Joaquim Nadal i Farreras

JULI ESTEBAN I NOGUERA

Diari de Girona

Aquest migdia serà investit doctor honoris causa de la Universitat Politècnica de Catalunya l’arquitecte i urbanista Juli Esteban i Noguera (Girona, 16-II-1944). Arquitecte des de 1968, Esteban va néixer i viure a Girona en un ambient familiar amb moltes vinculacions amb l’urbanisme i l’habitatge. Casat amb Rosalia Claret, filla de Josep Claret  (1908-1988), arquitecte reconegut de la ciutat. Fill de Julio Esteban Ascensión (Palma de Mallorca, 1913 – Girona, 1977) que havia sigut vicesecretari provincial d’ordenación económica (1944-1951), diputat provincial responsable d’obres i infraestructures (1958-1967) i, molt singularment, delegat de l’Instituto Nacional de la Vivienda (1956-1958) i del Ministerio de la Vivienda (1958-1977); i d’Assumpció Noguera Sabater.

Així, doncs, tant per l’ambient viscut a casa seva com pels contactes amb la família de qui seria la seva muller, Juli Esteban va viure a Girona un ambient molt singular impregnat d’arquitectura per tots costats. Les ressonàncies d’aquests anys, marcats per l’ambient d’una ciutat petita i tancada, ens són conegudes per molts testimonis literaris i per algunes aportacions historiogràfiques que assenyalen la profunda càrrega administrativa i funcionarial de la ciutat. Les biografies del pare i del sogre de Juli Esteban, que podem resseguir amb els treballs i les aportacions de Josep Clara i de Gemma Domènech, Rosa M. Gil i Narcís Selles poden fer la síntesi del que representaven les classes dirigents de la ciutat amb vincles tant amb la vella tradició republicana i l’efervescència cultural de la ciutat en els anys trenta com amb les autoritats del nou ordre i les noves orientacions de les polítiques urbanístiques i d’habitatge. De fet, rastrejant aquesta època podem detectar fins i tot documentació i normativa que tracta d’ordenar el territori i protegir el paisatge, amb criteris que tenen clares referències teòriques avançades, tot i que la pràctica i la realitat les desmentiria sovint en sentit molt negatiu.

Des dels primers anys setanta trobem ja Juli Esteban orientat al treball i la reflexió sobre l’ordenació del territori, amb dedicació a la docència, la reflexió teòrica sobre la planificació i l’ordenació del territori i l’arquitectura. Vinculat des de 1971 a la Universitat Politècnica de Catalunya ha participat des que va acabar la carrera en cursos i màsters de la seva Escola i també de la Universitat Pompeu Fabra. La seva tasca planificadora arrenca, l’any 1969, amb treballs sobre l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Pla General Metropolità, que ja no deixaria mai més. Hi ha treballat des de la Corporació Metropolitana de Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Els seus llibres Elements d’ordenació urbana (1980) i L’ordenació urbanística, conceptes, eines i pràctiques (2001) han sigut reeditats freqüentment i han tingut àmplia divulgació en ambients internacionals. Des de la revista Papers, que va ajudar a crear, ha intervingut de forma reiterada en l’actualització del coneixement i en els debats sobre la planificació territorial. En la pràctica de l’arquitectura ha col·laborat amb l’equip TAU que integrava conjuntament amb Antonio Font i Jon Montero, amb els quals va redactar el Pla General de Mollet del Vallès pel qual van obtenir el Premi Nacional d’Urbanisme.

La culminació de tota la seva carrera ha sigut l’etapa de director del Programa de planejament territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya (2004-2010), des d’on ha tingut cura de definir la metodologia, promoure, impulsar i concloure els set plans territorial parcials de les regions de Catalunya i, molt singularment, el Pla territorial Metropolità de Barcelona que, com a tema, haurà estat una constant en tota la seva vida acadèmica i professional.

Precisament aquest darrer ha sigut objecte d’una edició i estudi per part de Antonio Acierno i Angelino Mazza en el llibre Governare la metropoli. Il piano Territoriale Metropolitano di Barcellona  (Quaderni di Tria. Edizioni Scientifiche Italiane, 2011), en el qual Juli Esteban col·labora amb una “Nota metodològica” que emmarca els treballs que en van permetre la seva redacció, tramitació i aprovació. Aquest Pla és la clau de volta dels “Criteris de planejament territorial” que, impulsats per Oriol Nel·lo i dirigits i coordinats per Juli Esteban, es van redactar l’any 2004 i han donat peu a completar en un període de set anys els plans territorials anunciats i compromesos per la Llei d’ordenació territorial de 1983 i que havien quedat sempre pendents.

M’hauria de remuntar als dies 6, 7 i 8 de juny de 1975 per trobar els meus primers contactes amb Juli Esteban i segurament ell no ho recorda. Va ser a Banyoles a la trobada d’estudi “La ciutat de demà”, que va organitzar el Secretariat de Justícia i Pau a Girona. Josep M. Carreras i Juli Esteban hi van presentar la ponència  “La ciutat: reflex físic de la societat”, en la qual ja apareixien moltes de les preocupacions i orientacions de Juli Esteban, compromès sempre amb un model de planificació i urbanisme progressistes, transparents i democràtics. Ara sona fins i tot una mica estrany, però al juny de 1975 era una exigència de radicalitat imprescindible per trencar les inèrcies i les dinàmiques que s’havien apoderat de la gestió del territori durant el franquisme.

Ara que ja no en queda pràcticament res vull recordar també com amb l’equip TAU, Juli Esteban va intervenir en el projecte del Parc Central de Girona, acabat el juliol de 1990. Una intervenció elemental i delicada que feia la síntesi de dues Girones separades des de sempre pel tren i unides amb aquell parc per la vegetació i els espais amables entre el barri de Sant Narcís de Girona i l’eixample de la ciutat. Esperem que quan concloguin els treballs de la línia d’alta velocitat es pugui recuperar l’esperit i l’empremta d’aquell parc central.

Avui que se li fa un reconeixement acadèmic de primer nivell he volgut estirar el fil gironí de Juli Esteban per reivindicar els seus orígens i per fer un reconeixement explícit i entusiasta de la seva obra i de la seva trajectòria.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/11/25/juli-esteban-noguera/531761.html

Anuncis

25 Novembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a JULI ESTEBAN I NOGUERA

PLA TERRITORIAL PARCIAL DE LES TERRES DE L’EBRE

Pròleg al Pla territorial parcial Terres de l’Ebre. Barcelona, DPTOP, 2010 

Presentem ara la revisió del Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre, aprovada definitivament pel Govern de la Generalitat el passat 27 de juliol.

Aquest fou l’únic Pla tramitat i aprovat a l’empara de la Llei d’ordenació territorial de 1983 amb anterioritat a l’any 2003. Les urgències generades per la gran mobilització i l’ampli rebuig del transvasament de l’Ebre en els termes del ja caducat i derogat Plan Hidrológico Nacional van portar el Govern de la Generalitat a tramitar aquest Pla. Esdevenia, així, l’excepció que confirmava la regla i que mantenia el mandat de la Llei de 1983 pràcticament verge.

Ara, però, i a propòsit del Programa de Planejament Territorial i del seu impuls des de finals de 2003, aquest nou Pla territorial de les Terres de l’Ebre s’inscriu de ple en la nova dinàmica generada pels governs de progrés que es van proposar culminar tota la planificació territorial de Catalunya. Formulat amb la nova metodologia i els criteris donats a conèixer a finals de 2005, és en realitat tot un nou pla que incorpora tota la nova realitat generada per les noves dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que es van engegar arran de la derogació del PHN.

D’acord amb aquests criteris, el Govern de Catalunya ha buscat, d’acord amb el territori, un punt de consens que situés l’equilibri en el punt just de les demandes territorials per a una nova dinàmica economicosocial i les evidents necessitats de protegir i ordenar els espais oberts.

D’aquesta manera el tractament de tots els espais oberts, la seva protecció, la seva consideració com un patrimoni indispensable, ja sigui als Ports o al Delta, o bé a tot el recorregut de l’Ebre per aquestes terres es combina amb la resposta a les urgències per a superar un cert fatalisme pessimista que abonaria l’abandonament d’aquestes terres per part de les administracions.

Ara es tractava de combinar la definició d’un model i de concretar una realitat compatible. Es tractava de deixar clar que el nou port d’Alcanar o el desdoblament de l’eix de l’Ebre no són contradictoris amb l’exigència territorial i ambiental que vetlla per a la biodiversitat i l’entorn.

La definició de nous sectors d’activitats econòmiques, un marc adequat d’infraestructures, i les reserves adequades de sòls de protecció posen al descobert totes les potencialitats d’aquestes comarques sovint ben tractades per la natura i menys ben tractades per les administracions.

Aquesta és la raó per la qual el nou futur polígon de les Camposines a la Fatarella, a la Terra Alta; la carretera d’Horta de Sant Joan a Xerta o el nou pont entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, esdevenen el punt de contrast amb la realitat i mostren com, en la definició del Pla territorial, hi ha una voluntat clara de combinar una aproximació global i territorial i la resposta als problemes concrets. És així com tothom pot tenir clar que en la voluntat del Govern, aquest Pla territorial no és una raresa de biblioteca, un estudi per a iniciats, sinó una pauta d’intervenció territorial que ha d’atendre els neguits i les expectatives de les persones.

Aquí, la política ha de fer permanentment la prova del nou de l’acceptació social, com ho hauria de fer per tot arreu, i salvar la distància entre la teoria i la pràctica amb una visió alhora exigent i pragmàtica. Al servei d’unes terres i d’una gent que volen veure el reconeixement polític de la seva identitat territorial igual com el reconeixement de la seva dignitat individual i col·lectiva.

21 Desembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PLA TERRITORIAL PARCIAL DE LES TERRES DE L’EBRE

PLA TERRITORIAL PARCIAL DE LES COMARQUES GIRONINES

Pròleg al Pla territorial parcial Comarques Gironines. Barcelona, DPTOP, 2010

L’aprovació definitiva, la publicació al DOGC  (14 de setembre i 15 d’octubre de 2010, respectivament) i, ara, la publicació impresa i en format digital del Pla territorial parcial de les Comarques Gironines tanca definitivament el mapa de Catalunya en relació amb les determinacions de la Llei d’ordenació territorial de 1983.

Aquest ha estat el darrer Pla aprovat perquè, conscientment, vam creure que podia esperar més que d’altres atès que mentrestant ja havíem avançat l’elaboració i aprovació dels plans directors territorials de l’Alt i el Baix Empordà i de la Garrotxa. Aquesta circumstància deixava ben a cobert una bona part del territori de les terres de Girona i permetia avançar en la definició de l’arquitectura territorial de Catalunya que tenia en el Pla territorial metropolità de Barcelona l’assignatura pendent més apressant i urgent.

No només això, sinó que amb pràctica simultaneïtat i amb voluntat de concretar solucions, a una escala més pròxima vam anar aprovant els plans directors urbanístics de la serra de Rodes, del sistema urbà de Girona, del Pla de l’Estany i, més recentment, el del sistema urbà de Figueres. Donant per descomptat la forta implicació del territori gironí en els dos plans directors urbanístics del sistema costaner, que contribuïen a la preservació i rescat de molts indrets de la costa gironina amenaçada encara en aquell moment per una voracitat consumptiva de sòl sense límit.

Aquest Pla dibuixa tota la complexitat territorial, paisatgística i urbana de les terres de Girona i busca solucions per tal d’adequar la necessària preservació i fer-la compatible amb les necessitats objectives de la població.

Així, el sistema d’assentaments reconeix l’enorme riquesa, diversitat, dispersió i jerarquia d’un mapa ric de pobles i ciutats ,amb un  joc de capitalitats compartides i jerarquitzades que enriqueix la interrelació comarcal i urbana i condiciona l’exigència d’un sistema d’infraestructures que atengui la diversitat dels assentaments i, alhora, protegeixi l’escala humana d’un sistema de camins i carreteres d’abast local que són el sistema arterial bàsic d’unes comarques riques d’història i de pòsit més que mil·lenari.

Des d’Empúries, la primera trama urbana de les nostres comarques, o la primera urbanització de l’antiguitat clàssica a la Costa Brava, fins al paper de Figueres o Gerunda, el Pla reconeix a aquests sistemes urbans el seu paper i atorga al conjunt del mapa municipal gironí un paper rellevant en l’articulació d’aquestes terres.

 No cal dir que això succeeix en un àmbit que es correspon al Pla territorial que té més percentatge d’espai protegit de tots els set plans territorials aprovats definitivament, i que coincideix amb un sistema complex d’espais naturals protegits i de parcs natural d’una gran bellesa i d’un sentit territorial profund per la petja mil·lenària que hi ha deixat i hi vol continuar deixant la societat. Des del Parc natural del cap de Creus, a la serra de Rodes, a l’espai del sistema Salines-Bassegoda, al Parc natural de la Zona volcànica, al Parc natural del Montseny-Guilleries, a la serra de Cadiretes, al massís de les Gavarres, al Parc natural del Montgrí les Medes i el Baix Ter, i al Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà tenim un sistema d’espais protegits de gran valor que culminen el mosaic dels assentaments i, junts, dibuixen una geografia amb pocs precedents i un equilibri notable entre els conreus, el bosc, la muntanya, i els pobles i ciutats.

Tinc el convenciment que amb aquest Pla tanquem l’etapa de més activitat planificadora de la història contemporània de Catalunya i que això ha succeït amb una visió integral del territori i la societat, on les anàlisi contingudes en els plans territorials cercaven tant el rigor de les aproximacions com la possibilitat pràctica d’aplicar-les i fer-les viables i visibles.

Aquest és el valor i el sentit polític de la planificació: la voluntat de definir un marc, uns mètodes i unes pautes d’intervenció que siguin creïbles, que generin consens i que engresquin col·lectivament.

16 Desembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PLA TERRITORIAL PARCIAL DE LES COMARQUES GIRONINES

INSCRIT A LA PEDRA I A LA MEMÒRIA. ESCRITS DES DEL GOVERN, 2008-2010

 

Títol: Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern, 2008-2010

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: Generalitat de Catalunya – Departament de PTOP

Lloc i any:  Barcelona, 2010

Aquest llibre dóna continuïtat al que vaig publicat el 2008 amb el títol Escrit a l’aigua: l’escuma dels dies. Escrits des del Govern, que recollia els meus pròlegs a publicacions del Govern durant el període 2003-2007.

 “D’aquí el sentit més polític, un esglaó més, d’aquest nou volum. L’entitat de l’autogovern, l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, atorguen un sentit i valor nacional, bel·ligerància nacioanl, a escrits que en el volum anterior eren més circumstancials. Ara, quan des de determinades esferes es nega el caràcter nacional a la societat catalana, tota acció concreta sobre el territori adquireix una nova dimensió nacional. No pas per una pruïja absurda, sinó simplement per afirmar, més que mai, que la nació es fa des de l’autogovern i es fa cada dia.” [del pròleg de l’autor]

30 Novembre 2010 Posted by | Llibres propis (Referències bibliogràfiques), PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a INSCRIT A LA PEDRA I A LA MEMÒRIA. ESCRITS DES DEL GOVERN, 2008-2010

INSCRIT A LA PEDRA I A LA MEMÒRIA. ESCRITS DES DEL GOVERN, 2008-2010

Pròleg a Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern, 2008-2010,  de Joaquim Nadal i Farreras. Barcelona, DPTOP, 2010.

Fa dos anys vam publicar a Escrit a l’aigua els escrits des del Govern del període 2003-2008. En aquella publicació fèiem una recopilació exhaustiva d’aquells anys i de forma voluntària fèiem un pas enrere per deixar clar el caràcter subsidiari dels meus escrits respecte del gruix dels treballs prologats o presentats. Negava el caràcter efímer dels meus escrits, però insistia en el gran abast de la tasca empresa en el terreny de la legislació, de la planificació i de l’acció política. Mantinc obertament aquella idea. El volum de les tasques empreses pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques és enorme. Poques vegades es podrà trobar un cas més clar d’interrelació entre la reflexió teòrica i l’acció, entre la planificació i el pragmatisme. I també poques vegades es trobarà un cas tan clar d’interacció coordinada i transversal de les diverses àrees governamentals al Departament i la més que evident multidisciplinarietat de les accions empreses. He insistit en d’altres llocs que aquí i durant aquesta etapa hem tractat de saldar l’abisme que separava els arquitecttes i els enginyers, l’urbanisme i l’obra civil, el “regional planning” i els “plans d’obres públiques”, per esmentar-ho en termes d’un diàleg necessari i inexistent abans de la Guerra Civil.

Els meus escrits són, en aquest context, el testimoni més  breu, potser el destil·lat més polític d’aquest compromís. La part més visible d’un conjunt que tindrà la seva justa mesura amb el temps i en la Història. Però, ara, són alguna cosa més. Han pujat un esglaó en el terreny del compromís polític i també un esglaó en el valor de conjunt del que representem.

Així, si agrupem els textos dels dos volums ens adonem que en aquesta segona etapa hem tancat l’edifici i el mapa de la planificació. Hem culminat una mancança històrica, hem atrapat el temps, hem deixat endarrere els dubtes i les ambigüitats, hem pogut presentar una arquitectura completa i travada, on figuren ja totes les eines que crèiem necessàries. Els mapes i els plans, i els mapes dels plans ens presenten una visió de conjunt, una perspectiva àmplia, una dimensió nova on els espais oberts, els assentaments i els infraestructures actuen de forma integrada i esdevenen peces separades, els plans sectorials s’integren com a peces inseparables de la visió més territorial. I, en el canvi d’escala, fem un pas més cap a l’imperatiu moral i polític que baixa el terreny de la planificació a l’escala local i evita forats negres en el mapa de Catalunya.

Els governs anteriors havien abdicat d’aquestes obligacions; havien negat el sentit a aquesta tasca que ara uns discuteixen per massa intervencionsta però d’altres, des del mateix terreny, reclamen i exhibeixen com el marc de referència necessari per a tirar endavant. Només la visió més sectària i de mirada curta pot negar l’abast i l’envergadura de la tasca escrita i de la tasca feta. I no hi ha una sense l’altra.

D’aquí el sentit més polític, un esglaó més, d’aquest nou volum. L’entitat de l’autogovern, l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, atorguen un sentit i valor nacional, bel·ligerància nacioanl, a escrits que en el volum anterior eren més circumstancials. Ara, quan des de determinades esferes es nega el caràcter nacional a la societat catalana, tota acció concreta sobre el territori adquireix una nova dimensió nacional. No pas per una pruïja absurda, sinó simplement per afirmar, més que mai, que la nació es fa des de l’autogovern i es fa cada dia. I els ingredients amb què es fa es corresponen amb la més estricta realitat material i social del país: el territori i les persones. La nova circumstància reforça les idees, subratlla els programes, aprofundeix les accions i les inscriu a la pedra amb consistència ferma.

30 Novembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a INSCRIT A LA PEDRA I A LA MEMÒRIA. ESCRITS DES DEL GOVERN, 2008-2010