Joaquim Nadal i Farreras

INFORMACIONS D’ESTIUEIG

Avui / El Punt

L’estiu de 1936 es va publicar amb normalitat el número 3 de la Revista de S’Agaró que es venia al preu de dues pessetes. Amb un disseny modern i un dibuix a la portada ple de color i  evocació marinera. Sobre un fons blau de mar amb tres velers insinuats navegant se situa en primer pla una parella jove damunt d’una barca. Ella, lleument recolzada sobre la roda del timó i la botavara de la vela i, ell, assegut a la banyera amb samarreta de ratlles mirant-la amb displicència. La noia llueix una pamela, mostra la plenitud de la morenor al cos amb un top vermell amb pics blancs, sense tirants, cenyit al coll que deixa l’espatlla al descobert, i uns pantalons del blau del mar. A l’interior, els anuncis del Dique flotante, Pedro Rodríguez, Vins-xampany de Perelada, Air France o els hotels de la cadena Husa, només a tall d’exemple, embolcallen un contingut lleuger, crònica social i festiva, recull de lleure, i articles d’evocació literària o històrica com els de Josep Pla i Carles Rahola, dedicats, respectivament, a l’Hermós o a les velles llegendes de la Costa Brava, lluny, molt lluny del drama que viuria Rahola al final de la guerra.

Hem de pensar que el número ja estava tirat quan es van desencadenar els fets dramàtics de la sublevació militar del 18 de juliol de fa setanta-cinc anys. I, ara, amb la perspectiva del temps se’ns fa estrany el punt d’indiferència frívola que es podria inferir de la coincidència en el temps de la revista i la sublevació.

No va passar, en canvi, el mateix amb el setmanari Mirador, fundat per Amadeu Hurtado, i que va sortir des del 31 de gener de 1929 al 16 de juliol de 1936, “en què va deixar d’aparèixer a causa de les circumstàncies”, diuen Joan Torrent i Rafael Tasis. Aquest setmanari de literatura, art i política que dirigiria, primer Manuel Brunet i, més tard, Just Cabot va encetar una nova escola de periodisme de reportatge que en faria una publicació moderna i atractiva. Innovadora també. Aquí es van publicar una sèrie d’articles, variacions sobre l’estiueig que signava Josep M. Planes. Aquests articles i un conjunt més d’anys posteriors, també a Mirador, conformen la tria que ha fet Marc Soler i que ha esdevingut el llibre L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935, que acaba d’editar, a Barcelona, aquest mateix juliol de 2011 l’editorial Quaderns Crema. Marc Soler explica a la introducció de l’edició que ha preparat com “Mirador simbolitzaria el final de trajecte (tràgic) d’un període iniciat grosso modo amb l’embranzida de la Renaixença, que va continuar amb la saba fermentadora per tantes raons del Modernisme i la Mancomunitat, que va culminar amb la voluntat ordenadora –sovint un pèl ordenancista– i l’esperit cívic del Noucentisme, i que la Generalitat republicana, amb tots els seus defectes errors i mancances, no va ser a temps, ni li ho varen permetre, de consolidar”.

He esmentat al principi la Revista de S’Agaró perquè s’escau una continuïtat cronològica entre el final de Mirador i el número d’estiu de 1936. És el punt àlgid d’un final d’etapa en el qual molt incipientment convivien les formes clàssiques, més burgeses i benestants, de l’estiueig i els intents republicans de democratització i popularització del lleure, l’oci i les vacances en un assaig frustrat encara de transversalitat social, com passava amb les colònies, les ciutats de vacances, i els projectes educatius diversos que van fer eclosió en aquell moment creatiu. Glòria Soler apunta en el seu llibre L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (Ed. 62, 1995), amb fotografies de Xavier Miserachs, un lent declivi i continuïtat de les velles formes elitistes de l’estiueig, arrossegant-se fins als anys cinquanta, quan comencen a desvetllar-se fenòmens de popularització i massificació del turisme. Però el punt de ruptura estava servit i els vells testimonis d’abans de la guerra donarien pas, a partir de 1940, a una nova estètica a la mateixa Revista de S’Agaró, a tot el disseny del cartellisme turístic i al capteniment mateix d’alguns dels entusiastes divulgadors del turisme que, adaptant-se a les noves circumstàncies, fan aproximacions noves, de la mateixa potència evocadora, com per exemple, el llibre de Josep Pla que l’editorial Destino estamparia l’any 1941 amb el títol de Costa Brava. Guía general y verídica, amb pròleg d’Alberto Puig Palau i que amb el temps donaria peu a una sèrie successiva de guies de la Costa Brava amb el segell de la literatura inconfusible i la minuciositat descriptiva, adjectivada i cromàtica dels paisatges, de la ploma i de la prosa de Josep Pla.

Abans, però, i per al període de 1929 a 1935, el llibre que hem esmentat ens transporta als grans centres d’estiueig amb els articles de Josep M. Planes sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, i les aproximacions més urbanes, més en l’estil de la “Boullabaise barcelonina” de Ricard Opisso, dels banys de Sant Sebastià (Joan Soler), Montgat en la visió de Manuel Amat i la més detallista de Jaume Passarell, Castelldefels, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols (Manuel Amat), Tossa de Josep Palau o la Barceloneta d’Andreu A. Artís. Aquest ens acosta també a la festa major de Gràcia, i Jaume Passarell fa incursions d’una gran força evocadora sobre Granollers i el Vallès, o sobre un diumenge a l’escullera i l’univers divers d’humanitat que s’hi concentrava, o l’aire universal de festa major d’envelats i gallarets del quinze d’agost.

La segona part, amb articles, ara de més actualitat, de Carles Sentís i Manuel Amat sobre Eivissa, Mallorca i Menorca i el paper dels catalans a les illes, completa el quadre del conjunt.

Desfilen per tots els articles, més enllà dels primers dedicats al turisme “més distingit”, el conjunt bigarrat i multicolor de les casetes  i dels establiments de bany, dels diumenges amb tren a la platja, dels dinars i les gramoles i els gramòfons després de les migdiades, dels canots i els autoòmnibus, de les evasions i les efusions d’una població que fugia de l’aglomeració per acostar-se a la natura i el lleure concentrats.

De fet, unes “informacions d’estiueig”, un periodisme de primer nivell, que condensa la crònica d’una transició final de l’elitisme selectiu i el lleure popular a les formes de la massificació que arribarien d’immediat.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437010.html

22 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a INFORMACIONS D’ESTIUEIG

PÁGINAS BLANCAS

Diari de Girona

La Companyia Telefònica ha dominat durant dècades de forma pràcticament monopolística el mercat de les telecomunicacions a Espanya. Ara, molt tímidament, han començat a sortir-li competidors. Per tal de reaccionar davant d’aquesta nova competència la companyia ha iniciat ja fa uns anys un ampli procés de reestructuració. Ha creat unitats de negoci i empreses de serveis i ha concentrat les seves activitats de tal manera que s’ha perdut la vella estructura de delegacions provincials. Sovint algunes comunicacions i serveis de Telefònica en relació a Catalunya passen ara per Saragossa.

Tot això, d’entrada, no és ni bo ni dolent. Tot depèn de com s’aplica i de com repercuteix en el servei. Si es milloren les prestacions, si la informació és més fiable, si el tracte és més atent i personalitzat, si la proximitat de les informacions és més evident, podem parlar d’una millora. Si passa el contrari les coses han empitjorat. La meva modesta opinió és que no han millorat. És possible que fruit de la diversificació de les prestacions i de la dimensió del mercat, el conjunt de persones ateses hagi augmentat moltíssim. Però crec que no tothom es pot sentir satisfet. La resposta a consultes que plantegen un problema lingüístic, onomàstic o toponímic, no és sempre satisfactòria. I no ho és perquè segons qui atén la trucada és molt difícil que assumeixi amb naturalitat allò que és natural. Hauria de ser natural. Localitzar números amb referències a carrers tampoc no és més fàcil i hauria de ser-ho.

No plantejo tot això per pur afany de queixa. Ho faig perquè si el preu de la globalització econòmica, si el preu del creixement de les empreses espanyoles, és la pèrdua de qualitat d’algun servei, caldria com a mínim plantejar-se l’antídot i les solucions.

Passem a un exemple concret que és el que dóna títol a aquest article. La nova i més recent edició del famós llistí de telèfons. El que ara per contrast amb d’altres edicions s’ha denominat Páginas blancas. La nova edició d’aquest any es presenta en portada amb un exuberant dibuix de Mingote. Res a dir del dibuixant. Té el seu estil i fa la seva feina. Però sí que es pot discutir l’oportunitat i l’eficàcia. Des d’aquest punt de vista jo opino que s’ha perdut una oportunitat i que s’ha perdut malgrat que hi havia diversos antecedents. És veritat que en alguna ocasió s’havia optat per portades anodines de color verd o blanc i prou. Però també és veritat que en moltes altres ocasions s’havia optat per incloure en portada algunes fotografies de punts d’interès monumental o paisatgístic. Em sembla una solució més adient que el dibuix més propi d’un magazine que d’una guia telefònica. Promoure les belleses naturals de cada província em sembla més adient i més oportú.

És clar que potser Telefònica ha pensat que les fotografies tenen un preu i que ells no han vingut al món per fer publicitat gratuïta. Però si aquest és el plantejament és molt evident que hem anat subvertint els valors i construint una societat molt poc constructiva i solidària.

Trobo que tornar a una política de proximitat i de personalització seria una bona decisió i repercutiria també en el prestigi i l’eficàcia del servei telefònic.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

9 Agost 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a PÁGINAS BLANCAS