Joaquim Nadal i Farreras

CATALUNYA ES CREMA

El Punt Avui

L’incendi d’Horta de Sant Joan ara fa dos anys i el de l’Alt Empordà aquest estiu ha assenyalat amb ferides profundes el sud i el nord de Catalunya. La recurrència dels incendis i sobretot la d’algun gran incendi ha aixecat totes les alertes. S’han alçat, com sempre, veus a favor d’una gestió integral, veus a favor d’una política més activa i compromesa de plantes de biomassa, a favor d’apagar a l’hivern els incendis, veus a favor de deixar fer la natura i no repoblar, veus a favor d’una silvicultura activa.

Però potser amb més força que en ocasions anteriors, aquest estiu les veus d’alarma s’han fet sentir amb altaveus més potents. Una alarma generalitzada que no avalua només els danys soferts pels incendis que ja s’han produït, sinó que posa l’èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies justament vaig mantenir una conversa breu però il·lustrativa amb un gran propietari forestal de la Selva, que a les seves finques ha desenvolupat una activitat exemplar i que en bona mesura les ha reconvertit a la rendibilitat de la jardineria forestal basada més en l’exportació que el mercat local. Aquest empresari afirmava amb rotunditat que tard o d’hora cremarà tot Catalunya. De la forma que ho explicava no em semblava un auguri catastrofista, sinó l’anunci de la irreparable realitat futura. Si el paisatge forestal clenxinat per l’autopista entre la Jonquera i Figueres de nord a sud, i entre Cantallops i Capmany d’una banda, i Biure, Darnius, Boadella Pont de Molins, Llers i Albanyà de l’altra, ha sigut devastat en un espectacle dantesc, per què no ha de passar Bassegoda endins, Albera a l’est, en plenes Gavarres o en els diferents incendis que en els anys immediatament anteriors han afectat Sant Llorenç, o Montserrat, o el Bages i el Berguedà o els Ports, o parts del Pirineu?

La força del vent, la velocitat de les flames, l’alta combustibilitat del bosc i el sotabosc, les altes temperatures, la baixíssima humitat, tot van ser ingredients que es combinaven d’una forma letal i que empetitien l’esforç dantesc i generós de bombers i voluntaris i de mitjans de terra o aeris quan la tramuntana ho va permetre. Encerclar i controlar perimetralment un foc que avança linealment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tornem a l’empresari forestal. Els aqüífers estan exhaurits perquè hi ha massa arbres al bosc. S’han de tallar i aclarir. No es pot deixar fer a la natura tota sola. S’ha de saber el que es planta i perquè es planta. S’ha de saber que més aviat anem sobrats de boscos. S’ha d’afirmar que cada camp que s’abandona és un mal bosc que neix amb riscos addicionals. S’ha de crear un marc adient per convertir en energia el sotabosc, la biomassa ha de deixar de ser una excusa per passar a ser una oportunitat i els ecologistes que volen més bosc i no volen plantes de biomassa haurien de revisar els seus paradigmes. Perquè el que és evident és que no es pot ser doctrinari de les energies renovables i alhora fonamentalista dels impediments a algunes vies de les renovables.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s’ha de revisar en profunditat perquè la imposició de determinades espècies, els impediments de d’altres i les dificultats per netejar els rius creen dinàmiques d’obstrucció creixent i de riscos molt elevats de taps vegetals de conseqüències imprevisibles a les avingudes. Determinats arbres a les lleres, que no es poden tallar, que moren de vells o sucumbeixen a la voracitat de tota mena d’enfiladisses parasitàries, no són simple biomassa per nodrir el terreny sinó que esdevenen barreres on s’acumulen fulles i brancam fins a formar un efecte de tapadora i ajuden a l’embassament de les aigües que desborden.

El foc i l’aigua esdevenen així, potser indestriablement, una doble causa de sinistralitat i emergència que ens obliga a revisar els nostres paradigmes culturals sobre el nostre paisatge i sobre els valors de la massa forestal que hi tenim.

Anem sobrats de boscos i d’arbres, anem mancats d’aigua, de silvicultura organitzada, d’explotacions integrals, de polítiques públiques basades en el coneixement i l’experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evident que en l’afirmació que Catalunya es crema hi ha una alerta exagerada. Però només si ens fem el càrrec dels riscos que anem acumulant i de la passivitat excessiva que mantenim davant d’aquests riscos tindrem el compromís ferm d’alterar aquesta actitud d’exasperant espera, tot confiant que el temps i la climatologia ens resoldran tot allò que no haurem estat capaços d’abordar amb les nostres polítiques.

Quantes vegades no hem sentit com un mal averany quan algú ha plantejat què passaria si un dia es calés foc a les Gavarres i l’orientació del vent el fes del tot incontrolable entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tancar el massís, impedir el foc, vigilar activament és el mínim imprescindible. Però els pagesos, els homes del bosc i els bombers saben que amb això sol, no n’hi ha prou.

Potser ha arribat l’hora d’associar les polítiques de prevenció i extinció d’incendis forestals a les mateixes polítiques forestals i, d’aquesta manera, integrar pressupostos i articular respostes integrals que assegurin que sense massa més recursos i només amb la racionalització dels pressupostos vigents ha de ser possible optimitzar la resposta i evitar que Catalunya es cremi.

A sangs calentes sorgeixen tota mena d’iniciatives, algunes plausibles i d’altres simples ocurrències. A l’hora de la veritat només la planificació d’una acció reiterada, la dotació adequada de mitjans, la integració de les ADF a les tasques forestals preventives, la implicació dels municipis i el treball comunitari a aquestes mateixes tasques, la reiteració de tractaments adequats de la massa forestal per reduir-la i racionalitzar-la, i l’abandonament de pràctiques de resistència passiva o de pretesa naturalització, permetran definir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s’intueixen llunyans pel desordre imperant.

Anuncis

22 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a CATALUNYA ES CREMA

GIRONA I LES MERAVELLES DEL MÓN

Diari de Girona

El dia que es va saber que la revista Restaurant havia mantingut el Celler de can Roca en el segon lloc dels millors restaurants del món vaig escriure un missatge a les xarxes socials que venia a dir que a Girona teníem tres meravelles del món: El Celler, segon millor restaurant del món; Temporada Alta, premi Max, i el Tapís de la Creació recentment recuperat per al patrimoni ciutadà després de la seva restauració.

Arran d’aquell missatge algunes persones m’han recordat que potser hi podia afegir més coses a la llista. I tenen raó.

La Catedral, en el seu conjunt, és en la seva superposició i multiplicitat d’espais, d’estils i d’elements singulars (capelles, sepultures, vitralls, objectes, el Beat, el retaule, el baldaquí, Ermessenda…), un pou permanent de sorpreses, un conglomerat nummulític farcit de cultura i d’història eclesiàstica, i és una meravella des de l’escala al trifori, des del claustre a la girola.

La Devesa és en la seva uniformitat vegetal un monument a la geometria de la plantació, un singular aprofitament de les aigües i dels sediments dels rius, una arbreda com n’hi ha poques al món. Potser única al món si fem excepció de la volta contínua de plàtans que ombregen el Canal du Midi i que, actualment amenaçats per un fong, corren el risc de desaparèixer.

L’arquitectura de Rafael Masó, ara que la Fundació ha posat en servei la rehabilitació de la casa Masó del carrer de les Ballesteries, és un patrimoni col·lectiu i ciutadà de primer nivell; finalment valorat, recuperat en la mesura del que ha estat possible, i rehabilitat en tots els edificis que han sobreviscut a les etapes de menyspreu. En el context del noucentisme hi ha una lectura culta de la ciutat que ens és imprescindible per entendre pràcticament tota la primera meitat del segle XX.

La vall de Sant Daniel, boscana i ombrosa,  és en la proximitat als murs de la ciutat, en el diàleg entre la Catedral i el monestir, en la ufana vegetal que la caracteritza, en les fonts delicioses, les flors que encatifen els prats, els rierols que dibuixen un projecte de riu, una singularitat rural a tocar de la vida urbana. Entorn pagès a les portes de les Gavarres, un pulmó al servei de generacions i generacions.

La Força Vella, el Call, el recinte de les muralles romanes i carolíngies, la ciutat dels tres castells, és d’una densitat patrimonial que configura un palimpsest amb totes les de la llei, una lliçó d’història urbana i social. El conjunt de les Àligues i Sant Domènec, just fora del recinte, expressen el lligam entre passat, present i futur.

Temps de Flors, ara que demà comença la seva 57a edició és, en la seva condició efímera, un esclat global, una explosió de vida ciutadana, una meravella en estat de concentració, un destil·lat excels.

Però tornem al meu missatge. No cal comentar el Tapís, que és una peça única només comparable amb el tapís de Bayeux i d’unes fonts iconogràfiques segurament més clàssiques i més riques que aquella tira que explica uns fets de guerra. Temporada Alta és la creació de la voluntat, de la imaginació, de la saviesa, del coneixement aplicat al món del teatre. Salvador Sunyer i Bover anima un projecte col·lectiu, una ambició metropolitana, una emulació calculada i premeditada de les grans cites com Avinyó. Situar Girona, el teatre i Catalunya en el mapa.

I el Celler de can Roca. Una ambaixada de Girona oberta al món. El cim màxim d’un conjunt més ampli. Crec que ha sigut en Joan, però haurien pogut ser a cor en Joan, en Josep i en Jordi, que ha dit que la singularitat del Celler no es pot entendre com un món apart. És el punt culminant d’un conjunt, d’una transformació radical de l’oferta gastronòmica de la ciutat del conjunt de les comarques. El Celler ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran, ha saltat fronteres, alhora que com en una piràmide (una altra de les meravelles del món!), d’altres establiments de gastronomia, de cuina elaborada, de cuina de mercat, de cuina popular, de cuina de menú, omplien tota la piràmide fins a configurar una base sòlida, estable, forta que nodreix el conjunt i justifica el cim. És des de la humilitat expressada pel Celler, des de la solidaritat, des de la complicitat a un projecte col·lectiu, que podem entendre la grandesa de totes les meravelles que he volgut comentar i que conformen els punts culminants, els cims a escala local, d’una jerarquia de valors que no s’entendria si no la abordéssim en la seva integritat.

Encara pot haver-hi algú que ens recordi que hi ha moltes altres Girones, que els habitants de la ciutat omplen barris i barris sovint innocus, que una lectura com la que hem fet té un punt d’elitisme exclusiu i excloent. I tindrien raó si no fos que la selecció que presentem és el destil·lat últim, el més concentrat, d’una collita més àmplia, d’un conjunt fet de contradiccions, de lluites, de superacions, d’entrebancs, de dificultats, d’èxits i de fracassos, i que en el seu conjunt conformen l’herència rebuda. La història de la ciutat no es pot, naturalment, construir només amb els carreus singulars de l’excepcionalitat, sobretot perquè aquesta excepcionalitat no s’explicaria sense el conjunt d’històries normals que les nodreixen.

Per això justament, sense pretensions, amb discreció absoluta, el Celler de can Roca és un compendi del que intento dir. Una casa de menjars en un barri popular de la ciutat, una família treballadora i honesta, enllacen els anys i esdevenen baules d’una història d’èxit fins arribar al millor restaurant del món, assumint aquesta meravella amb la normalitat, amb la naturalitat del que sap d’on ve i que no vol renunciar, com la ciutat, a cap dels episodis de la seva història, i que se la mira com deia fa pocs dies en Joan, amb la tranquil·litat d’una passejada amb bicicleta pel barri vell, rebent afecte i absorbint l’entorn sense mai deixar de tornar a Taialà. La síntesi positiva entre el barri obrer de la ciutat i l’excel·lència de la millor gastronomia mai somniada, però construïda en els arrossos de can Roca i molta feina, imaginació i experimentació, sense oblidar que un restaurant és una casa de menjars.

Si voleu veure l’article cliqueu aquí.

 

11 Mai 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a GIRONA I LES MERAVELLES DEL MÓN

PALMERES ROSTIDES

Diari de Girona

Diumenge passat vaig aprofitar el dia assolellat per contemplar la passivitat hivernal del paisatge. El moment de la màxima nuesa, de l’aparent inactivitat, de les natures mortes. Horts buits, pagesos llaurant, hortolans cavant les regues abans de plantar, sequera màxima. Havent dinat vaig fer una escapada ràpida, encara a ple sol, fins a Solius en una litúrgia permanent de fidelitat a les capacitats relligadores dels monjos. La plaça era totalment deserta. La porta del monestir brillava després d’una oportuna repintada i totes les parets del convent resplendien de blanc de calç repassat fa poc. El lledoner de la plaça era un esquelet depurat de finíssim brancall. És el moment de la neteja, de la darrera poda, d’estassar els marges. He seguit aquest procés de prop, també, a la jardineria urbana. Els jardiners treuen les heures seques, netegen les esparregueres dels parterres i eliminen els brots secs, i només els pensaments de fulla mústia resisteixen les escomeses de les glaçades matinals de les setmanes passades.

Els arbres més sensibles, potser poc arrecerats, mostren les fulles escaldades pel fred. Eucaliptus a Llagostera, secs de dalt a baix sense perfum; tarongers de fulles esblanqueïdes i moixes, palmeres rostides de cap a peus.

M’he entretingut especialment en la geografia de les palmeres. A la rotonda de Cassà, tocant a la Verneda, prop de la Torremansa amb els seus tracks immensos preparats per tornar a regar quan toqui, els margallons s’aclofen mig morts i les palmes caigudes i seques; com les palmeres dels jardins de les cases que perden virior i amollen el llast del brancam abans de caure definitivament mortes.

En el cas de les palmeres haurem de reflexionar sobre la conveniència o no de traspassar el llindar en la jardineria urbana i domèstica de la presència esparsa i singular d’alguns exemplars notables. La generalització abusiva de les palmeres, tan agraïda en un primer moment, i tan utilitzada en molts passeigs urbans davant de mar o no, passa ara una factura doble. D’una banda cauen palmeres com mosques amb l’escomesa pèrfida i perniciosa de l’escarabat morrut, que ha anat corcant per dins els arbres i les fulles fins a xuclar-ne tota la força vegetal i deixar l’arbre sense ànim per sobreviure. Es van abatent els troncs eixuts que queden i comença un  procés invers de retirada gradual de les palmeres.

Hauríem d’afegir, a la força demolidora del morrut, la rostida de les fredorades d’aquesta onada de fred siberià que ens ha fet recuperar abrics i bufandes, guants i passamuntanyes i que per als joves és totalment insòlita i per als més grans és el retorn a experiències viscudes amb anterioritat i amb més regularitat que no pas ara.

Per anar a Solius vam sortir per la plaça dels Països Catalans i seguint la riba esquerra de l’Onyar fins al Parc Científic i Tecnològic. Un grup de gent prenia el sol en el tancat d’un hort preparat per al bon temps. Una senyora asseguda en una cadira de rodes es deixava acaronar pel sol abans de tornar als espais tancats de les cases urbanes. Les ribes de l’Onyar, al pont de la Creueta, encara sense vegetació, deixaven veure la llera del riu, els sediments de sorra i troncs, els arrossegaments de les darreres i ja llunyanes pluges. Passat el pont de la Creueta i abans d’arribar a la rotonda de la carretera dels Àngels vaig poder contemplar un espectacle insòlit. A la masia que se situa a l’esquerra de la carretera dels Àngels, abans de la variant de l’NII, que ara és, des de fa força temps, un restaurant, emergia un bosc de palmeres. Als estreps de les Gavarres, al peu mateix de la massa boscosa més important de les comarques gironines, enmig d’un món d’alzines i suros, de pins, brucs, arboços, d’algun ginebró perdut, d’acàcies, pollancres i plàtans, a les fondalades humides emergia amb força un oasi de palmeres.

Totes tocades, totes rostides, totes inerts, totes escaldades, totes com un monument a la singularitat d’una espècie poc habitual en aquests boscos. Un jardí de palmeres rostides, una bassa per als ànecs i les oques, una rocalla per a l’aparcament dels cotxes, i un oasi mig mort pel fred i qui sap si per l’escarabat. De cop la concentració marronosa de branques seques ha fet més evident el bosc de palmeres que, potser, fins ara en la seva perennitat verda havia passat més desapercebut. Però la fuetada en el paisatge és molt contundent, tant que fins i tot desvetlla un cert dolor físic en la contemplació passiva dels estralls de la climatologia i els insectes.

La percepció d’un paisatge canviant, la visió de les alteracions estacionals, la constatació que estem en un temps mort, la convicció que per dins bull la sang de la saba dels arbres, l’anunci anticipat que després d’aquests moments de les darreres inèrcies hivernals viurem un esclat de vida que any rere any ens dóna una lliçó massa sovint inadvertida de vitalitat.

Viurem així noves primaveres i albirarem la lliçó permanent de la vida que a vegades ens resistim a entendre i a seguir amb admiració i fidelitat.

2 Març 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , | Comentaris tancats a PALMERES ROSTIDES

DIVAGACIONS PIRINENQUES

El Punt Avui

Fa força anys, l’any 1998, vaig rebre un sobre de Narcís Comadira amb la fotocòpia de dos textos. D’una banda de l’edició anglesa del llibre de George Steiner, Errata, an examined life, de l’any 1997 i de l’altra de l’edició francesa de Peter Handke, Mon année dans la baie de personne. Un conte des temps nouveaux, també de 1997 (s’havia publicat en alemany primer a Frankfurt l’any 1994 i es traduiria al castellà l’any 1999).

Comadira em deia en una nota manuscrita “Quim, ja veuràs que són dues pàgines antològiques. Ja podem estar contents”. En el llibre de Steiner hi havia un text memorable sobre la tomba d’Ermessenda i la bellesa del seu rostre d’alabastre. Delicadament la pluja, els carrerons i la vida de la ciutat es combinaven en una lectura culta dels seus indrets i monuments amb un destil·lat de literatura sublim. El text de Peter Handke portava la seva protagonista a la Devesa i al bosc de plàtans i al joc de l’escorça tacada dels arbres i la seva altiva i corpulent dimensió. Després, més endavant, vaig coincidir a Barcelona i a Girona amb Steiner i vam poder compartir i comentar alguna de les referències dels seus llibres.

He seguit també Peter Handke portat per l’estímul d’aquell text, la curiositat literària i la singularitat de la seva predilecció per Espanya i encara més per la seva afecció especialíssima per Sòria, el Numància i l’estadi de los Pajaritos.

Justament fa molt pocs dies vaig topar en una llibreria amb un nou llibre de Handke, Ayer, de camino. Anotaciones, noviembre de 1987 a julio de 1990, editat en alemany el 2005 i traduït, ara mateix, el 2011, per Alianza Editorial. És un conjunt de notes breus, en un llibre extensíssim, que recorre amb l’autor els escenaris del seu deambular, una mica nòmada, en una etapa de la seva vida marcada per l’aïllament, la reflexió, el caminar, la pasejada inconcreta, la divagació subtil, sobre els paisatges i els indrets de les seves caminades. Vagament dietarístic, Handke reprèn les anotacions dels seus viatges uns quinze anys més tard i els dóna forma de llibre. No hi ha un fil conductor, no hi ha trama, el fil és l’autor i el seu descabdellament personal en aquest deambular erràtic. Només de donar-hi un cop d’ull ràpid ja em vaig adonar que hi trobaria indrets que em són especialment estimats i que han captat també la meva atenció i interès. La duresa d’alguns girs de la traducció, on em fa la impressió que grinyola una mica la sintaxi, no acaba d’acompanyar un llibre singular. Però deixant de banda molts indrets vaig resseguir de seguida, amb minuciositat, el recorregut que porta l’autor de Narbona a Perpinyà i d’aquí a Serrabona i Elna, primer; després a Prada, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Vilafranca de Conflent, Mont-Lluís, tota l’Alta Cerdanya   (Sallagosa, Vallcebollera, Err, Llo, Palau, Estavar, Ur, Dorres, Font-Romeu, La Guingueta, La Tor de Carol), Llívia també, i a la Cerdanya principalment Puigcerdà, per fer una incursió a la Seu d’Urgell i Andorra, tornar a la Cerdanya, a Guils i Alp, Urtx i Urús i agafar el tren a Puigcerdà per baixar finalment a Ripoll i Vic abans d’arribar a Barcelona.

És una passejada molt solitària, d’ell amb ell, d’ell amb els arbres i els rius, dels plans, dels camps, dels cavalls cerdans de cama gruixuda i ampla, de la geometria dels prats, de les pissarres de les teulades, de les esglésies, les inscripcions dels cementiris. Transita poca gent, també solitària, llevat d’algun moment al casino de Puigcerdà, un enterrament o el moment gloriós de la troballa reivindicativa del cinema d’Osseja, i la descripció de les seves característiques de cine de poble en risc de desaparèixer. El paisatge hi és amb certa profusió, la vida urbana amb prou feines, la gastronomia no existeix i els establiments d’hostaleria són més rellevants per la vista dels seus finestrals o la decadència de les seves instal·lacions i la visió més aviat malenconiosa dels aparells de música. La neu irromp amb volves gruixudes i configura un arc de sant Martí de neu en comptes de gotes d’aigua. Peter Handke s’interroga a si mateix o expressa les seves percepcions singulars destil·lades en sentències sovint lacòniques, com aquesta, “De camino: los momentos en que uno está bajo techo decepcionan cada vez más; la intemperie, en cambio, se vuelve cada vez más casera (18 febr., la Tour de Carol)”. Els ocells esparsos i l’aire intangible dels diumenges d’una solitud silenciosa, afegida,  que pesa. Malgrat la sobrietat del text m’adono que són els meus escenaris.

Cada matí, ara en ple anticicló, miro a les muntanyes llunyanes per darrere dels contraforts més verds de Rocacorba o la Mare de Déu del Mont. Lluny, els Pirineus, més despullats, resplendeixen al sol la intensitat groga dels prats tardorals. Els cims llunyans semblen polits i endreçats al costat dels boscos immediats per la manca de vegetació i l’estricta topografia que mostren. Llenço una mirada nostàlgica cap a aquestes terres del Nord i m’adono que fa moltes setmanes que no pujo a la Cerdanya, que no busco el refugi del finestral al peu del Puigmal, que no practico el reiterat costum dels meus esmorzars a Llívia i els meus diaris a Sallagosa per veure si trobo, també, algun llibre francès que em pugui interessar. Fa tant que no hi pujo que no he pogut repassar amb tranquil·litat els poemes de Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol, Sallagosa, 4-XI-1920 – Perpinyà,11-IX-2011), Poesia completa, 1988; Paraula fonda, 1998; o Suite Cerdana, 2003, i les seves Contalles de Cerdanya, 1959, que he rellegit tantes vegades. Handke no degué conèixer Jordi-Pere Cerdà i no l’esmenta. Jo, ara, l’hauria rellegit en un homenatge modest i anònim en el moment del seu traspàs, com un reconeixement de l’home que va saber copsar la intensitat del paisatge d’aquesta terra i el dramatisme de les vides dels que comprometeren les seves en defensa de les llibertats i contra el feixisme, o en la lluita per la supervivència arrapats a la terra i a la seva difícil fertilitat per fruitar cada any i nodrir els fills d’un poble que contempla la plana aixecada de la Cerdanya com un refugi de tradició mil·lenària.

Em conformo, des de la civilització urbana, amb esguardar cada matí les muntanyes del nord i compto que hi tornaré per deixar al costat dels llibres de Jordi-Pere Cerdà, que no baixo mai a la plana, aquestes pàgines de Peter Handke, perdut en la solitud que acompanya i asserena.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/461421.html

8 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a DIVAGACIONS PIRINENQUES

ELS CAMINS DE RONDA

Diari de Girona

Fa unes setmanes vaig ser a Aigua Xelida. Sopàvem a casa d’uns amics a tocar de l’antiga barraca de l’Hermós, ara convertida en casa. El dia abans havia plogut i l’aigua encara s’escorria per la muntanya fins a la vora del mar. Queia la tarda i la costa adquiria la llum minvant que perfila i retalla la costa i els esculls enmig del mar. Els pins recargolats, torturats i modelats pel vent, esmaltaven el camí de ronda. Aquí vaig poder veure l’esllavissada de la qual s’havien fet ressò els mitjans aquell mateix dia. Terra moguda i amarada ocupava l’espai de l’escala i del camí. Una petita platja de còdols quedava inaccessible des del camí de ronda.

El camí de ronda, la càrrega emocional i literària d’aquell racó entre Tamariu i Aiguablava, els penya-segats de roca vermellosa, els pins esforçant-se per créixer enmig de la penya, la bellesa del captard em van portar al centenari de la Costa Brava. Un pensament fugisser, esclar. Però suficient per dedicar un instant a pensar en l’ocasió parcialment perduda. Una celebració que es va viure amb intensitat, però que potser sense un objectiu ben marcat haurà deixat poc pòsit i haurà sigut més volàtil que tangible. Les commemoracions, els aniversaris, les celebracions haurien de servir per deixar sembrada la llavor del futur, per insinuar la continuïtat d’una herència, per deixar una petjada identificable, per posar fites entre el passat, el present i el futur.

En el sopar era evident la preocupació per la crisi mundial. Crisi de valors, crisi social, però finalment també i sobretot, crisi de recursos farcida de dificultats per a les persones, les famílies, els països. Crisi de tot un sistema. Ningú, encara, no ha sabut apuntar a les solucions i menys a les solucions justes i equitatives davant el gran daltabaix que pot deixar petit el gran crack de 1929. La connotació global de la crisi ha empetitit la política i l’ha deixat en un paper sovint residual, malgrat que encara es visualitza com a part del problema i com a possible eina de les solucions que ningú no sap arbitrar. La política i els polítics atenallats pel desprestigi i menystinguts com a presumptes culpables d’un desgavell que, amb tota seguretat, obligaria a mirar en d’altres direccions.

Sembla clar, però, que des dels poders públics el màxim sentit comú ha de ser la combinació de l’exemplaritat, l’austeritat, l’estalvi i la proximitat. És una combinació difícil i possible que passa per canviar les prioritats, per abandonar les ambicions grandiloqüents, per renunciar a les inversions de prestigi i potser improductives, per aparcar les grans infraestructures que no es poden finançar, i orientar l’activitat cap a la dimensió local i abastable. Primer rehabilitar abans que construir, primer conservar abans que substituir, primer recuperar des de la proximitat abans que anar a buscar les coses lluny.

Aquí juga un paper el capital inexplorat, o insuficientment, dels camins de ronda. Tenim a disposició uns atributs naturals que cal preservar i mostrar. Que cal ordenar per a fer-los practicables i per a permetre de gaudir-ne. Els tenim com una dada més del paisatge amb un inventari complet i un programa incomplet i parcial per a la seva recuperació. En els nous plans municipals dels municipis de costa hi hauria de figurar la reclamació i l’exigència que les administracions competents en matèria de costes asseguressin els recursos i els projectes per a tirar endavant plans d’ocupació específics destinats a la plena recuperació, exploració i explotació dels camins de ronda. Es tractaria de completar una feina que està a mig fer, però que encara dóna a entendre un excés d’inèrcia, o potser una manca d’ambició, per tal de convertir els camins de ronda en un actiu essencial de la nostra oferta turística. Ara que està de moda el senderisme, ara que ha esdevingut imprescindible l’exercici físic, ara que els valors del paisatge tornen a un primer pla, ara ha arribat l’hora d’una recuperació física integral i cultural d’aquests recorreguts, que ressegueixen la sinuositat abrupta i suau del nostre litoral i marquen tota la costa amb una línia de demarcació amb el predomini de la titularitat i l’interès públic. La costa, des de mar i des de terra, és de tots. Preservar-la és un imperatiu moral i fer-la practicable una exigència d’aquest imperatiu.

Projectes elementals, de poc cost, marcant el territori, assenyalant el recorregut, recordant la toponímia, fent evidents els ressons naturals i culturals (literaris) de cada racó. Deixant que voli la imaginació dels visitants en les matinades fresques d’estiu, en els capvespres brillants, en la calma i el temporal, en els recorreguts pausats per atorgar a cada instant i a cada punt el valor real que tenen.

Un bon programa de camins de ronda, amb afany de totalitat integral, d’acabar-los del tot, és un bon programa pels temps de penúria. Segurament és un programa amb un alt valor afegit en què la proporcionalitat entre la despesa i el guany és el que es fa més evident.

PUBLICAT A:  http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/26/camins-ronda/510735.html

26 Agost 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ELS CAMINS DE RONDA