Joaquim Nadal i Farreras

ELS JUEUS A CATALUNYA

Pròleg a la reedició de Els jueus a Catalunya, de Carles Rahola. Zaragoza, Ed. Riopiedras, 2009. Colección facsímil

En l’escaiença dels setanta anys de l’afusellament de Carles Rahola he escrit, en diverses ocasions, que la ciutat de Girona i el conjunt de la societat catalana havien tractat d’expiar l’oprobi d’una mort injusta. Avui més que mai, Carles Rahola és un exemple i un referent reivindicat des de diversos camps de les ciències humanes i des de l’activisme cívic.

La vigència dels seu testimoni de vida es completa amb la vigència de la seva obra permanentment citada i reiteradament reeditada.

A aquestes edicions caldria encara afegir-hi els nous testimonis de caire documental que la generositat de la família ha permès aflorar de nou recentment com és el cas dels seus epistolaris o també el cas dels seus papers de presó.

Els anys més recents han permès l’aparició de treballs biogràfics molt complets, com en els llibres de Lluis M. de Puig o Xavier Carmaniu, i aportacions de caire més monogràfic entorn de les circumstàncies de la mort de Rahola, com és el cas del llibre de Josep Benet.

Però el gruix més important com ja he assenyalat i explicat consisteix, sobretot, en les diverses reedicions dels seus treballs més notables que han vist la llum en noves edicions molt acurades i sovint acompanyades de treballs i estudis introductoris que completen el sentit de la reedició.

He escrit també que del conjunt de les aportacions de Rahola, ja pràcticament no quedava res per reeditar, tret dels seus treballs més miscel•lanis o sobretot les seves Vides heroiques, i gosava dir que era fins i tot imminent la reedició del llibre Els jueus a Catalunya, publicat en la col•lecció “La sageta”, dins de les publicacions “Arnau de Vilanova”.

Ara confirmo i prologo aquesta reedició, que ens arriba de la mà dels bons amics de Certeza de Saragossa, a través de Riopiedras, que és un nou segell que han adquirit en una tasca constant de recuperació de la memòria i del testimoniatge de les aportacions de tots els temps.

Em sembla un encert aquesta reedició. Ho és fins i tot si és molt evident que els estudis de judaica han experimentat a Catalunya en els darrers decennis una evolució i transformació radical. L’univers de coneixements que manejava Rahola ens ha estat ara ampliat i multiplicat, amb aportacions molt valuoses generalment sempre en el terreny de la recerca local i concreta. No només això, sinó que els treballs de David Romano, d’Eduard Feliu, de Jaume Riera, de Josep Ramon Magdalena, de Manel Forcano, de Sílvia Planas, de Jordi Casanovas han obert uns horitzons i unes pautes d’interpretació totalment noves. És el que posen de manifest els treballs que conformen el llibre sobre La Catalunya jueva (2002), de caràcter generalista però amb capacitat d’actualització i de fer la posada al dia i l’estat de la qüestió, o les aportacions més recents de Jaume Riera i Sans al llibre Els poders públics i les sinagogues,segles XIII-XV (2006), la bibliografia d’Eduard Feliu recollida en el volum publicat per la Universitat de Barcelona en ocasió de la seva investidura com a doctor honoris causa (2007) o les recentíssimes aportacions dels equips d’arqueologia urbana de la Universitat de Girona, per exemple, al llibret sobre La forma urbana del call de Girona (2006), d’Eduard Canal, Josep Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera que dóna llum nova sobre l’estructura del Call de Girona, les tres sinagogues i la peripècia urbana i demogràfica de la nostra comunitat jueva local. És possible, fins i tot, que la Història de la Catalunya jueva (2009) de Manel Forcano i Sílvia Planas sigui finalment la resposta que esperàvem, en el terreny de les síntesis, a tots els interrogants acumulats.

Rahola, evidentment, va escriure el seu Els jueus a Catalunya molt abans d’aquesta florida d’estudis. Ara, segurament, podria fer una altra síntesi. Però la seva té tot el valor d’una síntesis, com no n’hi ha cap altra després, mostra la saviesa i la capacitat de sintetitzar l’estat dels coneixements en aquell moment i té una força d’evocació i de transmissió d’emocions singulars que no hem sabut trobar en la literatura posterior.

Aquest és, segurament, el mèrit principal de Rahola. Saber transmetre coneixement i emocions, destil•lar sentiments, generar veneració i respecte, transmetre valors, comunicar la vibració especial d’una literatura escrita amb el cor i amb el cap.

Per això, aquest nou testimoni de respecte i homenatge. Reconeixement intel•lectual i cívic, i repte per a futures generacions cridades a intentar reprendre l’esforç de les síntesis on Rahola les va deixar ara que tenim ja una literatura especialitzada que ens permetria de superar-lo. La superació, però, requereix el coratge necessari per abordar la necessària síntesi que encara no tenim.

El repte és gran i la interpel•lació als més crítics, als hipercrítics o als que voldrien filar massa prim és de primer nivell: sortir dels cercles tancats de l’alta recerca i saber comunicar i transmetre els nous nivells de coneixement en noves síntesis que signifiquen l’actualització de les que han perdut actualitat sense haver perdut ni un gram del seu valor.

ANNEX I CARLES RAHOLA I LES VIDES HEROIQUES (Diari de Girona, 3 d’abril de 2009)

La matinada del diumenge 15 de març, a la porta del cementiri un silenci profund, penetrant, deixava retrunyir les paraules punyents i tendríssimes de la darrera carta de Carles Rahola. Enmig del centenar de persones que ens hi havíem aplegat, un petit grup de familiars de Rahola en representació de tota la família. La Rosa i l’Emili Ros Rahola, néts de Carles, des d’una discreció absoluta, acompanyaven tot el grup.

Al voltant d’aquesta data he tornat un cop més als textos de Rahola i sobre Rahola. M’adono que la ciutat i Catalunya han transmès la seva obra i la seva memòria i han dreçat un fil de continuïtat entre aquells moments dramàtics i la construcció diària de la democràcia i l’autogovern. Un cop més he recorregut els textos més recents sobre Rahola. Molt especialment el llibre de Josep Benet, Carles Rahola afusellat (Empúries, 1999), i el de Xavier Carmaniu, Carles Rahola, l’home civilitzat (CCG edicions, Fundació Valvi, 2006). El primer, amb tota la càrrega erudita i documental que acostumava a exhibir Benet en el seu treball intel•lectual des del convenciment que la veritat documentada podia ser una eina indispensable de combat, i el de Carmaniu amb tots els ingredients necessaris d’una biografia actualitzada i no exempta de les emocions necessàries per situar el perfil biogràfic en un terreny de la més absoluta humanitat.

Després he anat als textos de Rahola. Primer als Papers de presó i fulls solts (1989) i després a l’edició dels seus Epistolaris (1998), que van fer Josep Clara i Narcís-Jordi Aragó. La relació entre els dos textos és evident i el mateix Rahola ponderava des de la presó el valor testimonial, literari, personal de les cartes que havia aplegat. També hi podria afegir el llibre de Miquel Verdaguer: Carles Rahola i Serra Hunter, una amistat intel•lectual (2007).

De fet m’interessa sobretot subratllar com l’obra de Rahola manté la seva plena vigència i com, en general, tota la seva producció ha estat recuperada i reeditada en dates recents en el millor homenatge que se li podia fer. Lluís M. de Puig va fer la reedició de La ciutat de Girona (2000) i, més recentment, ha recollit tota la producció raholiana sobre la Guerra del francès i la dominació napoleònica a Girona i Napoleó (2007). El Breviari de ciutadania i La pena de mort a Girona han vist diverses reedicions per separat (Diputació i Ajuntament en el primer cas, i col•lecció Episodis de la història en el segon) fins que la Fundació Valvi ens els presenta en una edició conjunta (2008) amb una introducció de Josep M. Terricabras. Fins i tot els articles més significatius han estat aplegats en el recull Contra l’invasor (2007), que han recollit Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria.

Hi ha també, és clar, un volum considerable de treballs editats abans de 1939 que mai no s’han reeditat. Textos sobre Girona, els llibres, els emigrats Peralada, Muntaner, els jueus, filosofia, literatura, etc.

Aquests dies, però, m’he quedat amb dos volums molt singulars. Primer les Proses històriques (1933), plenes d’evocacions sensibles i d’un to literari refinat, que ens transporten a diverses èpoques, moments i llocs carregats de simbolisme i de significació, tractats amb la delicadesa intimista que caracteritzava la literatura més depurada de Rahola.

I, finalment, he tornat un cop més a les Vides heroiques (1932), que li va premiar i editar la Generalitat.

Aquest llibre és un compendi d’amor a la llibertat, a la democràcia, a la terra i a tots els valors que encarnaren els personatges biografiats, tots arrelats en la més ferma tradició democràtica i republicana de les terres de Girona. L’actitud reverencial que Rahola utilitza, el respecte i reconeixement pel testimoni viscut pels personatges que patien exili i persecució en defensa de les llibertats és un compendi de la vibració que Rahola mateix va viure en la seva recerca. És una història a flor de pell, són històries que posen la pell de gallina, són biografies heroiques. La mateixa heroïcitat des de la normalitat que ara podríem atribuir en unes noves visions al mateix Carles Rahola que, amb la seva vida i la seva mort ignominiosa, afegeix un capítol dramàtic i gloriós, alhora, a les seves pròpies Vides heroiques, un llibre madur, elegant, sensible, sòlid, construït amb les millors virtuts literàries i d’historiador de l’il•lustre gironí.

El compendi de reedicions que s’han anat fent evidencia la vàlua de les aportacions que Rahola va realitzar amb el seu treball laboriós i tenaç.

La relació de les obres que no s’han reeditat ens fa encara més evident la importància que volem subratllar. Només insinuo ara que si en el futur la ciutat i el país continuen fent un reconeixement reiterat a la trajectòria intel•lectual i cívica, Vides heroiques no pot romandre oblidada al calaix de les edicions institucionals. Rahola i els personatges reivindicats mereixen una atenció més àmplia. Perquè la seva lliçó és bàsica per entendre el passat, però també per construir el futur.

ANNEX II. CARLES RAHOLA, REIVINDICACIONS I COMMEMORACIONS (Diari de Girona, 11 d’abril de 2009)

La setmana passada glossava les Vides heroiques de Carles Rahola. Volia posar de manifest l’estricta continuïtat de la seva obra més enllà de la brutal discontinuïtat de la seva vida i de la nostra història. Els setanta anys de la seva mort han servit per tornar a posar-nos el record i el testimoni de Rahola en primer terme. Pilar Rahola fa dos diumenges, a La Vanguardia, ens posava al descobert una imatge intimista i molt pròxima de l’oncle Carles.

Avui, vull recordar els moments culminants de la reivindicació de Carles Rahola en els anys setanta i com un procés de desvetllament ciutadà, de recuperació de la memòria històrica i de vindicació de la figura del gironí immolat. Tot comença després dels treballs de llicenciatura d’Ignasi Pèlach, amb el número monogràfic que li va dedicar la revista Presència el 22 de maig de 1976. Sota l’atenta mirada i coordinació de Narcís-Jordi Aragó, el mateix Pèlach, Albert Rossich, Modest Prats, Irene de Puig, Lluís M. de Puig, jo mateix, i els textos i els testimonis recopilats per Aragó, fèiem un repàs de la seva trajectòria en un número d’impacte, amb portada d’Enric Marquès.

Va ser a partir d’aquest punt que l’activíssima Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que ja havia fet el mes de març de 1976 una exposició sobre els drets humans, es va disposar a promoure un conjunt d’actes d’homenatge i reivindicació. A partir d’un manifest de juny de 1976, els artistes de Girona van recollir adhesions amplíssimes del món associatiu i van formular la seva “proposta artística col•lectiva… oberta de participació, consisteix en diverses intervencions gràfiques sobre un suport uniforme (cartolina blanca de 70×50 cm) on figuraven inicialment impresos en tinta grisa un retrat ampliat de l’homenatjat i la frase que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món”.

Amb el material recollit i, successivament, ampliat, l’ADAG va formular diverses propostes artístiques. Primer a la Sala Fidel Aguilar a Girona del 9 al 31 de juliol de 1976. Les obres exposades aquí es van posar a la venda. Després amb més artistes, l’exposició es va repetir l’estiu a Cadaqués a la Societat l’Amistat, del 14 al 31 d’agost, amb un final accidentat i polèmic arran de la inclusió d’una obra de Dalí. I finalment, en un gest amb molt pocs precedents, Girona es va traslladar en cos i ànima a Barcelona, a la Fundació Miró, del 15 al 24 de setembre de 1976. Totes tres exposicions van portar per títol genèric “Homenatge a Carles Rahola,1881-1939”.

Amb motiu de l’exposició de Girona es va desencadenar un moviment reivindicatiu i d’afirmació molt clar. Presència, en el seu número de 24 de juliol de 1976, ja reivindicava un monument a Carles Rahola. La mateixa ADAG va organitzar el 30 de juliol de 1976, un dia abans de tancar l’exposició, un acte al cementiri de Girona; l’Ajuntament de Girona decidia dedicar un carrer a Rahola al barri de Palau i, més tard Olot-Mision dedicava també un número a Rahola el 20 d’agost de 1976.

Amb motiu de l’exposició de Cadaqués es va realitzar, al Passeig, el 14 d’agost, un nou acte de reivindicació i glossa de la figura de Rahola, en el qual des de l’entarimat de les sardanes vaig cometre la imprudència de pronunciar gairebé una conferència, rebuda amb un respecte reverencial.

Finalment, amb motiu de l’exposició de Barcelona es va publicar un catàleg commemoratiu impulsat per l’ADAG, que és un compendi de tots els actes de l’any 1976 i on es recull, en una portada vermellíssima, la silueta, en gris, de Rahola i, en una contraportada del mateix color, la relació nominal de tots els artistes participants. Encara avui, aquest recull és una eina útil i un recordatori preciós d’aquella proposta artística que va transcendir l’àmbit local i va trasbalsar les consciències, tot interpel•lant la societat catalana per un fet ignominiós.

Gairebé dos any més tard del monogràfic de Presència culminava l’acció dels artistes, i el dia de sant Jordi de 1978 es feia, a la Rambla de Girona, l’acte d’inauguració de l’escultura de Francesc Torres Monsó que, amb un llorer al costat, prop de la sala Fidel Aguilar, aixeca diàriament el testimoni d’un homenatge cívic i popular. Presència, un cop més, en el seu número de maig, recull el testimoni d’aquell acte i publica íntegrament a les pàgines 14 i 15 les paraules que hi vaig pronunciar per petició expressa dels artistes. Seria injust assenyalar uns sí i altres no, però també seria injust no deixar constància de l’esperit de mobilització que va inspirar Enric Marquès, el grup Praxis, Joan Casanovas, Francesc Torres Monsó, i tants altres en aquell moviment ciutadà que va trobar, en la implicació dels artistes, l’expressió més plàstica i el vehicle més visible d’una vindicació ciutadana. La tasca de l’ADAG ha estat àmpliament estudiada, referenciada i documentada per Narcís Selles.

Hauria de passar encara un any més abans no es canviés el nom de la Rambla, i es trenqués definitivament la contradicció incomodíssima de la presència d’una Rambla del Generalísimo en el mateix lloc del monument a Rahola, que esperava la democràcia per viure a la Rambla de la Llibertat,un nom que no hauria de canviar mai més. Ni de nom, ni de fets.

El mateix 1979 i abans de les eleccions municipals, l’onze de gener, es va fer a la Casa de Cultura de Girona un muntatge del grup Proscenium amb textos del Breviari de ciutadania. Paraules a la joventut, que seria reeditat uns anys més tard (1984) per la Diputació de Girona. També el 1979, Lluís M. de Puig va publicar una completa biografia sobre Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya. En el marc dels premis literaris de Girona, l’any 1980, es va crear el Premi Carles Rahola d’assaig.

Després, el 1989, l’Ajuntament de Girona va voler dedicar una atenció molt especial als 50 anys de l’afusellament, injust i inexplicable de Rahola. Com ja vam explicar, es va fer l’edició l’any 1989 dels Papers de presó i es va fer un acte d’homenatge el 15 de març de 1989, amb un acte a la Rambla, a les set de la tarda, i la posterior inauguració d’una exposició d’homenatge al Centre Cultura la Mercè. Dos dies més tard i en el marc dels mateixos actes es va celebrar una taula rodona sobre “La repressió franquista a Girona”, moderada per Miquel Pairolí i en la qual van intervenir Francesc Bonamusa, Joaquim Molas i Josep M. Solé i Sabaté. Aquell mateix any, l’Institut Girona III va rebre el nom de Carles Rahola.

Ara, amb motiu dels setanta anys, la ciutat ha fet un pas més i ha realitzat nous actes i noves publicacions.

Com titulava Presència el maig de 1978, “Carles Rahola, al cor de la ciutat”, no era només la constatació física de la presència del monument. Era l’afirmació cívica que, per sempre més, el cor de la ciutat tindria ben present i ben viva la imatge dolça i innocent d’un home bo, passejant amb una de les seves filles per la Rambla de la Llibertat a la seva ciutat estimada. I, així, el que la violència injusta va impedir, la consciència cívica ha recreat una vegada i una altra sense defallir.

(Aquest text forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 210-212)

12 Juliol 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a ELS JUEUS A CATALUNYA

RAHOLA, REIVINDICACIONS I COMMEMORACIONS

Diari de Girona

La setmana passada glossava les Vides heroiques de Carles Rahola. Volia posar de manifest l’estricta continuïtat de la seva obra més enllà de la brutal discontinuïtat de la seva vida i de la nostra història. Els setanta anys de la seva mort han servit per tornar a posar-nos el record i el testimoni de Rahola en primer terme. Pilar Rahola fa dos diumenges, a La Vanguardia, ens posava al descobert una imatge intimista i molt pròxima de l’oncle Carles.

Avui, vull recordar els moments culminants de la reivindicació de Carles Rahola en els anys setanta i com un procés de desvetllament ciutadà, de recuperació de la memòria històrica i de vindicació de la figura del gironí immolat.

Tot comença després dels treballs de llicenciatura d’Ignasi Pèlach, amb el número monogràfic que li va dedicar la revista Presència el 22 de maig de 1976. Sota l’atenta mirada i coordinació de Narcís-Jordi Aragó, el mateix Pèlach, Albert Rossich, Modest Prats, Irene de Puig, Lluís M. de Puig, jo mateix, i els textos i els testimonis recopilats per Aragó, fèiem un repàs de la seva trajectòria en un número d’impacte, amb portada d’Enric Marquès.

Va ser a partir d’aquest punt que l’activíssima Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que ja havia fet el mes de març de 1976 una exposició sobre els drets humans, es va disposar a promoure un conjunt d’actes d’homenatge i reivindicació. A partir d’un manifest de juny de 1976, els artistes de Girona van recollir adhesions amplíssimes del món associatiu i van formular la seva “proposta artística col•lectiva… oberta de participació, consisteix en diverses intervencions gràfiques sobre un suport uniforme (cartolina blanca de 70×50 cm) on figuraven inicialment impresos en tinta grisa un retrat ampliat de l’homenatjat i la frase que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món”.

Amb el material recollit i, successivament, ampliat, l’ADAG va formular diverses propostes artístiques. Primer a la Sala Fidel Aguilar a Girona del 9 al 31 de juliol de 1976. Les obres exposades aquí es van posar a la venda. Després amb més artistes, l’exposició es va repetir l’estiu a Cadaqués a la Societat l’Amistat, del 14 al 31 d’agost, amb un final accidentat i polèmic arran de la inclusió d’una obra de Dalí. I finalment, en un gest amb molt pocs precedents, Girona es va traslladar en cos i ànima a Barcelona, a la Fundació Miró, del 15 al 24 de setembre de 1976. Totes tres exposicions van portar per títol genèric “Homenatge a Carles Rahola,1881-1939”.

Amb motiu de l’exposició de Girona es va desencadenar un moviment reivindicatiu i d’afirmació molt clar. Presència, en el seu número de 24 de juliol de 1976, ja reivindicava un monument a Carles Rahola. La mateixa ADAG va organitzar el 30 de juliol de 1976, un dia abans de tancar l’exposició, un acte al cementiri de Girona; l’Ajuntament de Girona decidia dedicar un carrer a Rahola al barri de Palau i, més tard Olot-Mision dedicava també un número a Rahola el 20 d’agost de 1976.

Amb motiu de l’exposició de Cadaqués es va realitzar, al Passeig, el 14 d’agost, un nou acte de reivindicació i glossa de la figura de Rahola, en el qual des de l’entarimat de les sardanes vaig cometre la imprudència de pronunciar gairebé una conferència, rebuda amb un respecte reverencial.

Finalment, amb motiu de l’exposició de Barcelona es va publicar un catàleg commemoratiu impulsat per l’ADAG, que és un compendi de tots els actes de l’any 1976 i on es recull, en una portada vermellíssima, la silueta, en gris, de Rahola i, en una contraportada del mateix color, la relació nominal de tots els artistes participants. Encara avui, aquest recull és una eina útil i un recordatori preciós d’aquella proposta artística que va transcendir l’àmbit local i va trasbalsar les consciències, tot interpel•lant la societat catalana per un fet ignominiós.

Gairebé dos any més tard del monogràfic de Presència culminava l’acció dels artistes, i el dia de sant Jordi de 1978 es feia, a la Rambla de Girona, l’acte d’inauguració de l’escultura de Francesc Torres Monsó que, amb un llorer al costat, prop de la sala Fidel Aguilar, aixeca diàriament el testimoni d’un homenatge cívic i popular. Presència, un cop més, en el seu número de maig, recull el testimoni d’aquell acte i publica íntegrament a les pàgines 14 i 15 les paraules que hi vaig pronunciar per petició expressa dels artistes. Seria injust assenyalar uns sí i altres no, però també seria injust no deixar constància de l’esperit de mobilització que va inspirar Enric Marquès, el grup Praxis, Joan Casanovas, Francesc Torres Monsó, i tants altres en aquell moviment ciutadà que va trobar, en la implicació dels artistes, l’expressió més plàstica i el vehicle més visible d’una vindicació ciutadana. La tasca de l’ADAG ha estat àmpliament estudiada, referenciada i documentada per Narcís Selles.

Hauria de passar encara un any més abans no es canviés el nom de la Rambla, i es trenqués definitivament la contradicció incomodíssima de la presència d’una Rambla del Generalísimo en el mateix lloc del monument a Rahola, que esperava la democràcia per viure a la Rambla de la Llibertat,un nom que no hauria de canviar mai més. Ni de nom, ni de fets.

El mateix 1979 i abans de les eleccions municipals, l’onze de gener, es va fer a la Casa de Cultura de Girona un muntatge del grup Proscenium amb textos del Breviari de ciutadania. Paraules a la joventut, que seria reeditat uns anys més tard (1984) per la Diputació de Girona. També el 1979, Lluís M. de Puig va publicar una completa biografia sobre Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya. En el marc dels premis literaris de Girona, l’any 1980, es va crear el Premi Carles Rahola d’assaig.

Després, el 1989, l’Ajuntament de Girona va voler dedicar una atenció molt especial als 50 anys de l’afusellament, injust i inexplicable de Rahola. Com ja vam explicar, es va fer l’edició l’any 1989 dels Papers de presó i es va fer un acte d’homenatge el 15 de març de 1989, amb un acte a la Rambla, a les set de la tarda, i la posterior inauguració d’una exposició d’homenatge al Centre Cultura la Mercè. Dos dies més tard i en el marc dels mateixos actes es va celebrar una taula rodona sobre “La repressió franquista a Girona”, moderada per Miquel Pairolí i en la qual van intervenir Francesc Bonamusa, Joaquim Molas i Josep M. Solé i Sabaté. Aquell mateix any, l’Institut Girona III va rebre el nom de Carles Rahola.

Ara, amb motiu dels setanta anys, la ciutat ha fet un pas més i ha realitzat nous actes i noves publicacions.

Com titulava Presència el maig de 1978, “Carles Rahola, al cor de la ciutat”, no era només la constatació física de la presència del monument. Era l’afirmació cívica que, per sempre més, el cor de la ciutat tindria ben present i ben viva la imatge dolça i innocent d’un home bo, passejant amb una de les seves filles per la Rambla de la Llibertat a la seva ciutat estimada. I, així, el que la violència injusta va impedir, la consciència cívica ha recreat una vegada i una altra sense defallir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 206-209)

11 Abril 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a RAHOLA, REIVINDICACIONS I COMMEMORACIONS

CARLES RAHOLA I LES ‘VIDES HEROIQUES’

Diari de Girona

La matinada del diumenge 15 de març, a la porta del cementiri un silenci profund, penetrant, deixava retrunyir les paraules punyents i tendríssimes de la darrera carta de Carles Rahola. Enmig del centenar de persones que ens hi havíem aplegat, un petit grup de familiars de Rahola en representació de tota la família. La Rosa i l’Emili Ros Rahola, néts de Carles, des d’una discreció absoluta, acompanyaven tot el grup.

Al voltant d’aquesta data he tornat un cop més als textos de Rahola i sobre Rahola. M’adono que la ciutat i Catalunya han transmès la seva obra i la seva memòria i han dreçat un fil de continuïtat entre aquells moments dramàtics i la construcció diària de la democràcia i l’autogovern. Un cop més he recorregut els textos més recents sobre Rahola. Molt especialment el llibre de Josep Benet, Carles Rahola afusellat (Empúries, 1999), i el de Xavier Carmaniu, Carles Rahola, l’home civilitzat (CCG edicions, Fundació Valvi, 2006). El primer, amb tota la càrrega erudita i documental que acostumava a exhibir Benet en el seu treball intel•lectual des del convenciment que la veritat documentada podia ser una eina indispensable de combat, i el de Carmaniu amb tots els ingredients necessaris d’una biografia actualitzada i no exempta de les emocions necessàries per situar el perfil biogràfic en un terreny de la més absoluta humanitat.

Després he anat als textos de Rahola. Primer als Papers de presó i fulls solts (1989) i després a l’edició dels seus Epistolaris (1998), que van fer Josep Clara i Narcís-Jordi Aragó. La relació entre els dos textos és evident i el mateix Rahola ponderava des de la presó el valor testimonial, literari, personal de les cartes que havia aplegat. També hi podria afegir el llibre de Miquel Verdaguer: Carles Rahola i Serra Hunter, una amistat intel•lectual (2007).

De fet m’interessa sobretot subratllar com l’obra de Rahola manté la seva plena vigència i com, en general, tota la seva producció ha estat recuperada i reeditada en dates recents en el millor homenatge que se li podia fer. Lluís M. de Puig va fer la reedició de La ciutat de Girona (2000) i, més recentment, ha recollit tota la producció raholiana sobre la Guerra del francès i la dominació napoleònica a Girona i Napoleó (2007). El Breviari de ciutadania i La pena de mort a Girona han vist diverses reedicions per separat (Diputació i Ajuntament en el primer cas, i col·lecció Episodis de la història en el segon) fins que la Fundació Valvi ens els presenta en una edició conjunta (2008) amb una introducció de Josep M. Terricabras. Fins i tot els articles més significatius han estat aplegats en el recull Contra l’invasor (2007), que han recollit Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria.

Hi ha també, és clar, un volum considerable de treballs editats abans de 1939 que mai no s’han reeditat. Textos sobre Girona, els llibres, els emigrats Peralada, Muntaner, els jueus, filosofia, literatura, etc.

Aquests dies, però, m’he quedat amb dos volums molt singulars. Primer les Proses històriques (1933), plenes d’evocacions sensibles i d’un to literari refinat, que ens transporten a diverses èpoques, moments i llocs carregats de simbolisme i de significació, tractats amb la delicadesa intimista que caracteritzava la literatura més depurada de Rahola.

I, finalment, he tornat un cop més a les Vides heroiques (1932), que li va premiar i editar la Generalitat.

Aquest llibre és un compendi d’amor a la llibertat, a la democràcia, a la terra i a tots els valors que encarnaren els personatges biografiats, tots arrelats en la més ferma tradició democràtica i republicana de les terres de Girona. L’actitud reverencial que Rahola utilitza, el respecte i reconeixement pel testimoni viscut pels personatges que patien exili i persecució en defensa de les llibertats és un compendi de la vibració que Rahola mateix va viure en la seva recerca. És una història a flor de pell, són històries que posen la pell de gallina, són biografies heroiques. La mateixa heroïcitat des de la normalitat que ara podríem atribuir en unes noves visions al mateix Carles Rahola que, amb la seva vida i la seva mort ignominiosa, afegeix un capítol dramàtic i gloriós, alhora, a les seves pròpies Vides heroiques, un llibre madur, elegant, sensible, sòlid, construït amb les millors virtuts literàries i d’historiador de l’il•lustre gironí.

El compendi de reedicions que s’han anat fent evidencia la vàlua de les aportacions que Rahola va realitzar amb el seu treball laboriós i tenaç.

La relació de les obres que no s’han reeditat ens fa encara més evident la importància que volem subratllar. Només insinuo ara que si en el futur la ciutat i el país continuen fent un reconeixement reiterat a la trajectòria intel•lectual i cívica, Vides heroiques no pot romandre oblidada al calaix de les edicions institucionals. Rahola i els personatges reivindicats mereixen una atenció més àmplia. Perquè la seva lliçó és bàsica per entendre el passat, però també per construir el futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 203-205)

3 Abril 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a CARLES RAHOLA I LES ‘VIDES HEROIQUES’

SOLIUS

Diari de Girona

El 21 de gener de 1967, dilluns farà quaranta un anys, quatre monjos de Poblet s’instal·laven a la rectoria de Solius i fundaven un nou monestir cistercenc .Hi havien arribat el capvespre del dia abans. Encapçalava el grup el pare abat Edmon Garreta, abat de Poblet des de 1954, que, a partir de 1965, havia començat les gestions per deixar Poblet i acostar l’orde de la Catalunya nova al cor mateix de la Catalunya vella. Ell mateix ha explicat el sentit d’aquesta fundació, primer al número 136 (1989) de la Revista de Girona (“Solius, paratge monàstic”) i més tard a la mateixa Revista de Girona, número 155 (1992) (“El monestir de Solius compleix vint-i-cinc anys”). En aquest segon article, més doctrinal, es vol deixar constància del sentit, normes de vida, orientació de la formació i el treball, de tota la comunitat. En el primer, en canvi, preval el sentit del territori, del paisatge, del paratge, les condicions naturals de la nova orientació monàstica a Solius. ”A Solius… ens hi vam trobar bé des del primer moment. L’acolliment cordial, la bona gent del veïnat, la bellesa del marc natural, el silenci, més intens encara que el d’ara…”.  I, en el mateix article, continuava més endavant: “Ens hi sentim profundament arrelats en vida i en mort. El vot monàstic d’estabilitat ens hi lliga més fortament que no pas cap altre lligam humà, l’atractiu de bellesa o l’harmonia del paisatge, perquè per a nosaltres, els monjos, Solius constitueix el lloc sagrat del nostre trobament personal amb Déu, cada dia de la nostra vida”. Solius va arrelar i va créixer, i l’any 1987 va assolir prou dimensió comunitària per a ser reconegut com a priorat. Quaranta un anys més tard composen la comunitat onze membres. L’abat Garreta és ara abat emèrit i ha deixat la conducció de la vida comunitària al prior, pare Enric Benito. Els acompanyen el germà Gilbert Gauceran, que vetlla cada dia de l’any pel conjunt de diorames que ell mateix ha anat elaborant i presentant en un edifici fet exprés i que ha esdevingut un motiu d’atracció i de visites reiterades. El germà Gilbert, amb més de noranta-cinc anys, manté la fortalesa necessària i exemplar per dedicar la seva atenció als pessebres que el fan viure. El germà Albert Fontanet ha anat decantant cap a la representació del monestir en les relacions amb l’entorn i el conjunt de la societat, mentre que ara s’ocupen de l’enquadernació el pare Josep Peñarroya, que també fa de cuiner i bibliotecari, i el germà Agustí Relats. El pare Jaume Gabarró es dedica a les traduccions, i encara hauríem de parlar de les dedicacions més variades dels germans Josep Farré, Josep Maria Ferrer amb una dedicació mixta a l’hort i la informàtica, i encara el més jove, el germà Jordan Faugier, i Carles Sánchez que s’hi acaba d’incorporar com a aspirant a la vida monàstica els primers dies d’aquest any. Lligats a Solius per la vida i per la mort, els quaranta un anys de vida monàstica han deixat també algun monjo pel camí (Felip Hortal) i reposa en pau, la pau de la gran renglera de xiprers que emmarquen l’entrada de l’església.

Així, l’antiga rectoria va esdevenir el primer aixopluc d’una fundació monàstica nascuda al darrer quart del segle xx amb el mateix esperit de les fundacions monàstiques que ajudaren a poblar o a repoblar el conjunt de Catalunya a l’edat mitjana, però ara sota l’esperit del Concili Vaticà II i sense les rendes, les dotacions fundacionals i les percepcions pròpies de la societat i de l’economia feudals. Més despullats que els seus predecessors de béns materials, els monjos de Solius han hagut de construir la nova vida monàstica, tot compaginant el treball comunitari i la vida d’oració i l’atenció als fidels de la contrada. Despresos de tot, el paisatge, la natura que envolta el monestir esdevé l’atractiu més visible en diàleg permanent amb les actituds de l’esperit i, sobretot, el valor del silenci, que el pare Garreta esmenta des del primer moment i que ja havia captivat, potser de la mateixa manera, una colla d’anys abans Xavier Monsalvatje. S’hi va instal·lar enyorat de Girona i malalt, convençut de tornar a la ciutat que l’havia captivat i que havia interpretat tan bé i amb una actitud més activa que els mateixos gironins. Monsalvatje va morir a Olot el 1921, on s’hi havia hagut de traslladar per ocupar-se d’una de les oficines de la banca familiar, i l’any següent els seus amics li editarien, bellíssimament, com a obra pòstuma les seves Proses del viure a Solius (edició d’homenatge dels amics d’‘El Pensil’), amb una introducció de Joaquim Pla datada el febrer de 1922. Sortides dels obradors de Dalmau Carles Pla, SA, aquestes Proses acaben amb el colofó: “Et qui scripsit in paci dormiat, et qui ordinarunt, in amititia semper vivant Dei”. Se’n féu una edició de 125 exemplars amb una enquadernació, paper, format, caplletres, orles que fan recordar sense la mateixa riquesa la bellíssima edició del Girona Terra de Gestes i de Beutat que havien compartit com a projecte el mateix Monsalvatje i Joaquim Pla. El pare Garreta esmenta aquesta obra on en diversos passatges hi trobem la vibració pel paisatge que acompanya ara els monjos: “El jardí parroquial, colgat en les boscúries i arredossat en l’ obaga dels xiprers del cementiri, és tot dolorós en les ombres crepuscolars d’aquesta tarda rúfola”. Monsalvatje, que escolta el silenci, aprèn tots els sorolls, ”el xerrotejar dels pardals qui juguen dins el taronger de l’hort, el potejar sec de la conilla espantada dins la gàbia, el xiuxejar de l’escombra al bell matí, l’udol apagat de la llar encesa, el salmejar dels pins a l’arribada de la marinada: tots els sorolls me són grats i coneguts…”.

 

Però Monsalvatje  es pot deixar endur per sentiments més terrenals que els monjos i viure la dolcesa de les suaus ondulacions dels turons i, alhora, enyorar Girona fortament. ”Jo no puc pas estimar com voldria, amic, ni aquestes teves muntanyes, ni aquella humil església que ens aixopluga, ni la dolçor de l’amistat que ens uneix. Car quan m’apar ser transportat per aqueixes carenes tan flairoses i garrides, me fibla amb dolor el record d’una altra muntanya. Es tota ella de topazis i maragdes, on les clàssiques oliveres tenen una ombra movedissa, les runes que la coronen un ressò d’immortalitat, i els horts humils, esglaonats i saqueis, un deix incomparable de bonesa”.

 

Uns anys més tard, Carles Rahola amb una prosa plena de vibracions emocionals va publicar (1934) un Assaig per a una biografia sentimental de Xavier Monsalvatje. Rahola certifica la capacitat del jove olotí traslladat a Girona per remoure les aigües pantanoses d’una ciutat adormida i capaç de menystenir-se i llepar-se les ferides de la història. Rahola concreta l’estada de Monsalvatje a Solius: ”Solius, Solius! Nom evocador. Muntanyoles, arbredes sureres, una rectorieta humil, una petita llenca de mar blava enllà, solitud i, per damunt de tot, l’ensomni i l’enyorança constant de Girona…”. I publica en el mateix llibret sortit dels obradors de la seva família, un text de Xavier Monsalvatje, que és una afirmació doctrinal, una sacsejada, que ara podríem reivindicar en el mateix moment que evoquem la fundació monàstica de Solius i drecem així un pont entre la solitud silenciosa de primers del segle xx i els mateixos silencis que acompanyen la congregació. Aquest text de Xavier Monsalvatje té per a mi un valor testimonial de primera magnitud. Vingut de fora descobreix als gironins la seva pròpia ciutat, la interpel·la i li vol desvetllar la passió per ella mateixa, la seducció pel seu paisatge, li retreu els complexos, denuncia l’ànima mesquina, reclama una visió diferent. És un dels millors Elogi de Girona: “La beutat de Girona és desconeguda i ben sovint malparlada per molts dels seus propis fills. En els seus llavis, la ciutat és trista. I ells no saben que llur mancament de sentit no els permet gaudir de l’essència divina que ha bastit palaus i temples, del tresor de coloracions que palpiten en el seu paisatge, de la claror encegadora amb què l’antorxa dels segles ha encès de glòria i agrandat de triomfal grandesa fins les més humils despulles. En els seus ulls, la ciutat és negra. I ells no saben pas que la ceguera és llur, que el seu mirar és d’homes que no tenen ulls. Ells no saben que hi ha hores del dia que és roenta de llum, hora forta del migdia que inflames el Montjuïc i la Gironella com immenses teieres!; que té albes miraculoses i capvespres entendridors; hora beata en què els xiprers de Sant Pere de Galligans encensen el misteriós prodigi de les constel·lacions tot just nascudes!; en què la nit encanta els rius!; hora santa en què la immòbil pregària de la torre de la Seu vetlla la ciutat adormida”. Quina lliçó! Quin revulsiu dels anys vint per a la vida de tot un segle!

Des de la ciutat que enlluernà Monsalvatje i aquest va descobrir als gironins encegats peregrinaré tres o quatre cops l’any a Solius, portat per la bellesa del paratge, el silenci dels capvespres i l’amistat dels monjos que vetllen el silenci de la vall i la bellesa del paisatge com la Seu vetlla la ciutat adormida.

Publicat a: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2938_4_242278__Opinio-Solius

18 gener 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a SOLIUS

MÉS CARLES RAHOLA

Diari de Girona

Dissabte passat al matí feia fresqueta. Vaig sortir aviat de casa i pels volts de les nou ja havia decidit que era un d’aquells dissabtes que abandono el confort de pastisseria de la Vienesa i em concedeixo un entrepà de truita al Clàssic. És canviar una visió esbiaixada de la plaça amb un punt de distància per una immersió total. Em vaig asseure just dessota d’un dels arcs de la plaça, disposat a gaudir un cop més de la plaça buida de cotxes i fent volar la imaginació cap a èpoques no gaire reculades, atapeïda de vehicles per tots costats. Aquest estiu suau que ens ha tocat manté la temperatura en un punt just per sentir l’airet vivificador i contemplar el cel net de núvols preparat per un sol, de juliol temperat en relació amb d’altres juliols. Va passar el cotxe decorat de flors de l’Anna, vital i optimista com sempre, camí de la floristeria. La Rosa del Clàssic, com sempre, amb una eficaç discreció em va portar l’entrepà i pocs minuts després va comparèixer en Narcís, amb un aire mig displicent i un somriure tot just insinuat. De prejubilat forçós de feines més atrafegades i des de fa una colla d’anys al capdavant del Clàssic, sota l’atenta mirada de la Rosa, puntal de la casa, i garantia evident que en Narcís sap que tot seria diferent sense ella. I ell ho sap i s’hi repenja confiat. Ells dos, tots sols, se’n surten i bé.

Després havia decidit que aniria a tallar-me els cabells al carrer Migdia, on la Dolors em va anunciar que tenia un dia estiuenc i això volia dir que es proposava de fer-me una retallada potent dels pocs cabells que encara em queden. Més fresc encara al sortir, en Quico Solà, a la seva botiga del carrer de la Creu em va fer un repàs de la vista i vam quedar de canviar els vidres de les ulleres.

Acabada la incursió a l’eixample vaig tornar al centre històric, vaig portar a emmarcar un quadre a can Sais, el Deu del Nou ara més solitari i amb un punt de tristesa, vaig saludar l’Anna a la floristeria i de tornada cap al Mercadal vaig proveir a la 22 el llibre sobre en Coroleu, un llibre de viatges, un sobre la poètica dels cafès, i de Carles Rahola, Contra l’invasor. Recull d’articles a L’Autonomista (1900-1938), a cura de Rosa Maria Oliveras i de Lídia Traveria, editat a Valls per Cossetània (2007).

Abans de tornar a casa encara vaig fer un segon esmorzar a la “Taverna” per aprofitar el matí i repassar l’actualitat, propera i llunyana, amb en Guillem Terribas i en Modest Prats. Vam anar amb gran facilitat de Colòmbia a Roma i de Roma a l’actualitat política i al batec de la vida ciutadana, que en Modest observa des d’una talaia privilegiada des de les parròquies del Mercadal i de Sant Salvador.

A casa em vaig posar a repassar el recull d’articles de Carles Rahola, amb entre d’altres el que dóna el títol al llibre “Contra l’invasor”, ”Refugis i jardins” i “L’heroisme”, tots de 1938 i les peces bàsiques utilitzades barroerament contra Rahola per cometre l’acte de brutalitat gratuïta més ignominiós que es pugui recordar en la història de la nostra ciutat.

Vaig anar del final del llibre retrocedint cap al principi fins a parar esment a l’article simplement titulat “Gerona”, del 27 de febrer de 1914. S’hi planteja la dualitat entre la ciutat nova i la ciutat vella, la ciutat moderna i la ciutat antiga. I es pregunta pel futur del conjunt de la ciutat i la forma de vèncer les inèrcies que la frenen: ”Los templos que el hombre, impulsado por un afán de infinito, construyó maravillosamente, continuarán siendo admirados y no faltarán manos piadosas y sabias para impedir su total ruina. Pero los barrios miserables, las casas lazarientas, las habitaciones donde jamás penetra el sol, las viviendas de hambrientos y tuberculosos, todo lo que está acusando a nuestra sociedad que deja abandonados a los humildes, serán demolidas, por humanidad y en evitación de que contagien a la ciudad joven.” (pàg.26).

El doble caràcter de la ciutat marcat per la lluita entre “la vetustez” i la “modernidad” obre el camí a un debat fructífer, a una exploració de l’esperit emprenedor, a la voluntat de modernització, a desvetllar energies, a superar conformismes i cofoismes:” Los gerundenses permanecen obedientes al mandato de los muertos. Les falta valor, carecen de audacia. Son conformistas; son conservadores, transigen con la injusticia, la miseria y el mal.” (pàg.26).

Rahola convida al desvetllament, a l’optimisme, a la superació de la vida burocràtica i provinciana, a emprendre noves aventures amb ambició renovada, a deixar de mirar enrere amb autocomplaença, a superar l’abúlia i l’immobilisme, a preferir una fàbrica a una oficina, una escola a una caserna. Tot un programa de canvi i de modernització en un article que té més de noranta anys i que ens marca una reflexió i ens fixa un guió per a un debat obert a totes les èpoques. És evident que els punts de referència i els paràmetres de 1914 tenen ja molt poc a veure amb la realitat actual.

Però també és molt evident que Rahola, permanentment reeditat, no para mai de ser un referent, una interpel·lació, un revulsiu per tal d’evitar que ens acomodem i revifem l’esperit crític i la voluntat d’autocrítica animats més d’esperit creatiu i d’ambició de futur que de simple autoflagel·lació masoquista.

La lliçó de Rahola és perenne i la immortalitat de les lletres fa cada cop més evident i dramàtica la seva vida segada. Un cop més retem homenatge al referent contemporani que alimenta la permanent ambició de canvi i de modernització a la ciutat de Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 200-202)

13 Juliol 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MÉS CARLES RAHOLA