Joaquim Nadal i Farreras

BARENBOIM A PERALADA

Diari de Girona

Dilluns passat al vespre vam tornar a Peralada. Vam sortir de Girona poc abans de les nou. Havia fet un dia tapat i el cel amenaçava pluja. A aquella hora no em vaig poder estar de constatar com es fa d’evident que els dies s’escurcen. El cel ennuvolat hi contribuïa d’una manera decisiva. Ens sobrava temps i per no arribar massa d’hora vam fer l’autopista a una velocitat molt moderada, per dessota dels estàndards permesos. La línia de l’horitzó marcada pel Pirineu mostrava la potència de la meteorologia. Els núvols arrapats a la carena, blancs esgarrapant els pics i negríssims de fons, carregant tot el cel baix d’una negror amenaçant. Però per més aires de tempesta que hi hagués ja ens hem acostumat a un ploure escàs, mandròs, resistent. Per més que les condicions atmosfèriques semblin favorables, no acaba mai de descarregar amb ganes. El cel no es deixa anar i reté amb avarícia l’aigua que ens manca.

Des de la variant de Figueres vam optar per passar per Vilabertran i el nou pont de la Muga. És una aproximació diferent a Peralada, feta més des de les cotes baixes de la Muga i amb una percepció més clara del caire feudal i fortificat de la població. Arribar a Peralada des de la carretera N-260 és com entrar-hi per la porta del darrere. Entrar per Vilabertran és arribar a les portes de la població de la seva muralla i del seu castell. En el trajecte de la minúscula carretera alguns blats de moro mig rostits i esfilagarsats anuncien sed a dojo.

A Peralada hi havia d’actuar Daniel Barenboim com a director i la West-Eastern Divan Orchestra. Hi havia un punt d’emoció a l’ambient, pensant més en el simbolisme que en la música. L’optimisme i l’entusiasme dels organitzadors van fer començar el concert. Vam començar amb alguna gota i enfundats des de l’inici en els impermeables. De fet la climatologia era autènticament amenaçadora, però malgrat tot el públic majoritàriament aspirava a escoltar la música de Weber, Mozart i Mahler amb un silenci reverencial i amb un respecte extraordinaris. Una minoria inquieta s’hauria estimat més que no comencés i ho manifestava amb algun crit escadusser o picant de peus. Però sota una pluja de degoteig i intensitat creixents vam veure desgranar amb gran eficàcia les dues primeres peces i encara la segona incompleta. La intensitat de la pluja però no feia recomanable la continuïtat del concert, més per manca de confort que per manca d’interès, subratllat per una execució excel·lent.

Però mentre va durar la música vaig viure sensacions íntimes d’una gran intensitat. L’impermeable feia com un efecte de bombolla aïllant. Tancat en la bombolla, quiet per no mullar-me, escoltava de prop el degoteig de la pluja sobre el plàstic i l’eficaç música de l’orquestra amb més silenci, més amb mi mateix que mai. Sentia una placidesa especial que arraconava totes les incomoditats que objectivament potser hauria percebut. M’interessava per damunt de tot alhora la pluja i la música. Sentia cada gota com un efecte benèfic sobre els blats de moro dels camps que acabava de travessar per la carretera de Vilabertran, com un bàlsam per al paisatge, per als rius, per als pous, per als boscos, per als arbres. No em feia gens de nosa la pluja. Més aviat m’acompanyava amb satisfacció i gust. Estava content, tranquil, en pau. Sol dins la bombolla envoltat de més mil cinc-centes persones. Mai no va acabar de ploure amb força. Sostinc que aquest cop tampoc no es va deixar anar el cel, tot i que va ploure amb més intensitat i amb més continuïtat de la que jo recordava en els darrers mesos. De fet, tot el camí de tornada cap a Girona va continuar plovent, però tampoc no va durar gaire i em vaig quedar amb la recança de pensar que hauria estat bé que plogués tota la nit.

La música, en canvi, em portava absort a l’orquestra. Al projecte, la idea i la pràctica de Daniel Barenboim i Edward Said d’unir joves intèrprets israelians i palestins. La música no parla hebreu ni àrab. La música uneix els esperits, els cors i les vides d’aquests joves. No sabem ben bé, ni potser mai ningú els ho ha preguntat, què pensen mentre toquen. Estan concentrats en la música. Però el seu cap se’n va cap al conflicte, els enfrontaments, la violència la permanent incomprensió? Mentre ells toquen plegats, què fan i com conviuen les seves famílies? Fa temps que sé, i ho vaig aprendre a Sarajevo, que amb la cultura sol no es pot construir la pau i menys aturar la barbàrie. Però és evident que la cultura pot ser un ingredient indispensable de regeneració i de pacificació si preval el sentit íntim i espiritual de les coses per damunt de la duríssima materialitat dels enfrontaments. La bellesa de la música només és igualable a la bellesa de l’intent de Barenboim i Said. L’intent tot sol no podrà resoldre res, però serà una bellíssima metàfora d’una realitat possible desmentida cada dia als territoris del conflicte. Un dia, però, prevaldrà l’energia constructiva d’aquest propòsit i fructificaran també els camps d’Israel i Palestina com ho fan els camps regats de l’Empordà per una pluja escassa.

Tornarem a Peralada perquè Barenboim li va prometre a Carmen Mateu, excel·lent amfitriona i dilluns desolada, que tornarien l’any que ve. I amb pluja o amb una serena esplèndida renovarem la fe en els cors nobles dels músics de l’orquestra com una aposta per la pau possible i anhelada.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 283-285)

5 Agost 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a BARENBOIM A PERALADA

ANY DE GINESTA

Diari de Girona

Em vaig quedar amb la recança de no veure la processó de Corpus entre la Catedral i Sant Feliu. Al matí, però, vaig veure a la plaça del final de la pujada de Sant Feliu tot de gent coneguda lliurada a la tasca de preparar la catifa que resseguia les geometries dels còdols. L’olor d’herba segada em va portar de seguida a la ginesta. Va ser com un ressort automàtic, un viatge en el temps, una excursió pel record, una evocació ràpida i fugaç, un recorregut per les coses que ja no tornaran de l’imaginari poètic gironí de Narcís Comadira. Puc imaginar-me la processó que no vaig veure i sé segur que no hi havia ni soldats, ni autoritats, ni nens i nenes de primera comunió.

Feia dies que em ballava pel camp la imatge de la ginesta i en algun comentari havia fins i tot arribat a anunciar-ne un article. Va ser però la imatge de la flor desfullada, desenganxada del tronc i de la mata el que em va convèncer finalment de parlar-ne en un sentit del tot diferent. D’una altra flor i una altra catifa.

He observat que aquest és un any de ginesta, de molta ginesta, que encara ara esmalta el nostre paisatge. I ja som a l’estiu!. Hem viscut gairebé tota la primavera amb una intensitat cromàtica excepcional, conseqüència d’una intensitat climàtica i pluviomètrica com feia anys que no vèiem.

Aquest any ha plogut molt i bé. I es nota. Els rius baixen, els pous pugen, les fonts brollen i els aqüífers s’han refet en molts indrets. Per aquest any no quedarem. L’abundància d’aigua marca amb una ufana exuberant els marges ,les vores i les lleres dels rius. Encara ara l’aigua es mou amb força, baixa. La imatge de l’aigua que baixa és una imatge de vida, de dinamisme, de moviment. És una visió contrària a les rieres seques, les lleres eixutes, les aigües quietes i enllotades, les raconades pastoses d’altres estius. Només cal intuir el Ter a Campdorà, tot entrant pel Pont Major per confirmar aquesta impressió exultant.

Estic segur que és l’efecte de l’aigua que ha convertit aquesta primavera en una primavera de molta ginesta. M’hi he fixat una i altra vegada i m’ha quedat gravada la imatge d’un paisatge nou, d’una transició diferent cap a l’estiu. Tant és a la Cerdanya com al Penedès, a l’Anoia o al Gironès, a les vores de les carretera, als marges, o a les vores de les serralades de marina. Hi ha hagut aquest any més verd que mai. Prats intuïts on altres anys vèiem ja secalls. És potser només una qüestió de tons. Però sobre un fons de verds variables s’ha estès aquest any com mai una catifa de groc viu. No una mata aquí i allà. El tou de groc, l’abundància de ginesta ha dibuixat una perspectiva nova i diferent en els diferents horitzons. Amb dibuixos capriciosos, de sinuositat variable hem pogut veure un quadre diferent de colors i una intensitat nova d’olors penetrants, vegetals, olioses.

No he pogut resistir la temptació a la collada de Tosses de tallar-ne unes branques per transportar la màgia de tanta ginesta al menjador de casa a Girona. Per traslladar la intensitat del groc i retenir-la uns dies .Però a casa, tallada, la ginesta ha impregnat tot l’espai d’una olor tan penetrant, tan forta, tan tangible, tan poc volàtil que m’he penedit d’haver-la tallat i m’he adonat que la delicada presència de la ginesta en el sotabosc o als prats, segons l’alçada, és un joc d’equilibris de la natura que no es pot trencar, que no es trasplantable. Aquest any hem pogut fixar a la retina una sensació d’abundància floral sense precedents, d’una durada també sense precedents. Però passarà naturalment i vindran els verds més aspres i els grocs més recremats de l’estiu. Aquesta és justament la gràcia de la variabilitat de la natura viva, que només parcialment i per poc temps podem retenir artificialment a casa.

Sovint alguns lectors em comenten sorpresos les meves incursions botàniques i líriques. No és perquè sí. M’he format a casa i a l’escoltisme en contacte molt directe amb la natura, i tot el que s’hi refereix m’interessa i m’agrada transmetre-ho. I aquest exercici de transmetre sensacions, com el de transmetre sentiments, em fa adonar de les nostres limitacions en el domini del llenguatge, de la riquesa lèxica que no podem abastar mai del tot. Aquest any amb una natura en esclat se m’ha fet més evident que mai, i he vist flors i plantes i animals que no puc identificar amb un nom. Coneixem el que és més corrent, utilitzem un vocabulari més o menys extens, però quan el món ens sorprèn en tota la seva plenitud ens adonem de cop que som limitats i mai no acabarem d’aprendre prou ni de saber-ho tot.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

25 Juny 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ANY DE GINESTA

FINAL DE TARDOR

Diari de Girona 

Ahir vaig sortir aviat de casa. De nit havia plogut molt i de matinada els retrunys allargassats d’un tro potentíssim em van tenir prou despert per assistir bocabadat a l’enlluernament d’un llamp de llum blanquíssima que per un instant va convertir Sant Pere de Galligants en un immens i natural plató de televisió. L’Onyar baixava ple i espès, terrós. L’aigua baixava amb força, amb fúria continguda. M’agrada l’Onyar ple quan ja ha parat de ploure i podem tenir la seguretat que no creix més i va molt alt però encara té un marge. És una imatge trencadora, d’un dinamisme molt poc usual que permet evocacions dramàtiques però té la bellesa dels moments excepcionals. Clarejava tot just a llevant per darrere de la immensitat catedralícia. La Devesa lluïa la millor catifa de tot l’any. Un tou de fulles molles, brillants, netes, de colors torrats, i un bosc de troncs esbelts i alts, quasi despullats del tot exhibint la puresa nua d’una escorça clapejada.

Passades les set hi ha moviment a Girona. Però és un moviment amb intermitències. No és encara l’atabalament de les hores punta a les vuit o a les nou, quan tots els carrers i els giratoris semblen embogir de cop en una cursa frenètica per arribar a la feina o l’escola.

Els cotxes respiren tranquils i saben que tenen espai. Els vianants circulen mandrosament entre adormits i capficats.

A la carretera de Barcelona en Jacinto Sáiz executa el seu ritual quotidià dels cinc quilòmetres antiestrès, amb una fidelitat, una constància i un ritme iguals als del dia que va començar a fer-ho per prescripció mèdica. Deu tenir un recorregut molt precís i calculat,  i deu tenir la ciutat força apamada. Camina fort per la voravia de les Germanetes dels pobres i travessa el carrer a l’alçada del carrer de la Creu, i el perdo de vista. Observo la nova residència de les Germanetes quasi acabada del tot, pendent només dels darrers retocs, i experimento la satisfacció de veure les coses acabades només comparable a l’excitació de veure-les projectades i fent-se. El resultat final és millor del que esperava per a la ciutat. No em refereixo al servei sinó a l’encaix de l’edifici en la trama urbana. La tanca hi ajuda i l’espai entre la tanca i l’edifici ajuda a deixar que tot plegat respiri i es minimitzin els aspectes més durs d’una arquitectura que no acaba de ser del tot reeixida. Però farà el fet, acaba una cruïlla important de la ciutat i es recuperarà un servei de l’àmbit sociosanitari absolutament imprescindible i bàsic. Girona guanya un equipament, un servei, i un encaix que evita l’ofec de les cruïlles de l’eixample i atorga en la seva singularitat retrenquejada un aspecte de menor voracitat immobiliària que ajuda a conservar espais i jardins.

Per la carretera de Barcelona, la massa vegetal del Parc del Migdia evoca un racó urbà de pau que encara no ha assolit tota la seva plenitud ni ha pogut mostrar encara totes les seves potencialitats.

L’estructura de davant del Melià anuncia un nou pas en la definició de l’ordenació i alineació de la carretera de Barcelona i insinua la possibilitat d’anar acabant un altre tram urbà després de molts anys d’abandonament i provisionalitat.

En el moment de deixar el giratori de Mas Gri somnio la gran zona verda, un parc autèntic, que pot sortir entre la carretera, l’accés a l’autopista i la via del tren, i no m’és difícil d’imaginar una gran massa vegetal potent i verdíssima, una nova devesa urbana en les ondulacions dels talussos que ha deixat com herència la nova ordenació d’aquest important nus de la nostra xarxa viària.

Ja a l’autopista, l’horitzó del cel dibuixa alguns núvols trencats i per les escletxes una vermellor incipient tenyeix el cel de rosa. Ha parat de ploure, el dia s’ha anat aixecant, i tot regalima.

M’entretinc en el pensament de l’arrencada del dia d’ahir convertit en un punt de referència per tocar de peus a terra, per pensar la realitat, per sentir ben viu que el món gira i gira i no s’atura. Per assaborir com canvien els paisatges més íntims, per somniar els escenaris més desitjables i per gaudir en el contrast de dies com ahir i dels dies transparents i enlluernadors que vindran més tard. Dies serens, de cels oberts, profunds i clars, de nits fredes, glaçades, estelades com mai apunt d’entrar a l’hivern.

Van ser deu minuts d’un dia que he volgut fixar en el record i que m’he endut a la memòria en les llargues hores de les reunions, de les negociacions, dels programes, de les propostes, com a metàfora permanent  que un altre món és possible i que sempre hi ha un horitzó per somniar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

5 Desembre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a FINAL DE TARDOR

DESPRÉS DEL FOC

Diari de Girona 

El bosc. Llaurar camps, tallar pins

Ja no queda pràcticament a Catalunya cap massís que no hagi cremat poc o molt. A les terres de Girona fa uns mesos la serra de Cadiretes, fa unes dècades les Gavarres entre Sant Daniel i els Àngels. I  en el conjunt de Catalunya successivament han cremat el Bages i el Solsonès, Montserrat, el Montseny, i ara en pocs dies Sant Llorenç del Munt i Maçanet de la Selva. Poc o molt tots els racons de la nostra geografia han rebut les urpades mortíferes del foc.

Aquest any el balanç no és exclusivament forestal. Les vides humanes i les cases s’hi ha afegit en una proporció sense precedents. El foc ja no ha sigut només un foc forestal, rural, sinó que s’ha acostat a boscos urbanitzats, masses forestals convertides en refugi de ciutadans delerosos d’un pam de terra i d’unes hores de tranquil·litat. Espais urbanitzats en una fal·lera especulativa indiscriminada que ha fet pujar a les barbes dels boscos de mitja Catalunya la geografia de les primeres residències, de les segones residències o de les mitges residències.

Vull dir d’entrada que en les tasques d’extinció la sintonia i la generositat de la ciutadania han sigut totals i que el treball i l’esforç de bombers, de policies i de voluntaris ha estat exemplar. Un treball dur i difícil entomat amb professionalitat, dedicació i generositat fins a l’extenuació.

Però ara ja no és qüestió d’entretenir-nos en les tasques d’extinció, els mètodes utilitzats o els mitjans materials disponibles. És un tema rellevant, és clar, i és un tema que després d’uns anys de vacil·lacions, endarreriments i desinversió ha recuperat el ritme de la modernització i s’ha començat a atrapar el temps perdut.

Una altra qüestió que es planteja aquests dies fa referència a les causes i els orígens del foc i més concretament al grau d’intencionalitat d’alguns. Hi ha molta negligència, hi ha algunes imprudències i hi ha també sens dubte alguns casos de mala intenció criminal. En aquest cas s’ha d’anar fins a les últimes conseqüències, s’ha d’anar a fons, i les tasques d’investigació policial haurien d’arribar a  identificar i inculpar els responsables. Perquè si les autoritats poden donar amb una gran precisió el número de focs intencionats i el percentatge del total, com està passant aquests dies, com és que és molt menor el nombre de piròmans realment identificats i inculpats?

Però hem de parlar també de la prevenció en sentit estricte, els recursos que s’hi esmercen, i sobretot hem de parlar de política forestal. De política forestal en sentit general i ara de política forestal referida a les tasques de neteja i de repoblació de les superfícies cremades. I en aquest aspecte concret si ara s’anuncia una planta de tractament per a biomassa i el conseller de medi ambient l’anuncia per d’aquí a dos anys, què ens pot dir que ha estat fent fins ara en  relació a la fusta cremada en tots els focs anteriors que sumen moltíssimes tones?

Pel que fa a la prevenció estricta hi ha una qüestió fonamental: l’obertura de pistes forestals i la construcció de tallafocs. Aquí s’ha de dir que els recursos són limitadíssims i que ja molt abans dels focs de l’agost es va evidenciar una política restrictiva del departament de medi ambient que a tot Catalunya ha tornat a les Agrupacions de Defensa Forestal les factures de les subvencions per a l’obertura de camins forestals amb l’argument de la manca de recursos o de resolució del concurs. La vida de les ADF no pot penjar sempre del fil de la precarietat pressupostària i la política de manteniment i obertura de les pistes no es pot deixar a la migrada discrecionalitat de la subvenció. Podem afirmar ara això amb tranquil·litat perquè ho vam denunciar a primers de juliol i ara només podem dir que tant a les terres de Lleida com a les terres de Girona hi ha hagut algunes clamoroses confirmacions, Aquest és un camí a no descuidar i una via de prevenció que hauria de rebre partides pressupostàries generoses per assegurar l’accessibilitat d’una massa forestal a Catalunya que no para de créixer al mateix temps que no para de ser més i més mal cuidada per falta de rendibilitat forestal directa.

També ens podem preguntar legítimament quants boscos cremats en anys anteriors no han sigut ni netejats, ni tallats, ni replantats. I és veritat que en alguns casos no cal i que la capacitat de regeneració del bosc és molt alta. Però hi ha també casos de boscos a la Catalunya central que avui mostren la seva mateixa entranya esquelètica de després dels focs. Només cal recórrer la geografia de Catalunya per adonar-nos que aquelles tasques que ara algun conseller considera urgents i prioritàries a pocs dies dels focs d’enguany és encara una assignatura molt pendent pels focs d’anys passats.

Per altra banda abans de replantar caldrà que ens preguntem si es replanta tot, si es deixen feixes i camps sense plantar, només a punt de ser llaurats, i també haurem de discutir de què plantem les zones cremades. I és evident que siguin llamineres les espècies de creixement ràpid caldrà pensar-ho molt bé i potser apostar per unes replantacions més meditades i lentes però de major seguretat en tots els aspectes.

I en relació a les decisions sobre la replantació hi ha al darrere totes les qüestions relacionades amb la política forestal i que ja no es poden vincular a la rendibilitat de les explotacions, sinó que s’han de relacionar preferentment amb la sostenibilitat i l’equilibri del territori i del paisatge.

En aquest aspecte i només per començar s’hauria d’impulsar la recuperació de camps i feixes d’antigues explotacions agràries per tal que la ininterrompuda onada de verdor quedi esmaltada de camps oberts, de pastures, d’antigues vinyes i oliverars que creïn interrupcions a una continuïtat excessiva i perillosa de la massa forestal. Es tracta de tornar a humanitzar el paisatge i d’impedir l’acció creixent i descontrolada de la natura. Es tracta també costi el que costi de netejar el sotabosc i de buscar-li una utilitat que antigament estava ben definida i que ara ha deixat d’explotar-se per manca de rendibilitat directa. Haurem de tornar a les feixines i n’haurem de fer alguna cosa.

I, finalment, no s’han de plantar pins. O se n’han de plantar molts menys i triar molt bé on i com. Ara es planten sols i s’estenen de forma imparable i augmenten la combustibilitat dels nostres boscos. Hem d’aturar el  creixement de la superfície de pinedes. En molts casos haurem de tallar pins i arrancar-ne les rabasses ara que ja quasi no valen per fusta. Haurem de reduir la superfície de bosc i haurem d’esmaltar el paisatge d’un mosaic menys uniforme.

Pot semblar un contrasentit però és la primera pedra, un pas, una etapa mínima d’una política forestal coherent. Torna a ser l’hora de les alzines i els suros, o dels roures allà on la climatologia i la humitat ho permetin.

No sembla que les evidències que fins avui tenim indiquin que el govern va en aquesta direcció. El govern de la Generalitat ha millorat l’extinció i ha millorat la presència, en alguns casos fins a la saturació sobrera, però està encara a les beceroles de la prevenció. Passats els focs haurem de començar. Però més enllà de la disponibilitat informativa d’aquests dies no sembla que l’actual govern de la Generalitat estigui preparat i disposat a abordar en aquest terreny una política coherent i valenta.

Els rius. La neteja de les lleres

Després dels focs arriben les pluges i amb les pluges el risc d’aiguats. Tothom ho diu. Ho diu una experiència secular i la constatació que en els territoris arrasats pels focs el risc d’erosió en cas de pluges és molt alt. Aquesta és una qüestió que caldrà atendre  i trobar-hi una solució urgent per evitar  que la combinació diabòlica entre foc i pluja acceleri el procés de desertització que anuncien algunes previsions en relació amb el canvi climàtic.

Però més enllà de la relació entre foc i pluja, la previsió de pluges i de pluges torrencials vinculades a les tempestes obliga a recordar algunes tasques  elementals de manteniment de rius i rieres secs una bona part de l’any i dipòsit d’una acumulació creixent de sediments i vegetació.

A la vall de la Muga entre Albanyà i Llers el riu ha vist com els arbres de ribera creixen i creixen amb una ufana esplèndida alimentats per la humitat de les millors terres a les lleres dels rius. Verns, pollancres i freixes s’han anat fent amb una frondositat excepcional. Però ocupen la llera del tot. No és difícil de preveure que aquests arbres de creixement ràpid i arrelament superficial tenen una estabilitat precària i poden caure amb facilitat en el cas d’una forta avinguda del riu. L’alcalde de Sant Llorenç de la Muga que té uns quants ponts en el seu terme pateix per aquesta circumstància i no para d’insistir l’Agència Catalana de l’Aigua per tal que tallin aquesta vegetació que ha envaït el curs natural de les aigües i que es pot convertir en una trampa mortífera si s’encalla els troncs i branques de fulla generosa en els pilars i els ulls dels ponts fent un efecte de presa.

Però hi ha una actitud temerosa. Ningú no s’atreveix a tallar arbres encara que s’hagin originar en uns sediments recents i hagin format un tap en un riu. La cura que s’ha de tenir amb la vegetació de ribera en les vores dels rius esdevé incúria si s’ignora aquesta proliferació a les lleres. La capacitat hidràulica dels rius no pot trobar impediments, frens, obstacles que impedeixin i interrompin el curs natural de l’aigua. S’han de netejar les lleres i s’ha de fer bé. I si no que ho diguin a hores d’ara a molts municipis del Maresme que ja han patit la primera sotragada de l’aigua després de la primera tempesta. S’han de tallar els arbres i potser s’han de treure les arrels. I ningú s’ha de prendre una neteja de la llera d’un riu com una invitació a incentivar una extracció d’àrids que pot ser molt temptadora però que en la majoria dels casos no té cap justificació. Tallar sí, esbotzar no. Costa més, però és més eficaç. No es tracta de fer entrar màquines als rius i que s’ho emportin tot per davant. Es tracta de netejar bé i tornar a un estat anterior a una època de sequeres i estiatges molt llargs les lleres dels nostres rius.

He citat la Muga i he parlat de les rieres del Maresme a tall d’exemple. Però acostem el nostre objectiu i fixem-nos en el detall en el Ter i l’Onyar. És sabut que el pont vell de la Creueta fa sempre que `plou un efecte de presa i que la vegetació a la llera aigües amunt requereix d’una neteja conscient per evitar l’efecte afegit de tap  que ja sabem que pot portar conseqüències molt negatives. I sembla també molt evident que si els sediments i una figuera s’apilonen a la desembocadura del Galligants  a l’Onyar s’han de treure amb urgència abans no passi el que ja ha passat sovint, que el Galligants baixi fort. A l’Onyar mateix des de la plaça de Catalunya fins el Ter els sediments s’apilonen de forma reiterada aquí i allà aprofitant la suau sinuositat del riu, com passa just a sota el passeig de la Copa justa a tocar la plaça de la Independència. Ja sé que en Ponç Feliu i en Jordi Sargatal han fet més de les balques que dels ànecs el símbol de la regeneració ambiental de l’Onyar. I unes balques aquí i allà per a refugi i niuada dels ànecs no han de fer cap nosa si es manté viu l’esperit vigilant i la voluntat de mantenir net i dragat en el seu conjunt el rius Onyar que al pas per Girona necessita tota la secció i més segons quina sigui la pluviometrria.

Però on el perill  creix cada dia i s’ha advertit diverses vegades l’ACA és al Ter en l’aiguabarreig de l’Onyar i el Ter. Aquí la llengua de terra que divideix el Ter, l’illa del Ter s’aprimava i s’acabava just en el punt de trobada amb l’Onyar. Les aigües de l’Onyar en un dia ple trobaven via lliure en un Ter regulat pels embassaments. Ara, però, l’illa del Ter s’ha fet i un petit continent aigües amunt i entre l’Onyar el pont de França i el pont de la Barca la vegetació i els sediments li han fet la ratlla al Ter i divideixen en dues la seva antiga llera. Ara, les copes dels arbres es toquen amb la mà des del pont de França i a la Barca quasi també. D’acord que com més vegetació, més sensació de riquesa, de frescor, de fertilitat, d’humitat. Però convé no perdre de vista que si bé ara portem dècades que ens fan ser confiats l’experiència històrica no para de recordar-nos que els quatre rius de Girona, del Ter, l’Onyar, el Galligants i el Güell, són traïdors.

Em sembla que en aquest cas val molt més prevenir que haver de córrer tots. I ara que ha caigut el primer ruixat d’agost després dels focs mortals, d’una sequera ferotge, d’unes calors tòrrides i d’una insistència enganxosa és un bon moment per pensar serenament en els nostres rius. Amb un gran respecte però sense demagògies per un costat ni fonamentalismes per un altre.

Si voleu veure  l’article publicat cliqueu aquí.

20 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a DESPRÉS DEL FOC