Joaquim Nadal i Farreras

QUI TÉ POR DE SANTA CATERINA?

Diari de Girona

El dia de Sant Narcís ressonaven els càntics a les naus de Sant Feliu. S’alçaven els caps per admirar la volta neta i restaurada, amb les policromies de les claus; sense el detall de l’aproximació d’un teleobjectiu o de l’observació directa des de la bastida, les figures de les claus perden precisió. Queda més diluïda la poca expressió d’algunes figures més primitives, més romàniques i rígides, i es perd la percepció del somriure de la verge i una certa ondulació de tota la figura. Aquell dia, la ciutat lluïa esplendorosa. Durant tota la missa em van venir al cap tota mena de records, d’emocions, de sensacions, de sentiments. Vaig reviure molts moments i vaig donar també algunes voltes divagatòries a l’editorial de La Vanguardia que acabava de llegir, aquell matí mateix, dedicat a la ciutat.

Un editorial que recollia en poques paraules, en una síntesi clara i brillant, la major part dels atributs positius de la història recent de la transformació de la ciutat: la Universitat i el seu Parc científic,els seus 14.000 estudiants i la recent inauguració de l’edifici H2O, ja comentat aquí en un article anterior. El gran valor afegit que representa aquest fet en el terreny del coneixement i en el terreny del consum. L’èxit esclatant i consolidat de Temporada Alta; el valor de les rutes i la internacionalització de l’aeroport per a fer la nostra societat més cosmopolita. La connectivitat en xarxa viària i ferroviària, encara no completada del tot, però a punt de culminar. El centre històric de la ciutat i les visites, cada cop més freqüents i més regulars, dels turistes que admiren, passegen i consumeixen a la nostra ciutat. El centre històric com a aparador d’una de les ciutats més atractives del país. Encapçala l’editorial una línia argumental sobre els pregoners d’enguany, Joan, Josep i Jordi Roca, els artífexs d’un dels restaurants de més prestigi del món. La síntesi entre la ciutat i els seus èxits és indestriable. Cadascú té els mèrits personals i singulars que té. Però la confiança, la credibilitat i l’impuls d’arrencada dels grans projectes es fan amb la col•laboració i en estricta connivència amb el teixit de la ciutat. Com diu l’editorial, el mèrit dels germans Roca és només d’ells, però aquest mèrit no existiria sense el tarannà dels seus pares, el seu establiment de la carretera de Taialà i sense la formació rebuda a l’Escola d’Hostaleria de Girona que ells mateixos van reivindicar per boca d’en Joan el dia del pregó.

Se situa també com una bona notícia de doble cara la imminent posada en servei de l’edifici de serveis de Santa Caterina, la nova seu de la Generalitat a Girona. I els editorialistes ens alerten sobre algun risc: el de la funcionarització provinciana i el de fiar-ho tot en el sector públic.

Però tot sigui dit a favor de Santa Caterina, l’edifici i la seva restauració no afegeixen ni treuen res als dilemes sobre projecte i lideratge que poden afectar ara la nostra ciutat.

En defensa de Santa Caterina hi hauríem de posar el valor de la intervenció integral realitzada, la restauració i rehabilitació d’un patrimoni secular de la ciutat lligat a la iniciativa dels Jurats i de l’Església. La recuperació per a la vida ciutadana d’una illa emblemàtica, amb recuperació d’espai públic i amb la concentració dels serveis perifèrics de la Generalitat escampats per diversos punts de la geografia urbana de Girona. És veritat que espanta una mica veure un edifici administratiu que concentrarà prop d’un miler de servidors públics vinculats al Govern de Catalunya. Però fer-los evidents no és inventar-los de nou. Tots els que aniran a Santa Caterina ja són a Girona. Ja hi eren. Potser no n’èrem conscients, com tampoc no érem conscients de la importància, de l’impacte, del valor de les competències del nostre autogovern. Ara el tindrem tot junt i es farà més visible. Però en relació amb la funció pública, la qüestió no és si Santa Caterina sí o Santa Caterina no. La qüestió real és saber si som capaços de fer que aquesta imponent concentració d’Administració sigui eficient, atractiva, diligent, pròxima, capaç de resoldre problemes. Administració calenta, a peu de carrer. Informació i transparència. Santa Caterina no ha de fer por a ningú i no és símptoma de res; només és l’evidència física d’una realitat preexistent.

Ara bé. És també molt cert que el dinamisme de les ciutats es construeix cada dia. Que els lideratges són compartits. Que no hi ha futur si no hi ha projecte. I, en aquest sentit, és evident que és ben legítim que tots ens preguntem cap on va el futur de Girona. Què ens proposen els nostres dirigents? Quins són els projectes emblemàtics de futur? Què és el que dinamitza i què és el que llasta? Amb quines energies comptem? Amb quins recursos? Tots aquests interrogants són sempre vius i sempre possibles. Ho són ara i ho eren fa trenta-un anys. I és millor que els interrogants es formulin que no pas que s’ignorin. La sola formulació dels interrogants ja obre perspectives de futur i ens brinda a tots l’oportunitat de donar-hi respostes. El joc dialèctic entre les preguntes i la capacitat de resposta és el just termòmetre de l’activitat ciutadana i de la seva tensió de futur.

La funció pública i el sector públic han fet sovint d’impuls bàsic, de motor inicial o d’impulsor de debats. Però la interpretació de la nostra peripècia col•lectiva o és compartida o no serà. La crida del dia de Sant Narcís té la virtut de posar damunt de la taula l’essència de la vida de les comunitats. La construcció de la ciutat es pensa i es fa cada dia.

L’antic Hospital de Santa Caterina, refet i salvat, s’ho mira tranquil amb les sales i els passadissos buits, sabent que reinterpretar el passat secular dels seus murs forma part del projecte de futur de la ciutat. Santa Caterina no ha de fer por. Ha de servir pel que li toca i ha d’ajudar, des del sector públic, a les energies desbordants d’una societat que mai no n’ha de tenir prou.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/11/20/por-santa-caterina/370897.html

20 Novembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a QUI TÉ POR DE SANTA CATERINA?

LES FIRES I SANT NARCÍS

Diari de Girona

Aquest any les Fires s’acabaran quan encara amb prou feines no s’haurà encetat el mes de novembre. Aquesta relativa anticipació en el calendari ens ha portat unes Fires una mica sobtades, que ja s’acaben quan encara no hem acabat d’assaborir-ne les fites més importants.

Ja queda enrere la diada de Sant Narcís i totes les solemnitats que comporta aquest any, amb la novetat del nou bisbe Francesc Pardo com a celebrant de l’ofici, i les dues primeres crugies restaurades de l’interior de l’església, que han posat definitivament al descobert les qualitats dels paraments de la nau, dels arcs apuntats de la volta, de les policromies de les claus.

Queda també enrere la presentació, dilluns passat, del nou volum de Girona a l’abast, que ens ha portat el record vivíssim i tristíssim d’en Xavier Fàbrega, ànima des de Bell-lloc del Pla, d’aquest cicle que ja ha deixat un conjunt remarcable de quatre volums dedicats a la història de Girona. En aquest mateix acte vam poder escoltar la pormenoritzada conferència del doctor Enric Mirambell, dedicada a la figura i a l’obra del bisbe Lorenzana. Sabem, així, més cada dia del pes de la tasca reformista d’aquest prelat vinculat a una família lleonesa d’eclesiàstics notables i dedicat a Girona a posar en pràctica, potser com a bon funcionari dels reis i del papa, diria mossèn Josep M. Marquès, un programa de reformes orientat fonamentalment a modernitzar i centralitzar les institucions benèfiques dedicades a la caritat pública.

Ja hem recordat, en un article anterior, quin va ser el paper clau del bisbe Lorenzana en la decisió i l’impuls de la construcció de la nova capella de Sant Narcís a l’església de Sant Feliu, i com molt al gust de l’època va fer emblanquinar tota la nau gòtica. Però darrere la iniciativa material de fer una nova capella, una obra emblemàtica d’arquitectura, molt més enllà d’aquesta voluntat de materialitzar la idea hi havia també un compromís amb el culte i la veneració al patró de la ciutat, que tan bé ens explica mossèn Llorenç Riber en el seu llibre sobre Els Sants de Catalunya i que recull les aportacions que en aquesta matèria discorren des dels sermons antiquíssims del bisbe Oliba fins als treballs erudits del canonge de la Catedral, Francesc Xavier Dorca. El culte a Sant Narcís, que superaria el culte anterior a Sant Feliu, determinaria tota una litúrgia al voltant del sant que avui queda ja molt lluny de l’imaginari col·lectiu, però que ha impregnat secularment la vida de la ciutat.

És per això que relacionant la conferència del doctor Mirambell amb una de les accions del bisbe Lorenzana, em permeto de continuar amb la transcripció del llibre de les Resolucions Capitulars de Sant Feliu (1772-1806) que ens fan reviure l’episodi molt conegut, però no sempre reproduït, del trasllat del cos de Sant Narcís a la nova capella erigida en honor seu.

– (pàg.195) “Die 22 Agost 1792. Se fan comissaris al sr Bisbe perque se dignas señalar dia y hora pera trasladar lo Preciós Cos de St Narcís, del altar ahont és, al de la nova capella; Señala lo sr Bisbe en dita traslació lo dia 2 de setembre de 1792 a las 6 horas de la tarda”.

– (pàg.196) “Die 2 setembre 1792. Se cantaren vespras solemnes ab la capella de la musica de la Ceu, en las que asistí lo sr Bisbe, las dignitats de la Ceu ab abist de cor, lo sr Governador, y clero de la Iglesia en lo cor, y la Noblesa, porrers e innombrable poble, de dins y fora la ciutat y acavadas se ana en Professo solemne al altar ahont se estava lo Precios Cos de Sant Narcís. Arribats alli se obri lo sepulcre del sant. Obert se feu un rato de oració, fet lo sr Bisbe asistit del sr Abat y canonges trague lo sant Cos y lo posa sobre un bayart ben adornat que a dit fi se havia preparat pera portarlo del antich al nou sepulcre y posat se comensa la professo que passa per a sagristia del altar major y de alli per lo corredor que passa de dita sacristia al camaril de la nova capella, portant lo bayart los quatre canonges antiquors. Arribats en dit camaril ahont tambe y eran los quatra pabordes de la confraria de sant Narcís a son Notari, ahont també se feu un breu rato de oració. Posa lo sr Bisbe lo Sagrat Cos en la nova urna haventse de un totlllevat acte per lo Notari del Vicariat per lo del capitol y per lo de la confraria de sant Narcís; y se dexa per un petit rato exposat a la vista del poble y lo sr Bisbe tanca la Urna  y entrega les claus al sr Abat. La musica estaven lo cor de la capella. Exi lo sr Bisbe y demes del camaril de la capella y davant lo altar entona lo Te Deum que canta la musica y acavat digue la oracio lo sr Bisbe.”.

-(pàg.197) “Die 3 de setembre de 1792. Baxa lo sr Bisbe demati, digue la primera misa en lo altar de st Narcís, acavada prengue xacolata en lo arxiu, ab los comissaris del capitol, ahont lo sr Abat tenia preparat un decent refresch.

Dit die a las 10 horas despues de la conventual y nona digue lo sr Abat en lo altar de st Narcís ofici solemne de gracias en el que predica lo P. M.I. Mauro Llampuig, benedictino observant.

Per raho de las extrañas pretencions del capitol de la Ceu i Ajuntament dexaren de ferse las grans festas que molt temps ha estavan preparadas, lo que senti molt lo poble,el que no obstant se esmera a porfia en fer celebrar oficis solemnes al Sant fent tambe algunas dadivas al St per lograr sa protecció que en aquella era  ja se mirava inevitable la guerra de la Fransa.”.

Ara que ja s’acaben les Fires tanquem també un cicle que ens deixa la rectificació restaurada de la petjada del bisbe Lorenzana a l’església de sant Feliu, posant novament d’actualitat el paper conjunt que feren en la nostra ciutat el culte als dos màrtirs associats a la història de l’evolució de l’Església de Girona.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008103100_4_295529__Opinio-fires-sant-narcis

31 Octubre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a LES FIRES I SANT NARCÍS

SANT FELIU, SANT NARCÍS I EL BISBE LORENZANA

Diari de Girona

Aquesta setmana s’ha començat a desmuntar la bastida que ha ocupat els dos primers trams de la nau principal de l’església de Sant Feliu, començant des de la façana principal. És sabut que s’hi han estat fent tasques de neteja i de restauració que van començar en ple estiu. També és sabut que les claus i les voltes han aparegut amb pintures diverses i que ha catgut afinar al màxim el treball de restauració.

Ara amb les bastides desmuntades la nau principal apareixerà segmentada en tot un tram totalment netejat i rehabilitat i la resta de la nau encara pendent d’aquestes tasques. Durant uns dies i especialment el dia de Sant Narcís es podrà admirar la diferència entre la part restaurada i netejada i la part encara emblanquinada i bruta de més de dos-cents anys. Serà un moment excepcional i irrepetible que acabarà un cop es reprenguin les obres acabades les Fires.

Mentre han durat els treballs l’expectació per la troballa de les pintures i pel mateix desenvolupament ha crescut i s’han fet nombroses visites per a contemplar de prop les claus restaurades. Va causar gran impressió la visita que hi feu l’arquitecte Joan Maria de Ribot, que tot i tenir una vista molt limitada i més de noranta anys, portat de curiositat i passió gironina i d’arquitecte, no es va voler perdre l’oportunitat de veure abans que molta altra gent el ressorgiment de les pintures amagades durant segles per la capa d’emblanquinada que s’hi feu l’any 1792.

Aquesta restauració m’ha portat a fa més de 42 anys, quan tot just començava la carrera i havia de fer un treball d’història de l’art .Vaig anar a l’Arxiu diocesà al carrer del Bellmirall, i vaig parlar amb el canonge arxiver que havia estat professor de religió a l’Institut mossèn Tomàs Noguer Musqueras. Ell em va conduir de seguida cap a les actes capitulars del Capítol de Sant Feliu i a les referències a les obres de la nova capella de Sant Narcís, on explícitament s’explicava la decisió d’emblanquinar l’església.

Portat ara per la constància d’aquell record, he tornat a l’Arxiu diocesà, on gràcies a l’amabilitat i al treball de l’arxiver Joan Villar he pogut obtenir les còpies del Llibre de Resolucions del Capítol, 1772-1806, que en les referències de 1792 contenen moltes notícies sobre l’emblanquinament de Sant Feliu i sobre el solemne trasllat del cos de Sant Narcís des de l’antic sepulcre al nou de la nova capella el dia 2 de setembre de 1792, en una solemne celebració presidida pel bisbe i per l’abat de Sant Feliu i deslluïda per manca d’acord amb l’Ajuntament i el Capítol,  de la Seu.

Concentrats, però, en les tasques d’emblanquinament podem transcriure aquí les resolucions més directament vinculades a aquest fet i que ens posen de manifest la relació directa entre aquells fets i els treballs actuals de restauració.

1. (pàg.187). “En dit Capitol  (20 de març de 1792) digue lo senyor canonge Colomer que lo sr bisbe li havia enviat un recado; que seria molt de son gust se fessen blanquejar y compondrer las bovedas y parets interiors de la iglesia y que havia respost o proposaria al capítol y li tornaria la resposta. Lo Capítol, resolgué complaurer al sr bisbe y nomena en comissaris als senyors canonges Colomer y Carbo a fi que li fessen present los bons desigs del Capítol y la cortedat de sos medis  y que procurarien en lo que alcansaven sas forsas…”

2. (pàg.197). “Die 13 de setembre de 1792. Capitol ordinari. Presidi lo sr abat. Assistiren tots los senyors canonges. En ell digué lo sr canonge Colomer que lo sr bisbe li havia dit que se li havien presentat uns ytalians blanquejadors de iglesias y ara seria bona ora per blanquejarla y que treballaven be y barato y que ell contribuiria en lo cost. Se resolgué que lo sr canonge Colomer tornas resposta al sr bisbe donantli gracias de lo molt dignava contribuir al lustra de Nostra iglesia y que li apareixia mes propi que ell cuydas de fer blanquejar la iglesia y que se fes en son nom y que lo (p.198) Capitol contribuiria a dita obra per sas forsas y que per ara podia contar ab 500 lliures.digue dit sr que era bastant y que ell cuydaria”.

3. “Die 22 de setembre de 1792. Avisa lo sr bisbe que te ajustats los blanquejadors en cent doblas y que ara treballen en Castallo de Ampurias y que acavat vindrian aquí a blanquejar la iglesia.”

4. “Die 1 d’octubre de 1792. Havisa lo sr bisbe que aquí son ja los blanquejadors que se veuran ab lo canonge Colomer. Se respongue que estava molt be.”

5. “Die 22 d’octubre de 1792. Digue lo canonge Colomer que los blanquejadors son en Gerona y que lo han vingut a trobar demanant la gabia y llibant. Diu lo Capítol que se los entreguia pero que se esta acostant la festa de st Narcís y seria millor no se comensas fins passat lo die dels morts, se los diu y sen aconsolan”.

6. “Die 9 de novembre de 1792. Capitol. Presidi lo canonge Colomer y digue que eran ja aquí los blanquejadors y que si apareixia se posarien a treballar y se digue que comensasen y se posaren luego a treballar.”

7. (pàg. 200). “Als 4 de janer de 1793. Capítol. Assisti lo sr abat. Assistiren tots los srs canonges, en ell proposa lo canonge Colomer que ja que estava acavada i adornada la capella de sant Narcís, composta y adornat lo cor, blanquejada la iglesia, apareixia bo pensar en fer una sacristia capitular perque en sant Miquel estaven indecents.”

M’ha semblat que ara que s’ha aixecat parcialment el tel blanc que van posar aquells blanquejadors italians fa 216 anys, valia la pena posar de relleu les preocupacions que en relació amb l’embelliment de l’església de sant Feliu tenia el bisbe Tomàs de Lorenzana (bisbe 1775-1796) i que feu compartir als canonges de sant Feliu.

Lorenzana fou l’impulsor de la construcció de la capella de Sant Narcís a partir de la proposta que va fer al seu sermó de març de 1782 en memòria de Sant Narcís. Amb erudició extrema i una anàlisi ponderada, Mn. Josep M. Marquès tracta aquest pontificat fructífer a “Tomàs de Lorenzana, bisbe de Girona, un funcionari benefactor (1775-1796)”, dins del llibre Bisbes, il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle xviii, Vic – Girona, 2000.

El fort impacte arquitectònic de la capella de Sant Narcís de gran càrrega barroca, per més que se situï en un context marcat pel neoclassicisme, ha mantingut del tot ignorat l’episodi del emblanquinament de la nau gòtica, que ara pren relleu, just per la seva eliminació.

És clar que pel gust de l’època, la tosca fàbrica gòtica de pedra i les pintures de la volta podien desmerèixer la gran obra d’arquitectura d’una planta extraordinària i d’una singularitat que ha ponderat de forma brillant Joaquim Español en la seva Anatomia de la ciutat històrica, (Girona, 2003).

Aquests dies per Sant Narcís podrem recordar aquell episodi i preveure el futur immediat que en uns temps nous farà conciliar els dos estils incompatibles que apareixeran units com el patrimoni comú acumulat per una ciutat mil·lenària disposada sempre a llegir i rellegir la seva pròpia història i construir ara el seu futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 71-74)

17 Octubre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a SANT FELIU, SANT NARCÍS I EL BISBE LORENZANA

BASTIDES ENLAIRE!

Diari de Girona

La recuperació i rehabilitació del patrimoni és una tasca inacabable i apassionant. El conjunt de capes que conformen l’herència del passat ens brinda sempre l’oportunitat de respondre amb sensibilitat i generositat a les generacions que ens han precedit. Tot el país és dens de cultura i de patrimoni, carregat d’una gran lliçó d’història i de sociologia. Les petjades del passat ens arriben després d’un procés de selecció, que assegura la supervivència només d’aquells elements més sòlids en la seva significació, més vius en la seva identitat o més poderosos en la seva força material i espiritual. Saber interpretar aquesta herència, saber-la transmetre en la seva màxima integritat a les generacions futures esdevé una prova d’alta civilització i una exigència moral que no podem defugir.

Durant molt de temps, potser per manca de recursos, potser per manca de sensibilitat, Catalunya ha deixat passar inadvertit el seu patrimoni o ha dedicat només una atenció preferent a les mostres més singulars i excepcionals. Però, tant pel que fa al patrimoni documental, com pel que fa al patrimoni artístic, la indiferència, la incúria i l’abandonament havien conduït, en molts casos, al risc de l’enrunament o a la simple desaparició. En tenim nombroses mostres que han interpel·lat les institucions, les entitats,les acadèmies, durant moltes dècades. L’Església mateix no sempre ha dedicat al seu patrimoni la cura que correspondria al reconeixement del valor real i simbòlic de molts dels centres de culte.

Aquesta situació ha canviat en els darrers temps de forma sensible. Primer perquè, des de les primeries del segle xx, la intel·lectualitat catalana integrada, en l’Institut d’Estudis Catalans, va emprendre campanyes de descoberta, inventari i salvament molt notables. Segon, perquè successivament, la Mancomunitat i la Generalitat van arbitrar campanyes que situaven la cultura com un dels elements cabdals de la recuperació nacional. I, tercer, perquè el gran trasbals de la Guerra Civil va posar en perill una part important d’aquest patrimoni, però, alhora, va activar molts mecanismes extraordinaris de salvaguarda i protecció en una gran operació de salvament que ha estat abundantment estudiada. És veritat que en els primers anys del franquisme, una part important de la tasca empresa va quedar interrompuda i avortada, i que els processos de restauració i recuperació van ser molt parcials, selectius, esbiaixats i encara exasperantment lents.

El restabliment de la democràcia als ajuntament i el restabliment de la Generalitat van obrir altre cop les portes a les polítiques més sistemàtiques i a l’exploració de nous camins imprescindibles malgrat les evidents limitacions davant l’abast creixent i, cada cop ampliat, de l’objecte d’estudi, inventari o restauració. Però, és ben evident que en la tasca de la recuperació patrimonial, s’ha trobat també un espai d’activitat econòmica, de diversificació i millora de l’oferta cultural i turística, i una manera eficient de fer pedagogia cívica dels valors patrimonials. L’acció persistent, l’aportació reiterada de recursos, la planificació, l’afinament dels projectes han anat donant per acumulació un resultat ingent de consolidació. Hem passat de l’apuntalament a la consolidació. S’han refet teulades, s’han canviat bigues, s’han arreglat desguassos, s’han sanejat patologies, s’han recuperat tècniques, s’han promogut activitats artesanals i s’ha posat a disposició de la col·lectivitat tot un bagatge de coneixements, nous i vells, ordenats i recuperats.

A Girona tenim una bona mostra que concreta, amb exemples, aquesta reflexió general. No cal fer un repàs de les tasques dutes a terme en els darrers trenta anys. Només cal recórrer la geografia urbana i detectar edificis civils i religiosos, masies, muralles, parcs recuperats amb plenitud i eficàcia. La mostra més recent la trobem en el conjunt de treballs que s’han desplegat a l’església de Sant Feliu. Es va començar fa uns anys per les teulades, operació bàsica, poc espectacular però exemplaritzant. Després, ha seguit el gran treball realitzat al campanar i a la façana, amb una recuperació espectacular de la integritat i l’estabilitat física del monument tant malmesa per la intempèrie i la incúria. I, ara, d’aquí no gaire continuarà a l’interior de la nau principal de l’església, culminant uns treballs de neteja i repicat de la pedra i de consolidació estructural que una vella restauració dels anys seixanta va deixar a mig fer només fins a una alçada per sota del trifori. Veurem, doncs, noves bastides a l’interior de Sant Feliu i veurem la continuïtat d’una col·laboració institucional exemplar, que ara és ja moneda corrent, però que en el passat va fer exclamar a Josep Pla, com ha explicat molt recentment el Dr. Enric Mirambell, que era un autèntic miracle. Confiem que per Sant Narcís, l’església de Sant Feliu tingui la plenitud esplendorosa que correspon al nostre patró, i que faci honor a la magnificència del monument i a la circumstància de l’entrada recent d’un nou Bisbe.

Malgrat que he triat intencionadament l’exemple de Sant Feliu, tot aquest article està inspirat en el fet, avui més visible, més evident i més prominent, a la geografia ciutadana. S’alcen noves i espectaculars bastides a la Catedral de Girona. La Girona contemporània, fent honor a “l’obra de la Seu”, s’ha proposat culminar els grans treballs de la Catedral i esmenar algunes de les incrustacions o deformacions del passat. Aquesta nova bastida s’alça potent des de la seva base al carrer del Manaies i abraça la façana barroca per un extrem per encarar la gran operació de restaurar la façana nord, la més castigada per la intempèrie i l’obaga, i també per les escomeses bèl·liques del passat. En un cert sentit, emprendre ara la rehabilitació de la façana nord és potser la manera més pràctica de curar les ferides i superar el mite de la Guerra del Francès a Girona.

El simbolisme d’aquesta nova bastida a la Catedral, pocs mesos després que s’hagin tret les de Sant Feliu, diu molt de l’empenta a la recuperació patrimonial que ha donat en els temps recents la nostra ciutat, sota l’impuls de la Generalitat de Catalunya i les institucions gironines liderades per l’alcaldessa Anna Pagans, el bisbe Carles Soler i el president Enric Vilert.

PUBLICAT A: cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008082900_4_284271__Opinio-bastides-enlaire

29 Agost 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a BASTIDES ENLAIRE!

DE GIRONA A SORT

Diari de Girona

Divendres 1 d’agost, l’alcalde de Sort, Agustí López, m’ha convidat a la celebració de la Festa Major en honor de Sant Feliu. Prenc consciència només d’arribar de la coincidència en el patronatge del mateix màrtir i em sento transportat des de l’església de Sort a la col·legiata de Sant Feliu.

Hem pujat a primera hora des de Barcelona per Ponts i Folquer. Aquest any, el paisatge té encara una intensitat de vida a la qual ja no estàvem acostumats. Les pluges abundants de la primavera han amarat la terra i els camps, i els arbres conserven un punt de frescor viva que deixa enrere la imatge dels estius torrats i secs, d’herbei recremat i de boscos encesos. Tot verdeja més que grogueja, i és un goig resseguir la geometria variable dels conreus i de les poblacions amb una alegria física que havíem perdut durant un temps. L’ambient és net i no hi ha aquella capa polsegosa que ho recobria tot. M’entretinc en la identificació de l’estat de les carreteres, de l’evolució de la senyalització, de les incidències que detecto.

Arribats a Sort, l’ambient festiu domina el poble i els vilatans s’enfilen al pla de l’església per assistir a la missa solemne i cantada que concelebren quatre capellans. L’alcalde m’assabenta que hi ha tot un reguitzell de pobles del Pirineu que tenen per patró Sant Feliu. De memòria em canta apart de Sort, Barruera, Alins,Gerri de la Sal, Àreu… i se’n deixa alguns, em diu.

A la missa assistim al final a l’estrena dels nous Goigs dedicats a Sant Feliu, que a partir d’un text popular arranjat per mossèn Josep Llorens Borràs i amb música d’ell mateix es canten aquest any per primera vegada. En les estrofes d’aquests Goigs s’agermanen Girona i Sort de forma indiscutible:

El botxí fins a Girona

viu encara us ha portat

s’és teixida la corona

i el cel s’obre de bat a bat.

Quan la glòria se us obria,

entoneu l’himne festius:

Siau nostre ajut i guia

patró nostre Sant Feliu

El martiri consumat que dóna peu a la veneració del sant a Girona sobre la seva tomba i la construcció de la gran col·legiata en un entorn martirial que hauria acollit fora muralla els primers nuclis de cristians de Girona. Organitzats a l’empara d’aquest primer patró, és el fonament de l’expansió del culte a Sant Feliu que, com hem vist, s’estén al Pirineu amb profusió, per això

Sort, amb joia, us venera

com el seu excels patró,

i la vostra protecció

de vós, confiat, espera

Oïu la feligresia

que del fons del cor us diu,

Siau nostre ajut i guia,

patró nostre sant Feliu.

De tornada enfilem de coll en coll l’aresta pirinenca i defugim les valls i les planes que s’omplen de cotxes en la gran operació sortida. El coll del Cantó és quasi solitari, passem de llarg de la Seu, ens aturem a dinar a l’estació de la Molina un bon trinxat i enfilem la carretera Gi.400, plena d’obres per preparar l’estació per als campionats del món d’aquest hivern que ve i els de snowboard de 2011. Baixem per Toses, Fornells i Planés, amb una gran activitat sobre la via, amb operaris que instal·len noves travesses i culminen una operació de millora del tren de Ripoll a Puigcerdà, que hauria de permetre superar una etapa d’incúria i abandonament i entrar en una fase de millora i de dignificació de les comunicacions ferroviàries del Pirineu. A Planés han començat finalment les obres de la minivariant, que hauran de deixar lliures de trànsit les cases de l’entorn de l’església. El paisatge segueix d’un verd intens i d’una netedat insòlita per l’època de l’any i ens meravella la variació dels verds que es resisteixen encara a adquirir l’enfosquiment de la maduresa.

Arribat a Girona, el campanar de Sant Feliu i la façana restaurada recentment, autèntica orfebreria en pedra, em transporta de nou a la difusió del martiri patronal i a la profunditat de les tradicions amb arrels mil·lenàries que agermanen un poble i contribueixen a construir una nació.

Al vespre, a tocar de la mitja llegua, fora de lloc, de la placeta de l’Institut Vell, a uns 85 m d’altitud en relació amb el nivell del mar, en una taula parada per a l’ocasió repetim per tretzena vegada consecutiva la tradició semiclandestina del sopar de la colla dels “viejus” en una itinerància pels racons del barri vell redescoberts cada any a l’estiu. Des d’un lloc de privilegi de la taula es retalla entre l’escletxa del carrer de la Força i les nobles parets de la Pia Almoina el poderós campanar de la Catedral que, il·luminat, ens acompanya amb la presència de l’Àngel i que a partir de les dotze i cinc, apagada la il·luminació, sembla com si abaixi la guàrdia i ens deixi en la penombra dels racons de la ciutat per allargar la sobretaula fins a la matinada.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008081500_4_281993__Opinio-girona-sort

15 Agost 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a DE GIRONA A SORT