“ESPERO QUE LA RENOVACIÓ AL PSC SURTI BÉ, PERÒ EN TINC DUBTES”

Entrevista al Diari de Girona

Foto: Marc Martí

ALBERT SOLER GIRONA 

Està tan trist com Cristiano Ronaldo?

De cap de les maneres.

Com pot ser, si ell és més ric, guapo i jove que vostè?

Segurament ell deu voler coses que jo no vull.

Tanmateix, això que li han fet a vostè és el que es coneix com una “patada cap amunt”?

(Pensa un instant) Jo crec que no, però com que s’ha complicat amb una solució imperfecta, planteja dubtes.

Quan se’n va assabentar, que deixava de ser el president del grup parlamentari socialista?

El diumenge al vespre algú m’ho va dir extraoficialment. I dilluns al matí, ja de manera més oficial, en una reunió amb en Pere Navarro abans de l’executiva de la tarda.

Una reunió tensa, imagino.

En absolut. La meva reunió amb en Pere Navarro va durar cinc minuts. Era una possibilitat que jo ja tenia assumida i que ell i jo teníem parlada. Es tractava només de veure quins altres moviments es produïen.

A quins moviments es refereix?

Un d’aquests moviments, per exemple, era el d’oferir-me la vicepresidència del Parlament. I és el que s’ha complicat, perquè afectava una altra persona. I quan una decisió afecta persones, sentiments, trajectòries… les coses s’han de fer molt ben fetes.

No sembla que li hagi suposat cap sorpresa, tot plegat.

Cap sorpresa. Jo sabia que el primer secretari del PSC, si creia que havia de canviar l’estructura bàsica de la direcció del grup parlamentari, intentaria com fos fer gestos perquè ni Quim Nadal ni Miquel Iceta apareguessin com a ja amortitzats per la política.

I vol dir que ho ha aconseguit?

Finalment sortirà com sortirà, però en la intenció de Pere Navarro hi havia la voluntat clara de posar en valor les dues persones que substituïa al capdavant del grup parlamentari.

Així, potser és la premsa qui n’ha fet un gra massa d’una operació tan normal i senzilla?

Bé, són els mitjans els que administren la forma com domina l’actualitat. I l’administren en funció de la conjuntura. Si la conjuntura em converteix a mi en actualitat i d’aquí a un mes he desaparegut del tot, forma part de la normalitat mediàtica.

Poc abans de la seva substitució havia animat la gent a assistir a la manifestació de la Diada. Hi ha una relació de causa-efecte o és simple coincidència?

Estic convençut que no hi va tenir res a veure. Perquè de la mateixa manera que el meu partit ha dit que com a tal no va a la manifestació però hi ha hagut gent que en forma part que ha dit que hi anirà, es pot establir un paral·lelisme -rocambolesc si vostè vol- amb aquells que diuen que el Govern no hi va, però sí els seus membres a títol personal.

Amb això vol dir que li sembla bé o malament aquesta postura?

Simplement dic que es pot fer una similitud entre el Govern i el PSC. Ells no hi van, però sí alguns dels seus membres a títol personal.

Perquè quedi clar: es tracta d’una renovació o d’una purga?

Si la gent analitzés què representem en Miquel Iceta i jo, entendria fàcilment que no és una purga, perquè representem una llarga història dins del PSC, però amb posicions polítiques no sempre coincidents. Com per exemple pel que fa a la qüestió nacional. No és una purga, sinó una simple voluntat de renovació en la direcció del grup parlamentari, per fer-la més coincident amb la direcció del partit que va sortir del darrer congrés. Ara bé, una cosa són les intencions i l’altra són els resultats.Els resultats serà la gent qui els jutjarà, no jo.

Aquesta renovació serà un revulsiu o pot suposar tot el contrari i esclatar a la cara del partit?

(Pensa una bona estona) Prefereixo no opinar, perquè sóc part implicada. Tant de bo sortís bé. Essent una de les persones substituïdes, tinc un altíssim interès en què surti bé. En tinc alguns dubtes? Sí.

Quins?

Dubtes raonables, que són de caràcter personal i polític. Però no els puc expressar perquè he de desitjar que surti bé.

CiU, que estava passant una època políticament baixa, s’està fregant les mans gràcies a aquesta darrera operació del PSC?

Jo sé que Convergencia està considerant aquests dies com a dies que li són favorables. Per tant, segurament sí, des del seu punt de vista de l’enrenou col·lateral que s’ha produït, amb interpretacions que no són exactes, considerin que els afavoreix.

Destacats socialistes gironins -el seu germà Manel entre ells- es plantegen la possibilitat d’abandonar el PSC a causa precisament d’aquesta “renovació”. Comprèn la seva postura?

En absolut. A tots aquests els dic que el que han de fer és quedar-se i posar-se a treballar més a fons en la defensa de la seva manera d’entrendre la política i el partit. Que s’hi posin a Girona, que s’hi posin a la Federació de les comarques gironines, que s’hi posin a nivell nacional, i que se sentin més implicats que mai.

Escolti què em va respondre tot just el juny Pere Navarro a la pregunta de si Joaquim Nadal continuaria fins a final de legislatura com a president del grup parlamenari socialista: “Joaquim Nadal és avui el president, com Miquel Iceta és el portaveu, i la previsió és que segueixin així. Ara bé, en política mai se sap[…]. La intenció hi és, per això els vam nomenar, perquè fessin una tasca al capdavant del grup”.

(Riu) Bé, hauríem de dir que durant l’estiu ha fet valer el “mai se sap”.

Haurà tingut a veure en la seva substitució -i en el”mai se sap”- els que l’han acusat de ser massa tou amb el Govern al Parlament?

Jo hauria pactat moltes més coses amb el Govern de CiU. Sóc dels que crec que, atesa la situació d’emergència nacional que estem vivint, tots els pactes en temes realment importants que haguéssim pogut fer els socialistes amb Convergència, haurien anat en favor del país i de la gent.

Suposo que aquesta visió de la política el devia dur a xocar amb altres membres del partit.

Aquests que creuen que els pactes amb el Govern en una situació com l’actual són negatius, s’equivoquen i es continuaran equivocant. I els que de forma sectària creuen que els partits estan creats per barallar-se permanentment per un titular de premsa al dia, s’equivoquen també. La gent a vegades ens demana que siguem capaços d’apartar les diferències i posar-nos d’acord.

Parla dels dos grans partits catalans?

Jo sóc un gran partidari d’acords centrals, tant a Catalunya com al món municipal, entre el PSC i CiU.

Sociovergència, per tant?

No, això no és la sociovergència. No parlo d’un conjunt d’acords a què arriba la cúpula en una coincidència d’interessos dels dos partis. Em refereixo a mantenir les discrepàncies, continuar fent oposició, amb tants enfrontaments verbals i dialèctics com calgui, però aparcant les diferències i dient: en això, en això i en això, que és transcendental per al futur del país, ens posem d’acord. No ens podríem perdonar que en un futur se’ns fes culpables d’haver-nos estat barallant per la cadira sense haver-nos preocupat del que afecta la gent.

Com per exemple aquest projecte que ha de substituir Eurovegas?

(Riu) Si la carambola anunciada s’acaba convertint en realitat, serà positiva: falla Eurovegas, que part de la societat considerava contrari al model turístic, i de passada deixa de posar-se en risc un entorn natural al Llobregat. I després es troben uns inversors per construir en uns terrenys ja urbanitzats i qualificats a prop del gran resort turístic de la Costa Daurda. És una bona operació per a Tarragona, per al país… i per a “la Caixa”. L’únic que falla en la carambola és que el Govern no hagi pensat res per potenciar també l’oferta turística al nord de Barcelona.

Hi ha hagut dirigents del PSC que fan seguidisme dels independentistes?

El PSC ha dit de moltes maneres diferents que no és un partit independentista. Ara bé, molts dirigents socialistes s’han adonat que el conjunt de la societat catalana, des de la sentència contra l’Estatut, ha basculat cap a posicions independentistes. I en un intent de resituar el PSC, perquè no sembli que hem quedat fora del mapa, sí que és possible que alguns facin seguidisme de l’independentisme. Però crec que el gruix principal ho han fet per evidenciar que hem entès que la societat catalana en el seu conjunt s’ha mogut.

No s’hauria de moure el partit com a tal, més cap al nacionalisme o més cap a l’esquerra?

Crec que no. Hem viscut justament la permanent esquizofrència entre els que volien molta més esquerra i molta menys nació i els que volien molta més nació i molta menys esquerra. No. No existeix contradicció entre l’agenda social i l’agenda nacional. El nacional és el millor marc on es pot desenvolupar l’agenda social d’esquerres d’un partit d’esquerres. El marc és la nació i la identitat, i el contingut són les polítiques pel benestar de la gent.

Ha onejat mai una estelada?

No, jo voldria veure tots els catalans darrere la senyera, no pas només uns quants catalans darrere l’estelada.

Què canviarà si dimarts hi ha dos milions de persones manifestant-se a Barcelona?

Amb la força del que hagi passat dimarts, Artur Mas i Rajoy han de ser capaços en la seva trobada del dia 20 d’establir un diàleg que respongui a les queixes dels ciutadans que es consideren maltractats. Si un o altre no són prou intel·ligents per donar resposta al clam del carrer que diu “feu el favor de no continuar rascant-nos la butxaca, sigueu justos amb Catalunya”, s’anirà trencant el pacte constitucional de l’Estat, que ja està molt a les acaballes.En 34 anys, les classes dirigents haurien liquidat el capital polític de la transició i el pacte entre Catalunya, Euskadi, Galícia i Espanya.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

“ARRACONAT? NO, SUBSTITUÏT. SENTO UNA GRAN INCOMODITAT”

Entrevista a El Punt Avui

Foto: Manel Lladó.

El principal afectat pels canvis imposats per Pere Navarro, Joaquim Nadal, diu per primera vegada clarament allò que fins ara havia insinuat, i és que no es tornarà a presentar a les eleccions al Parlament. Tocat encara per les darreres decisions del partit, analitza la situació del PSC i aposta per una Diada amb molta participació.

Anirà a la manifestació de l’Onze de Setembre, ara que ja no és president parlamentari?
No. No podia anar-hi i no puc anar-hi. No hi aniré.

Hi ha diputats socialistes que ja han dit que hi anirien…
Sí, hi ha diputats, diputades, militants i simpatitzants que hi aniran a expressar el seu malestar per una situació injusta amb Catalunya tot i no compartir el lema de l’organització convocant. La llàstima és que el president Mas hagi desaprofitat l’oportunitat d’encapçalar-la i de convocar-la amb ampli sentit unitari i transversal.

Ara se sent més alliberat a l’hora de prendre algunes decisions?
No és la paraula. Ara tinc menys responsabilitat i en aquest sentit tinc menys condicionants.

Vostè anava massa per lliure i l’han volgut collar?
El meu sentit de la llibertat l’he exercit sempre amb una gran responsabilitat. No, no m’han volgut collar i no podien.

És important que aquesta Diada molts catalans surtin al carrer?
Jo crec que sí. L’estat de queixa és molt generalitzat i molt justificat. Contra els que creuen que se sortirà a defensar privilegis, hem de dir que la majoria de la gent sortirà a reclamar llibertat, justícia i equitat.

Què creu que expressaran? La petició d’un estat propi? Un malestar generalitzat?
N’hi ha que un estat propi; uns altres, una hisenda pròpia; molts, la protesta contra el maltracte i la injustícia, i la
reclamació dels drets bàsics, treball i justícia.

Espanya ens maltracta?
Crec que l’aparell de l’Estat i el govern ens maltracten; no crec que Espanya i els espanyols ens maltractin.
Està d’acord amb l’expresident Jordi Pujol que, davant d’aquesta situació, s’ha de deixar de fer “la puta i la Ramoneta”?
Si ell estigués disposat a admetre que justament ell ha estat el màxim exponent d’aquesta manera de fer, estaria radicalment d’acord a deixar-ho de fer.

Veu en un futur una Catalunya independent?
Veig les raons, però em costa més veure les possibilitats. I el recorregut.

Què ha de passar el 12 de setembre, o el 13…?
Que passada l’efervescència tothom s’ha de posar a treballar en la direcció del redreçament de l’economia, del reforçament de la cohesió i en la construcció d’un projecte nacional que respongui a les necessitats dels set milions i mig de catalans.

I quan a Madrid el govern de Rajoy digui que no al pacte fiscal, què ha de fer Artur Mas? Convocar eleccions?
El president Mas ha de negociar i buscar solucions. Convocar eleccions seria confessar el seu propi fracàs. No hi ha d’haver una escalada exponencial de resultats no tangibles. Qualsevol consulta sobre el futur de Catalunya s’ha de deslligar dels processos electorals. Les eleccions són per formar majories. Les consultes són per definir horitzons.

Vol dir que ara tocaria fer una consulta sobre el futur de Catalunya?
Crec que sí.

Parla d’una consulta sobre la independència?
Parlo d’una consulta sobre el nostre marc polític

Després d’una trajectòria com la seva, se sent arraconat amb la reestructuració del grup?
No, només em sento substituït. És cert, però, que sento una gran incomoditat.

La paraula potser és que se sent desaprofitat?
Espero que em sàpiguen aprofitar amb totes les meves potencialitats.

Té la sensació d’estar en un final d’etapa?
D’una etapa final de la meva vida parlamentària al Parlament de Catalunya, sí; d’un final d’etapa de la meva
vida política, no.

Es tornarà a presentar a les pròximes eleccions al Parlament?
No em tornaré a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Duri el que duri, aquesta serà la meva darrera legislatura.

Tornarà a la universitat?
Depèn de com orienti la meva acció política quan deixi de ser diputat. Si puc ser útil en àmbits institucionals i de treball compartit, ho faré. Si no, tornaré a la universitat i ho faré compatible amb un treball de pensament i de reflexió política.

El PSC havia de ser més dur amb el govern? A vostè se l’acusa d’haver estat massa pactista, massa tou…
Jo no ho crec. Ben al contrari: crec que hem desaprofitat l’oportunitat de mantenir un to rigorós d’oposició i alternativa i alhora d’haver tancat grans acords negociats de país atesa la situació d’emergència nacional.

De fet, el govern de Mas ha pactat molt més amb el PP que amb vostès, tot i haver-li donat suport en la investidura…
CiU no va voler pactar res amb nosaltres més enllà de la investidura i ha fet miques el contingut d’aquell acord pactant-ho gairebé tot amb els principals adversaris de Catalunya.

CiU ha estat deslleial?
En les formes, no; en els continguts, sí.

La geometria variable que ha aplicat Mas els va descol·locar?
No, era previsible. Però la geometria variable ha afeblit el país, no l’ha enfortit.

Jo veig un PSC desorientat. Vostè no? El PSC sap on va?
Crec que el PSC està construint el seu nou camí en una societat que ha canviat molt i de pressa.

Hi ha hagut una purga del sector catalanista?
No. Els grans canvis, Nadal i Iceta, representen els horitzons més amplis del partit i no un sector. Més aviat són canvis que s’han de llegir en clau postcongressual.

En tot cas, s’ha fallat més en les formes que en el fons?
Les formes han obert ferides innecessàries. El fons el jutjarà el futur.

Ernest Maragall ha estat maltractat?
No!

Entén que Higini Clotas se senti maltractat?
He parlat amb ell i comparteixo el seu sentiment.

La sensació és que el sector catalanista té més pes entre l’electorat del PSC que no pas en l’estructura del partit…
El sentiment catalanista té més pes en la societat que en el partit, però el PSC es reclama hereu del catalanisme polític des de la seva fundació. I ho fa de manera potser imperfecta, però generalitzada.

Però hi ha una llarga llista de noms atribuïts al sector catalanista del PSC que els darrers anys o han desaparegut o han estat arraconats…
Això és el que a mi em fa dir que, al PSC, no hi sobra ningú, però que hi falta molta gent, i recuperar noms històrics i incorporar-hi les noves generacions.

De vostè sempre s’ha dit que és del sector nadalista, i que aquest ha estat el secret per mantenir-se sempre en primera línia…

Doncs no. Més aviat he representat sempre un sector institucional del partit, clarament socialdemòcrata, catalanista i pragmàtic partidari de les polítiques de proximitat i de la necessària exemplaritat de la política.

Veu un PSC en perill de fractura?
No l’hi veig i no l’hi vull veure. Vull veure tots els esforços concentrats en la conciliació definitiva de l’agenda social i l’agenda nacional sabent que la societat catalana s’ha mogut i sabent que les nacions es construeixen amb el benestar de la gent i preservant els seus drets i la identitat col·lectiva.

No deixa de ser sorprenent que el PSC hagi passat de governar a la Generalitat i pràcticament arreu, a ser a l’oposició pertot i que pateix un desconcert generalitzat. Què ha fallat pel camí? Quina autocrítica ha de fer el PSC, d’aquest període?
Seria molt llarg. El fracàs de la via estatutària és clau i el desconcert dels governs de progrés també hi ha influït. La voluntat de mantenir discursos complexos en una societat marcada per la immediatesa ha afeblit el projecte, i les ambigüitats en alguns temes es paguen cares.

Els canvis solucionen el problema de lideratge que té Navarro?
Les primàries han de resoldre i aclarir els lideratges del PSC

S’haurien de convocar primàries com més aviat millor?
Sí.

I com haurien de ser, aquestes primàries?
Obertes a militants, a simpatitzants i a la ciutadania, amb inscripció prèvia i a dues voltes, segons la meva opinió personal.

 

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

“CATALUNYA TÉ DRET A RECLAMAR, DES DE LA BITERALITAT, EL SEU PROPI MODEL DE FINANÇAMENT”

Entrevista al programa “El Dia de l’estiu” de COMRàdio

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí. (A partir del minut 27,40)

“LA CAPSA LA DONARIA A EN JOSEP RULL, QUE HA ESTAT LA MEVA CONTRAPART DURANT MOLT DE TEMPS, QUAN JO ESTAVA AL GOVERN”

Entrevista al programa “El Retrat” del Canal Parlament, emès pel Canal 324 els dies 20 i 21 de juliol de 2012

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

L’EFECTE XUCLADOR

El Punt Avui

La crisi econòmica té unes dimensions i unes ramificacions molt profundes. És global i és local, és financera i és de model i sectors econòmics, és de durada i horitzons imprevisibles i té unes causes ben conegudes i unes conseqüències massa sovint dramàtiques.

En el terreny de les causes, sovint acompanyades d’imprevisió, les diagnosis són abundants i sovint precises. En el terreny de les conseqüències tampoc no és difícil de descriure un món en canvi, un model productiu en un final d’etapa i una espiral d’atur, de desconfiança i pèrdua de capacitat de reacció. Ningú, però, no ha encertat encara en la formulació de propostes consistents i creïbles per sortir-ne. Les receptes són d’una rigidesa extrema, sovint són dictades pels mateixos responsables d’algunes de les polítiques que ens hi han abocat, i la seva aplicació extrema, de moment, no ha donat els resultats que hom n’esperava.

Més aviat sembla com si per a les economies més fràgils i vulnerables les rigideses de l’ortodòxia del dèficit ens portin a un empitjorament creixent de la situació econòmica, a una extrema dificultat per a crear ocupació, a una destrucció massiva de llocs de treball, a una caiguda vertiginosa del consum. No només això, sinó que hi hem d’afegir pèrdua de drets, socials i humans, pèrdua de qualitat de vida i de prestacions dels serveis públics, pèrdua creixent de la cohesió social, retrocés de la percepció de seguretat, increment de les situacions de conflicte i dels brots de violència.

Els prescriptors de la política del dèficit zero apunten a la necessitat estricta amb caràcter previ d’assolir la màxima disciplina pressupostària com a condició per a crear les condicions per a la recuperació. Passa, però, que de moment hem passat de l’estancament a la recessió i que les fórmules que s’apliquen no arriben a sacsejar l’activitat i no provoquen cap símptoma de reactivació.

Ben al contrari. L’efecte de l’espiral de les retallades, la seva extensió i amplitud, l’univers social dels afectats, la socialització dels retalls i la concentració dels beneficis, el contrast entre les ‘apretades’ successives a les economies de les rendes salarials, la gent que cobra un sou, i les exempcions i les amnisties fiscals als que més guanyen i que fins ara han defraudat el fisc generen una crisi de valors i de confiança d’unes dimensions descomunals.

Tant és així que aquesta espiral és com un remolí, com un xuclador, que s’ho empassa tot i aprofundeix i agreuja les dificultats. Gràficament és com l’aigua que s’escola i fa remolí, o com els xucladors al mar i les gorgues dels rius, o com l’efecte devastador dels tifons que ho succionen tot i ho destrueixen. Cauen els sous, cauen els serveis, cauen les prestacions, cau l’ocupació, cau el consum, cauen els ingressos. Cap marge per a la reactivació, ni tan sols cap marge per la reducció real del dèficit. Al contrari. La pèrdua d’activitat i la caiguda dels ingressos acaba sent superior als retalls pressupostaris aplicats en el sector públic i es generen nous dèficits. El panorama és diabòlic i mancat d’esperança.

Ningú no dubta que l’austeritat, que ha sigut sempre un valor de la societat i de l’economia de Catalunya, és avui no només un valor sinó un actiu imprescindible. Ningú no dubta de la necessitat de la contenció i del rigor pressupostari, com ningú no dubta que en l’actual cicle no es pot mantenir una política d’endeutament creixent per tal de continuar assegurant la inversió. Que cal un aplanament de les corbes del deute, que cal un compàs d’espera, que cal extremar les cauteles i les prioritats.

Però la majoria dels experts tampoc no dubten que amb les retallades indiscriminades i universals, amb l’increment de les obligacions i la pèrdua de drets, no n’hi ha prou per sortir de la crisi. Fins i tot queda clar que la reiteració d’aquest mètode és contraproduent. Que retallar sobre el que ja s’ha retallat té efectes devastadors. I que intentar com ho intenta ara el Govern d’Espanya, retallar per dalt el que ja s’ha retallat diverses vegades per baix és percebut com un maltractament més que com una necessitat per part dels ciutadans que es consideren més agredits que no pas ben tractats.

A les polítiques d’austeritat i contenció els calen les equivalents mesures i propostes de reactivació i dinamització de l’economia, el crèdit, els incentius, els estímuls que sumin creació de riquesa i recuperació dels ingressos i de la confiança. Recuperació de valors i recuperació de l’instint democràtic de la ciutadania perquè pot arribar a percebre que l’interès col·lectiu preval per damunt de l’interès individual.

La setmana passada es va fer al Parlament de Catalunya un debat que pretenia tractar de totes aquestes qüestions. Un debat que, en bona mesura, va ser menystingut per part del Govern i que va intentar crear el marc necessari d’un punt d’acord i equilibri entre les polítiques de contenció des de l’equitat i de reactivació des de l’ estímul actiu a l’activitat productiva. L’equació es plantejava clara; contenció i reformes, austeritat i reactivació, rigor i confiança. Mecanismes actius a favor de l’equitat i la cohesió social, garanties per a combatre la pobresa i l’exclusió com a primer antídot davant de la radicalització de la conflictivitat social i també com a condició necessària per a sortir de la crisi en uns termes de complicitat social compartida.

Encara no han passat cinc dies que el Govern ja s’apressa a posar pressió a les institucions democràtiques dient que no pensa complir els acords dels Parlament, alguns votats per tots,  perquè comporten un increment de despesa. Esclar, per això també es proposaven mesures per incrementar els ingressos i es feia amb una voluntat clara de fer creïble el debat i alhora garantir que el model que es triava a Catalunya per sortir-ne volia escapar del nefast efecte xuclador.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.