L’HORA DELS PIRINEUS

El follet del Pirineu núm. 9 – novembre 2010

És imprescindible que ens mirem les comarques de muntanya amb la perspectiva dels que hi viuen. De fet, sempre he cregut i he practicat que a tot arreu la primera prioritat d’un territori s’ha d’adreçar als que hi viuen. La segona, íntimament relacionada amb la primera, és ocupar-se dels que en viuen, en el sentit de definir polítiques pels que s’hi guanyen la vida i per crear noves oportunitats de treball per guanyar-se-la. Només en tercer lloc cal ocupar-se dels que hi van. Dels visitants esporàdics, de les  persones i de les famílies que hi busquen uns dies de descans i de lleure. Tot és important, però cal tenir ben clar què és el més important.

Des del meu punt de vista, que he procurat aplicar sempre des de les meves responsabilitats públiques, cal primer de tot assegurar les comunicacions, l’accessibilitat, fer les infraestructures necessàries i garantir la igualtat d’oportunitats pel que fa a l’accés de la banda ampla i les noves tecnologies. En segon lloc, cal explorar nous productes i noves oportunitats. Aquí és imprescindible seguir el camí que ja ens assenyalen molts emprenedors, que busquen aquestes oportunitats, les difonen i les promouen. En el terreny de la gastronomia, del turisme rural, del senderisme, de l’excursionisme, de l’agricultura, de la ramaderia, de la transformació i comercialització dels productes del sector primari, de la creació i consolidació d’equipaments i serveis, de la recerca de l’excel·lència en les infraestructures hoteleres, de la invenció de nous circuits i nous productes, de l’impuls de les estacions de muntanya hivern i estiu, de la defensa del patrimoni natural i cultural i la seva explotació adequada.

Les pistes d’esquí i la millora de les instal·lacions, amb l’organització de proves de nivell internacional, són indispensables i són un motor que atrau visitants i crea llocs de treball. Els aeròdroms creen nous circuits i oportunitats. La difusió i explotació del cavall cerdà i, alhora, la promoció de les activitats hípiques és un bon camí de diversificació. El cicloturisme i les rutes cicloturístiques són noves maneres de concebre el negoci turístic. Els productes de la terra, millorats, elaborats, transformats, són font de petites noves activitats que creen llocs de treball. Els camps de golf són també una oportunitat. Les velles instal·lacions excursionistes reformades i rehabilitades són un factor de nova dinamització. La millora de les comunicacions ferroviàries és un repte camí d’una nova realitat. La formació i l’educació per a nous emprenedors és font de noves oportunitats. L’hospital transfronterer aglutina el territori i crea capitalitat.

Tot és avui una realitat en construcció. Però aquestes són les polítiques que proposem i els camins que hem fressat.

DE LES VALLS DELS RIUS A TOCAR EL CEL

Pròleg a Cartografia bàsica Alt Pirineu i Aran. Mapes per a ús escolar. Tremp, Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, 2010)

L’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran  ens presenta una nova proposta de caire pedagògic. Uns mapes per a ús escolar. Aquests mapes, aquesta cartografia bàsica, diríem ara en llenguatge modern, em porten a la llarguíssima tradició geogràfica i cartogràfica de Catalunya. Es tracta de començar pel coneixement, i pel reconeixement del territori. D’on sóc, on visc, són les preguntes més elementals i tenen resposta en la nostra geografia més íntima: el carrer, la casa, l’escola, l’església, la botiga, la plaça, els veïns, la festa, la feina, el camp, el taller, el prat, el riu, el canal, els ramats.

Posar aquesta geografia al mapa és un exercici imprescindible. És canviar l’escala de les nostres coses i anar-les situant en el món. La comarca, el territori, el país, el món. No podem entendre el món si primer no ens entenem nosaltres mateixos. La proximitat ens dóna les coordenades de la nostra identitat, les arrels de la nostra personalitat. Per més lluny que anem sempre torna aquesta geografia dels nostres primers mapes, dels nostres primers anys de vida, de la manera concreta que hem tingut d’obrir-nos camí.

I aquests mapes em porten també a la tradició pedagògica de Catalunya. Un país amb bones escoles i bons mestres té bases sòlides per encarar el seu futur. He trobat en els mapes en blanc la vella tradició dels que en la nostra infància en dèiem “mapes muts” que s’havien d’omplir per fer-los parlar. Vull dir mapes sense llegenda, sense la toponímia incorporada, però amb tots els aspectes que configuren un territori dibuixats amb fidelitat fotogràfica per estimular la nostra memòria i també la nostra imaginació.

Modestament, amb recursos limitats, amb petites coses, amb petits gestos que s’entenen bé, l’Institut va recuperant, a poc a poc, el gust pel coneixement i pel reconeixement.  El gust per aplicar sentiments i emocions al territori que tenim al territori on vivim, el territori que estimem.

RECERCA AL PIRINEU (II)

Presentació del llibre sobre les II Jornades InvesJove. Investigació i Recerca a l’Educació Secundària. Alt Pirineu i Aran. La Seu d’Urgell,  IDAPA, 2010

L’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran ha volgut continuar amb la publicació dels treballs de recerca dels alumnes dels instituts pirinencs. L’any de la Llei d’educació de Catalunya ens ha semblat que l’aposta per l’educació ens era imprescindible. El país i la seva gent ho viuen com una necessitat apressant. Davant de la crisi, més educació, més cultura, més civisme. Davant de la crisi cal posar en primer terme els valors de l’esforç,del treball, del sacrifici, de la renúncia. Les pautes de comportament basades en l’esforç i l’austeritat esdevenen un objectiu essencial de regeneració. De cop ens ha passat a tots que hem descobert que les coses no són tan senzilles com semblaven i que no sempre es pot viure de l’eufòria desfermada.

He pensat en aquestes qüestions quan he vist la diversitat dels treballs i de les temàtiques abordades. En el terreny de la ciència, de l’experimentació, de la innovació, de la informàtica, del turisme, del paisatge, de la mobilitat, de la història de l’antropologia.

Desfilen davant nostre els temes i les personalitats dels alumnes autors dels treballs. Les seves preocupacions i les seves afeccions. I, així, es va dibuixant la diversitat rica i plural dels temes que es poden suscitar des dels centres d’ensenyament del Pirineu. Diversitat de llengües, català, aranès i castellà, i diversitat de temàtiques, des de la bruixeria al feudalisme, des dels programes informàtics i els jocs a la transformació de la bicicleta-moto. Del Tren groc a la novel·la i les rutes literàries del Pirineu. De l’Aran a la Cerdanya. Aquest ampli i sintètic recorregut pels treballs de recerca dels alumnes és una eina de coneixement, un termòmetre de l’educació, una guia per al futur.

Una aposta conjunta pel territori, per les persones i per l’educació en un procés integrat i integrador que recupera els millors valors de la civilitat.

MEMÒRIA IDAPA 2008

Presentació Memòria de l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran. Tremp, IDAPA,  20089 

Un any més l’Institut ens proposa el seu balanç. Retem comptes de la tasca feta des de l’impulsdel Govern deCatalunya, la plena participació dels governs locals i la inestimable col·laboració de les entitats socials, culturals i econòmiques. Ho fem, tot deixant constància que per voluntat de tots l’Institut ha anat progressant en les seves disponibilitats pressupostàries i aspira a assolir, quan arribi el 2010, aun milió d’euros com a fita per equiparar els dos Instituts, eldel Pirineu il’Aran amb el de l’Ebre.

Amb una filosofia molt clara: pocs recursos, màxima rendibilitat i credibilitat. D’això es tracta. D’assolir amb mitjans modestos una alta credibilitat i una presència efectiva en els territoris de l’Alt Pirineu i l’Aran. Cal fer de l’Institut un referent potent i transversal,que ha abandonat ja fa alguns anys una certa inèrcia i passivitat per adquirir un dinamisme actiu. L’acceptació de l’Institut com a gresol compartit, com a àmbit de concertació, com a centre de referència, de debat i de reflexió ha anat creixent i, avui, podem dir que a finals de 2008 les accions i els productes elaborats per l’Institut, així com les convocatòries d’ajuts i les jornades de promoció i debat han assolit un gran èxit i una màxima acceptació.

Per això els tres programes bàsics, de dinamització socioeconòmica i territorial, de valorització del patrimoni i de reforç a la identitat pirinenca han adquirit un gruix de contingut d’una solidesa incontestable. Torno a insistir, des de la modèstia, però també des de la certesa que orfes com hem estat durant anys d’organismes de coordinació de taules compartides, ara se’ns brinda amb seny l’oportunitat de treballar plegatsi d’endegar polítiques transversals.

Sobretot vull  posar l’accent en el fet que, de manera indestriable, es treballa des de l’Institut en la recuperació de la memòria històrica, de la història de les valls pirinenques, de la seva antropologia, de les seves tradicions, de les seves transformacions, dels seus costums; en la recuperació de les tradicions més ancestrals a la dels sistemes de treball i de convivència. Una mirada atenta al passat, doncs. Una mirada activa al present: als reptes, als riscosi ales oportunitats. La reflexió sobre les fortaleses i sobre les febleses. L’anàlisi de les possibilitats de nous sectors i de noves activitats així com de nous productes. La recerca de camins per tal de dotar d’un sentit nou la vida a l’alta muntanya, on es combinin els valors tradicionals del territori i els nous atractius de la societat de l’oci, el turisme i el lleure. Una mirada sensible al futur, orientada a crearcamps derecercai d’experimentació, per tal d’assegurar que no ens conformem amb la contemplació estàtica de la nostra situació present. La reflexió que ens proposa el Pla territorial i tots els plans directors i que intenta posar l’accent en les característiquesdel model decreixement i de la sostenibilitat d’aquest model.

Hi ha també a l’Institut una vessant no exempt de sensibilitat extrema, d’un punt de tendresa i de poesia en la delicada recuperació dels valors tradicionals en els productes d’una nova artesania que reprodueix vells models i en la recuperació del Pirineu com una terra de profundes connotacions literàries. El Pirineu, un territori farcit de poesia i convertit, a poc a poc també en una terra de novel·la. Literatura i Pirineu com el colofó d’uns canvis que tots hem vist i que cal saber aprofitar.

Obrint noves rutes, fresant nous camins, trobant els senders de la bellesa i de la duresa.

 

EPISODIS GIRONINS

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada era a primera hora del matí a la Seu d’Urgell. Davant de la Catedral, assegut en una terrassa d’un bar a les vuit del matí feia una temperatura fresqueta i agradable. Poc més de quinze graus. Vaig repassar un cop més els volums i les formes de la magnífica arquitectura romànica que tenia al davant. Veient un monument romànic complet m’és més fàcil imaginar la força que havia de tenir la Catedral de Girona en els segles XI, XII i XIII. La proximitat del Cadí donava a la meva visió matinal un aire d’una serenitat extrema.

A mig matí i acabada la feina vaig baixar cap a Girona, pel túnel del Cadí i per l’Eix Transversal. Enguany tot és més verd, més fresc, que en estius anteriors. No hi ha cap racó recremat. Les muntanyes continuen vessant generoses d’aigua. Però arribant a Girona, el rellotge termòmetre de la plaça del Carril, potser espatllat, marcava quaranta graus i el de la façana de la farmàcia de la Susanna Palau, a la plaça del Marquès de Camps, marcava trenta-cinc a l’ombra. Devíem estar ben bé a trenta-vuit.

Però l’efecte de la calorada no em va fer perdre de vista el canvi visual i físic de la carretera de Barcelona des de l’accés mateix a l’autopista fins a la Ronda de Ferran Puig. Després de tota la polseguera polèmica del tema de l’amiant, la solució adoptada em sembla simple i eficient. És evident que el paviment de la carretera de Barcelona era ja molt desigual i fragmentat, i presentava un aspecte dolentíssim i que malgrat la troballa de l’amiant calia trobar alguna solució, en aquest cas sense fresar. El paviment continu, i pintat, atorga homogeneïtat, civilització, sensació d’eficàcia. Potser no durarà tant com si s’hagués anat més a fons fresant. Però en qualsevol cas ara tenim com hem tingut fins ara l’amiant confinat, i tenim la carretera en solfa i en ordre. Aquesta visió em va portar a consideracions sobre el retorn a la normalitat, sobre la superació dels episodis d’obres, sobre la provisionalitat inacabable de les rases obertes, dels carrers tancats. La importància tant de començar les coses com acabar-les. És el cas, per exemple, de la plaça del Marquès de Camps i també de totes les obres de canalitzacions diverses que l’Ajuntament ha abordat amb els recursos del Pla per a l’ocupació que el Govern espanyol ha atorgat als ajuntaments.

Aquest és el motiu pel qual m’ha proporcionat una gran alegria veure finalment acabada la plaça de Sant Agustí, pendent d’instal•lar la vella escultura. Algú potser trobarà a faltar els parterres i els boixos, l’ordre arrenglerat de la geometria de l’enjardinament. Però també és cert que, ara, la plaça ha guanyat ordre en tot l’entorn, que el paviment de sota les voltes ha arribat a assolir la regularitat acabada que tots esperàvem, que els escocells dels arbres, les llambordes , tenen la solidesa potent que reclamava una plaça com aquesta. Les terrasses ordenades que podien preocupar els veïns s’arrengleren a les voreres eixamplades sense envair ni la calçada ni la plaça, i tots els establiments ofereixen un servei millorat i esmerat a disposició d’un turisme creixent que ja no entendria una ciutat a mitges i sense establiments de qualitat diversa a la seva disposició.

És el mateix efecte que vaig percebre en el moment d’anar, uns dies abans, a Ràdio Girona convidat amablement per la Carme Martínez, quan em vaig adonar que s’havien acabat els treballs de restauració de les façanes de darrere de les cases del carrer Nou. Aquesta era una vella lluita pendent de resoldre que mai no podria servir per regenerar la imatge de la plaça Josep Pla, sempre tocada per un pecat original, però que ha permès finalment acabar amb la sordidesa lamentable del calçobre caient i desfent-se cada dia.

És l’efecte renovat que podrem gaudir quan l’Ajuntament reprengui un programa de manteniment i millora de les façanes de l’Onyar, ara ja envellides de més de vint-i-cinc anys i necessitades d’un repàs general per tornar-les a situar en la imatge emblemàtica que ha fet canviar la percepció de la ciutat arreu del món.

En darrer terme és l’alegria de comprovar que aquelles lletres toves que fa més de vint-i-cinc anys, en Paco Torres Monsó ens va fer per la plaça de l’Hospital i la plaça Pompeu Fabra tornen a ser al seu lloc i en el seu variat i atrevit cromatisme, posen una mica de color a la façana noble i ja pràcticament acabada de l’antic hospital de Santa Caterina. Sempre quedarà per a la petita història que els diners per aquella escultura els va oferir la Banca Mas Sardà, on treballaven en aquell moment en Dídac Caparrós i un encara força jove, i només incipient gestor empresarial, Jordi Dagà, molt abans d’anar a fer companyia a en Pedro Farreres a la direcció de la SEPI durant uns anys decisius.

Tornar a la normalitat, tornar les coses al seu lloc, és fer fàcil les coses, és fer amable la vida. I en aquest retorn d’estiu tenim, a Girona, uns quants motius interessants de retorn a la més genuïna normalitat quotidiana.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/08/28/opinio-episodis-gironins/353237.html