Joaquim Nadal i Farreras

LA COLÒNIA ESCOLAR DE 1928

Diari de Girona

Fa unes setmanes vaig comprar a l’amic Joan Cortès un llibre datat a Girona l’any 1928: Memoria de la colonia escolar organizada por el diario “El Autonomista”. Aquest opuscle, editat amb elegància i sobrietat, em va cridar doblement l’atenció; primer pel seu contingut i després per la dedicatòria autògrafa de l’exemplar que vaig adquirir: ”Al culte i estimat amic Manuel Ainaud, amb tot l’afecte, C.Costal”.

Vaig fer el que faig amb tots els llibres que és una passada ràpida de principi a fi, sense llegir, gairebé només fent un cop d’ull al contingut:fotografies, quadres, fixant de tant en tant l’atenció en algun paràgraf que em cridés l’atenció. Deixant escolar les pàgines en un moviment instintiu del polze aguantant el caire de les pàgines i una lleugera pressió dels altres dits de la mà per darrere per fer córrer les pàgines en un moviment quasi mecànic. De seguida, la vista es va fixar en la darrera pàgina que contenia l’inventari dels objectes propietat de la colònia escolar. Un inventari modest compost de “seis camas, depositadas en la casa ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols, un cobertizo para la playa, una caseta de baño depositado en “Banys de S’Agaró”, un juego de croket, una pelota de futbol, tres cuerdas, un botiquín, un paquete de papel de cartas, un paquete de papel secante, dos cajitas de plumas, noventa mangos de pluma, once lápices, dos libros de lectura, cuatro banderitas”, i signen aquest modestíssim inventari a Girona, el mes de setembre de 1928, els senyors Darío Rahola, Casiano Costal, Miguel Santaló, José Mª Dalmau, Mariano Julià, Carlos Rahola. Tot en castellà, els noms inclosos, en plena dictadura, però noms il·lustríssims del republicanisme gironí i de la intel·lectualitat local dedicada a la literatura, la història, la pedagogia, el periodisme, la medicina o la geografia.

Vaig anar de seguida a buscar el fil de tota la Memòria per tal de copsar els detalls d’una organització que havia cridat a la contribució les millors voluntats de la ciutat.

Em vaig adonar tot seguit de la dimensió ciutadana i pedagògica de la colònia i del conjunt d’expectatives i solidaritats suscitades per una proposta del diari, que va comptar de forma immediata amb aportacions molt diverses. Fruit d’una proposta de Joaquim Pla, el diari va fer el salt de la proposta inicial de fer una colònia de nois a plantejar una colònia mixta de nois i noies. Concretament, 32 noies i 35 nois d’entre 9 i 12 anys, acompanyats de 7 mestres, van viure a Sant Feliu de Guíxols, a l’hotel Murlà, del diumenge 5 d’agost al dijous 30 d’agost. El cost de la manutenció va ser de quatre pessetes per persona i quatre més per rentar, planxar i cosir la roba. El menú diari integrat per:  a l’esmorzar cafè amb llet, xocolata i pa; al dinar sopa, carn d’olla, carn o peix i postres, i al sopar sopa, verdura, llegums, carn o peix i postres.

El metge Laureà Dalmau i el pediatre Pompeyo Pascual s’ocuparien amb el mestre Enric Adroher de la selecció dels nois i noies a totes les escoles de la ciutat, tant les públiques com les privades, buscant en aquestes darreres, pel fet de ser de pagament, només els nois i noies que per raó de la seva situació econòmica tinguessin matrícula gratuïta, i tindrien cura de fer les corresponents exploracions mèdiques. En aquest cas es va mesurar la talla, el pes i la capacitat pulmonar de cada nen o nena i es va tornar a mesurar al final de la colònia amb resultats molt positius, en una línia de les teories higienistes molt de moda a l’època i amb resultats ben plausibles en tota la xarxa escolar catalana.

Així, durant unes setmanes amb Cassià Costal de director, Maria Bofill de sotsdirectora i amb els mestres Pilar Llavanera, August Vidal, Enric Adroher, Dolors Cortada i Rosa Ripoll, aquests nens i nenes de Girona van conviure en un ambient on es combinaven el cant, els jocs, el bany, les excursions i els exercicis intel·lectuals.

El llibret dóna compte del més petit detall; de quants alumnes van aprendre a nedar, de qui s’enyorava i se’n va haver d’anar, de quantes hores dormien, etc. I aporta la nòmina pormenoritzada, amb noms i cognoms, de tots els components de la colònia.

I, finalment, explicita amb agraïment totes les col·laboracions ciutadanes, que són un compendi de la Girona de l’època, amb aportacions molt diverses de tota la societat civil i del món del comerç i de les professions liberals. Hi ha una llarga relació de totes les aportacions econòmiques, i el detall interessant de les aportacions en espècie que em sembla adient de reproduir: “El pintor Sr. Aguilera ofreció un equipo de dibujo para cada colono, un cuadro al óleo y el dibujo de una tarjeta para el día del festival. El catedrático de instituto Sr. Pastor y Barón ofreció también un cuadro al óleo. Las señoritas alumnas de la academia Aguilera ofreciéronse para confeccionar los vestidos de los colonos. El Sr. Comadira ofreció tela para vestidos de los colonos a precio de factura. El Sr. Regás ofreció el Teatro Albéniz para la organización de un festival pro-colonias. El Sr. Batallé (Casa Rey) concede gratuitamente tela para 20 delantales. La Agrupación coral del centro de Unión Republicana y la sección dramática del mismo se ofrecen para un festival a favor de las colonias. El Sr. Farró entrega un par de alpargatas para cada colono. El Quinteto Emporium, dirigido por el Sr. Sobrequés se ofrece para todo cuanto sea necesario. El Sr. Perich entrega un juego completo de croket, tres combas y una pelota de foot-ball. Els Sr. Audouard ofrece gratuitamente sus servicios de odontología. La casa Baranger entrega un estuche con tres pastillas de jabón para cada colono. El Sr. Cros ofrece un sándwich a cada colono el día de la partida. La compañía de los Ferrocarriles Económicos S.A. ofrece el transpporte gratuito de la colonia. La orquesta Girona se ofrece para tocar sardanas, el Orfeó Cants de Pàtria se ofrece para un festival, Dª Raimunda Crehuet de Ribas entrega un sombrero para cada colono. El Sr. Audouard (hijo) ofrece sus servicios farmaceuticos gratuitos en San Feliu de Guíxols. El Foment de la Sardana se ofrece para la organización de un festival pro colonias. La farmacia Ribas entrega un botiquín. La fotografía Lux ofrece fotografiar en grupo toda la colonia y entregar una foto a cada colono. Radio Barcelona dirige un llamamiento a los radiooyentes de festival procolonias. El Sr. D. Mariano Viñas ofrece el transporte gratuito de la colonia tanto de ida como de vuelta. El pleeno de la sección de damas protectoras del ropero escolar entrega a cada colono una bolsa con dos toallas y un peine (niñas) y un cepilo (niños). Y el Sr. Ferrer, floricultior de Llansà, envia el mismo domingo 5 día de salida de la colonia, una caja grande llena de claveles que son repartidos a colonas y maestras”.

He cregut que pels temps que corren, vuitanta anys més tard, ara en plena crisi però en una societat molt diferent i acostumada a l’abundància i a viure sense limitacions, tenia molt sentit posar negre sobre blanc el context, les limitacions i l’esforç de solidaritat que va representar l’organització singular d’una colònia. Ara que tenim les prestacions que tenim no sobra gens una mirada enrere i situar-nos a com eren les coses només fa vuitanta anys. Alguna lliçó n’hauríem de treure.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009032700_4_322700__Opinio-colonia-escolar-1928

27 Març 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LA COLÒNIA ESCOLAR DE 1928

GIRONA CULTURA

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada vam coincidir a esmorzar, al Bau-bar de la plaça de la Catedral, l’alcaldessa de Girona Anna Pagans i jo. L’Anna em va mostrar i em va donar amb evident entusiasme i una gran il·lusió un exemplar, tot just sortit del forn de la impremta, de Girona. Cultura, gener-juny de 2009, amb tota la programació de les activitats culturals dels diversos centres de la ciutat. També em va donar una publicació de format semblant i amb un contingut concentrat en Teatre, Música, Dansa del primer semestre de 2009. Totes dues publicacions es complementen, i agrupen totes les activitats, primer per centres i equipaments, i finalment, la primera, amb un índex general que és un “Calendari d’activitats” ordenat cronològicament, i la segona amb un “Índex cronològic i per espais,” que recull també l’evolució de tota l’activitat al llarg del primer semestre de l’any.

Estic segur que l’entusiasme discret de l’alcaldessa deu ser també compartit per la Lluïsa Faxedas, tinent d’alcalde de Cultura i Educació i per la Carme Sais, cap de la mateixa àrea. Tres dones i un destí, potser podríem dir. O, simplement, tres dones amb un objectiu comú compartit per moltíssima gent: fer de la cultura un autèntic motor i revulsiu de la vida ciutadana, del pols cívic, de l’ànima col•lectiva de la ciutat. Ja fa molt temps que s’ha convertit en un paradigma contemporani la idea que invertir en cultura és invertir en futur. I aquí en tenim una bona mostra.

Les dues publicacions que comentem són un bon instrument de difusió, un compendi adequat, una guia eficaç per circular per l’entramat riquíssim i divers de la vida cultural de la ciutat, un inventari contundent que ens posa al davant de forma panoràmica mig any de vida cultural. Pot semblar una qüestió molt elemental i ho és. Aquestes dues guies semblen dues obvietats en el panorama ciutadà. Però tinc el convenciment que darrere d’aquesta obvietat, de la constatació que ens és útil, de la impressió aparent que sempre ha existit, hi ha una feinada invisible de coordinació i d’integració, de recopilació de dades, de planificació de la feina que molt pocs s’imaginen. Màxim si pensem que sovint es planifica a més curt termini, que la multiplicitat de les iniciatives és gran i que encara no hem superat del tot una manera de fer que ens porta sovint més a la improvisació precipitada que a la planificació. Però ara tenim una pauta, un marc, una referència general que agrupa els grans cicles, els programes de llarga durada, les propostes que ja s’han fet tradició.

Amb aquestes guies a les mans podem constatar que la política d’equipaments s’ha omplert del tot d’activitat, que els contenidors magnífics que té la ciutat, s’han omplert de vida i que vessen de dinamisme. Som lluny ja dels temps en què els actes culturals eren minoritaris, en què sempre les mateixes persones es multiplicaven i es trobaven a tot arreu. La política cultural de l’Ajuntament de Girona i de tota la societat ha anat a buscar els seus públics i ha definit un projecte en construcció. Un itinerari permanent de recerca i interacció entre la producció, la creativitat i el consum de cultura fins a trencar el vell motllo dels que es pensen que la forma domina sobre el fons i que el model encara s’ha d’omplir i és només pura façana. L’Anna Pagans mateixa em comentava amb un punt de somriure a la boca com la programació de l’Auditori ha evidenciat que hi havia un públic a Girona i a tota la demarcació per a la música de qualitat i que ha fet que les ocupacions de la programació siguin altíssimes.

Així, en el conjunt de les biblioteques del servei municipal es detecta una activitat formativa i informativa permanent, que té potser l’expressió més visible en la programació de “La ciutat dels llibres” o en “El menú de l’escriptor”. Les biblioteques esdevenen focus d’irradiació d’activitat sovint moguda pels mateixos lectors que amb la seva demanda generen l’activitat. A Bòlit, Centre d’Art Contemporani, la definició de projectes de recerca i de producció en art contemporani és el símbol més evident d’un projecte en construcció que no espera a disposar del nou centre per programar.

La Mercè ha esdevingut de fa temps un referent solidíssim, una casa de cultura de la ciutat. El “Girona Truffaut” manté una punta de llança a l’antic Cinema Modern, i gràcies a l’ànima hiperactiva del col•lectiu de crítics de cinema ofereix activitats al voltant del cinema que han de créixer i consolidar-se en confort i ambició en el futur. El Museu del Cinema és ja un clàssic ciutadà i català, que avança propostes amb pas ferm i que formula, des de les adquisicions l’ampliació de la col•lecció Tomàs Mallol, i des de les activitats un camí per fer present al nostre món el cinema com un element indestriable de la societat contemporània. El Museu d’Història de la Ciutat destil•la activitats pausades i pautades al voltant de les col•leccions i ens convida a recorreguts i itineraris per la història de la ciutat. El Call de Girona conserva aquell punt d’intimitat discreta que busca refugi en la vida cultural de les societats i de les persones, i que segueix les petjades dels gironins del passat que el centre investiga amb profunditat i professionalitat.

I per altra banda, la constatació que el Teatre Municipal de Girona, el Teatre de Salt, l’Auditori Palau de Congressos, l’Auditori de la Mercè i la sala “La Planeta”, conjuntament amb “El Canal. Centre d’Arts Escèniques de Girona i Salt” programen i produeixen insistentment fins a fer de Girona un referent Catalunya enfora i un atractiu per a la ciutat. El conjunt que se’ns ofereix és emocionant. Té un gruix excepcional i respon a una feina acurada i constant.

La màxima emoció, l’exponent culminant de la cultura dels sentiments i de la memòria l’haurem de situar en els actes, al voltant del 13-15 de març, dedicats a Carles Rahola. Setanta anys més tard Girona es vindica amb la cultura i enfonsa les seves arrels en la memòria per deixar constància que només l’assumpció del passat i el reconeixement de les nostres febleses col•lectives ens podrà donar un futur sense ombres, amb la pau que Rahola volia als jardins de la ciutat i a tots els racons del món.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009013000_4_311591__Opinio-Girona-cultura

30 gener 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA CULTURA

UNA NOVA HISTÒRIA DE GIRONA

Diari de Girona

L’Ajuntament de Girona acaba de publicar el volum 6 de la sèrie d’”Història urbana. Reconstrucció cartogràfica”. En aquest cas es tracta d’un segon volum d’un treball extens i innovador sobre el trànsit de la ciutat de l’època de Carlemany (785) a la mort de la comtessa Ermessenda (1057). És el resultat d’anys de dedicació i recerca per part de Josep Canal i Eduard Canal de l’Associació Arqueològica de Girona i de Josep M. Nolla i Jordi Sagrera de la Universitat de Girona. Amb anterioritat havien abordat Els jueus i la ciutat de Girona (1995), La ciutat de Girona l’any 1535 (1995), La ciutat de Girona en la primera meitat del s. XIV (1998) i El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV (2000).

És un treball imprescindible i amb molt pocs precedents en el món. Disposem ara d’una base de dades extensíssima sobre la societat i l’urbanisme de la ciutat. Qui era la gent que hi vivia, com es deia, a què es dedicava, com s’organitzava, com es governava, quines transaccions feia. I podem trepitjar terreny sòlid a l’hora de dibuixar l’evolució de l’espai urbà.

En primer lloc sabem com evoluciona des de l’antiguitat la relació entre la ciutat i el seu territori. En definitiva, com evoluciona la mateixa noció de ciutat des dels temps fundacionals, l’evolució en època romana, la consolidació com a cap d’un territori que en depenia i que s’inscrivia en l’organització territorial romana. I com més endavant la crisi d’aquesta organització, l’impacte del cristianisme, la disposició d’una seu episcopal en fan una ciutat de rellevància i poder en l’esquema organitzatiu visigòtic fins que els trasbalsos del segle VIII configuren ja una situació totalment nova en què la ciutat es cenyeix al recinte fortificat i els suburbis més enganxats extramurs, en un terme reduït que es defineix per l’àmbit que dibuixen al seu voltant la geografia parroquial i la de les villae de l’entorn en la consolidació d’un territori de caire municipal que perduraria en molt bona mesura fins ben entrat el segle XX. El pas de la ciutat antiga a la ciutat feudal subratlla i reforça el pes i el paper de la fortalesa, de la fortificació, del nucli urbà en sentit més estricte, definit més ara com un centre de poder que com un centre d’administració. L'”encastellament” del poder, en una ciutat que acabaria disposant en la seva geografia urbana de tres castells (Sobreportes, Gironella i Cabrera) coincideix progressivament amb el distanciament físic del poder del comte, l’afirmació física i espiritual i fiscal del poder de l’església (episcopal i catedralícia, és a dir, canonical) amb una profunda empremta urbana i la lenta aparició d’un poder civil i ciutadà que es configura amb lentitud en els segles centrals de l’Edat Mitjana. El pas de cap de frontera a clau del regne (del segle VIII al segle XIV) determina la fi de la flexibilitat i l’òsmosi amb el territori, i fixa els límits territorials i polítics d’una nova administració que es dibuixarà lentament.

Però aquests aspectes territorials, de límits, són només l’aperitiu per anar perfilant la cronologia i la geografia dels canvis urbans de la ciutat. L’espai físic dels assentaments, la relació entre els cementiris extramurs, les esglésies, el paper del sepulcre i la seu de Sant Feliu, la definició d’una única catedral fora muralla durant segles fins a la decisió primer de fer compartir la seu episcopal a dins i a fora, la utilització del temple romà per a aquesta funció, la utilització de les dues plataformes del fòrum per a bastir en una trama molt sòlida les primeres modificacions de la quadrícula romana. Els suburbis al nord, al sud i a l’oest de la ciutat (Pedret, Sant Pere de Galligants, Sant Feliu, Sant Daniel, Mercadal,…). L’ocupació progressiva de l’Areny de l’Onyar, la construcció de cases adossades primer a les escales del temple, més tard a la muralla, a les Ballesteries, finalment la Rambla i el nou front del carrer Ballesteries.

Per damunt de tot destaca la novetat excepcional de la identificació d’un eixample carolingi a l’est de la Catedral, definit, delimitat, apamat, reconstruït. Un eixample que s’emmarca en la identificació de les quatre etapes més bàsiques de la configuració de les muralles de la ciutat. Fundacionals, refetes el 300, refetes i parcialment ampliades entre el 790 i el 801, i refetes i ampliades al segle XIV. Refetes vol dir reforçades, eixamplades, recrescudes; i ampliades vol dir que van anar a buscar uns límits diferents. Per això l’acció urbanitzadora i fortificada dels voltants de l’any 800 adquireix tanta rellevància. Primer perquè deixa a l’interior del recinte les antigues muralles ara superades, segon perquè atorga sentit de novetat radical a tot el recorregut des de la torre Cornèlia fins al castell de Gironella i, tercer, per l’espectacularitat de les obres que calgueren per tal de dibuixar un nou pla, una nova plataforma a l’est del fòrum. Aquí, més endavant, amb la canònica i la nova catedral es posaria a prova l’enginy i la capacitat constructiva a l’hora de definir l’obra civil que fonamentaria tot el conjunt d’edificis eclesials que engolirien sencer aquest eixample carolingi, origen autèntic dels límits nous dels futurs recintes catedralicis.

No puc seguir en un article breu la magna aportació del conjunt que representen aquests sis volums. En faria, com ja he corregut el risc que em passi, una síntesi massa matussera.

Només vull dir que tot és ara molt més clar, més atractiu, té una lectura més coherent. D’ençà d’aquests treballs Girona es llegeix i s’entén més bé.

Però sobretot vull fer una reivindicació. Aquest treball seria a França, a Itàlia, a Anglaterra, a Bèlgica o a Alemanya, un treball de moda, una referència constant. No vull caure en cap mena d’autocomplaença provinciana. Més aviat em vull doldre que un cert aïllament del nostre món acadèmic i cultural, manté aquestes aportacions en circuits només per a iniciats o en un nivell de divulgació quasi clandestina. Segurament ha arribat l’hora de la difusió, de la propaganda, de l’edició de tota la cartografia en un a carpeta apart. En un esforç addicional per fer entrar pels ulls totes les capes successives de Girona. I ha arribat el moment de situar aquesta aportació en els circuits més amplis de la divulgació i de la premsa per tal de fer justícia a un model sense precedents. Reclamo ara i aquí per a en Josep Canal, l’Eduard Canal, en Josep M. Nolla i en Jordi Sagrera, les festes que els farien a fora.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

24 Desembre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a UNA NOVA HISTÒRIA DE GIRONA

MIQUEL MARTÍ I POL A GIRONA

Diari de Girona

El dimecres 10 de novembre es va fer a Girona un acte entranyable, emotiu i càlid. La Fundació Valvi havia organitzat un acte d’homenatge a Miquel Martí i Pol en vigílies del primer aniversari de la seva mort. Aquell dia, sota la conducció d’en Joaquim Vidal, ànima senzilla i cor generós, es va inaugurar una sala polivalent amb el nom del poeta, es va presentar un llibre d’haikus inèdits i fotografies de Montserrat Sans, Creix el silenci, Perspectiva editorial, 2004, i un bust en bronze obra de l’escultora Ció Abellí.

Vull ressaltar en primer lloc el fet amb pocs precedents a la ciutat d’una iniciativa netament privada a favor de la cultura i de la creació de nous espais i equipaments culturals. Passo per alt el conjunt de parlaments i voldria posar tot l’èmfasi en l’eficacíssima recitació que Cristina Servià va fer acompanyada al contrabaix per Mònica Serra de textos de Miquel Martí i Pol, desgranats a partir de paraules clau senzillament ressaltades en una pantalla conduïda per en Quim Curbet a partir d’un subratllat en color de la lletra de l’encapçalament de cada mot successiu.

La mirada, l’expressió corporal, el moviment dels llavis, un subtil moviment de les mans acompanyaven un darrere l’altre els versos. Mònica Serra trencava el risc de la monotonia amb la veu sorda de les cordes del contrabaix, i l’entonació només insinuada amb la boca closa, de la música cantada.

Un acte senzill però eficaç que va aplegar amics del poeta, lletraferits de la ciutat, amics d’en Quim Vidal i que va deixar un bon regust de boca.

Mirant enrere em van venir al cap les meves trobades amb Miquel Martí i Pol, alguna escadussera a Roda de Ter, tres vegades a Girona. A Roda per veure la curiositat immensa, la humanitat total, l’alegria dels ulls d’un cos cada vegada més vençut.

A Girona amb motiu d’un dinar plegats al Cipresaia, un sopar sorpresa al Centre Cultural La Mercè, en un acte d’homenatge auspiciat pels seus amics i impulsat per la Caixa de Girona, i molt especialment amb motiu del Pregó de Fires de l’any 1988, que l’Ajuntament va encarregar a en Lluís Llach i que en Lluís va voler compartir amb en Miquel.

El dinar recupera ara actualitat, no només per aquest primer aniversari, sinó perquè el manuscrit del dia 16 de desembre de 1988 obre, de capçalera, el dossier que L’Avenç li dedica. Narcís-Jordi Aragó, en la seva Guia literària de Girona recull aquells versos mig perduts en el llibre de dedicatòries del restaurant Cipresaia, i ara ressonen més alts tot i que fragmentats en aquesta obertura que els dóna rellevància de portada. En Miquel va voler veure i conèixer de prop els canvis i les transformacions que feia la ciutat, i després es va deixar endur per la inspiració dels carrers i de les llambordes fins a reiterar el desig de tornar. Va tornar, menys del que ell hauria volgut, però va anar tornant, i així ho va dir en un altre poema del 23 d’abril de 1999.

El sopar va ser un acte lluït i intens. S’hi va sumar molta gent i sota la volta gòtica de la Mercè tots vam viure la vibració d’un homenatge merescut, que va coincidir amb l’exposició Miquel Martí i Pol. 70 anys, que la Fundació Caixa de Girona va organitzar del 19 de març al 30 d’abril de 1999, amb un magnífic catàleg coordinat per en Xevi Planas.

Però per a mi, el motiu de màxima satisfacció fou el Pregó de Fires del 28 d’octubre de 1988. En Miquel va adaptar el seu text a la música de Damunt d’una terra i en Lluís hi va posar tota la força de la música i la veu. La ciutat reconeixia en el pregoner la seva fidelitat de molts anys a la cita del Teatre Municipal i en Lluís feia mostra d’amistat sincera a les seves arrels, la seva família, els seus amics, i tota la ciutat. Hi ha una fotografia d’aquell pregó, en Miquel i jo riem moltíssim. Deu ser en el moment de l’estrofa que diu:

“Preneu bon exemple del batlle
que si no s’espatlla,
i esperem que no,
en comptes de pujar-la dreta
cria una panxeta
d’allò més bufó”.

Vam riure de grat i d’aquell riure deixat anar en Miquel en va guardar sempre un record molt viu, que donava peu a freqüents comentaris.

A vegades em fa un punt d’angúnia l’ús i abús que es fa de la poesia d’en Miquel. És una poesia que ha traspassat la frontera dels llibres i circula de mà en mà i de boca en boca, en actes públics, discursos polítics, recordatoris, funerals, casaments, comunions, aniversaris. És, fins i tot, una difusió descontrolada, espontània, no retribuïda, lluny dels circuits dels drets d’autor, lluny a vegades potser de la mateixa voluntat de l’autor. Però, en canvi, significa que Miquel Martí i Pol ha trencat motlles i fronteres, ha saltat el riu de la difusió restringida, ha esdevingut poesia popular, d’ús freqüentíssim, d’abast molt general. És una poesia per a l’amor i per a la mort, és una poesia per a la vida. Els poemes s’escapen dels llibres, i volen amb llibertat per tots els racons de Catalunya. Algú pot pensar que és una banalització de la poesia. Però és sobretot un homenatge i un reconeixement continuat i popular, és una col·lectivització en estat pur de la literatura. És una interpel·lació a la paradoxa d’aquells que quan la cultura no assoleix una difusió àmplia se’n queixen i quan l’assoleix es fan el desmenjat.

El vitalisme de Miquel Martí i Pol ha desfet aquests miraments i ha posat en evidència els falsos plantejaments de la paradoxa, tot i que potser en la seva singularitat sigui ara l’excepció que confirma la regla.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
 
(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 249-252)

26 Novembre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a MIQUEL MARTÍ I POL A GIRONA

EL RESCAT DE LA VIDA MEDIEVAL

Diari de Girona

En alguns ambients ja era coneguda la tesi doctoral de Sandrine Victor. Ens en va oferir un tast emocionant i viu al claustre de l’arxiu de Sant Josep en una conferència que no em vaig poder estar de glossar en un article publicat en aquest diari el 9 de març de 2003. Ara, però, l’Ajuntament de Girona ens ofereix l’edició d’aquest treball en la col·lecció d’Història de Girona amb el número 34. Sandrine Victor: La construcció i els seus oficis a la Girona del segle XV. Girona, Ajuntament, 2004.

Qui va fer els edificis que es van construir al segle XV? On vivien, quan cobraven, d’on venien, qui eren? Com vivien els obrers de la construcció en una ciutat que ja havia passat els seus moments culminants d’eufòria i administrava els anys de crisi, de guerra i de fam del segle XV? Sandrine Victor segueix amb una aproximació més monogràfica la petjada que ha deixat i el camí que ha assenyalat el seu mestre Christian Guilleré amb el seu magnífic treball sobre la Girona del segle XIV.

Una ciutat institucionalment ja molt travada amb el bisbe i els canonges dominant la vida religiosa i la vida material d’una part important de la ciutat, i els jurats administrant l’emergent vida civil a l’ombra dels altres poders i sota l’empara o la pressió fiscal del rei. Uns i altres defineixen l’impuls més públic al desvetllament urbà de la ciutat amb projectes diversos des de les muralles amb la seva ampliació del Mercadal o del carrer del Carme, els ponts de pedra entre les dues ribes de l’Onyar o el pont nou a Pedret, l’embelliment de la plaça de la casa de la ciutat i la reordenació de la seva relació urbana i volumètrica amb el carrer dels Ciutadans. Nous murs, nous arcs, noves voltes, noves cases. I l’impuls monumental decisiu a Sant Feliu, fent avançar la volta gòtica i les capelles, el monestir de Sant Daniel en el dormitori i el Claustre o la Catedral amb l’execució de tota la complexitat del salt de les tres naus a la nau única, decidit a les primeries del segle però executat a ritme d’obra de la seu al llarg de moltes dècades.

Amb pedra de Pedret o de les Pedreres, traginada amb carretes tirades per bous o arrossegada per mules, amb fusta de pi, de roure o de faig transportada pel riu, amb sorra i calç preparada arran mateix, amb les eines i l’aixopluc a la llotja es va definint l’àmbit de les obres, la seva dimensió, i el dinamisme difícil de copsar ara de l’obra en marxa. Com es treia amb serres la pedra de les pedreres, com es treballava la pedra només desbastada, l’escalaborn, i s’anava modelant en totes les tipologies de peces necessàries per abordar els processos constructius més complexos.Com es feien els cantons, els cantons picats, les pedres de fills, les pedres principals, les pedres de motlle. I amb quines eines es feia. Serres, pics, escodes, tallants, picoles, escarpes, gúbies, broques.

En el procés constructiu de la Catedral com s’instal·laven les bastides i els bastiments, on han deixat petjada, com només se’n detecten a les parts altes de la fàbrica i com això pot tenir a veure amb l’aprofitament com a suport bàsic de bastides interiors de la catedral romànica.

Però tot això i els preus que costava tot i ser il·lustratiu i alliçonador no és res al costat del gruix central de l’aportació. El corpus, la nòmina, l’inventari de 2458 cognoms d’obrers relacionats directament en el segle XV amb els treballs de la construcció. Noms i cognoms, perfils humans rastrejats en els contractes i en els testaments, en els encàrrecs o en els llibres d’obra. Cognoms d’entre els quals Sandrine Victor ha pogut detectar sis dones obreres, manobres, a sou igual que els homes. D’aquests 2458 de 545 sabem on vivien i d’on venien. Així sabem que 373 de Girona,123 de Catalunya,13 de zones limítrofs de Catalunya, 27 de França, Florència i Alemanya, 7 de la resta de la península. I sabem ara que 30 eren orfebres, 37 bracers, 16 calcinaires, 8 carreters, 26 corders, 31 esclaus, 143 ferrers, 221 fusters, 568 manobres, 65 pedrers, 62 picapedrers, 89 pintors, 280 transportistes, 141 persones diverses, 215 obrers no situats.

Ara ja podem parlar no només d’Antoni Canet, Pere Sacoma, Guillem Bofill o Guillem Morey. Ara podem parlar de la Miralla de 1460, de la Margarida Miralles, de la Marthoria Berneda, o dels casos analitzats amb més detall de Joan Prat, Antoni Llop, Francesc Llorenç, Francesc Bofill o Pere Cipres. Ara sabem que en el capitell de la Catedral on el bisbe fa una “visita d’obres” i contempla el treball de dos picapedrers, que tant sovint i per diversos autors, s’ha agafat com a símbol, hi batega una ànima. La vida d’una ciutat feta per milers i milers de ciutadans treballadors fins ara anònims i ara i per al segle XV en disposició de rebre un nom cadascun que figura a l’inventari pacient i eficaç de la Sandrine. Ha començat una nova dimensió de la Història de Girona. I potser només podia començar com tantes altres coses a Girona, pel segle XV.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

1 Octubre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL RESCAT DE LA VIDA MEDIEVAL