Joaquim Nadal i Farreras

QUAN ÉREM FELIÇOS

El Punt Avui

Fa una setmana, per la Candelera, hem tret el pessebre i s’ha acabat el cicle festiu més llarg de l’any. L’encadenament de festes lligades a la tradició i al calendari litúrgic esmorteeix el ritme ordinari de la vida i crea un temps diferent més lent i feixuc que ara  ha culminat. Aquests dies transcorren entre un entendriment amorosit i un embafament real i imaginari. Però per ganes de veure passar aquests dies que hi posi molta gent, els dies passen com una invitació al recolliment, a l’aixopluc permanent, a cloure’ns en el refugi més íntim a mirar de trobar-nos nosaltres mateixos en els contorns ondulants i punxeguts d’una fulla de grèvol. La permanent invitació del Nadal a la intimitat familiar té sempre aquest caire agredolç que traspua tota la literatura de la nostàlgia o la de l’embafadora felicitat forçada.

S’ha acabat el cicle i hem tornat a la normalitat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arribava el darrer regal, el premi Josep Pla atorgat a Rafel Nadal Farreras pel seu llibre Quan érem feliços (Destino, 2012), una crònica d’una adolescència gironina. La notícia va arribar a tota la família per sorpresa i va ser rebuda amb gran discreció, satisfacció i també amb eufòria continguda, amb austeritat de gestos, com solen ser les celebracions a casa. Poc o molt, tots havíem llegit, algun fragment o altre del llibre d’en Rafel. Finalment, el Pla s’ha convertit en un darrer regal de Reis i en un regal anticipat per a tots els Nadals. Estem contents d’aquesta excursió per la nostàlgia i la tendresa, d’aquesta visió infantil d’una etapa, del record emocionat i trist també. I no ens preocupa massa la curiositat morbosa que hagi pogut despertar. Més aviat estem convençuts que aquest llibre, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona i a Girona, desmentirà molts dels tòpics que han envoltat la família dels Nadal de Girona.

Vet aquí una primera qüestió que val la pena d’aclarir. Els Nadal de Girona són en realitat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit germans Nadal-Oller, nascuts a Cassà, va acabar anant a viure, a treballar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exercir de gironí un cop acabada la Guerra Civil, va entrar a treballar a can Farreras i es va casar l’abril de 1947 amb la filla única de la família Farreras-Forns. Algú pot pensar que potser les arrels gironines més profundes vinguin pel costat Farreras, però ja ara està del tot acreditat que el besavi Esteve Farreras, carboner illetrat, va arribar a Girona l’any 1880 i va adquirir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nicolau l’any 1904, i l’hort i les cases del costat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van convertir en el domicili de la família Farreras el 1923, tot compartint-ho amb les instal·lacions pròpies d’unes serres i un magatzem de fusta. Així, doncs, gironins de soca-rel, sí, però d’arribada recent, lluny d’aquell concepte tant estès de la suposada Girona de sempre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Farreras (de Sant Esteve de Llémena) no són nissagues seculars de les que enfonsen les arrels en els murs de la ciutat des d’èpoques molt reculades.

Després, el tema de la influència de la família. En paraules d’una presentadora de televisió ‘una poderosíssima família gironina’. Si associem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escaldats per l’experiència i la vida, les generacions de Farreras i la primera de Nadal a Girona es van dedicar a la seva feina, no es van implicar en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va orientar, en el cas d’en Manel Nadal Oller a l’Acció Catòlica, a l’escoltisme i,  més tard, a l’Opus Dei. Això sí, els nostres pares han tingut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser elegit alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entrevista, que vist que a darrere meu n’hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l’aigua que baixava seria molta i que dels Nadals se’n sentiria parlar. M’estava referint a un fet estrictament biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rector amb el mèrit de tenir la Universitat al cap i d’haver-se acreditat com un gran historiador de la llengua; en Manel seria secretari de mobilitat i esdevindria la persona que té més al cap les infraestructures de Catalunya, i en Rafel, dedicat al periodisme, hauria acabat, amb vocació d’escriptor, aixecant acta de tot plegat. Alguns hem tingut una dimensió pública, és cert. Però com no s’ha estat de dir aquests dies en Rafel no hi ha en aquesta dimensió pública cap projecte clànic, familiar, sinó les justes aspiracions individuals de cada germà o germana des del seu camp de treball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem alegrat sempre molt dels èxits dels germans, però més aviat esquerps i poc comunicatius no n’hem fet gaire festes, i cadascú ha tirat per on ha volgut i hem deixat aquesta condició a la vora de la taula familiar quan ens hi hem aplegat molta colla.

El llibre d’en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma i es dilueix i sobre la trajectòria d’una família de dotze germans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè conscients d’on venim i amb la formació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anuncia la fragmentació definitiva del tronc comú, en dotze troncs més limitats, diluïts en unes noves classes mitjanes que viuen i pateixen el món d’avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens permetem, això sí, un exercici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del passat que hem compartit a estones sabent que aquell món reconstruït en els records és una realitat irrepetible.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

11 febrer 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a QUAN ÉREM FELIÇOS

GIRONA A LA VALL D’ARAN; LA VALL D’ARAN A GIRONA

Diari de Girona 

Dissabte passat al migdia vam anar amb la Calaia al casament de la Míriam i en Joan Andreu a la Salut de Sant Feliu de Pallarols. La seqüència esglaonada de lectures, pregàries i ofrenes tenia l’elegància montserratina i la ingènua simplicitat de les amigues i els amics dels dos joves enamorats. El somriure franc i obert del celebrant, el jesuïta Santi Thió, posava només els camins amb discreció suficient per donar peu al trànsit dels joves teòlegs, els cristians compromesos, l’homilia dels amics, la complicitat de tothom.  En tota la cerimònia no em vaig poder treure del cap el record d’en Ma, el pare de la núvia, i no vaig poder parar d’eixugar-me els ulls i netejar les ulleres.

Al restaurant del Coll de Condreu en el pas del cingle de Collsacabra cap Osona, on passen dies d’estiu, de descans i passejada l’Enric Mirambell i en Salvador Sunyer amb les seves famílies, tenim uns minuts per compartir amb tots a peu dret, però no ens podem quedar perquè a Viella ens esperen al vespre els amics d’Unitat d’Aran. Baixem entre faigs i prats a la plana de Vic i anem a buscar l’eix després de fer, sencera i llarga, la travessia de Manlleu. Per l’eix, avançant camions fem una ràpida galopada per la geografia de la Catalunya interior des de les fagedes del Collsacabra encara quasi despullades d’incipients insinuacions primaverals, per les pinedes del Lluçanès i el Bages, als camps més aspres de fruiters florits de la Segarra i el Segrià. Per Algerri, origen d’un canal sempre incipient i inacabat, toquem la ratlla d’Aragó i ens enfilem pel Noguera Ribagorçana cap a Pont de Suert i la Vall d’Aran en un recorregut sorprenent i estrany d’entrades i sortides de Catalunya i Aragó, saludats i acomiadats a cada revolt pels cartells dels uns i els altres fins a un mareig ridícul. Hem travessat Catalunya de llevant fins a ponent, i ara ens enfilem cap al Pirineu per arribar a la Vall d’Aran pel túnel de Viella, estret i escanyat, antic i perillós, desguàs natural del trànsit de l’Alta Garona cap a Espanya. La baixada des de la boca del túnel fins a Viella presenta un territori més ordenat, menys explotat, menys pervertit i més acurat que la Cerdanya. I potser tant o més amenaçat, i amb alguna primera mossegada al territori. Amb un pòsit de llengua, tradicions i cultura occitanes emparades per l’aixopluc aïllat de la vall, que traspua en tots els actes, en totes les converses, a redós de les escomeses uniformitzadores de França i Espanya.

Al vespre sopant, en Paco Boya, diiputat, regidor de Les i candidat a Síndic en les properes eleccions, ens posa darrere la pista del llibre El rei de la Vall d’Aran de Josep Coll, editat enguany per Empúries. I aquí hi trobem la llegenda de la “Pixarrada de Sant Albert”, Sant Albert d’Unyà (Unha), “patró dels segadors i també dels barquers i passarius”. Sant Albert era un eficaç segador de blat que despertava l’enveja dels seus companys en veure la diligència i el rendiment del seu treball.

Segava llogant els seus serveis per tota la vall i més lluny quan encara els blats de l’Aran no havien madurat. Un any va arribar a prestar els seus serveis per les terres de Girona amb tota la colla que l’envestien a cops de roc per impedir que amb el seu treball els posés en entredit. Fugint corrent fins un barranc s’adonà que era sec i que els perseguidors l’encalçaven. Per impedir-ho “es descordà la bragueta i s’orinà a la llera”, formant-se un riu cabalós de pixats que va impedir la persecució. El llibre conclou que “la gent del país, en honor al sant creador del riu, van batejar-lo amb el nom d’Unyà, que després a còpia d’anys es transformarà en Onyar”.

No vull pas pensar quina hauria pogut ser la reacció dels nostres sants, Narcís, Feliu o Afra davant d’aquest episodi poc edificant. Però sí que és cert que més d’un cop s’ha dit de Girona en una opinió més neta que és “l’orinalet del cel”.

No sé tampoc si com a epígons de la llegenda els darrers vessaments contaminants en són una versió actualitzada, en aquest cas indigna, d’incorporar-se al santoral. Encara ara en les boires de l’anonimat tampoc no ens ajudarien a rebatejar el riu.

Dilluns a la tarda passejo tranquil per la ciutat. Compro un llibre a can Geli i en recullo un altre a la 22. Torno a casa vorejant l’Onyar a l’hora foscant des de la plaça de la Independència. Les patrulles d’ànecs en formació ondulen la superfície neta del riu. No és, és clar, la Garona que baixa amb força des de la Vall d’Aran i aquests dies es fa sentir amb tota la potència dels primers desgels. Però ja fa temps que tampoc no és el riu de Sant Albert d’Unyà. La vida transcorre darrere els finestrals de les cases amb les primeres llums del capvespre com una gran banda de dibuixos animats amb vida pròpia a les galeries del riu.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

28 Març 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA A LA VALL D’ARAN; LA VALL D’ARAN A GIRONA

LA GRANJA MORA

Diari de Girona

Els lectors del Diari han pogut seguir totes les informacions sobre el possible tancament de la Granja Mora. També han vist el moviment de solidaritat i simpatia que s’ha estès per la ciutat entre els clients fidels, els amics de tota la vida i els nous descobridors d’aquest establiment entranyable. Finalment també han pogut seguir la campanya de recollida de signatures i m’hi han vist fotografiat signant.

La meva fotografia signant i les opinions de gent molt diversa m’empenyen a escriure algunes consideracions, reflexions i records. Realment vull que la Granja Mora es converteixi en un Museu o centre d’informació? De veritat el més convenient serà una, diguem-ne, municipalització?

La veritat és que jo estic convençut que no es tracta d’això. Si en féssim un museu o una dependència municipal jo crec, sincerament, que perdria en bona part la seva raó de ser, el seu caràcter entranyable. Desapareixeria amb tota seguretat l’olor dels bunyols, la música dels seixanta i les tertúlies de cada matí. I jo no vull exactament això.

A mi m’agradaria que la Granja Mora continués com fins ara. Què vull dir? Molt senzill. A mi m’agradaria amb total naturalitat poder continuar esmorzant de tant en tant a la barra. I trobar-hi els botiguers del voltant, un arquitecte, un advocat, un periodista, els treballadors i treballadores de l’Arxiu, del Museu o del Centre Bonastruc Sa Porta, manaies nous i manaies de tota la vida, i visitants de fora que compleixen quan vénen a Girona una mena de peregrinatge. Tots acudim fidels a la citat dels bunyols, dels xuixos, dels crespells de bacallà, de la carn arrebossada, dels suïssos, de la llet merengada, de l’orxata, dels granissats, dels minis, dels típics. És un joc subtil entre el gust i l’aroma. És un ambient irrepetible i difícil de descriure. Però el que no es pot perdre és aquesta atmosfera.

Jo respecto naturalment en Raimon i la M. Carme i les seves decisions. Però de veritat, de veritat, el que a la Cort Reial li aniria bé, el que convé al barri vell de Girona és que un establiment en marxa, de qualitat, de prestigi i tradició reconeguda, continuï actiu. En Raimon hauria d’ensenyar alguns secrets de cuina i assegurar que tot pugui continuar. Hi ha coses que està bé poder-les transmetre.

La millor herència, el millor record, el millor homenatge hauria de ser la continuïtat.

Si no, sense el coixí dels esmorzars ben sòlids, amb un exercici de nostàlgia alguns no podrem. Serà massa fort, serà massa trist. Ara ens deixem endur per les boires del record d’una manera displicent i deixada anar, com aquell qui no fa. Però un concentrat de nostàlgia sense un suís, un típic o un mini serà segurament una dosi excessiva.

Si sona de fons Adamo o Françoise Hardy però podem parlar tranquil·lament a la barra deixant que el passat s’escoli, i vivint el present i somiant el futur, tots ens podrem adonar més fàcilment que la vida, la vida diària, és l’ànima de moltes coses i dóna sentit a la vida de la ciutat, del carrer, del barri, de la gent. M’agradaria fer-me gran sabent que sempre tinc un racó a la barra, un instant per al record, una bona estona per als amics i un pensament per al futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 177-1778)

17 Mai 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA GRANJA MORA