NO EN NOM DEL CATALANISME

El Periódico

[Aquesta és la versió extensa de l’article escurçat per a la publicació]

Hem arribat al congrés del PSC amb candidatures obertes. Aquest fet té la seva rellevància i té també els seus riscos. Seria rellevant si fruit d’un debat d’idees, de propostes, de programes la tria democràtica per part dels delegats fos efectivament la possibilitat d’optar entre propostes clarament diferenciades. Però el risc se situa en el fet que com que vivim en una societat que es mou en la immediatesa i per la simplificació resolem, a vegades, els debats a base d’etiquetes simplificadores. És el que ha passat en el procés final que porta al congrés que arrenca avui. Tots els analistes, encara ahir, apuntaven a converses entre alguns dels candidats per conformar un bloc catalanista.

L’accent en el catalanisme d’uns comporta, sens dubte, la negació  implícita del catalanisme de l’altre i posa els delegats, els militants, els simpatitzants, els votants, i els catalans en general davant d’una alternativa falsa i inacceptable. És veritat que aquest etiquetatge ve més de fora que de dins. Però també és veritat que des de dins i mirant cap enfora hauríem de deixar ben clar, d’afirmar amb rotunditat, que el PSC és, des de la seva arrel fundacional, catalanista. Que tots els candidats ho són i que tots pensen en la “sobirania de les accions i de les posicions del PSC”. Que el catalanisme del PSC, que la nostra voluntat d’erigir-nos en els fonaments del catalanisme d’esquerres, no és interpretat en exclusiva per ningú i que és justament l’amalgama que aglutina, que uneix, que fa fort el projecte de futur que es debatrà en aquest congrés.

El catalanisme és un moviment que ve de lluny i que és transversal; que en algun moment ha sigut interpretat amb voluntat excloent per projectes programàtics de la dreta catalanista, però que ha tingut, de forma creixent, en les esquerres catalanistes una font enriquidora d’ideologia en la qual l’emancipació nacional i la defensa d’una societat plural i diversa n’és l’element principal.

Durant més de trenta anys, el PSC ha fet una contribució decisiva a la modernització de Catalunya, a la seva cohesió social i a garantir la igualtat de drets i els compromisos amb els deures que han conduït a una societat permeable, on l’ascensor social ha funcionat amb eficàcia. Pot ser, justament, que l’arrel dels problemes actuals del PSC se situï en el fet que els canvis socials propiciats principalment per les polítiques de progrés hagin allunyat els sectors de les classes mitjanes emergents d’un partit que els va empènyer, i que ara, en canvi, no els acaba d’entendre i no els acaba de representar. L’espectre social, la majoria social que aspira a representar el PSC és justament la part més àmplia d’aquesta societat nova que entre tots hem construït. Responent amb propostes innovadores als problemes nous d’una societat nova.

El catalanisme d’avui és territorial, és social i és cultural. És també nacional.

El nostre catalanisme és el catalanisme de la Catalunya – ciutat; d’un país en xarxa. D’un país policèntric ben comunicat, equilibrat en les oportunitats i orientat a tenir cura del territori, del paisatge, dels valors ambientals, de l’equilibri i de la sostenibilitat si no esdevé una maleïda paraula que ho vol dir tot per acabar no comprometent a res. El nostre catalanisme és el catalanisme de la Llei de barris. Es fonamenta en els drets de les persones i els seus deures amb la col·lectivitat. Drets individuals i col·lectius, i deures cívics  que comprometen amb la col·lectivitat, amb el projectes comuns i compartits. Busca la cohesió social com a valor imprescindible; és a dir, la igualtat de gènere, la igualtat d’oportunitats, l’equitat, la sortida de la crisi amb esforç i sacrifici proporcionat als nivells de renda de cadascú, la voluntat de no deixar ningú enrere, la preservació dels serveis públics com a garantia màxima d’aquesta cohesió social construïda sobre bases no excloents. Un catalanisme que preserva i impulsa els drets lingüístics, la cultura i la identitat de Catalunya, el valor de la història i de la memòria i el valor encara més gran del futur construït sobre aquestes bases.

Un catalanisme que tracta també dels drets nacionals. Que afirma que Catalunya és una nació. Que proclama la necessitat del màxim autogovern.

Un catalanisme que el PSC ha de poder i voler exercir amb la “sobirania” que abans esmentàvem, sense hipoteques que laminin sempre els compromisos essencials del PSC amb Catalunya i els seus drets. Un catalanisme que permeti emergir sempre amb veu pròpia i amb posicions clares i ben definides en el debat, cada cop més esbiaixat, pels corrents sobiranistes, però cada cop, també, més desguarnit dels compromisos socials bàsics per construir una societat moderna, madura, justa i cohesionada.

Tota la vida he sigut i m’he sentit profundament i radicalment catalanista. Fa una colla d’anys era, fins i tot, considerat un nacionalista, i ho sóc si això vol dir només que Catalunya és una nació. Penso, però, com en el seu moment van compartir Einstein i Campalans que les paraules s’han d’emprar de forma ajustada i no abusiva, i que un ús abusiu n’accentua les connotacions equívoques o perilloses. El PSC ha de voler representar aquest catalanisme i una societat en què l’emancipació de les classes populars i treballadores vagi acompanyada pel reforçament i el reconeixement de les classes  mitjanes, i on l’espai social d’influència del PSC sigui aquest ampli espectre.

Em nego a acceptar una sortida d’aquest congrés que, com a conseqüència de l’etiquetatge,  pugui semblar que deixa el catalanisme com un sector minoritari i perdedor. El debat, si hi ha debat de candidats, no pot ser conduït des de l’eix del catalanisme perquè el catalanisme és de tots, ningú no se’l pot atribuir en exclusiva, ni en el PSC i ni fora, i el PSC és i ha de ser tot ell catalanista. Guanyi qui guanyi, el nou PSC serà catalanista i tindrà en el seu catalanisme la baula que lliga passat, present i futur.

PUBLICAT A: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/nom-del-catalanisme-1272276

LA VEU DEL PSC

El Punt Avui

Tothom sap que abans de final d’any el PSC ha de fer el seu congrés, ha d’aprovar després del debat la seva ponència-marc i ha d’elegir una nova direcció. Aquest darrer aspecte ja és molt conegut i és evident que hem de deixar passar les eleccions del 20 de novembre per començar a clarificar-lo.

En els temes de contingut ideològic m’agradaria que sortís envigorit un discurs socialdemòcrata que hagi abordat els temes de màxima actualitat que la crisi econòmica del món capitalista ha posat en primer terme. Si estem no només en un canvi de cicle sinó també en un canvi de model productiu, quins són els camins per sortir de la crisi, crear riquesa i recuperar la creació d’ocupació que són les qüestions bàsiques per restablir la confiança de la ciutadania? Quin és el límit de les polítiques de contenció i austeritat per no caure en la recessió i ajudar a la recuperació del consum intern? Com s’aborda la dimensió financera de la crisi i els moviments especulatius al voltant del sistema financer? Quin paper, quin pes i quina dimensió ha de tenir el sector públic i, específicament, l’Estat en la dilucidació d’aquestes qüestions? Quina política de despeses i quina política d’ingressos? Quina política fiscal? Quins límits i quins marges per a les prestacions de l’estat del benestar? Per quins camins es pot preservar la cohesió social i construir una societat més igualitària? Avui ja hi ha prou exemples per demostrar que les sortides que fins ara se’ns proposen no són adequades o no donen els resultats que s’esperaven. I aquí la socialdemocràcia, a tot Europa però també a Catalunya, té un repte i una clara oportunitat d’assenyalar el seu camí, les seves prioritats i les seves solucions.

Confesso que tots aquests interrogants són els que més m’interessen i més em preocupen. Les respostes a aquestes qüestions serien un bon banc de proves per encarar el futur del PSC.

Però és evident també que ha adquirit més rellevància i dimensió pública el tema de la veu i la visibilitat del PSC en la política espanyola. El que, per resumir molt, podríem dir-ne la qüestió del grup parlamentari propi. Sobre aquest tema se n’ha parlat molt i se’n parlarà encara i en els darrers temps ha adquirit molta notorietat. Ara, i des que el  dia 18 es va tancar el termini per a la presentació d’esmenes a la ponència-marc del congrés del PSC, ja sabem que al voltant d’aquest tema es dibuixen tres posicions; la que figura en el text originari i que deixa la qüestió molt oberta, en el mateix punt que l’havia deixada el congrés anterior; l’esmena Àngel Ros-Manuel Bustos, que defineix un itinerari cap a la veu pròpia i, finalment, l’esmena formulada per Nou Cicle i assumida per diverses agrupacions que defensa la necessitat estricta de recuperar la integritat i la independència del grup propi.

El procés congressual ha tingut la virtut de deixar ja molt clar que d’una manera o altra una majoria àmplia del PSC opta per un reforçament de la seva veu i visibilitat del PSC en la política espanyola. Tant és així que el darrer cap de setmana, sense concretar, ho va acceptar, d’una manera implícita, el mateix candidat del PSOE a la presidència del Govern.

La posició dels defensors del grup propi té la lògica i la contundència de les solucions tancades, de la formalització material de la independència dels dos partits. Però té algun inconvenient que es va evidenciar tant en els moments en què el PSC va tenir grup propi i no podia votar diferent com en els anys que no ha disposat d’aquest grup.

Des del meu punt de vista no es tracta, doncs, tant d’articular la discrepància com d’assegurar els mecanismes d’afirmació del socialisme català en totes aquelles qüestions d’especial incidència en la política catalana. En tenim exemples recents en el tema de l’Estatut, del Fons de competitivitat o en la Llei de l’aranès.

Prenent aquests exemples podríem dir que una revisió dels mecanismes de relació parlamentària entre el PSC i el PSOE, la reformulació del seu contingut i la concreció dels casos en què hauria de prevaldre la posició decidida a Catalunya poden servir millor, que el mateix grup propi, l’objectiu de concretar veu i visibilitat i finalment vot diferenciat.

Votació coherent i coincident dels socialistes catalans al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i al Senat, en aquells temes que es portin a votació simultàniament o successivament a les cambres.

Votació diferenciada, si calgués, en els temes d’interpretació o de desplegament estatutari, amb clara preferència per a la preservació del màxim sostre d’autogovern. Votació diferenciada, si calgués, en aquest sentit en totes aquelles qüestions que poguessin representar la plena recuperació de la integritat de l’Estatut votat en referèndum pel poble de Catalunya.

Votació diferenciada, si calgués, en tots els temes que afectin a la llengua, a la cultura i al model d’escolarització que fa més de trenta anys que es va aplicar amb consens a Catalunya. La reiteració de la fórmula “si calgués” expressa que la solució òptima hauria de passar per la incorporació del vot del PSOE a les tesis del PSC en els temes referits a Catalunya.

I votació diferenciada en els temes que sobre el model de finançament autonòmic hagin de representar una millora del finançament de Catalunya, des del respecte a una solidaritat interterritorial acotada.

Si la concreció fos molt ajustada, el model Ros-Bustos podria donar més joc, més autonomia i millor resultat pel que fa la defensa dels interessos de Catalunya.

Ha de quedar clar, evidentment, que estem parlant d’un principi de coordinació i reciprocitat que ha d’obligar amb igualtat l’executiva nacional del PSC, el grup parlamentari al Parlament de Catalunya i els grups de diputats i senadors del PSC a les Corts generals, sobre la base d’una unitat d’acció des del reconeixement mutu que ens és imprescindible.

El camí està marcat i les solucions estan definides i em sembla que buscant el pragmatisme de les coses pràctiques, una bona redefinició acordada de les relacions entre el PSC i el PSOE ha d’estalviar futurs entrebancs i ha d’incorporar, més i més cada dia, els socialistes espanyols a la causa del federalisme i al reconeixement de la permanent aportació dels socialistes catalans al catalanisme polític.

Joaquim Nadal i Farreras

“LA MAQUINÀRIA CONVERGENT ESTAVA ESCALFANT L’AMBIENT PER A LES RETALLADES ABANS DE LES ELECCIONS”

Entrevista al programa “El dia a la COM”, de COM Ràdio

Resum

Jo he vist el president Montilla agafar el telèfon i fer canviar una cosa que el Govern espanyol volia fer i que el president Montilla creia que no era bo per Catalunya. He vist canviar la posició del PSOE en temes concrets de política general que podien perjudicar a Catalunya.

El president Montilla considera que allò que puguis arreglar amb una mera conversa telefònica no cal que ho hagis de convertir en un conflicte públic. Sí que és veritat que en aquest debat de fons que està subjacent en aquesta historia contemporània del PSC, del segle XXI vull dir, no des de l’origen del partit, que és el grup parlamentari propi i la visibilitat, el fet de que determinades coses no siguin visibles ens perjudica públicament pel que fa a imatge de marca, a l’hora de competir electoralment a Catalunya. És veritat.

La forma en què s’arregla és un acostament de posicions que les pròpies parts decideixen no convertir-ho en notícia. Per què hem de mantenir permanentment la política de la tensió? Fem que les contradiccions s’aguditzin i així serem creatius.

Aquest és un tema que preocupa més als periodistes quan volen parlar de política que a la gent en general.  Quan CiU fa ara el que fa, quan ho feia quan hi havia el Pujol, que va ser convertit en español del año, ja no genera acceptació del català fora de Catalunya. I aquest és un problema que sí que tenim. Alguns diuen: “Com que som un problema fora de Catalunya, que els bombin, preocupem-nos de nosaltres mateixos”.  Ara a la que penses en una certa articulació, de Catalunya Espanya i el món, i la pèrdua de sobirania i la construcció de l’Europa que ningú no vol construir, perquè només es podrà construir contra els vells estat nació, tot això ens distorsiona.

Quant temps ha durat en boca de la diputada Alícia Sánchez-Camacho la vella promesa d’en Rajoy d’entrar a parlar del pacte fiscal? Ho utilitza, i jo també utilitzo el que em sembla, però després val pel que val.

Finalment, no és pas el principal problema. Els problemes són uns altres. Considero un problema, per exemple, greu, que hi hagi gent de fora del PSC que vol arreglar el PSC i vulgui arreglar el PSC. I tanta, tanta gent de fora del PSC que cregui saber quins són els mals del PSC i quines són les solucions a la vida del PSC. Encara avui en alguna columna, en un diari d’alta difusió barceloní. I no és només en aquest tema, és en tot. Té menys cost polític per al PP en el conjunt d’Espanya unes posicions suposadament procatalanes d’Alícia Sánchez-Camacho que el suposat catalanisme del PSC, que és un considerat un catalanisme gairebé culpable i vergonyant per gairebé tothom fora de Catalunya. I és un catalanisme suspecte Catalunya endins, perquè ningú se’l creu. Les coses van per un altre camí. Necessitem fer el nostre recorregut, necessitem fer la nostra política, necessitem parlar durant tot aquest mes d’agost de la PIRMI, necessitem parlar dels CAP que es tanquen, necessitem portar la política a un terreny en el que  termòmetre de la catalanitat de la gent no sigui el de crear tensió amb Madrid, sinó que sigui: “Escolta, tu que has fet pel teu país? Què has fet per la llengua?”. Estic ple de seguidors meus twitaires, que no tenen ni 30 anys, que em discuteixen la meva catalanitat, i jo els hi contesto “abans tu no m’atrapis jo ja m’hauré mort”. El compromís de coses que són del nervi de la nació. Què cony s’han cregut segons qui a l’hora de donar patents de catalanitat?

Per això farem el Congrés i t’asseguro que els milions de persones que ens han votat, des de l’any 77 fins ara, no sé si tots esperen el que altres suposadament diuen que esperen. La transversalitat vol dir que si el PSC vol caure molt bé a segons quins sectors de la burgesia industrial catalana, que estan tocats clarament per una aura convergent, probablement caurem molt bé en aquest sector minoritari, però no caurem bé als que ens voten habitualment i que esperen una altra cosa de nosaltres. I no és només aquella matriu dreta/esquerra, sobirania/no sobirania, són moltes més coses. El PSC està efectivament en una cruïlla. Amb el primer secretari que ha dit que no vol renovar, amb un cert moviment per veure en què es concreta aquets Congrés i quins seran els nous dirigents d’aquest partit. Ja ho veurem.

El PSC no la pensa abandonar-la. No, en absolut. Som un partit independent, no som el PSOE, tenim uns estatuts propis, tenim vida pròpia, i fem sempre allò que els òrgans de direcció d’aquests partit voten, i fins que no hi hagi una altra majoria actuarem com actuem.

Oblida’t dels mercats, està en els titulars de tots els diaris d’avui. Rubalcaba farà esforços fins l’últim minut per embarcar Convergència en el barco d’aquesta decisió. Estan dient, tots aquests titulars, que aquest és el camí crític cap a l’abstenció de CiU. Que està cantada des de fa una setmana, suposo. I l’abstenció és tant com dir vaig intentar no votar, i ara m’abstindré i facilitaré que els vots en contra quedni entre els grups més minoritaris de la cambra. No hi votaré a favor però en canvi sí que puc donar un aval implícit a la reforma de la Constitució, recordant això sí, Mas dixit, que s’està posant en risc la relació Catalunya-Espanya. En la construcció de l’imaginari, CiU per boca de Duran va fent passes per dir “m’agrada la música però necessito que la lletra em soni”. Ho va dir el dia del debat. Després va remuntar cap a un atac frontal al pacte constitucional.

No hi ha res que obligui a fer reformes. La unitat democràtica, parlem-ne. Ara, per fer aquesta reforma concreta està escrit a algun lloc que cal fer referèndum? No.

El que passa que des del punt de vista del PSC i des del punt de vista de Catalunya, com que encara que no sigui veritat, el moviment PP i PSOE, respecte al dèficit i la reforma de la Constitució, és venut aquí com un atac a Catalunya, només la incorporació de CiU desactiva l’atac a Catalunya.

Respecte al Ple, jo crec que no s’ha de celebrar, però com que l’han demanat els grups que el reglament preveu como ICV-EUiA, més ERC, més SI, més C’s, més el diputat Jan Laporta, com que sumen 27, s’haurà de fer  i bé està que es faci. Jo estic en contra que el Parlament hagi de fer un Ple sobre això. La suma de tots aquests que he dit, fa que hi hagi d’haver un Ple. I endavant.

En termes de disciplina pressupostària, per convèncer pressupostàriament a la gent, als que devem diners, no els mercats, els bancs, empresaris i països als que els particulars espanyols i les administracions públiques espanyoles els devem diners, en termes de disciplina pressupostària hi havia altres mecanismes que no fossin la reforma de la constitució. Per què s’aborda d’aquesta manera? Perquè per la cancellera alemanya sembla que aquesta era una manera de donar més disciplina institucional a la mesura. Després tothom especula sobre si hi ha o no hi ha una cosa que de facto no pot existir, i és una carta del BCE dient a Espanya que reformi la Constitució. De facto no hi és, però la pressió d’aquests als que els devem tants diners ens diuen “dóna’m garanties que l’any 20 em tornaràs tot el que t’he deixat fins ara”.

Fixa’t bé en la perversió de tot plegat. Objectivem algunes de les coses que han passat: retallada de la PIRMI, canvis del sistema de pagament, xec nominatiu per correu a les cases, cues al Palau de Mar i a les oficines de Benestar de gent que no cobrava i que a la desesperada es trobava sense poder pagar el lloguer del pis, pressió sobre la part més feble de la societat catalana, torpesa de l’Administració que justament diu que ho va fer per  perseguir el frau, com deia Mena, per ajustar les dades del cens… Llits que es tanquen, quiròfans que es tanquen… Tot això pot anar al sac d’aquesta reforma. Els sindicats ja lliguen retallades amb sostre. No, simplement no faci dèficit, o faci el dèficit just per tornar els diners que ens deu. I si vol prestar més serveis faci créixer els ingressos, creï riquesa, creï ocupació, baixi la factura de l’atur, i si tot això passa vostè se’n sortirà. Estem en el bucle melancòlic tonto de que tots els recursos que genera l’economia se’ls mengen les prestacions Estem en termes econòmics molt malament. Però és que és objectiu. Fins fa dos anys les coses anaven bé perquè es generaven molts ingressos. Hi havia activitat econòmica, hi havia IVA…  Ara, tancada una de les aixetes, hem de reflexionar per saber què pot tornar a animar la reactivació d’ocupació i riquesa. S’han de fer retalls, no tinc tan clar que s’hagin de fer tan indiscriminadament com s’han fet, perquè hi ha sectors en que l’estalvi és possible.

La maquinària convergent estava escalfant l’ambient per a  les retallades des d’abans que es convoquessin les eleccions. I es va dedicar a criticar el Govern sortint.

 

Si voleu escoltar-la sencera cliqueu aquí.

 

 

 

 

“CAL QUE EL PSC PUGUI EXPRESSAR I FER VISIBLE UNA VEU PRÒPIA”

Entrevista al programa  “El món a RAC1”

Parlem del Congrés de renovació…

Congrés de renovació és una mica sui generis.

Com vol que li diem?

M’és igual. Cada congrés és renovació de l’anterior, i sempre mirem de cara al futur. Sempre hi ha una progressió cap al futur en què un congrés renova l’anterior. Efectivament, a cada congrés es renova l’Executiva i la direcció. En aquest cas, el candidat José Montilla no es torna a presentar. He sentit  la Patrícia Gabancho que deia que no projectem projecte. Això ho podríem discutir profundament. És evident que hi ha qüestions que voleien al voltant del congrés i que haurem de resoldre’l.

El Partit continua en estat d’interinatge? El PSC afronta aquests comicis amb debilitat?

Jo crec que no. L’interinatge potser ens l’hem fabricat nosaltres mateixos, no vivim una situació d’interinatge. Ahir el que es va produir en l’Executiva va ser una reafirmació de l’autoritat de l’Executiva fins a l’últim dia.

Només el congrés renova l’Executiva sortida del congrés anterior. No hi ha cap interinatge. Hi ha un primer secretari que estarà fins a les últimes conseqüències, l’única dada nova és que aquest primer secretari, després de les passades eleccions del 28 de novembre va dir que no volia tornar-ne a ser. Però a part d’això, d’interinatge cap, continuïtat de direcció, en la qual hi ha la pluralitat de sensibilitats molt evident. L’Executiva del PSC és molt àmplia i hi cap pràcticament tothom.

La d’ahir va ser una Executiva tensa? Zaragoza va tocar el crostó dels crítics

No, jo no ho interpretaria així. José Zaragoza va fer una intervenció final apuntant una qüestió que havia sorgit. Per aclarir si  el que decidíem ahir de proposar el Consell Nacional era convocar un nou congrés o mantenir la convocatòria del congrés que ja havíem fet simplement postposant-ne la data. L’opció va ser aquesta. No hi havia marge per canviar les regles del joc, com el reglament, com algú havia insinuat, no hi havia lloc a això perquè convocar un nou congrés volia dir obrir un termini de quatre mesos, i ens anàvem a febrer. No tenia cap sentit convocar un nou congrés. Sí mantenir les dates de les esmenes, de l’elecció de delegats, fer un parèntesi electoral i fer el congrés abans de Nadal perquè tothom pugui anar a casa amb la tranquil·litat de saber que començarem el gener amb una nova direcció. Amb dos avantatges: l’avançament de les eleccions generals facilita l’obertura d’un període de tres anys sense eleccions de cap mena a Catalunya. Cosa que és important, tal com hem tingut el calendari en els últims temps. I això no passa gaire sovint. Tres anys no són gaire, però és un coixí per tenir la tranquil·litat de fer política i no pensar només en tacticismes electorals immediats. Això em sembla important. Tenim la convocatòria del Congrési la possibilitat d’aclarir unes quantes coses.

La convocatòria d’eleccions els ha agafat amb la casa per endreçar: el congrés per fer, la candidata sense proclamar…

Jo pel que veig, excepte per CiU que  fa dècades que té el mateix candidat, en aquest sentit  tot és vell a casa del que mana, tota la resta dels partits ho han de decidir encara. Alguns, fins i tot ,amb polèmiques internes amb les quals no he d’entrar. No tenim cap dubte sobre com configurarem les llistes. Mantenim oberta la porta a unes primàries si hi ha més d’un candidat. Té tots els números per ser cap de llista Carme Chacón per la demarcació de Barcelona.

 Serà Carme Chacón

Pot ser perquè té més probabilitats que qualsevol altre candidat.

Es contempla que pugui haver algun altre candidat?

Es contempla estatutàriament i no es pot tancar la porta. La situació no sembla que presenti gaires dubtes.

Un dels temes estrella és el del Grup propi al Congrés. Ara toca més que mai. Cal o no cal?

Si convertim el grup propi en un element de singularitat del PSC, no cal. Perquè no sabem si serviria pel que ha de servir. Si ens atenem al pacte del 77: hi ha dos grups, però l’un i l’altre estan lligats per un pacte de sang segons el qual han de votar i opinar el mateix, això no serveix per res. Cal que el PSC pugui expressar i visibilitzar una veu pròpia. Una veu que reflecteixi un projecte. Tant pel que fa a la matriu de l’esquerra com pel que fa a la matriu nacional. I si abandonem una de les dues, el PSC es desdibuixa. Sobre això voldré insistir-hi per explicar un parell de coses. Cal que el PSC, o en el congrés o abans, proposi i acordi amb el PSOE revisar les claus del pacte de federació que tenim establert i amb les noves condicions d’aquest pacte de federació s’estableixi per quin mecanisme i en quines circumstàncies els diputats del PSC, si l’Executiva Nacional del PSC ho demana, han de votar diferent dels diputats del PSOE i tipificar-ho. Si no hi ha grup propi, però hi ha un document que diu que en els casos e, f, g, h… els diputats del PSC podran votar, si la seva Executiva així els ho demana, diferent dels diputats del PSOE, prefereixo això que la nomenclatura de tenir un grup propi però buit de contingut. 

El PSOE s’hi avindria?

Crec que sí.

N’han parlat?

Jo no però hi ha qui n’ha parlat. El primer secretari, el viceprimer secretari i el secretari d’organització n’han parlat. Avui hi  ha més condicions que fa un temps perquè es refaci el pacte de federació entre el PSOE i el PSC, en uns termes que ens permeti  més visibilitat i tenir més veu pròpia al PSC.

I el paper de Carme Chacón en aquesta historia?

A partir del moment en què sigui candidata, no deixarà de ser ministra, però serà candidata sobretot. I d’aquí, per Barcelona. Jo crec que ella és molt conscient que en aquests moments ha d’orientar els seus passos i la seva mirada i les seves prioritats per la demarcació que l’ha de fer altre cop diputada.

Ha estat massa pendent de Madrid la ministra Chacón?

Jo crec que ha estat adequadament pendent del Ministeri que li ha tocat, que és complicat. És un Ministeri molt de portes endins i poc de portes enfora. Ser ministra de Defensa, a no ser que ho siguis en els termes que ho va ser Narcís Serra, que era, a més a més, vicepresident del Govern, és molt complicat.

Se l’ha trobada a faltar en els grans debats de país?

Si has de ser a l’Afganistan és molt difícil que puguis ser aquí.

Va dir que era una sentència estupenda, la del TC.

Jo crec que estem parlant d’un episodi molt llunyà. Sobre això, hi hauria molt a dir. En aquests moments, els que van propiciar la sentència són aliats estables del Govern de Catalunya. Aquesta és una qüestió que ha passat molt per alt però està a la vista de tothom.

Això ho sabem tots

Algun mitjà s’entreté a dir que hi ha hagut aquests sis primers mesos de legislatura una pugna entre PP i PSC per veure qui  feia millor maridatge amb CiU. La veritat és que això és fals. El PSC ha marcat una directriu: investidura, sí, pressupostos, no. Lleis de país que signifiquin una millora de la situació econòmica del país, en podem parlar. En tots els casos, si el Govern està disposat a seure a la taula de negociació, estem disposats a negociar. Perquè quedi clar que CiU no està abocada a pactar amb el PP de forma obligatòria, que té altres possibilitats. Li és més còmode, més fàcil i més “barato”. Sobretot pel que fa a determinats compromisos socials amb la ciutadania. Nosaltres posarem per davant les retallades i la priorització dels retallades. Serem els 90 diputats que s’han rebel·lat contra Obama. Serem els que diem al Govern de Catalunya “retalla, però així no”.

La situació és delicada, però així no. La gent que ho passa malament cada dia ens demana més acord si és possible, des del món empresarial. I alguns militants i simpatitzants no ho entenen. Si les condicions de la nostra col·laboració amb el Govern de Catalunya contribueixen, mínimament, a la millora de la situació econòmica i social de Catalunya, tothom, sobretot els que més pateixen, ho pot acabar entenent. Després hi ha els que es dediquen a ridiculitzar-nos. El PSC balla  la “yenka”. Nosaltres tenim marcat un horitzó i el mantindrem. Hi haurà pacte per les lleis de la Corpo? Només si el Govern de Catalunya s’avé a parlar-ne i a pactar un model, si és la imposició del seu model, ja se’n pot acomiadar. Nosaltres, com que no tenim cap preu per la nostra voluntat de pactar, ho tenim molt fàcil. No és “tu em dones dues vicepresidències i una regidoria i jo et dono una abstenció”,  el nostre vot és gratis, és ideològic, és de país, perquè ja no tenim res a guanyar.

Pacte de federació PSOE-PSC al Congrés. S’intentarà fer abans perquè la gent ho tingui clar, per veure què votarà?

No sé si en termes totals es podrà resoldre abans del congrés, però del Congrés que surti de les eleccions pel 20 de novembre, abans no es constitueixi, s’han de prendre decisions sobre quins grups es constitueixen. Si hi ha una qüestió de refer el pacte, es pot refer sobre la marxa, o anunciar-lo prèviament, explicar en quins termes es farà, deixar que es constitueixi i després aflorar els termes de l’acord…

El PSC vol tancar abans…

Hi haurà abans del 8 d’octubre com a mínim dos Consells Nacionals més. Hi haurà un Consell Nacional per ratificar l’endarreriment de dates del congrés. Hi ha d’haver un altre Consell Nacional per proclamar els caps de llistes. CaI obrir el termini per la formació de llistes. Hi ha d’haver un Consell per aprovar les llistes, i no sé si estarem en condicions de portar el tema tancat. Si poguéssim tenir tancat un acord com el que jo he explicat, fóra altament desitjable perquè desapareixeria la coartada per molts a l’hora d’abordar el congrés. Hauríem de parlar d’altres coses.

Ho preferiria?

Si desaparegués de l’escenari de l’agenda política del congrés el tema del grup parlamentari propi i es resol, aquest seria un congrés que tindria molts avantatges: sortiria una direcció no contaminada pel resultat de les eleccions generals. Amb tres anys per davant o quatre, de fer política amb més tranquil·litat.

Parlem de cares. L’únic que ha dit que vol optar per la Primera Secretaria és Joan Ignasi Elena. Personalment amb qui es queda? Ara em tocarà el violí…

Puc tocar el violí i desafinar. Jo sóc dels convençuts que aquest congrés ha de resoldre simultàniament qüestions de model de partit, qüestions de model de partit programàtiques. El partit que ha transformat urbanament Catalunya més que cap altre partit té model, i no és de passat sinó de futur. És un model que coneixem bé.

Aquest model de transformació urbana és exitossíssim, s’ha esgotat. Tenia model.

Jo crec que segueix tenint model de ciutat i model de país. Veure l’actual alcalde de la ciutat de Barcelona sortint dient tres setmanes després, que he descobert que els altres no feien res, em sembla tenir molt poc model.

Que els altres siguin pitjors no vol dir que vosaltres sigueu bons.

Jo no dic que siguin pitjors. Com que no hi ha cap candidat no em puc pronunciar per cap. Cadascú té circumstàncies molt rellevants. I el partit haurà de triar un bon perfil de primer secretari i haurà de fixar les dates i deixar per un altre moment, un model per veure qui serà el candidat a les properes eleccions autonòmiques de Catalunya. Han de ser dues coses diferents. Durant un cert temps seran dues coses diferents.

Es veu disposat a liderar el partit?

Estic disposat a quasi tot, però des d’una actitud expectant. Si per raons d’equilibris, de model, d’interlocució, se’m necessita per alguna cosa, estic disponible. Quim Nadal vol ser primer Secretari? No i no es postularà. Vol ser candidat a la presidència de la Generalitat? Ja ho he sigut una vegada, fa 15 anys. No ho vull tornar a provar. M’ha passat el temps i no tornaré a provar-ho. I estic tan tranquil.

Sempre serà el gran alcalde de Girona.

Sí, d’això no en tinc cap dubte, durant 22 anys.

El PSC avui per avui és una víctima d’un problema que tenen les esquerres i centreesquerres a nivell europeu. Idees socialdemòcrates ara ja no és possible. Què poden fer per reduir l’atur i idear un nou model econòmic per sortir de la crisi?

Proposes un model de fons que afecta a totes les socialdemocràcies europees que afecta a tots els països europeus. Dreta i esquerra. A les tesis de l’estat del benestar s’hi ha apuntat tothom. Ara, a la redimensió de l’estat del benestar s’hi han apuntat uns quants amb polítiques liberals i uns altres que pensem que les coses han de ser d’una altra manera. Algunes socialdemocràcies, les nòrdiques, ja han repensat el seu propi model i l’han redimensionat. I han preservat algunes de les idees bàsiques. Hi ha un conjunt de mínims que Europa ha proveït, com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, que els països europeus voldran preservar fins les darreres conseqüències i que Espanya encara no ha començat a tocar amb els dits després d’anar més de pressa que ningú, i fde fer-ho mal fet pel model econòmic, per atrapar la mitjana dels països europeus.

És com quan a un nen petit li dius “et donaré una piruleta”, i quan li prens, es rebota. El que passa a Espanya. “Nen, ara t’he de picar els dits, ara que estaves tocant el cel del benestar amb la punta dels dits, ara que l’has conquerit, ara te’l prenc”.

El nostre model és fer possible que, sense haver de prendre res d’aquelles conquestes socials bàsiques, es redimensioni una política d’equitat social en la qual els que tenen més paguin més, els que tenen menys paguin menys i hi hagi un control suficient perquè no sigui una societat adormida, tutelada, sinó que sigui una societat productiva. I la socialdemocràcia, evidentment, ha d’apuntar-se a la creació de riquesa. Si intentes delimitar les preferències dels partits, en els dos governs anteriors trobaries prou ideologia, per saber que el PSC va viure un moment àlgid, esplèndid, l’etapa que va estar sis mesos governant amb ICV.

Això és una càrrega de profunditat.

No, això és explicar com va anar.

Mesures concretes. Està a favor del copagament sanitari…? Què faria un Govern del PSC si guanyessin les properes eleccions? Són les mateixes coses que fa 10 anys…

No és veritat. És impossible abordar l’esquerra amb les trampes de la dreta. Copagament? En el debat d’investidura, el president de la Generalitat nega el copagament d’entrada, a qui primer se li ha de preguntar si està pel copagament ara, en comptes de per tancar llits,  és a qui té la responsabilitat de Govern. Com el proposaries? Hi estàs a favor? Hi ha un mètode proporcional? Hi ha més estalvi farmacèutic possible? Podem contemplar la totalitat de les mesures? L’esquerra té l’obligació de proporcionar models alternatius, ha de fer d’oposició. Qui té la responsabilitat de decidir sobre el copagament és qui té el Govern.

Va ser el gran error governar amb ERC?

No, en absolut. No.

Com ha dit PSC-ICV…

Perquè va funcionar bé. No va haver cap desafinament. ERC ha tingut uns quants consellers excel·lents, un d’ells Pere Esteve, lamentablement mort.

 Ahir vam sentir Miquel Iceta anunciat el canvi de data del Consell Nacional, fent una petició a CiU, congelar la comissió del pacte fiscal. Ni CiU ni ERC semblen disposats a això. Com ho valoreu, com ho encarareu?

Miquel Iceta va ser molt clar a la pròpia Executiva, va formular la qüestió  que no és admissible en absolut  buscar l’acord de tots alhora en la comissió, i haver avançat que el tema de les eleccions i dels pactes posteriors, guanyi qui guanyi, és el pacte fiscal. Si el Govern es fa seu el tema, aquí el tens. Guarda-te’l, negocia  si el PP o el PSOE te’l donem.  Cap partit es negarà a més diners per Catalunya. El nostre com a mínim, no.

Si és una negociació de Govern a Govern o de partit a partit, per un joc d’equilibris a les Corts Generals, i això vol fer un instrument polític… Si vols fer un instrument unitari, i mantenir les opcions de la comissió  conjunta al Parlament de Catalunya, posposa’l.

Com interpreteu la negativa dels altres partits?

ERC és la mare de la criatura, de la Comissió, i a CiU li va bé embarcar-se en aquesta doble línia. Si s’entrebanca la comissió perquè no arriba a unes conclusions prou sòlides, no tenim temps. El meu preu serà el pacte fiscal, pot dir. Posarem nom a la cosa però no direm en què consisteix. Farem tota la campanya no posant contingut al nom de la cosa, que és el pacte fiscal.  El PSC està a favor de qualsevol fórmula, sigui quina sigui, que signifiquin més diners per Catalunya. Ara, el PSC no està en disposició d’admetre que es discuteixi un model nou de pacte fiscal sense analitzar el rendiment de l’actual sistema de finançament pactat per Antoni Castells, que demostrarà  amb la liquidació del 2009 que ha donat més diners que cap altre sistema de finançament, que situa Catalunya per damunt de la mitjana, número 13 pel que fa al dèficit amb altres comunitats autònomes.

Un dels projectes del PSC és l’Espanya federal. Quan ha governat el PSOE no s’ha avançat cap a un Estat federal. Només veient les inversions en infraestructures que ha fet l’Estat es consolida el model…

Això és fals.

Què ha passat amb l’N-II de Girona?

El conjunt de fets lamentables, indignants…

L’eix mediterrani, el PSOE intenta que passi per Madrid.

Això no és veritat. No hi ha cap altre partit de Govern a Espanya que hagi jugat tant fort a Espanya en els últims tres anys, època Blanco, no Álvarez, a favor del corredor del mediterrani, i per tant… no és veritat. El projecte de corredor mediterrani que el Ministeri de Foment representa i que farà, fins a les últimes conseqüències, passa per tota la costa mediterrània. No és veritat que passi per Madrid.

Totes les inversions que s’han fet  a Espanya, si mirem el conjunt… Malgrat que el PSOE és el partit que més entén Catalunya no dóna uns resultats positius en el federalisme. Continua l’AVE a Badajoz.

El que passa és que com anem avançant molt lentament cap a pautes de comportament federal, el PSOE ha hagut d’acceptar un model que condiciona les inversions a Catalunya a l’aportació que fa Catalunya amb el PIB.  Quan incompleix, any 2008, 759 milions d’euros a pagar a la caixa de la Generalitat, que la Generalitat dedicarà a escurçar el dèficit. Però el model té un avantatge: quan l’Estat incompleix, això el penalitza. Ha de pagar líquid. Jo els deia: quantes n’haurieu fet d’N-II amb aquests milions d’euros? Com a mínim tres.

Ara han parat les obres.

Però ara hauran de pagar. Si Catalunya volgués les podria fer.

La sentència ha acabat… diu que s’ha de negociar cada any.

Creu en l’efecte Rubalcaba?

Crec en l’efecte Rubalcaba, però no sé la proporció que tindrà. No puc, impossible.

Li consta, intueix si Zapatero farà campanya a Catalunya?

No em consta gens. I tampoc no ho intueixo gens.

Zapatero farà poca campanya.

Qui haurà de fer campanya és Rubalcaba i Chacón, i els nostres caps de llista de les diferents demarcacions.

Zapatero resta?

Zapatero que segueixi fent de president del govern, que té molta feina. Mentre n’hi quedi, n’ ha de fer.

Si la voleu escoltar cliqueu aquí.

L’HORA NOVA DEL PSC (La recuperació dels fonaments)

Avui / El Punt

Abans mateix de la doble desfeta electoral del 28 de novembre de 2010 i del 22 de maig de 2011 ja hi havia molts símptomes alarmants i de preocupació. El punt d’inflexió més clar és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la posterior manifestació del 10 de juliol. En aquell punt queda clar que l’espai socialista es fragmenta i s’aboca a la indiferència (vot en blanc), la desafecció activa (vot cap a la dreta) i el catalanisme sobiranista (vot dispers).

L’acumulació de desgast ens porta necessàriament a un debat i reflexió imprescindibles, orientats al futur Congrés que encara no s’ha convocat, i a abordar totes les qüestions polítiques, ideològiques i organitzatives des d’una triple perspectiva. Ens cal, exigència crítica, construïda des de l’autocrítica; ens cal també, en el debat polític, practicar i reclamar el màxim rigor intel•lectual. I, finalment, en els temps que corren, amb una nova societat en construcció, amb problemes nous i crisis diferents, ens cal enfocar el futur amb radicalitat democràtica.

És en aquest context que proposo un conjunt de reflexions i punts de vista amb ànim de contribuir a la preparació el més oberta possible del debat congressual.

1. Vagi per endavant que poso tots els meus càrrecs orgànics a disposició del Congrés i de la direcció que en surti. Sóc corresponsable de l’orientació política dels darrers anys. Des d’aquesta renúncia em poso també a la plena disposició del projecte socialista i de la seva renovació i impuls necessaris.

2. Ens calen noves dinàmiques internes i potser la renovació, no només dels noms en la direcció, sinó de les estructures orgàniques. El PSC és una organització molt potent que s’ha aprimat; ha perdut gruix, tensió i múscul. La distància entre l’enquadrament orgànic i la preponderància de la gestió, i els militants, simpatitzants i el conjunt de la societat s’ha engrandit. Cal anul•lar aquesta distància i cal tornar a l’activisme polític constructiu.

3. Després de la doble desfeta s’han alçat moltes veus per parlar del PSC. Finalment, també, algunes d’internes. Però moltes des de fora; veus de tota mena, interessades i desinteressades, sinceres i impostades, receptes de veritat i receptes d’encàrrec al servei d’altres. Veus disposades a donar lliçons, a desqualificar, a menystenir o, fins i tot, a liquidar des dels propis apriorismes i a vegades sense el mínim rigor intel•lectual exigible.

Per bé i per mal, la regeneració del socialisme democràtic es farà de dins cap enfora. Tots els que diagnostiquen un final d’etapa, un càncer, preparen un funeral, ens acusen de desorientació, aplaudien el paper del PSC en el moment àlgid del poder. Fer llenya és molt català. Construir des de la responsabilitat n’hauria de ser més.

Cal, doncs, abordar el Congrés amb un retorn als fonaments ideològics i doctrinals del PSC. Tornar a l’acord i les propostes fundacionals. Depurar inèrcies, renunciar al conformisme, iniciar una hora nova per a una societat que és nova i diferent, ara més que mai. I proposo que actuem a partir dels principis i criteris següents, que no són tots, i que formulo a tall d’orientació personal.

I. Al PSC no hi sobra ningú. El Congrés hauria d’integrar totes les sensibilitats, refondre, com ha dit algú, més que refundar. Un congrés de síntesi que constati que ens uneixen moltes més coses de les que ens separen i que amb aquestes podem acordar un full de ruta.

II. Al PSC hi falta molta gent. Gent que ha perdut pel camí, gent que ara desconfia del projecte o simplement que ha posat distància per manca d’entusiasme en la indefinició excessiva. Socialistes de pensament, decebuts amb l’acció concreta massa llastada per hipoteques i condicionaments de responsabilitat. El Congrés ha d’obrir portes, construir ponts, buscar complicitats. Ha de buscar també noves aportacions i noves incorporacions. Ha de formular un projecte engrescador per als joves, a qui cal parlar amb un llenguatge nou en un temps nou.

III. El PSC ha de dir les coses pel seu nom. Ha de defugir les el•lipsis i els circumloquis; parlar clar, al cor de la gent; recuperar el llenguatge planer i entenedor; abandonar els pensaments avortats per excés de responsabilitat o pel pes del pragmatisme de la gestió en el Govern.

IV. El PSC ha de ser tal com és. Ser-ho de veritat i dir-ho. Tornar a ser el referent de les esquerres, del centre progressista, dels pensadors lliures, dels homes i les dones que se senten lluny dels condicionants del poder i a prop dels sentiments i de les emocions.

V. El PSC ha de recuperar espais de confiança i credibilitat. Entre les classes populars, avui més desinhibides i disposades a canviar de fidelitats. I ha de recuperar el lideratge i la confiança de les classes mitjanes, que el mateix projecte socialista ha contribuït a formar i créixer. I ho ha de fer salvant les contradiccions entre uns i altres, soldant, no dividint; sense fragmentar els espais, sense duplicar els llenguatges.

VI. Necessitem un PSC catalanista, independent i solidari. Compromès solidàriament amb Espanya, sense subordinació. Amb veu i llenguatge propis. Amb una revisió i clarificació, a fons, de les seves relacions amb el PSOE. Amb unes noves bases per a l’entesa que alliberin les hipoteques del passat i clarifiquin les prioritats del present. Amb llibertat de vot, en temes catalans, per als parlamentaris socialistes catalans a Madrid. Això és més important que el grup parlamentari propi que he defensat, sovint, en diferents moments. Si en el document d’entesa entre els dos grups parlamentaris, signat el 1977 i abans que culminés el procés d’unitat, es deia que s’acordava “una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de los Diputados”, ara m’estimo més deixar escrit i signat que s’actuarà amb llibertat de vot en temes catalans i amb reciprocitat i lleialtat a l’hora de les relacions amb les altres forces polítiques a Catalunya i a la resta d’Espanya. En la política general espanyola, des del govern o des de l’oposició, ni un pas a Catalunya o sobre Catalunya sense el PSC, ni un pas a Espanya sense el PSOE.

VII. El PSC ha de clarificar els seus postulats. Ha d’esdevenir una esquerra catalanista, socialista i moderna. Avui, alguns proposarien menys catalanisme i més esquerra. La meva proposta és més catalanisme i més esquerra. La vessant catalanista demana més accent nacional sense abandonar posicions favorables a intervenir políticament a Espanya en sentit federal; una renúncia que els socialistes no estaríem disposats a fer i que els més reticents d’abans, la burgesia catalana, ara sembla, potser, disposada. Però aquí la qüestió seria, quina de les burgesies catalanes que han emergit, a Catalunya, en el context democràtic?

Hem dit què som i què volem. Hem de ser-ho i fer-ho. No ens cal practicar un sobiranisme vergonyant que no compartim perquè entenem més plausible un inequívoc compromís nacional des de les pròpies posicions. La temperatura nacional dels partits no es mesura amb la gesticulació, sinó amb el compromís concret, amb la llengua, la cultura i la identitat, i el respecte a la diversitat.

El debat sobre les esquerres és un debat més enverinat en plena regressió de totes les esquerres europees i en plena expansió del pensament dretà, intransigent i liberal. La radicalització esquerrana té poc futur perquè té poc fonament. És expressió d’una lectura equivocada de la societat que sense un biaix esquerrà demana més transparència, participació, radicalitat i exigència democràtiques. L’oportunitat de les esquerres és justament formular un programa reformista apropiat, agrupar esforços i energies, bastir els fonaments d’un nou model sense gaire doctrinarisme i no perdre de vista l’experiència municipal. És en les polítiques urbanes on més clarament s’han formulat programes progressistes i d’esquerres. Els avenços socials, sostenibles i possibles, i els serveis públics s’han afermat en aquest camp. És des de les bases sòlides de models, programes i propostes de polítiques d’esquerra que els ajuntaments progressistes van conquerir l’hegemonia social i van assegurar la complicitat activa de les classes mitjanes. Les mateixes que ara rebutgen succedanis frívols i condescendents en la formulació de les polítiques d’esquerra.

Cal, doncs, procedir de la mateixa manera sobre bases noves. Segurament ja no valen velles receptes. Però és segur que només una interpretació correcta de la realitat ens portarà a eixamplar la base social dels projectes i a evitar un aprimament progressiu que podria potser permetre de mantenir l’estructura orgànica, però que no podria evitar l’esllanguiment, en aquest cas irreversible, de l’hegemonia social. Hem de situar-nos lluny del testimonialisme reduccionista. Molts dels que des dels rengles de les esquerres i des d’una clara consciència política han crescut i millorat en les seves condicions de vida, classes populars i classes mitjanes, amb por de perdre conquestes recents, esperen receptes noves per a una situació nova. I ja ens han advertit que les velles fórmules no els satisfan perquè ells, la vida i el país han canviat molt i els partits i la política, no.

En resum i per acabar. Ser com som, dir el que pensem, obrir-nos més, abandonar falsos dilemes, evitar l’ambigüitat i la indefinició nacional i social, afermar les bases ideològiques i polítiques del projecte i reformar les estructures organitzatives i representatives.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/422492-nadal-aposta-perque-el-psc-tingui-llibertat-de-vot-a-madrid-mes-que-un-grup-propi.html