Joaquim Nadal i Farreras

“TOT I ENVEJAR ELS RESULTATS DELS SOCIALISTES ANDALUSOS, CREC QUE HAURIEN DE SER PROU AUTOCRÍTICS PER RECONÈIXER QUE NO HAN GUANYAT”

Entrevista al programa “Tot és molt confús” de Catalunya Ràdio

Si voleu escoltar l’entrevista cliqueu aquí.

 

 

2 Abril 2012 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , | Comentaris tancats a “TOT I ENVEJAR ELS RESULTATS DELS SOCIALISTES ANDALUSOS, CREC QUE HAURIEN DE SER PROU AUTOCRÍTICS PER RECONÈIXER QUE NO HAN GUANYAT”

ACTUALITAT DE NARCÍS COMADIRA

Diari de Girona

Fa escassament un any podíem veure primer a Montserrat, (del 23 de juny al 26 de setembre), i després a Girona, (del 28 d’octubre de 2010 al 30 de gener de 2011), l’exposició: “Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia”.

I, ara, amb pocs dies tenim noves notícies d’actualitat d’aquest poeta i pintor gironí. Concretament parlem de l’edició del llibre Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra.  (Barcelona, Ed. Empúries) amb un colofó que diu: “Aquesta edició, primera, de Les paraules alades, de Narcís Comadira, ha quedat enllestida a Barcelona el 29 d’octubre de 2011, diada de Sant Narcís”. També  del seu article “Josep M de Sagarra, poeta”, publicat al número 623 de Serra d’Or. I, finalment, de la representació al Teatre Municipal de Girona de l’espectacle “Estimat Comadira” dirigit per Xavier Albertí i Joan Ollé.

Jordi Falgàs, en el catàleg de l’exposició, ens guia pel Comadira pintor de formes clares i colors vius, per l’evolució d’un artista complet que explora en la pintura un univers culte i elaborat, sense allunyar-se de les formes i les expressions de la vida i el paisatge; de la més estricta quotidianitat; de la matèria que ens envolta i ens conforma, del foc que anima la vida.

En les paraules alades del llibre hi trobem un conjunt de textos sobre la poesia i el món de la poesia, el llenguatge i la traducció i alguns poetes de Dante a Verdaguer i Carner, i una aproximació a l’any litúrgic, tal com l’havia viscut i après a la seva Girona natal i al Seminari d’aquesta ciutat, entès com una obra d’art total.

A l’article sobre Sagarra hi trobem una clara i potent reivindicació del Sagarra poeta, tot afirmant-ne els valors i explorant les limitacions, i proclamant que és l’hora de situar-lo en el seu just paper lluny de les fílies i, sobretot, fòbies que va desvetllar en la seva peripècia vital. Hi trobem afirmacions lapidàries i una conclusió de síntesi inequívoca: “Sagarra tenia, fins i tot en excés, tot allò que a Riba li faltava: facilitat lingüística, exuberància verbal, domini dels registres col·loquials. I, és clar, a Sagarra li faltava profunditat intel·lectual, sentit de la mesura i autocrítica. Entre l’eixutesa de Riba i la sumptuositat de Sagarra, només Carner presenta l’equilibri perfecte”.

A “Estimat Comadira”, Albertí i Ollé ens proposen una tria de textos del poeta, una galeria fotogràfica de l’autor, una seqüència de la seva obra pictòrica, presències de fons dels textos llegits, acompanyats també de les músiques que el poeta s’estima o tenen per a ell una força evocadora.

És evident que Girona hi té una presència molt gran, però el muntatge desfila per tot l’univers de Comadira, la seva pròpia poètica i la dels altres, la lírica més lleugera i la formalització més trascendent. I una indiscutible càrrega autobiogràfica que, en un procés retrospectiu, m’atreviria a assenyalar. Des del poema “La ciutat perduda”, recitat per Montserrat Carulla i encara no publicat pendent d’incorporar-se al nou poemari que, com molts abans, veurà la llum el dia 22 de gener de 2012, el dia que Comadira farà setanta anys. Aquí Comadira reprèn extensament molts dels textos dedicats abans a la seva “Ciutat d’infantesa” i als escenaris viscuts de la seva vida adolescent. Passant per “Llast”, que dóna nom al llibre de poemes publicat el 22 de gener de 2007 i que arrencant dels versos: “Jo sóc un que va néixer / l’hivern de 1942, / al cor d’una ciutat plena de voltes”, porta a la irreparable i dolorosa pèrdua de la il·lusió: “Després, ja tot va ser convencional, / llar i pàtria. Mai més no va tornar / la il·lusió perduda. Ja tots sempre / fantasmes vagarosos per la vida, / emasculats de Déu, aferrats al secret.”

“Llast” no apareix a “Estimat Comadira”, però és el pont amb “La ciutat perduda”, que Comadira tracta amb més delicadesa que la il·lusió mateixa, i ens acosta a la “Confessió” que fa a Art de la fuga, poemari de 2002, i que esdevé un autèntic “Confiteor” del poeta en la recitació eficaç que vam escoltar al Teatre el dia de difunts d’enguany. Un acte de sinceritat i reconeixement que, ni que fos una mica impostat, perdria la força de la recerca permanent de la perfecció en el llenguatge, de la persecució de la paraula justa, del verb que correspon, del substantiu ple de substància, de l’adjectiu precís fugint del ‘foc d’encenalls’ superficial; una confessió d’abandonament en l’exigència i el rigor, d’un repenjar-se injustificable que acaba amb la imperfecció de la lletra i la paraula. Un exercici d’humilitat i una reclamació de ser acollit al paradís dels escriptors, un cop superades les mancances i limitacions que confessa: “Tu, Verb totpoderós, tu sola claredat, / tu que m’has fet llenguatge segons la teva imatge, / acull-me un dia al paradís dels escriptors, / on sobren les paraules, / on la felicitat / és la precisió del teu silenci.”

Esperarem amb delit els nous poemes de gener de l’any que ve, que ens posaran en contacte, un cop més, amb aquest poeta i pintor gironí que s’ha fet un forat a la poesia contemporània de Catalunya, amb ple reconeixement de crítics, companys, lectors i espectadors.

Aquests dies, justament quan es presentava “Estimat Comadira” dins de Temporada Alta, el gran agent i agitador cultural Salvador Sunyer proclamava al Celler de can Roca, en la presentació d’una versió de la llebre a la royal dedicada al poeta que en aquell acte posava la genialitat junta de Miquel Àngel i de Leonardo da Vinci, de Narcís Comadira i Joan Roca.

Hiperbòlic i tot, és indiscutible que des de “La ciutat perduda” hem decidit afirmar els valors universals.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/11/actualitat-comadira/528531.html

11 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ACTUALITAT DE NARCÍS COMADIRA

UN ANY A TWITTER

Avui / El Punt

El 20 de maig de 2010 vaig iniciar la meva aventura a Twitter. Aquell dia la Lurdes, la meva cap de gabinet, em va donar l’empenta definitiva i em va dir: “T’he obert un compte a Twitter, crec que és un mitjà fet a mida per a tu”. Em sembla que sabia que m’empenyia a la piscina, però que era una piscina plena d’aigua i que sabria nedar. Després d’un any, el 20 de maig de 2011, fa avui una setmana, havia fet més de tres-mil tuits, tenia uns 6.700 seguidors i jo seguia a més de set-centes persones.

Puc dir que per a mi l’experiència ha sigut molt estimulant en molts aspectes. El primer de tots de contenció i simplificació dels missatges per ajustar-me als preceptius cent-quaranta caràcters. He fet servir l’argument més d’una vegada: la limitació del mitjà m’ha ajudat a evitar les reiteracions, a buscar vocabulari nou i més sintètic per dir les mateixes coses i a evitar les subordinades i els circumloquis. Si en algun moment la meva condició de portaveu m’havia portat a fer pauses i a donar moltes voltes, o aquesta és la imatge que es desprenia, la realitat d’una manera de parlar directa, clara i contundent, que és la que sempre he utilitzat a les meves classes i a les meves conferències, quedava reforçada en aquest nou exercici que encetava ara fa un any.

En segon lloc puc dir que progressivament la ductilitat del mitjà, la facilitat per interactuar, la possibilitat de conèixer nous interlocutors desconeguts, l’establiment de debats o diàlegs, la percepció, una mica abstracta, de llençar missatges a un univers desconegut cada dia ampliat i que es pot multiplicar en cascada, en xarxa, m’ha seduït espontàniament. He intuït modestament totes les potencialitats de les xarxes socials, sense desconèixer-ne també les limitacions. He cregut intuir amb claredat que la força de la immediatesa és enorme i que el risc de la superficialitat evident. He vist  que hi ha qui li té clarament presa la mida al mitjà i qui, en canvi, es formula unes expectatives molt per damunt de la complementarietat que cal atribuir-li. M’he adonat, fins i tot, que hi ha qui atorga a Twitter un caràcter més central que subsidiari, més essencial que accessori.

En tercer lloc he pogut conèixer molta gent vinculada a la xarxa i parlar-hi directament. Persones ja conegudes d’abans i persones totalment desconegudes i descobertes ara. L’anomenada “desvirtualització” és un exercici apassionant que, sense desmerèixer la xarxa, aporta el valor afegit de la connexió gràcies a la xarxa. És el cas, per exemple, de la colla del tren de les set del matí a Girona, amb qui vam fer un viatge plegats units pel Twitter i narrant l’experiència del viatge real en un exercici de virtualitat compartida presencialment. Ara, cada dia poso cara i moviment als tuits d’aquesta colla, sobretot durant el trajecte de Girona a Barcelona i les connexions, per exemple amb els que fan el viatge en sentit contrari a la mateixa hora.

També vull comentar que malgrat que he vist créixer el meu univers de seguidors, des dels estímuls inicials que em va donar també l’aleshores president Ernest Benach,  he volgut sempre relativitzar aquest factor i el mateix ressò que els mitjans de comunicació escrits o audiovisuals m’hi han atorgat en alguna ocasió. He vist quants seguidors tenen Lady Gaga, Barak Obama, Nancy Pelosi, Lance Armstrong, Carles Puyol o Gerard Piqué per saber el recorregut possible i l’impacte real d’uns i altres. Sé segur que al meu nivell i a la nostra esfera aquest és un mitjà incipient i que per a molts de nosaltres és només un ritus iniciàtic en el tram primer del seu possible recorregut.

Per altra banda, no m’ha sigut difícil de discriminar clarament els milers de persones que són a aquesta xarxa social amb ganes, amb passió, d’aquells que hi destil·len mala fe i sectarisme. He entès més els que s’ho prenien com un joc o que hi practicaven la ironia que aquells que, sempre a la que salta, han estat a punt per dictar consignes, anatomitzar persones i  idees, i simplement desqualificar amb expressions impròpies. També m’han  sorprès aquells que hi han vist un mitjà transcendent i han cregut que en podien fer el vehicle principal de les seves posicions.

Però el que realment ha estat per a mi una experiència enriquidora, divertida, instructiva, constructiva ha estat la voluntat sistemàtica que he aplicat als meus tuits de defugir convencionalismes. La idea d’expressar-me com sóc, la voluntat de defugir qualsevol afectació. La clara voluntat de fer del meu compte de Twitter una mena de minidietari de les qüestions que diàriament em poden haver interessat. Hi he parlat de llibres, d’articles, de música, de paisatge, de poesia, de política, d’idees. N’he fet una mena de mirall de vida quotidiana. He trencat amb la idea que els polítics som un món a part, que vivim només amb tensió els temes de l’agenda política, que som monotemàtics i només ens interessa el que suposadament es considera el nostre món i no ho és. He defugit l’estereotip, he volgut escriure sorprenentment per alguns del que suposadament no tocava. M’he topat amb gent que no ho ha entès. És el cas dels que diuen: “Amb la que cau i, amb els problemes que hi ha, amb la crisi de la política i de l’economia i en Quim Nadal parla del  temps, o de les flors”.

Però justament ho he combinat tot. He pogut parlar del Cadí nevat, si he estat a la Cerdanya, de les vaques, dels prats i de les pastures i el mateix dia del Congrés del PSC si s’esqueia. He parlat de la nuesa dels arbres a l’hivern i de l’esclat de la primavera. He parlat del Montseny i  de les clapes de la seva vegetació i el mateix dia he parlat d’articles de diari, de pressupostos o de debats socials molt oberts. M’he emocionat i he compartit l’emoció davant un temporal de llevant, m’he despertat a Girona al toc de les campanes de les monges o de la Catedral, he vist els xiprers afuats i uns dies més tard he explicat un despertar més urbà a la música d’un camió d’escombraries o de les ampolles llençades, una a una, a les sis del matí al contenidor del vidre. I he parlat de valors, d’ètica, de cohesió, de solidaritat. He comentat vides i morts, he defensat idees i persones i he fet la meva modesta campanya, sense cap ànim, d’adoctrinament .

També sé el valor d’un tuit i sé que és molt difícil d’explicar la vida en un tuit. Sé per a què em serveix Twitter i per a què no em serveix. I tinc molt clar que si mai vull explicar com veig el present i el futur del PSC i el Congrés que hem de fer a l’octubre no ho puc comprimir en un tuit i que necessito una colla d’articles com aquest o molts tuits!

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/416740-un-any-a-twitter.html

27 Mai 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a UN ANY A TWITTER

JAUME CURBET, UNA POÈTICA

Diari de Girona  i  El Punt, edició comarques gironines

La trajectòria d’en Jaume ha sigut exemplar, sense fissures.

Exemplar en el seu compromís cívic. En tots els àmbits de la vida social ,cultural i política, en tots els àmbits de la col·lectivitat, de l’interès comú, de la ciutat, de Catalunya, del món.

Exemplar en el seu comportament ètic; fet d’exigència, rigor i austeritat. En una actitud generosa i despresa que l’ha dut a viure amb simplicitat, sense concessions, sense condescendència. Reclamant i reclamant-se de la transparència, de l’honradesa, de la normalitat exigible i poc freqüent.

Exemplar en l’anàlisi, les actituds i els compromisos polítics. Abocant-se amb convenciment a les causes de la justícia, de la igualtat i de la llibertat. Contribuint a la fundació i al desenvolupament del PSC-Reagrupament al costat de Josep Pallach, impulsant el PSC de Girona, transcendint els límits dels partits i situant-se en una actitud sempre vigilant i exigent.

Exemplar en el rigor intel·lectual, fet de construccions impecables i implacables, com ha demostrat reiteradament en els seus llibres, en els seus cursos, en les seves conferències. Com no s’estava de reclamar i de reclamar-me cada vegada que teníem un tema per abordar i que mai no obtenia resposta si la pregunta no estava formulada de forma adequada. És aquí on en Jaume desenvolupa la seva especialització en temes de seguretat. Ho fa per decisió pròpia, a partir de l’encàrrec, una mica circumstancial l’any 1979, dels temes de seguretat, policia municipal i participació ciutadana a l’Ajuntament de Girona. Però és ell que decideix capbussar-s’hi, entrar-hi a fons, articular una proposta reformista. Reclamar un nou concepte de seguretat en democràcia. I construir-lo amb molts altres. I explicant-nos la relació entre seguretat, autoritat i poder. Desemmascarant els paranys i les contradiccions, fent evident les perversions possibles en aquesta matèria.

I, sobretot,  recordant-nos que la seguretat, la percepció de la seguretat en un sistema de llibertats, no pot ser patrimoni de ningú, i menys de cap partit o tendència política i que cal que l’esquerra participi directament del discurs de la seguretat de forma activa i defugi el risc d’una percepció esbiaixada des de la dreta que la voldria interpretar en exclusiva.

A aquest conjunt d’exemplaritats que li hem conegut en la seva biografia hi hem d’afegir ara un compromís vital, una vinculació exemplar amb la vida, una actitud que ha buscat l’alegria de viure.

La intensitat dels moments de vida assaborits serenament, en pau, cenyint el dolor, i viscuts amb passió i deler de viure.

Els familiars, els amics, els fills, el nét , en Leo, la Victòria Eugènia saben millor que ningú aquest instint, aquesta pulsió per viure i gaudir la vida. “Tú, Victoria Eugenia, más que nadie porqué tú has vivido a su lado cada segundo, cada minuto, cada día, de esta etapa intensa que habéis compartido y querido saborear sorbo a sorbo”.

Jo n’he vist una mínima part. Menys, molt menys que molts dels que sou aquí i que heu compartit taula i xerrada, que heu viscut al voltant d’uns calamars farcits, d’un bacallà cuinat amb amor i portat a l’hospital. En Pep i la Marta, la colla de Fontsabeu ,i tants altres que heu viscut aquesta manera de ser i de fer que portava en Jaume a compartir i viure la totalitat dels instants que sabia efímers i darrers. El valor simbòlic d’una pizza a la cafeteria de l’hospital de Salt, deixant a l’habitació la safata amb el sopar, per constatar la voluntat de viure i de moure’s. Poseu-hi cadascun de vosaltres els moments viscuts.

Deixeu que ara us faci compartir un text d’en Jaume de fa molts anys i que diu molt del que he explicat fins ara:

“No sé qui t’ha venut la idea de què sóc un cartesià reconsagrat.

Podria ser que fos jo mateix.

En realitat, però, sóc un poeta.

Si vols un poeta reconsagradament  cartesià. Però un poeta al cap i a la fi. No t’estranyi que no exterioritzi  emocions convencionals del tipus de les que tu em suggereixes.

Això no vol dir que no em senti  bé al redós d’aquest sol tebi d’abril, ni que no ensumi les flaires que ja arriben amb regularitat.

El que passa és que tot plegat, ara per ara, no em deixa de semblar fútil.

M’emociona, en tot cas, la vida. I dic que m’emociona perquè m’espanta. I perquè em desconcerta. M’intriga. La vida i la mort, en la seva cruesa, són els temes centrals de la meva poètica actual.

Convencionals, ja ho admeto.

Girona,2-IV-1980”.

Més enllà de la poètica cartesiana, passats trenta-un anys d’aquest text, us convido a certificar plegats que a en Jaume l’emociona la vida, que ens emociona, ara, la vida d’en Jaume. I admetem plegats, proclamem ben alt, que en la seva emoció per la vida, feia ja una colla d’anys que ni la vida ni la mort no l’espantaven.

Si voleu veure aquest article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom.Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 36-38)

19 Mai 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona, El Punt | , , , | Comentaris tancats a JAUME CURBET, UNA POÈTICA

MARIA CASTANYER

Diari de Girona

El fil de la memòria és primíssim. A vegades fins i tot es trenca. Sovint podria semblar que aquest trencament ens és indiferent i que vivim tan atrafegats i de forma tan vertiginosa que el passat poc importa, mentre que intentem insaciablement atrapar un futur inabastable. Però les arrels importen molt, no en podem prescindir. Una referència al passat ens és indispensable per tal de donar consistència a la nostra pròpia identitat, ja sigui individual o col·lectiva.

Per això adquireixen tanta importància els intents reiterats de rescatar la memòria i un cop rescatada d’incorporar-la al nostre imaginari col·lectiu i recuperar-la i rehabilitar-la fins a fondre-la de manera indissoluble amb la nostra identitat. 

La pèrdua del fil de la memòria ens fa perdre referents,punts on agafar-nos per entendre millor la nostra manera de ser, la nostra societat. Aquestes afirmacions de caire general són vàlides per a Catalunya però ho són també per a Girona. Aquesta ciutat amarada d’història, voltada d’història per tots costats, ha viscut tan sovint aclaparada pel pes d’aquesta història que ha dedicat potser més energies a alliberar-se d’aquest pes que a recuperar els fils sòlids que ens dibuixen un ampli horitzó de la nostra personalitat. Però sabem que és un luxe que no ens podem permetre i som ben conscients que una revisió a fons de la nostra història, de les dades bàsiques per a interpretar la nostra peripècia col·lectiva és una tasca indispensable i possible, que caldria emprendre amb urgència en aquells casos en què encara no s’hagi fet que, per sort, són cada cop menys. Passa amb la interpretació dels fets i passa també amb la recuperació dels noms i les persones que han contribuït a engrandir la ciutat.

D’aquí que mai no es farà prou per recuperar, per atorgar perfil i personalitat, per dotar de contorns els noms que ens van perdent significat en el nostre món i que esperen una reivindicació completa per resituar-se en el panorama ciutadà i nacional.

És el sentit que cal atorgar a la tasca que ja fa temps que han emprès en Joaquim Curbet, com a editor, i en Joaquim Vidal, com a mecenes, en les publicacions de la Biblioteca Fundació Valvi, que ha recuperat textos i personatges de l’oblit i ens ha proporcionat algunes monografies decisives sobre algun dels nostres principals homes i dones de lletres, ja siguin Joan Vinyoli, Rosa Leveroni o Joaquim Ruyra, per posar només alguns exemples. En aquest context apareix ara l’Antologia poètica de Maria Castanyer. Una edició feta a cura de Lluís Lucero, amb una tria de poemes i la seva corresponent ordenació que es deu al coneixement intens de Narcís-Jordi Aragó. La neboda, Roser Castanyer Bachs, hi ha posat un epíleg ple de tendresa, on s’expressa amb gran bellesa el comiat de les seves cendres en una cala de la Costa Brava acompanyades de la lectura d’un dels poemes de la Maria.

Del conjunt de les dades biogràfiques que aporta Lluís Lucero hauríem de retenir la seva vida entre Girona, Cassà de la Selva ,Barcelona, Palol d’Onyar, Blanes, San Francisco i Blanes, i el fet essencial d’un afany de superació i independència, de la convivència amb el dolor i la soledat, de la recerca de l’amor, de la intensitat dels dubtes i de les conviccions en el terreny de la religiositat.  Ella mateixa va aportar dades per aquest perfil amb tons autobiogràfics a Vocació de viure (Blanes, 1993), que li prologaria el mateix Aragó.

Aragó explora els materials poètics de la Maria Castanyer i emmarcant-los en els dos llibres que va publicar Cançons del color del temps, de 1949, amb algunes il·lustracions de Joaquim Pla Dalmau i tres epigrames inicials de Josep M. López-Picó, i Retrobar-me en la terra de 1958, hi intercala, temàticament i sense cap rigidesa cronològica, materials diversos dels mateixos llibres i de la producció dispersa, inèdita o publicada en revistes locals o no, per tractar a tall de guió literari els temes predilectes de la poètica de Maria Castanyer. “La garba verda dels sentits” (sensualitat, soledat, amor); “Diàlegs amb l’infinit” per abordar les seves vivències religioses; “Ressonàncies bíbliques”, amb temes del calendari litúrgic i la religiositat popular incloses una bona colla de nadales; “Els campanars que em guarden”, la relació dialèctica present i absent, dolorosa i plaent de Girona; “Per la pols dels camins”, temes diversos d’itineraris variats per Catalunya, i “Estampes de Califòrnia” per transmetre la llarga experiència vital als Estats Units abans de tornar a Blanes a refugiar-se prop del mar on volia albirar horitzons amplis, potser tan diferents dels de la seva germana Antònia, monja de la comunitat de monges benedictines de Sant Daniel, acostumada a la vida del claustre i a la intimitat del convent i les seves dependències, encara ara a la seva edat avançada.

L’imaginari poètic de Maria Castanyer és profundament personal, vital en extrem, atent als escenaris canviants del temps, dels sentits,  dels colors, del clima, i a les variacions emocionals de l’ànima i de la raó. És un itinerari vital, gironí i del món, però indestriable del context cultural i polític de la seva ciutat que li deu encara un reconeixement més ampli per teixir el fil trencat de la memòria i inscriure el seu nom en l’univers amplíssim de la petjada de molts conciutadans.

Si voleu veure l’article cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 170-172)

15 Octubre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MARIA CASTANYER