Joaquim Nadal i Farreras

PROJECTAR EL FUTUR

Diari de Girona

Recordo perfectament la penúria econòmica municipal de l’any 1979. Potser mai més la situació de les finances dels ajuntaments no ha sigut tan precària. Podem perfectament generalitzar. Però també podem agafar-nos a l’exemple concret de la ciutat de Girona. L’Ajuntament de Girona (en aquells moments Girona, Salt i Sarrià) pagava les factures a gairebé dos anys, tenia un pressupost anual que amb prou feines superava els sis-cents milions de pessetes i tenia aprovat, per si s’esqueia l’oportunitat, un pressupost de liquidació de deutes de més de dos-cents milions de pessetes. Cap entitat bancària no donava crèdit a l’Ajuntament i l’únic camí farcit de dificultats i d’obstacles era anar a buscar diners al Banc de Crèdit Local, que sovint els denegava i quan els atorgava ho feia amb compta-gotes.

L’aprovació amb caràcter general de dos crèdits successius de liquidació de deutes i la millora, també successiva, de la fiscalitat municipal van posar les bases del redreçament de la situació. És veritat que en aquella època es feia la distinció, més endavant eliminada per llei, entre l’anomenat pressupost ordinari i els pressupostos extraordinaris d’inversions. La diferenciació tenia molts inconvenients, però també tenia un cert avantatge- Els ingressos ordinaris anuals es feien servir per atendre les despeses ordinàries de l’any, i les despeses d’inversió s’acostumaven a finançar amb crèdits, les anualitats dels quals també es carregaven al pressupost ordinari. Però de moment, la distinció afavoria una certa idea del pressupost que portava a despendre en la normalitat anual els ingressos habituals de l’any. Si hi havia ingressos extraordinaris o conjunturals no es podien destinar a consolidar despesa corrent. Ingressos fixos despesa fixa, ingressos variables despesa variable. És molt elemental, però ajuda a entendre la forma d’encarar la problemàtica extrema en els anys més inicials de la democràcia municipal.

És en aquest context que vam aprendre una manera de fer que atorgava una gran prioritat al manteniment, a la rehabilitació, i a la reflexió i preparació del futur. Es tractava, en primer lloc, de tenir cura del patrimoni públic col·lectiu amb criteris de manteniment. Netejar, pintar, sanejar, ordenar, regular, renovar, refer, reforçar, posar en valor el que ja es tenia. Fer evident el que no sempre era evident. Fer visible allò que sovint semblava invisible. Acabar el que estava començat. La conservació com a primer criteri de bona economia i de bona gestió. En segon lloc rehabilitar en un sentit més ampli. Recuperar el que es podia perdre; refer teulades, arreglar canals, restaurar documents, replantar arbres morts, plantar-ne de nous. I, finalment, planificar i projectar el futur. Per exemple, l’elaboració immediata del Pla especial del Barri Vell, vist ara amb perspectiva, va atorgar a la ciutat de Girona una prima de situació, un avantatge d’anticipació, una cronologia de privilegi en la comparació amb la majoria dels altres grans centres històrics de Catalunya.

La idea de tenir projectes a les prestatgeries, de tenir carpetes plenes i tramitades era una idea obsessiva. L’horror al buit, a no tenir projectes, ens movia a encarregar més projectes dels que realment es podien pagar i fer. Es tractava de tenir sempre a punt una cartera de projectes. Estar preparat per quan arribés el moment. Vam aprendre ràpid que si no hi havia projectes no es podien demanar subvencions. Que si hi havia partides sobrants en els pressupostos de l’Estat o de la Generalitat l’única manera de desviar-ne una part cap a Girona era estar preparat per a demanar-ho. De la mateixa manera que només es podien gastar els ingressos extres que es podien produir per una millora de la conjuntura que, efectivament, va arribar si es disposava d’aquesta cartera de projectes. La lliçó és clara. En temps de penúria s’ha de fer córrer la imaginació, s’ha de preparar el futur, s’ha de preveure el que ara sembla impossible i pot esdevenir possible.

Preparar projectes, encarregar-ne no és mai una despesa inútil. És més aviat una mostra de bona administració. És el camí que assegura que un municipi no es perd en la dinàmica estricta del dia a dia. Sinó que combina aquesta atenció acuradíssima a l’estricta quotidianitat amb la preocupació pels grans reptes del futur. Per aquest camí va ser possible que primer es dibuixés una realitat ideal i que, a poc a poc, aquesta realitat ideal esdevingués tangible, palpable. Els pavellons, els centres cívics, els teatres, els auditoris, els palaus firals, els parcs, les biblioteques, els museus, els arxius naixien d’una planificació que permetia obtenir primer el sòl, necessari per als equipaments i després els diners necessaris pera la realització dels equipaments. No fa gaire, per exemple, s’ha explicat com els ingressos de l’Auditori han superat ja la inversió. Si d’aquesta inversió en descomptéssim les parts que van ser aportacions de d’altres administracions el rendiment de l’Auditori que no tothom veia clar seria encara molt més evident.

Aquest conjunt de reflexions servirien ara, a tall d’exemple, per les dificultats actuals a l’hora de construir el nou hospital Trueta o a l’hora de dotar la ciutat d’un centre d’art contemporani. És evident que ara és el moment de parar i respirar fons. Però és també molt evident que per quan s’hagi superat la crisi i tornin els temps millors s’ha d’estar preparat i s’ha d’haver prioritzat, planificat i projectat per no perdre ni un minut d’ambició i per no deixar passar les oportunitats que sovint només passen per  davant nostre una sola vegada.

En definitiva ara és hora de fer treballar la intel·ligència, el coneixement i la sensibilitat per després recollir els fruits tangibles de la reflexió prèvia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

PUBLICAT A:

Anuncis

9 Setembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a PROJECTAR EL FUTUR

“ALGÚ POT PENSAR, I TÉ DRET A FER-HO, QUE VAM PRENDRE TARD LA DECISIÓ SOBRE EL CANDIDAT”

Entrevista a Diari de Girona

Primer secretari del PSC a Girona. Després de la desfeta en les parlamentàries de novembre, Nadal ha vist ara com el PSC perd la ciutat que va manar durant 22 anys

El primer secretari del PSC gironí i exalcalde de Girona, Joaquim Nadal.

Foto: Aniol Resclosa

GIRONA | LAURA FANALS/ALBERT SOLER

Sent com si a Girona hagués perdut una mica una cosa seva?

La veritat és que no. Els nou anys que fa que vaig deixar l’alcaldia m’han permès mirar-me les coses amb un punt de distància, amb implicació personal i política, però sense aquest sentiment tan íntim que alguns voldrien creure que existeix, que podria fer dir: Mira, finalment, en Quim Nadal ha perdut una cosa que era una mica seva. Doncs no. La ciutat és de tots i ho segueix essent.

O sigui que no pensa com Marta Ferrusola, que és com si li haguessin entrat a casa a robar?

No. Mai aquest és un sentiment o un pensament que no crec que arribi ni tan sols a passar pel meu cervell.

Pia Bosch ha rebut un càstig que en realitat anava per a l’equip de govern?

La Pia Bosch ha fet una campanya excel·lent, va fer una bona llista i un bon programa. En termes objectius, mereixia guanyar, i evidentment mereixia un millor resultat. Però aquí compten molts factors. Ha sigut un càstig als dos governs de progrés de la Generalitat? Sí. Ha sigut un càstig al govern espanyol i als problemes derivats de la crisi econòmica? Sí. Ha sigut un càstig a la transposició local d’un model tripartit que bloquejava algunes coses a la ciutat? Sí. Per tant, és una suma de tot, però vull recordar que, malgrat que pugui ser un càstig a l’últim equip de govern, la imatge i la valoració que els ciutadans fan en les enquestes d’Anna Pagans és bona.

Per tant, què li diuen aquests resultats?

Que s’hi ha de tornar. Que s’ha de treballar, que es pot recuperar, que l’alternança no és dolenta en si mateixa. Caldrà veure què fa el nou equip de govern i com administra el fet de no tenir majoria absoluta, de si són capaços d’abandonar un punt de prepotència que han exercit fins i tot des de l’oposició…. Tot això, deixem clar que qui ho conduirà i liderarà serà la Pia Bosch, com és lògic.

Ella ha de continuar liderant l’alternativa socialista?

Absolutament, sí.

Molta gent es pregunta si amb vostè de cap de llista, el resultat hauria estat millor… o pitjor.

Aquesta és una pregunta d’impossible resposta perquè com que no s’ha viscut el cas, no ens el podem plantejar.

Algun error deu haver comès el PSC de Girona, amb aquests resultats. Quin destacaria?

Els errors són acumulatius. Ja he dit quines són les causes, i és veritat que en tot l’espai socialista, i en el PSC de Girona també, hi ha hagut una pèrdua d’energia, d’hegemonia social, de gent que es deu haver cansat, un cert desgast, potser no hem engrescat prou la nostra pròpia gent… I evidentment, algú pot pensar, i té tot el dret a fer-ho, que vam prendre la decisió tard de qui havia de ser el candidat. Un cop decidit que l’Anna Pagans ho deixava, i aquí sí que és una responsabilitat molt meva, havíem de combinar el relleu amb el reconeixement de l’autoritat institucional que li tocava a l’Anna Pagans fins a l’últim moment. Per tant, quan s’acostaven les eleccions tenia sentit anunciar el relleu un any abans, però mantenir la dualitat d’un candidat a fora i una alcaldessa a dins era de molt mal fer. Per tant, aquí sí que hi pot haver hagut una part de sacrifici en un tempo no prou ben calculat. Si haguéssim tingut més temps, probablement la Pia Bosch hauria fet més forat.

Joan Pluma ha estat perjudicial per al PSC, tant per les seves controvertides decisions com pel seu pas al Govern català actual?

Jo crec que no, o en tot cas, que el perjudici s’ha repartit a parts iguals. El fet que se n’hagi anat al govern ha aclarit el panorama pel que fa al debat polític de la campanya electoral. Alguns l’han volgut continuar fent servir, però d’una forma molt desactivada. No han pogut fer-ne una bandera.

Com valora que la nit electoral Pluma passés per la seu del PSC?

Ho va fer de manera molt discreta. Ningú no s’ho pot prendre com una forma de dir “ara que estan passant un mal moment, anem-los a veure”, sinó de sentir-s’hi implicat. Ell no ha abandonat la militància del PSC, la té en suspensió perquè treballa pel govern de CiU, i per tant tenia el seu punt de lògica que passés.

El PSC ha caigut a tota la demarcació. Qui n’es responsable?

Nosaltres partíem, d’entrada, d’un retrocés objectiu en el número de llistes presentades. A la nit electoral, algú em pregunta: 118 regidors són molts? I jo dic que sí, però pel fet que ja partíem de 70 de perduts objectivament per no haver-nos presentat. La pèrdua real, si ho relacionem amb el nombre de llistes, és important, equivalent a la que hi ha hagut a moltes altres parts de Catalunya, però variable. Hem pujat a Roses, l’Escala, Blanes, i hem fet bons resultats a Palamós, Palafrugell, la Bisbal, Ullà… El retrocés té una geografia variable. Hem fet bons resultats a Vilafant, però a Figueres no. Hi ha motius per estar contents i motius per no estar-ho.

Com a primer secretari, es planteja dimitir?

No, no m’ho plantejo. Però evidentment, tots estem camí de la interinitat fins que arribi el congrés en què hauran de sortir nous equips dirigents tant en l’àmbit nacional català com en l’àmbit local.

Per tant, es poden esperar canvis, en l’executiva gironina?

Això serà quan hi hagi el congrés corresponent.

A Catalunya també han reculat molt. És un desastre més gran del que s’esperaven?

No. És un retrocés equivalent a les conseqüències del resultat del 28 de novembre, amb el matís que els de Lleida poden pensar que que han fet un gran resultat, igual que els de Tarragona, Blanes o Palamós.

Ja hi ha militants socialistes que a les xarxes socials estan començant a demanar canvis. Quins hi haurà?

Aquests militants estan demanant que el congrés no sigui amanit, no preconcebut des de dalt, sinó amb autèntica voluntat d’escoltar les bases. Jo els animo i em sembla molt bé.

I hi haurà renovació, al comitè executiu del PSC?

Hi haurà una renovació clara, que no vol pas dir que ens liquidin tots els que hi som ara. N’hi haurà alguns que plegaran, altres que no i n’hi haurà molts de nous.

Miquel Iceta reclama un nou líder del PSC que no sigui a la vegada candidat a la Generalitat. Hi està d’acord?

Aquest és un tema que a hores d’ara encara està obert, però si el congrés ha de ser a l’octubre, pot ser que no estiguem encara en condicions de triar un candidat a la presidència de la Generalitat. Per tant, és difícil que en el congrés puguem prendre la doble decisió. O que puguem fer coincidir en la mateixa persona aquesta decisió.

Si es presentés el cas, què preferiria ser, líder o candidat?

Jo puc ajudar, però per a les dues coses hi ha altra gent que ha de passar a davant. Jo puc tenir-hi un paper, però en la punta de tot hi ha d’haver gent nova.

Vol passar a segona fila?

No, vull continuar a la fila que ocupo ara, de cap de l’oposició, que és la “primera de la segona”.

Passant a Madrid, seria bo que el PSC tingués llibertat de vot al Congrés?

Crec que, com explica Miquel Iceta, hem de definir una manera d’articular la relació federal amb el PSOE que ens doni llibertat en els temes estrictament catalans.

El PSOE està enfonsat o encara és a temps a recuperar-se?

El PSOE està en crisi de lideratge, ha de recompondre’s, i està essent víctima dels anys en el poder coincidents amb la crisi econòmica. Però tot això no és la primera vegada que ho vivim, els que tenim una edat hem vist que la política té alternança, està plena d’alts i baixos.

Rubalcaba podrà frenar la caiguda abans de les generals?

Ja ho veurem. Avui [ahir per al lector] s’està fent el comitè federal a Madrid i ja veurem quina és la fórmula que es tria, i si té força suficient com per fer un bon resultat o, en el pitjor dels casos, evitar que el PP tingui majoria

PUBLICADA A: http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/05/29/algu-pot-pensar-dret-ho-que-vam-prendre-tard-decisio-sobre-candidat/490766.html

29 Mai 2011 Posted by | Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a “ALGÚ POT PENSAR, I TÉ DRET A FER-HO, QUE VAM PRENDRE TARD LA DECISIÓ SOBRE EL CANDIDAT”

“CREC QUE ELLA [C. CHACÓN] NO JUGARÀ A LIDERAR EL PROCÉS DE RENOVACIÓ DEL PSC”

Entrevista al programa  “El dia a la COM” de COM Ràdio

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

27 Mai 2011 Posted by | COM Ràdio, Ràdio | , , , | Comentaris tancats a “CREC QUE ELLA [C. CHACÓN] NO JUGARÀ A LIDERAR EL PROCÉS DE RENOVACIÓ DEL PSC”

“AUTOCRÍTICA SÍ, MASOQUISME NO”

Entrevista al programa “El món a RAC1”

Resum

“No volem ser carnissers amb nosaltres mateixos”. Aquesta frase del cap de l’oposició, Joaquim Nadal, resumeix el que ha explicat aquest dimarts en una entrevista a El món a RAC1 per valorar els resultats electorals del PSC. Nadal ha atribuït la derrota a una suma de diversos factors: la crisi, la relació PSC-PSOE, problemes de crèdit del goven espanyol i alguns errors locals.

També ha dit que:

– “[La derrota del PSC es deu] a moltes coses. Errors propis, errors locals, errors a nivell català, problemes històrics del socialisme català i espanyol en la seva relació, evidentment a la crisi general i els problemes de crèdit del govern espanyol en aquests moments. Però és la suma de tot. […] Que ningú es pensi que l’anàlisi que fem parteix de l’excusa de Zapatero.”

– “Hi ha una crisi general que castiga a qui està al poder? Sí. Hi ha una crisi econòmica que castiga més a l’esquerra que la dreta? Sí. Hi ha una onada de dretes a tota Europa? Sí. […] Si deixéssim tot això a banda, hi ha errors dels socialistes mateixos, de les opcions que hem triat, de l’última etapa del govern de Catalunya, de la pròpia indefinició del model de partit, tot això suma. I, en alguns casos, la causa és estrictament local.”

– “Em sap greu el que ha passat a Girona i ho puc entendre.”

– “Dins d’un context de reculada general, el PSC ha fet magnífics resultats en segons quines poblacions.”

– “En aquests moments, hem de comptar-ho tot. Han sigut bons socis els nostres socis? Hem sigut nosaltres bons socis d’ells? [Els socis que hem tingut] no sempre [han estat tan bons] i no de la millor manera possible. Però ja ho vam dir.”

– “Clar que farem autocrítica, però no farem una autocrítica massoquista. No serem carnissers ni autodestructius amb nosaltres mateixos.”

– “[La fórmula del tripartit està] liquidada en alguns casos perquè hi ha hagut un retrocés brutal per part dels socis, com en el cas d’ERC en algunes poblacions, no totes.”

– “Sense que ho haguem de considerar un error, el compàs d’espera en què estem, la situació precongressual, la derrota electoral del 28N, la necessitat de reaccions més clares, contundents i delimitades, la indefinició respecte alguns temes que relacionen Catalunya i Espanya, la poca contundència en alguns moments a l’articular el missatge… Tot suma.”

– “[La resposta al Twitter d’Ernest Maragall al que ha dit José Zaragoza a Catalunya Ràdio] pot donar aquesta sensació i […] té raó [quan diu que això sembla una olla de grills]. El congrés no serà la solució i una picabaralla al Twitter tampoc.”

– “El PSC ha de saber-se respondre a sí mateix com recupera l’hegemonia social que ha tingut durant 30 anys i que acaba de perdre ara mateix.”

– “El PSC no canviarà d’ideologia però que potser ha de canviar de tàctica i d’estratègia.”

– “Hem perdut part de la nostra credibilitat per desgast propi i per desgats induït per d’altres.”

– “Hi haurà d’haver nous lideratges. Si som capaços de produir aquests nous lideratges, començarem a donar un missatge de renovació. Si apareixem petrificats, […] potser sí que la gent no acabarà d’entendre què estem fent.”

– “Amb el PSC sembla que s’hi atreveix tothom.”

– “No ens esbudellarem en públic, li asseguro.”

– “No ho sé [si seria bo que s’avancessin les eleccions generals]. El PSC vol fer el seu congrés amb certa tranquil·litat. El que jo no voldria, no parlo en nom de ningú, és que un encadenament de primàries i generals, dilueixi l’efecte necessari de renovació i canvi que ha de produir el PSC.”

– “Voldria un calendari que deixés les coses molt clares i ens permetés fer el congrés amb tranquil·litat.”

– “No diré el que diu el senyor Rajoy, que té pressa per ocupar la Moncloa. Jo no tinc pressa perquè l’ocupi segons qui. […] Ja veurem si, per aguantar fins quan toca, s’és capaç de quallar una majoria parlamentària, per exemple, per aprovar pressupostos. Si no, el temps obligarà.”

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí

24 Mai 2011 Posted by | RAC 1, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “AUTOCRÍTICA SÍ, MASOQUISME NO”

ANNA PAGANS I GRUARTMONER

Diari de Girona

Diumenge hi ha eleccions municipals. Seran les novenes des de les del 3 d’abril de 1979. Hauran transcorregut trenta-dos anys de democràcia municipal restablerta i a partir de l’onze de juny s’iniciarà el novè mandat de la democràcia recent. Aquest dia Anna Pagans deixarà de ser alcaldessa després de nou anys i mig en el càrrec (2 de gener de 2002 /11 de juny de 2011), i després de vint anys seguits com a regidora electa de l’Ajuntament de Girona. Ja podem dir ara que des de 1814 només quatre alcaldes (Valentí Comas, Antoni Franquet, Pere Ordis i Joaquim Nadal) han tingut una continuïtat en el càrrec de més durada que l’alcaldessa Pagans. I és també el moment de dir que reconeixem i agraïm la seva trajectòria al capdavant del municipi.

Però, per damunt de tot i malgrat alguns precedents molt escassos de regidores, hem de dir que Anna Pagans haurà estat la primera dona alcaldessa de la ciutat de Girona de tota la seva història. No és un fet secundari; és més aviat una dada rellevant de la història contemporània de Girona i, ara per ara, un fet singular. Però això no és, ni de bon tros, el més important de la trajectòria de l’alcaldessa.

Vull assenyalar com una dada central de les que s’han conegut aquests dies amb motiu de les eleccions, que Anna Pagans haurà estat una alcaldessa que ha assolit un altíssim nivell de coneixement i també una valoració globalment positiva de la seva gestió, amb un percentatge molt elevat de persones consultades que aproven i valoren aquests anys de servei a la comunitat.

Anna Pagans va entrar de regidora a l’Ajuntament l’any 1991. Nascuda a Girona l’any 1952, en tenia trenta-nou  i ara acaba de complir, no fa gaire dies, els cinquanta-nou. Podem dir que l’Anna Pagans ha passat a l’Ajuntament de Girona, treballant per la  col·lectivitat, els anys centrals de la seva vida activa. Ara es reincorporarà a la seva plaça de professora d’Història de l’Institut Santiago Sobrequés. Amb normalitat, amb discreció, amb austeritat de gestos i de comiats.

Un dinar recent amb els regidors i regidores amb què ha compartit mandats a l’Escola d’Hostaleria marcaria un moment festiu, i el darrer ple de l’Ajuntament, fa molt pocs dies, ha acreditat el respecte i el reconeixement que finalment li han expressat tots els regidors i regidores de totes les forces polítiques representades. És com si abandonada ja la pugna quotidiana, sabent que ja no seria a la confrontació electoral, totes les arestes viscudes i conegudes en el frec a frec entre govern i oposició, o en la negociació interna de l’equip de govern, abaixessin la guàrdia, la tensió, el to alt i es disposessin a situar les coses en un terreny de major objectivitat i d’acceptació del servei prestat.

L’Anna va arribar a l’Ajuntament  amb un bon bagatge. Coneixia a fons la societat gironina. Filla de Xavier Pagans Montsalvatge, director de la fàbrica dels Químics a Palau, havia viscut a casa seva  la vinculació del seu pare amb moltes activitats i associacions de la ciutat, havia conegut els amics progressistes del seu pare i havia conegut la trajectòria històrica dels Montsalvatge. Però sobretot ella mateixa, des de l’adolescència, s’havia vinculat a entitats i associacions juvenils i esportives lligades a l’escoltisme i al bàsquet, i des de l’Institut entraria en contacte amb grups d’estudiants i professors que començaven a expressar les seves inquietuds. Això és el que la porta, ja a la Universitat, a connectar-se, des del 1974, amb Convergència Socialista i amb posterioritat amb el PSC-Congrés, on tindria responsabilitats orgàniques al nivell de la Federació de l’Agrupació de Girona. El procés d’unificació, des de l’any 1978, portaria l’Anna a un distanciament del projecte orgànic dels socialistes sense abandonar mai el seu compromís i la seva exigent radicalitat que havia mostrat en alguns actes polítics, com la presentació del míting “Guanyem la llibertat” al Pavelló d’esports de la Devesa el dia de la Mercè de 1976, i de l’acte central a Girona de la campanya de les eleccions generals de 15 de juny de 1977.

Quan l’any 1991 entra a l’Ajuntament ho fa com a independent, assumint la regidoria d’Educació fins l’any 1999, quan es faria càrrec de la tinència d’alcaldia de Via pública i seguretat per passar a ser, poc després a l’abril de 2001, adjunta a l’Alcaldia. Els anys de regidora van servir per desplegar totes les seves preocupacions en matèria educativa i per fer de Girona, amb tots els ets i uts, una ciutat educadora present en tots els fòrums internacionals i present, sobretot, des de l’Ajuntament en tots els àmbits de la comunitat educativa de la ciutat. L’àrea d’Educació va agafar gruix i força i va continuar desplegant els recursos educatius que s’havien programat des de molt aviat. La seva vocació directa i professional per la pedagogia no va ser impediment perquè, a poc a poc, anés familiaritzant-se amb la dimensió global de la ciutat i adquirint amplis coneixements de totes les polítiques urbanes i, d’una manera molt singular, de tots els aspectes vinculats amb l’urbanisme i el model de ciutat.

És amb tots aquests elements que es fa càrrec de l’alcaldia i assumeix la responsabilitat de conduir la ciutat en la primera dècada del segle XXI. Uns anys crucials que han servit per culminar el creixement urbanístic, per millorar la xarxa d’equipaments i fer un canvi d’escala en matèria d’infraestructures i equipaments que encara ha de donar els  seus fruits més tangibles. Així,  l’Anna Pagans deixa ben encarrilat el futur de la mobilitat, el projecte ferroviari, la superació de l’impacte TGV a la ciutat i la imminent construcció de la Biblioteca i l’Arxiu a càrrec de l’Estat. La Marfà a punt d’inaugurar-se pot ser el símbol dels anys dels mandats d’Anna Pagans i la síntesi de polítiques transversals orientades a dotar els barris d’equipaments cívics, culturals i esportius en una dimensió equitativa que té pocs precedents.

Honradesa, senzillesa, austeritat d’actitud i fets, són valors que acrediten  l’Anna Pagans en els seus anys al capdavant del consistori, acompanyada d’equips que l’han respectat i estimat. Ho ha fet sense renunciar, en cap moment, a la seva condició d’independent i simpatitzant del PSC, fet que certifica una manera de fer d’aquest Partit més orientada a pensar en la ciutat i els seus ciutadans i ciutadanes que en el projecte orgànic en sentit estricte.

En el moment de tancar aquest balanç i abans que diumenge es desvetlli qui la substituirà, vull insistir que mentre uns s’afanyen a proclamar i a recordar que ha arribat l’hora de passar pàgina, d’altres pensem que no hi ha millor opció que el reconeixement de la continuïtat institucional, l’assumpció de l’herència i de la història, i l’ambició per encarar, ara, el futur amb intensitat renovada, i amb projectes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 180-183)

20 Mai 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a ANNA PAGANS I GRUARTMONER