Joaquim Nadal i Farreras

EL TER

Pròleg al El Consorci Alba-TEr. 10 anys treballant pel riu. Girona, Sorea i Diputació de Girona, 2008

Deu anys és poc o és molt, segons com es miri. Però els primers deu anys d’un projecte com el Consorci Alba-Ter acumulen tanta feina feta, tants esforços units, tantes energies al voltant del riu que ens agrupa, que avui deu anys són ja una tradició ben arrelada.

Voldria subratllar el simbolisme profund d’una unió que agrupa les voluntats de prop d’una cinquantena de municipis i altres ens locals units pel recorregut d’un riu que rega i fertilitza diverses comarques i moltes poblacions. És un projecte ambiciós que aplega una perspectiva cultural, ambiental, social, econòmica i aborda la múltiple dimensió del riu com a fil conductor de moltes vides de moltes generacions.

El Ter des d’Ull de Ter fins a Torroella de Montgrí perfila molts paisatges amb aigües braves i transparents saltant pels penyals de les muntanyes pirinenques primer, per amansir-se a cada reconada on l’home n’ha pogut i sabut treure profit des de petites represes i canals que alimenten centrals hidroelèctriques fins al gran sistema dels embassaments de les Guilleries, que divideixen el riu en dues parts, com a mínim. El Ter aigües amunt dels pantans i el Ter aigües avall dels pantans.

En tots dos casos, un riu petit i discret, de recorregut sinuós d’aigües aprofitades fins a la darrera gota per a la indústria, per a l’agricultura, per a generar energia. De cap a cap, les ribes del Ter traspuen humanitat per tots els costats; una humanitat integrada amb la natura: prats i boscos, camps de fusta, colònies industrials, molins hidràulics, salts petits i grans. És el nervi de tot un territori fertilitzat materialment i culturalment per la intensitat de les sensacions que desperta l’aigua com a font de riquesa, de benestar, de lleure. Els pobles i les ciutats es van acostar a les vores i van establir també una simbiosi creativa entre el fet urbà i la força, avui dominada demà desfermada, de l’aigua. És un país sencer, tot un poble, en diàleg amb el riu, el seu paisatge, el seu medi, la seva fauna i la seva vegetació.

Aquest aniversari arriba en un bon moment. Arriba amb la maduresa de molts projectes a la motxilla del Consorci i de tota la societat, i arriba amb la certesa que el Ter, aigües avall dels pantans, recuperarà, a poc a poc, els cabals que deriva cap el sistema d’abastament de les grans àrees urbanes de Catalunya i també cap a l’àrea urbana de Girona i una part de la Costa Brava.

L’esforç de solidaritat i de generació de riquesa que entre tots hem demanat al Ter reclama, ara, l’esforç per a garantir-ne la continuïtat i la vitalitat hidràuliques i per fer del Ter un recurs de primer ordre per a la identitat de les comarques del Ripollès, d’Osona, de la Selva, del Gironès i de l’Empordà, i per a explicar a les generacions d’ara i a les generacions futures la densitat de vida des de totes les èpoques que han contemplat les ribes del riu.

El Consorci Alba-Ter ens ajuda a canviar la nostra mirada sobre el riu i ens crida l’atenció sobre el fet que massa sovint, durant un cert temps, hem donat l’esquena al riu i ens n’hem servit sense tornar-li, amb escreix d’atenció, tota la generosa aportació que ha fet a la vida de les nostres terres.

La tasca possible i la tasca pendent és immensa, i el full de ruta del Consorci marca una agenda ben clara per a un treball que ha de continuar sense defallir i que ha de donar, encara, moltes satisfaccions i la recuperació d’una idea, d’un paisatge, d’una cultura amarada de l’aigua del Ter.

14 Novembre 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EL TER

MÉS GIRONA QUE MAI

Diari de Girona

Ahir de bona hora, la ciutat es va despertar amb una llum especial, netíssima. Els horitzons definits projectaven uns tons d’una gran suavitat, una claror diàfana i horitzontal, de sol d’estiu. Després d’una primavera intensíssima i variada, de cels barrocs, d’una nuvolada potent, de negrors intenses, de grisos baixos, de pluges continuades, el cel d’ahir apareixia amb una claror especial d’anticicló anunciat reiteradament i esperat. Durant l’hivern havíem acabat avorrint l’anticicló i ens afanyàvem a entreveure, en els butlletins metereològics, una espurna de variació. Esperàvem ambientalment la pluja. També al Diari de Girona, jo mateix m’havia fet ressò de la immutabuilitat de l’Onyar, quiet, pantanós, sense crèixer malgrat les pluges continuades. Finalment, dimarts vaig rebre un sms de la Isabel Salamaña que em deia que finalment semblava com si l’Onyar hagués escoltat els meus desitjos i després de més de setanta litres per metre quadrat a Vilobí, havia crescut, com així també ho certificava el Diari, explicant que la crescuda havia fet crèixer el nombre d’ànecs de coll verd al riu. No ho vaig poder veure en el moment àlgid perquè era a Barcelona, i ahir al vespre, quan vaig arribar a Girona al captard, encara de clar, el riu ja havia baixat força i si bé l’aigua tenia la vivesa d’un riu que es mou, ja no tenia la intensitat que la Isabel m’havia anunciat. Però, en canvi, l’arribada a Girona em va deparar dues novetats rellevants. D’una banda, només d’enfilar la rotonda del rellotge de la Devesa, vaig poder començar a intuir la façana de Sant Feliu ja completament neta de bastides. M’hi vaig aturar un moment a contemplar-la i vaig pensar que, ara, en tota la seva magnitud, aquesta façana ha perdut el seu caràcter residual i decadent, i ha adquirit tota la potència classicitzant dels que la van concebre i esculpir. És ara una façana potent, visible, clara, neta, harmònica que ens ensenya una arquitectura poc freqüent, però singular, que s’esglaona des de Sant Feliu i Sant Martí fins a culminar, per a èpoques diferents amb solucions arquitectòniques semblants, amb la façana barroca de la Catedral. I un cop a casa, m’esperava l’edició del llibre de Joan Martí Centellas Bellezas de Gerona,1877, que acompanya una exposició inaugurada ahir al Museu d’Història de la Ciutat i que ens presenta un conjunt magnífic de fotografies de la ciutat. El repàs dela geografia de la ciutat històrica amb més de cent anys de distància ens situa davant de canvis importants i de permanències notables. I una aroma d’humitat que potser s’ha perdut després d’algunes opeacions de neteja i de rehabilitació.

Lligat amb la tradició fotogràfica de la ciutat hi ha, ara, un nou espai urbà, en el nou eixample urbà de Palau, la plaça Valentí Fargnoli que és el paradigma d’un nou urbanisme de transformació i esponjament de la vella quadrícula industrial del pla de Palau, en una nova ordenació que intercala noves àrees d’habitatge i nous espais lliures i comunitaris, que intenten la regeneració urbana d’àmbits de creixement desordenat i esquifit que ara poden adquirir una certa dinmensió, racionalitat i harmonia. Un llibre i una plaça harmonitzen el paper dels fotògrafs en la seva interacció amb la ciutat i en la immortalització instantània dels espais urbans que no són immutables, sinó que canvien al ritme dels temps, de les modes i de la mateixa societat.

Diumenge ens va donar l’alegria de veure com el Girona tornava a segona divisió després de més de quaranta-nou anys. Aquest èxit és un homenatge a tota la colla, cada cop més reduïda, dels futbolistes veterans del Girona que un diumengde rere l’altre han aguantat la flama i l’esperança convençuts que arribaria el dia del retorn pletòric. Un record especial per en Portell, en Farró, en Curbet i tants d’altres, uns que encara ho han pogut veure i d’altres que ja no, però que ara serien feliços. Amb la mateixa felicitat que em confessava dilluns passat, sota les voltes de la plaça del Vi, la Carme Sais, que guarda un raconet del seu cor per al Girona, perquè el seu pare durant un temps hi havia jugat.

Guardo també molt endins les intensíssimes emocions per la mort d’en Tià Salellas i en Miquel Diumé. Necessito la calma que encara no tinc per escriure sobre un i altre, i ho faré. I un record especial també per l’Eduard Vila Fàbrega, pintor delicat i civilitzat de Girona. La seva absència se’m fa present en un perfil de dona, tot just insinuat amb un traç harmònic sobre un fons cúbic, que em va oferir espeontàniament un dia fa poc anys com a mostra disctreta d’agraïment per tants anys d’alcaldia. És tota una generació que va marcar la vida artística de la ciutat, amb un to molt notable i que, ara, ha desfilat pràcticament del tot, esperant el reconeixement col·lectiu, més enllà de les antològiques individuals que han tingut, per tal de concretar el pes i el paper d’aquesta generació en la vida artística de la ciutat.

Vaig llegir amb sorpresa fa uns dies en aquest Diari una tribuna signada pel senyor Ricard Vaqué. Doncs sí, més Girona que mai. I no pas amb ànim d’afirmació i de justificació. Tinc al Diari de Girona una tribuna oberta i lliure en la qual m’expresso com vull i on procuro de dedicar poc temps i espai a la meva estricta dimensió política. Que ningú no busqui aquí la tribuna estrident de les polèmiques dels partits, sinó el racó reposat per a l’evocació i la reflexió. És el que em va dir un dia en Jordi Xargayó, el director del Diari, ”a mi ja em va bé que en aquesta tribuna facis molta Girona i poca política”. I és el que em sembla que faig. Perquè vull i perquè m’agrada. Sense cap romanticisme nostàlgic, més aviat el contrari.

Ara bé, per un moment faré una excepció. Tot i que el senyor Vaqué sembla no haver entès res de res, voldria dir que no entenc la insistència a esperar un posicionament concret en relació amb el compliment de la llei del Ter, que s’haurà de complir.Però com a Llei obliga a tots ara i obligava a tots en el passat, i no sé veure en l’article del senyor Vaqué cap ombra de referència a les dècades de silencis còmplices. La veritat és que el Govern de Catalunyan farà el que hagi de fer i en les emergències, garantirà aigua a tots els ciutadans de Catalunya, sigui com sigui, com ha explicat el President de la Generalitat. I ho farà garantint els drets de tothom, també els del Ter, i assegurant els principuis de cohesió territorial i nacional. Ho farà aquest Govern i ho farà un Govern que, pel que sembla, compartim el senyor Vaqué i jo. No només perquè el Govern de Catalunya vol ser el Govern de tots, sinó perquè el partit del senyor Vaqué i el meu compartim, a data d’avui, responsabilitats de govern en el mateix govern.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008062000_4_272673__Opinio-girona

20 Juny 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a MÉS GIRONA QUE MAI

L’ONYAR IMMUTABLE

Diari de Girona

L’arrencada de juny ens ha portat un esclat de ginesta. La intensitat de la ginesta deu tenir,  en la seva força cromàrtica d’aquests dies, una relació directa amb la pluja. Abril i maig han respost amb escreix al refranyer popular. Ha fet el que la tradició diu. Ha plogut com mai. Els sembrats han assolit, sense gaire sol, la seva plenitud torrada. Ajaguts per la pluja esperen, ara, el moment de la sega i alguns ja han començat. Tot té una plenitud neta, que feia temps que ens costava de percebre. L’horitzó dels paisatges que ens són amics ha esdevingut pletòric d’exuberància. La fertilitat es palpa en el degoteig dels marges i els carrers de les ciutats tenen un olor i un color diferents.

Cada dia, des que ha començat a ploure, m’he abocat compulsivament a l’Onyar. Des d’un pont o amb la mirada he anat a buscar un paisatge sensible a la pluviuometria. Hi he vist, però, obsessivament les mateixes balques, els mateixos llots.

Una estesa d’algues, un riu immutable. He esperat una crescuda que no ha arribat, un enrterboliment remogut de la quietud exasperant i no he trobat cap resposta, com no sigui una alegria més visible i alegre dels ànecs  de coll verd d’en Ponç Feliu, que senyoregen el riu amb el cap ben alt sense l’abatiment moix de les grans calorades eixutes.

He vist la crescuda de l’Ebre, des del mirador de l’assut de Xerta, un  riu gras, potent desbordava els marges i envaïa els fruiterars de la riba. He vist l’aigua potent de les comportes obertes dels pantans, he vist a la televisió la reiteració de les imatges dels rius al Pirineu créixer i fer-se forts després de mesos i mesos d’una languidesa eixorca. Tot m’ha portat a esperar un moviment sensible, una alteració momentània de la geografia urbana i fluvial de Girona. He estat esperant el moment trepidant i angoixant d’haver de mesurar el nivell de les aigües, de veure com de nit el riu baixa amb força i neteja la llera d’una mansuetut excessiva. Res de res. La platja que es forma a tocar el pont d’en Gómez ha adquirit gruix i consistència, la terra dels sediments ha arraconat i aprimat el riu, el meandre minúscul local s’ha fet més patent.

Potser aquí ha plogut diferent, i menys. Potser els efectes esplèndids als camps i la vegetació són la prova evident que tot el que ha caigut ha aprofitat abans la terra que el riu. Potser tot plegat és la prova física de la set acumulada durant mesos i mesos. Potser la terra seca ha fet d’esponja infinita. Però l’Onyar és encara, avui, un riu immutable. Potser amb el fil d’aigua del carrer del Carme una mica eixamplat i poca cosa més.

Quan l’Onyar creix, la sèquia Monar és indiferent, però quan l’Onyar no es mou el cabal de la sèquia esdevé imprescindible. La saviesa històrica dels segles ha demostrat com aquesta derivació del Ter a l’Onyar era profitosa per a Salt i Girona. Des dels orígens reculadíssims, l’activitat econòmica de les dues poblacions i també de Santa Eugènia s’ha associat a aquesta obra.

Potser ara que hem tornat a la normalitat normativa, ara que hem recuperat el nivell dels embassaments, ara que ja hem deixat lluny el risc de l’emergència i d’una certa excepcionalitat, ha arribat l’hora de tornar a la normalitat dels segles i deixar que la sèquia Monar recuperi les seves funcions actuals i faci de regulador de l’Onyar i n’ompli la llera fins el mesclant del Ter.

Enyoro la resposta automàtica de l’Onyar, l’esbandida periòdica que ens atemoria un xic, però que ho endreçava tot. I no crido el mal temps, sinó la necessitat de remoure unes aigües massa quietes a l’Onyar.

I el retorn a la normalitat passa també pel retorn a la plenitud legal al Ter. Passa per garantir l’aigua als regants, passa per garantir el cabal ecològic que s’havcia de mesurar periòdicament a l’estació d’aforament del pont de la Barca, passa pel compliment estricte de la Llei de 1959, batalla constant d’en Francesc Ferrer entossudit en l’obvietat que la llei és llei i les lleis són per complir-les i per fer-les complir.

Quan es dibuixa un horitzó diferent i la capacitat d’abastament de les conques internes s’incrementarà amb les aportacions d’aigua regenerada, amb les aportacions renovades dels aqüífers, amb les aportacions decisives de les dessalinitzadores de la Tordera, del Baix Llobregat i de Cunit, ara és també l’hora de la solidaritat reversible de les conques internes.

Ara es pot plantejar amb rigor i tranquil·litat primer la devollució de la normalitat i la legalitat estrictes, i després l’inici d’un procés de retorn de cabals que reajusti els equilibris hídrics d’acord amb la demografia canviant i d’acord amb les necessitats ambientals de tota la conca del Ter, que pateix dèficits acumnulats de molts anys.

Tampoc no hauríem d’oblidar, però, que la solidaritat hidraúlica del Ter té a les comarques del sud de Catalunya el seu just contrapunt en la solidaritat energètica que nodreix els nostres dèficits. Només si som capaços d’una mirada oberta generosa i de conjunt a la nostra realitat serem capaços de trobar respostes no dogmàtiques als nostres problemes.

Mentre, l’esclat ubèrrim de la terra es beu fins l’últim glop de l’aigua que cau, mentre l’Onyar immutable ens convida diàriament a mirar des de la barana d’un pont l’esperat moviment, ara imperceptible.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008060600_4_270112__Opinio-LOnyar-immutable

6 Juny 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’ONYAR IMMUTABLE

ITINERARI PRIMAVERAL

Diari de Girona

Diumenge passat va fer un dia net. Em vaig despertar amb el dia ja molt aixecat i amb remor de veus. Amb el finestral obert de l’habitació, el punt just de l’antic portal de Sant Daniel, enganxat a l’absis de Sant Pere de Galligants, apareixia amb un llenç blanc que tapava els cedres dels jardins del doctor Figueras. Des del llit, sense ulleres amb boira miop, no podia discernir de què es tractava. Em vaig posar les ulleres i finalment em vaig adonar que era la pancarta que cada any anuncia la pujada als Àngels, organitzada pel GEiEG. Les ambulàncies es preparaven a la plaça de Santa Llúcia, mentre els voltants monumentals s’anaven poblant de grups de persones amb indumentària esportiva esperant el tret de sortida. Em vaig aixecar i disposat a sortir per esmorzar com cada diumenge, vaig passar primer pel punt de sortida. La Junta del Grup amb el seu president, en Joan Escudé, un antic president, l’Emili Caula, i l’alcaldessa, Anna Pagans, esperaven les campanades de les nou per donar la sortida. El so vellutat de les campanes, en expressió de Narcís Comadira, aplicada a aquests mateixos escenaris en el seu poema dedicat a la vall de Sant Daniel al llibre Llast, va deixar caure una a una les nou campanades, mentre l’alcaldessa es preparava amb la pistola que li allargava en Narcís Caula. En pocs minuts, la plaça va recuperar el silenci dels matins de diumenge. Els sòlids xiprers, cada cop més allargats,de coll estirat, amanyagaven els arcs de Sant Pere.

Era un dia calidíssim. De temperatura alta i transparència forta. De primavera entrada. Lluny del fred que anunciaven els homes i les dones del temps. Un dia disposat a provocar la metereologia i a desmentir el calendari. Un dia per passejar i gaudir la ciutat en l’escalfor prèvia a l’esclat que s’intueix des de fa setmanes. La nuesa hivernal dels arbres també desafia el calendari i pugna per trencar-se i obrir-se amb generositat anticipada. Fa ja molts dies que els prunus floridíssims de la plaça del Gra han tingut els honors d’actualitat florida als mitjans.

Era un bon dia per fer un recorregut matinal abans d’esmorzar. Vaig anar a Santa Eugènia. Primer per veure els moviments de terres de les hortes de Santa Eugènia, a tocar la frontissa. Fa temps que el planejament de la ciutat atorgava a aquella façana del nou Güell una edificabilitat sempre expectant. Ara s’està materialitzant, i aquest desvetllament ha despertat algunes veus crítiques. Em sorprèn que apareguin veus discrepants quan durant dècades la incúria i l’abandonament d’aquells entorns no havia despertat cap mena d’interès. Les vores del Ter malmeses i degradades per l’antiga funció d’abocador i dipòsit de les escombraries de la ciutat i seu d’una antiga activitat de desballestament, feia temps que esperaven l’oportunitat d’una certa ordenació, neteja i regeneració per tal de recuperar la força d’un entorn natural a tocar la Devesa i amb la mateixa força vegetal, aquí mal aprofitada i anàrquica.

És cert que algú podia témer que les hortes corrien el risc de desaparèixer i fondre’s en l’onada expansiva de la ciutat urbanitzada. Però també és cert que el que calia de veritat era posar ordre i endreça a les hortes, i concretar del tot els límits entre la ciutat construïda i el coixí natural de terra fèrtil, de conreus acurats, de geometria minúscula, de regues treballadíssimes, i les mateixes vores del riu, netes d’incrustacions i a punt per desplegar tota la potencialitat de la vegetació de ribera. El límit queda clar i se situa en un punt just que atorga perfil propi a la façana del Güell que, a banda i banda, desplega un rosari d’equipaments de primera categoria i de caire preferentment docent, i que ara es completarà amb nous equipaments. S’obre així una nova gran oportunitat per a la ciutat. Per a dotar-se de nous espais de qualitat i per definir un urbanisme que regeneri els espais intersticials ara dominats pels plàstics i els somiers, els bidons i les tanques anàrquiques. La gran operació de neteja que es dibuixa i s’intueix ens apropa a l’òptim desitjable i durant dècades impossible. Aquí veurem uns nous contorns per a la ciutat, nous recorreguts, nous camins, nous paisatges que recuperaran la puresa primigènia de vells paisatges fluvials deixats durant anys de la mà de Déu.

L’objectiu, però, del meu passeig matinal era la nova instal•lació d’una escultura d’en Paco Torres Monso davant de can Ninetes. La ben plantada és una nova presència delicada i càlida, sensible, a l’era de l’antiga masia de Santa Eugènia. Per sempre més dialogarà amb el barri que ha vist treballar en Paco en el silenci creatiu del seu taller.

A la plaça de Catalunya, el paviment ja no rellisca, la font brolla, els baladres són podats i el bust de Prudenci Bertrana apareix amb una presència clara, homenatge silenciós a la demanda de la Mita Casacuberta.

Enmig de segells, monedes i plaques de cava, encara vaig comprar un llibre, després d’esmorzar a la Vienesa amb l’Anna Pagans.

El sol de la tarda retallava amb força, més que Mediterrània, el campanar embolicat de Sant Feliu, una nova escultura efímera de la ciutat. Fa un mes exactament, en Joan Pluma i en Ramon Ceide s’hi van enfilar i em van fer arribar una branca de l’olivera que hi havia arrelat entre les pedres centenàries.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2639_4_191293__Opinio-Itinerari-primaveral

23 Març 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ITINERARI PRIMAVERAL

FINAL DE TARDOR

Diari de Girona 

Ahir vaig sortir aviat de casa. De nit havia plogut molt i de matinada els retrunys allargassats d’un tro potentíssim em van tenir prou despert per assistir bocabadat a l’enlluernament d’un llamp de llum blanquíssima que per un instant va convertir Sant Pere de Galligants en un immens i natural plató de televisió. L’Onyar baixava ple i espès, terrós. L’aigua baixava amb força, amb fúria continguda. M’agrada l’Onyar ple quan ja ha parat de ploure i podem tenir la seguretat que no creix més i va molt alt però encara té un marge. És una imatge trencadora, d’un dinamisme molt poc usual que permet evocacions dramàtiques però té la bellesa dels moments excepcionals. Clarejava tot just a llevant per darrere de la immensitat catedralícia. La Devesa lluïa la millor catifa de tot l’any. Un tou de fulles molles, brillants, netes, de colors torrats, i un bosc de troncs esbelts i alts, quasi despullats del tot exhibint la puresa nua d’una escorça clapejada.

Passades les set hi ha moviment a Girona. Però és un moviment amb intermitències. No és encara l’atabalament de les hores punta a les vuit o a les nou, quan tots els carrers i els giratoris semblen embogir de cop en una cursa frenètica per arribar a la feina o l’escola.

Els cotxes respiren tranquils i saben que tenen espai. Els vianants circulen mandrosament entre adormits i capficats.

A la carretera de Barcelona en Jacinto Sáiz executa el seu ritual quotidià dels cinc quilòmetres antiestrès, amb una fidelitat, una constància i un ritme iguals als del dia que va començar a fer-ho per prescripció mèdica. Deu tenir un recorregut molt precís i calculat,  i deu tenir la ciutat força apamada. Camina fort per la voravia de les Germanetes dels pobres i travessa el carrer a l’alçada del carrer de la Creu, i el perdo de vista. Observo la nova residència de les Germanetes quasi acabada del tot, pendent només dels darrers retocs, i experimento la satisfacció de veure les coses acabades només comparable a l’excitació de veure-les projectades i fent-se. El resultat final és millor del que esperava per a la ciutat. No em refereixo al servei sinó a l’encaix de l’edifici en la trama urbana. La tanca hi ajuda i l’espai entre la tanca i l’edifici ajuda a deixar que tot plegat respiri i es minimitzin els aspectes més durs d’una arquitectura que no acaba de ser del tot reeixida. Però farà el fet, acaba una cruïlla important de la ciutat i es recuperarà un servei de l’àmbit sociosanitari absolutament imprescindible i bàsic. Girona guanya un equipament, un servei, i un encaix que evita l’ofec de les cruïlles de l’eixample i atorga en la seva singularitat retrenquejada un aspecte de menor voracitat immobiliària que ajuda a conservar espais i jardins.

Per la carretera de Barcelona, la massa vegetal del Parc del Migdia evoca un racó urbà de pau que encara no ha assolit tota la seva plenitud ni ha pogut mostrar encara totes les seves potencialitats.

L’estructura de davant del Melià anuncia un nou pas en la definició de l’ordenació i alineació de la carretera de Barcelona i insinua la possibilitat d’anar acabant un altre tram urbà després de molts anys d’abandonament i provisionalitat.

En el moment de deixar el giratori de Mas Gri somnio la gran zona verda, un parc autèntic, que pot sortir entre la carretera, l’accés a l’autopista i la via del tren, i no m’és difícil d’imaginar una gran massa vegetal potent i verdíssima, una nova devesa urbana en les ondulacions dels talussos que ha deixat com herència la nova ordenació d’aquest important nus de la nostra xarxa viària.

Ja a l’autopista, l’horitzó del cel dibuixa alguns núvols trencats i per les escletxes una vermellor incipient tenyeix el cel de rosa. Ha parat de ploure, el dia s’ha anat aixecant, i tot regalima.

M’entretinc en el pensament de l’arrencada del dia d’ahir convertit en un punt de referència per tocar de peus a terra, per pensar la realitat, per sentir ben viu que el món gira i gira i no s’atura. Per assaborir com canvien els paisatges més íntims, per somniar els escenaris més desitjables i per gaudir en el contrast de dies com ahir i dels dies transparents i enlluernadors que vindran més tard. Dies serens, de cels oberts, profunds i clars, de nits fredes, glaçades, estelades com mai apunt d’entrar a l’hivern.

Van ser deu minuts d’un dia que he volgut fixar en el record i que m’he endut a la memòria en les llargues hores de les reunions, de les negociacions, dels programes, de les propostes, com a metàfora permanent  que un altre món és possible i que sempre hi ha un horitzó per somniar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

5 Desembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a FINAL DE TARDOR