Joaquim Nadal i Farreras

EL TRACTAT DE GIRONA

Col·laboració en el llibre Compartint somnis.  Girona, Centre Eix Comercial, 2011.

És ben sabut que la presència dels àrabs a Girona fou efímera. També sabem que la presència dels jueus va durar més i va tenir una fi més dramàtica i violenta. És més que probable que quan el 785 la ciutat va decidir girar els seus ulls cap al món carolingi ja hi haguessin hagut jueus i musulmans a la ciutat, sense banderes. Ara tenim uns “banys àrabs” que no són àrabs i tenim un call jueu on no hi ha jueus.La Històriamarca les societats, les ciutats i les civilitzacions amb petjades diverses i deixa testimonis silenciosos escampats per la geografia urbana; parlem d’una època que nila Catedralno erala Catedralben bé com la veiem actualment i tot s’assemblava més al món romà que al món d’avui.

Ara, la ciutat, refent el fil de la Història -somnio- podria ser uns dies la seu d’una conferència de pau al Pròxim Orient. Jueus i palestins acordarien el reconeixement respectiu d’estats propis i emparant-se en el Tractat de Girona podrien segellar una pau llarga. I, com en el passat que esmento, ja no caldrien banderes als balcons de la ciutat.

23 Abril 2011 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a EL TRACTAT DE GIRONA

BARENBOIM A PERALADA

Diari de Girona

Dilluns passat al vespre vam tornar a Peralada. Vam sortir de Girona poc abans de les nou. Havia fet un dia tapat i el cel amenaçava pluja. A aquella hora no em vaig poder estar de constatar com es fa d’evident que els dies s’escurcen. El cel ennuvolat hi contribuïa d’una manera decisiva. Ens sobrava temps i per no arribar massa d’hora vam fer l’autopista a una velocitat molt moderada, per dessota dels estàndards permesos. La línia de l’horitzó marcada pel Pirineu mostrava la potència de la meteorologia. Els núvols arrapats a la carena, blancs esgarrapant els pics i negríssims de fons, carregant tot el cel baix d’una negror amenaçant. Però per més aires de tempesta que hi hagués ja ens hem acostumat a un ploure escàs, mandròs, resistent. Per més que les condicions atmosfèriques semblin favorables, no acaba mai de descarregar amb ganes. El cel no es deixa anar i reté amb avarícia l’aigua que ens manca.

Des de la variant de Figueres vam optar per passar per Vilabertran i el nou pont de la Muga. És una aproximació diferent a Peralada, feta més des de les cotes baixes de la Muga i amb una percepció més clara del caire feudal i fortificat de la població. Arribar a Peralada des de la carretera N-260 és com entrar-hi per la porta del darrere. Entrar per Vilabertran és arribar a les portes de la població de la seva muralla i del seu castell. En el trajecte de la minúscula carretera alguns blats de moro mig rostits i esfilagarsats anuncien sed a dojo.

A Peralada hi havia d’actuar Daniel Barenboim com a director i la West-Eastern Divan Orchestra. Hi havia un punt d’emoció a l’ambient, pensant més en el simbolisme que en la música. L’optimisme i l’entusiasme dels organitzadors van fer començar el concert. Vam començar amb alguna gota i enfundats des de l’inici en els impermeables. De fet la climatologia era autènticament amenaçadora, però malgrat tot el públic majoritàriament aspirava a escoltar la música de Weber, Mozart i Mahler amb un silenci reverencial i amb un respecte extraordinaris. Una minoria inquieta s’hauria estimat més que no comencés i ho manifestava amb algun crit escadusser o picant de peus. Però sota una pluja de degoteig i intensitat creixents vam veure desgranar amb gran eficàcia les dues primeres peces i encara la segona incompleta. La intensitat de la pluja però no feia recomanable la continuïtat del concert, més per manca de confort que per manca d’interès, subratllat per una execució excel·lent.

Però mentre va durar la música vaig viure sensacions íntimes d’una gran intensitat. L’impermeable feia com un efecte de bombolla aïllant. Tancat en la bombolla, quiet per no mullar-me, escoltava de prop el degoteig de la pluja sobre el plàstic i l’eficaç música de l’orquestra amb més silenci, més amb mi mateix que mai. Sentia una placidesa especial que arraconava totes les incomoditats que objectivament potser hauria percebut. M’interessava per damunt de tot alhora la pluja i la música. Sentia cada gota com un efecte benèfic sobre els blats de moro dels camps que acabava de travessar per la carretera de Vilabertran, com un bàlsam per al paisatge, per als rius, per als pous, per als boscos, per als arbres. No em feia gens de nosa la pluja. Més aviat m’acompanyava amb satisfacció i gust. Estava content, tranquil, en pau. Sol dins la bombolla envoltat de més mil cinc-centes persones. Mai no va acabar de ploure amb força. Sostinc que aquest cop tampoc no es va deixar anar el cel, tot i que va ploure amb més intensitat i amb més continuïtat de la que jo recordava en els darrers mesos. De fet, tot el camí de tornada cap a Girona va continuar plovent, però tampoc no va durar gaire i em vaig quedar amb la recança de pensar que hauria estat bé que plogués tota la nit.

La música, en canvi, em portava absort a l’orquestra. Al projecte, la idea i la pràctica de Daniel Barenboim i Edward Said d’unir joves intèrprets israelians i palestins. La música no parla hebreu ni àrab. La música uneix els esperits, els cors i les vides d’aquests joves. No sabem ben bé, ni potser mai ningú els ho ha preguntat, què pensen mentre toquen. Estan concentrats en la música. Però el seu cap se’n va cap al conflicte, els enfrontaments, la violència la permanent incomprensió? Mentre ells toquen plegats, què fan i com conviuen les seves famílies? Fa temps que sé, i ho vaig aprendre a Sarajevo, que amb la cultura sol no es pot construir la pau i menys aturar la barbàrie. Però és evident que la cultura pot ser un ingredient indispensable de regeneració i de pacificació si preval el sentit íntim i espiritual de les coses per damunt de la duríssima materialitat dels enfrontaments. La bellesa de la música només és igualable a la bellesa de l’intent de Barenboim i Said. L’intent tot sol no podrà resoldre res, però serà una bellíssima metàfora d’una realitat possible desmentida cada dia als territoris del conflicte. Un dia, però, prevaldrà l’energia constructiva d’aquest propòsit i fructificaran també els camps d’Israel i Palestina com ho fan els camps regats de l’Empordà per una pluja escassa.

Tornarem a Peralada perquè Barenboim li va prometre a Carmen Mateu, excel·lent amfitriona i dilluns desolada, que tornarien l’any que ve. I amb pluja o amb una serena esplèndida renovarem la fe en els cors nobles dels músics de l’orquestra com una aposta per la pau possible i anhelada.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 283-285)

5 Agost 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a BARENBOIM A PERALADA

SHLOMO BEN AMI

Diari de Girona

En el dramàtic desconcert quotidià del Pròxim Orient la recent dimissió de Shlomo Ben Ami és una notícia estimulant i encoratjadora.

Bem Ami va ser ambaixador d’Israel a Espanya, va estudiar a Washington durant un any, i va entrar en el gabinet de Barak primer amb la cartera d’exteriors i després sorprenentment va acumular la d’exterior i la d’interior. Barak reunia així en una sola mà dues peces clau de l’escenari polític israelià en la perspectiva d’assolir un acord de pau.

Ben Ami va tenir la pau a la punta dels dits. Mai com en les negociacions que ell va conduir no s’havia arribat tan a prop d’avançar cap a un acord estable. No he trobat enlloc una explicació raonable de per què es va arribar tan a prop de la pau i ara en som tan lluny. La lògica del conflicte planejada en els seus termes actuals, escalada imparable de violència, escapa a tota racionalitat.

De fet, la ruïna de Palestina, la fam i la misèria, la prestació física dels territoris, les imatges diàries d’uns territoris arruïnats i desarticulats no és un fenomen aïllat. Aquesta ruïna irreparable s’acompanya d’una crisi sense precedents en l’economia israeliana que ha passat en tres anys de creixements espectaculars de l’ordre del 7% del PIB a un creixement zero. Tot i que la situació a Israel no és comparable a la de Palestina, són angoixes diferents i urgències també diferents, no s’escapa a ningú que Israel se sosté ara d’una manera artificial apuntalat per les connexions i la solidaritat internacional, això sí, des d’una posició de sortida molt sòlida en el terreny de la recerca, de les noves tecnologies, de l’agricultura especialitzada, de les infraestructures i d’una indústria moderna i competitiva. Però el col·lapse del turisme, que és total i catastròfic, la por, i l’aïllament respecte a la mà d’obra dels territoris de Gaza i Cisjordània produeix efectes de desgast en uns i altres. Pel costat palestí tot és pitjor, molt més dramàtic, i tot més precari i més pendent encara de l’ajuda internacional en aquest cas plantejada en termes d’ajuda humanitària.

Avui la premsa parla d’un inici desgast d’Ariel Sharon. Les enquestes comencen a expressar una reducció de la seva popularitat. Però en la seva particular manera d’entendre la lluita contra el terrorisme, l’extermini ha conservat un alt grau d’acceptació durant mesos molt llargs.

En una situació de guerra larvada, els recolzaments a una política contundent i radical són sempre molt variats. Però ara comencen a alçar-se veus contra una escalada que porta a la destrucció mútua. Veus que alerten del risc, per primera vegada en tota la seva curta història, de desaparició del mateix Estat d’Israel. Apunteu que cec en la seva pròpia potència, que és indiscutible, aniria covant contradiccions internes i externes prou greus per  generar una fractura insalvable. Un poble que ha resistit mil·lennis en l’adversitat, i que continuaria resistint, trobaria ara factors de crisi interna. Una societat aglutinada fins ara per un objectiu comú, la consolidació de l’Estat d’Israel, es trobaria dividida per una qüestió de mètode i estratègia.

Sóc, i ho he declarat públicament, un admirador de l’Estat d’Israel i les seves realitzacions. Sóc un radical partidari de la creació de dos Estats: Israel i Palestina amb fronteres estables. Voldria veure estendre’s per tot l’Orient Pròxim la prosperitat que vaig conèixer fa quinze anys a Israel. Vull que el poble palestí trobi el camí de la pau, la solidaritat i el respecte que mereix. M’agradaria veure sòlides estructures democràtiques a tota la zona, en països àrabs o no, veure prevaldre el respecte radical o les llibertats col·lectives i individuals, assistir als respecte sistemàtic als drets humans i ales resolucions de les Nacions Unides.

Avui no em convencen les raons i dels uns ni dels altres. Assisteixo perplex als debats que es produeixen a la premsa internacional amb actituds maniquees i fal·làcies argumentals sobre el sentit de la violència dels uns o dels altres. Justificacions d’encàrrec o convenciments doctrinaris. Estic força convençut que ni Sharon i Arafat ho podran resoldre. Potser la solució estigui en la negació de tots dos, i no en la desqualificació unilateral d’un.

De moment, però, trist i abatut a cada mort nova que llegeixo o escolto al Pròxim Orient el moviment de Shlomo Ben Ami em sembla simplement saludable. Potser l’instint d’historiador, el coneixement dels fils interiors del conflicte i la memòria de Rabin l’han portat al convenciment que pel camí actual no s’albira la pau.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

11 Setembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a SHLOMO BEN AMI