present al nostre món el cinema com un element indestriable de la societat contemporània. El Museu d’Història de la Ciutat destil•la activitats pausades i pautades al voltant de les col•leccions i ens convida a recorreguts i itineraris per la història de la ciutat. El Call de Girona conserva aquell punt d’intimitat discreta que busca refugi en la vida cultural de les societats i de les persones, i que segueix les petjades dels gironins del passat que el centre investiga amb profunditat i professionalitat.

I per altra banda, la constatació que el Teatre Municipal de Girona, el Teatre de Salt, l’Auditori Palau de Congressos, l’Auditori de la Mercè i la sala “La Planeta”, conjuntament amb “El Canal. Centre d’Arts Escèniques de Girona i Salt” programen i produeixen insistentment fins a fer de Girona un referent Catalunya enfora i un atractiu per a la ciutat. El conjunt que se’ns ofereix és emocionant. Té un gruix excepcional i respon a una feina acurada i constant.

La màxima emoció, l’exponent culminant de la cultura dels sentiments i de la memòria l’haurem de situar en els actes, al voltant del 13-15 de març, dedicats a Carles Rahola. Setanta anys més tard Girona es vindica amb la cultura i enfonsa les seves arrels en la memòria per deixar constància que només l’assumpció del passat i el reconeixement de les nostres febleses col•lectives ens podrà donar un futur sense ombres, amb la pau que Rahola volia als jardins de la ciutat i a tots els racons del món.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009013000_4_311591__Opinio-Girona-cultura

30 gener 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA CULTURA

TORNAR AL TEATRE

Diari de Girona

Dilluns al vespre vaig anar a la represa de l’activitat teatral al Teatre Municipal de Girona després de més de cinc anys. Mentre fèiem cua per entrar i esperàvem que obrissin les portes em va passar pel cap un conjunt d’imatges i de sensacions molt especials que em seria molt difícil de descriure. M’hi aproximaré comparant aquestes sensacions amb les que vaig experimentar, i explicar, amb el retorn del toc de les campanes de la Catedral, després d’uns mesos llargs de silenci diürn i nocturn. En un cas i altre, campanes i teatre, els gironins havíem experimentat una sensació d’orfandat, d’amputació, d’haver perdut quelcom molt integrat a les nostres vides, als nostres hàbits, al nostre comportament, a la nostra vida ciutadana,al nostre sistema de relacions socials. Acostumats a escoltar les campanes, a entrar i sortir del Teatre amb una naturalitat absoluta, a peu pla, des de la plaça del Vi, entrant a l’ Ajuntament, com qui no fa la cosa, aquests cinc anys hem viscut una mena de síndrome d’abstinència. Ens mancava quelcom molt familiar.

És evident que amb algunes incomoditats, el Teatre de Sant Domènec ha fet la suplència, ha garantit la continuïtat de la programació i ha acompanyat el procés de maduració de la producció i la programació teatrals, ajudant Temporada Alta a esdevenir sense Auditori i sense Teatre el gran festival de tardor de Catalunya, el Festival de Teatre de més prestigi i de més abast de tots els que es programen.

Si això ha estat així, què no serà a partir d’ara en una ciutat que acaba de rebre el Premi Nacional de Cultura per al Museu del Cinema, que acaba d’inaugurar amb èxit l’Auditori i Palau de Congressos i que ara acaba de recuperar la normalitat teatral com un fet natural llargament esperat i un retrobament fàcil,directe, amb els nostres escenaris coneguts, amb el teló de boia, amb els pàmpols de les làmpades, amb la platea atapeïda,amb les llotges romàntiques. I una ciutat que es disposa a encarar l’immediat futur amb la construcció del nou Centre d’Art Contemporani, que inicia els primers passos per a la rehabilitació de la Marfà a Santa Eugènia, que es disposa a veure com es construeix una nova biblioteca central pública a la ciutat, que emprèn ambiciosos projectes per l’antic cinema Modern, que elucubra amb el trasllat de l’arxiu de sant Josep que somnia nous destins per aquest antic convent i per l’edifici de l’Audiència de la plaça de la Catedral.

L’eficàcia i la potència del nou edifici trigarà encara a ser plenament percebuda. Però el joc de llum i de vidre,els nous espais,les escales generoses i obertes,els nous replans amplíssims, la millora de l’accessibilitat, els nous serveis, la nova climatització, el bar ampliat i més obert, les parets planxades amb estuc ennegrit i lliscant,la connexió eficaç entre el nou i el vell, entre l’edifici històric i l’embolcall contemporani, la nova circulació de persones,atorguen a la simbiosi entre dos edificis que s’acoblen una perfecció de funcionament difícilment igualable.

Per la part de fora pren forma, a poc a poc, un nou entorn urbà que reconstrueix els contorns, que busca una nova trama, que reconstitueix els colors i els volums,que incorpora la modernitat ultimíssima del cortén i l’eficàcia contundent de la pedra. El conjunt dels edificis del conglomerat municipal ha deixat ja enrere aquell punt d’anarquia i caos originat en l’acumulació i superposició de noves finques i comença a adquirir un ritme nascut del seny ordenador d’una planificació que comença a donar els seus fruits. La plaça nova que s’intueix ens deixarà per a la ciutat del segle XXI un nou espai italianíssim i de matriu exclusivament gironina.

Poques ciutats poden encarar el nou segle amb un bagatge i un equipament de la qualitat de la potència de la capacitat de present i de futur que avui té Girona.

Hi ha, és clar, un doble enfocament possible. Del lament pels cinc anys de privacions i orfandat o l’esclat exultant per la normalitat retrobada. Als ulls i a la cara de tots els assistents a la sessió de dilluns amb una obra potentíssima i un cartell d’actors de primera fila s’hi endevinava aquesta segona opció. L’alegria del retrobament, la plenitud de la satisfacció, la voluntat de gaudir d’un nou moment fundacional. L’únic regal que va deixar la burgesia del segle XIX a la ciutat va ser el Teatre Municipal. L’encert de la seva centralitat li ha donat una vida llarguíssima i fecunda. Ara l’enèsima renovació, la més total, la més completa,la més revolucionària, la més pràctica i la més eficaç aporta, de la mà de l’Ajuntament, un equipament polivalent i essencialment teatral que en tots els nous espais construïts ofereix la flexibilitat de moltes noves oportunitats. És l’herència de finals del segle XX per fer l’arrencada del segle XXI.

Amb ulls somrients i cares satisfetes, amb alegria sana i compartida, amb joia plena, tots vàrem sentir l’esgarrifança de l’emoció tendríssima, d’una profunditat total, canviant cap a ulls entelats d’emoció, humits de llàgrimes, enduts pels sentiments i els records, quan en cloure l’espectacle Lluís Homar va dedicar a Quim Masó la interpretació del Lliure, en un homenatge compartit per tot el Teatre i per tota la ciutat. Un nom associat per sempre al Teatre i associat a l’excepcional aventura de fer, des de Girona i Salt, una empresa de gestió teatral, de producció i de programació, acreditada arreu, traspassant fronteres, trencant motllos. Construint una insòlita empresa d’arrel gironina i de prestigi nacional. Corpresos per l’emoció tendra i trista, vàrem veure baixar novament el teló. La ciutat dorm tranquil•la al so de les campanes de la Catedral, amb la normalitat del Teatre Municipal reobert i la plaça més plaça de totes les places, als ulls dels gironins, de contundència de llamborda, feliç del retrobament i esperant la renovació del freixe mort.

Si  voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

13 Octubre 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a TORNAR AL TEATRE

JOSÉ MONLEÓN

Levante. El mercantil valenciano

Publicat també al Diari de Girona el 6 de desembre de 2002

La Generalitat Valenciana acaba de publicar el llibre de Enrique Herreras, José Monleón, Un viaje (real) por el imaginario (Valencia,2002). És un bon llibre, rellevant per al món del teatre i també rellevant per a Girona. Més rellevant encara si atenem a la distància política entre el govern valencià i el compromís de Monleón. És un homenatge merescut.

Amb José Monleón passa com amb Pedro Solbes; no saps que parlen català fins que no hi parles de tu a tu. Són valencians afincats a Madrid i tots dos parlen un català perfecte. Però tots dos són, en camps ben diferents, una bona mostra de l’abisme de desconeixement que ens separa de la cultura valenciana i de la incomunicació que s’ha establert entre la cultura i la intel·lectualitat catalana i la resta d’Espanya com a ferida molt directa heretada de les conseqüències de la Guerra Civil.

Aquesta no és l’única sorpresa que em vaig endur quan vaig conèixer personalment José Monleón a Girona l’any 1998. Portava ja dinou anys d’alcalde i en alguna ocasió m’havia arribat a pensar, erròniament, que de Girona ho sabia quasi tot. De fet,  però, sempre m’he vacunat d’aquesta impressió perquè sempre he sabut que hi ha un munt de sorpreses i de fets desconeguts en tots els plecs de la vida.

Sabia perfectament qui era José Monleón des de la meva època d’estudiant a Barcelona, quan plens de passió juvenil anàvem molt sovint al teatre comprant les entrades de claca. Però quan l’any 1998 en Jaume Curbet i Boj  em va venir a parlar d’en Monleón jo ho ignorava tot sobre la seva relació amb Girona.

Era una història de la guerra i de la més immediata postguerra, i tenia relació amb l’exili i la repressió. Monleón, fill d’un telegrafista, va conèixer primer a Port-Bou la duresa de l’exili, les corrues de gent passant feixugament en un viatge trist, incert, dramàtic. Després a partir de 1941 amb el pare empresonat al seminari de Girona Monleón va conèixer la duresa d’una ciutat de províncies en la més immediata postguerra. Va conèixer els simulacres de judicis sumaríssims que es feien a l’Audiència i que enfilaven penes de mort sense parar, i sense raó ni justícia, i va anar al cementiri a veure la fossa comuna. Els afusellats ara rescatats de l’oblit gràcies als treballs de Josep Clara i a la reivindicació de la memòria de Carles Rahola i amb ell dels més de 500 afusellats de després de 1939. Amb els seus companys d’adolescència Monleón s’evadia i liderava un equip de futbol, el Júpiter F.C., on va desenvolupar també les seves aptituds polivalents.

L’any 1998 va venir a recordar aquesta etapa, retrobar els amics i reconciliar-se amb una ciutat en la qual havia viscut moments dolorosos i on havia crescut també amb l’amistat dels companys i descobrint els moments de tendresa de l’adolescència. Actiu i combatiu va connectar amb les il·lusions i les apostes de futur d’una ciutat amb un govern de progrés i amb un horitzó optimista lluny de la ciutat tancada i gris on havia viscut.

El llibre que hem esmentat al principi traça una apassionant biografia de la trajectòria personal i intel·lectual de Monleón. El pes de la història i la ingravidesa de la utopia es combinen sàviament per destil·lar amb rigorositat atractiva les peripècies d’un home que ha fet del teatre un instrument pel diàleg, la convivència i la pau. Des de la revista Primer Acto que va fundar l´any 1957 i que ha mantingut una continuïtat admirable, des dels articles de crítica teatral a Triunfo (de 1956 a 1975) i des de la Fundación del Instituto Internacional del Teatro del Mediterráneo (creada el 1989), Monleón ha sigut un activista infatigable. Ha viatjat per tot el món fent d’ambaixador del teatre i ha solcat la Mediterrània de Sagunt a Taormina i d’aquí a Delfos o Ítaca, per fer arribar a Ramala o Jerusalem, a Sarajevo o Dubrovnik, el missatge pacificador de la cultura.

El llibre recull també en quatre annexos textos de Monleón, des d’editorials de Primer Acto a articles de Triunfo, passant pels discursos o conferències de l’Instituto o els comentaris a quinze fotografíes. Aquest recorregut fotogràfic simbolitza l’impacte biogràfic més rellevant en la trajectòria de Monleón des de la proclamació de la República a la crisi de Palestina passant pel maig del 68, la transició, la caiguda del mur de Berlín el 1989 o l’atemptat terrorista contra les torres bessones. La precisió compromesa del llenguatge en tots aquests comentaris sintetitza tot l’ideari de Monleón i traspua una sensibilitat generosa i tendre, apassionada, davant dels ideals com davant del dolor o la injustícia i la barbàrie irracional.

Una bibliografia extensa completa aquesta biografia  acurada, plena d’il·lustracions i acompanyada per textos d’amics, col·laboradors, col·legues i interlocutors de Monleón.

La petita part rellevant dedicada a Girona m’ha animat a portar a aquesta tribuna aquesta evocació, en just homenatge des d’aquí a un home boníssim que estima Girona, com estima el món, i que ha après la duresa i la tendresa de la vida en escenaris de tots els continents.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 199-201)

7 febrer 2003 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , , | Comentaris tancats a JOSÉ MONLEÓN