Joaquim Nadal i Farreras

LA FUNDACIÓ PRÍNCEP DE GIRONA

Diari de Girona

Josep Pla va insistir diverses vegades en la seva obra en la importància dels notaris a Catalunya. Els llibres de protocols que guarden els arxius de Catalunya són un testimoni descomunal d’aquesta afirmació. Els límits, els termes, les propietats, les transmissions, tot ha estat documentat i mil•limetrat per les actes dels notaris. Recordo aquest fet per relacionar-lo amb la constitució recent, fa unes setmanes, de la Fundació Príncep de Girona. Sota l’atenta mirada del notari Enric Brancós, l’acta de constitució esdevenia un document fundacional integrat en el sistema de fe pública encarnat des de fa segles per la llarga tradició notarial del nostre país. Aquesta simple qüestió em sembla rellevant perquè sota constància notarial la fundació adquireix arrels, crea fonaments, es funda i es dota, en uns termes ben definits. És, des del meu punt de vist,a important aquest lligam perquè el títol que dóna nom a la fundació deixa de ser d’ús esporàdic i intermitent, estrictament conjuntural, per passar a ser peça integrada en el territori que li dóna nom. Primer, doncs, una qüestió de notari i arrels.

En segon lloc, una qüestió de vincles històrics. De pont amb la Història. Seguint la línia argumental que va utilitzar Francesc Ferrer en les paraules inicials del llibre que va editar (1982), el títol de Príncep de Girona que data del 1416 estableix un lligam entre la Corona i l’estructura de la monarquia de la Corona d’Aragó que atorgava aquest títol al príncep hereu. Així, el lligam institucional i històric segella una aliança federal, d’integració dels diferents territoris i de les antigues corones, en un marc plural i divers. De fet, el llibre esmentat de Ramon Alberch, Lluís Batlle i Pelai Negre, El Príncep de Girona, Girona, Ed. Gothia,1982 aporta en el Proemi de Francesc Ferrer la filosofia de l’entroncament constitucional d’aquest títol i reclama, d’aquesta manera, amb totes les aportacions i aproximacions històriques al títol primer del ducat i després del Principat de Girona un fil cronològic que lliga la vella esplendor medieval de la Corona d’Aragó i la nova perspectiva de la Catalunya autonòmica. Diu Ferrer: ”Perquè aquesta integració sigui real, acceptada i duradora el primogènit de la Corona cal que sigui, de noms i de fets, Príncep d’Astúries, de Girona, de Viana, etc.”.

Així, de moment, per les arrels i per la història el fet fundacional adquireix rellevància i té les condicions per ser efectiu i créixer, més enllà d’alguna controvèrsia.

En aquest sentit hi ha un tercer argument que avala el sentit de l’acte certificat pel notari Brancós, i és la implicació directa en el procés fundacional de representants molt notables del teixit empresarial del nostre país. La implicació de les empreses i el seu compromís econòmic dota materialment el sentit institucional i simbòlic de l’erecció de la Fundació. És cert que, com no s’estava de lamentar el senyor Josep López de Lerma, hi manquen noms significatius i que hi manquen noms específicament gironins del nostre teixit empresarial. Però no és menys cert que tots aquells que no es van acabar de decidir a darrera hora i molts més s’han de poder incorporar i incrementar la dotació fundacional ben avalada pel nostre sistema financer local i nacional.

Les arrels, la història i la dotació material, amb les seves corresponents ramificacions no serien però arguments encara suficients si no fos que entenc que s’ha encertat en trobar una línia de treball de la Fundació vinculada a l’impuls dels joves cap a l’excel•lència i la dotació de recursos adequats per ajudar les noves generacions a desenvolupar les seves potencialitats i a satisfer les expectatives del relleu generacional.

La suma de tots els elements aporta ingredients suficients per a una valoració positiva de la iniciativa que ara ha d’abordar el repte de la continuïtat, de l’eficàcia i del prestigi.

Avui ningú no discuteix, més aviat aplaudeix universalment, el paper que despleguen els premis Príncep d’Astúries que han esdevingut un element motor de difusió, impuls i prestigi internacional del Principat. De forma equivalent, les activitats que desplegui la nova Fundació Príncep de Girona han de trobar el camí per adquirir crèdit, eficàcia, notorietat, fins a esdevenir un element de singularitat de la societat gironina oberta al món i exposada als ulls atents de la societat del món global. El full de ruta i els objectius de la Fundació ja estan traçats, les connotacions i la fonamentació simbòlica i política de l’acte fundacional també queden, crec, clarament establerts. Per tot plegat tinc ben clar que en el futur, com deia fa unes setmanes Màrius Carol, la clau de volta de l’èxit de la iniciativa rau en la capacitat simultània de prestigiar el territori i de prestigiar el títol fins a crear un nexe d’unió i d’identificació entre tots.

Més singularment, d’entre tots els territoris que havien donat cobertura al títol de Príncep de Girona, la ciutat espera expectant i atenta els resultats tangibles d’una iniciativa que neix amb els avals institucionals i empresarials que li poden donar una dimensió universal.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009071700_4_344410__Opinio-FUNDACIO-PRINCEP-GIRONA

17 Juliol 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a LA FUNDACIÓ PRÍNCEP DE GIRONA

ESCRIT A L’AIGUA

Col·laboració en el llibre Plats de Pla. Un lligat d’històries a la Vall de Llémena, de Josep Valls. Girona, CCG Edicions i Fundació Valvi, 2009 (pàg. 134-135)

El temps i el moviment són imparables. Tot ens condueix a la percepció d’una mutació constant. La constatació del caràcter efímer del present ens obsedeix sempre. I insistim a aturar el temps, parar el rellotge, atrapar l’instant i eternitzar-lo, parar el moviment fluid de les coses i de la vida. És un exercici constant de la humanitat que s’encaparra en la impossible superació d’aquesta contradicció.

Per això adquireix una singularitat especial, potser màgica, el realisme artístic que petrifica, cristal·litza, eternitza moments. És un realisme extrem que deixa caure com un tel sobre la realitat més recent i hi acumula de cop la pols dels segles.

Viu en la memòria, vivíssim, l’excel·lent sopar del Celler de can Roca, els amics, les converses, les delícies, els pares, els fills, els amics, l’artista, el fotògraf esdevenen, als nostres ulls, pura arqueologia pompeiana, restes carbonitzades, potser mineralitzades per sempre, d’una felicitat itinerant.

Joan Crous s’anticipa a la pròpia superació cronològica de l’instant i l’atrapa en el volum inert, de cada peça. Plat, copa, cobert, menjar mig consumit, esdevingut nummulit de cop d’ahir mateix.

Només els racons subtils de la memòria recreen el devassall de sensacions apilonades que tornen momentàniament a la vida en moviment i s’esvaeixen en la visió efímera, inabastable, i també irrepetible, del temps que ja no tornarà. Una i mil vegades, aquell exercici inútil i mil·lenari, de buidar l’oceà a la sorra, o d’atrapar l’agua que s’escola entre els dits.

La idea quasi volàtil d’un text escrit a l’aigua, endut en la reiteració líquida del moviment, es contraposa radicalment a la petrificació vetrificada del nostre sopar.

El contrast emocionant té una enorme càrrega poètica, permet una lectura artística, estètica, del gaudi múltiple del sopar al·ludit, i ens deixa el regust dolcíssim d’un moment irrepetible per més que ho intentéssim, fent coincidir un cop més l’art efímer dels germans Roca i la captació instantània tridimensional d’en Joan Crous i fotogràfica d’en Jordi Mas.

Tossuts com som, però, ho provarem més vegades per confirmar les dades del paisatge en moviment i assegurar-nos que som vius.

1 Juliol 2009 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a ESCRIT A L’AIGUA

GIRONA, CIUTAT HIPOTÈTICA?

Diari de Girona

Josep Pla ha dedicat moltes pàgines a la nostra ciutat. Moltes memorables i dignes d’una permanent atenció. El seu llibre de records sobre els anys de Girona és la peça més singular i una referència imprescindible .Però després hi va tornar en diverses ocasions. La peça posterior al Girona més notable és segurament l’escrit que va preparar en ocasió de la inauguració de la Fontana d’Or. Es tracta d’un escrit de 1973, “La Girona del meu temps i la d’avui”, incorporat al volum 32 de l’Obra Completa que du el títol general de Prosperitat i rauxa de Catalunya (Barcelona, Ed. Destino,1977, pàg. 531-588). En aquest escrit s’hi combinen reflexions i referències sobre l’etapa viscuda a la ciutat, sobre la manera de ser de la ciutat, la visió que Pla en tenia i sobre el seu esdevenidor amb algunes reflexions i propostes, com la d’instal•lar un restaurant a la mateixa Fontana d’Or. Acabada de restaurar i pensada més com a centre de cultura, la proposta podria sonar a una transgressió total. Però Pla hi tocava i en el fons plantejava una altra qüestió. “Un restaurant important, a Girona, seria un dels elements de civilització més importants que podria tenir”. Anem, però, al final mateix del text de Pla,que és el que justifica el títol d’aquest article. Davant de propostes com la del restaurant i d’altres, la reacció ciutadana va ser de poc entusiasme. ”Aquestes iniciatives personals foren atacades per vulgaritat. Foren considerades hipotètiques. Posar a la Fontana d’Or un cafè, un restaurant, quina vulgaritat! Foren considerades hipotètiques. Però, quan acabarem de considerar Girona com una ciutat hipotètica?”

Vet aquí un repte plantejat a la ciutat l’any 1973. I, ara, passats trenta-cinc anys podem dir que ja tenim algunes respostes plausibles. De les que complaurien Josep Pla, que donarien resposta palpable, tangible, a la intangibilitat d’una ciutat massa temps hipotètica. En realitat, si només parléssim de restaurants, de cafès distingits, de locals on es pugui menjar i menjar bé, com el mateix Pla deia i que a Girona considerava un tema perdut, la resposta és més que evident i mostra el seu punt més àlgid amb l’estrella d’en Pere Massana i les dues dels germans Joan, Josep i Jordi Roca i, sobretot, el reconeixement més universal del Celler de can Roca com un dels cinc restaurants més importants del món.

Pla en el mateix escrit plantejava la qüestió en uns termes molt més amplis, en forma d’autèntica interpel•lació a la ciutat, amb uns apunts gairebé programàtics:
“Ara bé: és tota aquesta Girona que no es veu el que ha creat una gran curiositat, sobretot entre la joventut, per la ciutat antiga… Tot plegat té molt bon sentit i està absolutament lligat amb el país –que és l’única cosa que ens ha d’importar, si volem arribar a algun resultat. Totes les persones que saben o intueixen que Girona podria ser una ciutat sensacional hi haurien d’ajudar. S’hauria de treure de Girona aquest gruix infecte de ciutat provincial que porta a sobre a causa del centralisme de tants anys, i que per a la ciutat ha estat un desastre. Si jo pogués dir alguna cosa en aquest punt, diria que ja no és hora d’escriure elegies ni que gotegin, pels ulls, unes llàgrimes. El que s’ha de fer és actuar intensament, deslliurar-se del dogal de lentitud i de còmoda habitualitat que ens ofega, no perdre ni un moment. Caldria fer un catàleg dels edificis que s’haurien de ressuscitar, seriar-los i treure’ls a la llum del dia, buscar els diners sense parar. Si algun dia ens trobéssim que Girona és la vigèsima part del que és Siena –per posar un exemple- la generació que hagués fet aquest miracle seria altament recordada”.

La cita és llarga però em ve molt bé per buscar també resposta en aquests altres terrenys assenyalats per Pla i certificar que ja des de fa un temps Girona ha deixat de ser en molt bona mesura una ciutat hipotètica.

Donant-hi voltes he trobat algunes respostes en un text d’Antoni Puigverd que va ser escrit inicialment a finals del segle passat (1998): Girona, publicat per Triangle Postals amb text de Puigverd i fotografies de Jordi Puig. Aquest text, lleugerament retocat i ampliat, forma part d’una nova edició actualitzada i en format més petit i de butxaca i amb fotografies també noves (Triangle Postals, 2009). Text i fotografies incorporen les darreres novetats de la ciutat i afegeixen al balanç positiu que formulava Puigverd ara fa deu anys, els valors de Temporada Alta, el Museu del Cinema, el nou Auditori, el parc del Migdia, el parc de les Ribes del Ter i algunes peces d’arquitectura contemporània que han començat a dignificar la ciutat nova. S’hi esmenta, fins i tot, el nou centre comercial amb “l’eix brillant” que és l’illa administrativa de l’antic hospital de Santa Caterina rehabilitat. Fins al punt que Puigverd creu que finalment es va difuminant, a poc a poc, la frontera estètica entre la ciutat antiga i la Girona moderna i contemporània. “Tot el casc antic de Girona, en general, s’està renovant amb aquesta ambició de síntesi.(…). Des que la nova Universitat ha optat per situar alguna de les noves facultats i serveis al cim del casc antic, la recuperació, i revisió consegüent, de la Girona històrica ha avançat a bell ritme. Deu haver estat el cop de gràcia definitiu contra el fatalisme de la decadència. Un fatalisme que l’Ajuntament democràtic i la societat civil han combatut al llarg dels últims anys amb entusiasme”.

Trobo que en diversos punts, i amb els contrapunts que es vulguin i que el mateix Puigverd també faria, hi ha en aquest text i en aquest llibre una rèplica clara a l’al•legat que ens formulava Josep Pla l’any 1973, potser fins i tot una resposta convincent. I no puc dir definitiva perquè no hi ha mai res definitiu. Una darrera frase per acreditar-ho: “Sembla, per tant, que la història estigui compensant la ciutat pels llargs segles de penalitats i desgràcies. El fet és que tot el dramatisme que aquesta ciutat ha acumulat s’està reconvertint en bellesa, tal com simbòlicament demostra la transformació de la part que resta de les antigues muralles, símbol que van ser dels antics sofriments i ara transformades en agradables itineraris turístics des dels quals es pot observar com la ciutat es desvetlla…”.

La Nuri, del quiosc de la Rambla, sap com m’apassiona Girona, una passió que compartim, i sap com m’agrada d’estar al corrent de totes les novetats. Cada vegada que una revista, un suplement, un llibre, una col•lecció de postals tracta de Girona m’ho fa avinent i m’ho dóna. No fa gaires setmanes em va fer observar el suplement d’El Periódico amb els tres germans Roca i la seva mare a la portada, i diumenge passat em va donar el nou Girona, de Triangle Postals, que refent un bell llibre de 1998 actualitza les virtuts de les transformacions més recents de la ciutat. Així, en les meves passejades dominicals de primera hora, he trobat la resposta als dubtes sobre la ciutat hipotètica. Girona és ja més una realitat, és una resposta clara a aquell contundent interrogant de Pla: “Però, quan acabarem de considerar Girona com una ciutat hipotètica?” La resposta és clara, senyor Pla: Ja, ara, el 2009 ho podem donar per fet o per gairebé fet perquè mai no hi ha res que es pugui donar per fet del tot.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009060700_4_336713__Opinio-Girona-ciutat-hipotetica

7 Juny 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA, CIUTAT HIPOTÈTICA?

UN PLA QUE RESPON A LES NECESSITATS PRESENTS

El Temps, núm. 1159. Suplement dedicat al Pla d’infraestructures del transport de Catalunya

El Govern de la Generalitat ha aprovat el Pla d’Infraestructures del Transport. Aquest és un pla de referència, que ha de permetre obrir l’horitzó temporal i establir una matriu d’intervenció territorial i de priorització que marqui la pauta per als 20 anys vinents.

En la dècada dels anys 20, la Mancomunitat va començar una tasca de planificació i fa 70 anys, el 1935, la Generalitat va formular el seu pla d’obres públiques. Ara, el Govern proposa una nova reflexió. Es tracta d’agrupar en el mateix pla i de forma integrada les infraestructures viàries i les ferroviàries, així com d’anunciar amb solemnitat i amb un calendari que ha arribat l’hora de prioritzar el ferrocarril per sobre de la carretera.

Aquest és el sentit de la diferència d’inversió que es proposa en favor del ferrocarril (31.346 milions d’euros per al ferrocarril, davant dels 12.815 milions per a les carreteres i que inverteix una inèrcia que s’havia mantingut fins ara. En aquest marc adquireix una especial rellevància la proposta de la línia orbital, que ha d’unir Mataró i Vilanova i la Geltrú en un mig anell per municipis d’un segon corredor metropolità. Igualment és essencial l’eix transversal ferroviari que crea un nou eix interior i en paral·lel a l’eix transversal viari.

Una anàlisi retrospectiva de les propostes de xarxes formulades amb anterioritat posa en evidència que som tributaris de planificacions anteriors que no han estat mai completades. Totes elles es formulen ara amb una visió de futur integrada i crítica, que posa de manifest les necessitats de la nostra societat contemporània.

S’equivoquen aquells que pensin que el pla assenyalat, que dóna prioritat al ferrocarril, anuncia el final de la carretera, Es tracta, més aviat, d’anunciar i demostrar el caràcter finit del territori, d’avaluar les limitacions territorials pel que fa al creixement il·limitat de la xarxa viària i fer una aposta decidida en el terreny de les inversions per capgirar la tendència.

Carreteres modernes, eficients i ajustades al territori en el disseny i els traçats, capil·laritat territorial i una xarxa de transport públic potent com a alternativa a l’ús indiscriminat del vehicle privat: Pensar en un horitzó a 20 anys vista no és utòpic. És, en realitat, l’horitzó racional de la planificació. I planificar és un  imperatiu moral i polític dels governs.

 

22 Setembre 2006 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a UN PLA QUE RESPON A LES NECESSITATS PRESENTS

JOSEP PLA I ‘GIRONA’

Diari de Girona

Les cartes entre Josep Pla i el seu editor Josep M. Cruzet publicades i presentades no fa gaire dies ens acosten a la dimensió més quotidiana de la vida de l’escriptor. L’edició que ha preparat Maria Josepa Galofré Virgili s’ha concretat en el volum “Josep Pla. J.M. Cruzet. Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962”, editat per Destino i ple d’elements d’una radical i contundent humanitat quotidiana. Per les cartes gairebé sempre amb el fil conductor de la gestió editorial hi desfilen els detalls més elementals de les preocupacions d’un i altre.

Pla hi apareix amb tot el seu pragmatisme empordanès. Amb una minuciosa preocupació per la seva obra, pels detalls de la impressió i edició, pel preu, per les vendes, per les galerades, per la distribució, per les opinions i per la crítica. També per la política, per la censura, per la vida, per les ciutats i els paisatges. Una font inesgotable per rastrejar el perfil més humà i més entranyable de la biografia de l’escriptor de Palafrugell.

Hi he resseguit amb detall la peripècia del Girona que apareix amb una gran nitidesa entre maig de 1952 i febrer-març de 1953. El llibre va sortir publicat la tardor de 1952 a l’editorial Selecta, amb el número 115, amb coberta groga, 246 pàgines, mida menuda.

M’hi he entretingut perquè el Girona m’ha semblat un llibre excepcional. Literàriament excepcional i gironinament excepcional. Puc jutjar més aquest darrer aspecte que el primer. Però tinc el convenciment que és un text que toca una fibra especial que relata la ciutat i la societat amb una agudesa precisa de referència imprescindible sempre que es vulgui explicar la ciutat del segle XX. Per a les generacions actuals té un valor afegit, a mig camí entre l’evocació nostàlgica i la irònica i àcida presentació d’una psicologia col•lectiva tocada per la humitat i la boira. Per a la meva generació és un fil conductor imprescindible amb la “Girona de sempre”, la d’un rovell de l’ou, del cor de la ciutat, del nucli dur de la ciutat central que ha anat esllanguint-se fins finalment quasi desaparèixer.

Pla comença a parlar del llibre sobre Girona en aquestes cartes per la primavera de 1952 i concreta totes les seves dèries i preocupacions en una carta del 3 de juny de 1952. “Li envio el primer bloc de paper del llibre de Girona. Els que han llegit el llibre i coneixen Girona li donen una gran importància. Ja veurem. Perquè la censura l’aprovés, l’he hagut de modificar com vostè veurà. Faci’m el favor de fer-lo comptar i dir-me a on som de llargada. Hi falta un capítol –i un epíleg- per dir que el llibre s’acaba de manera que vostè veurà. El capítol que hi falta ha de ser un pinyol literari sobre la Catedral, Sant Feliu i Sant Pere de Gallligans. Espero tenir-lo acabat abans de quinze dies. Digui’m la seva opinió, acusi’m rebut i dongui’m la llargada. Crec que no podem passar de tres-centes planes”.

La immediatesa de l’acabament del manuscrit incrementa la reiteració sobre el llibre. Demana la còpia a màquina, inquireix l’opinió de Cruzet i intercanvia opinions sobre les còpies que haurà de jutjar la censura i els contactes que es poden fer per atenuar-ne l’efecte, i no para de dir que el llibre ha de ser al carrer abans de Fires (cartes del 21.VI.52, 26.VI.52, 12.VII.52, 10.VIII.52, 11.IX.52 i 18.IX.52)

Tampoc no s’està de comentar els detalls retributius i els aspectes materials de l’edició. Nombre de pàgines, recursos tipogràfics per fer-lo més extens, text de la solapa o dibuix de la portada, amb indicacions precises “Per el dibuix, vostès mateixos. El millor seria, potser, posar-hi la Catedral –vista des de l’angle del campanar tractant de que el dibuix –o l’escorç- donés una impressió d’elevació i de grandiositat (10.VIII.52). L’11.IX.52 el dóna per acabat: “Us incloc la solapa del Girona. Així que aquest llibre està llest”. En aquesta mateixa carta i donant el llibre per acabat fa tractes i reclama a Cruzet 4.500 pessetes com amb els altres llibres inèdits, encara que aquest fos una mica més breu. Afegeix a la proposta 500 pessetes més fins a arribar a 5.000 en llibres que a les cartes de més endavant anirà anotant per fer el còmput de la part de pagament en espècie. Pocs dies més tard insisteix en el tema (18.IX.52) ponderant la bondat de l’acord i insistint en la seva rigorositat en el tracte tot vetllant pel seu bon nom.

Un moment clau en la gestació editorial del Girona és quan Cruzet (11.IX.52) li proposa a Pla substituir en el subtítol Un llibre de records per la paraula Guia. Pla s’hi oposarà amb contundència i radicalitat i l’endemà mateix (12.IX.52) convençut del valor literari del text i convençut que no es podia conceptuar com una simple guia. “Impossible posar el nom de guia en el títol o subtítol del llibre de Girona. A la faixa hi posi el que vulgui. Em fa horror de pensar que el meu llibre pugui ésser pres per una guia” No es perdia detall i va voler que les cobertes del llibre fossin grogues. “El Girona el facin groc” (18.IX.52).

Des de finals de setembre la preocupació per la data de sortida que encara reitera en una carta del 3 d’octubre (“Al meu entendre primer hauria de sortir el Girona. Aquest llibre hauria de ser al carrer –a la Rambla de Girona- el dia 10 dels corrents. El 27 comencen les Fires)”, es combina amb l’interès creixent per la promoció i venda. Ell mateix s’encarrega de parlar amb els llibreters Josep Mª Pla Dalmau de Girona i Ramon Canet de Figueres que li anticipen una comanda de 250 i 100 exemplars respectivament. Pla Dalmau demana que el llibre sigui a Girona dos dies abans que a Barcelona i anuncia que “la llibreria farà un gran aparador com mai s’ha vist –perdoni- a Girona, segons em diuen”. Aquests tractes els fan el 27 de setembre i un cop concretats dugueren Pla a fer el següent comentari a Cruzet en carta del 3 d’octubre de 1952: “Crec que el que demana Pla i Dalmau no és exigerat i que el llibre podia ésser posat a Girona dos dies abans que a Barcelona per complaure la vanitat pueril dels gironins”. Clar i català, Pla despatxa i adjectiva els detalls de la promoció.

Finalment el llibre es publicaria a Girona el 16 d’octubre i a Barcelona el 18. Un mes i mig més tard Cruzet (1.XII.52) en donava per venuts uns mil tres-cents.

Comentades les principals vendes comptaven per Pla també les opinions i les crítiques que no s’està de demanar i que relaciona a les accions promocionals. El dia de Sant Narcís (29.X.52) Cruzet exposa a Pla que “Espriu no troba qualificatius per aplicar al Girona. Opina que és el millor llibre que vostè ha escrit fins ara”. Pla reprèn l’argument el 3.XII.52 “Em diuen que Foix i Espriu fan grans elogis del meu llibre de Girona. Perquè no els suggereix que donin una conferència a la llibreria sobre la meva obra? Potser podria resultar bé”.

Fet i fet, l’any 52 la publicació del llibre de records de Josep Pla sobre Girona devia ser un autèntic esdeveniment literari a tot Catalunya i literari, social i ciutadà a Girona. El recull de cartes entre Pla i Cruzet ens ha permès de rastrejar el més significatiu de la gènesi, contingut i definició editorial del llibre, així com el pensament i comportament de Pla en relació amb aquesta obra i en relació amb el conjunt de la seva obra.

Nous ingredients per assaborir i llegir millor Pla, i noves dades per a conèixer la realitat d’una obra de la literatura catalana dedicada a la nostra ciutat. Una obra que es continua editant i que hauria de ser de capçalera dels gironins adults i llibre de text dels nois i noies de les escoles de la ciutat. Feu la prova. Un recorregut pels carrers del centre històric de Girona abans o després de llegir Pla és radicalment diferent. Amb Pla tots hem après una altra manera de mirar i de mesurar els arcs de la plaça del Vi o els de la Rambla, i amb Pla mirem la Catedral amb uns altres ulls. Ulls vius que han sabut interrogar el monument i llegir-ne tota la transcendència artística, estètica, però també la petjada religiosa, social i feudal.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 81-84)

11 Abril 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a JOSEP PLA I ‘GIRONA’