Joaquim Nadal i Farreras

SENYALITZACIÓ, IDEES I PAÍS

Regió 7 . Publicat també a El 9 Nou l’11 d’octubre

Ara fa quatre anys que el Govern de la Generalitat va emprendre un ambiciós programa de senyalització de les carreteres de la seva competència. Aquest programa és a punt de concloure, preveu la col·locació de 29.000 plafons de nova senyalització (23.400 ja col·locats), s’ordenen 3.000 cruïlles (2.455 ja  acabades) i haurà comportat una despesa de prop de 50 milions d’euros.

És un programa pioner a tot l’estat i mai no s’havia abordat a Catalunya una operació de conjunt de tanta envergadura i amb una voluntat tant total. Ho estem fent seguint la normativa vigent, aplicant la legislació en matèria lingüística, garantint al màxim les condicions de seguretat viària. El model de senyalització que s’està implantant, a banda de modernitzar i millorar la qualitat dels plafons, té en compte els criteris de visibilitat, claredat, continuïtat i jerarquització dels principals punts de destinació per tal de fer més entenedora l’orientació a les carreteres catalanes i aconseguir així que la conducció sigui més còmoda i segura.

Hem volgut i volem que a les carreteres catalanes s’acabi imposant la sensació que provoquen les carreteres franceses, on un sistema ben estructurat  de senyalització garanteix que sempre arribaràs a destinació sense risc de pèrdua. Hem copiat dels francesos. I hem millorat les seves prestacions perquè ho hem fet tot de cop i perquè hem arribat més tard. Però el disseny, la dimensió i les característiques de la senyalització són de matriu francesa. Sabíem que no ens calia inventar si teníem un bon punt de referència.

Puc afegir que, ara, a poc a poc, el nostre parc de carreteres presenta un ferm, una senyalització i unes prestacions que, en la xarxa secundària i comarcal, comença a superar la xarxa del país veí. Només cal comparar, a banda i banda, les carreteres que donen continuïtat als passos fronterers, ja sigui a Coll d’Ares, a Tapis – Costoja o al coll de Banyuls. Reconec, en canvi, que els francesos ens porten molt d’avantatge en la senyalització i seguretat de les obres. Ells extremen totes les cauteles i reiteren els elements de seguretat, mentre que a casa nostra costa que es vagi imposant un criteri semblant en benefici de la claredat dels recorreguts i de la seguretat viària.

La nostra nova senyalització ha aixecat un cert enrenou, perquè en els senyals de recorregut es recorre a l’abreujament d’alguns topònims compostos. Sobre aquest punt vull deixar clar que en la senyalització d’aproximació s’admet l’abreujament i que en el darrer senyal abans d’arribar al nucli del topònim abreujat la senyalització el presenta en la seva integritat. És el que passa també als vehicles que intenten arribar a Vernet les Bains, que a la cruïlla de Vilafranca de Conflent és Vernet les B. o als que baixant de Mont Lluís pel coll de la Perxa es troben reiteradament  Vilefranche de C., abans d’arribar als senyals amb el topònim sencer.

Alguns comentaristes han criticat histriònicament i han parlat de governs de “sainet de república bananera”, i han insinuat que darrere les abreviacions hi havia una voluntat d’estalvi de diners i una gran ignorància de la normativa internacional. És el desconeixement que acrediten els mateixos comentaristes quan, en el seu intent d’exemplificar, parlen de Castellví i el Vilar per Castellbell i el Vilar o intenten desacreditar la nova senyalització dient que enlloc més del món passa això, quan és arreu del món que s’apliquen els mateixos criteris perfectament reglats i establerts.

El Govern es mou amb uns criteris de modernització dels serveis públic i hi aplica un estudi rigorós i aprofundit de totes les experiències conegudes.

Vivim temps de tensió i de conflicte, vivim temps de crisi de la nostra autoestima i ens sembla a tots que és molt més fàcil rebentar pels descosits que construir un argumentari solvent. És el que  passa a alguns comentaristes que posen com a exemple la senyalització de França i no s’han ni molestat a anar a comprovar que, justament és amb el referent francès i amb els mateixos criteris que estem actuant. Estic convençut que encara som lluny de l’òptim desitjable i que encara no hem aconseguit del tot arribar a tot arreu sense problemes, movent-nos per la toponímia i la confiança cega en el senyal que indica bé “altres direccions”, bé ”totes direccions”.

Però crec que estem en el bon camí i que hem donat ja un gir radical a la situació de la senyalització vertical de les nostres carreteres, i convido tothom a comprovar-ho en directe.

 

17 Octubre 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Regió 7 | , , , | Comentaris tancats a SENYALITZACIÓ, IDEES I PAÍS

SENYALITZACIÓ, IDEES I PAÍS

El Nou 9

Publicat també a Regió 7 el 17 d’octubre

Ara fa quatre anys que el Govern de la Generalitat va emprendre un ambiciós programa de senyalització de les carreteres de la seva competència. Aquest programa és a punt de concloure, preveu la col·locació de 29.000 plafons de nova senyalització (23.400 ja col·locats), s’ordenen 3.000 cruïlles (2.455 ja  acabades) i haurà comportat una despesa de prop de 50 milions d’euros.

És un programa pioner a tot l’estat i mai no s’havia abordat a Catalunya una operació de conjunt de tanta envergadura i amb una voluntat tant total. Ho estem fent seguint la normativa vigent, aplicant la legislació en matèria lingüística, garantint al màxim les condicions de seguretat viària. El model de senyalització que s’està implantant, a banda de modernitzar i millorar la qualitat dels plafons, té en compte els criteris de visibilitat, claredat, continuïtat i jerarquització dels principals punts de destinació per tal de fer més entenedora l’orientació a les carreteres catalanes i aconseguir així que la conducció sigui més còmoda i segura.

Hem volgut i volem que a les carreteres catalanes s’acabi imposant la sensació que provoquen les carreteres franceses, on un sistema ben estructurat  de senyalització garanteix que sempre arribaràs a destinació sense risc de pèrdua. Hem copiat dels francesos. I hem millorat les seves prestacions perquè ho hem fet tot de cop i perquè hem arribat més tard. Però el disseny, la dimensió i les característiques de la senyalització són de matriu francesa. Sabíem que no ens calia inventar si teníem un bon punt de referència.

Puc afegir que, ara, a poc a poc, el nostre parc de carreteres presenta un ferm, una senyalització i unes prestacions que, en la xarxa secundària i comarcal, comença a superar la xarxa del país veí. Només cal comparar, a banda i banda, les carreteres que donen continuïtat als passos fronterers, ja sigui a Coll d’Ares, a Tapis – Costoja o al coll de Banyuls. Reconec, en canvi, que els francesos ens porten molt d’avantatge en la senyalització i seguretat de les obres. Ells extremen totes les cauteles i reiteren els elements de seguretat, mentre que a casa nostra costa que es vagi imposant un criteri semblant en benefici de la claredat dels recorreguts i de la seguretat viària.

La nostra nova senyalització ha aixecat un cert enrenou, perquè en els senyals de recorregut es recorre a l’abreujament d’alguns topònims compostos. Sobre aquest punt vull deixar clar que en la senyalització d’aproximació s’admet l’abreujament i que en el darrer senyal abans d’arribar al nucli del topònim abreujat la senyalització el presenta en la seva integritat. És el que passa també als vehicles que intenten arribar a Vernet les Bains, que a la cruïlla de Vilafranca de Conflent és Vernet les B. o als que baixant de Mont Lluís pel coll de la Perxa es troben reiteradament  Vilefranche de C., abans d’arribar als senyals amb el topònim sencer.

Alguns comentaristes han criticat histriònicament i han parlat de governs de “sainet de república bananera”, i han insinuat que darrere les abreviacions hi havia una voluntat d’estalvi de diners i una gran ignorància de la normativa internacional. És el desconeixement que acrediten els mateixos comentaristes quan, en el seu intent d’exemplificar, parlen de Castellví i el Vilar per Castellbell i el Vilar o intenten desacreditar la nova senyalització dient que enlloc més del món passa això, quan és arreu del món que s’apliquen els mateixos criteris perfectament reglats i establerts.

El Govern es mou amb uns criteris de modernització dels serveis públic i hi aplica un estudi rigorós i aprofundit de totes les experiències conegudes.

Vivim temps de tensió i de conflicte, vivim temps de crisi de la nostra autoestima i ens sembla a tots que és molt més fàcil rebentar pels descosits que construir un argumentari solvent. És el que  passa a alguns comentaristes que posen com a exemple la senyalització de França i no s’han ni molestat a anar a comprovar que, justament és amb el referent francès i amb els mateixos criteris que estem actuant. Estic convençut que encara som lluny de l’òptim desitjable i que encara no hem aconseguit del tot arribar a tot arreu sense problemes, movent-nos per la toponímia i la confiança cega en el senyal que indica bé “altres direccions”, bé ”totes direccions”.

Però crec que estem en el bon camí i que hem donat ja un gir radical a la situació de la senyalització vertical de les nostres carreteres, i convido tothom a comprovar-ho en directe.

11 Octubre 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El 9 Nou | , , , | Comentaris tancats a SENYALITZACIÓ, IDEES I PAÍS

INVENTARI D’ESPAIS RESIDUALS

El Punt, edició comarques gironines

He dit i escrit moltes vegades que m’agraden les carreteres franceses. M’agrada el ferm, el traçat, la senyalització horitzontal i vertical, els plàtans de les vores. Més d’una vegada en algun recorregut pel migdia francès no m’he pogut estar d’esbossar un petit somriure escèptic davant la reiteració dels tòpics, dels paisatges, dels símbols. Dels paisatges de Cézanne a la muntanya d’Alaric, dels castells càtars al Canigó, del pi marítim al romaní, dels aiguamolls a les landes, de les dunes a les ostres, dels convents i monestirs a les catedrals i a les ciutats. No és un embadaliment babau, ni un fals complex provincià. És sana enveja, són ganes de veure com fem les coses bé i com les fem millor que els francesos, per exemple.

En realitat ara la paradoxa és que si ens mirem la França meridional de Tolosa i de Montpeller cap al sud ningú no pot dubtar que el progrés econòmic i el dinamisme són més evidents a Catalunya, al sud dels Pirineus. Però justament aquesta paradoxa fa més punyent i greu la diferència de sensibilitat, de sentit de l’interès col·lectiu, de cura per l’espai públic amb simplicitat i eficàcia.

No parlo de la funcionalitat i de l’estètica de l’espai públic o dels equipaments, ni tan sols no parlo d’arquitectura. Parlo d’un sentit del territori, de les proporcions, de la dimensió de l’espai, de l’aprofitament que és menys voraç, més culte, més delicat que el que nosaltres apliquem aquí. Poble a poble els carrers i les places de Catalunya competirien amb èxit amb les seves equivalències franceses. En canvi, no passa el mateix en molts llocs amb la silueta dels pobles, la dimensió local i entranyable de la línia de l’horitzó sense la violació d’unes alçades agressives, d’uns edificis fora de to i fora de lloc. Sóc conscient que exagero i que també podríem trobar exemples en sentit contrari. Però expresso gairebé només un sentiment, una percepció, un intangible. Un aire.

Agafem només un exemple que em sembla molt clar. Els espais residuals, els sobrants de via pública, el rebuig de les carreteres refetes. Una raconada, un pont, una corba, un túnel, un mirador penjat, un traçat torturat abandonat per una recta total. N’he vist a pilons a les carreteres de Catalunya. Espais abandonats, a la intempèrie, envaïts per la vegetació a punt de ser recuperats, comprats o apropiats pels propietaris confrontants.

Centenars de metres quadrats de paviment i de marges, d’obres de fàbrica de formigó de pedra o rajol deixats de la mà de Déu com si ja no fossin de ningú perquè ja no tenen la funció primigènia per la qual van ser concebuts, expropiats i construïts. Però així i tot són patrimoni col·lectiu, a vegades secular a vegades mil·lenari, i sempre amb un cost per a l’erari públic; terrenys comprats o expropiats, ocupats d’urgència per a l’obertura d’una xarxa viària que poc o molt ha evolucionat.

En la comparació un xic odiosa que m’he proposat, però espero que eficaç, quants racons d’aquests no heu trobat a França agençats amb cura i un cert gust minimalista però eficaç? Uns bancs, unes taules, unes papereres, una àrea de descans, uns pins, uns pollancres, unes ginestes, un mínim ajardinament, uns baladres, uns rosers. Un patrimoni públic al servei de la col·lectivitat i a disposició de tothom. Una mostra de bona administració, una línia de treball ben definida que no deixa res per verd i que mai no opta per la política del rebuig, de l´espai perdut, lluny del fals complex de ric que tot ho llença o ho menysprea.

En definitiva sobre aquests espais residuals ens podríem preguntar un a un, és públic? És de tots? Ho ha pagat l’erari públic? Té sentit deixar-ho estar, tirat, abandonat, menyspreat com a testimoni de la incúria i de la deixadesa?

No seria millor obrir un inventari dels espais residuals i abandonats. Un registre, un llistat i encetar una campanya a tot Catalunya d’endreça, ordenació i recuperació d’aquests espais?

El país es fa també de les petites coses, de la sensibilitat aplicada a tots els racons, de donar importància a tot el que tenim, d’una endreça generalitzada que no deixi res a la improvisació. D’un manteniment que elimini els pilons d’asfalt a la vorera, que tregui els pals de fusta que fa dècades que no hi penja cap fil, que mantingui les baranes, que pinti els ferros, que talli els arbres secs, que en planti de nous. Una política que no miri només el traç gruixut sinó que s’apliqui metòdicament a la recuperació de tots aquells espais que són nostres, de tots, per petits i per insignificants que siguin.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

20 Juny 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a INVENTARI D’ESPAIS RESIDUALS