Joaquim Nadal i Farreras

EL LITORAL

Presentació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Barcelona, DPTOP, 2006

La costa catalana ha tingut sempre un paper rellevant en la història de Catalunya. El diàleg entre el mar i la terra, el paisatge i els homes ha estat una constant. A vegades un diàleg construït a la defensiva, des de la por, protegint-se dels pirates. En altres moments acollint les naus de la guerra i de l’expansió catalana a la Mediterrània. Molt sovint també fent de porta al contraban i sortida fàcil dels productes i les persones cap a terres llunyanes. Els teixits, el blat, els aiguardents, les indianes, el carbó, han circulat pels ports de la nostra costa tant com el corall, les arts de la pesca, la lluita constant per a la supervivència o les bales de suro dels tapers il·lustrats. Esclaus i pirates, pescadors i guerrers, mercaders i fabricants, turistes i estiuejants, mariners esforçats, han contemplat una i altra vegada el nostre litoral. Han conegut els paisatges més oberts i les raconades més íntimes, els capricis geològics de la natura o la profunda empremta de la humanitat, la petjada de la cultura i la imatge viva de l’agricultura arran d’aigua; vinyes verdes vora el mar o els arrossars inundats del Delta i de Pals.

Durant segles s’ha anat fent un teixit urbà esglaonat en diferents punts de la costa. Petites poblacions de pescadors, ports comercials de badies profundes, ciutats industrials avesades al comerç amb Amèrica. Els pobles i les ciutats de la costa s’han fet durant centúries.

Durant el segle XX els canvis socials, demogràfics i econòmics i l’arribada del turisme massiu han transformat un panorama que s’havia anat modelant de forma gradual i compassada. El litoral de Catalunya ha canviat molt en els darrers cent anys. Molt i de pressa! S’ha anat atapeint, omplint, fins a fer intuir el risc de la formació de tot un continu urbà en la primera línia de la costa. Aquest risc significaria la pèrdua d’identitat i de valors dels nostre litoral que acabaria pervertit i desdibuixat.

Lluny, però, de pensar un passat idíl·lic, que no ho era, i un present amenaçador que tampoc no ho és.

El Govern dela Generalitat pensa el futur, assegura el futur. El pensa en positiu i amb una visió optimista des del convenciment que hi som a temps i que tenim capacitat d’acció i de proposta.

Aquest és el motiu pel qual el Govern ha aprovat i ara presenta el Pla director crbanístic del Sistema Costaner. Un Pla que vol assegurar l’estricta continuïtat dels valors patrimonials i dels paisatges que ens han identificat i amb els quals ens hem fet i identificat. Que vol garantir un creixement ordenat i harmònic dels nuclis urbans i de les activitats econòmiques de la nostra costa. I que es planteja mostrar la pluralitat, la diversitat ,la riquesa dels paisatges que conformen el litoral de Catalunya.

Aquest Pla és un instrument urbanístic, però és també un instrument d’intervenció i d’acció, per tal de fer des de la credibilitat i el rigor els canvis d’accent que calguin per preservar un patrimoni, un conjunt d’actius, que necessitem per continuar donant impuls i activitat al litoral.

La qualitat i la personalitat dels paisatges en els quals ens reconeixem és també la garantia de la qualitat de totes les vides que bateguen i viuen en aquesta costa.

16 gener 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a EL LITORAL

TEMES NOUS I TEMES VELLS

Diari de Girona

La pluja de qüestions que diàriament es plantegen relacionades amb el territori i amb accions sobre el territori és un bon indicador de les tensions, dels impulsos, de les energies positives i negatives que es mouen de forma constant. Tots rebem aquestes informacions i tots ens en fem una idea o altra sempre construïda des de la nostra subjectivitat. Sovint fins i tot reaccionem amb passió o ira i ens despengem amb actituds de destemplança fruit de la nostra pròpia subjectivitat. Avui he pensat que podia reportar un conjunt d’aquests temes que ens venen donats per l’actualitat i que sovint estan marcats per la idea del conflicte territorial i local. Desgranar-los un per un i simplement fer un apunt, una opinió, o aportar una dada addicional que ens en pugui aclarir la dimensió real.

  1. Llei de barris. El cap de setmana passat es va acabar el termini per a la presentació dels projectes que opten a aquest fons creat pel Govern de Catalunya i destinat a subvencionar propostes municipals d’intervenció en el seu territori. S’han presentat 55 projectes i en molts casos el nom dels barris ja parla tot sol. A mi, però, avui i per als lectors del Diari de Girona m’interessa sobretot de subratllar el fet que com a mínim una vintena dels 55 projectes proposen intervencions en nuclis antics i centres històrics. Girona, en canvi, hi presenta Santa Eugènia. Després de vint-i-cinc anys de democràcia municipal la part més important del barri vell de Girona ja està recuperada o recuperant-se. El barri vell de Girona no podia concórrer als ajuts del pla de barris perquè no es troba en cap dels supòsits de la llei. No hi ha desertització, no hi ha risc d’esfondrament, no hi ha fractura social greu, no hi ha dèficit d’equipaments, no hi ha problemes d’intervenció urgent en l’espai públic. El barri vell de Girona només té pendent el tema dels Maristes i en el seu conjunt funciona i funciona bé. Ara, la intervenció del sector públic s’ha d’orientar justament a corregir les perversions del mercat i els desajustos que aquest mercat pot produir. És una intervenció des de l’optimisme i el balanç positiu. És la constatació més clara de l’èxit del Pla Especial que recentment l’Ajuntament ha recordat amb una exposició i un llibre. Mentre molts centres històrics de Catalunya reclamen ajut i una atenció preferent, a Girona podem orientar les demandes en una altra direcció.El projecte de Salt, no cal dir-ho, haurà de ser objecte d’una atenció preferent.
  2. Variant de l’N-II. Són molt lamentables tots els morts de les carreteres, però segurament és una perversió fer un càlcul segmentat d’un tram sense comparar-lo amb el conjunt de la carretera. Com és per exemple que en l’estudi del RACC apareix com a molt més conflictiva l’N-II al Maresme? I quants morts es comptabilitzen en altres trams de la mateixa carretera? D’acord que la variant de Girona ha tingut accidents. Però no hauríem de comptabilitzar també en els anys de funcionament quants vehicles pesants en trànsit s’ha estalviat la carretera de Barcelona o el passeig de la Devesa? Algú vol fer alguna hipòtesi de com serien les coses si tanquéssim una setmana la variant? Ja sé que en aquest tema hi ha posicions irreductibles i, en molts casos, irreconciliables, però no estaríem tots també en condicions d’afirmar que en el tram del terme municipal de Girona s’han complert d’una forma escrupolosa tots els compromisos d’evitar qualsevol mena de requalificació urbanística que es pogués pretendre? No vull minimitzar els cinc morts a l’any de mitjana. Els vull posar en relació a l’accidentalitat total de les carreteres de Catalunya. El govern vol reduir els morts a totes les carreteres de Catalunya.
  3. L’Aurora. Algú pot afirmar que està delimitada la zona inundable? Algú està en condicions d’assegurar que una part de les edificacions dels instituts que ocupen els antics Salesians estan en zona inundable o s’han construït d’una forma il•legal? Algú creu realment que el conseller dóna per bona una operació, signada per conveni per part de l’Ajuntament, amb desconeixement de la normativa urbanística? Algú pot afirmar que el conveni signat i convalidat dóna peu a una major edificabilitat? Algú creu que hi ha una relació directa entre el contingut del conveni i la pretensió d’establir-hi ara una determinada activitat? Totes les respostes a aquests interrogants acrediten que més enllà de la dimensió local que es vulgui donar al conflicte no hi ha res de dubtós en la resolució d’aquest recurs al Pla General de Girona.
  4. L’aparcament d’Emili Grahit. Tard o d’hora quedarà clar que l’eixample, més aviat escàs d’aparcament, en necessita tant per als residents com per al comerç. No vull ni puc opinar sobre l’emplaçament actual o sobre l’emplaçament anterior. Però estem segurs que es tracta de salvar dos avets? Estem fins i tot segurs que són avets? No són potser alguna varietat de les cupressàcies? I si els van plantar els militars i els militars encara no fa setanta anys que es van instal•lar a Emili Grahit, es pot dir amb total desimboltura que es tracta de dos avets centenaris?
  5. En relació amb la denúncia de Salvem el Crit sobre edificacions de masies de luxe en el sòl no urbanitzable convé aclarir el següent: si es tracta de la rehabilitació d’edificis històrics i preexistents, encara que la seva destinació última pugui ser una segona residència, no hi ha cap inconvenient en la seva rehabilitació. La qüestió per investigar i perseguir és si en el mateix sòl no urbanitzable les edificacions que s’estan fent són NOVES edificacions que no responen a cap projecte de rehabilitació i només intenten camuflar-se sota l’aparença arquitectònica de masies catalanes. En el sòl no urbanitzable, la Generalitat aplicarà els criteris de la llei amb el màxim rigor i no deixarà passar els casos evidents de perversió del principi admissible i desitjable de la rehabilitació de l’arquitectura rural. Consta, però, al govern que en el terme de Montràs hi ha cinc llicències concedides i vigents amb la llei antiga, i emparades en cessions de sòl d’unes 15 hectàrees de mitjana. Si es tracta d’aquestes i només d’aquestes, ara, amb la llei nova no es podrien donar, però res no treu la seva vigència que s’origina en un acte administratiu de l’any 2000. I,
  6. Si als ulls dels sector més conservacionistes l’actuació del departament de PTOP és sempre mirada sota sospita i als ulls de CDC la proposta que inclou el Pla director del sistema costaner és massa intervencionista, interfereix en l’autonomia local i posa en risc l’equilibri territorial de Catalunya, què haurem de pensar? En què quedem? És possible que fruit d’una voluntat inequívoca d’extremar el rigor, de planificar millor i de canviar el model, però de fer-ho amb un escrupolosíssim respecte a la legalitat i a la necessària seguretat jurídica acabi no fent content ningú. Però és un risc que assumim i aquest és el principi que ens mou per fer que el nostre creixement sigui equilibrat i sostenible, que no vol dir altra cosa que es pugui reproduir permanentment i que es pugui pagar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

31 Octubre 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , , | Comentaris tancats a TEMES NOUS I TEMES VELLS

EL FUTUR DEL TURISME I EL TURISME DEL FUTUR

El Punt

Portats pel nominalisme i la simplificació ens hem entrebancat aquest estiu en un debat sobre la suposada crisi del sector turístic. Ningú no ha pretès amb les seves afirmacions acabar reduint-ho tot a una simple qüestió sobre si hi ha crisi o no.

El fet és que una evolució diferent de la demanda ha avisat que les coses no sempre poden ser senzilles i que en un món canviant corresponen polítiques i models canviants, sobretot per als sectors econòmics més dinàmics i importants que mai no es poden estar quiets.

Diguem, doncs, unes quantes coses clares i entenedores. La primera, que el sector turístic és una peça principalíssima de l’economia catalana actual. En segon lloc, que els ingredients essencials de l’oferta turística de Catalunya han sigut durant dècades essencials i únics: els atractius de sol i platja. Tercer, que sigui quina sigui l’evolució que faci el sector aquests ingredients seguiran sent la base, el fonament, d’una indústria que no és fàcil de concebre d’una altra manera en la dimensió i volum que ha assolit a Catalunya. Quart, que l’atractiu dels primers anys del fenomen anava acompanyat, en relació amb els països clients, d’un diferencial de preus molt important que ara ha pràcticament desaparegut del tot. Cinquè, que en la seva formulació actual l’oferta més clàssica ha experimentat una certa saturació. Sisè, que el mateix sector ha començat a experimentar canvis profunds d’adaptació a una nova estructura de la demanda i que a la recerca de nous sectors de demanda i de negoci ha trobat nous camins i nous productes. Setè, que són els empresaris més dinàmics els que assenyalen el camí a seguir de cara a una reconversió que és imprescindible per mantenir i incrementar els nivells de resultats a què hem estat acostumats en les darreres dècades. I, vuitè, que també són els propis empresaris del sector els que apunten els principals desajustos i els termes relatius de les causes de l’alentiment suposat de la demanda quan adverteixen d’irregularitats en el sector dels apartaments, avisen de la necessitat creixent de serveis públics eficients en matèria de seguretat o infraestructures, reclamen més i millor promoció, inicien processos seriosos de revisió de la qualitat i la dimensió de l’oferta hotelera i es pregunten per la dimensió dels nous productes i alguns riscos possibles.

Encara hauríem d’afegir que en els darrers temps i molt especialment des dels Jocs Olímpics de Barcelona el turisme urbà ha fet un gran salt endavant i ha aguantat la sotragada d’algunes estadístiques d’ocupació hotelera; l’aparició de nous establiments hotelers de dimensió petita i mitjana, de gran qualitat, de prestacions molt notables i vinculats a algunes experiències gastronòmiques rellevants són novetats a apuntar en la mateixa línia que tot el que representa el turisme rural de diversificació de l’oferta i d’exploració de les potencialitats dels caps de setmana i el turisme nacional.

En el balanç voldria encara afegir que l’estructura de les vacances ha canviat, s’ha concentrat a menys dies d’agost i s’ha dispersat cap a d’altres èpoques de l’any en un canvi sociològic d’escala europea o mundial que també hem d’incorporar en els paràmetres d’avaluació de la situació que estem vivint. I en darrer terme recordar que en el conjunt dels pobles de la costa catalana la revolució que ha portat aparellada el turisme de sol i platja és una revolució irreversible, que ha permès superar etapes anteriors d’una activitat econòmica molt més precària, i ha obert horitzons perdurables gràcies a una franja de demanda estable tot l’any vinculada al fenomen de les segones residències. Vist tot això és indubtable que el turisme té i ha de tenir un futur garantit i que aquest futur és esperançador. De tal manera que quan apareixen símptomes de cansament és més important albirar el futur, pensar-lo, dissenyar-lo fer-lo possible que iniciar un rosari de lamentacions inútils.

És per això justament que un cop deixat ben establert que el turisme té futur, passa a ser un exercici de primera analitzar com ha de ser i cap on ha d’anar el turisme del futur. I aquesta és una reflexió multidimensional i pluridisciplinar en la qual han de participar totes les administracions, local i autonòmica, i tots els agents econòmics i socials. Per la banda de les administracions per definir el conjunt de les condicions necessàries que són de la seva responsabilitat. En l’àmbit dels serveis públics i de les infraestructures  molt especialment en relació amb la mobilitat i l’accessibilitat però també en relació amb l’eficiència de la seguretat, de la neteja, dels abastaments, dels sistemes de depuració, del control i qualitat de les aigües. En un segon nivell també és exigible a les administracions que tinguin en estat de revista de valorització tots els valors patrimonials de la cultura i del paisatge. Conservats, preservats, ensenyats i promoguts. És aquí on troba encaix dins de les polítiques turístiques el Pla Director del Sistema Costaner que es proposa preservar aquells valors del litoral que han estat el paradigma de l’atractiu únic en els moments culminants del boom del sol i la platja. Aquells valors en risc de quedar com un factor residual només identificable en la literatura i ja molt difícil de reconèixer en alguns punts de la realitat. També aquí les polítiques ambientals i culturals per identificar valors primigenis i perdurables adquireixen una dimensió que alguns poden considerar un obstacle quan és un actiu de futur indiscutible. Finalment correspon a les administracions abordar els aspectes més estructurals i reglamentaris del sector turístic i proveir camins de control i inspecció, afavorir processos de professionalització i especialització en el mercat laboral que es mostra sovint inestable i en les tasques de promoció. En aquest darrer camp el camí a recórrer és encara espectacular perquè venim d’un model fragmentari i autosuficient on cadascú tirava pel seu costat i on mancava la més elemental coordinació. La presència de Catalunya en les fires i en els principals fòrums de contractació de les temporades turístiques podria assolir uns nivells de qualitat i unes prestacions que, ara per ara, estan a molta distància. Vull afegir encara una darrera qüestió: cada vegada que els serveis públics sembla que es troben al límit de les seves prestacions, que peta un col·lector, que falla el subministrament elèctric, que la neteja és deficient, que falta aigua, es fa evident que també per aquest costat no es pot mantenir un model que no acaba de trobar prestacions civilitzades d’amabilitat, salubritat, qualitat, professionalitat que ens serien exigibles.

Per la seva banda, el sector turístic s’ha d’apuntar també d’una forma més generalitzada a les experiències ja contrastades des del mateix sector pel que fa a la creació i exploració de nous atractius lúdics, nous itineraris i nous productes en un esforç d’imaginació per introduir nous arguments i sòlids a una oferta que va néixer com va néixer i que ara busca tots els camins possibles de la diversificació. I el sector ha de prendre consciència que justament la superació del model passa per superar l’etapa de l’espontaneïtat i avançar pel camí de la planificació en un exercici de responsabilitat on cada cop es fa més evident que ni es pot matar tot el que és gras ni tot s’hi val a qualsevol preu. En definitiva, que la prudència i la competitivitat reclamen inversions segures, molta imaginació, poques aventures, riscos calculats i la consciència que les coses que es facin han de tenir valor perdurable per avui, per demà, per demà passat i per les generacions futures. Al nivell de l’arquitectura, del paisatge, del territori, de les comunicacions, dels productes, de l’oferta hotelera, de tantes altres coses que reclamen la solidesa d’alguna de les herències que hem rebut i rebutgen la precarietat efímera d’alguna de les iniciatives que nosaltres podríem deixar com a herència.

I tot plegat estem parlant d’un sector econòmic dinàmic i en una situació saludable però un sector que per afrontar els reptes del futur i pesar igual o més en l’economia de Catalunya ha d’anar a la recerca d’uns valors afegits que tots intuïm on cal anar a buscar però tot just estem començant a fer-ho i encara a les palpentes.

PUBLICAT A:  http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=-892585

23 Agost 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a EL FUTUR DEL TURISME I EL TURISME DEL FUTUR

NO EN NOM DE L’AUTONOMIA LOCAL

Diari de Girona

Aviat acabarà la informació pública de l’aprovació inicial del Pla Director del Sistema Costaner. Serà el moment d’avaluar els arguments de totes les al•legacions, tant de les que puguin haver presentat els particulars com les que puguin presentar els ajuntaments i governs locals. Un cop decidides les respostes al tràmit d’al•legacions podrem avançar cap a l’aprovació definitiva d’un instrument de planejament d’un valor excepcional i d’una transcendència territorial amb molt pocs precedents.

El Govern ho fa per voluntat política i d’acord amb les seves capacitats i competències urbanístiques recollides ben explícitament en la legislació vigent. La voluntat política es concreta en un objectiu ben clar: garantir que els valors del paisatge que han estat a la base del progrés i de l’impuls del turisme es preservin, millorin i garanteixin. Es tracta d’atorgar al paisatge un caràcter patrimonial. El litoral és un actiu de Catalunya. Un actiu principal i un actiu en risc. Un actiu patrimonial el futur del qual s’ha de garantir.

El plantejament del Govern no és ni obstruccionista, ni intervencionista, ni pretén interferir en el principi de l’autonomia local. Si fos obstruccionista i immobilista estaríem paralitzant tota l’activitat en una franja de cinc-cents metres del litoral. No es tracta d’això. Es tracta de protegir el conjunt dels sòls no urbanitzables de la costa. I també dels sòls urbanitzables no delimitats. No més edificacions noves en el litoral, en aquests sòls, en el règim del sòl no urbanitzable. I només manteniment dels usos agrícoles o d’aquelles activitats que pel seu caràcter no comportin noves edificacions. Manteniment d’aquests usos i tractament específic dels valors paisatgístics, amb intervencions de conservació o de tractament ambiental que els reforcin, amb subvencions per fer-ho i amb un règim d’acords amb els municipis per a facilitar-ne la gestió. El Pla estén aquesta protecció més enllà de la franja dels cinc-cents metres en aquells punts en què les característiques topogràfiques del terreny i del relleu (masses boscoses, accidents orogràfics, planes fluvials) així ho han fet recomanable.

El Govern ha volgut també llençar un altre advertiment per a tots aquells sòls urbanitzables delimitats sense planejament aprovat que han romàs adormits en una espera d’interès calculat en funció de l’evolució del mercat. Encara que sembli mentida, al llarg del litoral català hi ha dos-cents deu sectors en aquestes circumstàncies, amb uns drets i unes expectatives reconegudes en el planejament però no exercitades pels propietaris. Aquesta circumstància i la jurisprudència que existeix sobre el règim indemnitzatori dels canvis de règim del sòls en aquests casos ha portat el Govern a voler proposar una anàlisi cas per cas. Una anàlisi rigorosa dels casos més sensibles i la possibilitat de prendre decisions i de corregir previsions segons els criteris de futur que comença a preveure el programa de planejament. Conscients que les coses no es poden parar, la majoria d’aquests sectors un cop analitzats veuran aixecada la suspensió cautelar de llicències i continuaran en la qualificació urbanística corresponent. I els sectors que a criteri del Govern s’hagin de revisar, el Govern proposarà als ajuntaments afectats de fer-ne una aproximació conjunta i de trobar les solucions més adequades.

La sola contemplació dels plànols del Pla Director acredita la importància territorial i estratègica de les propostes que s’hi contenen.

Per altra banda, aquesta protecció, tractant-se com es tracta de sòls no urbanitzables, no té res a veure amb els arguments d’aquells que diuen que la restricció al litoral portarà la pressió urbanística i dels preus més endins en el territori. Però per si això pogués passar és pel que el Programa de planificació territorial ha fixat terminis per a la tramitació dels plans directors, per a l’encàrrec de nous i per a l’aprovació dels plans territorials parcials dels quals se’n desprendran directrius de caràcter general a l’empara de les quals es podrà desenvolupar amb plenitud i total autonomia el planejament municipal.

S’han sentit darrerament veus que denuncien el Pla Director considerant-lo atemptatori contra el principi sagrat de l’autonomia local. Res més lluny de la voluntat i de la filosofia del Govern. D’un Govern que ha begut de l’experiència municipal i que té una tradició arrelada en el món local i en el respecte i l’impuls d’aquest principi.

Estic convençut que les veus que s’alcen en defensa suposada de l’autonomia local ho fan amb convenciment, però també estic convençut que si algun argument no es pot esgrimir per anar en contra del Pla Director del Sistema Costaner és aquest. Si de cas, en el rerefons, s’hi pot dibuixar una mentalitat expansionista, una voluntat incrementalista, i un cert principi de discrecionalitat. O la defensa d’interessos de caràcter particular, que potser poden ser legítims però que també són discutibles si hi oposem el principi de l’interès general. Es pot fins i tot adduir un cert greuge comparatiu entre aquells que ja han consumit tota la seva franja de territori al litoral i aquells que han mantingut una actitud més prudent. Però tampoc no seria lògic que haguéssim d’anar a buscar la igualació per proximitat per la via maximalista i de comparació. Amb el benentès, és clar, que és veritat que és injust que la fiscalitat d’aquells que no han conservat és més rendible i productiva que la d’aquells que sí han conservat, fins al punt que uns gaudeixen de l’aportació patrimonial i ambiental que fan els municipis veïns. Però de la mateixa manera que les línies administratives dels termes són línies virtuals i no estableixen fronteres, és veritat que els governs haurien de saber trobar mecanismes compensatoris per aquells que han fet opcions més sostenibles i més d’acord amb els valors de futur. Seria injust que la determinació de les compensacions als municipis turístics ho fos amb criteris únicament poblacionals i per la dimensió de la problemàtica dels serveis sense atendre al cost indirecte de l’aportació al patrimoni comú d’aquelles parts de litoral no consumides, justament en aplicació de criteris d’autonomia local fins el moment en què no hi ha hagut un instrument de planejament superior.

Discutim de tot, i discutim el Pla. Però no en nom de l’autonomia local. A cada Govern li correspon la seva pròpia autonomia i el seu propi àmbit competencial per als quals cal cercar la complementarietat i no la confrontació.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

22 Agost 2004 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a NO EN NOM DE L’AUTONOMIA LOCAL