Joaquim Nadal i Farreras

“ON ÉS LA FRONTERA, SENYOR PRESIDENT, DELS ACORDS EXPLÍCITS I IMPLÍCITS AMB EL PARTIT POPULAR I ON SITUA LES LÍNIES VERMELLES?”

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre els acords preferents amb el Partit Popular de Catalunya

La presidenta

La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, de diferents maneres anem visualitzant que el seu Govern té un acord preferent –preferent– amb el Partit Popular de Catalunya: preferent de passat, 2011; preferent de present, 2012, i preferent de futur, 2013, o clàusula de revisió de 2012. Quines són per vostè, president, les línies vermelles a no traspassar d’aquest acord preferent que el té lligat amb l’agenda política del Partit Popular de Catalunya?

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Miri, li contestaré respecte a vostès, perquè em sembla que que vostès preguntin pel Partit Popular no sé si és el més normal del món, no? I respecte a vostès els diré que una certa línia vermella, diguéssim, discerta és un mínim de coherència per part de vostès i no pot ser que vostès, eh?, m’enviïn una carta un divendres oferint col·laboració al Govern per defensar no sé quantes coses i el dilluns decideixin trencar peres amb el Govern, perquè amb quaranta-vuit hores no es pot opinar tan diferent i tan radicalment en negatiu.

La presidenta

Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Sí, senyor president, com porta les contradiccions? Perquè, en fi, el llenguatge gestual potser no és per exhibir en públic, però jo li ho explicaré: l’he vist remugar en el torn de preguntes d’una diputada sobre una qüestió que afecta allò que podríem dir-ne el patrimoni immaterial, eh? I vostè diu: «Mira, saps què?, geometria variable.» Quan la geometria és tot menys variable. I, per tant, tria un equilibri inestable, que una doble agenda i un doble llenguatge. I en aquesta agenda i aquest doble llenguatge es permet això, remugar sotto voce, però no exhibir en públic les seves contradiccions amb el seu soci preferent.

I la distinció era aquesta: quina és la distinció entre allò que és oficial i allò que és preferent? Parlàvem de llengua, però parlem de tot allò altre. On és la frontera, senyor president, dels acords que vostè té explícits i implícits amb el Partit Popular de Catalunya i on situa les línies vermelles d’aquesta col·laboració? Perquè altres diputats li han preguntat per moltes d’aquestes qüestions: la reforma laboral, per exemple. Si diumenge va sortir la quantitat de gent que va sortir al carrer, la seva obligació, senyor president, no és només votar la reforma laboral a Madrid, és també cridar els sindicats a asseure’s a la taula, negociar, reformar aquest decret llei i intentar preservar les competències d’autogovern que té el Govern de Catalunya, no lliurar amb armes i bagatges els guanys en autogovern que s’han aconseguit en els últims anys i tenir la capacitat de gestionar des d’aquí els expedients de regulació d’ocupació i les polítiques actives d’ocupació.

I si vostè llença això en mans d’un polític que li dóna una suposada estabilitat en la tramitació dels pressupostos però que després li parla de la Llei d’acompanyament en els termes en els quals li acaba de parlar vostè té un problema i té unes contradiccions.

La presidenta

Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.

El president de la Generalitat

Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, tant de bo només tingués un problema, perquè en tenim un munt, de problemes, sap?, un munt. Per tant, tant de bo només en tinguéssim un.

Però bé, posats a parlar de problemes, deixi’m dir-li només una cosa: que jo crec que perquè es comparteixi s’ha de tenir una òptica diferent de la que ha sigut l’òptica tradicional política. La geometria variable no és intentar fer, diguem-ne, una poteta per aquí, una altra poteta per allà, no es tracta d’això; es tracta de sumar esforços en un moment especialment complicat i delicat de país. I sumar esforços requereix geometria variable. Perquè geometria variable, què vol dir? No estar només d’acord amb un sol partit, sinó intentar que en els grans temes hi siguem tots. I això és sumar esforços. I això no és cap problema, això hauria de ser una cosa que vostè l’hauria d’atraure i el seu grup també. I haurien de fer alguna cosa perquè això fos d’aquesta manera, no?

Reforma laboral. Vostès ara la critiquen molt, sí, la critiquen molt –la critiquen molt–, però jo només els demano una cosa: recordin què deia l’expresident de la Generalitat senyor José Montilla, ell presumia que a cada intervenció que feia i a cada conferència parlava de la necessitat, deia, urgent de fer una reforma laboral. En què quedem? En què quedem? Doncs, escoltin, ara s’està fent la reforma laboral i el senyor Montilla la reclamava a tort i a dret en el seu moment. I a més a més, en presumia.

I finalment, vostès diuen que se senten incòmodes amb aquesta situació que s’està produint de si uns acords amb el Partit Popular pel tema dels pressupostos, etcètera, i no sé què de la geometria variable. Facin una cosa: sumin-se en poques hores al pacte fiscal i aleshores la geometria variable que vostès diuen i algunes vegades critiquen, doncs miri, s’haurà superat en una determinada manera, entre altres coses, perquè si no vigilen, el PP encara s’hi sumarà abans que vostès.

Si voleu veure el vídeo cliqueu aquí.

 

22 febrer 2012 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a “ON ÉS LA FRONTERA, SENYOR PRESIDENT, DELS ACORDS EXPLÍCITS I IMPLÍCITS AMB EL PARTIT POPULAR I ON SITUA LES LÍNIES VERMELLES?”

PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*

El Punt Avui

L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.

Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està  més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.

Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.

En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.

Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.

Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?

Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.

L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.

Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.

[*Aquest és el títol original proposat per l’autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d’espai per “Declarem la independència?”]

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html

14 gener 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , , | Comentaris tancats a PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*

LLIBERTAT SENSE POR

El Punt, edició comarques gironines

En el full de ruta, el manual de campanya de Convergència i Unió, apareix escrita amb lletres de motlle una consigna clara: fer servir els socialistes per fer por i així erosionar-los. L’estratègia de la por no és nova. Només és nova la insistència, la contumàcia amb la qual els dirigents de CiU s’apliquen a desvetllar, sense massa èxit, sentiments de por. No cal ni dir que el fracàs de l’operació té una directa relació amb el gruix escassíssim dels arguments. No per això, però, s’ha de deixar passar sense anàlisi aquesta estratègia que es formula en uns termes excloents i exclusivistes que diuen molt poc a favor del sentit de país i de la col•lectivitat que s’hauria d’esperar d’aquells que ara ja fa més de vint-i-tres anys que ens governen.

El primer argument es concreta en una idea: contraposar els d’aquí i els de fora, els independents i els dependents. En paraules de Josep-Antoni Duran i Lleida, en Pasqual Maragall no és un candidat d’aquí simplement perquè els socialistes catalans col·laborem de forma clara i directa amb el socialisme democràtic espanyol. Però la determinació de qui és d’aquí i qui no ho és no està en mans del Sr. Duran sinó dels milions de persones, homes i dones, que hi viuen i han decidit viure-hi. No es tracta d’aixecar cap fantasma. Es tracta només de deixar clar que l’administració de la catalanitat no admet exclusions tan barroeres. No només això sinó que l’argument obvia que CiU porta a l’esquena, per a pecat seu, dues investidures de José M. Aznar, set pressupostos del PP i una llarga i estable col•laboració amb el PP al Parlament de Catalunya, escrita i signada i amb un compromís tan sòlid i tan català com no emprendre cap reforma de l’Estatut en la legislatura que s’acaba. Que ningú no dubti que segons quins fossin els resultats del 16 de novembre la col•laboració entre el PP i CiU, ara temporalment suspesa, reprendria amb més força i amb més dependència. En darrer terme desacreditar la col•laboració entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols és rebutjar la imprescindible col•laboració que aquests darrers donaran a la tramitació a les Corts Generals del nou Estatut de Catalunya.

La segona idea intenta erigir CiU en l’única força capaç de donar tranquil•litat als empresaris en relació a les exigències territorials i ambientals. No votéssiu pas els socialistes que ho frenaran tot i bloquejaran el creixement tot impedint la prosperitat. Argument curiós en boca d’aquells que han fet de la discrecionalitat en l’exigència als empresaris de les determinacions mediambientals un instrument d’irritació i provocació permanent a uns i d’adulació i entrega d’uns altres. En boca d’una administració que entorpeix més que no estimula, que burocratitza en comptes de modernitzar, que entrebanca i no empeny. Esgrimir l’argument de la sotenibilitat com l’espantall per fer por amb els socialistes és d’un contingut demagògic molt evident i intenta buscar complicitats en algun sector després d’haver-hi interferit i intervingut discrecionalment durant dècades. Però tothom sap prou bé fins a quin punt els socialistes som capaços de conduir les coses amb sensibilitat i rigor de manera que, sense perjudici per a les qualitats ambientals i territorials de l’entorn i del paisatge, l’activitat econòmica adequadament impulsada i modernitzada adquireixi la solidesa i la consistència que ha de permetre continuar creixent. CiU ha acostumat els sectors econòmics a la dutxa escocesa: l’exigència i la condescendència. Ara t’apreto i ara afluixo, i m’ho has d’agrair. Quan tothom espera coherència, claredat, regles del joc iguals per a tothom i instruments d’ estímul i promoció per a desenvolupar-se.

I un tercer exemple encara en relació a l’estratègia de la por. Josep-Antoni Duran i Lleida ha volgut fer por en relació amb el món de l’educació, advertint que amb els socialistes l’escola cristiana hauria de patir molt.

Que ningú no pateixi. Els socialistes ens proposem posar coneixement, sensibilitat, diàleg, passió i diners en el món de l’educació per treure’l de l’estat de xoc permanent en què sembla instal·lat. Donarem instruments a l’escola pública per tal que reforci el seu paper i la seva oferta. Més recursos materials, edificis nous sense barracots, recursos per a manteniment amb atenció especial a les escoles rurals i comarcals. Flexibilitat i autonomia als centres. Autoritat i mitjans als equips de direcció. Carrera professional per al professorat. Col·laboració amb els ajuntaments per a la planificació i matriculació .Places d’escola bressol sense falses promeses. Més temps de docència amb més professorat. Ràtios raonables enfront de la saturació actual. Una Llei Catalana d’ Educació que pugui aprofundir en les competències, l’organització i els continguts. I un acord amb l’escola concertada per tal d’assumir de forma conjunta els reptes i els requeriments de la societat, afrontar-ne els problemes amb equitat, complir amb els objectius i principis fixats en la llei i garantir eventualment el principi de la gratuïtat amb la revisió dels concerts i la seva actualització quan calgui. Que ningú no tingui por. Aquest és un argument antic, vell, dels que fa dècades que manen i es resisteixen al canvi. Totes les opcions polítiques són legítimes i el poble haurà de decidir. Però els socialistes volem deixar clar que som partidaris de la llibertat sense por i no som partidaris de la por sense llibertat. Nosaltres ens pensàvem que l’argument de la por era una exclusiva dels enemics de la llibertat, i ara sembla que no.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

10 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , , | Comentaris tancats a LLIBERTAT SENSE POR

L’IMPERI DE JOSÉ M. AZNAR

El Punt

Ja hem passat mig estiu. Avui comença un agost especial i ja no falta gaire per aquell episodi pintoresc i curiós on José Maria Aznar dóna el tret de sortida del nou curs polític amb una partida de dòmino a Quintanilla d’Onésimo. És cada any un acte allunyat de qualsevol localisme i que fuig dels particularismes petits i centrífugs que sempre empetiteixen els projectes polítics dels grans homes. Cridat a més alts destins en aquest acte ple d’universalisme Aznar projectarà el seu missatge de redempció de tota la humanitat amb un cos de doctrina elaborat i sofisticat que arrenca del mateix simbolisme profund de la partida de dòmino.

 Aquesta va ser una de les aportacions notables del discurs aznarista del curs recentment acabat. Si podem ensenyar els nostres fills l´Amazones, o el Hudson o el Mississipi o potser el Tigris i l’Èufrates perquè els hem d’entretenir amb el Pisuerga o el Tormes o sense anar tant lluny a què aspirem aquells que pensem que és bo començar pel Ter i l´Onyar, el Besòs i el Llobregat, seguir amb les Nogueres i culminar en l’Ebre i els petits grans rius de la península? No calen gaire comentaris a aquesta manera d’entendre el món i l’educació. Ja s’entén. No ens podem tancar, ens hem d’obrir al món perquè el món ens està esperant amb els braços oberts i confia en la nostra aportació redemptora.

 La segona aportació hauria de consistir a presentar-nos al món amb una sòlida formació religiosa. No pas una sòlida cultura religiosa, de totes les religions monoteistes o no. Es tracta de poder entendre la veritat des de l’escola, tornar als temps on l’Estat i la institució eclesiàstica es confonien i col·laboraven en les pompes civils i les celebracions eclesiàstiques. És, com es pot veure, una aportació que ben garbellada hauríem de situar per indignació de tots els catòlics en el terreny de les pràctiques preconciliars.

 Com que per fer la nostra contribució universal amb aquest bagatge no n’hi ha prou haurem d’haver reforçat el sentit unitari, compacte, homogeni de la identitat espanyola i ho haurem hagut d’ensenyar als nostres nens i nenes de totes les escoles per tal que no es desviïn del correcte camí i perquè no s’entretinguin més del compte en l’aprenentatge de les matemàtiques o dels idiomes, que són temes en els quals pel que sembla a hores d’ara ja anem molt sobrats.

 És amb aquest bagatge intel·lectual que es pot amb tota tranquil·litat pensar en la vocació universal d’Espanya i el gran paper que està cridada a jugar tant a Amèrica Llatina com a les regions en conflicte al Pròxim Orient.

 Si féssim seguir la lògica del discurs del Sr. Aznar podríem dir que en la seva recent descoberta vocació atlantista i hispanista hi ha al darrera un vell somni imperial, la recomposició d’aquell moment gloriós i que va durar poc en que un rei va tenir feina a mantenir el seu conglomerat imperial amb autèntic respecte “federal” per les parts del conjunt i el seu fill que va intentar canviar de tàctica i d’ideari i ho va voler controlar tot des de l’Escorial ho va engegar tot a rodar fent la ruïna de l’Imperi i de les terres principals que alimentaven amb els seus impostos aquest somni imperial.

 Només des d’aquest context ideològic una mica esperpèntic es pot entendre que Aznar emprengui la croada contra els particularismes i contra totes les petites coses tot incloent els suposat designis de Pasqual Maragall en relació als territoris que havien format part de l’antiga Corona d´Aragó.

 Aixecar fantasmes a partir de les propostes de Pasqual Maragall denota una actitud intransigent i obcecada que impedeix veure en aquesta proposta el sentit de la modernitat i la profunditat de la proposta. Aznar fabrica una idea i la combat, crea un perill i s’hi oposa, atorga càrrega política a la idea d’una euroregió i ho considera un atemptat a la unitat que ell propugna. És així de senzill. Si a Catalunya no hi ha enemic s’ha de fabricar i si a l’enemic fabricat se li poden  atribuir vel·leïtats independentistes i separatistes millor, i si és un enemic que des d’una determinada òptica ideològica convé ridiculitzar encara millor.

 Només que inventant fantasmes qui fa el ridícul és el mateix José  Maria Aznar. En relació amb el seu somni imperial seria convenient que llegís alguns llibres d’història, i en relació a les desqualificacions que li mereix la proposta de Pasqual Maragall convindria que abans de parlar se la llegís. Maragall diu que al voltant de la vall de l’Ebre i de l’arc mediterrani s’hi articulen uns territoris que podrien compartir una vocació comuna en l’àmbit europeu amb estratègies compartides per reforçar el seu paper i evitar el desgast i l’escanyament de la manca d’infraestructures adequades. I Maragall diu que en relació amb aquest tema és quasi tant més important que el concepte (d’Espanya), el mapa. És clar, perquè el mapa que té al cap el senyor Aznar conté una ideologia i amb el mapa la voldria fer realitat encara que sigui fent entrar el clau per la cabota.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

1 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a L’IMPERI DE JOSÉ M. AZNAR

L’ESTRANY TÀNDEM AZNAR-MAS

El Punt

Després del debat de política general (l’anomenat “Debate sobre el estado de la nación”) la parella Artur Mas – Josep A. Duran Lleida van dedicar-se amb contumàcia a desacreditar Pasqual Maragall argumentant que José Luis Rodríguez Zapatero havia dit que no votaria un nou Estatut per a Catalunya.

 Vaig voler escoltar diverses vegades el tall de veu del debat per trobar el punt en què s’agafaven Mas i Duran. I vaig arribar a la conclusió que un i altre havien acordat distorsionar la realitat, construir una falsedat i amb una falsedat mentir convenientment a la ciutadania amb l’argument que la dependència de Pasqual Maragall del PSOE faria inviable qualsevol procés d’aprofundiment de l’autogovern.

 Resulta que amb una total claredat José L. Rodríguez Zapatero s’havia limitat a dir que el PSOE no avalaria l’Estatut proposat per Artur Mas, aliat del Partit Popular a Catalunya i a Espanya. Afirmo aquesta aliança perquè l’han reiterada aquests darrers dies els màxims dirigents del PPC i perquè malgrat que CiU la nega, ningú no es pot escapar del fet que CiU ha votat totes les investidures i tots els pressupostos de José Mª Aznar. Fins i tot ara mateix, en plena escenificació del distanciament CiU ha posat a disposició del PP els seus vots per fer president del Senat el Sr. Juan José Lucas.

 Des del PSC hem replicat que volem un Estatut de tots i per a tots, i que el PSOE a Madrid votarà l’Estatut que sorgeixi de l’acord de les forces polítiques catalanes en el Parlament de Catalunya, un cop sigui presentat a les Corts Generals.

 Ara resulta, però, que José Mª Aznar ataca frontalment José Luis Rodríguez Zapatero amb l’argument que l’Estatut que propugna Pasqual Maragall és un perill i és inacceptable. Aznar, en plena eufòria hispanista i atlantista, s’ha permès fins i tot ridiculitzar la Corona d’Aragó amb la mateixa frivolitat que ha utilitzat per carregar-se els localismes. La situació esdevé si més no curiosa. Dos socis sòlids es distancien per interessos electorals. En aquest procés de distanciament els uneix cada cop més la seva animadversió política i personal a Pasqual Maragall fins al punt que uns i altres, i amb arguments contraposats, el fan el blanc dels seus atacs. Fins ara, doncs, units en una coalició d’interessos i a partir d’ara units contra Pasqual Maragall.

 Amb una particularitat molt interessant. Els arguments contraris es neutralitzen entre si i per una afirmació excloent fan bo Maragall, atorguen carta de naturalesa i credibilitat a la proposta de reformar l’Estatut que volem impulsar els Socialistes de Catalunya, i avalen que els intents de descrèdit des d’arguments tan oposats s’engrunin i enfonsin en el descrèdit que pretenen sembrar.

 En definitiva. Si Mas ataca Maragall perquè diu que Zapatero no vol l’Estatut, i Aznar ataca Zapatero perquè diu que Maragall amb l’Estatut es passa, no serà que la proposta de Pasqual Maragall fa més por, té més pes, i té més credibilitat que les altres?

 M’avorreix aquest joc superficial i primari, m’irrita la falsedat, i la tergiversació, m’indigna que estem perdent el temps i entenc el cansament d’aquells que creuen que per aquest camí no anem enlloc. Estic convençut que hem de superar aquesta etapa fonamentada en el joc dels disbarats, de les desqualificacions, dels insults, del tot s’hi val si el fi s’ho mereix.

 Els Socialistes potser ens podem equivocar, i ho hem de reconèixer. Però els Socialistes som la garantia per a sortir d’aquest cul de sac impresentable que perverteix la democràcia i desacredita la política.

Ha arribat l’hora d’una regeneració profunda, d’un canvi intens per tal d’enfocar les coses amb seguretat, confiança, transparència i ambició. I Pasqual Maragall és la garantia d’un canvi que ell assegura íntegrament, més que ningú altre.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

18 Juliol 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , | Comentaris tancats a L’ESTRANY TÀNDEM AZNAR-MAS