Joaquim Nadal i Farreras

PERE MASSANA, SEMBRAR I COLLIR

Col·laboració en el llibre 2011 estrelles. Sant Gregori, Tot Esport i Comunicació SL – Gastronomia i Oci, 2011

Hi ha un racó a la ciutat vella que no veu mai el sol. Els carrers són massa estrets, fets a la mida dels homes o potser dels carros, però no dels cotxes; les cases es van anar enfilant alçant pisos i guanyant cel. És l’efecte dels carrers Abeuradors i Mercaders, on en temps no gaire reculats la pastisseria Roca despatxava a gironins endiumenjats els dolços per dinar. El vell establiment d’en Ramon Roca és ara només una tanca nua, neta, una tanca d’obres d’uns baixos que estan per inventar i que donen peu a la imaginació, les ganes, la passió d’en Pere Massana. Aquí, l’esperitdel Massana del carrer Bonastruc de Porta portarà nova vida a una cruïlla decisiva, per a la ciutat. Aquesta cruïlla tancada marca la frontera de la manca d’empenta, de la reculada dels establiments tradicionals, de les dificultats dels temps que corren per invertir, per arriscar, per jugar-se-la. És el que ara farà en Pere Massana, un cop assolida la maduresa i reconeguda la saviesa profunda pels clients i pels experts que li atorguen sempre bona nota. Un establiment nou, de nom encara imprecís, pendent de confirmar aquest “NU” que sedueix en Pere per la simplicitat, per la netedat, per l’estricta nuesa de la transformació d’una mera estructura en un espai de creació i de degustació. Naixerà així un híbrid entre el restaurant de carta i bona bodega i la possibilitat d’una degustació més ràpida, mésde feina, d’oficina, de passavolant de barra que té pressa i no es pot entretenir, però que té el gust refinat i no vol renunciar a uns plaers mínims.

Vet aquí, per ara, el final de la història que us volia explicar. Potser he fet mal fet, però m’ha agradat fer-ho així i parlar-vos primer de la culminació de l’èxit amb una aventura encara per néixer però en estat de gestació avançada, per deixar clar que, sovint, els balanços serveixen la història però no són suficients per encarar el futur. I hem de parlardel futur d’una societat en crisi i buscar camins i escletxes d’esperança per no haver de tirar la tovallola i poder continuar creient en les possibilitats de tots plegats si recuperem lacultura delrisci de l’esforç.

En Pere Massanava arribar a Girona, molt jove, l’any 1975 i ja no se’n mouria gaire més, amb anades i vingudes del seu poble natal. A Sant Pau d’Ordal, en Pere havia begut les fonts de la restauració a Cal Pere del Maset, el restaurant de la família. I, com en molts altres casos, la família va creure que per a continuar la tradició familiar era imprescindible la formació. Una professionalització adequada en el terreny de l’hostaleria i la restauració, una iniciació en les habilitats, els recursos, les possibilitats, els requeriments de la moderna restauració. Un món complex que no s’improvisa i on és imprescindible el coneixement dels productes, de les tècniques, de les tradicions i, alhora, de la comptabilitat i de la bona administració. Tot plegat va portar enPere Massanaa l’Escola d’Hostaleria de Girona. Un centre de prestigi, una font de coneixement, un centre que irradia la seva tasca a una geografia molt àmplia, amb històries d’èxit sense precedentsi d’una dimensió i reconeixements universals. Mai no hem ponderat prou i potser algun dia caldrà fer-ho i acreditar-ho amb un treball exhaustiu i rigorós que ens parli dels professors i dels alumnes, i dels alumnes que han excel·lit i han superat els mestres amb la humilitat del reconeixement per l’aprenentatge rebut. És aquí on en Pere de1975 a1980 rep els ensenyaments essencials de la seva professió. Tornaria després de forma intermitent a calPere delMaset, però la seducció per les terres de Girona ja no el deixaria.

De fet, l’any 1985 es va decidir a comprar el que seria el seu primer local al carrer Bonastruc de Porta, on obriria elrestaurant Massanael setembre de 1986 després d’haver-se casat amb l’Anna el mes d’agost del mateix any.

Amb pulcritud i amabilitat, amb una atenció exquisida ala salai una cura extrema a la cuina, enPere il’Anna van començar una aventura plena d’incògnites.

Però el Massana arribava a Girona quan les velles fondes de tradició secular havien anat tancant, on els vells restaurants de prestigi havien iniciat un cert declivi o anaven tirant acompanyats per la manca de noves iniciatives, on les velles escoles dels mestres de l’escola com el Rosaleda trigarien poc a tancar per imperatius biològics, i on la ciutat destacava per la manca de bons establiments, amb comptades excepcions, i on no hi havia ni terrasses ni nova cuina que seduís. Vist ara, en perspectiva, ens sembla un pur anacronisme, però només qui ha conegut la ciutat dels setanta i vuitanta pot fer-se càrrec de la immensa transformació que, en aquest terreny, ha experimentat la ciutat amb nous hotels i restaurants on abans els establiments es podien comptar amb els dits d’una mà. En Pere va saber copsar les necessitats de la ciutat entre setmana i els diumenges. Va captar clientsdel comerç ide la indústria entre setmana, va fidelitzar famílies gironines els diumenges. Va receptar un recital de productes de qualitat, productes ben seleccionats, productes de la terra, amb una elaboració elemental i culta que va anar donant bons resultats. La simplicitat inicial de la patata al forn amb un allioli suau i la copa de cava d’entrada eren la salutació tradicional i elegant alhora de tot un estil. Els llepafils podíem tenir-ne prou amb la vella fórmula de l’amanida de lluç i rap. Però els més entesos van anar apreciant l’evolució de la cuinadel peix ide la carn, de la cuina de temporada, de la introducció de les exquisideses dels bolets o de les espècies, amb fidelitat a una saviesa culinària d’arrel familiar. Sempre m’he imaginat que en el cas d’enPere Massanales cebes no eren de Figueres sinó de Sant Pau d’Ordal, de l’hort familiar com els tomàquets de la pera o de Montserrat, abans que esdevinguessin una moda massificada. En Pere ha evolucionat i ha experimentat, però mai no ha caigut en el mimetisme ni en el reduccionisme, i això li ha atorgat la confiança dels que hi han vist una fidelitat innovadora, feta amb un risc calculat i amb capacitat de rectificació cada vegada que calia. EnPere Massanaha madurat amb la ciutat i ha trobat el reconeixement de la clientela. Això li ha permès embrancar-se en ampliacions calculades, sempre amb un roc a la faixa, i mai estirant més el braç que la màniga. Més reserves que crèdits, reinversió dels beneficis més que hipoteques. Així, entre 2002 i 2003 va emprendre la gran reforma de la cuina i la ampliació dels menjadors amb un conjunt de reservats de gran eficàcia i utilitat per a la seva clientela. Aquesta ampliació calculada i el perfeccionament de la carta li van portar, el 2007, el reconeixement d’una estrella Michelin, que no han pas fet veure les estrelles ni a en Pere ni a l’Anna, sempre tocant de peus a terra i amb ganes de fer les coses ben fetes.

Vam compartir un dia l’experiència d’una taula memorable d’homes de negocis del món anglosaxó que feien rutes ciclistes i gastronòmiques i que li van buidar la carta de plats, la carta de postres, la bodega de Vega Sicília, i van culminar amb un festival de licors. Ell observava somrient les evolucions dels clients, i jo des d’una taula petita al mateix reservat mirava encuriosit quin fenomen havia pogut portar al segle XXI a aquests nivells el petit establiment de 1985.

La història no té secrets i, ara, enPere il’Anna en un gest de generositat ciutadana es disposen de tornar-li a la ciutat tot el que la ciutat els ha donat amb un nou establiment al cor de la ciutat, que espero que sigui la prova del nou definitiva de la saviesa i prudència d’enPere i l’Anna a Girona.

 

15 Mai 2011 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PERE MASSANA, SEMBRAR I COLLIR

LA FELICITAT A CALA MONTJOI

Avui/El Punt

El dia 30 de juliol tanca el millor restaurant del món. Molts no s’ho creien. Molts dubtaven de la finalitat de l’anunci i buscaven explicacions recargolades, inútilment. Com pot ser que un restaurant en el punt més àlgid del seu èxit decideixi  abaixar les persianes?

Ferran Adrià té un discurs planer i entenedor. Explica el procés de tota la història del restaurant. La decisió de tancar sis mesos; no per cap estratègia singular, sinó perquè en ple hivern la gent no hi anava i era més prudent tancar. Més endavant, la decisió de només servir sopars com a resultat d’un procés de maduració i creixement de tot l’equip  i la voluntat  de tenir uns horaris més raonables i donar l’oportunitat d’una major conciliació. Finalment, el salt en el buit de treure la carta i per aquest procés anar desdibuixant la idea d’un restaurant convencional  i anar creant la imatge d’un centre per a gaudi i experimentació dels sentits i per a la recerca al voltant de la dieta i l’alimentació. El canvi d’escala de tot el projecte en  el moment que decideixen la construcció de la nova cuina; un espai net, transparent, obert, lluminós que combina la visió en la proximitat dels òxids de la paret de pedra seca i que en els finestrals més oberts albira escletxes de mar i de vegetació mediterrània.

La reflexió sobre la pròpia feina, sobre el sostre assolit i la limitació de nous camins per aprofundir en la reflexió i trobar noves sortides. La decisió radical de tancar i el compromís ferm de tornar amb un nou projecte i amb un nou concepte.  La necessitat de donar resposta als interrogants, a les inquietuds, a les aspiracions, als incrèduls. La coherència final: tancar per tornar a obrir amb un a data anunciada per a cada cosa. El Bulli tanca el 30 de juliol d’enguany i el 31 mateix ja comença a caminar el nou projecte que podria estar en obres cap a finals d’any.

Ferran Adrià no defuig la realitat concreta. Vola pel somni de la utopia i aterra sempre que sembla que només estigui fent volar coloms. Una primera consideració realista: hem tingut -diu-molta sort a la vida; les coses ens han anat molt bé. És hora de tornar a la societat una part del que la societat ens ha donat. El Bulli té un entorn i un context. L’entorn més immediat, els pocs metres quadrats de la mateixa  finca esguardant el nord-est a cala Montjoi. Obrint l’objectiu el conjunt del cap de Creus i el seu parc natural; un paisatge, una tradició, una vegetació, una geologia, una costa, un mar, un medi natural a preservar des d’un concepte de sostenibilitat activa que porti activitat al parc i que no l’exclogui de l’accessibilitat de la gent. La consideració d’amics nordamericans sobre les característiques naturals i el seu atractiu en el moment d’haver d’inventar, no lluny de Roses a Catalunya mateix, un parc temàtic des del no-res: vostès tenen aquí el que nosaltres haurem d’inventar fora d’aquí!

Roses com a referent urbà més immediat; tota la Costa Brava com a part singular de l’oferta turística on s’inscriu el Bulli; Girona, Catalunya, Espanya, el món. Les empreses associades fora del context rosinc: el taller, el càtering, els locals d’hostaleria.

Després la relació entre un entramat empresarial d’aquestes característiques i la situació econòmica general. La crisi i l’atur. La creació de riquesa i la creació d’ocupació ;la relació entre la inversió nova que es planteja i l’opció de crear un nou entramat de recerca i producció amb més ambició encara. La capacitat de lligar la duresa del moment, la severitat de les xifres de l’atur i el revulsiu d’un nou projecte, no exempt de risc, però prou valent com per atraure l’interès i l’atenció de grans grups empresarials, de sectors econòmics nous, de centres de recerca, disposats a posar al servei de la idea el seu propi talent i coneixement amb l’ànim de congriar un gran projecte col·lectiu liderat per la genialitat d’un grup de persones que tenen la capacitat no només de pensar curt, d’avui per demà, sinó de pensar llarg. Solucions i nous camins per d’aquí cinc anys, deu, quinze…

L’arquitectura experimental al servei de la sostenibilitat i de la integració. La reflexió sobre les emissions de CO2 dels cotxes que hi accedeixin, els problemes de salinització dels entorns, l’evolució de la vegetació; la integració dels espais, dels volums, en un entorn on la cara amable de l’arquitectura i l’aprofitament de tots els avenços tecnològics ajudin a facilitar la realitat que es vol definir.

I les noves tecnologies al servei de la recerca, l’experimentació i la difusió. Fer saber cada dia, pràcticament a l’instant, penjat a Internet, tot el que s’hagi treballat durant la jornada. Pensament, abstracció, recerca, aplicació… Un nou paradigma de treball i aprenentatge que conduit i liderat per Ferran Adrià trasplantarà l’interès que fins ara concitava un restaurant en evolució, amb una demanda inacabable, a un nou model que despertarà el mateix interès i major curiositat en el món sencer. Trencar fronteres físiques quan la informació ja fa temps que les ha trencades, i situar a les xarxes del món, els coneixements desenvolupats en un racó íntim i atractiu, amable i tranquil, del cap de Creus.

Ferran Adrià anuncia que esdevindrà ambaixador de Roses, de Girona, de la Costa Brava, de Catalunya al món. Que no pararà de viatjar, que explicarà a Harvard els seus coneixements i el seu projecte, que transmetrà a tothom la serenitat de la seva mirada impregnada de la salinitat neta de cala Montjoi. I que ell i en Juli Soler, i tots els amics i col·laboradors i treballadors del Bulli han decidit fer aquest nou cop de cap de gran transcendència per continuar sent feliços. Ser feliç i fer feliç, vet aquí un camí assenyalat des del realisme i la utopia.

L’arquitecte Enric Ruiz Geli feliç de ser-hi, l’alcaldessa de Roses, Magda Casamitjana, feliç d’acollir-los i d’incorporar-los al seu projecte de ciutat, en Ferran i en Juli feliços de no parar de maquinar i de moure’s per tal de no quedar quiets i semblar que retrocedeixen, i tots els que els vam acompanyar al Teatre Municipal de Roses, avui fa una setmana, feliços i emocionats d’haver participat en l’explicació intel·ligent de la gestació d’un gran projecte. Un projecte de país, per engrescar tothom i fugir dels tòpics pessimistes.

Vaig plorar d’emoció perquè vaig veure clarament possible el que no acabava d’entendre i que en Ferran Adrià va fer fàcil d’explicar i fàcil d’entendre, malgrat les hores i hores de pensament que hi ha al darrere. I una darrera cosa. Neix com a fill directe del millor restaurant del món un projecte de país que defuig l’elitisme que algú podria pressuposar i que es construeix amb la humilitat i la generositat del pensament i de les actituds vitals dels seus impulsors.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/365216.html

4 febrer 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA FELICITAT A CALA MONTJOI

SANT FELIU, SANT NARCÍS I EL BISBE LORENZANA

Diari de Girona

Aquesta setmana s’ha començat a desmuntar la bastida que ha ocupat els dos primers trams de la nau principal de l’església de Sant Feliu, començant des de la façana principal. És sabut que s’hi han estat fent tasques de neteja i de restauració que van començar en ple estiu. També és sabut que les claus i les voltes han aparegut amb pintures diverses i que ha catgut afinar al màxim el treball de restauració.

Ara amb les bastides desmuntades la nau principal apareixerà segmentada en tot un tram totalment netejat i rehabilitat i la resta de la nau encara pendent d’aquestes tasques. Durant uns dies i especialment el dia de Sant Narcís es podrà admirar la diferència entre la part restaurada i netejada i la part encara emblanquinada i bruta de més de dos-cents anys. Serà un moment excepcional i irrepetible que acabarà un cop es reprenguin les obres acabades les Fires.

Mentre han durat els treballs l’expectació per la troballa de les pintures i pel mateix desenvolupament ha crescut i s’han fet nombroses visites per a contemplar de prop les claus restaurades. Va causar gran impressió la visita que hi feu l’arquitecte Joan Maria de Ribot, que tot i tenir una vista molt limitada i més de noranta anys, portat de curiositat i passió gironina i d’arquitecte, no es va voler perdre l’oportunitat de veure abans que molta altra gent el ressorgiment de les pintures amagades durant segles per la capa d’emblanquinada que s’hi feu l’any 1792.

Aquesta restauració m’ha portat a fa més de 42 anys, quan tot just començava la carrera i havia de fer un treball d’història de l’art .Vaig anar a l’Arxiu diocesà al carrer del Bellmirall, i vaig parlar amb el canonge arxiver que havia estat professor de religió a l’Institut mossèn Tomàs Noguer Musqueras. Ell em va conduir de seguida cap a les actes capitulars del Capítol de Sant Feliu i a les referències a les obres de la nova capella de Sant Narcís, on explícitament s’explicava la decisió d’emblanquinar l’església.

Portat ara per la constància d’aquell record, he tornat a l’Arxiu diocesà, on gràcies a l’amabilitat i al treball de l’arxiver Joan Villar he pogut obtenir les còpies del Llibre de Resolucions del Capítol, 1772-1806, que en les referències de 1792 contenen moltes notícies sobre l’emblanquinament de Sant Feliu i sobre el solemne trasllat del cos de Sant Narcís des de l’antic sepulcre al nou de la nova capella el dia 2 de setembre de 1792, en una solemne celebració presidida pel bisbe i per l’abat de Sant Feliu i deslluïda per manca d’acord amb l’Ajuntament i el Capítol,  de la Seu.

Concentrats, però, en les tasques d’emblanquinament podem transcriure aquí les resolucions més directament vinculades a aquest fet i que ens posen de manifest la relació directa entre aquells fets i els treballs actuals de restauració.

1. (pàg.187). “En dit Capitol  (20 de març de 1792) digue lo senyor canonge Colomer que lo sr bisbe li havia enviat un recado; que seria molt de son gust se fessen blanquejar y compondrer las bovedas y parets interiors de la iglesia y que havia respost o proposaria al capítol y li tornaria la resposta. Lo Capítol, resolgué complaurer al sr bisbe y nomena en comissaris als senyors canonges Colomer y Carbo a fi que li fessen present los bons desigs del Capítol y la cortedat de sos medis  y que procurarien en lo que alcansaven sas forsas…”

2. (pàg.197). “Die 13 de setembre de 1792. Capitol ordinari. Presidi lo sr abat. Assistiren tots los senyors canonges. En ell digué lo sr canonge Colomer que lo sr bisbe li havia dit que se li havien presentat uns ytalians blanquejadors de iglesias y ara seria bona ora per blanquejarla y que treballaven be y barato y que ell contribuiria en lo cost. Se resolgué que lo sr canonge Colomer tornas resposta al sr bisbe donantli gracias de lo molt dignava contribuir al lustra de Nostra iglesia y que li apareixia mes propi que ell cuydas de fer blanquejar la iglesia y que se fes en son nom y que lo (p.198) Capitol contribuiria a dita obra per sas forsas y que per ara podia contar ab 500 lliures.digue dit sr que era bastant y que ell cuydaria”.

3. “Die 22 de setembre de 1792. Avisa lo sr bisbe que te ajustats los blanquejadors en cent doblas y que ara treballen en Castallo de Ampurias y que acavat vindrian aquí a blanquejar la iglesia.”

4. “Die 1 d’octubre de 1792. Havisa lo sr bisbe que aquí son ja los blanquejadors que se veuran ab lo canonge Colomer. Se respongue que estava molt be.”

5. “Die 22 d’octubre de 1792. Digue lo canonge Colomer que los blanquejadors son en Gerona y que lo han vingut a trobar demanant la gabia y llibant. Diu lo Capítol que se los entreguia pero que se esta acostant la festa de st Narcís y seria millor no se comensas fins passat lo die dels morts, se los diu y sen aconsolan”.

6. “Die 9 de novembre de 1792. Capitol. Presidi lo canonge Colomer y digue que eran ja aquí los blanquejadors y que si apareixia se posarien a treballar y se digue que comensasen y se posaren luego a treballar.”

7. (pàg. 200). “Als 4 de janer de 1793. Capítol. Assisti lo sr abat. Assistiren tots los srs canonges, en ell proposa lo canonge Colomer que ja que estava acavada i adornada la capella de sant Narcís, composta y adornat lo cor, blanquejada la iglesia, apareixia bo pensar en fer una sacristia capitular perque en sant Miquel estaven indecents.”

M’ha semblat que ara que s’ha aixecat parcialment el tel blanc que van posar aquells blanquejadors italians fa 216 anys, valia la pena posar de relleu les preocupacions que en relació amb l’embelliment de l’església de sant Feliu tenia el bisbe Tomàs de Lorenzana (bisbe 1775-1796) i que feu compartir als canonges de sant Feliu.

Lorenzana fou l’impulsor de la construcció de la capella de Sant Narcís a partir de la proposta que va fer al seu sermó de març de 1782 en memòria de Sant Narcís. Amb erudició extrema i una anàlisi ponderada, Mn. Josep M. Marquès tracta aquest pontificat fructífer a “Tomàs de Lorenzana, bisbe de Girona, un funcionari benefactor (1775-1796)”, dins del llibre Bisbes, il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle xviii, Vic – Girona, 2000.

El fort impacte arquitectònic de la capella de Sant Narcís de gran càrrega barroca, per més que se situï en un context marcat pel neoclassicisme, ha mantingut del tot ignorat l’episodi del emblanquinament de la nau gòtica, que ara pren relleu, just per la seva eliminació.

És clar que pel gust de l’època, la tosca fàbrica gòtica de pedra i les pintures de la volta podien desmerèixer la gran obra d’arquitectura d’una planta extraordinària i d’una singularitat que ha ponderat de forma brillant Joaquim Español en la seva Anatomia de la ciutat històrica, (Girona, 2003).

Aquests dies per Sant Narcís podrem recordar aquell episodi i preveure el futur immediat que en uns temps nous farà conciliar els dos estils incompatibles que apareixeran units com el patrimoni comú acumulat per una ciutat mil·lenària disposada sempre a llegir i rellegir la seva pròpia història i construir ara el seu futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 71-74)

17 Octubre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a SANT FELIU, SANT NARCÍS I EL BISBE LORENZANA

GUILLEM, PERE, JOAN, JOSEP, JORDI

Diari de Girona

Dimecres passat vaig arribar a Girona amb l’esperança de menjar de pressa una verdura a l’Antiga, recordar vells temps i anar ràpidament a la Delegació del Govern per a una tarda llarga de visites. Però a l’Antiga ja no fan dinars. I ens en vam anar a dinar a un nou restaurant del carrer Mercaders, l’Anna Pagans, en Pere Solà i jo. Teníem poc temps i vam fer un dinar ràpid. Tota la tarda, a la Delegació, amb en Ramon Ceide vam anar rebent alcaldes i alcaldessses, empresaris, associacions de veïns, advocats… fins gairebé dos quarts de vuit.

Davant del König, a la Gran-Via, vaig trobar en Francesc Francisco i la Mita (la Margarida Riuró) que anaven, com jo, a la Planeta a l’acte de presentació del llibre d’en Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter. Sota l’atenta mirada eternament juvenil, riallera i ingènua de l’editor, l’Ernest Folch, en Josep M. Fonalleras conduïa un acte ple de gent, amb una sala atapeïda, cridant un rere l’altre amics, coneguts i saludats d’en Guillem fins a vint-i-dos, per quadrar amb el nom de la llibreria. En Guillem estava emocionat de veure la quantitat de gent que reconeixia la seva simpatia, la seva dedicació, el seu caràcter obert i polifacètic, la seva vocació de llibreter multidisciplinar, la condició, anava a dir, d’agitador cultural, però potser seria més exacte dir-ne alcavot de relacions culturals. Un intermediari imparable, a qui mai no li caurà la casa al damunt per dir-ho amb paraules planeres del seu germà Charlie. El conglomerat d’amics, socis i col•laboradors de la 22, el conjunt de complicitats generades per la presència constant d’en Guillem a peu de carrer i darrere el mostrador era molt espectacular. La Consol Ribugent va fer una sòlida intervenció de connotacions maternals i sàvies manifestacions sobre la trajectòria i la capacitat de sobreposar-se d’en Guillem. Vam intervenir fins a 22. Des de l’Anna Pagans a en Modest Prats, d’en Francesc Francisco a la presència epistolar d’en Miquel Berga, de l’Imma Merino i l’Àngel Quintana a en Joan Miró i en Roger Casero, d’en Narcís Comadira a en Sergi López, d’en Carles Monguilod a en Joan Carbó. Me’n deixo molts, i ens en vam deixar. En Guillem va fer esment d’en Narcís-Jordi Aragó i el seu mestratge des de Presència, i a la sala planejava tota l’estona l’ànima de la Planeta en Joan Ribas, assessor i soci de l’aventura “vintidosenca”. Amb el rerefons de “la tribu” van desfilar èpoques i personatges, presents i absents. Fent memòria d’una nòmina llarga de persones vinculadíssimes al projecte i irremeiablement absents, com en el cas d’en Quim Masó o en Jaume Faixó, amics de sempre i actors principals del món del teatre i l’art. Un dia haurem de fer un repàs del paper dels socis de la 22 en l’activitat cultural gironina i una certa clau de relleu generacional respecte els dos-cents notables que uns dies abans havíem homenatjat com a impulsors privats i individuals del premi Prudenci Bertrana. Pura sociologia urbana que no hem fet i hauríem de fer per entendre’ns millor.

Vaig sortir d’estampida perquè havíem quedat amb la Calaia per anar a sopar al Celler de can Roca, el nou Celler. Només d’arribar, en Josep Roca ens diu que estaria bé una trucada a en Pere Massana, a qui li acaben de donar una estrella Michelín pel Restaurant Massana del carrer Bonastruc de Porta. La professionalitat, la qualitat, el servei, la millora constant li han valgut un reconeixement no buscat, però trobat amb ple mereixement. Des de la seva terra originària de Sant Pau d’Ordal, en Pere Massana i la seva dona han anat forjant un establiment còmode i eficaç, al centre de la ciutat, amb una carta amb productes de primera qualitat i una cuina de tradició pròpia i de casa, però portada a un punt d’elaboració que s’explica bé per ell mateix. Vam parlar i estava feliç, amb un a felicitat que vam compartir amb els amics del Celler.

Glossàvem plegats amb en Joan, en Josep i en Jordi la importància de la nova estrella d’en Pere i el paper de la gastronomia gironina, ara ja tan diversificada i fa més de vint anys tan desoladora i desèrtica. Els germans Roca, seguint les petjades i l’empremta dels pares, Josep Roca i Montserrat Fontané, han acabat de fer el salt i han obert el nou Celler a l’antiga Torre. Els pares veuen feliços que els fills ja volen sols, i molt, però que cada dia tornen a casa, al niu, a esmorzar, dinar o sopar. Els pares a vegades no se’n deuen ni saber avenir que al costat de can Roca de la carretera de Taialà ja no hi tenen el restaurant dels fills, i que ja no hi ha un tràfic imparable de cuiners d’una cuina a l’altra. Els fills, feliços del nou local, lluminosíssim de dia i de nit, obert, transparent, vegetal, d’espais confortables i d’un pati arbrat, treballen, ara, sense la pressió de sentir-se comprimits per l’espai i ofereixen espais al celler per a les demostracions d’en Josep i la conservació d’una excel•lent bodega, el racó d’en Jordi per a l’elaboració dels postres i la cuina ordenada i eficient, a disposició de l’enginy creatiu d’en Joan. La discreció i professionalitat de l’Encarna a la recepció i uns excel•lents equips de sala i de cuina completen un panorama nou i engrescador.

En poques hores he fet un intensiu d’emocions gironines, un concentrat de felicitat de veure la prosperitat de l’oferta de la ciutat i la seva internacionalització.

L’emoció d’en Guillem, la íntima satisfacció d’en Pere Massana i la felicitat i engrescament d’en Joan, en Josep i en Jordi han sigut per a mi també un concentrat de felicitat. He comprovat, feliç, un cop més, que hi ha un canvi d’escala i que per la 22 desfilen els personatges de la cultura i que a la nostra cuitat ja hi viatja gent de tot el món, gràcies a l’impuls de l’aeroport, i ens han posat en el mapa de les rutes gastronòmiques de llarg recorregut. Certifico amb entusiasme que hem viscut i consolidat un camí molt positiu fet i treballat amb vocació de qualitat i excel•lència.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 136-138)

23 Novembre 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GUILLEM, PERE, JOAN, JOSEP, JORDI

CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ

Diari de Girona

O dit amb altres paraules, del monestir de sant Pere de Camprodon al monestir de Sant Quirze de Colera, a Rabós d’Empordà. A tots dos monestirs i amb molt pocs dies de diferència s’hi han celebrat concerts de música clàssica als quals he assistit. A Camprodon el dissabte 11 i a Rabós el dimarts 14 d’agost.

En el cas de Camprodon es tracta d’un clàssic. La interpretació de la “Suite Iberia” d’Albéniz com a homenatge al compositor universal de qui es commemorarà d’aquí a dos anys el centenari de la seva mort. L’Ajuntament i els organitzadors del festival de música ja s’estan preparant per celebrar aquesta efemèride amb especial rellevància i per promoure a l’ensems Camprodon i Albéniz.

La Suite Iberia és una obra per a piano que no és fàcil i que comporta un gran esforç d’interpretació. Molt pocs pianistes en el món tenen la capacitat d’abordar aquesta obra sense la partitura a davant. Aquest any, Glòria Uribe hi va afegir passió i energia i va fer una interpretació vibrant, que va complaure els assistents i en va sorprendre més d’un. Em va satisfer assistir-hi i em va satisfer adonar-me com Camprodon busca el camí més adequat d’associar-se a la projecció universal d’Albéniz i, d’aquesta manera, trobar el punt dolç d’equilibri entre la proximitat de la dimensió local, que no s’ha de perdre mai de vista i la dimensió universal que ens situa en el món. Venia de visitar, gairebé com un peregrinatge, la catedral de la Seu d’Urgell, que en la seva integritat és un monument sense equivalents a Catalunya, i a Sant Pere vaig reviure les emocions d’intentar situar en el marc de la força arquitectònica del romànic, el paper i el lideratge espiritual i feudal de les classes dirigents de Catalunya mil anys enrere. El romànic religiós com a mostra i supervivència d’una societat complexa, de la qual els testimonis més febles de l’arquitectura civil i del conjunt dels ciutadans se’ns fa menys evident.

Sortint del concert, passada la mitjanit, la potència i l’elegància dels arbres del passeig Maristany, la sòlida arquitectura de les cases, la delicada frondositat dels jardins, va ser un motiu més de retrobament amb un municipi que veu com a la seva entrada reneix, ara, l’esperit industrial, amb les naus que s’aixequen de la nova fàbrica de galetes Birba.

A Sant Quirze de Colera, dimarts de la setmana passada, va ser tota una altra cosa. En la profunditat de l’Albera, en el silenci despoblat de l’entorn del monestir, es vivia l’ambient espontani d’una festa de refundació. Després d’anys i anys de restauracions i d’excavacions, el monestir de Sant Quirze de Colera obria les portes de la seva nau principal i ens presentava per primera vegada un tast d’una recuperació que ha de ser més global, ha d’afectar a l’entorn, a l’accés i al claustre i ha de situar el monestir en el centre d’una ruta cultural i naturalista de primer nivell.

L’entusiasme de l’Ajuntament de Rabós, del Patronat de Sant Quirze i la coorganització i col•laboració dels municipis veïns de Vilamaniscle, Llançà i Garriguella van posar fi a una etapa llarguíssima de segles d’abandonament d’incúria i de risc de degradació definitiva de les restes preromàniques i romàniques d’un monestir que havia tingut un paper rellevant en la colonització agrària i en l’estructuració social i espiritual d’aquesta part del territori de Catalunya fa més de mil anys.
El concert, amb peces de Vivaldi, Haydn i Rodrigo interpretades per l’Orquestra Filharmònica Artur Rubinstein i el flauta solista Anton Serra, era el vehicle triat per posar de manifest que tot és prou a punt per començar a ensenyar el conjunt i deixar ja de tenir-lo tancat amb pany i clau, només accessible als experts i als arqueòlegs o restauradors. A partir d’ara, Sant Quirze ha der ser un àmbit on es faci compatible el permanent laboratori de recerca històrica, que és i ha de ser més, amb una mostra del patrimoni col•lectiu que els ciutadans de Catalunya hem de conèixer, hem d’estimar i hem de mostrar als visitants amb orgull i respecte per la memòria històrica d’aquells que van bastir el monestir, hi van viure o el van fer viure amb l’aportació del seu treball.

El silenci de la nit, la presència solitària del conjunt, la noblesa masegada de les parets, la tossuda persistència per damunt de totes les inclemències de mostres de pintures en els absis, la superposició d’èpoques i d’estils ens posen sobre la pista d’un autèntic monument nacional.

L’oportunitat de col•lectivitzar Sant Quirze, de fer-lo nostre, passa encara per una major implicació de les institucions i la capacitat d’abordar aquells aspectes que encara manquen per dotar el conjunt d’electricitat, telèfon, internet, i un entorn ordenat de forma elemental i natural per situar-nos de ple en el sentit i en l’esperit de l’Albera.

Aquest concert va ser un tast, un pròleg, un tempteig entre la comarca i el monestir. I la resposta va ser fabulosa. Hi havia molta gent, gent dels pobles i estiuejants, representants institucionals i ciutadans satisfets, bàsicament contents de poder-nos aplegar per primera vegada un centenar molt llarg de persones per gaudir junts d’un monument molt nostre.

Ara cal que la nació que atorga condició de nacional a un monument sigui capaç i conscient de donar-li la dignitat nacional que el nom li atorga. Perquè ja sabem que el nom no fa la cosa i que un monument nacional, restaurat a mitges i restaurat a miques, reclama de la nació un més alt grau de compromís i d’implicació per avançar en el temps i per atrapar els anys que ens ha estat vedat d’entrar-hi perquè no estava ni prou consolidat per fer-ho.

Hem sigut feliços a Sant Quirze de Colera, però ara volem que aquesta felicitat sigui àmpliament compartida i permanentment i sistemàticament oferta als ulls i als sentits de tothom.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2792_4_215389__Opinio-Camprodon-Rabos-dEmporda

24 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ