UN DESFICI SOCIALISTA

El Punt Avui

Els socialistes catalans ens trobem cada dia a l’ull de l’huracà. Es vulgui o no, la societat catalana, els mitjans de comunicació, els opinadors ens tenen de forma permanent en el punt de mira. Estic segur que la immensa majoria dels votants, dels simpatitzants i dels dirigents del PSC no desitgem aquest protagonisme i ens estimaríem molt més disposar de la calma necessària per abordar els debats que ens són imprescindibles. Però els temps de la política no donen treva i no hi ha marge per a la serenitat que esperaríem.

Sense anar més lluny, la recent sentència del Tribunal Suprem contra un reglament de la Generalitat sobre la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament de l‘etapa de tres a sis anys ha portat algú a interpel·lar-nos sobre els atacs a la unitat civil del poble de Catalunya. De la mateixa manera que fa dos anys quan es va produir la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estatut més d’un va voler situar els socialistes catalans i les seves suposades contradiccions al centre de la polèmica.

És indubtable que una sentència i altra constitueixen atacs, en tota la regla, contra els fonaments bàsics de l’autogovern de Catalunya. És també indubtable on radica l’origen de les denúncies que han propiciat aquestes sentències. Però malgrat tot, hi ha qui insisteix a fer-nos responsables o corresponsables, d’aquesta maror anticatalana, als socialistes catalans. Ens podem preguntar tots plegats fins on la justícia contamina la política i fins on la política contamina la justícia. I, si bé és veritat que les cúpules de les instàncies més altes dels tribunals estan formades per magistrats que reflecteixen les proporcions del poder polític, no ho és menys que una cosa són els tribunals i una altra és la política.

Com és ben evident ni en una ni en l’altra es pot frívolament erigir el PSC en el culpable de la situació actual. Si ens referim a la llengua catalana, el PSC, des de la immersió lingüística en els anys vuitanta i la Llei de política lingüística en els noranta, ha mantingut una actitud invariable de defensa del model lingüístic i les apel·lacions a la cohesió social i a la unitat civil del poble català. Amb tanta o més coherència que moltes altres forces polítiques de, en el seu llenguatge, catalanitat més indiscutible i  no discutida. En el cas de l’Estatut, la situació és encara més flagrant. Els socialistes vam aixecar abans que ningú la bandera de l’aprofundiment de l’autogovern i la revisió de l’Estatut i n’hem reclamat sense parar la devolució de la seva integritat. Vam encapçalar la manifestació i, malgrat tot, sembla com si la societat catalana o alguns dels seus oracles ens vulguin en crisi permanent o esquerdant-nos des d’aquell moment.

La reflexió i la reacció socialista hem de situar-la en diversos camps. El primer de tots el de la relació amb el PSOE, considerada sempre sota sospita de subordinació i més un problema que un valor o una solució. Mentre Pere Navarro tracta de refer les bases d’aquesta relació des de la confiança i la independència, Antoni Castells porta les coses al límit i diu que el projecte socialista només es pot refer des de la plena independència del PSOE. Mentre no sigui veritat que en un sol tema, només un, que afecti Catalunya el PSC no voti diferent del PSOE, als ulls de la necessària credibilitat, aquesta estarà sota sospita. Si no hi ha confiança federal el federalisme no existeix. Pere Navarro vol reconstruir aquesta confiança i té un mandat per fer-ho.

Mentre, però, el debat intern continua i el PSC es disposa a abordar totes les qüestions de l’agenda política. Ahir mateix, la Fundació Campalans, amb gran expectació, va convocar una jornada per tractar de federalisme, d’autodeterminació, fins i tot d’independència. Es tracta d’abandonar la por a les paraules i que les qüestions que giren al voltant dels drets dels pobles tornin a l’ideari bàsic del PSC, en el qual sempre han estat presents. Simplement es tractaria, a parer meu, que sense por es pogués admetre que en el PSC, que no és un partit independentista, hi hagués una tendència independentista admesa i organitzada, que segurament seria minoritària, però quedaria clar que no ens fan por determinats temes de l’agenda política.

Però és que, a més, en molt pocs dies de diferència es reunirà ‘Avancem’ que sota el guiatge de Joan-Ignasi Elena des de l’Executiva del PSC tracta de posar les bases d’un reagrupament de les forces d’esquerra sobre la base de la compatibilitat plena de l’agenda social i l’agenda nacional. Polítiques d’esquerres i catalanistes. Altre cop un mandat congressual i estatutari dels socialistes catalans. I també es reunirà una taula autoconvocada amb l’assistència de diferents dirigents socialistes que, sobre bases menys orgàniques, buscaran els mateixos objectius.

Hi ha qui a la voluntat de transparència, a un programa de regeneració política i democràtica està disposat a dir-ne esquerdes. El risc d’esquerdes hi és; però és molt pitjor el risc de la paràlisi, l’anquilosament i la burocratització que el risc d’afrontar els temes. Tots i sense por. Si els socialistes demanen una comissió d’investigació, la iniciativa es considera, o bé sota sospita o, fins i tot, hi ha qui opina que ens volem tirar pedres sobre la pròpia teulada. La voluntat de transparència i de regeneració no se’ns atorga. Si els socialistes aprofundim en el debat dels models territorials, dels usos del sòl, del model de creixement, si contraposem Massachussets a Eurovegas, també ens estem esquerdant.

Doncs bé, només si abordem aquests debats des de la por ens esquerdarem de veritat, que és el que alguns voldrien. Si els abordem des de la diversitat i la pluralitat, des de la riquesa de les idees, des de la coherència amb el nostre ideari, si ho fem responent a les expectatives i esperances dels nostres simpatitzants i votants i de tota la societat catalana, no ens estarem esquerdant, ens estarem enfortint. El debat és un valor democràtic, no una esquerda.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

CONTRA ELS NACIONALISMES?

Avui / El Punt

Podria escriure que m’han sorprès les reaccions que a Catalunya i a alguns sectors de la intel·lectualitat catalana han provocat les paraules que, en el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura, Mario Vargas Llosa va dedicar als nacionalismes. Si ho fes seria retòrica pura perquè no m’han sorprès gens. Fa temps que sé que tenim la pell molt fina, que ens mirem totes les coses des d’una òptica molt nostra i que sempre ens sembla que el món sencer està contra nosaltres i la raó que tenim.

En el fil delicadíssim de la nostra sensibilitat, hem acabat atribuint a Vargas Llosa tots els defectes que per a nosaltres té el nacionalisme espanyol que és de dretes, intransigent i anticatalà. Estem tan sensibles que fins i tot arribem a pensar que el nacionalisme espanyol ha contaminat les esquerres i ha acabat definitivament amb el vell miratge de la possible superació des de les esquerres de les dificultats d’entesa entre Catalunya i Espanya.

Sóc d’una manera que les opinions de Vargas Llosa sobre els nacionalismes no m’han fet ni fred ni calor. M’han deixat força indiferent, tant, que si he de jutjar per algunes de les reaccions que han produït és més que probable que alguns em considerin un mal patriota. Però resulta que jo no busco enemics sinó que busco amics. I en el discurs de la recepció del premi Nobel hi vaig trobar un filó riquíssim per a Catalunya i per a Barcelona. Les referències als anys setanta, a l’efervescència política i cultural de la transició, al reconeixement a Barcelona de la capitalitat cultural de Catalunya, d’Espanya i en bona mesura d’Amèrica Llatina, em van recordar que sovint tenim un capital oblidat. Que tenim moments històrics que hem amortitzat a una velocitat de vertigen i que hem decidit foragitar del nostre imaginari col·lectiu com si es tractés de fets remots, però que formen part, en canvi, de la nostra memòria col·lectiva més recent. Apunto un cop més a la idea, segurament malaltissa, que fa que ens complaguem més en l’adversitat que en les circumstàncies favorables. Que magnifiquem el que ens va en contra i minimitzem o negligim el que ens va a favor. I, en canvi, com a poble, com a país, per a la nostra psicologia col·lectiva, per a l’estat d’ànim del país, per a l’orgull i l’autoestima dels catalans seria altament benèfic ponderar adequadament aquells fets que ens atorguen singularitat i relleu, que ens posen a l’aparador i que ens atorguen valor de titulars de portada com a referents mundials de moltes coses de les que sovint insensatament abjurem.

Jo mateix en diversos moments de la meva vida m’he declarat nacionalista. He fet un sil·logisme elemental. Estic convençut que Catalunya és una nació, estimo i defenso Catalunya, i això fa que el meu catalanisme s’expressi en defensa dels valors i dels continguts i de les aspiracions nacionals de Catalunya. Sóc, en aquest sentit, nacionalista, és clar.

Resulta, però, que tots som de memòria molt fràgil i perdem sovint de vista fets dramàtics de la història contemporània d’Europa que no volem ni contemplar a l’hora d’analitzar la nostra pròpia peripècia col·lectiva. Perdem de vista que algunes de les barbaritats del feixisme es van cometre en nom del nacionalisme i que les bestialitats més grans del nostre món contemporani s’han produït per exemple als Balcans en la confrontació entre nacionalismes i en l’actitud expansionista, intransigent, xenòfoba i, fins i tot, imperialista d’alguns nacionalismes.

Europa ja es va veure abocada en el passat a haver de distingir entre nacionalismes bons i dolents, democràtics i intransigents, solidaris i excloents. La contraposició entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català no és, potser, el millor camí cap a la superació de les velles contradiccions i l’assoliment de les màximes cotes d’autogovern per Catalunya. Afirmar la nació no hauria de voler dir esgrimir el nacionalisme com a primera línia de defensa de la nació.

En parlo ara perquè vull recordar que aquest no és un debat nou i que superat en diversos moments històrics reapareix de forma recurrent. No fa gaire, l’any 2007, el discurs del professor Eduard Feliu, en la seva investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona em refrescava la memòria d’un episodi concretat en l’amistat entre Rafael Campalans i Albert Einstein en l’apartat “incidència entre sionisme i catalanisme en el nostre temps”. Es refereix a la visita que Einstein féu a Barcelona l’any 1923 quan “Einstein es va fer particularment amic del socialista Rafael Campalans, amb qui va visitar Terrassa i Poblet.(…). El bescanvi d’idees entre ells fou molt intens. Hi ha fins i tot qui afirma que Einstein dimití de la Comissió per a la cooperació intel·lectual de la Lliga de les Nacions, l’any 1923, a causa de la influència de la ‘qüestió catalana’, que Rafael Campalans li va saber explicar tan bé”. I segueix Eduard Feliu, “Quan Campalans…li va declarar que ell era al mateix temps socialista i nacionalista, Einstein restà perplex, perquè en els seus esquemes polítics europeus eren ideologies oposades. Però havent-li explicat el sentit que hom donava a aquests mots aquí, el savi féu: ’Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme-nacionalista. Però això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest’”. I això és el que explica literalment el mateix Campalans en el seu article “Nacionalisme i nacionalisme. Un confusionisme perillós”, publicat a La Tralla l’1 d’agost de 1923. (Vegeu Albert Balcells: Rafael Campalans. Socialisme català, 1985, pàg.309-312).

És molt probable que Vargas Llosa confongui les coses en els seus al·legats, però vist que el tema ve de lluny i que mai no ens hem aclarit del tot jo em quedo amb l’argument d’Isidre Molas: “Mai no he estat nacionalista i sempre he intentat moure’m com un català nacional. L’esforç per fer més justa, més pròspera i més lliure la pròpia pàtria havia de desembocar en la participació d’aquesta en un mosaic de pàtries superposades cada dia més entrellaçades” (El meu temps de presó, 1962-1963. Trencadís de records. Ed 62, pàg.202).

Contra els nacionalismes? No! A favor de Catalunya.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/348954-contra-els-nacionalismes.html

RENOVACIÓ I CANVI

Col·laboració en el llibre PSC, 30 anys de Socialisme català. Barcelona, Fundació Rafael Campalans 2008, (pàg. 109-114)

1. El context

La reunió del Congrés de Sitges dels dies 4, 5 i 6 de febrer de 1994 venia marcada pel que podríem anomenar una etapa del socialisme “en hores baixes”, que és el mateix que ens diu Carles Castro en el seu Relato electoral de España (1977-2007) (ICPS, 2008) quan parla del “crepuscle del socialisme”. De fet, però, un crepuscle de marxa lenta que transcorreria pel que fa a les eleccions generals pel camí de la victòria de 1993 (6 de juny), emmarcada en la teoria del “canvi dins el canvi” després d’escoltar el missatge de l’electorat i fins a la “dolça derrota” de 1996 (3 de març).

En el cas de Catalunya, el període s’emmarca, pel darrere i pel davant, en dues dates extremes, amb dades no comparables però d’una significació política rellevant. Primer, els 728.000 vots del PSC en les eleccions al Parlament de Catalunya del 15 de març de 1992 i, en l’altre extrem, l’1.531.000 vots de les eleccions generals del 3 de març de 1996. Són dades no homogènies que expressen contextos i conteses electorals molt diferents, amb comportaments electorals diametralment oposats. Però les reporto aquí perquè posen de manifest amb tota claredat el que un dia de la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1995, Felipe González em va definir com la paradoja catalana. Portat l’argument a l’extrem, el resultat de 1992 entrebancava, un cop més, els socialistes en una situació sense sortida en el seu intent de recuperar la iniciativa política a Catalunya en el terreny autonòmic després del desencís de 1980, mentre que el resultat de 1996 es convertia en un dels principals arguments per a la “dolça derrota”, i situava el resultats dels socialistes catalans com l’excepció que confirmava la regla del trist panorama del socialisme espanyol en hores baixes.

2. Crepuscle i crisi, 1992-1994

A partir del resultat de les eleccions de 1992, el Partit dels Socialistes de Catalunya es va anar trobant en la dificultat d’administrar el llast del desgast que generaven algunes de les qüestions més espinoses del socialisme espanyol, i la desigual implicació dels dirigents catalans en aquestes matèries, el distanciament creixent del primer secretari del partit, Raimon Obiols, del secretari d’organització, Josep M. Sala per qüestions orgàniques i estratègiques, i el desenvolupament d’una nova cultura política en el territori, que anava covant “la rebel·lió de les federacions”. Amb tot totes aquestes qüestions suraven a l’ambient, d’una forma larvada i no explícita, i només tindrien l’explicitació en alguns episodis concrets, que comentarem de seguida.

Malgrat tot, el reforçament doctrinal del PSC va abordar, a partir de 1992 i sobretot després de les eleccions generals de 1993, diversos debats necessaris que buscaven definir l’estratègia del partit i configurar unes línies de treball que engresquessin la militància i la societat. Així, immediatament després de les eleccions de 1993 es van convocar, per als dies 16 i 17 de juliol de 1993, les jornades “El canvi dins el canvi”, amb apartats que significativament pretenien entrar en el tema de la “regeneració” de la política amb la col·laboració de persones independents i simpatitzants.

3. Renovació i catalanisme

Però més directament concentrat en Catalunya, el Partit va voler abordar dues qüestions transcendents, que havien de nodrir el discurs dels socialistes catalans en properes conteses electorals. D’una banda, la reiteradíssima renovació, recurs constant i afirmació solemne, probablement sempre desmentida, i l’aprofundiment de l’agenda catalanista del Partit.

Les jornades sobre “Renovació i Partit” es van celebrar els dies 12 i 13 de novembre de 1993, amb un discurs inaugural de Narcís Serra i un de cloenda de Raimon Obiols. Aquest va abordar algunes qüestions de caràcter organitzatiu, el paper de les elits polítiques en el Partit, la reiteració de fórmules anquilosades de debats, i va adoptar un to de duresa i de recriminació política i moral que va despertar considerables reticències. És al voltant d’aquestes jornades que, d’una forma pública per primera vegada, algun mitjà de comunicació apunta que podria estar en qüestió i discussió el lideratge de Raimon Obiols.

En el cas del catalanisme, les jornades celebrades a Manresa els dies 10 i 11 de desembre de 1993 reprendrien un debat clàssic al voltant del document “Per un programa catalanista”, que havia aprovat un Consell Nacional extraordinari el dia 12 de setembre d’aquell mateix any.

Es vivia, doncs, una crisi latent interna en el Partit, amb discussió del lideratge de Raimon Obiols i un replantejament, que ell mateix faria clarament i de cara, pel que fa a la seva continuïtat com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat i de la seva condició de Primer Secretari.

Malgrat l’excessiva simplificació és en aquest context que s’inicien els treballs del Congrés de Sitges.

4. El Congrés de Sitges

L’informe de gestió

La intervenció d’obertura de Raimon Obiols entra en una aproximació molt política i molt poc vinculada a la gestió de l’etapa entre congressos que se sotmetia a la consideració dels congressistes. Es viu un ambient de tensió continguda. Probablement molta gent sap que l’ambient és difícil i que el que està en joc en aquest Congrés és l’intent de superació de les qüestions que havien marcat l’etapa anterior i que hem intentat referir fa un moment.

Mentre el mateix Raimon Obiols anava desgranant els seus arguments, des dels seients de l’executiva, Pasqual Maragall, que coneixia els debats de les setmanes anteriors, escrivia una nota breu que vaig poder llegir: “Antoni, una votació negativa de l’informe de gestió seria avortar el Congrés abans de començar. És una opinió compartida per en Narcís i per mi”. PM. I un cop escrita la va lliurar a l’Antoni Santiburcio.

L’informe de gestió va assolir escassament el 47% dels vots, i tots els altres foren vots negatius i abstencions. Es va produir un moment de desconcert, d’irritació en uns casos, d’expectació en d’altres, i un atzucac del Congrés que, en part, quedava paralitzat a l’espera de solucions negociades que es desenvoluparien en llargues vetllades en els despatxos de l’hotel fins a altíssimes hores.

El grau de desconcert podria quedar exemplificat, malgrat l’excés de simplificació, amb el fet que una diputada va apuntar que “Tenia la clau, i que qui agafés la clau agafava el Partit”, referint-se a la clau del cotxe del Primer Secretari que havia quedat sorpresivament abandonada.

La sortida de l’atzucac

Les converses giraven al voltant de l’Executiva, d’un nou Comitè d’Acció Política que havia de coordinar l’acció del Partit i la preparació de les estratègies futures, del paper respectiu de Raimon Obiols i de Josep M. Sala, del paper de les federacions, del pes de les federacions sectorials, etc.

En aquest context, el paper de vells militants històrics com Narcís Serra o Pasqual Maragall adquireix rellevància. Aquests manifesten de forma taxativa que “No hi ha sortida amb ells, sense en Raimon”. En Pasqual Maragall en una reunió amb alcaldes arriba a avançar un organigrama nou, amb en Raimon Obiols de president del Partit, en Josep M. Sala de defensor del militant i amb l’objectiu de buscar un nou Primer Secretari.

En aquest context i sense discutir la continuïtat d’en Raimon Obiols com a Primer Secretari es dibuixa una reducció de la direcció que asseguri millor els equilibris entre les tendències, que els Estatuts acabarien de reconèixer i, en el cas de tendències minoritàries, atorgant-los algunes garanties bàsiques, i s’apunta durant una estona una solució amb en Joan Oliart com a secretari d’organització. Sembla una sortida per trencar un cert entrebancament entre les qüestions en litigi. Però l’esquema d’equilibris prepactat és desbordat i desqualificat a la Comissió d’Estatuts, que no accepta la proposta d’esquema d’Executiva que es planteja i ho torna a deixar tot panxa enlaire en espera d’una millor solució de compromís. Aquesta situació de ruptura es concreta ja el diumenge 6 de febrer. Per sortir-ne es munta una reunió d’en Pasqual Maragall, en Josep M. Sala, en Raimon Obiols i en Joan Reventós amb els capitans. Surten amb un acord i amb en José Montilla Aguilera com a secretari d’organització .

A partir d’aquest acord, el Congrés recupera la seva normalitat, s’aproven els documents i la votació de l’Executiva es fa en un context de certa normalitat. Hi ha un cert vot de càstig, però modulat i algun gest significatiu com, per exemple, un vot aclaparador a favor de Josep Borrell.

L’Executiva elegida i la cronologia més immediata als fets del Congrés que emmarquen aquesta aproximació elemental es poden trobar amb gran precisió al llibre de l’lCPS (2002), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Cronologia 1978-1999, d’Eugeni Giral Quintana.

5. Del Congrés al trencament de la majoria absoluta de CiU, 1994-1995

Havia quedat oberta i sense resoldre la qüestió del candidat a les eleccions de 1995 al Parlament de Catalunya. Implícitament hi havia sectors que tenien algunes idees al respecte i en les converses se’n parlava sovint obertament. Però encara havien de passar les eleccions locals de 28 de maig de 1995, on els socialistes catalans van tornar a fer uns bons resultats, on el PSOE va sofrir un retrocés molt considerable i una reducció del mapa de les capitals sota majoria socialista. Es començava a materialitzar el “crepuscle” intuït.

Fins al Consell Nacional de 22 de juliol que proclamaria Joaquim Nadal candidat del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya i, des del final del congrés de Sitges sonarien encara com a possibles candidats Josep Borrell, Higini Clotas i el mateix Pasqual Maragall.

Un cop celebrades les eleccions del 17 de novembre de 1995, els resultats certificaven el crepuscle, les hores baixes i les enormes dificultats per superar la paradoja catalana, però en el context en què es produeixen els resultats no semblen dolents del tot i aporten una novetat sense precedents. Per primera vegada d’ençà de 1984, Jordi Pujol no disposa de majoria absoluta i no podrà fer sempre el que vulgui. Poques setmanes després, la constitució de la Legislatura certificaria aquest canvi i el simbolitzaria amb l’elecció de Joan Reventós com a President del Parlament de Catalunya.

Malgrat el “crepuscle”, s’havia començat a construir la laboriosa albada que trigaria encara temps a arribar i que hauria de veure uns quants congressos més del Partit dels Socialistes de Catalunya.

PASQUAL MARAGALL, PRESIDENT

Épíleg del llibre Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005

De la mateixa manera que he volgut que aquest llibre l’obrissin unes paraules del conseller primer Josep Bargalló, no el puc concloure sense dedicar unes paraules al president Maragall. Hem viscut plegats moments apassionants de la vida política catalana i espanyola, hem vibrat junts amb esdeveniments històrics, ens hem emocionat, hem compartit projectes, il·lusions i somnis per a les nostres ciutats, per a tots els municipis de Catalunya i per a tot Catalunya. Quan Narcís Serra fou nomenat ministre del primer govern de Felipe González i Pasqual Maragall va ser elegit alcalde de Barcelona, va venir de seguida un dissabte a casa meva de Girona, aleshores a la plaça de Sant Pere, per compartir el moments i la novetat de la situació. Des d’aquell moment no hem parat de fer coses junts. Ens sabem, ens coneixem, ens respectem, ens estimem. Mantenim un alt grau d’independència l’un de l’altre, i no som donats, entre nosaltres, a gaire dissertacions. Però quan convé hi som. L’apassionant moment del nou govern catalanista i d’esquerres ens ha donat noves oportunitats de continuar plegats en el treball per Catalunya. Al desembre de 2003, en un gest sorprenent però habitual en ell, em féu dipositari del seu exemplar del Pacte del Tinell, que guardo amb cura a casa. Hem viscut situacions i d’una gran intensitat, de tensió política i emocional.

Les notes que vaig publicar al diari Avui [1]són potser molt conjunturals i no em semblen suficients per donar el to i la temperatura de la meva relació amb Pasqual Maragall. Corresponen al moment en què Maragall reflexionava sobre el seu futur i prenia distància i temps per saber què havia de fer, què volia fer i com ho havia de fer. Jo sortia de les eleccions de 1995 i exercia, no sense dificultats, de president del grup parlamentari socialista i, eventualment, de cap de l’oposició amb molt poc reconeixement i respecte per part d’un President Pujol que havia perdut la majoria absoluta, però que es mostrava disposat a apurar fins a les últimes conseqüències la seva capacitat de mantenir un punt d’equilibri entre tots els grups com si de fet disposés d’una majoria sòlida. No em va ser fàcil compaginar l’alcaldia i la provisionalitat i fragilitat d’aquesta situació, en entredit cada vegada que s’intuïa que Pasqual Maragall podria estar disposat a assumir el repte. Però després d’una trobada amb Narcís Serra, aleshores primer secretari del PSC, vam preparar les coses amb ganes que sortissin bé i que ens donessin la victòria en l’escomesa electoral de 1999. La convivència parlamentària a l’oposició de 1999 a 2003 i l’experiència del govern alternatiu i la moció de censura ens van acabar de mantenir units en un treball i objectius comuns.

És per tot això que em sembla imprescindible de concloure aquests perfils amb una aproximació a Pasqual Maragall. He cregut que la millor manera de fer-ho era aportant, ara, en l’epíleg d’aquest llibre, les meves paraules de presentació del dia 10 d’octubre de 2003, a la Farinera Teixidor de Girona, en la conferència que hi va donar Pasqual Maragall, en el cicle que el diari El Punt va organitzar amb parelles de presentador i conferenciant de tots els líders i candidats dels partits catalans amb representació parlamentària.

PRESENTACIÓ DE PASQUAL MARAGALL

No us faré cap introducció sobre el clima i les condicions polítiques d’avui a les terres de Girona.

Només us diré que sospesant l’oferta, analitzant els candidats, coneixent la realitat, sabem que ara les terres de Girona tenen una gran oportunitat. L’oportunitat d’un desvetllament equilibrat i serè, per trobar un horitzó clar i un lideratge segur. En benefici d’una millor terra i un millor govern

Girona ara es mereix més i Pasqual Maragall sabrà interpretar-ho i fer-ho possible.

Us diré com és per a mi Pasqual Maragall.

És anàlisi, reflexió, intuïció, passió, idees. Viu intensament l’activitat política i la passió per Catalunya i Espanya. És en aquesta matèria compulsiu i no baixa mai la persiana de la reflexió, que concreta en textos sintètics, en guions generals, en formulacions precises que escriu a tota hora i sovint de matinada.

Nascut políticament en la clandestinitat, en el contrast dur, punyent, de l’aula i la fàbrica. Fet en el terreny del conreu de les idees cisellades pel temps i l’experiència.

Madurant a cop d’ensurts, d’experiència, de relacions intel·lectuals i humanes.

Format políticament, intel·lectualment i humanament a casa, en el conreu obert del catalanisme i de les relacions amb el món i els pobles d’Espanya. Apreses del pare i de la mare i del record de l’avi Joan Maragall i de la seva experiència de relacions amb els intel·lectuals castellans.

Format també a les universitats, d’aquí i de fora d’aquí, explorant els secrets del territori, del paisatge, de les societats i els comportaments col·lectius i, especialment, els secrets de la urbanitat.

Format al carrer i al Partit i en la construcció del Partit des de l’enquadrament en moviments arrelats lluny, endarrere en el temps, i culminats en la mateixa fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Madurat políticament, intel·lectualment i humanament en l’exercici de plenes responsabilitats en el terreny del govern de la ciutat i en el terreny de la gestió dels sempre difícils camins de l’oposició.

Voldria resseguir, amb Pasqual Maragall i els seus propis textos, l’itinerari d’aquests moments de sòlida implantació política i de govern i de fructífera generació d’idees. I per fer-ho voldria fer-ho centrant-me en els darrers vints anys i acompanyant-me d’unes quantes cites textuals que, publicades en els seus llibres, recullen la part més essencial del seu pensament.

I. La preparació del somni

Prenem Refent Barcelona (1986) on destil·la les idees principals, el dibuix bàsic, la formulació essencial de la nova Barcelona. Obrir la ciutat. Obrir-la al món, però obrir-la al mar. Fer que Barcelona descobreixi la línia de l’horitzó en tota la seva costa. Després rejovenir el cor de la ciutat, desvetllar-la, donar-li un nou impuls. L’aposta per Ciutat vella i per abordar un gran projecte de regeneració urbana i rehabilitació, que ha donat els seus fruits i que ara viu, però, moments de tensió i contradicció. Pensar també la ciutat cap enfora, orientada a ponent, pensada amb Collserola i les poblacions i comarques que hi limiten. L’afirmació constant d’un sentit molt sòlid del municipalisme, l’afirmació del paper catalitzador del projecte olímpic que vertebra tots els entusiasmes d’una societat que es deixa seduir per aquest projecte. I, finalment i en plena campanya de les eleccions de 1983, les primeres on Maragall seria candidat a l’alcaldia de Barcelona, una constatació i afirmació rotunda: “La ciutat és la gent”. Afirmació que un professor de Boston que assisteix a l’acte s’afanya a recordar-li que és una frase literal de Shakespeare. Així, doncs, el 1983 un primer Shakespeare per començar. Més endavant veurem com a criteri de Màrius Serra, Shakespeare és recurrent en Maragall.

II. El somni

La realitat brillant de Barcelona acompanya els anys centrals de l’alcaldia de Pasqual Maragall, en un moment en què la ciutat troba un reconeixement d’abast mundial. Agafem el fil del llibre Barcelona, la ciutat retrobada (1991). L’actualitat del pensament de Maragall en aquest punt combina pragmatisme, realisme i utopia i somni.

“La ciutat retrobada és la ciutat normal, la Barcelona que ha de poder viure cada dia els seus problemes amb la capacitat d’enfrontar-los amb els mitjans propis de la normalitat” (p.153). I en un apunt que avui ens afanyaríem a considerar d’actualitat punyent conclou: “En aquesta comesa hem de mirar de no perdre la batalla de la urbanitat després de guanyar la de la infraestructura. De no guanyar en el camp del hardware (la infraestructura) i de perdre en el del software (la urbanitat)” (p.154). Sobre aquesta qüestió i amb aquests criteris clars, Maragall encarregaria a Maria Aurèlia Capmany un Manual d’Urbanitat, un llibre de civisme que va posar l’accent en el moment de la seva aparició en el conjunt dels valors que han de fer fàcil i possible la convivència ciutadana.

III. El Hamlet de l’escena política catalana

Amb Què pensa Pasqual Maragall (1997) ens situem a mig camí de la legislatura que he esmentat al principi d’aquestes notes. Encara no hi havia res decidit del tot i alguns fèiem aquí una certa travessia del desert. És el moment de l’anada a Roma. Màrius Serra, en l’epíleg, desgrana la filosofia del dubte com el punt d’introspecció reflexiva i d’allunyament momentani per a prendre la decisió definitiva.

Maragall expressa els seus temors

“El que passa és que podem acabar avorrint a la gent. Penso que Pujol ha guanyat en extensió, en superfície el que ha perdut en profunditat (p.14).

A Catalunya molt poca gent dubta que som una nació, però ningú com Pasqual Maragall ha maldat per garantir que aquestes qüestions conceptuals bàsiques no es perdrien en les escletxes del nou Estatut o en el desmenjament dels que passen de conceptualizacions identitàries. Sobre aquestes qüestions el debat és sempre molt obert i a vegades sagnant, i el que cal són idees clares per desmentir els que voldrien veure liquidada aquesta qüestió sense adonar-se que molt probablement alguns dels nostres temes pendents ho són com a conseqüència de no haver aclarit prou això amb caràcter previ. És el recorregut intel·lectual i ideològic del nacionalisme al catalanisme:

“Davant el públic més universal que em pugui imaginar probablement hauria de dir que sí que sóc nacionalista” (p.15). Però “Hi ha nacionalismes oberts i n’hi ha de tancats, hi ha nacionalismes i catalanismes” (p.15) i és clar: “El nacionalisme català té una tendència a convertir-se en pur nacionalisme, en una pura defensa del concepte de nació. Però a mi m’interessa Catalunya…” (p.16). Catalunya i els catalans i les catalanes, els seus drets i els seus deures reconeguts explícitament, proclamats sintèticament, anunciats amb solemnitat en textos breus i clars que es puguin aprendre.

Maragall, però, va més enllà i no defuig el problema d’Espanya, això sí, amb afirmacions tallants, concloents: ”He escrit que Espanya és un projecte  i Catalunya és una realitat” (p.15).

IV. El futur abans del futur

A Els orígens del futur (2002) es formulen les idees força de la Catalunya del futur. El futur com a aposta i com a repte, plantejats i escrits molt abans de la inundació metàl·lica i buida de contingut dels futurs publicitaris que han envaït la vida de Catalunya, durant l’estiu de 2003, en una campanya institucional que uns mesos més tard veuríem repetida mimèticament en una campanya d’un dels partits que va concórrer a les eleccions d’aquella tardor.

“Ara hem de sentar les bases d’ un catalanisme que doni millors resultats per a tothom. Que estigui a l’alçada dels temps, que respongui als reptes que planteja el futur. El meu partit prefereix privilegiar l’aspecte positiu i propositiu d’aquest ampli catalanisme. No volem situar el debat en un intercanvi de retrets, sinó posar damunt la taula del menjador de tots els catalans propostes molt concretes d’una política diferent en cada sector de la vida social actual” (p.188).

V. Els ingredients del futur. El nou somni

Maragall afirma, 2000-2003 (2003). Aquí trobem un compendi de totes les dèries, les obsessions, les passions que han mantingut Maragall atent, despert, viu, alerta per parlar de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, del món, de la guerra, del terrorisme, del País Basc, dels amics. Però sobretot un compromís bàsic amb els catalans “Escoltar, proposar,governar”. ”El rellotge de la història no l’aturarà  el pacte de les dretes. Lentament la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somniat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català”. “Una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l’avenç d’Espanya cap a una posició important en la política europea” (p.36).

Maragall se’n va de Catalunya al País Basc en les seves reflexions sobre el paper d’Espanya i de les comunitats nacionals en el seu si. No pot defugir, per molt que alguns l’intenten dissuadir, el repte i el tema, i aborda amb freqüència el problema basc i el tema del terrorisme, tot apel·lant al dolor per tot el país Basc, pels amics més pròxims, els atemptats punyents com el de JR Recalde, o l’assassinat de Lluch. Maragall sap que ha de lluitar contra moltes inèrcies, tabús, pors, però que només es pot avançar si disposem d’ un discurs que obri portes i dreci ponts. I que no defugi cap dels temes constituents, fundacionals i la seva  revisió.

“La Constitució i els Estatuts són correctes, ja que ens han permès arribar fins aquí. Però hi ha fatiga en els seus materials” (p.177).

I hi ha també anquilosament de les posicions dels qui governen en un procés de crispació, tancament i radicalització que el porten a opinar que “Quatre anys més de deriva com la dels dos últims anys, i Espanya perdria el nord. Mai millor dit”.

“La tesi que defenso és que Espanya, l’Espanya d’avui comença a creure en si mateixa. Que no necessita redemptors. Que no vol que els separadors i els separatistes se la disputin.” (p.89).

VI. Un altre Shakespeare encara

 Acabo. Maragall alimenta constantment idees i propostes. Bull de dia i de nit. Superat el dubte hamletià de Màrius Serra, situat sòlidament en l’escena política, administrades adequadament les raconades de quatre anys d’oposició i de construcció, Maragall a punt de guanyar i governar sap rejovenir constantment el seu ideari i la seva proposta.

Maragall jardiner d’idees fent seus els versos del primer sonet de Shakespeare:

“De criatures belles, en volem increment

perquè no mori mai l’esplendor de la rosa

sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa,

vingui una tendra hereva per fer-nos-la present”.

Han passat més de dos anys d’aquella presentació. La mantinc tota. I ara hi afegiria que després de l’experiència d’aquests dos anys sé que Maragall, com tots, ha passat per moments difícils. L’he vist créixer en aquests moments i no perdre mai la calma. L’he vist convençut de les seves propostes i convençut de fer-les tirar endavant. L’he vist tenaç, insistent, decidit. He vist atacs mesquins, maniobres rastreres, he vist fer créixer ombres de dubte, núvols de tempesta. Sé que molts sectors de la societat espanyola l’han posat en el seu punt de mira i que alguns sectors de la societat catalana han expressat reserves i dubtes.

Però, amb les contradiccions que es vulguin, Pasqual Maragall ens proposa vèncer les inèrcies, trencar les resistències, abordar el canvi en profunditat, interpel·lar tota la societat i demanar-li una nova complicitat. Aquest és el repte de l’Estatut i de totes les lluites que s’han congriat al seu voltant. Però més enllà dels dubtes, el mateix desgast dels materials a què al·ludia Maragall en un text que hem citat més amunt justifica del tot el debat i la proposta. Sabent, això sí, que l’Estatut és més important per tenir-lo i aplicar-lo, per tenir-ne consciència i constància, que per sacralitzar-lo com un fi en ell mateix. Hi ha vida sense Estatut. Però amb un nou Estatut hi ha una vida millor. Que és el que esperen els ciutadans i no ens perdonarien si no ho féssim. La votació al Parlament de Catalunya del dia 30 de setembre de 2005 marca una nova fita en la trajectòria política i personal de Pasqual Maragall. Una fita per a tot Catalunya ara amb la proposta d’un nou Estatut, votat a favor per 120 dels 135 diputats i diputades del Parlament de Catalunya. Només cal esperar que el recorregut dels propers mesos confirmi les expectatives.

---

[1] “Notes d’en Quim per a en Pasqual”.  Avui, 12 de desembre de 1996.

CATALUNYA. CATALANISME I SOCIALISME

Títol: Catalunya. Catalanisme i socialisme

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: Fundació Rafael Campalans

Lloc i any: Barcelona, 2003

“Són reflexions que s’escampen de 1984 a 2001 d’una forma desigual i amb una especial concentració en l’etapa de 1993 a 1995, que coincideix amb el període de preparació per a la meva candidatura a la Presidència de la Generalitat l’any 1995. Han passat vuit anys d’aquelles eleccions i quasi vint del primer text que publiquem. El repàs d’aquest conjunt acredita ara la vigència de tots els plantejaments i fins i tot un cert sentit d’anticipació.” [de la presentació de l’autor]