JAUME CURBET: UNA VISIÓ. FIDEL A PALLACH I EXPERT EN SEGURETAT

Revista de Girona núm. 270. Gener – Febrer 2012

A l’inici dels anys setanta en Jaume i jo ens coneixíem poc. M’adono ara que, entre els meus anys d’estudiant a Barcelona i els meus dos cursos a la Universitat de Liverpool (1970-1972), em vaig perdre algun dels fils de l’activisme antifranquista a Girona. Mai no els vaig perdre del tot, però, i puc dir que la meva sovintejada relació amb Presència em va facilitar tenir sempre un peu  a Girona. Però Jaume Curbet era quatre anys més jove que jo, es feia amb els de la seva generació, entre els quals hi havia algun dels meus germans, i el fet de viure permanentment a Girona els donava una perspectiva lleugerament diferent. Quatre anys en l’adolescència són a vegades un abisme que amb el temps es tanca per igualació.

Va ser justament a Presència, on Curbet va ser el gerent de1974 a 1976, que el vaig tractar i conèixer. Vaig aprendre a poc a poc algun dels aspectes essencials de la seva biografia: el treball a la impremta familiar, Gràfiques Curbet, des dels catorze anys, i una operació a l’esquena als disset anys que el va tenir al llit i fora de circulació física durant un any i mig; un període prou llarg per esdevenir una etapa de formació, lectura, coneixement, compromís, reflexió i ordenació del pensament propi, i de seguiment atent de la realitat des del compromís polític i la distància física.

Vaig descobrir en Jaume Curbet un treballador sistemàtic, ordenat, rigorós, exigent. Capaç d’establir debats d’una dialèctica implacable construïda des dels arguments de la racionalitat extrema que va practicar tota la vida, fins a un punt d’intransigència amb tots, però sobretot amb ell mateix.

La descoberta del socialisme democràtic

Fou en aquell moment que hi vaig detectar totes les capacitats organitzatives i de contacte que el portaren a participar activament en l’organització, a la casa missió de Banyoles, de les jornades “La ciutat de demà”, sota la tutela del secretariat diocesà de Justícia i Pau, i que  es van convertir en una mena d’escola d’aprenentatge per a la democràcia municipal quatre anys abans de les primeres eleccions municipals. Efectivament, els dies 6, 7 i 8 de juny de 1975, després d’una obertura de mossèn Joan Carrera, vicari episcopal de Barcelona, van desgranar les seves  ponències Francesc Alaman, Josep M. Carreras i Juli Esteban, Josep Pallach i Isidre Molas. Recordo també les comunicacions que hi van presentar Joaquim Español i Modest Prats. Als ulls de Jaume Curbet, aquestes jornades eren com una culminació i una concreció en temes locals dels plantejaments del cicle de conferències “Les terceres vies a Europa” (recollit en forma de llibre per Ed. Nova Terra, 1975), on Josep Pallach pronunciaria una conferència sobre “Socialisme democràtic a Europa” el 22 d’abril de 1975.

Jaume Curbet estava lligat de forma molt estreta a Josep Pallach, i la mort d’aquest fou per a ell un cop molt dur. El mateix Jaume va escriure la cronologia del número monogràfic que li va dedicar Presència (“Josep Pallach, adéu a un lluitador”, Presència, núm. 458, any XIII, 22 de gener de 1977), on relatava: “A la matinada del 10  a l’11 de gener de 1977, Josep Pallach i Carolà mor a la porta de la Residència de Bellvitge a causa d’un infart.” La revista encara publicà altres textos sobre Pallach en els números següents, 459  i 460, i en aquest darrer la polèmica que Lluís M. de Puig i jo vam sostenir amb en Jaume arran de la mateixa cronologia i d’algunes apreciacions que en aquell moment a nosaltres ens semblaven molt subjectives. Ara catalogaria d’una extrema ingenuïtat aquell debat sobrer.

Però més enllà de la petita polèmica vull retenir, d’aquells dies de gener de 1977, dues imatges: l’una, a la capella ardent de Josep Pallach, on vaig veure Jaume Curbet amb els ulls més vermells pel dolor i les llàgrimes que mai hagi vist, i l’altra, al cementiri d’Esclanyà, amb un testimoni gràfic que el mostra molt a prop del taüt, en actitud serena i reflexiva.

Van passar dos anys més amb contactes esporàdics fins que, un cop vaig ser elegit cap de llista del PSC per a les eleccions municipals de Girona, un dia se’m va presentar, amb una actitud d’anar per feina, per posar-se a disposició i iniciar els preparatius de la campanya. Havien passat les eleccions del 15 de juny de 1977, i la fusió del PSC-Congrés i del PSC-R en un sol partit, en el Congrés del 15 i 16 de juny de 1978, que va portar a la unitat de tots els socialistes catalans.

 Jaume Curbet, un projecte de reformes democràtiques (1979-1983)

Així va començar l’etapa de màxima intensitat i continuïtat en els nostres contactes, de feina compartida, de dificultats enormes, d’il·lusions desbordants. D’entusiasme juvenil. Jaume Curbet, amb l’ajut de molts altres companys i amb l’assessorament sever per als qüestions econòmiques de Josep Radresa, va anar confegint una teranyina de contactes i enquestes que pretenien  fer una radiografia de l’Ajuntament de Girona des de fora amb dades aportades des de dins pels serveis municipals, puntualment elaborades per l’equip del secretari municipal Ramon Massaguer. Amb un punt d’inconsciència fèiem la dissecció de l’Ajuntament donant per fet que hi anàvem a governar. La convicció i la joventut foren algun dels nostres principals arguments. Darrere de tot hi havia un projecte, una idea de ciutat que es concretaren en el programa “Per una Girona nova”, que va esdevenir una referència malgrat la seva elementalitat, només coherent amb el grau de precarietat de la vida ciutadana de l’època.

No cal repetir ara el procés de les eleccions d’abril del 1979. Vam guanyar i vam fer el pacte que ens va permetre governar la ciutat. La nit mateixa de les eleccions, Curbet ho va certificar en una de les sortides del saló de descans del Teatre municipal per anar un moment al Govern Civil; quan vam passar per davant de l’oficina de la policia municipal, dos guàrdies es van quadrar solemnement i ell no es va pas estar de dir: “Quim, aquests ja s’han adonat que hem guanyat les eleccions”. No gaires dies més tard, en un dels nostres freqüents esmorzars a la Granja Mora, el senyor Joan, quan ens vam asseure a la barra, em va preguntar si aquell noi que anava amb mi era el meu fill. “No”, vaig dir, “és el tinent d’alcalde de Govern Local i Participació.

Durant quatre anys, Jaume Curbet va fer la reforma de la Policia municipal de Girona amb la creació de l’Escola de la Policia Municipal de Girona, la dotació del servei d’un nou edifici al carrer Bacià, el canvi del comandament de la policia i l’inici un procés ampli de creixement, professionalització, formació i democratització que va donar els  seus fruits.

Ell mateix va elaborar l’any 1980 els materials bàsics i la doctrina per a aquesta profunda transformació pionera: La policia a Catalunya, La policia preventiva i El Servei de policia esdevingueren, entre agost i setembre de 1980, els materials bàsics de l’Escola de Policia. Abans, el fullet La policia municipal al servei dels ciutadans havia marcat, amb voluntat divulgativa, els objectius bàsics de la reforma del servei. Hi hauríem d’afegir el servei de prevenció i extinció d’incendis, el servei d’emergències, els consells municipals, la participació ciutadana, les publicacions, el disseny, la regulació dels circuits de la informació i de l’administració. Podem dir, finalment, que en Jaume va ser l’artífex més directe dels expedients de segregació de Salt i de Sarrià de Ter.

No va ser fàcil. A principis de 1980 es va haver d’operar de tiroides, i a l’estiu de 1980 ja havia engegat els seus contactes canadencs i la seva especialització en temes de seguretat. La pressió sobre la Policia Municipal era molt gran i els afanys reformistes d’en Jaume topaven, sovint, amb la peremptorietat del pragmatisme quotidià. Ell es rebel·lava, amb raó, contra la simplificació que convertia el tema de la policia municipal en el “tema de les multes”.

Conservo una correspondència profusa sobre aquestes qüestions: una carta del 3 de maig de 1980; un memoràndum del mateix mes titulat “Vint-i-una qüestions per una revisió, prenyada de futur, d’un any d’actuació municipal. El Govern local i la participació ciutadana”; una carta del 31 de maig de 1980 posant el seu càrrec a disposició i l’acta de regidor, si calia, per facilitar les remodelacions de cartipàs que s’albiraven amb la dimissió d’en Manel Nonó; una altra carta del 29 de juny i, finalment, un “Assaig de dimissió en el temple”, del 4 de juliol de 1980. Finalment, a la primavera de 1981, va tenir lloc una remodelació per la qual Jaume Curbet seguiria durant tot el mandat de tinent d’alcalde de Govern Local i Participació, mentre que Francesc Francisco es faria càrrec de la delegació de la Policia Municipal, amb la voluntat de Curbet de posar distància entre la seva nova especialització en temes de seguretat i la gestió estricta.

Abans, però, encara insistiria en el camí encetat. En un “Informe confidencial” del 30 de gener de 1981 va proposar un conjunt de mesures per avançar en la transformació de la policia.

Un cop fet el relleu, Jaume Curbet va començar o reprendre diverses col·laboracions a Vitòria i a Barcelona, i va seguir exercint la seva responsabilitat de tinent d’alcalde. I pel juliol de 1982 va realitzar una nova aportació, ja en clau preelectoral: “Elements per al debat entorn de l’estratègia municipal socialista a Girona”: ‘Oberts a les aportacions crítiques d’independents, mitjançant debats. Per un programa obert, que impulsi el canvi a partir d’un equipo homogeni (identificació, capacitat, cohesió) amb independents. I una estratègia, projecte autònom enfront a la reacció. Identificació Grup-Agrupació).’

 El ciutadà del món

Amb aquest bagatge arribem a les eleccions de 1983. En Jaume, en l’exercici de les seves funcions, m’anava portant el resultat de les diverses meses. Els resultats eren d’una gran majoria absoluta. I em deia: “Què has fet?” “Res, ho hem fet entre tots”. La gran majoria de quinze regidors va obrir les portes a un Jaume Curbet nou que iniciava un camí més lliure definitivament.

El dimecres 19 d’octubre de 1983 des del Canadà, em deia: “Em plauria infinitament que volguessis acceptar en nom de tots els gironins, l’enyorament d’un gironí que no podrà ser-hi, a Girona, aquest any per Fires”. I més tard, des de Montréal, el 6-12-83 em va escriure en una postal: “Suposo que arribaré abans que no pas la postal, però volia deixar-te constància de: 1. Has cuidat molt bé els meus negocis. Thank’s you mil.  2. Amb el suplement que m’has enviat d’El País he presumit de Girona. A 5.000 km de les ‘trifulques vilatanes’ els montrealesos han quedat acollonits amb les cases del riu. És impressionant! i 3. Et prenc la paraula: hem de fer la llarga passejada per la nova Girona. Fins ara”.

Després van venir els encàrrecs diversos i l’especialització en instituts de seguretat. Madrid, Vitòria, Canàries i un període, entre 1990 i 1994, de retorn a Girona en un intent de tirar endavant la fusió de les dues impremtes familiars Curbet i Marquès.

Però el camí ja estava traçat i marcat de forma ineluctable per aquella “carambola”, a parer d’alguns, de 1979. La revolució que Jaume Curbet va assajar i aplicar a Girona havia esdevingut un referent a Catalunya, a Espanya i al món.

Ha culminat aquesta tasca amb el número 24 de la Revista Catalana de Seguretat Pública, que ha aparegut enguany dedicat a ell, i que inclou el seu article “Inseguretat global, seguretat mundicèntrica”, un destil·lat del seu llibre Un món insegur: la seguretat en la societat del risc. (Girona, CCG Edicions, 2011), on Curbet sintetitza que l’espiral de la seguretat no és el millor antídot per a la inseguretat, que cal una nova concepció del món i una nova percepció dels riscos d’abast mundial per articular un compromís democràtic amb la seguretat i amb la continuïtat de la vida en un món global.

La intensitat emocional i testamentària de la presentació del llibre a Girona ens va commoure a tots. La lliçó diària de vida, també. Ens passaven les imatges de la nostra trobada a Canàries abans de la mort d’en Ma (Martí Manuel Díez), el març de 1998.

Jo no havia vist mai uns ulls envermellits per les llàgrimes com els d’en Jaume arran de la mort d’en Pallach el 1977, fins que vaig veure els de Pep Quintanas el dia del funeral d’en Jaume, i no em podia veure els meus.

 PUBLICAT A: http://www.revistadegirona.cat/rdg/home.seam

“SENYOR MAS HAURIA DE DEIXAR EL TIMÓ I AGAFAR EL DIAPASÓ”

Intervenció en el  Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre els motius pels quals encara no s’ha nomenat el titular de la Secretaria de Seguretat i sobre la coherència de l’acció del Govern.

Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, molt honorable presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, jo no li parlaré d’aquesta reunió a Madrid, ja ho hem esmentat diverses vegades i per nosaltres no hi ha cap dubte de la legitimitat de les qüestions que vostè ha plantejat i dels resultats, encara que siguin modestos, que ha obtingut. El que li volem plantejar és una altra cosa.
Fa ja gairebé sis setmanes, el seu conseller d’Interior va anunciar que proposaria el nomenament del senyor Xavier Crespo com a secretari de Seguretat i, a hores d’ara, aquest nomenament encara no s’ha produït; voldríem saber quins són els motius perquè no s’hagi produït. I, per altra banda, li voldríem preguntar si vostè creu que aquesta i altres coses que després en l’altre torn li plantejaré, asseguren el nivell de resposta de confiança, de seguretat, de solvència, que el país necessita, que el poble reclama, i que vostè va prometre en campanya electoral.
La presidenta del Parlament
Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, vostè que és una persona que té llarga experiència de govern, llarguíssima experiència de Govern, acumulant els seus moltíssims anys d’alcalde de Girona, després els seus molts anys també de conseller del Govern de la Generalitat, sap perfectament que un nomenament no és nomenament fins que no s’ha fet, i aquest no s’ha fet. I, escolti’m, si vostè vol conèixer raons per les quals no s’ha fet, doncs, segur que el conseller Puig li donarà aquestes raons, perquè és qui l’ha de proposar. Jo no proposo ni els directors, ni els secretaris dels diferents departaments. Vostè que ha estat conseller això ho sap perfectament, o és que els proposava el president els seus directors generals i els seus secretaris?
Oi que no? Doncs, fixi’s, vostè ha de parlar amb el conseller Puig, que segur que li donarà alguna explicació.

La presidenta del Parlament
Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras
Sí. Molt honorable president, efectivament, els nomenaments sectorials els proposa cada conseller, però el desconcert el comparteix tot el Govern i l’assumeix el president de la Generalitat de Catalunya. I l’exemple Crespo, o el cas Crespo és, simplement, la punta de la piràmide, un conjunt de despropòsits que s’han produït en aquestes primeres setmanes de gestió del Govern de Catalunya. Jo li reconec, molt honorable president, la seva voluntat de cenyir, i cenyir bé, i la seva voluntat d’intentar marcar una agenda política, però tinc la impressió que els fets no l’acompanyen i que el mateix episodi dels vuitanta quilòmetres per hora, digui el que digui, o el que ha dit ara el senyor Puig, provoca desconcert en la ciutadania. Perquè si fos veritat –si fos veritat– que a nosaltres no ens entenia, ara no és que no entengui el Govern, no entén la mesura, i el fet que els ciutadans no entenguin la mesura provoca desconcert i agreuja els riscos que a dia d’avui s’estan produint a les carreteres de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Però aquí podríem afegir-hi els episodis de simplement passivitat, que també s’han comentat, en el torn de control en el cas de l’empresa Yamaha, l’apagada informativa en el tema de la crisi de Rodalies per la vaga dels maquinistes de Renfe, la cacera de senglars amb fletxa, o tot un conjunt d’episodis, molt honorable president, que diuen poc a favor de la coherència d’una orquestra en què, per molt que el director tingui el timó a la mà, probablement hauria de deixar el timó, agafar el diapasó i entendre que en la política, per molt que els resultats electorals avalin, no cal matar mosques a canonades, cal entomar els temes a fons.

La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat
Sí, senyor Nadal. Vostè, bé, diu que hi ha hagut un nomenament frustrat, això és la pura evidència, perquè és el que van recollir els mitjans de comunicació també. Ara, vostè s’ha fixat en el munt de nomenaments que s’han fet? S’ha fixat en la quantitat de gent que ha vingut de fora de la mateixa Administració que s’incorpora en un govern perquè hi deu tenir confiança? Fins i tot li podria explicar casos de gent que cobraven molts més diners i que ara en cobraran molts menys, per la seva vocació de servei públic. També s’han donat aquests casos, no passa res.

Però, fixi’s en una altra cosa, si s’hagués fixat amb més detall hauria vist que no només s’han fet molts nomenaments, sinó que s’han amortitzat moltes places d’aquelles que vostès havien creat per tot arreu. D’això encara n’hem fet més, de política d’austeritat n’hem fet molta durant aquest mes –molta–, molta política d’austeritat, i més que en farem encara, perquè era estrictament necessària.

I, després, vostè diu que aquest és un govern que no genera confiança, ja ho he sentit abans, parla d’una sèrie d’episodis, de titulars de premsa, etcètera, jo li diré una cosa molt clara: segur que l’acció del Govern és millorable, i li ho diu el president, començant per mi mateix, fixi’s, li ho dic amb tota modèstia i amb tota humilitat, segur que l’acció de Govern és millorable, fins i tot en el moment en què es pugui dir que és bona serà millorable, perquè nosaltres som gent que volem aprendre cada dia, i segur que no tenim, a més a més, la condició de conèixer tota la veritat. Ara, també deixi’m dir-li una cosa: no sé si vostès són els més apropiats per parlar de desgavells, de desconcerts, de paraules per un costat i de paraules per un altre. Deixi’m dir-li, crec poder dir amb tota la modèstia que aquest és un govern que inspira bastant més confiança que alguns governs anteriors.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

“DENUNCIEM LA MANIOBRA DIALÈCTICA DEL GOVERN DE PROMETRE UNA COSA I FER-NE UNA ALTRA”

Entrevista al programa “Hora L” de la Cadena Ser

Com a exconseller, què li sembla com queda el tema dels 80km/h?

Vull deixar clar que s’acaba de produir un incompliment d’una promesa electoral, feta en uns termes molt radicals i molt contundents, que era la supressió de la limitació dels 80 km/h. No l’han suprimida, l’han modificada. La mantenen de forma estricta en una part del kilometratge i la converteixen en velocitat variable, que és un tema que formava part de les propostes del programa electoral del PSC. A nosaltres la flexibilització, mantenint criteris de limitació de velocitat segons les hores, la contaminació, la congestió, ens sembla una mesura raonable. Denunciem la maniobra dialèctica de prometre una cosa i fer-ne una altra. En canvi, estem d’acord en què es flexibilitzi una limitació que abans era rígida i que nosaltres sempre hem defensat que havia de fer possible poder anar a més velocitat si havia baixat la congestió i la contaminació.

Fan el mateix des de CiU que haurien fet vostès?

Fan el que haguéssim fet nosaltres si tinguéssim tingut majoria per fer-ho.

El fet que la velocitat variable es deixi per més endavant, què li sembla?

L’eliminació de senyals fixos i la seva substitució pels senyals lluminosos hauria de ser possible sense major cost. 100, 80… Jo crec que aquests panells lluminosos són els que automàticament s’haurien de poder adaptar. Es manté el 80, pujar a 100, si resulta que hi ha menys contaminació o hi ha menys congestió. Tothom hauria de tenir molt clar que aquesta mesura no es pot frivolitzar, hem de recordar tot el favor que la mesura ha fet per contenir els accidents de trànsit. Si és una de les 70 mesures també per reduir la contaminació atmosfèrica, aquesta mesura s’ha de continuar contemplant. 1. Hi ha un incompliment. 2. Es substitueix la supressió per flexibilització. Això ens sembla bé. Aquesta era la nostra proposta en el programa electoral.

A curt termini, no és econòmicament viable?

No és massa difícil. Les quantitats de què estan parlant ells mateixos no han sabut explicar perquè era aquesta quantitat i no una altra.

La velocitat variable es podria implantar avui?

Jo crec que sí. No era un tema aquest que depengués directament de mi, així que hauríem de buscar antecedents tècnics que ara no tinc.

Això és el que es va frenar, que no tenien majoria? Tenien uns socis que estaven en contra?

En part, sí. Justament de la forma com ens estem expressant, no es correspon al que ha dit avui l’exsecretari d’Interior, Joan Boada, que ha tractat alguns partits polítics de traïdors respecte a l’adaptació de la mesura. No és impropi, no és el que estic fent. Defensem l’efecte sobre la contaminació, l’efecte sobre la reducció d’accidents i la necessitat de la flexibilització perquè és el que la gent esperava i el que la gent entèn.

En part sí. Què més hi havia?

L’efecte de contaminació era un requisit important. No era una qüestió a menystenir. En el context de l’últim any, quan s’ha estat revisant aquesta qüestió, nosaltres érem partidaris de la flexibilització i per això ho vam posar així en el nostre programa electoral. En comptes de dir que suprimiríem els 80 km/h, com va fer CiU, nosaltres vam dir que flexibilitzaríem. Benvinguda sigui CiU a les posicions del PSC, tal com va dir ahir Jordi Terrades.

Puig va parlar d’accidents de trànsit. 2010: 44 ferits greus. 11 més que l’any anterior. La xifra de morts és la mateixa. Augment d’accidents de trànsit?

No ho sé. Haurem de saber de quina zona es parla. És veritat que quan es parla de sinistralitat, quan s’incorporen les zones urbanes, les xifres canvien. És possible que Puig posés també xifres urbanes i alterés la proporció. És molt evident que amb els anys que fa que està vigent la limitació, s’han reduït els accidents mortals, i això és un fet inqüestionable més enllà d’aquesta variació.

Els principals defensors de la mesura diuen que la reducció és difícilment qüestionable, des que existeix la mesura.

No sé amb quins elements jugava, si incorporava dades de l’accidentalitat urbana.

No tenia competències sobre el trànsit, però sí sobre les carreteres..

És molt més impepinable la seguretat a la carretera. Les característiques de ferm, de senyalització, de traçat, són elements essencials per tal de garantir la seguretat. La limitació de velocitat, que sempre l’hem entès com a raonable, ha perdut el punt de reordenabilitat quan es va convertir en una regulació rígida de tots els accessos a Barcelona amb el pretext raonable de la contaminació atmosfèrica.

Puig va dir que si tot allò que es presentava si s’havia de canviar ho estudiarien… Va dir que no eren invariables, que eren més flexibles.

Són tan flexibles que han fet marxa enrere respecte a una promesa electoral i s’han hagut d’adaptar a la realitat que és més tossuda que els postulats polítics dels partits.

MANIFEST OPTIMISTA

Diari de Girona

Som el que pensem i el que sentim. Els pobles, les ciutats, els països, les nacions són el que pensen els seus ciutadans. Les grans línies de pensament marquen l’orientació de la vida i de l’organització col·lectiva. Sovint, així, ens trobem amb imatges i idees que confirmen o desmenteixen l’estricta realitat material que coneixem. Aquesta és l’arrel de la complexitat dels estats d’opinió, dels estats d’ànim de les comunitats. Països benestants declinen lentament submergits en el declivi del seu propi benestar i països emergents vibren apassionadament en el projecte col·lectiu del seu ressorgiment. La vella Europa o el Brasil, a tall d’exemple.

Però sovint topem també amb línies de pensament instal·lades en un derrotisme irreal, en la més estricta negativitat de frustracions personals que es volen elevar a categoria, en un pessimisme sistemàtic que es desmenteix a si mateix per la pròpia realitat.

En aquest contrast i des d’una perspectiva realista és imprescindible construir discursos que generin una il·lusió col·lectiva, projectes que desvetllin la vibració de la comunitat, propostes d’engrescament compartit que estimulin l’orgull comunitari i l’autoestima, la creença sòlida en les pròpies possibilitats.

És possible que entre tots hàgim generat un model social en el qual destaquen les insatisfaccions i la crispació per damunt de les expectatives de futur raonable. I justament en el context de crisi que vivim és evident que és imprescindible construir una nova proposta que arraconi el negativisme sistemàtic i que plantegi un recorregut creïble cap a nous horitzons.

M’agradaria situar-me, a tall d’exemple, en el nostre entorn més immediat i plantejar les coses en termes d’actitud, de percepció i de disposició a afrontar els reptes.

La setmana passada a la Fontana d’Or, a l’acte de presentació del darrer llibre d’en Jaume Curbet, aquest ens va presentar una realitat complexa amb una simplicitat extrema. Visc –deia Curbet- a cavall de dues ciutats, Bogotà i Girona. Bogotà, una ciutat de població i cens imprecís de més de vuit milions d’habitants. Una ciutat d’un nivell d’inseguretat altíssim pels estàndards mundials, de violència diària contrastada per les informacions i les dades, però d’una percepció baixa d’aquesta inseguretat. Girona, en un sentit ampli, (Curbet parlava davant entre d’altres de Iolanda Pineda, l’alcaldessa de Salt, el dia abans de la manifestació), és una ciutat d’un nivell de seguretat bastant raonable, d’uns nivells de violència baixos i, en canvi, d’una percepció en l’imaginari col·lectiu d’inseguretat superior a la percepció dels habitants de Bogotà, concloïa en Jaume en una intervenció breu, contundent i emotiva en el terreny professional i personal.

Som, doncs, el que pensem que som, més enllà de les coordenades de la més estricta realitat i tenim les pors que nosaltres mateixos ens hem creat fruit d’inseguretats que ataquen més el cor del model de la societat que hem construït que no pas a la realitat mateixa que ens toca de viure.

És per això que, també, en el nostre entorn més immediat ha trobat un cert terreny abonat la literatura del derrotisme i de la desafecció, de la negativitat construïda com una arma per deconstruir la realitat mateixa i fabricar en l’imaginari col·lectiu una idea de declivi que la mateixa realitat desmenteix.

Girona, per exemple, i Salt també, comparteixen projectes de gran nivell internacional i d’una projecció d’èxit que ponderen millor els de fora que els de casa. Gent de Salt, a cavall entre Girona i Salt, ha definit un sistema metropolità de teatres i ha proposat un projecte d’ambició indiscutible i de projecció ja internacional. Temporada Alta de la mà de Salvador Sunyer, nom de ressonàncies saltenques indiscutibles, ha sabut créixer i madurar fins a esdevenir el festival de teatre de tardor de més relleu de Catalunya amb propostes innovadores, amb una programació ambiciosa i amb la creació d’espectacles amb vocació de ser exportats i distribuïts.

Fa pocs dies també i encara en plena vigència hem pogut recordar les connotacions d’èxit mundial, de projecció internacional amplíssima dels cursos i els convidats de la Càtedra Ferrater Mora. La trajectòria de vint anys avala una aposta que converteix la Càtedra i la Universitat de Girona en un referent acadèmic indiscutible.

Finalment, també a tall d’exemple. D’aquí poques setmanes obrirà les seves portes a Girona el Fòrum Gastronòmic. Una altra efemèride que de la mà dels grans restauradors gironins, els Adrià i germans Roca, i de la proposta agosarada i innovadora dels seus organitzadors ens proposa una reflexió i una acció compartides, al voltant de la gastronomia, d’abast mundial.

Temporada Alta, la Càtedra Ferrater Mora i el Fòrum Gastronòmic, tres antídots al derrotisme, al decadentisme interessat, a la literatura de la negativitat. Tres indicis de la llavor d’un futur amb promesa de grans èxits.

És veritat que la realitat és més complexa, és veritat que la crisi colpeja, és veritat que les dificultats són grans. I és veritat que si apliquem la millor filosofia de Josep Guardiola, explicada partit rere partit, els èxits del passat no nodreixen les garanties dels èxits futurs que només s’aconseguiran amb l’esforç de tothom, amb projectes ambiciosos i amb un treball constant i tenaç. Tot l’equip ha assumit la mateixa filosofia; treballar, entrenar i picar pedra sense defallir partit rere partit.

Aquí adquireix tot el seu sentit com a darrer símbol la inauguració dissabte passat, a les instal·lacions del GEiEG de Sant Ponç, de l’escultura “Afany” de Bonaventura Anson. Una escultura construïda i proposada amb el reciclatge ordenat de fustes cremades en l’incendi de la matinada del 17 de gener de 2008. Aquestes deu fustes apunten a l’excel·lència, a la capacitat de superació, a l’ambició col·lectiva, a una actitud que ajuda a crear la percepció de la confiança en el futur. Els accidents de recorregut no han acovardit els dirigents del Grup que s’han refet de l’ensurt i just dos anys després ens proposen una reflexió del ressorgiment, una idea per compartir.

Les fustes cremades, les il·lusions reconstruïdes, l’ambició i l’afany restablerts, són els ingredients d’un manifest optimista que ens ha de portar a creure en els projectes de futur i en les nostres pròpies possibilitats com a comunitat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/01/28/manifest-optimista/461441.html

RAFAEL MONEO I LA CÀTEDRA

Diari de Girona 

Aquest vespre es presenta a la Fontana d’Or el llibre de Jaume Curbet: Un món insegur. La seguretat en la societat del risc. És la culminació d’un curs que s’ha desenvolupat aquesta setmana en el marc dels actes del vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora.

A la mateixa Fontana d’Or es pot veure des del 13 de novembre i fins el 30 de gener l’exposició “Vint anys de pensament contemporani. La càtedra Ferrater Mora (1989-2009)”. I també aquí el dimarts 18 i el dimecres 19 s’ha desenvolupat un curs impartit per Rafael Moneo amb més de dos-cents cinquanta inscrits sobre “El comienzo de un proyecto: Una reflexión acerca de cómo procede un arquitecto al enfrentarse a una nueva obra valiéndose para ello del examen de diversos trabajos”.

Avui seré a la presentació del llibre d’en Jaume, per amistat personal, però sobretot perquè al llarg de la seva trajectòria el seu treball i la seva reflexió al voltant dels temes de la seguretat han tingut un rigor extrem i han respost sempre a anàlisi afinadíssimes de les complexitats que expliquen els fenòmens d’inseguretat i tots els seus condicionaments. El coneixement que traspua en Jaume i que ja va transmetre a l’entrevista que li va fer fa pocs dies el DdG denota un nivell de maduració de les reflexions que aporta ciència al servei de les polítiques de seguretat.

He vist també l’exposició sobre els vint anys de la càtedra; les fotografies, la cronologia, el procés fundacional, els professors convidats, les eminències que en vint anys han desfilat per Girona, la simplicitat del muntatge i l’eficàcia de les explicacions; la sobrietat del blanc i negre i la capacitat didàctica dels textos. El llibret que fa de catàleg és un bon complement de l’exposició i una guia pràctica per tal de conèixer el que ha representat i ha aportat la càtedra a la ciutat i a la Universitat de Girona. La rectora Anna M. Geli subratlla el pes de la Universitat i el professor Josep M. Terricabras, màxim impulsor del projecte, ens porta pel camí de la gestació i les complicitats que va teixir per portar a Girona la càtedra, la biblioteca de Josep Ferrater Mora i els vint anys d’activitats desplegades amb una gran eficàcia i una resposta entusiasta de la ciutat i del món professional i universitari. Un entusiasme que no ha escapat de les modes i que ha suscitat desbordaments espectaculars com el que va despertar la presència de Noam Chomsky l’any 1992. Però si en d’altres casos no s’ha arribat als centenars de seguidors de Chomsky es parlava fins i tot de més de mil, podem ben bé assegurar que la totalitat dels convidats al llarg de vint anys han despertat des de la seva notorietat manifesta un interès indiscutible. La multiplicitat de disciplines i la rellevància dels convidats han situat any rere any Girona en el mapa. Recordo encara molt intensament l’emoció per la presència de Lluís Santaló, gironí de Buenos Aires i associat a un nom de profundes empremtes gironines i d’un exili incert; la intensitat intel·lectual del curs del pare Miquel Batllori i la seva profunda saviesa que traspuava en totes les converses, molt més enllà dels cursos, amb un punt de fina ironia i diplomàcia vaticana, passada pel sedàs de l’escola jesuítica i la indiscutible empremta d’un senyor de Barcelona; la vibració per la presència de col·legues del món de la història que he admirat sempre, com Eric Hobsbawm o Josep Fontana; l’interès especial per David Harvey desvetllat pels companys geògrafs i per la coneixença amb Pasqual Maragall. O simplement les ressonàncies mundials de noms com Alain Touraine, Leonard Boff, Edgar Morin, Joseph Stiglitz, Theo Angelopulos, o el mateix Ferrater a l’inici de tot el procés.

Dimecres a la tarda vaig poder assistir a una part del curs de Rafael Moneo. Vaig viure un col·loqui vivíssim, conduït magistralment per Moneo amb un micro a la mà i passejant pel passadís de la sala d’actes de la Fontana o seient, quan les seves pròpies respostes s’allargaven, al costat del públic o de qui havia formulat la pregunta. Temes clau sobre l’arquitectura, els materials, l’obra, els referents històrics, culturals i espacials d’una obra arquitectònica, l’ofici mateix, els condicionants, els concursos, la relació turbulenta a vegades entre enginyers i arquitectes. Tot desfilava per davant dels ulls intensos i l’expressió meditada i justa d’aquest arquitecte navarrès de setanta-tres anys que ha combinat una obra importantíssima i singular amb la docència acadèmica a Harvard seguint l’estela de Sert i mantenint el to d’una presència hispànica als Estats Units de rellevància mundial en el terreny de l’ensenyament de l’arquitectura i l’urbanisme.

M’hi vaig acostar per saludar-lo i per recordar, plegats, una primera trobada en els primers vuitanta al Fornells Park per tal de substituir un vell projecte pel nou Banc d’Espanya per un projecte nou més innovador i agosarat. Moneo, que assessorava el Banc va ser l’encarregat de convèncer-me que valia la pena assumir el canvi, fer un estudi de detall, adaptar el Pla general i fer possible la construcció del nou edifici del Banc d’Espanya que, a partir d’aquell dia, s’encarregaria als arquitectes Lluís Clotet i Oscar Tusquets i que acabarien materialitzant Clotet i Ignacio Paricio. Aquella trobada afortunada va portar a Girona un signe de novetat important i un premi FAD que ha afegit valor i identitat a una cruïlla molt singular de la Gran Via de Girona.

Més enllà del valor concret del curs de Moneo vull subratllar el gruix, la densitat, el valor afegit que ha aportat a la ciutat de Girona i a la Universitat l’elenc de professors de la càtedra Ferrater Mora, un projecte d’excel·lència que projecta la ciutat al món i ens situa en el mapa dels circuits internacionals del coneixement i del pensament contemporani. A l’hora de calibrar el present i el futur de la ciutat, en el moment de ponderar els canvis, d’assenyalar els actius, els punts forts, convé subratllar el pes de la càtedra i tota la seva significació. I si mai algú es deixa endur pel pendent del neguit pessimista, d’un derrotisme iconoclasta mal entès, que recordi el pes i el sentit d’aquests vint anys i l’aportació singular de la Universitat de Girona tot honorant el llegat de Josep Ferrater Mora.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 62-64)