Joaquim Nadal i Farreras

DIVAGACIONS PIRINENQUES

El Punt Avui

Fa força anys, l’any 1998, vaig rebre un sobre de Narcís Comadira amb la fotocòpia de dos textos. D’una banda de l’edició anglesa del llibre de George Steiner, Errata, an examined life, de l’any 1997 i de l’altra de l’edició francesa de Peter Handke, Mon année dans la baie de personne. Un conte des temps nouveaux, també de 1997 (s’havia publicat en alemany primer a Frankfurt l’any 1994 i es traduiria al castellà l’any 1999).

Comadira em deia en una nota manuscrita “Quim, ja veuràs que són dues pàgines antològiques. Ja podem estar contents”. En el llibre de Steiner hi havia un text memorable sobre la tomba d’Ermessenda i la bellesa del seu rostre d’alabastre. Delicadament la pluja, els carrerons i la vida de la ciutat es combinaven en una lectura culta dels seus indrets i monuments amb un destil·lat de literatura sublim. El text de Peter Handke portava la seva protagonista a la Devesa i al bosc de plàtans i al joc de l’escorça tacada dels arbres i la seva altiva i corpulent dimensió. Després, més endavant, vaig coincidir a Barcelona i a Girona amb Steiner i vam poder compartir i comentar alguna de les referències dels seus llibres.

He seguit també Peter Handke portat per l’estímul d’aquell text, la curiositat literària i la singularitat de la seva predilecció per Espanya i encara més per la seva afecció especialíssima per Sòria, el Numància i l’estadi de los Pajaritos.

Justament fa molt pocs dies vaig topar en una llibreria amb un nou llibre de Handke, Ayer, de camino. Anotaciones, noviembre de 1987 a julio de 1990, editat en alemany el 2005 i traduït, ara mateix, el 2011, per Alianza Editorial. És un conjunt de notes breus, en un llibre extensíssim, que recorre amb l’autor els escenaris del seu deambular, una mica nòmada, en una etapa de la seva vida marcada per l’aïllament, la reflexió, el caminar, la pasejada inconcreta, la divagació subtil, sobre els paisatges i els indrets de les seves caminades. Vagament dietarístic, Handke reprèn les anotacions dels seus viatges uns quinze anys més tard i els dóna forma de llibre. No hi ha un fil conductor, no hi ha trama, el fil és l’autor i el seu descabdellament personal en aquest deambular erràtic. Només de donar-hi un cop d’ull ràpid ja em vaig adonar que hi trobaria indrets que em són especialment estimats i que han captat també la meva atenció i interès. La duresa d’alguns girs de la traducció, on em fa la impressió que grinyola una mica la sintaxi, no acaba d’acompanyar un llibre singular. Però deixant de banda molts indrets vaig resseguir de seguida, amb minuciositat, el recorregut que porta l’autor de Narbona a Perpinyà i d’aquí a Serrabona i Elna, primer; després a Prada, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Vilafranca de Conflent, Mont-Lluís, tota l’Alta Cerdanya   (Sallagosa, Vallcebollera, Err, Llo, Palau, Estavar, Ur, Dorres, Font-Romeu, La Guingueta, La Tor de Carol), Llívia també, i a la Cerdanya principalment Puigcerdà, per fer una incursió a la Seu d’Urgell i Andorra, tornar a la Cerdanya, a Guils i Alp, Urtx i Urús i agafar el tren a Puigcerdà per baixar finalment a Ripoll i Vic abans d’arribar a Barcelona.

És una passejada molt solitària, d’ell amb ell, d’ell amb els arbres i els rius, dels plans, dels camps, dels cavalls cerdans de cama gruixuda i ampla, de la geometria dels prats, de les pissarres de les teulades, de les esglésies, les inscripcions dels cementiris. Transita poca gent, també solitària, llevat d’algun moment al casino de Puigcerdà, un enterrament o el moment gloriós de la troballa reivindicativa del cinema d’Osseja, i la descripció de les seves característiques de cine de poble en risc de desaparèixer. El paisatge hi és amb certa profusió, la vida urbana amb prou feines, la gastronomia no existeix i els establiments d’hostaleria són més rellevants per la vista dels seus finestrals o la decadència de les seves instal·lacions i la visió més aviat malenconiosa dels aparells de música. La neu irromp amb volves gruixudes i configura un arc de sant Martí de neu en comptes de gotes d’aigua. Peter Handke s’interroga a si mateix o expressa les seves percepcions singulars destil·lades en sentències sovint lacòniques, com aquesta, “De camino: los momentos en que uno está bajo techo decepcionan cada vez más; la intemperie, en cambio, se vuelve cada vez más casera (18 febr., la Tour de Carol)”. Els ocells esparsos i l’aire intangible dels diumenges d’una solitud silenciosa, afegida,  que pesa. Malgrat la sobrietat del text m’adono que són els meus escenaris.

Cada matí, ara en ple anticicló, miro a les muntanyes llunyanes per darrere dels contraforts més verds de Rocacorba o la Mare de Déu del Mont. Lluny, els Pirineus, més despullats, resplendeixen al sol la intensitat groga dels prats tardorals. Els cims llunyans semblen polits i endreçats al costat dels boscos immediats per la manca de vegetació i l’estricta topografia que mostren. Llenço una mirada nostàlgica cap a aquestes terres del Nord i m’adono que fa moltes setmanes que no pujo a la Cerdanya, que no busco el refugi del finestral al peu del Puigmal, que no practico el reiterat costum dels meus esmorzars a Llívia i els meus diaris a Sallagosa per veure si trobo, també, algun llibre francès que em pugui interessar. Fa tant que no hi pujo que no he pogut repassar amb tranquil·litat els poemes de Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol, Sallagosa, 4-XI-1920 – Perpinyà,11-IX-2011), Poesia completa, 1988; Paraula fonda, 1998; o Suite Cerdana, 2003, i les seves Contalles de Cerdanya, 1959, que he rellegit tantes vegades. Handke no degué conèixer Jordi-Pere Cerdà i no l’esmenta. Jo, ara, l’hauria rellegit en un homenatge modest i anònim en el moment del seu traspàs, com un reconeixement de l’home que va saber copsar la intensitat del paisatge d’aquesta terra i el dramatisme de les vides dels que comprometeren les seves en defensa de les llibertats i contra el feixisme, o en la lluita per la supervivència arrapats a la terra i a la seva difícil fertilitat per fruitar cada any i nodrir els fills d’un poble que contempla la plana aixecada de la Cerdanya com un refugi de tradició mil·lenària.

Em conformo, des de la civilització urbana, amb esguardar cada matí les muntanyes del nord i compto que hi tornaré per deixar al costat dels llibres de Jordi-Pere Cerdà, que no baixo mai a la plana, aquestes pàgines de Peter Handke, perdut en la solitud que acompanya i asserena.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/461421.html

8 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a DIVAGACIONS PIRINENQUES

ELS NOSTRES PIRINEUS

Avui/ El Punt

Quan s’acosten dates assenyalades canvia el sentit de la informació i rebem més dades de caràcter quantitatiu que de caràcter qualitatiu. Tant si és estiu, Nadal o Setmana Santa els mitjans ens inunden de dades sobre l’ocupació del Pirineu o la costa, l’evolució dels preus o el nombre de morts en accidents de circulació. És, sens dubte, una informació rellevant que ens aproxima a una realitat concreta, però que ens distancia de la realitat humana i social que hi ha al darrere de les estadístiques.

En menys de cent anys hem passat d’una etapa heroica de descoberta mítica i minoritària dels nostres paisatges, a una ocupació massiva i sistemàtica afavorida pels canvis radicals en els sistemes de transport i en el parc d’infraestructures. Així, els índexs d’ocupació són com uns termòmetres de prosperitat per a les comarques visitades que han viscut una transformació transcendent.

Pocs recorden la duresa extrema i sovint la misèria  de la vida a muntanya. Hem construït, amb l’ajut inestimable dels grans descobridors, una representació d’aquests paisatges, un imaginari col·lectiu despullat dels rostres colrats treballats i endurits per la feina i el fred. Hem pres distància i ens hem situat lluny de la realitat humana i social concreta, i en l’abstracció del gaudi estètic hem configurat un paisatge ideal nodrit des de la condició urbana de visitants esporàdics, estiuejants, excursionistes o practicants dels esports d’hivern.

L’excursionisme, que va nèixer i va créixer en paral·lel als moviments catalanistes i a la Renaixença, va viure les mateixes convulsions polèmiques i les dissidències típiques de tempestes petites de país petit, en un vas d’aigua, en les orientacions diverses dels diferents moviments. L’excursionisme clàssic cediria davant de l’esportiu i les seves derivacions. Una bona mostra d’aquest procés podrien ser el conjunt destacadíssim de guies-itinerari que en les primeres dècades del segle XX, Cèsar-August Torras dedicà al Pireneu català.

De la mateixa manera que la preocupació científica temàtica (artística, filològica, arqueològica, geològica o etnològica) cediria pas també a les monografies de geografia, i geografia humana que, com La Cerdanya de Pau Vila (1926) ajudarien a confegir una aproximació integrada de la realitat física i humana.

Francesc Roma i Casanovas ens aproxima al procés d’aquesta representació, invenció, fins i tot afirma, de la idealització en l’imaginari català de la muntanya com a gresol i símbol màxim de la pàtria. A Del paradís a la nació. La muntanya a Catalunya, segles XV-XX (2004) desgrana aquest procés de construcció i ens fa evident aquesta gran representació urbana de la muntanya catalana. La introducció també de formes de cultura i de representació material importades de les muntanyes alpines amb la corresponent alpinització, naturalitzada, de la nostra arquitectura pirinenca.

La sublimació màxima d’aquesta realitat es tradueix en una riquesa literària extraordinària recollida en antologies que com el Llibre de la muntanya. Antologia de prosa i poesia (1952, reed.2007) de Josep Romeu, l’Antologia de literatura excursionista catalana (2002) d’Enric Faura o la més sectorial Rufaca de paraules. Antologia literària de la Cerdanya (2006) editada per Manel Figuera ens posen en contacte amb una abundància de textos avui poc coneguts.

Però avui qui llegeix Verdaguer o Maragall encara que enguany se’n celebri un any especial? Quanta gent a Catalunya ha après i recita versos de Canigó? Quins textos de Maragall ens vénen al cap sinó aquells que han traspassat la frontera de la literatura i musicats han esdevingut un patrimoni col·lectiu? O encara pitjor, quin ús fem d’una lectura parcial, esbiaixada, mutilada i fora de context d’algunes obres del mateix Maragall?

Hem perdut en part el sentit històric, les arrels de les coses i el seu coneixement, com hem perdut la seva força literària i política transformada per un esforç de representació ideal.

Ens queda, així, la realitat despullada, estadística, de la nova realitat. El nou termòmetre de la prosperitat del Pirineu fet índex d’ocupació en temporades singulars. Aquesta simplificació, vàlida per al Pirineu ens aproxima a la fusió contradictòria entre l’ideal sublimat dels creadors del mite, emmirallats en un cert primitivisme atàvic i immòbil del paisatge i de la realitat, i l’aproximació molt generalitzada de tots els habitants d’aquestes terres a la confortabilitat i els drets generats en les societats urbanes.

Des d’un cert igualitarisme que hauria superat la dualitat entre ruralitat i urbanitat, muntanya i ciutat, des de la democratització de la societat i el dret a la muntanya, a la terra, al paisatge; des de la màxima accessibilitat física i virtual, ara podem encarar la nova realitat del Pirineu.

La realitat que han pensat, dissenyat i somniat els que hi viuen. La realitat que admet una dimensió territorial i econòmica pensada per viure a la muntanya, per viure de la muntanya i per anar a la muntanya. Ni la idealització extrema i fundacional, ni la més estricta materialitat, no serveixen els objectius de fer de la muntanya catalana un actiu de primer nivell de l’economia, la vida i la representació de Catalunya. Vull dir que un cop assolits uns estàndards econòmics equiparables el risc de la trivialització, del desarrelament, de la pèrdua de la memòria històrica poden conduir a la despersonalització del Pirineu i a la dissolució dels seus atractius.

Es tracta, ara, amb sentit territorial i estratègic de definir un horitzó raonable i plausible que faci la síntesi entre tots els valors, reals i ideals, acumulats històricament a la muntanya catalana, els reelabori amb un discurs nou, els depuri d’incrustacions impròpies i aprofiti totes les oportunitats que el segle XXI dibuixa per superar el victimisme pessimista o la idealització irreal del passat i el materialisme impenitent del present. Les estacions de muntanya de Catalunya interpretades d’una forma integral poden ser una mostra de les oportunitats a explorar i de la nova realitat a construir com a signe d’una nova i duradora prosperitat.

PUBLICAT A http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/353489.html

7 gener 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a ELS NOSTRES PIRINEUS

MISSES CLANDESTINES

Diari de Girona

Aquesta Setmana Santa passada vaig voler aprofitar tres dies de festa per respirar una mica relaxat i mirar-me el món des de la tranquil·litat de la Cerdanya. Al peu del Puigmal, brillant de reverberació, el temps té un altre ritme i les hores prenen un valor relatiu. Deixar passar les hores sense pressa, sense cap neguit angoixant, dominant el temps, és un plaer allargassat que s’estén mandrosament tot el dia. Però la reiteració dels avisos de nevada i alguna necessitat de caràcter familiar ens van fer baixar el diumenge de Pasqua de Resurrecció. Amb tota la Cerdanya mig adormida i alguns esquiadors a la Molina, la carretera s’obria generosa a un paisatge esplèndid, només matisat de blanc pel polsim d’una nevada escadussera que no s’acabaria de concretar fins a la nit següent, com no s’estarien de dir els homes i les dones del temps que la catalogarien com la nevada més important de l’any. Estàvem, doncs, baixant un dia de calma, contracorrent, diumenge al matí, amb molt pocs cotxes i uns horitzons nets.

Vam decidir aturar-nos a esmorzar a Ripoll i un cop esmorzats vam voler donar un cop d’ull a la magnífica portalada del monestir, testimoni de pedra d’un temps, d’una cultura, d’una societat, d’un país emergent. A la plaça del monestir desfilava la gent endiumenjada per anar a missa de dos quarts d’onze. La sorpresa va ser trobar, a la porta de la gran vidriera que protegeix la portalada, una persona que amb una mirada inquisitiva seleccionava les persones que entraven i d’un cop d’ull decidia qui anava a missa i qui feia cara de turista despistat i encuriosit. Una mena de filtre intuïtiu per deixar passar només cap a l’església els fidels devots. La simple coneixença dels ripollesos permetia la selecció fluïda dels simplement saludats, amb cortesia familiar, només trencada en els casos de dubte manifest per acabar de comprovar si s’anava a missa o només es volia fer el xafarder encuriosit. En aquest cas i amb una amable indicació s’assenyalava la taquilla amb el requeriment de pagar l’entrada corresponent.

Jo sóc partidari de fer pagar per les visites culturals als monuments. Ho he dit més d’una vegada. La conservació del patrimoni requereix de tots els recursos possibles i tothom ha d’estar disposat a entendre que un recorregut cultural mereix una contribució al patrimoni col·lectiu. No es tracta, doncs, de desacreditar el criteri del cobrament d’una entrada. Em sembla més discutible posar un filtre de religiositat en el moment de les celebracions i mantenir la simultaneïtat del culte i les visites culturals. De fet, tancant el claustre i deixant només que els pocs curiosos perduts puguin entrar un instant, deixar anar una mirada perduda pel fris immens de la portalada, entrar un moment a l’església, fer un cop d’ull nostàlgic a la tomba del comte Guifré i tornar a sortir no impedeix que es mantingui el criteri del cobrament per les visites completes.

Abans d’entrar a l’església em vaig aturar un instant primer a admirar la portalada com faig sempre que puc i després a observar discretament l’episodi i les reaccions i vaig poder percebre en algunes cares de persones interpel·lades la sorpresa, el neguit i la incredulitat davant d’un requeriment d’identitat religiosa. La sensació de llibertat vigilada per entrar a missa resulta incòmoda i segurament improcedent per a tothom,fidel o no,veí o no.

Em pregunto per exemple si, amb missa o no, els ripollesos que tot travessant la plaça del monestir se sentin impel·lits a acostar-se un instant a la portalada, embadalir-se d’orgull local i patri, i tornar a la feina, ho poden fer o es troben amb la barrera impracticable de les visites de pagament. Crec sincerament que hi ha un punt intermedi que admet una discriminació positiva, més sensible i intel·ligent, i que obre les portes de bat a bat de l’església en el moment de les celebracions a tots els ciutadans que ho vulguin.

Però l’endemà, dilluns de Pasqua, em vaig trobar amb una situació semblant a la Catedral de Girona, quan a les deu del matí a la porta de la porta dels Apòstols una persona al servei de la Catedral avisava tothom que es tancaven les portes perquè en aquell mateix moment s’obrien les portes del museu i de la visita cultural. Vaig entrar, malgrat tot, i em vaig acostar a la capella conventual molt il·luminada. Hi vaig entrar. Acabava de començar la missa conventual concelebrada per sis canonges, amb tres persones de públic i jo quatre. Durant tota la missa no em vaig poder estar de preguntar-me com podia l’església aspirar a tenir gent a les misses si just en el moment de començar-la es tancaven les portes de l’església. El cap em va tornar a l’episodi del dia abans a Ripoll.

Estic segur que el senyor rector de Ripoll, el senyor bisbe de Vic, el senyor bisbe de Girona i els meus amics canonges de la Catedral sabran entendre la meva argumentació.

Hi torno a insistir. Estic a favor del pagament de les visites culturals. Però estic radicalment en contra de la restricció d’entrada de les esglésies en hores de culte i del lliure accés per a la meditació, el recolliment i la calma en el clos de pau que els nostres antecessors volgueren que fossin les esglésies, fins i tot com a empara i protecció dels abusos del poder civil.

Estic segur que hi ha una manera més subtil i més elegant de cobrar quan toca i de deixar un marge de llibertat per a la freqüentació reiterada dels nostres monuments, no pas per a les visites minucioses i detallades dels turistes que fan un recorregut complet, sinó per als ciutadans i els fidels que volen només estendre un instant una mirada per a la tranquil·litat als grans espais d’art i de fe que el temps i les generacions ens han deixat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

11 Abril 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MISSES CLANDESTINES

EL AEROPUERTO DE ANDORRA – LA SEU D’URGELL

El Segre

El Gobierno de Cataluña atribuye una gran importancia estratégica al aeropuerto de la Seu d’Urgell. Tanto es así que lo tiene situado entre sus prioridades para el Pirineo y figura en un lugar prominente en la agenda política del Gobierno. Desde que el nuevo Gobierno de Cataluña tomó posesión en diciembre de 2003 me he venido ocupando de esta cuestión con el propósito de allanar el camino y acelerar las gestiones para convertir en nueva realidad esta vieja aspiración de Andorra y de la Seu d’Urgell.

Por eso me parece ahora conveniente aclarar conceptos, disipar dudas, despejar incógnitas, situar los términos reales en que se plantea la cuestión. Estoy convencido que no hay confusión si no incurrimos en ninguna simplificación. Veamos pues las cuestiones básicas:

1. La naturaleza del aeropuerto. Se trata de un aeropuerto internacional cuya operatividad se fundamentará en un acuerdo internacional entre España y Andorra.

2. La titularidad de la infraestructura. Hoy, los terrenos donde se sitúa el antiguo aeropuerto son de propiedad privada. Sólo la propiedad pública de los mismos permitirá el desarrollo de un proyecto interestatal de cooperación internacional.

3. La materialización del proyecto. Una vez alcanzada la titularidad pública de los terrenos, las antiguas instalaciones deben ser objeto de una ampliación, mejora, modernización y equipamiento, con el consiguiente alargamiento de la pista y la adecuación de los accesos y de los edificios.

4. La gestión aérea. Corresponderá a Aviación Civil la autorización de las operativas de vuelo y la autorización de las características y prestaciones técnicas del proyecto.

5. La gestión aeroportuaria. En las circunstancias actuales corresponde a AENA desarrollar las prestaciones del aeropuerto, si bien parece hoy más fácil alcanzar una gestión aeroportuaria de la instalación compartida, a través de una empresa mixta entre el sector público (Gobierno central, Gobierno catalán, Gobiernos locales, Gobierno de Andorra) y operadores privados o empresas interesadas en participar en la financiación o la gestión del proyecto.

Ante este conjunto de cuestiones básicas cuyo enfoque parece no sólo inequívoco sino unívoco, ¿cuál es la posición del Gobierno de Cataluña?

1. El Gobierno catalán quiere que el aeropuerto de Andorra – la Seu d’Urgell sea operativo cuanto antes. En suma queremos que sea una realidad.

2. La Generalitat considera que la titularidad de las instalaciones puede corresponder al ente que se decida en relación a una propuesta de financiación que, en las distintas conversaciones mantenidas, se situaba en aportaciones al 50% entre los gobiernos español y andorrano. En este sentido cabría distinguir entre la propiedad de los terrenos, la propiedad de las instalaciones y la gestión de las mismas.

En cuanto a la propiedad de los terrenos, el Gobierno de Cataluña se presta a intervenir en su adquisición si ello fuese necesario, pero creemos que la titularidad registral de los terrenos es indiferente que sea de los gobiernos catalán, español o andorrano, mientras se garantice su titularidad pública y su vinculación a la actividad aeroportuaria. Si la participación en la propiedad del Gobierno andorrano puede plantear alguna duda jurídica, nuestro gobierno está dispuesto a intermediar o simplemente asumir la plena titularidad de los terrenos.

En cuanto a la titularidad de las instalaciones puede corresponder al ente, consorcio o sociedad que decidan los gobiernos español o andorrano si participan a medias en su financiación.

Y, finalmente, en cuanto a la gestión de las instalaciones que hoy podría corresponder en exclusiva a AENA dado el régimen de todos los aeropuertos en territorio español, sería razonable avanzar hacia una gestión compartida entre las tres administraciones e incluso el sector privado, muy en la línea de la reivindicación que mantiene el Gobierno de la Generalitat de liberalizar la gestión aeroportuaria y transformarla en una gestión mixta público-privada, en la que podrían intervenir todos los agentes económico-sociales y del ámbito institucional.

3. El Gobierno de la Generalitat sabe que su intervención deberá ser determinante en la fijación de los usos, régimen del suelo y marco urbanístico que debe hacer posible, en los términos de la legislación urbanística vigente, la autorización de la implantación de este equipamiento, su encaje en el territorio, su impacto ambiental y la mejora de sus accesos.

En suma, el Gobierno de Cataluña se dispone a dar todo tipo de facilidades que propicien la tramitación y aprobación de un Plan Especial del aeropuerto de Andorra-la Seu d’Urgell. Nos disponemos también a facilitar la adquisición de los terrenos del ámbito aeroportuario o a participar en todo o en parte en la misma. Queremos estar en la gestión de la infraestructura y estamos dispuestos a financiar y participar en la mejora de los accesos del aeropuerto.

Estamos convencidos que es perfectamente posible un marco de acuerdo que sin menoscabo de las competencias y del papel que sin duda corresponde al Gobierno de Cataluña, por hallarse ubicado el aeropuerto en nuestro territorio, propicie con el máximo respeto por las respectivas soberanías la voluntad de los gobiernos de España y de Andorra por alcanzar un acuerdo que otorgue a un nuevo aeropuerto de Cataluña la condición de aeropuerto internacional de Andorra al servicio de todo el Pirineo.

Es bueno que se sepa que no queremos tener la gestión del aeropuerto y menos en exclusiva, sino que queremos estar en la misma; que no queremos tener la plena propiedad del aeropuerto si no hace falta, pero queremos y estamos dispuestos a estar en la misma, y que no queremos tener la titularidad de las instalaciones si, fruto de un acuerdo internacional, se financian al cien por cien por parte de los firmantes de este acuerdo.

Para que se entienda todavía mejor, si este aeropuerto fuese solamente un aeropuerto nacional o regional aspiraríamos a tener la titularidad plena y a compartir la gestión. Tratándose de un aeropuerto internacional estamos dispuestos a compartir diversos grados de titularidad y gestión.

7 Novembre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Segre | , , , , | Comentaris tancats a EL AEROPUERTO DE ANDORRA – LA SEU D’URGELL