Joaquim Nadal i Farreras

EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

Diari de Girona

En Joan Homs Tixé és un empresari gironí. Constructor, promotor, propietari. Podem dir que va començar amb el seu pare fent de constructor i paleta, i que amb una visió clara de l’activitat immobiliària ha desenvolupat un grup important que escampa el seu logotip, ben visible amb una H molt remarcada, per cantonades i polígons de la ciutat i de les comarques gironines.

Va començar, com he dit, amb el seu pare i sempre m’ha dit que una de les primeres obres, o potser la primera que van fer va ser la casa de la plaça de la Independència, on hi havia can Revuelta. Potser per això aquesta és una plaça a la qual sempre li ha agradat tornar-hi o fins i tot podríem dir que no n’ha sortit mai. Home de costums austeres i d’una gran modèstia ha sigut client habitual i quotidià de Can Lloret. Home de menú, d’horari ampli, de dedicació constant.

A la mateixa plaça, abans de fer la segona fase de la casa de can Revuelta i que fa cantonada amb el passeig de Canalejas, va fer la casa de l’angle sud de la plaça des del Boira fins a la cantonada amb el carrer de Santa Clara, en el lloc on fa més de trenta anys hi havia hagut les oficines i la parada dels autobusos de la TEISA.

Des dels baixos de la casa, que va construir amb un projecte de l’arquitecte Manuel Martín Madrid a la Gran Via, cantonada amb el carrer Eiximenis i el carrer Anselm Clavé, ha desplegat la seva amplíssima activitat. A hores d’ara crec que controla els locals de les tres cantonades d’aquest punt. Va promoure la casa que s’ha construït en els locals que abans havia ocupat la impremta Dalmau, Carles, Pla, i a la cantonada del carrer la Salle amb Joan Maragall, on hi havia hagut el famós bar La Oficina, Va ser també el promotor de la urbanització Mas Noguer, a Palau Sacosta a tocar del carrer Migdia, i on es construiria l’ara famosíssima parròquia de Sant Pau.

La geografia urbana i territorial està sembrada de cartells amb el logotip esmentat. Vol dir que Joan Homs té tant de construït com per construir. Em deixo, òbviament, un munt de promocions, però n’he volgut esmentar només algunes per deixar constància del tipus de promocions. Ha sigut sempre un home exigent, defensor dels seus interessos, però alhora col·laborador de l’Administració. Bon negociador, i per això sempre disposat a negociar.

Però Joan Homs no ha volgut ser un home del “totxo”, de la promoció immobiliària. Molt aviat es va despertar també en ell la vocació per la rehabilitació, com per exemple al Pou Rodó, la rehabilitació de cases com les conegudíssimes Torres de Palau, que han esdevingut el seu domicili familiar; o les finques rústiques, on ha combinat aquest seu esperit més constructor i la seva voluntat de treballar la terra, d’enfangar-se, d’agafar un tractor i llaurar. És el que fa ara amb especial predilecció cada diumenge a la seva finca de Terrades, i la resta de la setmana a Pals, on ha provat també l’activitat hotelera, o a les finques que té a Girona, Quart i Fornells.

Joan Homs és també el propietari de les diferents masies que s’escampen pel pla a banda i banda de l’Onyar, entre Girona i Quart, i que s’estenen des del Montessori i les seves Torres de Palau i les terres de Fornells.

Una d’aquestes finques, la que està més a prop del Montessori i de la urbanització Torres de Palau és el Mas Figueres, la que, segons ell, algun dia volia batejar com a “Ranxo Felipe González”. Preguntat pel  motiu d’aquesta presumpta denominació la resposta era concloent. En els primers anys vuitanta, el Mas Figueres estava en venda i el meu pare en Manel Nadal Oller, sempre atent a les finques rústegues, em va dir que aquesta era una finca que per les seves característiques i la seva proximitat de Girona podia ser d’un gran interès per a l’Ajuntament. Estava ben vist perquè era una gran reserva de cara al futur i permetia emmarcar, des de la propietat pública, els terrenys fèrtils en pendent cap a l’Onyar fins al final del terme municipal de Girona.

Convençut d’aquestes virtuts vam fer gestions prop dels propietaris, que ens en van demanar un preu que no estava a l’abast de l’Ajuntament de 1981, encara embrancat en les grans operacions patrimonials de l’interior de la ciutat: Sala i Bertran, Fecsa, Vista-Alegre, Renfe, Feve, casernes, etc. Era una qüestió de prioritats. Primer havíem de cosir per dins abans d’obrir-nos cap enfora. En un primer moment, el preu s’acostava als vuitanta milions de pessetes, és possible que en algun moment el preu baixés a cinquanta. Però encara era massa. Van arribar finalment les eleccions d’octubre de 1982 i l’esclatant victòria socialista a tot Espanya. En els primers moments, el clima va generar dubtes i es van despertar vells fantasmes. Finalment, el Mas Figueres el va comprar en Joan Homs i Tixé per una tercera part del preu que inicialment se n’havia demanat a l’Ajuntament.

Amb un punt d’ironia, sense escarafalls, i un somriure tot just esbossat, amb cara de bon nen, en Joan Homs va pensar que vist com havien anat les coses ben bé podia pensar en la idea de batejar la seva compra com a “Ranxo Felipe González”.

De moment les finques segueixen intactes, les fileres de plàtans voregen la llera de l’Onyar, les cases estan rehabilitades i als camps el farratge creix atent als cicles estacionals d’acord amb la voluntat de Joan Homs, paleta, pagès, constructor, promotor, propietari gironí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

31 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

TRENTA ANYS DE REHABILITACIÓ URBANA (1978-2008)

Pròleg al llibre 30 anys de rehabilitació urgana (1978-2008), 3 vols.  Barcelona, DPTOP, 2010)

Després de les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, la transició va quedar profundament i positivament marcada pel restabliment de la Generalitat, abans mateix de l’aprovació de la Constitució de 1978. L’acord entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, propiciat per la intermediació per ambdues bandes de personatges il·lustres que van saber fer-se càrrec de la transcendència històrica del moment, va significar una excepció notable. Efectivament, la restauració de la Generalitat, abans d’integrar-la constitucionalment en el marc de l’Estat de les autonomies, significava un pont directe amb la legitimitat republicana i amb la continuïtat que, malgrat totes les dificultats, s’havia garantit de la institució a l’exili.

Convé, doncs, que considerem el mateix pont, la manca de solució de continuïtat entre les polítiques que en matèria de patrimoni cultural s’havien dibuixat pels grups dirigents del catalanisme des dels primers anys del segle XX i que tindrien una concreció institucional i pràctica en l’acció de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana, i les que emprendrien els successius Governs de la Generalitat, des de 1977 fins ara mateix.

El desplegament efectiu de les competències contingudes en l’Estatut de 1979 primer, i en el de 2006 després, han definit una tasca que s’ha orientat no solament a la salvaguarda del patrimoni artístic i cultural, mobiliari, sinó també a la preservació i rehabilitació del patrimoni monumental i la seva expressió en els edificis. No només això, sinó que lluny només d’un concepte monumentalista s’ha defugit sempre la singularitat del monument i s’ha anat a buscar una intervenció integral que considerés, no únicament les variables monumentals estrictes sinó també els espais i els entorns urbans. La intervenció en el patrimoni públic, eclesiàstic o no, s’ha acompanyat sempre de la intervenció en l’espai públic. La visió de conjunt ha dominat sovint a la perspectiva individualitzada i per aquest camí han adquirit notorietat singular espais i paisatges que fins aquell moment havien passat completament desapercebuts.

La política de la intervenció integral i de la rehabilitació ha orientat les accions polítiques de tots els Governs de la Generalitat i ha deixat una petjada profunda. L’acompanyament eficaç i convençut del món local  ha trobat en aquestes polítiques un camí per tal de donar forma a les expectatives de regeneració de molts dels centres històrics que corrien el risc de la degradació i de la marginalització. A l’empara d’aquestes polítiques s’han desplegat no pas pocs dels plans especials i dels plans de millora urbana dels barris vells de Catalunya en un esforç sense precedents per posar en valor, per tornar a l’actualitat, els vestigis d’un passat gloriós a l’espera d’una nova funcionalitat.

L’encert de les polítiques que comentem des dels orígens pioners impulsats, molt especialment, per Joan Ràfols i Lluís Gelpí no ha trobat correspondència ni en la capacitat de divulgar aquestes polítiques ni en la voluntat de conservar la documentació que les ha fet possibles. Efectivament, totes les publicacions que s’havien fet amb anterioritat a aquesta havien tingut més una voluntat publicitària que una vocació pedagògica. Fins al punt que és impensable trobar-hi ni un estat de la qüestió, la feina feta i la feina pendent, ni un inventari i catàleg de les actuacions i dels projectes arquitectònics, urbanístics i patrimonials que les sustentaven.

En el primer aspecte convé recordar que malgrat els esforços realitzats la dimensió de la problemàtica heretada manté, encara avui, grans llacunes i considerables mancances al costat de realitzacions molt brillants. La feina que encara queda per fer és immensa, si bé ara tenim l’avantatge de disposar d’un full de ruta ben traçat, que ens ha de permetre assolir noves fites. L’absis de l’església de Pedret a l’Alt Empordà, envoltat d’estris agrícoles o l’entorn asfixiant de la basílica de Santa Maria de Talló, a la Cerdanya, poden ser una mostra del recorregut encara pendent, que esdevé enorme si ens referim a conjunts i barris sencers. Tot i que ara la Llei de barris (2004) ha permès donar un nou impuls i no només des de l’òptica estrictament monumental a la rehabilitació dels centres històrics atenent també a la component demogràfica i social que no es pot menystenir.

Encara més clamorós és el desordre que presidia la documentació. Costa d’entendre i costa de creure la distància que separava unes polítiques encertades, lligades a una clara sensibilitat pel patrimoni, i el menyspreu olímpic per la documentació que s’amuntegava amb un desordre total en diferents dipòsits sense cap tipus de cura.

No és amb afany historicista, sinó amb una vocació d’extrema coherència que hem volgut que existeixi un inventari-catàleg acurat de tota la tasca realitzada en aquests trenta anys i que comenci a existir una política definida de transferència de la documentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Només així serà possible en el futur avaluar amb justesa l’impacte de l’autogovern en determinades polítiques i el grau d’assoliment dels vells ideals noucentistes i republicans en les tres dècades més fructíferes de l’autogovern contemporani de Catalunya.

El resultat de posar junta tota la tasca feta és impressionant. El repàs de les fitxes és altament alliçonador i el repàs de la geografia i la cartografia de les actuacions evidencia la dimensió acumulada d’una feina que fa trenta anys no podíem ni imaginar. Ja hem dit que encara som lluny de la plenitud i l’excel·lència que ens complauria i ens caldria, però es pot ben bé assegurar que traspassat el cap de les dificultats es dibuixa ja a l’horitzó la fita desitjable.

El fil conductor d’aquest llibre és l’inventari de les fonts, que es complementa amb el testimoni directe d’algunes, més de vint, intervencions singulars que aspiren a ser exemplificadores de les orientacions d’aquestes polítiques.

Tot plegat, un esforç enorme per ordenar les coses i les idees i assegurar, d’aquesta manera, que la noció de la nació es nodreix de fets concrets i d’un pòsit secular que, finalment, és valorat, tractat i promogut des de l’expressió més genuïna del fet nacional que és el Govern de Catalunya.

També aquí ens afanyem a definir que les nacions no neixen, sinó que es fan. Construcció humana i social, la nació necessita valorar l’evolució de la seva pròpia identitat i els ingredients que, amb els segles, l’han anada conformant. Només per aquest camí, la construcció del futur impedirà la deconstrucció del passat i garantirà nous horitzons a les noves generacions, amb les arrels ben posades.

16 Juliol 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a TRENTA ANYS DE REHABILITACIÓ URBANA (1978-2008)

LES CASES DE L’ONYAR

Diari de Girona

S’han destapat les primeres façanes i la lona en tapa unes altres fent avançar una imprescindible actuació de manteniment, sanejament i bon govern.

La polèmica que ara acompanya la nova intervenció a les cases de l’Onyar és nova i diferent de la que es va suscitar ara ja fa un quart de segle quan es va fer la primera intervenció. Per tractar d’aquesta qüestió no em puc estar de situar les coses en el context històric que correspon, perquè fent-ho així potser serà més fàcil d’entendre que ara estem davant d’una operació de manteniment, de rehabilitació parcial, d’estricta conservació. Contràriament a algunes veus que s’alcen contra la contribució parcial dels veïns, la meva opinió és que les aportacions que fan les administracions són encara potser excessives. Vull dir que ara i valorant adequadament el sentit i l’abast de l’operació que es va fer en els anys 1984-1986, potser només hagués calgut el requeriment municipal i l’execució subsidiària per part de l’Ajuntament, a càrrec dels propietaris, en tots els casos en què no hi hauria hagut una cura adequada i un manteniment necessari de les pròpies façanes. Defenso aquesta postura per un sentit estricte d’equitat en relació amb la resta dels veïns de la ciutat, que són sovint requerits per part de l’Ajuntament quan les façanes de les seves propietats no presenten un estat adequat de conservació.

Hi ha, doncs, primer una qüestió d’equitat general ciutadana. Hi ha també una qüestió, encara més evident, de desigual equitat entre les dues ribes del riu. Mentre a la riba dreta de l’Onyar s’hi hauran fet dues operacions de millora i manteniment amb una aportació de les administracions que deu ratllar pel conjunt més del 80%, si comptem les dues actuacions, als veïns de la riba esquerra de l’Onyar els ha tocat anar fent, per compte seu, sense subvenció, el conjunt de les seves façanes. Si el resultat a la riba esquerra ha estat positiu i, avui, molt evident sense aportacions de les administracions, què fa diferent els veïns del carrer de Santa Clara o de la plaça de Sant Agustí dels veïns de l’altre costat?

Finalment anem a l’arrel de la qüestió. Oblidem massa de pressa que l’origen de la primera operació cal situar-lo en el Pla especial del barri Vell de Girona que contenia la proposta de rehabilitar les cases de l’Onyar. Des de 1983, doncs, sabíem que hi havia una actuació possible que l’Ajuntament havia aprovat i la Generalitat també. L’actuació ha originat més d’una polèmica petita entre el President Jordi Pujol i jo mateix quan era alcalde de Girona. Pujol  es queixava sovint que el mèrit de l’operació se l’enduia sempre l’Ajuntament, quan qui havia pagat era la Generalitat. Ho he deixat sempre molt clar i ara ho repetiré: la Generalitat hi va posar els diners, tots i a fons perdut, però l’Ajuntament hi havia posat la proposta, la idea dels arquitectes Fuses i Viader i dels artistes Faixó i Ansesa, i el treball social de convenciment de tots els propietaris i llogaters de deixar-se fer una intervenció de gran envergadura.

No ho sabria dir de millor manera de com ho vaig dir l’any 2003 amb motiu del llibre dels Vint anys del Pla especial del barri Vell: “El temps havia convertit aquestes cases en un paisatge pintoresc,una amalgama bigarrada de cossos afegits, teulats d’uralita, coberts de fusta, safareigs, comunes, estenedors, galeries, persianes, en una varietat de materials i de colors força sorprenent i trista. Les façanes i el riu més aviat brutejaven, regalimaven desguassos diversos. La intervenció era atrevida i es pensava en profunditat. No era qüestió només d’una operació superficial. La diagnosi de la situació de cada casa acreditava moltes mancances i dèficits. L’operació implicava derivacions higièniques, sanitàries, estructurals, estètiques, de confort, socials, psicològiques”.

La imatge de postal, l’atractiu turístic, la marca de la ciutat sempre havia estat el paisatge de les façanes fluvials. Abans de l’operació dels anys vuitanta per un cert “pintoresquisme” bigarrat fruit de l’acumulació de volums i d’andròmines, després de l’operació per l’èxit del que es veia i també del que no es veia. Es van canviar bigues, es van instal·lar dutxes on calia. No era cosmètica. I va pagar íntegrament la Generalitat.

Ara, es tracta només de complir la mínima normativa del manteniment urbà. És una  mera qüestió de compliment de les ordenances municipals. I, així i tot, es planteja que els veïns es facin càrrec d’un terç del cost dels treballs que els serveis tècnics municipals han identificat com a imprescindibles. De veritat pensem que és hora de tornar-ho a pagar tot i de no plantejar la corresponsabilització solidària entre veïns i administració?

Amb franquesa, crec que pels temps que corren el que ara s’està fent i com s’està fent, amb realisme, és el que pertoca per tocar de peus a terra i saber quins són els límits dels recursos públics i de la bona Administració. Amb la sensibilitat necessària i imprescindible per saber reconèixer l’esforç que es demana als veïns en temps de crisi i de dificultats. Però les dificultats d’avui són majors que les de fa vint-i-cinc anys?

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/06/04/cases-lonyar/410487.html

4 Juny 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LES CASES DE L’ONYAR

EPISODIS GIRONINS

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada era a primera hora del matí a la Seu d’Urgell. Davant de la Catedral, assegut en una terrassa d’un bar a les vuit del matí feia una temperatura fresqueta i agradable. Poc més de quinze graus. Vaig repassar un cop més els volums i les formes de la magnífica arquitectura romànica que tenia al davant. Veient un monument romànic complet m’és més fàcil imaginar la força que havia de tenir la Catedral de Girona en els segles XI, XII i XIII. La proximitat del Cadí donava a la meva visió matinal un aire d’una serenitat extrema.

A mig matí i acabada la feina vaig baixar cap a Girona, pel túnel del Cadí i per l’Eix Transversal. Enguany tot és més verd, més fresc, que en estius anteriors. No hi ha cap racó recremat. Les muntanyes continuen vessant generoses d’aigua. Però arribant a Girona, el rellotge termòmetre de la plaça del Carril, potser espatllat, marcava quaranta graus i el de la façana de la farmàcia de la Susanna Palau, a la plaça del Marquès de Camps, marcava trenta-cinc a l’ombra. Devíem estar ben bé a trenta-vuit.

Però l’efecte de la calorada no em va fer perdre de vista el canvi visual i físic de la carretera de Barcelona des de l’accés mateix a l’autopista fins a la Ronda de Ferran Puig. Després de tota la polseguera polèmica del tema de l’amiant, la solució adoptada em sembla simple i eficient. És evident que el paviment de la carretera de Barcelona era ja molt desigual i fragmentat, i presentava un aspecte dolentíssim i que malgrat la troballa de l’amiant calia trobar alguna solució, en aquest cas sense fresar. El paviment continu, i pintat, atorga homogeneïtat, civilització, sensació d’eficàcia. Potser no durarà tant com si s’hagués anat més a fons fresant. Però en qualsevol cas ara tenim com hem tingut fins ara l’amiant confinat, i tenim la carretera en solfa i en ordre. Aquesta visió em va portar a consideracions sobre el retorn a la normalitat, sobre la superació dels episodis d’obres, sobre la provisionalitat inacabable de les rases obertes, dels carrers tancats. La importància tant de començar les coses com acabar-les. És el cas, per exemple, de la plaça del Marquès de Camps i també de totes les obres de canalitzacions diverses que l’Ajuntament ha abordat amb els recursos del Pla per a l’ocupació que el Govern espanyol ha atorgat als ajuntaments.

Aquest és el motiu pel qual m’ha proporcionat una gran alegria veure finalment acabada la plaça de Sant Agustí, pendent d’instal•lar la vella escultura. Algú potser trobarà a faltar els parterres i els boixos, l’ordre arrenglerat de la geometria de l’enjardinament. Però també és cert que, ara, la plaça ha guanyat ordre en tot l’entorn, que el paviment de sota les voltes ha arribat a assolir la regularitat acabada que tots esperàvem, que els escocells dels arbres, les llambordes , tenen la solidesa potent que reclamava una plaça com aquesta. Les terrasses ordenades que podien preocupar els veïns s’arrengleren a les voreres eixamplades sense envair ni la calçada ni la plaça, i tots els establiments ofereixen un servei millorat i esmerat a disposició d’un turisme creixent que ja no entendria una ciutat a mitges i sense establiments de qualitat diversa a la seva disposició.

És el mateix efecte que vaig percebre en el moment d’anar, uns dies abans, a Ràdio Girona convidat amablement per la Carme Martínez, quan em vaig adonar que s’havien acabat els treballs de restauració de les façanes de darrere de les cases del carrer Nou. Aquesta era una vella lluita pendent de resoldre que mai no podria servir per regenerar la imatge de la plaça Josep Pla, sempre tocada per un pecat original, però que ha permès finalment acabar amb la sordidesa lamentable del calçobre caient i desfent-se cada dia.

És l’efecte renovat que podrem gaudir quan l’Ajuntament reprengui un programa de manteniment i millora de les façanes de l’Onyar, ara ja envellides de més de vint-i-cinc anys i necessitades d’un repàs general per tornar-les a situar en la imatge emblemàtica que ha fet canviar la percepció de la ciutat arreu del món.

En darrer terme és l’alegria de comprovar que aquelles lletres toves que fa més de vint-i-cinc anys, en Paco Torres Monsó ens va fer per la plaça de l’Hospital i la plaça Pompeu Fabra tornen a ser al seu lloc i en el seu variat i atrevit cromatisme, posen una mica de color a la façana noble i ja pràcticament acabada de l’antic hospital de Santa Caterina. Sempre quedarà per a la petita història que els diners per aquella escultura els va oferir la Banca Mas Sardà, on treballaven en aquell moment en Dídac Caparrós i un encara força jove, i només incipient gestor empresarial, Jordi Dagà, molt abans d’anar a fer companyia a en Pedro Farreres a la direcció de la SEPI durant uns anys decisius.

Tornar a la normalitat, tornar les coses al seu lloc, és fer fàcil les coses, és fer amable la vida. I en aquest retorn d’estiu tenim, a Girona, uns quants motius interessants de retorn a la més genuïna normalitat quotidiana.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/08/28/opinio-episodis-gironins/353237.html

28 Agost 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a EPISODIS GIRONINS

JOAN SAQUÉS ROCA

Col·laboració en el llibre Cartes a Joan Saqués. Miscel·lània d’un homenatge. Girona, Fundació Valvi, 2009 (pàg. 67-69).

La vida i la història de les ciutats i de les comunitats es fa amb les aportacions de moltes persones al llarg del temps. La història d’un país, i també la d’una ciutat o un territori, és sempre un procés acumulatiu, de sedimentació progressiva. Generació darrere generació, el pòsit de civilització és com un solatge de maduració creixent construït amb les energies de moltes persones.

Les terres de Girona, i també la ciutat de Girona, compleixen rigorosament aquest principi. Vet aquí perquè no és possible una aproximació abstracta, neutra, distanciada, freda a la vida de les ciutats. Hi ha una línia càlida, un manyoc d’emocions concentrades, de sentiments acumulats, personalitzats que ens diu moltes més coses que la matèria inert, el recipient urbà que acull tota la riquesa social d’una determinada comunitat.

Però també és veritat que els territoris, els paisatges, els entorns urbans, els entorns rurals, les planes i les valls, les profunditats pirinenques o els esquerps penya-segats de la costa marquen amb petjada profunda la personalitat de la gent.

Joan Saqués Roca necessitava aquesta introducció. Perquè en la seva corpulent presència física, la seva personalitat apassionada pel país i pel patrimoni del país, hi trobem un concentrat densíssim d’aquest pòsit que esmentàvem més amunt. Joan Saqués era directe, dur, impulsiu, apassionat, ja ho hem dit. Es bolcava en les causes que considerava justes i que sempre responien a paràmetres molt elementals i directes: el país, vull dir la nació, el seu territori amb el paisatge corresponent, la seva gent, la seva llengua i cultura, i el seu patrimoni. A aquestes qüestions dedicava amb caràcter preferent la seva projecció i el seu compromís públic.

Afable i abrupte, de veu profunda, de convenciment imperatiu, exigent i impulsiu, buscava sempre els camins per tal d’assolir els resultats més palpables en el terreny de la rehabilitació del nostre patrimoni artístic i en el terreny de la recuperació cultural i lingüística. Més dedicat a la pedra que al paper, més a les tradicions que a les novetats, més a les arrels més profundes que als brots més joves, Joan Saqués anava sempre sobre segur. On posava el seu objectiu era una proposta clara i indiscutible i hi aplicava la seva voluntat de convenciment i de materialització. Ho feia sovint d’acord amb les seves dèries i les seves preferències, també amb els seus gustos, i no s’estava mai de mostrar amb tot l’èmfasi els temes del seu grat i amb total displicència els que se situaven a les antípodes dels seus punts de vista. Era clar i directe. Trencava inèrcies quan es tractava de tirar endavant una idea i anava al gra sempre que la idea naixés del seu convenciment més íntim.

En aquest sentit, en Saqués era un personatge transparent, que mai no enganyava, que sabia i feia saber el que volia, i que hi dedicava totes les energies fins a sortir-se amb la seva. Fidel als seus principis, als seus fonaments nacionals i a les seves fidelitats fundacionals de partit, en Joan Saqués va servir sempre el país des de l’Ajuntament de Girona, des dels serveis territorials de Cultura o des de la Diputació de Girona, donant força a uns principis bàsics i elementals difícilment discutibles. Si hi havia un patrimoni per rehabilitar s’havia de rehabilitar. Dedicava tanta o més atenció als territoris de les comarques que a les grans ciutats de la demarcació i tenia una visió al detall petit dels trencacolls del territori.

Generós en la dedicació, fidel en els plantejaments, coherent amb els objectius, en Joan Saqués va escriure pàgines indiscutibles d’amor i fidelitat al país.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 28-29)

1 Juny 2009 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a JOAN SAQUÉS ROCA