Joaquim Nadal i Farreras

LA CRISI, L’ECONOMIA, LA POLÍTICA

Conferència en l’esmorzar del Fórum Europa. Tribuna Catalunya, organitzat per Nueva Economía a l’Hotel Palace de Barcelona

Vivim moments molt greus. En molts aspectes, sense precedents.

Per ara, cada dia augmenta la llista de l’atur. És més freqüent que mai trobar gent dormint als caixers.

El nombre de sense sostre ha augmentat.

La visió de les persones que furguen a papereres i contenidors és habitual.

Els índexs de pobresa es disparen.

Les dificultats de moltes famílies són més evidents que mai.

Tradicionalment, en el passat, la societat havia reaccionat a aquestes situacions amb actituds i programes benèfics. La beneficència per davant de l’assistència. El paternalisme per davant dels programes.

Era freqüent tirar diners als problemes, i no posar diners a les solucions.

Alertàvem sovint que determinades polítiques, subsidis, eren pa per avui i gana per demà.

Amb un punt d’ingenuïtat primer, amb propostes més articulades, després insistíem en la necessitat d’abastar a les causes de la pobresa i les desigualtats, com a prioritat bàsica. I només subsidiària l’atenció a les conseqüències.

Els programes d’inserció econòmica, els plans d’ocupació, la formació ocupacional, els dispositius i els itineraris d’inserció, les escoles-tallers es multiplicaven en un afany per crear salari social, per donar resposta als problemes d’una societat en crisi. Fomentàvem la inversió, estimulàvem el creixement. Trenta-tres anys de polítiques municipals ho acrediten.

Permetin-me fer en aquest moment una proposició que es refereix al passat i al present.

En una crisi com aquesta la societat catalana hauria estat fa vuit anys molt i molt més vulnerable. La resposta al creixement demogràfic i la provisió de serveis públics han actuat com un pal·liatiu de primer ordre a la societat catalana.

Es deuen poder trobar i detectar defectes i errors en els dos darrers governs de progrés. Sens dubte. Caldria, però, el reconeixement que en capital fix (equipaments i infraestructures) i en cohesió social la seva aportació va ser rellevant. Societat més cohesionada.

Potser també més conformada i passiva per una banda, i més indignada de l’altra. Menys disposada a arriscar.

Cal fer, però, una segona proposició indiscutible, aquí i arreu.

El límit dels serveis públics i de les propostes de l’estat del benestar és el de la capacitat de l’economia que les aplica per atendre-les econòmicament.

Només es pot donar allò que el conjunt del sistema pot pagar.

Arribats a aquest punt podríem afirmar, simplificant, com aquell: “però que no ho veieu?, és l’economia!” És un error d’apreciació en la simplificació.

Tornem-hi: “però què no ho veieu?, és el creixement!”

Malgrat que hi ha qui diu que el dilema no és entre austeritat i creixement sinó entre austeritat i fallida.

La clau és la sostenibilitat del sistema. En fase recessiva l’austeritat és imprescindible i els ajustos també. Però el tancament excessiu dels mecanismes que afecten la liquiditat, el finançament i el consum esdevenen una espiral diabòlica. Com més aixetes es tanquen més augmenta la sequera. La roda de la creació de riquesa roda al revés, la de la creació d’ocupació també, com hem dit; i l’aportació neta de recursos públics a les prestacions sense l’adequada compensació en ingressos empobreix la capacitat de reacció real de les economies, i la capacitat de resposta a les desigualtats socials.

Arribats a aquest punt cal establir que:

– Cal assegurar el que és imprescindible i cal suprimir el que és superflu.

– Cal concentrar els recursos en les polítiques de reactivació econòmica.

– Cal assegurar l’equitat per garantir la cohesió

– Calen polítiques d’estímul, de facilitació, de foment de l’ocupació i la inversió; calen polítiques fiscals progressives i cal garantir que les solucions que s’adopten eviten la fractura social, solden la societat i asseguren un repartiment equitatiu de les conseqüències de la crisi.

Igualar per dalt i no per baix. Fer partícip de la riquesa, no repartir la pobresa.

La fractura social pot ser atractiva per a algun sectors privilegiats, però l’abisme social és un risc material i moral per a una societat que només pot sortir-se’n si treballa amb una sortida universal, no parcial i sectorial.

Vist així es configuren dues posicions. Els que ho fien tot al compliment radical dels objectius de dèficit marcats de forma molt restrictiva per Europa. Aquests descobreixen, aquí i fora d’aquí, que la mateixa dimensió de la crisi, la caiguda d’ingressos, altera les seves previsions pel que fa al compliment dels objectius. Els que pensem que calen polítiques imaginatives per tal de donar una resposta trencadora de l’espiral que hem conegut a Grècia. No posar la societat contra les cordes.

Més dèficit del previst i una societat més vulnerable ara que fa un temps. És com si s’hagués materialitzat l’equació: més ajustos, més desigualtats. Quin és el límit del camí triat, o com es disparen els ressorts de la inestabilitat social?

Amb d’altres paraules. Per conformats i mal acostumats que estiguem, on és el límit entre la paciència i la desesperació?

Tenim un dèficit de confiança i una saturació de por.

Tenim també en el terreny de la política, la credibilitat molt baixa.

I constatem que sovint les solucions o els agreujaments en un món global transcendeixen les fronteres de la política convencional.

Cal dir, doncs, que en el que és bàsic, govern i oposició compartim diagnòstic i discrepem en les solucions.

No només això, sinó que les urgències, la immediatesa i el tacticisme ens allunyen cada dia més els uns dels altres

Potser perquè aquesta immediatesa no permet veure la compatibilitat entre una oposició clara, contundent i radical en els punts forts de les discrepàncies i la necessitat de gestos d’acostament, diàleg i consens en les prioritats claus del país sense matisos.

Aquí rau la clau del paper del primer grup i del primer partit de l’oposició.

I això, més enllà de la necessitat de l’esquerra de reformular el seu paper, abordar les reformes que li calen i explorar nous camins i noves idees per a la socialdemocràcia del món global i del segle XXI.

Però cal també que la coalició de govern s’aclareixi i reveli els dubtes que desperta la seva ambigüitat entre l’estricta ortodòxia contrareformista en temes econòmics, aliant-se amb el principal adversari en els temes nacionals. I la radicalitat nacional en un full de ruta força incompatible amb l’aliança esmentada fa un moment.

La gesticulació a favor del diàleg i l’acord reiteradament desmentit per la pràctica política diària planteja seriosos dubtes sobre la voluntat real d’afrontar l’emergència nacional des del diàleg.

Després de dues aprovacions consecutives dels pressupostos amb el Partit Popular de Catalunya es fa poc creïble l’apel·lació constant a la responsabilitat , mai acompanyada de voluntat clara de negociació.

La política de mà estesa proposada des de finals de desembre de l’any passat pel primer secretari del PSC, Pere Navarro, té un guió molt molt clar. I uns límits, unes fronteres a no traspassar, evidents.

– Acord estratègic per a la reactivació de l’economia
– Pacte pels serveis públics
– Pacte local
– Pacte nacional

1. Acord estratègic per a la reactivació de l’economia

No té cap sentit que patronat i sindicats siguin capaços d’avançar cap a acords que govern i oposició són incapaços d’articular.

Les polítiques d’empresa i ocupació requeririen ara d’un únic guió compartit orientat preferentment a programes que aturin la sagnia de l’atur, estimulin la generació de riquesa i propiciïn l’ocupació.

Les polítiques d’austeritat i de reducció del dèficit i el deute passen per un sanejament gradual apuntalat més en reformes que en retallades indiscriminades, alguna de les quals sota sospita d’afavorir sectors minoritaris o àmbits privats de la prestació dels serveis.

2. Pacte pels serveis públics

El pacte passa per garantir en el àmbits de la salut, l’educació i les polítiques socials juntament amb les polítiques de justícia i seguretat, les prestacions bàsiques des del sector públic amb equitat, condicions d’igualtat i adequació als recursos disponibles. Sense desmentir, sinó aprofundint, els grans acords encara vigents, almenys sobre el paper.

3. Pacte local

Lleialtat institucional. Sacrificis compartits. Reformes acordades. Ingressos per prestacions. Cicle de l’aigua i transport, política d’ingressos amb corresponsabilització. Pagar el que es deu i modular el que es fa.

4. Pacte nacional

Pacte cultural. Equipaments i serveis

Pacte d’aprofundiment democràtic. Llei electoral, llei de la transparència.

Pacte pel pluralisme i la garantia del servei públic. Garantia del model de televisió i ràdio públiques.

Pacte de desplegament de l’autogovern. L’Estatut com a referent més enllà dels objectius de la transició nacional que formulen alguns.

Pacte fiscal sense adjectius, com diu Pere Navarro. Solidari i federal. Corresponsabilitat fiscal i consorci tributari.

Fins i tot sense acord en els Pressupostos de 2012, queda un llarg camí per recórrer i que potser podem compartir en part. Només cal que uns i altres ens contestem la pregunta que si l’acord en la Llei d’urbanisme és una flor que no fa estiu, l’excepció que confirma la regla o és el desmentit més rotund fins ara als dubtes que expressen alguns portaveus del govern sobre la fiabilitat del PSC. Diàleg, negociació i consens són camins possibles, s’ha de voler i s’han de recórrer.

Finalment, un parell d’exemples per tal que ens entenguem.

El president Mas anuncia, pràcticament el mateix dia que reclamava els accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona, que potser algun dia caldrà trencar les costures del marc establert.

Estem d’acord que la sentència sobre l’Estatut lesiona greument el pacte constitucional. Com estem d’acord que no hi ha cap país al món on una administració gestioni eficaçment una infraestructura com el port, generadora d’activitat i de riquesa, i la mateixa administració l’escanyi endarrerint sistemàticament la viabilitat dels seus accessos.

Coincidirem en els escenaris concrets i tangibles i en els escenaris de gradualitat reformista.

Avui per avui podríem discrepar en els escenaris de ruptura tan poc fiables, simplement perquè als socialistes sempre ens ha agradat més recosir que trencar costures. Tocar vores que desfer-les. Fer repunts.

Acabo amb una consideració més general sobre el context que vivim.

És possible que en l’actual deriva, el ciutadà enquadrat demani més llenya. Que el ciutadà benestant esperi acords a qualsevol preu. La societat espera menys tacticisme, menys immediatesa, menys regat curt.

Els que pateixen més directament els efectes de la crisi esperen més solucions, més justícia, més equitat, menys privilegis. Menys demagògia. Més credibilitat.

Tothom espera un corrent de fons que recuperi la credibilitat i la confiança. I no es guanya en el joc acció – reacció, ni amb la frase ocurrent, ni amb malabarismes dialèctics.

La construcció de l’alternativa amb fonaments sòlids passa per la maduració dels valors de sempre i les propostes innovadores com a resposta als nous reptes d’un temps nou.

Anuncis

10 febrer 2012 Posted by | Conferències, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a LA CRISI, L’ECONOMIA, LA POLÍTICA

“JO PARLO I SOMNIO SEMPRE EN CATALÀ”

Entrevista al programa “L’hemicicle” de Catalunya Informació

– Té la paraula…

Joaquim Nadal i Farreras, president del GP Socialista i cap de l’oposició

– En una frase…

– Clar i català, qui és Joaquim Nadal a banda del president del GP Socialista i cap de l’oposició?

Un historiador que fa temps que fa política i compromès sempre amb els idearis i els ideals del socialisme democràtic

– Recorda el dia que va decidir entrar en política?

Recordo el dia que vaig decidir acceptar la proposta que em feia del Partit dels Socialistes de Catalunya de participar en les eleccions municipals a Girorna

– Quin parlamentari d’un altre grup fitxaria per al seu?

La Dolors Camats i  també podria afegir-hi, potser, en Josep Rull, que ha sigut la meva contrapart en la vida parlamentària.

– Si Catalunya és bilingüe, en quin idioma somnia?

Jo  parlo i somnio sempre en català i només en català.

– Si un dia el truca Barak Obama, li cal traductor per parlar-hi?

No. Crec que no em costaria d’entendre’l i potser em costaria més de fer-me entendre

– Té parents o persones pròximes, a l’atur?

 Sent com sóc d’una família nombrosa, pocs.

– Catalunya tindrà concert econòmic?

Catalunya tindrà un pacte fiscal revisat i modificat, però el terme concert econòmic tal com el tenen Navarra o el País Basc costarà molt i molt.

– Com veu l’estat de les autonomies a 10 anys vista?

A mi m’agradaria que l’estat de les autonomies d’aquí a 10 anys s’hagués reconvertit en la geografia variable  que apuntaven els articles 149 i 151  de la Constitució i que després no es va materialitzar.

– Escòcia és un mirall sobiranista per a Catalunya?

Jo crec que no. Som països diferents.Ells tenen un avantatge i que és que tenen petroli a les seves costes. Però respecte al sobiranisme, Catalunya el que hauria de reflexionar és sobre el fet que tots els estats nous que s’han creat provenen del que podríem dir-ne l’antic l’espai comunista

– El cas Urdangarín és el principi del final de la monarquia?

 És una patacada molt sèria, la monarquia hauria de saber separar aquest cas de la seva pròpia continuïtat.

– L’adéu a les armes d’ETA és definitiu?

Sí.

– La retallada en salut pública l’han afectat personalment?

Sí, però poc, perquè tinc prou salut com per no necessitar-ho gaire.

– Té mútua privada?

No tinc cap mútua privada

– Els seus fills han anat a l’escola pública?

Els meus fills, quan jo vaig ser elegit alcalde de Girona, venien d’una escola privada a Barcelona i quan vam arribar a Girona van anar a una escola pública, la del barri que tocava,  una escola no desitjada, amb ràtios de 1 i-15 alumnes per aula perquè la gent no hi anava.

– Quant temps els dedica als fills ara?

Tant ara com quan eren petits els n’hi he dedicat massa poc pel que ells necessitarien.

– Hi ha algun tema musical que el convidi irrefrenablement a sortir a ballar?

Tinc un sentit del ridícul que m’impedeix sortir a una pista de ball a ballar.

– Un llibre que l’hagi enganxat molt…

Un llibre d’Eduard Girbal Jaume, Oratjol de la serra, que és una crònica ruralista de principis del segle XX.

– L’últim film que ha vist en català al cinema?

“Pa negre”. 

Un final de pel·lícula?

El final òptim és sempre el de “Casablanca”.

– Quan acabi el seu pas en el Parlament seguirà en política?

Probablement ja no dedicant-m’hi en plenitud professional, però vull continuar sent polític, en el sentit d’instint polític, tota la meva vida.

Senyor Nadal, moltes gràcies.

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

21 gener 2012 Posted by | Catalunya Informació, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “JO PARLO I SOMNIO SEMPRE EN CATALÀ”

“MAI NINGÚ NO HA ESCRIT RES PER MI QUE HAGI SIGNAT JO”

Entrevista al programa “Via lliure” de RAC1, secció “Desemmascarem els polítics”

 

Podeu escoltar-la sencera:  http://rac1.org/vialliure?s=joaquim+nadal

17 Desembre 2011 Posted by | RAC 1, Ràdio | , , | Comentaris tancats a “MAI NINGÚ NO HA ESCRIT RES PER MI QUE HAGI SIGNAT JO”

EL CRÈDIT DE LA POLÍTICA

El Punt Avui

Segurament, a hores d’ara, només l’estat de l’economia té menys crèdit que la política. En un moment de restricció total del crèdit, de manca absoluta de liquiditat, de problemes profundíssims de l’economia, de crisi del model de creixement, la política ha caigut en un pou profund de desconfiança en la capacitat dels polítics i de la política per resoldre els problemes de la nostra societat contemporània. En el cas del nostre país de democràcia jove, de tradició democràtica recent, el problema adquireix unes dimensions d’una especial gravetat. Efectivament, en molt poc temps s’ha passat d’una eufòria col·lectiva màxima, d’uns marges de confiança molt grans, d’unes expectatives obertes, a la pèrdua gairebé total del marge. Ens passa a nosaltres i està passant també en d’altres països igualment afectats per la crua realitat de la crisis econòmica. Sembla com si exhaurit gairebé tot el fons de comerç disponible, acumulat en totes les dècades de restriccions de les llibertats hi hagi qui pensi que els escassos marges per a la política són també ja uns marges escassíssims per a la democràcia. Ens passa a casa nostra i ha passat d’una manera molt més ostensible a d’altres països, com Grècia i Itàlia, on davant el dilema de la fallida radical s’ha començat a posar a davant la sortida de la crisi, per damunt de la garantia del respecte a la voluntat i, fins i tot, a la sobirania popular. La lògica encetada és diabòlica i sembla conduir-nos a un atzucac demagògic que, davant d’una falsa alternativa, supervivència-subsistència / llibertats, optés descaradament per la primera sense importar massa allò que fins no fa gaire exhibíem com un patrimoni essencial i indispensable, basat en les llibertats conquerides i afirmades per la voluntat popular una i una altra vegada.

No dic que la democràcia estigui en risc. Afirmo simplement que les llibertats no es regalen i s’estableixen, sinó que es construeixen cada dia i que la temptació excloent i doctrinària de determinats sectors de la dreta per fer passar la seva recepta per la sortida de la crisi pot ésser simplement agreujar l’abisme i incrementar el descrèdit de la política, abocant milers de ciutadans a l’atonia, a la desafecció, a la pèrdua de confiança radical i, en aquest sentit, facilitant els plantejaments més demagògics que en dates recents han conegut en expansió alguns països d’Europa.

És evident que la crisi econòmica no és una conseqüència de la política. Pura i simplement és una conseqüència de la impunitat dels especuladors. Especulació en tots els camps de l’activitat econòmica posant per davant el miratge del diner fàcil per sobre dels valors clàssics del treball, de l’austeritat, de l’estalvi, de la contenció, que entesos com a valors individuals havien comportat finalment els trets distintius de tota una societat disposada a llaurar amb esforç els fonaments de l’economia i de la personalitat d’un país.

Ara bé, situar l’arrel de la crisi en l’especulació i en el cinisme dels especuladors no ens exonera d’analitzar les causes de la pèrdua de crèdit de la política i de la liquidació d’un crèdit assolit en un període de marges amplis i d’economia grassa, quan semblava que tot era possible. Certament, enlluernats per l’època de l’abundància, pensant en uns marges il·limitats, la política ha consentit moltes inèrcies, ha definit un sistema i un entramat institucional complex i professionalitzat, ha primat la carrera política per davant de la noció de servei públic, ha abandonat l’exemplaritat i l’exigència, i ha mostrat complaença amb actituds bé endogàmiques, bé simplement d’aprofitament de les responsabilitats públiques pel benefici privat.

El més greu, però, és que el sistema democràtic no hagi posat en marxa les seves pròpies defenses per impedir la contaminació global del sistema i ha permès que en l’imaginari col·lectiu cada cop més s’hagi identificat la part amb el tot, i s’hagi evolucionat cap a la consideració dels casos més flagrants i minoritaris en una injusta generalització.

Afirmo que la política i els polítics són imprescindibles, que la democràcia és l’únic sistema que pot garantir les llibertats individuals i col·lectives enteses com l’assegurament dels drets que com a comunitat ens hem donat, que la immensa majoria dels polítics són honestos i fidels servidors de la cosa pública. Reitero com he fet sovint que els casos de corrupció són mínims i se situen en el punt de contacte entre els corruptors i els corruptes, els que corrompen i els que es deixen corrompre, alguns dels quals com és obvi no participen de la política democràtica i només se n’aprofiten.

Afirmo, fins i tot, que els polítics estan poc reconeguts i mal retribuïts, que en igualtat de responsabilitats el món privat paga millor que les institucions públiques i que hem deixat que la hipocresia s’apoderi d’aquest tema fins a fer creure just el contrari. Hem deixat en mans dels plens de constitució dels ajuntaments la decisió dels criteris de retribució dels representants municipals i en comptes de reclamar un sistema més just i equitatiu hem pervertit tot l’entramat de complements i dietes fins a crear la imatge que en la política es paga per no fer res i es retribueix l’assistència passiva a reunions poc rellevants. Hem defugit el debat autèntic i hem teixit la teranyina de la trampa mortal. Avui des de cadires confortables de la societat civil, de la generació d’opinió, des d’altaveus molt potents i molt ben retribuïts es pot arribar a fer molta demagògia sobre els sous dels polítics.

Però el programa de regeneració imprescindible correspon directament als responsables públics que hem d’extremar l’exigència, l’exemplaritat, l’austeritat, les  actituds i comportaments, fins a demostrar cada dia que som servidors públics i escrupolosíssims administradors de la confiança i dels recursos que els ciutadans dipositen en nosaltres i en les administracions.

 PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/481991-el-credit-de-la-politica.html

 

3 Desembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a EL CRÈDIT DE LA POLÍTICA

OBSERVANÇA I REDREÇ

El Punt Avui

Hi ha dies, com avui, que conviden més que d’altres a la reflexió serena i tranquil·la. No vull pas dir que perquè des d’ahir al vespre vam deixar enrere la campanya electoral i que avui sigui el dia de reflexió, sigui més fàcil o sembli obligat. La invitació a la reflexió serena és molt pròpia dels dies en què baixa la tensió i la intensitat diàries, quan el temps no pressiona ni apressa, quan podem gaudir i assaborir els moments i els minuts l’un darrere l’altre. Quan som capaços de percebre i de sentir a la pell l’escalfor tèbia del sol  després de molts dies seguits de pluges intenses. Ha plogut i ha plogut molt. Els rius baixen grassos i plens, les aigües terroses s’escolen rius avall cap al mar amb força i intensitat; els rius mansois i una mica alacaiguts d’aigües quietes dels moments de sequera són ara per uns dies un record llunyà. Tot es neteja i quan baixin les aigües descobrirem la quantitat d’objectes impropis que han arrossegat rius avall i han quedat enganxades a les branques i a les raconades, tot esperant una neteja en profunditat que potser no arribarà mai. Hi ha hagut fins i tot esllavissades, rieres desbordades, cotxes enduts riera avall, carrers inundats. Hem viscut, de forma controlada, tota l’escenografia de l’aigua caiguda de cop i amb intensitat després de moltes setmanes d‘esperar estoicament el final de l’anticicló. Pesa més en la meva reflexió, doncs, aquest efecte de neteja general de l’aigua que el trasbals de la campanya electoral que queda ja somorta com una música de fons.

El cap se me’n va al segle xv. Al país pobre i buit, exhaust que era Catalunya un cop acabades les sotragades brutals de la guerra civil de 1462-1472. Un país dividit i empobrit, desballestat que reclamava amb insistència un punt de seny i sentit comú per tractar de sortir de la crisi. Una crisi que era política i que també era econòmica i social. Pot ser que la mateixa manca d’alè del final de la guerra posés les bases de la recuperació; potser que en l’ànim dels catalans comencés a pesar més les ganes d’acabar una època de torbacions i iniciar una nova etapa més constructiva. El cert és que qui es va haver d’encarregar de posar els fonaments de la sortida de la crisi va ser el rei Ferran II, acompanyat d’alguns sectors de les classes dirigents i també dels aliats que havia tingut, durant la guerra civil, la monarquia.

El rei es va adonar de seguida que havia de posar ordre a la capital de Catalunya, Barcelona, i que també havia de fer-ho, per extensió, a tot el Principat. Tothom sabia, sembla, que calien reformes en profunditat i que amb el manteniment de la situació, sense un programa reformista que abastés l’àmbit institucional i polític tant com l’economia, no hi hauria manera de sortir-ne.

Ferran II, sobretot al voltant de les Corts de Barcelona, de 1480-1481 va definir un nou sistema polític basat en l’equilibri entre la monarquia i les institucions catalanes, amb respecte i reconeixement mutu, una sortida fonamentada en l’instint pactista que en les hores greus han acompanyat sempre els catalans. La base de l’acord seria la Constitució “Poc valria…” més coneguda com la Constitució de l’Observança, en la qual quedava definit de forma clara que les lleis són fetes per complir-les i fer-les complir, i que la principal font del dret que alimenta les lleis i les constitucions és el compromís del rei de complir-les per revestir-se de l’autoritat suficient per fer-les complir. La literalitat del text és d’una claredat meridiana: “Poc valria fer leys e Constitucions, sino eren per nos e nostres officials observades, perçó confirmants los Usatges de Barcelona, a les Constitucions del Principat de Catalunya, capítols e actes de Corts, privilegis communs e particulars, e altres libertats del dit Principat, volem e manem que aquells i aquelles sien observades…”.

Complir i fer complir, reformar i compartir, pactar i acordar, promoure una gran complicitat basada en la confiança. Però el marc institucional era insuficient. Calia modificar les bases materials per a la recuperació econòmica. El “Redreç de la mercaderia”, programa reformista en matèria de política econòmica, titllat de pre-mercantilista, establia les bases per al redreç, per sortir-ne, per esmerçar tots els esforços en la direcció adequada: afavorir l’activitat productiva, el comerç i teixir les bases d’una nova prosperitat.

Les paraules clau són, doncs, observança i redreç, amb un contingut reformista concret i unes polítiques que, desplegades adequadament, van establir les bases per una lenta però segura sortida de la crisi.

Qui més ha estudiat encara ara aquest moment és Jaume Vicens Vives, que hi dedicà la seva tesi doctoral Ferran II i la Ciutat de Barcelona (Barcelona, 1936-1937). És molt probable que de l’aprenentatge d’aquest moment històric, Vicens en deduís la norma de conducta que va presidir tota la seva vida: “Super adversa, augeri”, emergir per damunt de l’adversitat!

No tinc tirada a establir paral·lelismes ni a buscar semblances entre moments històrics; però sí que podem treure lliçons del passat i aprendre dels comportaments i les actituds d’altres moments. Valgui com a reflexió anticipada per a dilluns que ve. La dimensió de la crisi mundial ha assolit a Europa unes dimensions descomunals i algú ja ha començat a atribuir a aquesta crisi efectes tant devastadors com alguna de les guerres europees de record més recent. Potser sí, doncs, que amb un cert sentit de l’observança i del redreç podríem començar a construir unes condicions noves per a la sortida de la crisi. Però això vol un sentit de la negociació, del pacte i de la lleialtat que potser no són la nota dominant a la nostra vida política. El vell pactisme només ens ensenya que per pactar cal acostar posicions i acordar solucions. Les receptes del passat només ensenyen el camí. Els compromisos del present són responsabilitat nostra.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

19 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a OBSERVANÇA I REDREÇ