Joaquim Nadal i Farreras

LA TEORIA DE LA DESTRUCCIÓ

El Punt Avui

Aquests darrers dies s’ ha parlat molt del darrer volum de les memòries de Jordi Pujol. Manuel Cuyàs, colze a colze amb la memòria i els papers de Jordi Pujol, ha disciplinat el fil roig del president i l’ ha ajudat a confegir un relat complet d’una vida sencera dedicada a Catalunya. Successivament han anat sortint els tres volums d’aquestes Memòries. Primer la Història d’una convicció (1930-1980), després el Temps de construir (1980-1993) i, finalment ara, aquest volum De la bonança a un repte nou (1993-2011), que Proa acaba de publicar. Confesso que per motius molt diversos de caire personal, intel·lectual i polític m’ ha interessat sempre molt seguir de prop la trajectòria de Jordi Pujol. Hi he coincidit i hi he discrepat. L’ he interpel·lat com a cap de l’oposició després d’ haver-m’hi enfrontat en unes eleccions. He trobat, sovint, motius de coincidència i de complicitat: en temes de projecció europea, en el model d’immersió lingüística, en la Llei de política lingüística, en la necessària col·laboració entre administracions amb lleialtat institucional, en la necessitat d’ impulsar l’economia de Catalunya cap a la competitivitat i el creixement ordenat, en la superació del dèficit d’ infraestructures. Fins i tot recordo una llarga conversa per Girona alertant-nos mútuament dels riscos de l’excessiva professionalització de la política i insisttint en la necessitat que tothom que es dedica a la política tingui una referència professional fora d’ aquest camp. Ho dèiem ell i jo veient les fornades de joves polítics dels nostres partits.

La discrepància se situava en el contrapès entre el poder municipal i el poder de la Generalitat i el temor de Pujol d’una Catalunya Hanseàtica, més metropolitana que ‘nacional’; en la seva consideració que jo era un polític equivocat de partit i traïdor a la meva classe social; en la meva manera de veure les polítiques de CiU basades més en un nacionalisme immanent que en una voluntat real de construir la Catalunya de les persones; en la meva convicció que CiU sovint incorria, com ho fa ara, en la confusió entre el partit, el país i el Govern;  en la manera diferent, d’un i altre, de concebre les polítiques de lluita contra la pobresa i en la dimensió real a atorgar a les polítiques de benestar; en una manera radicalment oposada d’entendre les polítiques culturals, en un respecte per part meva a la tradició universitària de la que jo venia i que Pujol discuteix. Fins i tot havíem discrepat en el model de desenvolupament autonòmic i en el possibilisme del ‘peix al cove’. Pujol, per exemple, que en els seus papers esmenta la necessitat d’aprofundir i eixamplar l’horitzó estatutari va desplegar tota la seva artilleria personal i induïda per desacreditar la meva proposta de reforma de l’Estatut, que vaig formular en la campanya de 1995.

Tot plegat discrepàncies de model de societat, de model de partit i de model de país que podien donar lloc, més d’una vegada, a coincidències en objectius compartits i en la construcció de projectes comuns. Res que pogués fer pensar en la necessitat real d’aniquilar l’adversari, sinó més aviat d’un fructífer contrast d’idees que en la seva mateixa dialèctica podia conduir al progrés del país.

Ara, però, he topat amb aquest paràgraf de les Memòries, referit al moment previ al ‘Pacte del Majèstic’ i en el moment de calibrar els pros i els contres de la col·laboració PP-CiU. Cito de la pàgina 49: “Cal tenir present que llavors ( març de 1996) no teníem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. L’havíem perduda en les eleccions de 1995, en bona part pel rebuig dels nostres electors al suport que havíem donat al PSOE.” En la nota també deia,…, que encara seria més difícil la negociació amb el PSC al Parlament de Catalunya. Escrivia el següent amb una frase prou lapidària: “El PSC, tant com el PP però més perillosament, busca la nostra destrucció. Cal no oblidar-ho mai”.

M’ha sobtat molt perquè des de fa un cert temps jo penso el mateix de CiU. Crec sincerament que Convergència ens vol destruir i que aquesta és la raó real que impedeix qualsevol empatia entre els dos partits i qualsevol diàleg constructiu a favor de la sortida de la crisi des del respecte mutu al paper de cadascú, el del Govern i el del primer partit de l’oposició.

Ho penso sincerament perquè estic del tot convençut que ara com el 1995 i 1996 alguna actitud intransigent, profundament arrelada, impedeix a CiU veure cap camí de col·laboració i de diàleg possible. El 1995 CiU va perdre la presidència del Parlament i una col·laboració més estreta amb el PSC perquè no ens va creure i no ens va prendre seriosament i quan se’n va adonar ja no hi va ser a temps o van prevaldre els interessos de la política espanyola vista des de Catalunya. I ara que sembla que hi ha alguns temes que farien estrictament necessari el diàleg i la concertació, com el pacte fiscal o el model de mitjans públics audiovisuals, en una mena de guerra de posicions qui té la batuta del Govern no enceta cap diàleg per poder dir que no hi ha hagut voluntat de diàleg.

És portar la teoria de la destrucció, que és molt més perversa que la de l’antagonisme polític i la de la dialèctica govern i oposició, a les últimes conseqüències. Tenim, esclar, motius sobrats de discrepància que mantindrem oberts i amb els que serem bel·ligerants: la política de retallades sense reformes, la del victimisme sense projecte, la manca de pacte social. Però també tenim raons per buscar acords de país en temes d’emergència nacional i acordar un camí per obtenir més recursos per Catalunya i unes polítiques per a fomentar la reactivació econòmica.

En la política catalana a hores d’ara no hi deu haver res més aniquilador de la confiança en els poders públics que la teoria de la destrucció entre partits que va formular, ja l’any 1996, Jordi Pujol parlant del PSC i que jo he arribat a formular pensant  en CiU. Vist com estem no ens ho podem permetre.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

10 Març 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a LA TEORIA DE LA DESTRUCCIÓ

JORDI PUJOL, DES DEL GOVERN I DES DE L’OPOSICIÓ

Avui

Puc opinar sobre Jordi Pujol amb un cert coneixement i familiaritat, des de la discrepància, un distanciament cortès, el reconeixement de les seves capacitats, el coneixement de les seves mancances i febleses i des d’una doble condició institucional -alcalde i parlamentari- que m’ha portat a una visió força contrastada.

Vaig conèixer Jordi Pujol quan acabava de sortir de la presó de Saragossa i va venir a viure uns mesos a Girona. Jo tenia catorze anys. Ell mateix ho certifica en la dedicatòria que em va fer el 23 de febrer de 1980 del seu llibre Construir Catalunya. On deia: “A Joaquim Nadal, el de fa 17 anys i al d’avui que és batlle de Girona. Molt d’èxit”. Constato que quan Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat jo ja feia un any que era alcalde de Girona. En aquella estada a Girona va freqüentar diversos ambients amb gent jove que més endavant serien el ferment fundador de CDC a la ciutat, algun familiar, personalitats de la vida cultural, i un grup reduït entre els quals Mn. Manuel Fuentes, el Sr. Fraga, el Dr. Pompeu Pascual i el professor Santiago Sobrequés, amb els que feia algunes passejades pels carrers de la ciutat antiga on vivia i en les que sentint-se lliures discutien de tot, comentaven l’actualitat i conspiraven a fons contra el franquisme. El fet que a la casa on Jordi Pujol vivia a Barcelona, a la ronda del general Mitre, hi tingués també un pis una germana del meu pare i el seu marit va portar Jordi Pujol un parell de cops aquell hivern de confinament a sopar a casa. La distància ideològica entre Pujol i els meus pares era considerable, però la politització conservadora de la meva família era molt poc militant i més feta en els records i vivències de la Guerra Civil que en l’efervescència del moment. Recordo sopars cordials, distesos, no gens polítics, molt d’estar per casa on l’únic element que destacava de la indiscutible personalitat de Jordi Pujol era la seva irrenunciable i explícita catalanitat, expressada en la defensa a fons de la llengua. Tots els contactes esporàdics o no, no van estalviar Jordi Pujol i la seva esposa una sensació de buit, de societat que gira l’esquena, i Girona va deixar en el matrimoni un mal record, que el temps ha anat diluint i modificant.

 Més endavant vam tornar a coincidir, poc abans de la fundació de CDC. Va venir a donar una conferència a la Cambra de Comerç i un cop acabada, l’amabilitat del aleshores president de la Cambra, Francesc Ferrer i Gironès, em va permetre el privilegi de compartir un sopar a l’hotel Fornells Park amb Jordi Pujol i una vintena de persones. En aquest sopar Pujol va fer explícita la seva voluntat de fundar un partit i tinc la impressió que és de les primeres vegades que en va parlar amb un públic heterogeni i no del tot afí. Jo tenia aleshores poc més de 22 anys i portat d’un ímpetu encara molt juvenil vaig discutir l’argumentació de Jordi Pujol des de posicions més radicals i tocades, poc o molt i de manera confosa, pel marxisme. Va ser en aquest sopar on responent al mateix Pujol, que ens demanava que ens definíssim, jo em vaig proclamar una mica innocentment marxista i en Francesc Ferrer va proclamar el seu eclecticisme. És molt probable que fos aquí on Jordi Pujol va començar a opinar que jo anava equivocat, que era un error històric i que m’havia equivocat de partit, com uns anys més tard em retrauria més d’una vegada, quasi sempre en privat però també alguna vegada en públic. Coneixent-me a mi i a la meva família, Jordi Pujol sempre ha opinat que jo m’ he equivocat de partit i que un fill de la burgesia catalana il·lustrada només podia anar a parar al seu partit.

 Després de la meva elecció com alcalde (1979) i la seva com a President (1980), el 1983, Jordi Pujol va fer la seva primera visita oficial com a President de la Generalitat a Girona. Els diaris gironins del 6 de desembre de 1983 publicaven una crida meva com alcalde titulada “Benvingut President”, on expressava la lleialtat institucional de la ciutat i el reconeixement per la col·laboració del Govern de Catalunya amb el Govern de la Ciutat. En la recepció que el Ple de l’Ajuntament li féu el dia 7 al saló de sessions vaig canviar l’estricta cordialitat per l’exigència institucional, i vaig fer un extens llistat de mancances i dèficits que reclamava que fossin abordats per la Generalitat. Però aquest joc institucional a pocs mesos de les eleccions de 1984 no va ser prou ben entès pel meu partit que va considerar que el meu article-ban era inoportú i una concessió innecessària.

 És amb aquest bagatge i aquest coneixement que el PSC em va proposar com a candidat a la Presidència de la Generalitat. La meva opció va ser plantejar una campanya subtil, de reconeixement de la tasca feta des  de la Generalitat i de major exigència per les febleses i les mancances que ja es detectaven. El meu pensament era que si totes les enquestes donaven un alt grau d’acceptació de la tasca del Govern i una altíssima valoració del President, ningú no entendria una actitud de confrontació radical. Pensava en els combats de boxa i en el boxejador que quan no es veu encara prou fort s’agafa al cos del contrincant per evitar de rebre’n les patacades i només busca la distància quan sap que podrà donar un cop segur. Aquest plantejament també em va portar algun disgust perquè en el debat de TV3 ningú no va entendre una certa condescendència meva amb Pujol i tothom esperava que el candidat del primer partit de l’oposició saltés a la jugular del President. Com que no ho vaig fer, l’endemà em vaig trobar amb la sorpresa, per a mi, no per als pocs assessors que tenia, que tota la premsa barcelonina desaprovava la meva actitud en el debat. Em va costar de refer-me i mantenir un to i dignitat durant tota la campanya. Pujol va perdre la majoria absoluta i per un moment, en el meu despatx al Parlament, es va viure la primera esquerda de l’edifici convergent que no havia sabut negociar i que es va trobar amb l’acord dels quatre partits de l’oposició per fer president del Parlament Joan Reventós. L’acord incloïa molts altres aspectes que es van quedar a la cuneta i que si s’haguessin complert la vida política i parlamentària s’hauria accelerat a Catalunya molt abans del que ho ha fet. Però tot va quedar en una tempesta en un vas d’aigua.

 Vaig acabar de fer-me una idea clara del Pujol polític en els meus quatre anys de President del grup parlamentari en els torns de control que he continuat, en part, durant aquests darrers quatre anys. Pujol no va acceptar mai la meva proposta de mantenir uns contactes periòdics al Palau i mai no ens va considerar gaire als partits de l’oposició. Venia de moltes majories absolutes, congriava algun ressentiment mal paït, es sentia fort malgrat tot, es sabia gat vell, se les sabia totes, flirtejava amb l’élite política de Madrid amb gran comoditat, compareixia en els grans fòrums mundials, i galopava per Catalunya racó a racó per fer-se omnipresent i encarnar en ell la institució i la Presidència. Aplicava en tots els actes un equilibri estrany de proximitat i distància, de familiaritat i escepticisme alhora. Practicava una proximitat sense tendresa aparent. Era la política del pragmatisme exacerbat sense expressar sentiments ni emocions. Admeto que la duresa i la fermesa de les conviccions potser havien acabat per amagar i deixar en un segon pla la possibilitat d’expressar aquestes emocions. Però Pujol ha sigut calculador sense ser fred, eficaç i pragmàtic sense abandonar un punt de distanciament cínic potser necessari per a l’estricta supervivència. Treballador incansable, observador atent, murri sovint sense sornegueria, polític fins al moll de l’os.

 Convençut de la rellevància institucional de la Generalitat ha fet sovint de la parafernàlia del poder una escenificació per afirmar aquesta rellevància, sempre però amb una cura calculada de no ferir cap susceptibilitat, com quan en tots els viatges a l’estranger procurava allotjar-se o ser rebut en les ambaixades d’Espanya de la mà de les quals havia sovint organitzat el viatge amb voluntat d’exportar la cara més moderna i presentable del país. Però sovint aquests viatges, amb gran acompanyament, eren més de consum intern que no pas d’autèntica projecció exterior.

M’hi he oposat de totes les maneres. L’he llegit i citat. Li he seguit la pista i les pistes. Em conec amb un cert detall les impagables Paraules del President,” que són el compendi de totes les virtuts i de tots els defectes del Pujol President. Del Pujol constructor hegemònic de l’autogovern de Catalunya fins ara que s’ha retirat. Només que en aquesta quasi absoluta hegemonia hi ha també algunes de les nostres principals debilitats com a país. El futur dirà i farà balanç a fons passant el sedàs. Vint-i-tres anys de Presidència tampoc no són fruit de la casualitat.

 En el meu balanç personal i de govern puc dir que en la relació política em va tractar amb deferència en algun moment de la meva època d’alcalde, com quan em va convidar a un impagable viatge a Aquisgrà, Estrasburg i Bonn, i en el moment de la negociació de la llei de política lingüística quan era del tot evident que necessitava com fos els socialistes. I també puc dir que a mesura que el jove alcalde de la dedicatòria de 1980 es va anar consolidant la condescendència en el tracte va anar disminuint.

 Però en un balanç de conjunt des de l’oposició tinc la clara impressió que ha jutjat els socialistes d’una forma esbiaixada, amb un ull hipercrític i veient alguns fantasmes personals on només hi podria trobar adversaris polítics.

(Aquest article forma part del recull  Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 227-231)

18 Desembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | , , | Comentaris tancats a JORDI PUJOL, DES DEL GOVERN I DES DE L’OPOSICIÓ

NUEVOS CAMINOS, NUEVAS IDEAS, NUEVO CATALANISMO

La Vanguardia

Cataluña se encuentra ante una encrucijada trascendental. Nos hallamos ante un final de etapa, un fin de ciclo y ante el agotamiento de un modelo. Tengo el convencimiento que para comprender el alcance de esta encrucijada debemos remontarnos a los inicios del siglo XX. Efectivamente, hace menos de cien años cuajó en Cataluña un grupo dirigente que, con no pocas dificultades y algunas contradicciones, supo elaborar y desarrollar un auténtico programa nacional. En la efervescencia creativa y crítica del tránsito del modernismo al “noucentisme” se dio cuerpo a un auténtico resurgir cívico, cultural y político. Las aportaciones de todas las sensibilidades y todas las tendencias del catalanismo político permitieron que tomara cuerpo un diseño institucional, doctrinal y pragmático que primero la Mancomunitat, ésta con los Ayuntamientos, y finalmente la Generalitat republicana se encargaron de poner en práctica. Se construyó el entramado básico de una identidad moderna de raíces históricas profundas y se diseñaron las bases para explorar y explotar todas las potencialidades de Cataluña en el terreno económico, cultural y político. La organización territorial, una red básica de equipamientos jerarquizada en el territorio y culminada en sendos equipamientos nacionales, la fuerza civilizadora de la cultura, la necesaria renovación y modernización de la educación, y la adaptación del sistema educativo a las necesidades de la economía catalana y sus sectores punteros fueron algunos de los elementos de este programa. No vamos ahora a detallarlos. Conviene únicamente retener que transcurrido casi un siglo somos todavía tributarios en muchos aspectos de aquella herencia y de aquel programa. Hemos vivido hasta fechas muy recientes de aquellos proyectos y la filosofía política de los albores del siglo XX ha impregnado toda la centuria con sus vaivenes y el brutal frenazo del franquismo. Pero ya en los inicios del siglo XXI no deja de ser sintomático que estén culminando ahora algunos de los símbolos y de los proyectos más emblemáticos y casi míticos de aquel gran movimiento como es el caso del Museo Nacional de Arte de Cataluña, condenado durante décadas a un ostracismo que comportaba en sí mismo el germen de nuestras propias debilidades. Podríamos decir que en parte hemos vivido de algunas inercias nacionales desarrolladas hace un siglo y que nos quedan todavía por cubrir algunos de los déficits señalados en aquel momento.

Jordi Pujol heredó en parte aquel programa. Quizás de una forma inconsciente y casi sin quererlo. Pero decidió adoptar sin matices las propuestas incompletas, inacabadas o interrumpidas de aquel programa nacional. Y prefirió dedicarse a trascender en el terreno doctrinal aquel momento histórico a base de elaborar un pensamiento más intimista, más voluntarista, incluso más patriótico, si se quiere. El personalismo de Jordi Pujol (doctrina, virtud y defecto a un tiempo) bebió de muchas fuentes y de algunas ideas y creencias muy personales y con ellas ha ido desarrollando un cuerpo de doctrina catalanista que ha evolucionado con el tiempo. En su caso personal hacia posiciones cuajadas de regeneracionismo identitario, de voluntarismo, de pragmatismo. No hay más que abordar su copiosísima literatura de circunstancias y sus reflexiones más matizadas en los recodos del camino para percatarse de los mimbres que constituyen una profunda creencia personal e incluso el convencimiento de su rol histórico en la especial circunstancia de la Cataluña contemporánea en que le tocó asumir grandes responsabilidades. Pero al final de la era Pujol el balance de su aportación requerirá más tiempo. Conviene, sin embargo, constatar que en la más reciente evolución de Cataluña el programa político de Jordi Pujol, o su plasmación gubernamental ha ido perdiendo empuje. Se ha ido adelgazando el hilo rojo de la continuidad nacional y doctrinal que propugnaba y los elementos esenciales de su programa nacionalista han perdido entidad. En parte porqué su continua introspección no le ha dado suficiente oportunidad de calibrar las mutaciones sociales y económicas de nuestra sociedad. Una sociedad muy terciarizada, muchísimo más concentrada que hace cuarenta años, con más calidad de vida sin duda y también con más cohesión social. Pero más fragmentada en algunos aspectos y con serios desajustes territoriales que exigen nuevas aproximaciones. Para soldar de nuevo la enorme concentración urbana y humana en que se ha convertido la Cataluña del siglo XXI y el paisaje vacío o casi vacío, testimonio mudo pero muy elocuente de la huella histórica de todas las épocas y para incorporar la nueva inmigración a este proyecto. Al final del trayecto y en los nuevos intérpretes del ideario pujoliano hallamos más autosatisfacción que orgullo legitimo, más autocomplacencia que autoestima, más burocracia que patriotismo, más inercias que empuje y proyectos, más resignación incluso que exigencia crítica. Las personas que el propio Pujol ha elegido para la interpretación de su ideario no son una buena réplica del maestro, son un simple remedo y una mala aplicación pragmática e interesada de estas ideas, sin alma y sin sensibilidad. El nacionalismo catalán se ha situado en un callejón sin salida y nos instala en un yermo de ideas que no auguraría nada bueno caso de encontrar un suficiente eco electoral.

En esta encrucijada ha llegado la hora de la refundación del catalanismo. Ha llegado el momento de otorgar un nuevo sentido a la diferencia. Una diferencia que es cultural, social y económica y que es indiscutible pero que en sí misma ya no es garantía ni de ninguna superioridad ni mucho menos de ningún liderazgo que en parte quizás hemos perdido.

Tengo el convencimiento que la propuesta de Pasqual Maragall y de la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya – Ciutadans pel Canvi sabrá interpretar y sabrá encarnar la actual circunstancia del cambio histórico que nos ha correspondido administrar. Maragall nos propone aprovechar la oportunidad para producir un cambio sereno y tranquilo, para impulsar un nuevo resurgimiento de Cataluña hacia cotas jamás soñadas, para dar a los ciudadanos y ciudadanas de este país un horizonte claro con un liderazgo seguro. Pasqual Maragall ha demostrado su capacidad de análisis, de reflexión, de gestión. Y aplica toda su pasión, su intuición y su capacidad para generar nuevas ideas y nuevas propuestas a un proyecto político para la Cataluña del siglo XXI con más ambición, más seguridad, más cohesión. Con el convencimiento inequívoco que para abordar a fondo los problemas pendientes debe plantearse con claridad que la mejor manera de defender Cataluña es que Cataluña disponga de un modeolo, de una idea de España, y que sepa convencer y aplicarla. De igual modo el papel de Cataluña en Europa, disipadas todas las dudas y sentados los principios que nutren la España plural, su carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüístico, nace de una simple observación estratégica del mapa. La oportunidad de convertir Cataluña en un gozne esencial, en un polo activísimo de articulación de la Europa meridional, rótula de un engranaje que de momento cruje por las dificultades de afirmación de un nuevo modelo constitucional europeo pasa por otorgar a los socialistas catalanes la oportunidad que nos ha sido negada durante décadas y sucesivas convocatorias electorales. Maragall sabe que el encaje de Cataluña en Europa y con España es sólo una parte de sus compromisos con los ciudadanos de Cataluña. De ahí que vaya tomando cuerpo, sólidamente, el programa social del cambio, que es un compromiso a fondo con los ciudadanos y ciudadanas para abordar una mejora de la administración y de los servicios públicos y para aplicar un revulsivo a nuestra economía dotándola de las infraestructuras escamoteadas hasta ahora.
Maragall tiene el convencimiento que la herencia doctrinal de Jordi Pujol tiene unos intérpretes de perfil bajo. Y sabe que no es tanto hora de balances como el momento clave para lanzar nuevas propuestas, nuevas ideas, nuevos programas. Las ideas de un nuevo catalanismo que interprete las aspiraciones colectivas e individuales de todo el pueblo de Cataluña y sepa conducirnos hacia un horizonte mejor. Maragall afirma, parafraseando el título de uno de sus libros recientes “El pacto de la derecha no conseguirá detener el reloj de la historia. Lentamente la historia de Cataluña avanza hacia un desenlace esperado. Y soñado. Debo decir a los ciudadanos que ha llegado el momento de realizar el proyecto catalán”. Un proyecto que Maragall alimenta constantemente con nuevas ideas. Preparado para gobernar sabe rejuvenecer constantemente su ideario y su propuesta y sabe transmitir la pasión innovadora de sus análisis con un pensamiento comprometido a veces dolorosamente con la afirmación de los valores de la democracia y la libertad.

Màrius Serra hace unos años escribió sobre el retiro romano de Maragall que alimentaba una permanente duda hamletiana. Disipada esta duda y asumidos con plenitud todos los compromisos Pasqual Maragall, con la solidez de su obra de gobierno municipal, aborda ahora el reto del futuro con creatividad, empuje y convencimiento y convertido en un auténtico jardinero de ideas haciendo suyos los versos de otro Shakespeare, el del primer soneto, en traducción de Salvador Oliva:

“De criatures belles, en volem increment
perquè no mori mai l’esplendor de la rosa
sinó que, quan marceixi el temps la més desclosa
tingui una tendra hereva per fer-nos-la present”.

No me cabe la menor duda que el veredicto de las urnas sabrá labrar el futuro que Cataluña merece y necesita.

26 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, La Vanguardia | , , , , , | Comentaris tancats a NUEVOS CAMINOS, NUEVAS IDEAS, NUEVO CATALANISMO

TEMPS DE VEREMA, TEMPS DE CANVI

El Punt 

Aquests dies he vist veremar. Ja sé que a finals d’agost els excessos de la climatologia van fer anticipar parcialment la verema. Però ara aquests dies toca de ple i els tractors i els remolcs no paren de portar raïm als cellers. Màquines infernals, artilugis enormes abracen els ceps i en tallen els penjolls tot deixant una estela de fulles trossejades pels camins. Alguns cullen encara a mà i n’hi ha que trien i deixen el pitjor raïm en el cep. Les vinyes verdegen molt encara, revifades en part per les darreres pluges i han tret de pena la trista i seca verdor d’aquest estiu. Però això durarà poc. Algunes varietats groguegen abans de començar a envermellir fins a prendre un to avellutat de vi. El formigueig de les vinyes trenca la monòtona solitud dels camps ara atapeïts de cossos vinclats tallant el raïm. A Catalunya s’han arrencat vinyes, se n’han plantat de noves, s’han introduït varietats, s’han refet feixes, ha canviat el paisatge. Al Priorat primer, a l’Empordà també i, ensems, a moltes altres comarques. Els propietaris de vinyes han apostat fort per la qualitat i per la millora dels processos, els enòlegs han intervingut eficaçment, les collites han millorat d’una manera espectacular, i les anyades han anat introduint noves marques, nous productes, nous i vells cellers. Arreu el vi de taula aspre i fort, poc elaborat, ha retrocedit davant el vi de marca on l’empenta emprenedora, la voluntat d’innovació i risc, la qualitat han començat a obrir-se pas en els mercats internacionals primer i en els mercats locals després. La reacció dels mercats internacionals ha sigut espectacular i la forta demanda i una mica les modes han despertat el sector i han disparat els preus. Amb els vins ha passat força com amb els pisos. Però el canvi d’orientació assegura la continuïtat d’un sector, la continuïtat de la producció, la recuperació de vinyes abandonades o de feixes ermes, la tranquil•litat de l’ordenada i serena simetria de les vinyes, que fan recular la invasió desordenada de romagueres i matolls. Les rengleres de vinyes noves, ordenades amb cura, podades amb intel•ligència, lligades simètricament, enfilades més que abans per facilitar el treball i evitar el contacte amb la terra, són un motiu d’alegria i de satisfacció. Ho és per als profans, per als que no hi entenem quasi gens i ho ha de ser molt més per als que hi entenen molt. Però a vegades les coses funcionen per la primera impressió, per les sensacions a primer cop d’ull. I aquestes sensacions ens diuen que la nostra geografia vitícola ha canviat, i ho ha fet per millorar. Ha fet un gran canvi amb repercussions econòmiques, ambientals i socials.

Aquest any la verema ha coincidit amb l’anunci de la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya per al 16 de novembre. La seqüència ha sigut interessant. Amb un aprofitament mediàtic abusiu i sorprenent, però previsible, ens hem trobat amb dos dies que Mas anuncia que Pujol anunciarà el que molts diaris ja donen per fet i un assegura al cent per cent, el mateix dia que finalment Pujol anuncia de veritat. És segurament un dels darrers despropòsits i episodis d’una legislatura on la poca traça d’Artur Mas ha fet ensopegar i descarrilar diverses vegades el govern. S’ha de reconèixer que tot plegat fet amb gran aplom i amb una afectada seguretat que no ha pogut ocultar les inèrcies, les precipitacions, les improvisacions de moltes de les iniciatives governamentals a vegades a remolc de l’opinió o de les iniciatives de l’oposició. Estirar el calendari només ha servit per allargar una situació de precarietat i provisionalitat administratives amb moltes dependències a mig gas, més pendents del futur i del calendari que de la imprescindible presa de decisions que s’ha d’esperar dels responsables polítics. Ha servit també per encadenar una campanya institucional aclaparadora i obsessiva amb la campanya de partit i de candidat, amb el denominador comú del futur a mans dels que ara ja només representen la porta que es tanca d’un passat a punt de caducar en el seu intent de continuïtat. I ha servit per afegir noves hipoteques a les hipoteques consolidades en els darrers quatre anys. Ingressos futurs afectats a despeses d’ara (adjudicació de serveis a pagar amb les futures quotes i taxes que no podran servir per altres despeses del mateix sector). Despeses d’ara projectades cap el futur i compromeses per a pressupostos que encara han de venir; i serveis prorrogats i blindats ara abans de caducar la concessió allargant-ne la vigència sense justificar-ne el benefici. Aquestes són algunes de les pràctiques que, sense cap rubor, hem vist practicar en els anys de govern de l’Artur Mas.

Només el canvi, la renovació, la innovació, l’engrescament, la valentia, poden garantir una gestió eficaç del futur que s’anuncia. Aquest canvi no es pot fer amb les vinyes dels governs que hi ha hagut fins ara. I aquestes vinyes tampoc no accepten cap empelt que seria una mera dissimulació. Ara la tria serà entre el canvi segur o la continuïtat maquillada.

PUBLICAT A: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-652735

12 Setembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a TEMPS DE VEREMA, TEMPS DE CANVI

LES OCASIONS PERDUDES

El Punt

En la seva darrera sessió abans de les vacances d’estiu el Govern de la Generalitat ha aprovat el Decret que desenvolupa i aplica la Llei dels expresidents de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya en una de les darreres sessions plenàries d’aquesta legislatura.

L’itinerari d’aquesta Llei té una història interna que s’ha d’explicar. Ara deu fer ja força més d’un any que el grup parlamentari PSC-CPC va presentar una Proposició de llei sobre aquesta matèria. En aquella ocasió Jordi Pujol, primer i únic destinatari d’aquesta Llei, ara per ara, va fer saber als grups parlamentaris que no considerava oportuna la tramitació d’aquella proposició de llei que nosaltres mateixos havíem ofert de consensuar amb tots els grups. I tots li vam respectar la voluntat expressada. Però pels volts de Setmana Santa d’aquest any, de la mateixa manera, Jordi Pujol va fer saber que ara trobava oportú que es tramités i resolgués el tema, abandonant la idea que havia tingut anteriorment de deixar-ho per al futur Govern i per a la propera legislatura.  Aixecat el vet simbòlic per part de Jordi Pujol era evident que CiU passava a tenir plena disposició i autorització per incorporar-se al consens. És així com amb una actitud constructiva, coherent i d’alt sentit institucional, i prèvia retirada de la Proposició de llei del PSC-CPC, tots esl grups parlamentaris van acordar el tràmit de lectura única i van acceptar el ràpid i àgil consens proposat per la Mesa del Parlament, que va ser vehiculat, per encàrrec del president Joan Rigol, pel vicepresident Higini Clotas.

Resolíem així un deure cívic, un deute moral, un compromís amb la dignitat institucional de la Presidència de la Generalitat i del Parlament, pendent de resoldre d’ençà del final de la presidència Tarradellas. Mai no hem tingut cap dubte sobre l’oportunitat, la necessitat i la justícia d’aquesta Llei, i mai no ens hem acabat d´explicar les reticències inicials de Jordi Pujol. Però no solament estàvem d’acord amb aquesta Llei que, en primera instància, havíem promogut nosaltres mateixos. Pensàvem i pensem que s’havia d’haver aprofitat aquesta legislatura per abordar amb una actitud i un mètode semblants un conjunt de qüestions de caràcter institiucional que Catalunya tenia i té pendents. Reporto aquí, a l’encapçalament de l’article el cas de la Llei dels expresidents perquè entenc que ara ja es pot dir que s’ha convertit en l’excepció que confirma la regla. Una regla dominada per una actitud intransigent, partidista i molt poc institucional, que ha impedit acords semblants en d’altres qüestions que ens haurien permès d’avançar temps i guanyar credibilitat.

El nostre Grup parlamentari, i d’altres segurament també, creia que el resultat de les eleccions de 1999 amb un empat virtual creava unes condicions òptimes per abordar aquestes qüestions i ens oferia a tots l’oportunitat de desencallar amb un alt sentit unitari qüestions de marc, quasi fundacionals, que era preferible aprovar amb l’acord de tots i sense l’unilateralisme partidista, que havia presidit moltes de les iniciatives en les èpoques de les successives majories absolutes de CiU. Preveient un canvi al Govern i un canvi de majories al Parlament, coneixent la retirada de Jordi Pujol, era lògic de pensar que la generositat política, la grandesa de mires i el sentit institucional de CiU obriria les portes a aquelles reformes sobre el marc i les regles del joc que hauria estat raonable de deixar resoltes. I no ha estat així. De tal manera que són ara qüestions pendents, situades en l’agenda política, no resoltes i tàcitament encomanades al futur Govern de la Generalitat i al nou Parlament.

Val la pena de fer-ne un llistat que no serà exhaustiu, però que en el seu conjunt és aclaridor. Em refereixo a la imprescindible i urgent reforma del reglament del Parlament, a la urgent i pendent, des de 1980, Llei electoral de Catalunya, a la divisió territorial de Catalunya que és un mandat Estatutari, a la nova llei de la CCRTV, que ha de garantir més l’eficàcia i, sobretot, la pluralitat dels mitjans públics de comunicació. També estem parlant de temes com la limitació de mandats, la idoneïtat dels càrrecs públics que s’han de nomenar per part del Parlament, la reforma de les lleis territorials de Catalunya o el reconeixement del paper institucional dels alcaldes en l’àmbit autonòmic. O també hi podem afegir el desbloqueig o la reforma en profunditat de la Sindicatura de Comptes, de l’Institut Català de Finances o de l’Escola d’Administració pública de Catalunya.

I és clar, no cal dir-ho, estem parlant, sobretot, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la reforma del qual no s’ha iniciat en aquesta legislatura simplement perquè CiU i Artur Mas no han volgut o no han pogut.

És evident que en alguna d’aquestes qüestions és més fàcil la generositat des de l’oposició que des del Govern. Però ara caldrà que el nou Govern tingui la generositat i la visió que CiU no ha tingut i caldrà també que CiU des de l’oposició apliqui la generositat i el sentit institucionals que fins ara ha negat. I això haurà de ser així, siguin quines siguin les majories que resultin de les eleccions al Parlament de la propera tardor.

Tot i que tot allò que CiU no ha volgut fer en vint-i-tres anys potser caldrà que el nou Govern ho acompasi, moduli i distribueixi al llarg de la propera legislatura, perquè de ben segur es trobarà molta altra feina per fer i en portarà molta més de programada, i alguna d´urgent i peremptòria per atendre necessitats dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que ja ho esperen.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LES OCASIONS PERDUDES