Joaquim Nadal i Farreras

EL PATRIMONI MUNICIPAL

Diari de Girona

Fa quinze dies vam explicar el sentit dels acords de caire institucional que van fer possible la urbanització dels accessos nord de la ciutat en l’entorn de la Devesa. La negociació, signatura i compliment estricte d’aquells acords hem de considerar-los com una operació fructífera per a la ciutat, de poc cost econòmic i d’alt rendiment social. En aquell article esmentava altres operacions de caràcter patrimonial que em servien per emmarcar els acords esmentats.

Avui vull explicar el sentit i la transcendència de les operacions de compra de tots els terrenys de Renfe i de FEVE que es van negociar en el primer mandat, de 1979 a 1983, i que es van escripturar l’any 1984. Les propietats de Renfe ocupaven una superfície enorme, des de Palau Sacosta, a l’alçada del pas a nivell de la carretera de Santa Coloma, avui desaparegut,  fins a la carretera de Santa Eugènia. I les propietats de FEVE, més modestes, anaven des de la Creueta fins a la plaça d’Espanya actual, i ocupaven una tira al llarg del carrer Emili Grahit, feien un revolt emmarcat per la tanca amb glicina de la farinera Montserrat, i arribaven pel carrer Pierre Vilar fins a la plaça d’Espanya, on l’estació del tren de Sant Feliu ocupava la part més important dels jardins d’aquesta plaça reconvertits, més tard, en estació d’autobusos provisional.

El plantejament d’aquestes compres no era una novetat. Els ajuntaments anteriors al de 1979 havien fet diversos intents i havien concretat algunes operacions parcials vinculades a la construcció del viaducte i a l’expropiació dels terrenys per a la construcció de l’escola Cassià Costal, dels quals en arribar a l’Ajuntament només se n’havia pagat el just-i-preu.

Per altra banda, a la ciutat i la societat gironines, les desenes d’hectàrees abandonades, tancades i convertides en espais residuals al centre de la ciutat s’havien convertit en un clamor de reivindicació, sobretot, en el món del comerç i en els moviments veïnals de Sant Narcís i de Santa Eugènia, que hi veien un obstacle físic per a la connexió del centre de la ciutat i els barris que eren a tocar, però que estaven a una distància real i psicològica enorme.

Finalment, doncs, i amb un gran esforç es va materialitzar una negociació per a la compra de tots els terrenys d’una companyia i altra amb un cost total que no superava els 350 milions de les antigues pessetes.

El rendiment urbanístic, social, viari i econòmic de les operacions va ser extraordinari i va tenir un efecte multiplicador de gran transcendència. Fem-ne un repàs de sud a nord.

Es va suprimir el pas a nivell de la carretera de santa Coloma, un cop es van posar a disposició de la Generalitat els terrenys que van permetre la construcció del pas subterrani del carrer Martí Sureda i Deulovol. Entre aquest pas i els antics terrenys de Fecsa quedava una parcel·la que l’Ajuntament va subhastar per a la construcció del bloc d’habitatges actual, i entre aquest bloc i la via quedava una zona verda pública que sempre ha fet funcions d’aparcament. Just al costat d’aquest pas i successivament hi havia terrenys que l’Ajuntament va treure a concurs amb condicions i que van donar lloc a la construcció de l’Hotel Sol, avui Melià, l’Hipercor, la plaça Salvador Dalí i el carrer Bru Barnoya i Xiberta. En el preu s’hi va incloure el preu total dels terrenys del Cassià Costal, amb la tanca dels antics tallers incorporada, així com els antics dipòsits per a l’aigua de les màquines de vapor i la petita edificació que hi ha a la cantonada entre el col·legi i la carretera de Barcelona. Es van poder connectar el carrer Oviedo i la carretera de Barcelona; obrir el pas del carrer Lepant, com a condició a Hipercor; es va obrir el carrer Josep M. Gironella; es va poder fer el carrer Emili Grahit adreçant el revolt que feien les vies per encarar, pel costat de la farinera Montserrat, el tram final fins a l’estació. Es va obrir el passeig d’Olot amb la plaça d’Europa. Es va urbanitzar el parc Central fins al carrer Bisbe Sivilla, es va obrir el carrer Pierre Vilar, es va recuperar l’antiga estació del tren d’Olot, es va construir l’estació d’autobusos, es van fer els aparcaments de sota les vies, tant a l’alçada del carrer Pierre Vilar com a tocar a la plaça poeta Marquina (Carril), i es va fer la concessió de l’aparcament subterrani entre la plaça Marquina i la carretera de Santa Eugènia.

És veritat que, ara, els efectes d’aquelles operacions històriques estan, en part, diluïts per les obres del tren d’alta velocitat. Però també és veritat que el resultat d’aquelles compres va donar a la ciutat un canvi d’escala, una nova connectivitat, uns espais de lleure molt atractius i la transformació de vells racons miseriosos en espais urbans funcionals i en equipaments de ciutat de primer nivell.

Fa molt pocs anys encara alguns tècnics de Renfe, en el contacte de la meva etapa de conseller, em retreien aquelles vendes que consideraven un mal negoci per a la companyia. Naturalment, perquè havien sigut un bon negoci per a la ciutat.

Tots ells ignoraven la meva teoria segons la qual els terrenys que han sigut expropiats per tal d’exercir alguna funció pública quan la perden no poden ser considerats terrenys negociables en el mercat, sinó que en un tracte de lleialtat institucional han de cedir-se de forma gratuïta a l’Administració local que els ha de fer servir sempre per a funcions i serveis de caràcter públic, i els ha de posar a disposició d’altres administracions quan convé. Aquesta teoria  tenia l’aspiració que es convertís en una llei i impedís que les administracions portades pel principi del lucre i la valoració dels seus actius patrimonials comencessin a pujar-ne el preu i considerar-los com simples peces en el mercat.

En el cas que hem explicat i en uns quants més, allò que no es va poder fer per la via de la llei es va aconseguir per la via del preu: dotar la ciutat i fer-la moderna i competitiva, equipada, ordenada i coherent. D’escala humana.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

3 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL PATRIMONI MUNICIPAL

NOCTURNS D’ESTIU A GIRONA

Diari de Girona

Les nits d’estiu a Girona són dolces i suaus. Diríeu potser també fresques si no fos que moltes nits s’acosten a l’ideal de la temperatura imperceptible. El goig d’estar bé i de no sentir ni fred ni alenades xardoroses. Aquestes nits, caminar pels carrers encalmats, buscar els racons més íntims i evocadors és un plaer per als sentits. Però en moviment tenim sempre la sensació de passar, d’atorgar-nos només un gaudi transitori d’instants successius. Hem trigat anys a superar l’estadi de passar, anar passant i aprendre a estar. Romandre quiets a les múltiples terrasses dels carrers, a l’ombra potent de la cúpula vegetal dels plàtans a les carpes, a la descoberta enlairada de les terrasses als terrats.

Però aquests espais s’acompanyen de bullícia i música, d’atapeïment social, de trobades col·lectives.

Podem, però, fer també la descoberta de traslladar aquesta passivitat estàtica als racons més amagats, als espais insospitats i verges de freqüentació nocturna. Passar unes hores, sense pressa, per exemple, una nit en el caient de juliol cap a agost sota la frondositat de les acàcies dels Jardins dels Alemanys. Sentir el pes de la història, suavitzar l’aclaparament de les muralles mil·lenàries amb el xipolleig escàs de la bassa, deixar pujar lentament la humitat que no arriba a incomodar el moll de l’os. No veure passar ningú. Estar hores seguides quiets, asseguts, gaudint simplement de les menges del paradís i de la discreció encantada del silenci que trenquen les batallades de la Catedral.

Només sortint de la muralla per la porta de la reina Joana podem fer el mateix en el clos tancat i en l’espai obert a redós encara de la segona muralla de la Torre Gironella. Aquí, la presència de carreus de terra sorrenca escampats amb displicència, inequívocament romans, tamborets improvisats sovint, allunyen a les entranyes més profundes de la mateixa torre els aclaparaments del passat. Els xiprers de fora i les oliveres de dins acompanyen la nit que fuig del pes immortal de les voltes protectores de jueus i de reines, o de les moles immenses esquarterades de murs escampats, únic testimoni mut de la contumàcia dels francesos. L’ambient és el mateix, el gaudi compartit també, el pas lent de les hores imperceptible només trencat, potser, per una parella que s’ha casat i es fotografia atònita de la companyia sobtada.

No gaire lluny, seguint el camí de ronda de la muralla passat el pont del portal de Sant Cristòfol, hi ha una terrassa enlairada, amb paviment de sauló que s’adapta a la forma arrodonida de la torre i dels espais interiors que formen la mateixa muralla quan enfila cap avall del pendent del Galligants en l’arrencada del passeig arqueològic. La mirada s’entreté en els confins immediats de les formes i els volums i la vegetació dels voltants de la muralla, però s’obre també als horitzons suaus de la vall de Sant Daniel o als contraforts arrodonits de la muntanya de Montjuic. Hores i hores també sense veure passar ningú. Estar. Saber estar i gaudir.

Seguint el mateix camí de ronda, quan la muralla abraça gairebé el recinte i les enormes plataformes carolíngies dels espais de la Catedral, canònica i claustre, quan el camí queda cegat, les escales t’acosten a les feixes vegetals del Jardí de la Francesa. Plataformes esglaonades que toquen de tu a tu la torre de Carlemany i la capçalera de la Catedral. Lluny de l’aparatositat monumental i barroca de la façana principal, l’enlairament dels jardins i l’arrencada enfonsada dels absis en el fossar perimetral t’acosta visualment a les primeres terrasses de les capelles de la girola, i sembla com si amb la mà poguessis agafar la panxa suau dels arcbotants.

Les magnòlies del Palau del Bisbe, buit d’estadants i ple d’art i testimoni magnífic de l’art diocesà, acompanya els volums arrodonits de la transició entre el palau i el recinte de la Catedral. Ressonen només uns instants esgarips dalinians com una aparició sobtada que forma part de la companyia i incorpora somriures oberts a la parsimònia tranquil·la de les hores que es desgranen.

A l’altra banda de la vall del Galligants, als jardins del doctor Figueres, l’estada s’acompanya del raucar incessant de les granotes del riu i de les basses dels jardins. La muralla ni es veu i només els absis repolits de Sant Pere de Galligants acompanyen l’esclat vegetal d’un contrapunt monumental.

Els jardins John Lennon, terrasses d’antics horts a recer de la muralla, sobre els burots ja desapareguts d’un portal també escombrat, s’acosten al replà interior i misteriós de la capella de santa Llúcia i de la coronació singular del campanar, refugi, colomar, torre de guaita de vells jardins privats ara a disposició del municipi. El deixondiment dels sentits no deixa espai per a cap expansió nostàlgica cap als temps més antics de les comunitats cristianes de la ciutat. La ciutat des de la torre, escorada cap a Pedret i Fontajau i el burg de sant Pere als peus, dorm tranquil·la i llunyana des de la més absoluta proximitat.

Sota l’empara dels murs més aixecats en els darreres del cos de guàrdia de la muralla, a tocar de la plaça de sant Pere i de l’antic portal de França, s’obren esponerosos els tarongers del Jardí de l’Àngel, racó subtilíssim d’escasses visites llevat dels dies més atrafegats del “Girona, temps de flors”. Els carrers de l’Àngel i de la Rosa, sense els tallers d’abans, tants anys sense pavimentar i ara amb llambordes potents, arreceren el jardí en una raconada insòlita que costa de descobrir. S’hi està també bé veient passar les hores, sentint-les. El perfum dels llessamins no esvaeix del tot un aire encalmat d’olor de cafè i gominoles.

Potser també un replà de les escales de la Catedral podria acollir en terrassa improvisada l’afany estiuenc per deixar de passar i simplement estar, però és potser l’espai més urbà de tots els racons i s’escolten llunyans, em diuen, les notes rítmiques d’un concert.

La porta de les escales de Sant Domènec, doble porta a l’església i el claustre, és el vestíbul d’una mirada diferent a la ciutat, encarats a la porta Rufina i als contraforts més potents de la façana lateral de la Catedral i més a prop els més antics de la vella muralla de la ciutat. És el punt que mira el campanar i el rellotge que marca les hores sobre quadrants superposats de pintures successives. El vell claustre, refugi de pensament i prèdiques inflamades de dominics sorruts i, ara, permanent aula d’humanitats és, en la seva absoluta nocturnitat, una simfonia gòtica tot just intuïda encara per milers de gironins.

Farem, com cada any, tota una colla recorreguts imaginaris sota l’aura protectora de Sant Lluc i refarem el somni d’una nit d’estius de dolça suavitat, d’un temps que passa inexorable, però que ni es nota si per un dia deixes de passar i aprens a estar en el gaudi de les coses intranscendents que acompanyen la vida.

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/29/nocturns-destiu-girona/504491.html

29 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a NOCTURNS D’ESTIU A GIRONA

TRAVESSANT EL COLLSACABRA. EL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT I LES MARADES DEL GRAU

Pròleg Travessant el Collsacabra. El camí ral  de Vic a Olot i les Marrades del Grau. Olot, Ajuntament d’Olot, 2010

Quan fa uns mesos vam presentar l’opuscle  El camí ral de Vic a Olot  vaig escriure un text que em sembla que en la seva part principal conserva la seva actualitat i el seu interès. El reprodueixo aquí excepte la seva part final dedicada exclusivament a l’opuscle:

“Hi ha dues maneres d’encarar el futur. Una, glacial, ignora el passat. És una visió de mirada curta, frívola, primària, materialista. Una altra valora el passat. El recupera, en fa memòria. Rehabilita els vestigis del passat i reconstrueix els ponts de la memòria històrica.

Davant del progrés, de la revolució dels transports, de la velocitat, correm el risc de perdre el fil de la nostra pròpia trajectòria, les nostres arrels.

Combinar els avenços del progrés amb l’estimació per la història és segurament el camí més adequat de respecte, d’autoestima, de civilitat. És, sobretot, també el camí per relativitzar el paper d’una sola generació i la reivindicació moral de les generacions pretèrites que amb un esforç que avui no acabem de comprendre van forjar el camí del nostre present.

Em vénen al cap aquestes reflexions arran de la posada en servei de la part central de l’eix Vic-Olot pels túnels de Bracons. Hem dit i repetit que dues comarques allunyades, separades per la distància i la topografia, es tornaven a donar la mà. Hem explicat com, ara, es pot viure a un lloc i treballar a l’altre amb molta facilitat, i com les relacions i els fluxos intercomarcals s’han intensificat de manera molt significativa. El nou eix ha estat un èxit i ha representat un gran avenç.

Però això no ens ha de fer perdre de vista com es feia el desplaçament en el passat. Hem de recuperar la traça de les dificultats passades i hem de fer dels diversos itineraris que amb anterioritat havien connectat Vic i Olot un patrimoni indestriable lligat a la memòria de les generacions i, així, considerar l’eix actual com la culminació per al segle XXI d’un procés mil·lenari que ha viscut diverses etapes i que explica episodis rics de matisos i d’esforç col·lectiu.

I aquest és el sentit dels treballs que hem emprès per a la rehabilitació de l’antic camí ral i, molt especialment, la gran davallada de les Marrades per a salvar el desnivell fins a la plana d’en Bas.

La sola contemplació de l’enllosat del camí i dels grans murs de pedra ens situa davant d’una obra descomunal, exponent d’un esforç enorme i de la necessitat de salvar els obstacles i d’unir els pobles que la humanitat i la nostra societat han sentit des de l’antiguitat.

Hem refet així el vell camí. Ja no serveix per la seva utilitat primigènia. Ja no és el recorregut habitual dels carruatges i de les persones. És un testimoni perenne d’èpoques pretèrites, de temps reculats, de paisatges ara remots i abans ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent.

Aquesta és potser la clau de tot. La velocitat ens fa canviar l’escala, ens fa passar desapercebuts racons del paisatge de gran bellesa i de notòria singularitat, fem caure en l’oblit antigues presències. Ens fixem en coses noves,i la mateixa carretera ens selecciona els paisatges en  què ens fixem. Però en fixem de nous i en perdem uns altres.

Recuperar els paisatges perduts, recuperar els camins oblidats, restablir la connexió lenta, reduir la velocitat, caminar i mirar. Veure i viure el país amb ulls atents. Canviar d’escala i aprofitar per a gaudi propi i col·lectiu l’herència rebuda i recuperada”.

Ara, però, presentem una publicació que va més enllà d’aquella presentació i d’aquell itinerari. Aquí juga un paper principal la recerca històrica; el conjunt dels treballs historicoarqueològics empresos quan vam decidir fer els treballs de rescat i rehabilitació de l’antic camí ral.

D’aquesta manera posem a l’abast i posem de manifest el context històric, la realitat canviant, els resultats assolits. Es tracta d’un projecte integral. Un projecte constructiu i la seva corresponent intervenció historicoarqueològica. Posem de costat les troballes i els treballs, els documents i els resultats.

És en aquest context que adquireixen una rellevància especial les marrades del grau, la gran obra d’enginyeria del segle XVIII que es va emprendre per salvar i consolidar el desnivell i la comunicació entre el Collsacabra i la vall d’en Bas.

Els treballs d’enginyeria que van caldre ens posen davant d’una obra descomunal per a l’època. Uns treballs que ens acosten a alguns dels gravats del llibre de viatges d’Alexandre de Laborde, corresponents a una època una mica més tardana però amb tècniques que podem considerar perfectament equiparables.

I, finalment, el sentit de tot plegat es redueix, i no és poca cosa, a fer transitable la comunicació entre territoris successivament adaptada a les necessitats i als modes de transport. La importància dels camins queda, així, subratllada en aquest treball que ha estat emprès amb cura i amb diligència, i que ens fa molt evident el sentit històric dels camins. És una realitat que coneixem, com a mínim, des de Roma, però que per als segles medievals i l’edat moderna adquireix una singularitat ben especial en aquest camí de Vic a Olot.

Obrir camins, traspassar fronteres, descobrir territoris, crear oportunitats. Vet aquí una realitat explicitada, ara, des del seu context històric. La força i la bellesa dels murs i dels paviments potser ens estalvien qualsevol altra consideració si no fos que en la realitat històrica dels camins hi ha també la traça de l’evolució social i econòmica dels nostre i de tots els països, i de l’impacte sobre aquesta realitat del conjunt de les obres públiques realitzades.

En relació amb el passat medieval se’ns fa menys estrany per a la societat contemporània que els diversos senyors feudals cobressin els seus peatges per transitar un pont, de la mateixa manera que és probable que l’envergadura dels treballs de les marrades sembressin la inquietud entre els terrassans que miraven la novetat amb un punt de preocupació per la  novetat de les obres i el seu abast transformador. No sabem si, com ara, les marrades van generar algun rebuig concret i social.

Sí que sabem que el punt just entre la resposta a les necessitats de mobilitat de la societat contemporània i el necessari respecte al medi, al territori i al paisatge requereixen d’anàlisis cada cop més afinades i de l’aplicació d’una sensibilitat ben atenta a les modificacions formals que comporta tota obra pública.

Aquest llibre ens posa en contacte amb els treballs que hem volgut emprendre amb caràcter complementari a l’obertura d’un nou eix Vic-Olot. Es tracta de deixar clar que el nou eix no oblida la memòria dels treballs de les societats del passat i que els incorpora a la memòria col·lectiva per tal de fer una lectura integrada i històrica de la nostra realitat nacional contemporània.

22 Desembre 2010 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a TRAVESSANT EL COLLSACABRA. EL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT I LES MARADES DEL GRAU

EL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT. ITINERARI A PEU

Presentació de l’opuscle sobre el camí ral de Vic a Olot, editat amb motiu de la seva recuperació per part del Govern de la Generalitat.  Barcelona, DPTOP, 2010.

Publicat també com article amb el títol “Una guia per descobrir el camí ral d’Olot a Vic: un petit tresor ben a prop nostre”, a la revista La Comarca d’Olot núm. 1541

Hi ha dues maneres d’encarar el futur. Una, glacial, ignora el passat. És una visió de mirada curta, frívola, primària, materialista. Una altra valora el passat. El recupera, en fa memòria. Rehabilita els vestigis del passat i reconstrueix els ponts de la memòria històrica.

Davant del progrés, de la revolució dels transports, de la velocitat, correm el risc de perdre el fil de la nostra pròpia trajectòria, les nostres arrels.

Combinar els avenços del progrés amb l’estimació per la història és segurament el camí més adequat de respecte, d’autoestima, de civilitat. És, sobretot, també el camí per relativitzar el paper d’una sola generació i la reivindicació moral de les generacions pretèrites que amb un esforç que avui no acabem de comprendre van forjar el camí del nostre present.

Em vénen al cap aquestes reflexions arran de la posada en servei de la part central de l’eix Vic-Olot pels túnels de Bracons. Hem dit i repetit que dues comarques allunyades, separades per la distància i la topografia, es tornaven a donar la mà. Hem explicat com, ara, es pot viure a un lloc i treballar a l’altre amb molta facilitat, i com les relacions i els fluxos intercomarcals s’han intensificat de manera molt significativa. El nou eix ha estat un èxit i ha representat un gran avenç.

Però això no ens ha de fer perdre de vista com es feia el desplaçament en el passat. Hem de recuperar la traça de les dificultats passades i hem de fer dels diversos itineraris que amb anterioritat havien connectat Vic i Olot un patrimoni indestriable lligat a la memòria de les generacions i, així, considerar l’eix actual com la culminació per al segle XXI d’un procés mil·lenari que ha viscut diverses etapes i que explica episodis rics de matisos i d’esforç col·lectiu.

I aquest és el sentit dels treballs que hem emprès per a la rehabilitació de l’antic camí ral i, molt especialment, la gran davallada de les Marrades per a salvar el desnivell fins a la plana d’en Bas.

La sola contemplació de l’enllosat del camí i dels grans murs de pedra ens situa davant d’una obra descomunal, exponent d’un esforç enorme i de la necessitat de salvar els obstacles i d’unir els pobles que la humanitat i la nostra societat han sentit des de l’antiguitat.

Hem refet així el vell camí. Ja no serveix per la seva utilitat primigènia. Ja no és el recorregut habitual dels carruatges i de les persones. És un testimoni perenne d’èpoques pretèrites, de temps reculats, de paisatges ara remots i abans ben presents en l’imaginari col·lectiu de la gent.

Aquesta és potser la clau de tot. La velocitat ens fa canviar l’escala, ens fa passar desapercebuts racons del paisatge de gran bellesa i de notòria singularitat, fem caure en l’oblit antigues presències. Ens fixem en coses noves,i la mateixa carretera ens selecciona els paisatges en  què ens fixem. Però en fixem de nous i en perdem uns altres.

Recuperar els paisatges perduts, recuperar els camins oblidats, restablir la connexió lenta, reduir la velocitat, caminar i mirar. Veure i viure el país amb ulls atents. Canviar d’escala i aprofitar per a gaudi propi i col·lectiu l’herència rebuda i recuperada.

Aquest opuscle ens hi ajuda. És una guia per a fer el recorregut, és una invitació a reconèixer les fites principals del paisatge, de la natura i de la humanitat del paisatge.

Amb aquesta guia a la mà obrim una nova oportunitat, drecem un pont amb el passat i el projectem al futur com una oferta més dels atractius culturals i turístics que el nostre país guarda i, sovint, amaga. Fem conèixer el que tenim, valorem el que hem rebut i potser aprendrem a estimar millor un país, un territori, un paisatge, una gent que no es poden entendre si no és lligant el passat, el present i el futur.

29 Abril 2010 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ, Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a EL CAMÍ RAL DE VIC A OLOT. ITINERARI A PEU

COMUNICACIÓ

Intranet de PTOP

A l’entrada de l’estiu, avui 30 de juny, el Govern de la Generalitat ha acordat l’adquisició de l’immoble de l’avinguda Josep Tarradellas, 2-6.

Em sembla una bona notícia per compartir amb tota la comunitat de treballadors i treballadores del Departament.

Quan el 22 de desembre de 2003 em vaig fer càrrec de la Conselleria, una de les primeres qüestions plantejades va ser que l’edifici seu del Departament era un edifici de lloguer, amb un preu considerable i amb un contracte que estava a punt de vèncer.

Ja en aquell moment vaig creure que calia fer gestions per a la compra de l’immoble i en vam començar a parlar simultàniament amb la negociació per a la renovació del contracte de lloguer.

Renovat el lloguer s’obria un compàs d’espera. Però sempre vam mantenir, amb la immobiliària propietària, el compromís d’abordar la compra si ells estaven en disposició de vendre. Ara, finalment, ha culminat aquella aspiració nascuda fa cinc anys.

Aquesta notícia coincideix amb l’inici dels treballs per a la nova seu de l’Incasòl a l’Hospitalet i amb la culminació del trasllat, primer d’FGC i després de GISA, als nous edificis del carrer Vergós.

En el seu conjunt, doncs, podem dir que el Departament, que també desenvolupa des de fa temps tasques de millora i manteniment dels parcs de carreteres, ha realitzat en els darrers anys un procés de modernització, de consolidació i d’estabilització de les seus de treball de PTOP en benefici de la qualitat del servei i de l’atenció a la ciutadania.

Ara doncs, aquesta casa, que és casa de tots, aborda el futur amb l’horitzó net de núvols i amb la seguretat de treballar còmodament i sense cap sensació d’interinitat.

Amb els meus millors desitjos per a l’estiu que comença.

30 Juny 2009 Posted by | COMUNICACIONS, Intranet | , , , | Comentaris tancats a COMUNICACIÓ