Joaquim Nadal i Farreras

PREMI MANUEL BONMATI

Col·laboració en el llibret Rotary Club de Girona. 1980-2010 30è aniversari. Girona, Rotary Club Girona, juny 2011

Els trenta anys de vida del Rotary Club de Girona són una bona oportunitat per a ponderar l’aportació continuada del premi Manel Bonmatí.

Girona ha esdevingut cada cop més una ciutat de novel·la. Tema de creació literària; narrativa, assaig, poesia, ficció són gèneres que s’han prodigat amb la ciutat com a matèria. Les antologies i els atles literaris fan la síntesi d’aquestes aportacions, les referències per tal de calibrar amb justesa la importància del fenomen que esmentem. No cal dir que en el segle XX hi ha cims singulars que marquen moments culminants i que, com el llibre de Josep Pla sobre la ciutat, són potser irrepetibles.

Sovint, però, ens sorprèn com nous autors fan dels escenaris gironins el context necessari per al desplegament de les seves qualitats literàries i creatives, i si bé és difícil que desvetllin les mateixes emocions que el text de Pla no és menys cert que comença a haver-hi un gruix molt notable d’autors contemporanis que reforcen l’imaginari col·lectiu de la ciutat.

Passa també amb el gènere periodístic, però potser d’una manera menys notable i rellevant. La proliferació d’articles de premsa, el fet mateix de l’existència de dos diaris a la ciutat i escadusserament durant uns mesos tres, dóna un to de normalitat al periodisme d’accent local i defuig la singularitat de les peces d’alt valor afegit que no són gaire freqüents. No es tracta de desmerèixer el gènere; vull només dir que els alts cims de la literatura conreats en moments diversos i recollits com a moments estel·lars de la vida cultural de la ciutat no tenen encara el seu parió en el terreny de la literatura periodística, en part perquè de l’estricta quotidianitat en descomptem el valor literari. No hauria de ser així i aquest és el camí que va voler assenyalar el Premi Bonmatí des del primer any de la seva convocatòria. Es tractava de rescatar de l’oblit i de rastrejar en la multiplicitat de la premsa els testimonis literaris en el món de la premsa que atorguessin valor de crònica, d’article a la nostra ciutat. El balança és clar i el compendi dels articles premiats acredita una trajectòria que justifica sobradament el premi. Caldria, això sí, garantir que de la continuïtat de la convocatòria se’n desprengui una qualitat creixent i una universalització més àmplia per tal d’assegurar que Girona transcendeix les fronteres estrictes dels seus murs de paper i conquereix, pel camí de les emocions, els grans rotatius d’aquí i de fora com a just reconeixement dels valors d’una ciutat feta per generacions.

15 Juny 2011 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PREMI MANUEL BONMATI

PREMIS FAD 1958-2008

Salutació al llibre Premis FAD 1958-2008. 50 anys d’arquitectura i interiorisme a la Península ibèrica. Barcelona, Arquinfad, 2010

Vaig arribar a estudiar a Barcelona l’any 1966. Tenia divuit anys i en feia pocs de l’inici dels premis FAD. Però puc dir ara, amb prop de cinquanta anys de distància, que, en la realitat d’aquell jove estudiant que jo era, els premis FAD eren una de les referències que em cridaven l’atenció en el panorama de la nova ciutat que m’acollia i on arribava cada diumenge al vespre amb el tren que sortia de l’estació de Girona a les deu. Transitàvem del pati de lletres a l’Oro del Rhin a la mateixa Gran Via, de la Biblioteca de Catalunya al Seminari d’Història, del Jamboree a la bodega Bohemia…

L’efervescència estudiantil, la liquidació del sindicalisme oficial, l’impuls del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, eren una oportunitat per obrir el ventall dels interessos de forma transversal. Sovint ens acostàvem a d’altres disciplines quan descobríem els lideratges d’alguns delegats de facultat o d’escola. És el cas de l’arquitectura. Naturalment en el meu cas, estudiant de lletres, tenia altres prioritats i el FAD era més una referència ciutadana que estudiantil, més secundària que principal. Però ja aleshores em va quedar al cap el paper innovador del FAD, la recerca de la modernitat, de la integració crítica de l’arquitectura a la ciutat, de la necessitat d’un debat sobre la formalització de l’arquitectura i l’urbanisme. La casualitat va fer que en el darrer any de carrera, i de forma ocasional, em traslladés a viure al carrer Sant Elies en una casa de l’arquitecte Moragas, just a la cantonada amb Brusi, on vindria a tenir el seu local el FAD.

Dic tot això que pot semblar una evocació massa personal i passada per deixar constància que no em va caldre arribar a alcalde (1979) i a conseller (2003) per descobrir els valors del FAD. M’ho creia i hi creia de molt abans. Em semblava imprescindible i pensava que vist el panorama general del creixement de les ciutats i l’evolució de l’arquitectura, la recerca de l’excel·lència i de la innovació eren fonamentals per a sacsejar un panorama que en molts aspectes era desolador.

Un cop a la conselleria vaig acabar de prendre consciència que el coneixement en temes d’arquitectura i urbanisme era un dels valors que Barcelona i Catalunya podíem exportar. Vaig saber que calia donar un impuls institucional des de fora al FAD. Vaig voler ajudar sense intervenir. Subvencionar sense condicions. Deixar fer, sabent que hi ha coses que s’han de deixar als que hi entenen i en saben.

Per aquest camí vaig voler que el Govern certifiqués, amb un conveni, aquestes idees que havíem de compartir. Un conveni transversal, de diversos departaments, com la transversalitat dels meus anys d’estudiant que  em va fer descobrir l’arquitectura.

Era la millor manera de col·laborar en el funcionament lliure del FAD i era una bona manera de reconèixer les dècades d’activitat pionera en un camp que ha aportat a la nostra cultura nacional alguns dels símbols de més entitat.

Aquest llibre és un compendi de cinquanta anys de labor marcant pautes, ensenyant camins, assenyalant tendències, apuntant prioritats. Des del Govern de Catalunya vull deixar escrit que em sembla un testimoni històric de primera magnitud i un inventari que destil·la la filosofia que ens cal per treure el cap, sortir al món i no caure mai ni en la pedanteria ni en l’autocomplaença. I menys en el lament victimista que ens tancaria definitivament en el clos petit i desesperant de la mesquinesa.

30 Setembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a PREMIS FAD 1958-2008

LA POESIA AL FINAL D’UNA VIDA

Resum de la intervenció en la presentació del llibre El professor d’història, de Joan Francesc Mira, Premi de Narrativa M. Angels Anglada, que va tenir lloc a Figueres el 16 de juny de 2009 i publicada en el llibre Joan F. Mira. VI Premi de Narrativa M. Àngels Anglada. Figueres, Institut Ramon Muntaner, 2009 (pàg. 16-29)

El professor d’història de Joan F. Mira Joaquim Nadal La veritat és que només per començar i posar-me a to sobre alguns aspectes del contingut del llibre molts dels aquí presents entendran que podria començar la meva intervenció amb aquell “Domine non sum dignus…” (Senyor, jo no sóc digne…). Quan en Rafael Pascuet i en Joan Ferrerós em van demanar si volia presentar aquest llibre els vaig dir que sí de forma immediata i amb molt de gust, però conscient també que no és fàcil que jo pugui fer una presentació a l’ús d’una persona dedicada a la crítica literària sinó més aviat un comentari de lector interessat i apassionat per una novel•la que a mi m’ha seduït d’una forma profunda i que m’ha tocat d’una forma molt directa. Crec que estem davant d’un llibre d’una tendresa immensa, d’una duresa implacable en alguns aspectes i d’una capacitat d’abocar i d’entrar en qüestions que podrien pertànyer al terreny de la psicologia social, de la psicologia tout court, de la sociologia urbana, de l’evolució del territori i el paisatge, de la relació entre les persones i el seu entorn, de l’evolució de la ciutat, dels valors vinculats a l’urbanisme més recent, de la banalitat de molts aspectes de la vida contemporània, i situar-nos davant d’una societat que ha perdut el nord en moltes coses, que ha perduts molts valors en el camí, però que alhora s’expressa amb una naturalitat extrema i planteja qüestions que són a l’ordre del dia.

Aquest és el sentit que jo trobo a un llibre d’una persona que és molt més que un novel•lista. Joan Francesc Mira va néixer el 1939, i no ho dic per remarcar la seva edat, sinó per emmarcar la seva biografia en un punt de la cronologia del segle XX que és especialment singular. L’autor té, per tant, una biografia d’adolescència i d’estudiant vinculada a una època i a uns fenòmens que tots coneixem bé, vinculats al franquisme, al que significava el franquisme en molts terrenys, també en el terreny cultural i formatiu, vinculats al nacionalcatolicisme i vinculats també al conjunt de fets que traspua d’una manera o altra, a vegades amb cites literals directes, en el llibre.

En el llibre apareixen trets culturals de la persona que l’ha escrit que són molt evidents, des de la seva formació de professor fins a la formació d’una persona interessada per la terra, per la llengua, pel país, per la nació, per les nacions que es fan, per les nacions que es desfan i que ha entrat en el terreny de la teorització de totes aquestes qüestions i que les ha analitzat en profunditat i que les ha vinculat a la realitat concreta del seu País Valencià, a l’especial peripècia de la societat contemporània de València que en tants i tants d’aspectes apareixen d’una manera o altra en aquest llibre.

Crec que tot això apareix d’una forma molt evident, com hi apareix la seva dimensió de traductor -de La divina comèdia o dels Evangelis, per exemple-, la seva condició d’antropòleg i lingüista especialista en els fets de la llengua i de la nació. Com ha donat a conèixer en multitud de treballs en tota una sèrie de qüestions (llengua, territori, població, política…) que ell ha analitzat en profunditat en diversos llibres que avui es poden llegir amb profit per conèixer la realitat més punyent de les contradiccions immenses en què viu immers el conjunt de la nostra societat i també específicament i amb la seva singularitat el País Valencià.

Joan Francesc Mira és, des de fa molts d’anys, un novel•lista conegut i reconegut que ha escrit un conjunt de set o vuit novel•les que culminen amb aquesta trilogia que va començar amb Els treballs perduts (1989), seguí amb El purgatori (2002) i acaba amb aquest El professor d’història (2008) que ens ha reunit aquí i que ara comentarem.

La seva dimensió de novel•lista, antropòleg, lingüista, sociòleg, assagista i traductor apareix de forma molt clara en el rerefons cultural d’aquest llibre, amb ressonàncies llatines, angleses, franceses, castellanes, italianes, alemanyes, amb una trama que discorre per la vella Europa, de Lisboa a Praga passant per París, en alguns del moments estel•lars de la novel•la. Crec que la sola geografia de la novel•la també ens situaria al voltant de fets i cançons, textos (Camus, Sartre, Piaf, Brassens…), en fi tot allò que forma part molt directament de llocs diversos de la nostra pròpia biografia. I tot això apareix interrelacionat i ben lligat en una novel•la construïda al voltant d’uns moments singulars de la vida d’un professor d’història que ensopega a l’entrada de la Facultat perquè es distreu veient dues noies que s’estaven fent un petó intens. És aleshores quan cau, es fa un trau al cap, l’han de collir i recupera el sentit en el seu despatx. El curen, arriba a l’aula i, mentre tot això passa, passa per ell tot un devessall d’idees al voltant de la societat que ens ha tocat de viure: els valors, la barbàrie, la civilització, la força o no de transformació i correcció de determinades perversions de la cultura, interrogant que ens suscita o ens suscitava fa uns anys l’antiga Iugoslàvia i ara altres episodis de la societat contemporània. Tot això ens porta a la reflexió que es fa el professor d’història (i jo crec que també se la fa el mateix Joan Francesc Mira) en el sentit de si és o no, en la condició final de la humanitat, carregada en molts moments de barbàrie per no dir d’animalitat, la cultura una eina de civilització suficient per evitar alguns grans disbarats. Vista l’experiència recent (les dues guerres mundials, els Balcans, etcètera), la resposta és que no.

Però aquesta no és la qüestió principal de la novel•la, sinó que en el llibre apareixen uns personatges centrals: el professor d’història, Manel, i la seva esposa, Irene, i un fill suïcidat tirant-se daltabaix del Miquelet. El professor d’història reflexiona sobre tota la seva experiència vital, els anys a París: l’arribada al boulevard Saint Michel pocs dies després dels fets de maig, com s’hi instal•len, com comencen a viure, com compren els primers llibres a la Presse Universitaire de France, com comencen a confegir la seva biblioteca. Decideix que després del cop al cap es vol jubilar -té 65 anys, ho penja tot, diu que aquella ha sigut la seva última classe, que no vol tornar a fer-ne cap altra i que vol començar un procés d’empaquetar els llibres i la vida. I en aquest procés primer empaqueta els llibres del despatx de la Facultat que aviat deixarà, en seleccionarà uns i la resta aniran a parar a la biblioteca d’on havien sortit. Però els llibres empaquetats en capses que són seus i que s’havia d’emportar a casa seva finalment decideix no fer-ho i se’ls vendrà a un llibreter del carrer Pelai, on ell havia viscut. Deixa per al final una petita vitrina amb els seus llibres i el gest de petita vanitat de tenir guardats, separats i haver lluït davant dels seus alumnes, generació rere generació, exposats un al costat de l’altre a l’admiració dels successius alumnes els seus treballs: els seus llibres d’història, totes les seves col•laboracions intel•lectuals a diaris i congressos, etcètera, que empaqueta en una sola caixa de cartró. I en el moment de tancar aquella caixa, el professor d’història té la sensació que en el fons tanca en un taüt efímer, volàtil, que desapareix a l’horitzó; que aquells treballs deixen de tenir en un instant tota la importància que havien tingut, que ell els hi havia donat durant tota la seva vida.

El professor d’història tanca aquella caixa i aleshores comença una reflexió al fil de la vida de la seva dona, que pateix una malaltia de tipus degeneratiu que fa que cada cop necessiti més un ajut que l’acompanyi, fins que finalment apareix un nou personatge: una noia jove, Margareta, que els ajuda a recórrer, amb la cadira de rodes carregada en una furgoneta Citroën, l’entorn de la ciutat de València i començar a conèixer així el que ha de ser el desplaçament d’aquest nucli familiar petit d’un pis vell en una casa sense ascensor a un pis nou de la nova València, en un quinzè pis amb ascensor, però perdut enmig del lloc on l’horta perd el nom o la ciutat perd el nom i comença una horta desdibuixada amb tendència a desaparèixer.

Tot això són els elements que, amb cites de Goethe, de Sartre, de Camus, de La divina comèdia, i de tantes altres obres, incrustades d’una forma molt compacta -és un llibre amb molts pocs punts i a part- fan d’El professor d’història una novel•la molt ben estructurada. Aquest és un llibre la construcció del qual és, com deia, d’una tendresa enorme. En la reflexió de les vides dels dos personatges, Irene i Manuel, la condició del professor d’història que tendeix a deixar-ho córrer i donar-ho tot per amortitzat i liquidat, i la de la seva esposa que en el fons confia a iniciar una vida amb la que refan la seva pròpia vida, es fan els pocs greuges que s’han de fer i recorden algunes de les coses que han viscut junts i algunes de les infidelitats que s’han expressat també l’un a l’altre per finalment canviar de lloc, canviar de pis, i percebre el què és un món que desapareix i un nou món sense sentit que culmina al final de la novel•la.

València hi és de ple, amb una intensitat que els hi llegiré en dos o tres apartats, simplement perquè copsin la força d’uns espais rurals o d’uns espais urbans, d’unes tradicions i d’unes noves tradicions que potser no porten enlloc i que són la gran interpel•lació que ens fa Joan Francesc Mira, amb alguns judicis implacables també sobre la societat en la que vivim i sobre els responsables polítics públics que l’administren.

Crec que tot això desvetlla tots aquests sentiments que a mi m’ha provocat un llibre en el que, deixeu-m’ho dir molt de passada i sense cap petulància, hi trobo 30, 40 o 50 episodis que jo també podria considerar autobiogràfics. Tot això lliga molt bé, em sembla, amb un episodi concret en que el Manuel i la Irene aparquen el cotxe en un racó de l’entrada d’una alqueria abandonada, i el Manuel agafa un tros de fang, de terra, treballada durant mil•lennis per homes i dones que l’han fet fructificar en una horta que desapareix, en un acte gairebé panteista d’identificació amb la terra, pols al que tornaran (aquí apareix el pulvis es et in pulverem reverteris), per acabar tirant-se tota la terra al damunt i impregnar-se d’una terra que ja no veuen i no viuen, perquè viuen en un quinzè pis, i s’adonen que han fet una opció de vida, l’única que per les condicions en què estan vivint podien fer però que en el fons suposa la renúncia última al seu ideal de vida, que seria molt probablement una caseta en un entorn rural immediat que els permetés de reconèixer el cant dels ocells, de tocar la terra i de veure fructificar l’horta de la cantonada.

No cal dir perquè però que en el moment de llegir el llibre hi ha un episodi, singularment rellevant, quan està empaquetant llibres, quan ja no en queden a les prestatgeries del despatx de la Facultat, quan ja han passat dies i dies des de la clatellada al cap i de la pèrdua del sentit, entra finalment una alumna a demanar-li consell. Li demana una última lliçó que ell s’ha negat a fer i a donar a les classes que estava acabant. Episodi amb paral•lelismes i amb poder d’evocació poètica.

“Feia setmanes que no entrava ningú a visitar-me i una jove atractiva, ex alumna recent, venia a veure’l a finals de juny, el trobava buidant el despatx com qui buida una casa on ja no ha de viure més, i volia demanar-li consell, no sabia consell per a què, sobre el tema més profund i seriós de la història, per què els homes decideixen matar-se metòdicament, per què quan no ho fan acumulen les armes per fer-ho, sobre el misteri més gran, més antic i més universal, l’instint més diabòlic, l’enigma dels únics animals coneguts que es dediquen regularment a l’extermini organitzat dels seus companys d’espècie, i aquesta xica pretén que jo li dóna un consell. -Ja veig que s’ha quedat descol•locat, va dir ella, i va seure davant de la taula, es va inclinar endavant, el mirà als ulls, i sota la camisola lleugera mostrà quasi sencers els pits petits sense sostenidors: Bé, quan dic guerra i pau no vull dir la novel•la, ni la història de les guerres: en realitat vull dir la pau, la història de les paus. O més exactament la idea de pau en la història contemporània, no sé si m’explique. Sobre els orígens dels moviments pacifistes. Aquest estiu he de fer un treball sobre el tema…”

Segueix el diàleg i més endavant trobem:

“Ella va obrir molt els ulls, va somriure intrigada, s’inclinà encara més, i quan mostrava els pits sencers mig daurats i mig blancs i els mugronets foscos i erectes no era gens clar si ho feia amb innocència o amb malícia: l’última alumna que entrava al seu despatx, l’última que se li acostava, li deixaria en tot cas aquella imatge tan fresca i tan rara, aquella visió que no recordava que cap estudiant li haguera ofert mai, tan tendra i tan pròxima i va estar segur que era desimboltura innocent, no era res més, no havia de ser res més, era només una darrera escena breu abans de baixar per a sempre el teló, potser un petit final feliç, inesperat”.

Això em va portar, ja em perdonareu, al Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, concretament a dos poemes que m’apassionen. Un d’ells és “Els amants”, que no us llegiré, i, l’altre “Vida sinó”, que és el que directament em va evocar l’escena de l’ex alumna recent que inclinada ensenyava els pits al professor d’història, poema que em feia retrobar i reconèixer la València diguem-ne de sempre i em feia de pont amb la novel•la de Joan F. Mira:

VIDA, SINÓ

Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.

M’agradaria escriure la guia de València.

Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il•lustres,

monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,

els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,

l’amable biblioteca llatina del Magnànim,

sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,

on t’obrires la brusa mostrant-me els teus pits,

on per primera volta et va besar un home,

i aquell home era jo, segons em deies tu,

 i tu i jo tant contents, visca València, visca!

Criatura llunyana, criatura en dissabte,

què seria de tu? Gerswhinn et va cantar,

et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.

Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te,

i el món no tingué mai tecnicolor

que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,

aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,

i els anuncis de roba íntima de les dones

convertint els solars en consolats d’amor.

Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar

un dia qualsevol. Potser hauràs parit

tres o quatre vegades i algun avortament;

potser amb el teu home, cerimoniosament,

prengues el sol plausible del diumenge pel parc.

Potser no ens direm res –què ens hauríem de dir?-

i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele

el dinar en la taula, i t’escriuré un poema

que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,

però on evocaré els teus béns, aquells dies,

la teua brusa oberta, la teua boca oberta

davall un bes enorme, apressant, extensíssim,

el primer bes d’un home, mare, que vas rebre.

Oh la satisfacció instantània del mascle!

Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.

Desprès, el que m’ha estirat realment fort en llegir el llibre és tota la relació directa de la parella amb un vell espai públic quasi rural, fluvial, de València, reconvertit en un parc endreçat, net, polit: el Parc del Túria que es va estenent i que finalment porta fins a aquest estranya Ciutat de les Arts i de les Ciències que també apareix jutjada críticament en el llibre. En tot aquest episodi hi ha la idea que un mur creixent de formigó es menja tot el litoral valencià i acaba pràcticament fins al mar.

“(…) havia passat a l’altra banda del riu pel costat del Palau de les Arts, aquell casc de guerrer grec o enorme closca de coleòpter, blanc en la nit com un tros o hemisferi d’una lluna impossible de ciment, però uns minuts més tard ja havia perdut l’orientació circulant per rotondes i places que no havia vist mai, per avingudes amples que no sabia a quins llocs exteriors o remots el portaven; llavors volgué buscar un itinerari de tornada i en algun moment s’havia trobat del tot desorientat, girà a dreta i a esquerra per carrers desconeguts i tot d’una s’havia trobat fora del espais de la llum, sense edificis als costats i circulant per una carretera que degué ser un vell camí de l´horta ara asfaltat i eixamplat però fent encara els mateixos revolts del temps que no hi passaven cotxes sinó cavalls i carros. Havia hagut de continuar conduint entre marges on creixien herbes altes i canyes, entre alqueries o ruïnes d’alqueria, entre parets i tanques, i desprès entre camps amb la terra llaurada negra sota la claror escassa de la lluna o que reflectien el verd tendre de les hortalisses a la llum blanca dels seus fars o d’escassos fanals de llum groga a les vores de camins invisibles (…)”.

Aquí acaba la ciutat de les avingudes i després comença tot aquell episodi d’un paisatge que més endavant es desintegra:

“Quan tornaven a casa, refent el camí, el sol ja havia baixat del tot i la massa d’edificis urbans era nomes una muralla ombrívola crescuda com una fosca amenaça damunt de la terra, gran muralla compacta i contínua no per a defensar la ciutat d’enemics exteriors sinó per avançar sobre els camps i engolir-se’ls, cobrir-los, arrasar i esclafar al seu pas, va pensar, mil anys o dos mil d’una història de cultius delicats, tants segles de refinada orfebreria amb la terra mateixa, no la fusta, el metall o la pedra, com a matèria primera, tants segles d’art de la terra, de cultura perfecta ara condemnada a una mort implacable i cruel, innecessària. Ara ha arribat el triomf brutal de la barbàrie, i a ell també se li va fer la cara fosca mirant com s’acostava la foscor d’aquell mur que ocupava tot l’horitzó, contra la llum pàl•lida i lletosa del capvespre, però en un edifici com aquell, ja dins de la muralla agressiva expansiva, hi havia també el seu pis, la seua casa, potser s’havia equivocat amb el canvi, va tornar a pensar, potser s’havia equivocat de lloc”.

I anem a la força de la terra, a la pols de la pols, a la terra de la terra:

“L’horitzó, mirant cap a migjorn, no era un horitzó llunyà de mar, de terra plana o de muntanya, era una gran muralla feta de blocs de pisos, d’edificis tan iguals, tan compactes, que formaven una sola barrera estirant-se a la vista de llevant a ponent; era una paret de perfil dur i retallat en l’ombra contra la llum ja dèbil daurada del sol de les cinc de la tarda, i ell estava dret entre els camps bellament treballats i aspirava una olor penetrant i profunda de cebes tendres blanques i verdes acabades de collir barrejada amb olors més antigues i fondes encara de terra fresca remoguda estovada, de terra humida llaurada de poc, de sediments d’aigua de sèquia potser remotament d’herba tallada, olors de camps que despertaven algun racó oblidat de la infantesa, i la llum d’hivern, ja quasi horitzontal, feia més transparent l’aire encalmat, dibuixava cada bri d’herba i cada tija, formava ombres menudes allargades i fines, i omplia el paisatge immediat de conreus i alqueries d’una claror blanca i groga irreal i de quietud; se sentien a penes, somortes, les remors distants del trànsit per l’autopista i pels camins de l’horta, i en la llum quieta, en els perfums barrejats de la terra, era com si el temps fóra immòbil i aquell món petit que contemplava s’haguera detingut en un instant de màgia i de transfiguració”.

I anem un moment als judicis implacables a la política per deixar les coses en aquest punt:

“Havia fullejat sense gens d’interès el diari passant pàgines sobre el taulell del bar mentre desdejunava, titulars amb les misèries quotidianes de politics locals tan mediocres que porten a la cara la pròpia inanitat, pensà mirant fotos d’algun acte oficial, ni un bri d’intel•ligència als ulls ni en les paraules que els ixen per la boca, tan obtusos i espessos tan buits i al mateix temps tan plens de vanitat que quan parlen busquen només guanyar el favor d’un públic ja acostumat a la porqueria i amb el cap ple d’espantoses lectures, d’immundícies falsament històriques i de notícies horribles de morts i d’escàndols que esmussen cada dia i apaguen la poca sensibilitat que ens va quedant i de programes a la televisió que amb cabals públics o privats inexhauribles atordeixen els sentits i els esperits i el resultat és que allò que té encara una miqueta d’art o una mica de gràcia s’ho engoleix ara la violència d’aquest bàrbar instant, qui havia escrit això: ‘la violència d’aquest bàrbar instant’?, ho degué dir algun autor famós que ara mateix no recordava, Goethe potser, i si era així, si el seu instant o temps era violent i bàrbar, què hauríem de dir del nostre”.

Finalment, en un recorregut a vol d’ocell des del Miquelet, quan recorda l’episodi del suïcidi del fill, fa un recorregut per les teulades de la vella València, agafant la geografia més coneguda, més estimada, de la qual coneix els racons, el so de les campanes. És un recorregut sentimental i emotiu d’una ciutat que pràcticament desapareix engolida i menjada per tots aquells fenòmens que ell mateix explica. I jo que em dedico ara no a la història, sinó a l’urbanisme i a la política territorial hi he trobat un munt de ressonàncies i de referències a fets recents que expliquen una història coneguda, percebuda, dramàticament sentida en els temps més recents.

A mi m’ha semblat una novel·la esplèndida, prou carregada de ressonàncies clàssiques com per entroncar amb el classicisme de Maria Àngels Anglada i, per tant, rebre el premi que li ha volgut atorgar aquest Institut quasi bicentenari.

16 Juny 2009 Posted by | INTERVENCIONS, Llibres d'autors diversos, Presentacions llibres, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a LA POESIA AL FINAL D’UNA VIDA

AMBICIÓ COL·LECTIVA

Diari de Girona

Amb molt pocs dies de diferència s’han anat produint diverses notícies que, per contrast, ens donen en bona mesura la temperatura de la ciutat. El contrast es manifesta entre les bones notícies i les dolentes.

En el terreny de les bones hi hem de situar el Premi Nacional de Cultura a Salvador Sunyer Bover, i entre les dolentes la notícia de la fi del somni del bàsquet d’alta competició a la nostra ciutat, que ha durat vint anys.

Encara podríem afegir notícies objectivament bones que esdevenen conjunturalment dolentes. És el cas de les obres del TGV que, sent objectivament una magnífica notícia, tenen una lectura negativa cada cop que es produeix un titular sobre la incidència i l’alteració de la vida ciutadana, com a conseqüència de les obres. Però en aquest cas ens convé a tots entendre que finalment, malgrat un gran retard, ha arribat l’hora de la veritat, ha començat el compte enrere i podem començar a posar en l’horitzó del calendari alguna fita per a l’arribada de l’alta velocitat i per a la connexió en ample internacional amb França. Haurem de conviure tres anys amb obres, és clar, i amb totes les molèsties que s’originen en aquestes obres, però cada nova molèstia serà un pas més cap al final desitjat que és la integració de Girona en una xarxa internacional de comunicacions ferroviàries d’altes prestacions, amb un abast i unes conseqüències per a la competitivitat de la ciutat que no acabem encara de copsar.

Anem, però, al joc dialèctic entre les bones notícies i les males notícies. En el cas del reconeixement a Salvador Sunyer es tracta d’atorgar a Temporada Alta un certificat acreditatiu d’una dimensió nacional del Festival i d’una projecció internacional. Es reconeix, finalment, un esforç calculat i premeditat per anar pujant un esglaó darrere l’altre fins a assolir uns nivells de programació, d’innovació, d’exigència i de qualitat que són perfectament homologables amb els festivals de més prestigi del món en matèria teatral. No és només el contingut de la programació; és la gestió intel·ligent dels recursos, és la recerca de complicitats a la ciutat i fora de la ciutat, en el sector públic i en el sector empresarial, és una il·lusió compartida per molta gent, és la creació d’un referent acceptat i reconegut. Sunyer ha trencat l’equació de l’aïllament i del provincianisme, ha trencat les barreres de Barcelona, ha sigut acceptat per la crítica i ha anat a buscar el ressò mediàtic on ha calgut, sense renunciar mai a una elevada dosi de centralitat gironina, de Girona i del conjunt de l’àrea urbana, sense competències estèrils entre les ciutats de l’àrea. Temporada Alta s’afegeix al model d’èxit de Girona temps de flors, salvant les distàncies de fets no comparables, i ens interpel·la sobre la necessitat d’anar a la recerca de noves fites que, en matèria cultural, ens  situïn en un terreny d’una capitalitat indiscutible. Queda molta feina per fer encara en matèria musical, i tant el Festival de músiques religioses del món com la programació de temporada de l’Auditori encara han de trobar el format adequat per tal d’assolir un ritme, una freqüència, una qualitat que marquin fites i reclamin una atenció que trenqui fronteres i ens converteixi també en referència obligada. En matèria cultural Girona té tots els ingredients per esdevenir una autèntica capital cultural i un punt de referència en temes teatrals, musicals, arxivístics, d’imatge, de recerca històrica i encara em deu quedar algun camp per esmentar. Però el guió és suficient per prendre model de Salvador Sunyer, o posem per cas de Joan Boadas, i traçar una agenda, un full de ruta que encarrili totes aquestes qüestions sense escatimar esforços.

Si anem a les notícies dolentes és evident que el tancament d’una etapa d’eufòria esportiva en matèria de bàsquet s’ha de valorar molt negativament. No té res a veure i una cosa no treu l’altra, però és evident que la conversió del Girona FC en un club de segona divisió A compensa en part la pèrdua de capitalitat esportiva, i ens situa davant un nou referent que ha de ser obligat en els propers anys. No obstant, un dia caldrà valorar i ponderar les aportacions generoses successives de Joaquim Vidal, de Jaume Casademont i de Josep Amat; i caldrà també analitzar l’origen del fort deute que ha ofegat el projecte i atendre a les disfuncions que han estat denunciades pel mateix entrenador Pedro Martínez i que caldria repartir entre els gestors diversos dels anys més recents, per tal de conèixer en quin punt s’ha produït una situació irreversible, un moment de no retorn que ha superat i desbordat les institucions gironines i ha decapitat un projecte que havia engrescat unes quantes generacions de gironins.

És evident que davant una situació així les autoritats gironines no podien romandre quietes i que tenien el deute moral de moure’s, per tal d’assegurar una nova etapa de bàsquet que fes útil el pavelló de Fontajau i garantís la continuïtat dels projectes de base com a llavor per a noves fites més ambicioses de futur. Sense entrar en algunes contradiccions internes, que caldrà analitzar per comptabilitzar de veritat els números reals de cada moment i les partides de despeses i la seva destinació, sí que convé dir que l’alcaldessa de Girona ha tingut en tot moment la visió, l’ambició i la voluntat de no deixar la ciutat sense bàsquet. Conjuntament amb els responsables de la Diputació i més específicament amb l’Enric Vilert i Narcís Casassa, han entès que trencar amb el passat potser podia resultar imprescindible, però preparar un nou futur era una imperiosa necessitat. Tinc el convenciment que el coratge de l’alcaldessa se situa per damunt de les querelles internes i locals i ha exercit el seu lideratge per tal de no renunciar a una ambició col·lectiva que reclamava ara una reconducció realista.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

22 Agost 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a AMBICIÓ COL·LECTIVA

LLETRES TOVES

Diari de Girona

Avui fa quinze dies, el divendres 16 de març al vespre, a la plaça del Pou Rodó, vaig assistir a l’acte de lliurament del premi Espais a la creació i la crítica d’art que des de fa vint anys convoca la Fundació Espais d’Art Contemporani. Abans de començar l’acte vaig seure una estona en un dels bancs de la plaça i vaig observar el moviment de persones entrant i sortint de les dues galeries d’art que tanquen els dos extrems de la plaça. Vull ressaltar l’alt nivell dels participants, dels premiats, del jurat i de la intervenció de Pilar Parcerisas. Amb regularitat exemplar, els premis Espais ens convoquen per reconèixer de primera mà l’evolució de la crítica d’art i prestar atenció als moviments més innovadors. Sense fronteres ni límits, sense rigideses, ni paranys de cap mena, sense sentit endogàmic. Sempre disposats a establir una relació dialèctica, difícil, però exemplaritzant entre una ciutat petita, un centre d’art contemporani, la convocatòria d’un premi i el reconeixement dels treballs, les publicacions, les experiències i l’activitat que, al llarg de l’any, s’ ha produït en el terreny artístic, fins a assolir un paper de referència integrador, que agrupa autors i experts de diverses procedències reconeguts universalment des de l’àmbit local.

La continuïtat de la convocatòria, el prestigi assolit i la nòmina dels premiats conformen un bagatge insòlit, de primer nivell, que hem de reconèixer i agrair. La tria del premi, de l’objecte artístic que els premiats s’enduen com a penyora de reconeixement marca també, cada any, un punt d’especial interès. Aquest any es tractava de la peça “Embulisc”, de Paco Torres Monsó.

Uns dies abans, a la mateixa galeria Espais havíem vist la Inauguració d’una exposició de Paco Torres de caràcter testimonial i crític, d’aproximació radical i crua a la realitat de la vida, als seus límits, als horitzons que s’acaben, a la materialitat terminal. Gairebé un testament-document artístic, una interpel·lació irònica i crítica a la mateixa condició humana. Hem vist també com una obra recuperada de Paco Torres Monsó s’instal•lava davant de can Ninetes a Santa Eugènia.

La presència artística de Paco Torres a la ciutat ha esdevingut natural i freqüent, tot i que s’ha produït sense concessions de cap mena. Moltes dècades ens contemplen ja des de les foques de la font de la plaça del Marquès de Camps. Tota una vida de dedicació a la creació, l’experimentació i la reflexió artística, i una obra intensa, sàvia, densa, de materials nobles i d’innovacions constants, d’objectes quotidians i de torsos femenins, de genolls, de geometries, de colors, de lletres. Una obra descomunal encara no prou reconeguda i insuficientment inventariada, que assoleix nivell internacional i que requereix una projecció adequada.

Però tot aquest recorregut per la intensa presència d’en Paco Torras a la ciutat neix directament de l’observació del ritme i els canvis de les obres de la plaça de l’Hospital, de la plaça Pompeu Fabra i de l’edifici de l’antic Hospital de Santa Caterina. Aquests dies veiem com van pujant els forjats de les plantes dels pàrquings soterranis que s’estan construint . A les dues places ja s’ha assolit el nivell de la planta superior i ja està fet el forjat que defineix la cota a partir de la qual es refarà la plaça. Assistim a l’emergència d’un nou espai urbà. Podríem ben bé parlar de la plaça emergent; una plaça que neix i que creix, i que quan arribi al nivell de carrer haurà de prendre forma i ens haurà de proposar la configuració d’un nou espai urbà, un nou disseny que s’adeqüi a la nova funcionalitat de la plaça i l’edifici, i que faciliti la recuperació del sentit de plaça, d’espai ordenat i urbanitzat, de geometria de pedra i arbres per on, sense interferències de cotxes, poder definir un gran saló que esdevingui una nova proposta per a l’espai públic i col·lectiu ofert a la ciutadania. Procedents de l’antiga plaça dormen, ara, als magatzems municipals, la columna dedicada a la commemoració de la Constitució de 1869 i les “Lletres Toves” de Paco Torres Monsó. El primer monument no ha tingut sort a la ciutat i ha esdevingut el monument més nòmada que jo recordi amb, com a mínim, quatre emplaçaments diferents. I això que té, en la seva senzillesa, una gran càrrega simbòlica i ens recorda un dels primers documents constitucionals i democràtics que van generar esperances i il·lusions als partidaris de les llibertats de les nostres terres. Per la seva banda, les “Lletres Toves” de Paco Torras són probablement un dels primers monuments de la democràcia municipal contemporània. Es van situar en un espai recuperat i van esdevenir el símbol d’una acció regeneradora que tancava les cicatrius del passat (el gran clot de l’edifici dels col·legis professionals, un forat ple d’immundícia i una tanca impròpia) i proposava amb elegància ajaguda i colors vius la tova adaptació de les lletres, flonges, a l’espai públic que acabava d’aparèixer. Pintades i repintades desenes de vegades per a superar els grafits, i potser no prou ben integrades en els paviments de panot de graveta que s’havien posat, aquestes “Lletres Toves” mereixen, ara, un a reflexió de conjunt i una proposta engrescadora.

Neix una nova plaça i tenim tots l’oportunitat de dibuixar des de zero un nou espai urbà amb tots els seus elements: paviment, vegetació, ordenació, mobiliari urbà, obres d’art.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

30 Març 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LLETRES TOVES