Joaquim Nadal i Farreras

ELS FILS DEL PATRIOTISME

Avui / El Punt

Aquesta concepte no està gaire de moda. O si voleu podem dir que ha experimentat un desgast a la base mateixa de la desafecció de molts ciutadans per les institucions del país. Però, en canvi, em sembla que és una qüestió transcendent. Tot el que està relacionat amb la identitat, l’orgull i l’autoestima de país, tot allò que defineix una manera de ser i que configura la nostra identitat com a poble té les seves arrels i la seva importància. La té i, a vegades, sembla que no la tingui. Tant és així que avui és molt evident que el fil del patriotisme és un fil primíssim, fràgil, que es pot trencar molt fàcilment. Fins i tot podem dir que la memòria és efímera i que la memòria històrica encara més. Apliquem una exclusió selectiva i moltes coses de la nostra peripècia col·lectiva, del bagatge que compartim, que ens han fet com som, han perdut pes i actualitat i han deixat de suscitar l’interès de molts conciutadans i, especialment, han deixat de desvetllar cap emoció entre els joves. Emocions fortes sí, grans paraules també. Però una idea articulada i sòlida que defineixi com som, com volem ser, i en quins fonaments assentem l’edifici del futur no es veu clara en el conjunt de la nostra societat.

Molt sovint estem lluny del que passa a la societat nordamericana. La meva filla Mar fa dos anys que viu a Dallas. Cada matí a l’escola on treballa, els prop de mil alumnes que hi estudien, amb la mà al cor, fan un reconeixement de lleialtat a la bandera dels Estats Units i a la bandera de l’estat de Texas. La fusió amb els símbols és alta i és el reconeixement explícit dels valors d’una societat feta a si mateixa i construïda des de la llibertat i l’emancipació. Els fills de mexicans que hi ha, espaldas mojadas, ja nascuts als Estats Units viuen la vibració singular dels drets que no tenen els seus pares i que algun dia potser els portaran a fer-los reconèixer. A vegades, ens sembla una actitud reverencial impostada, afectada. Penso, però, sovint, que nosaltres hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la constatació que els sentiments identitaris col·lectius són flexibles i es defineixen i construeixen amb adhesions successives i espontànies que, compartides per milions de ciutadans, esdevenen un referent. He estat pensant aquestes coses arran de les declaracions del president del Barça i del conseller d’Agricultura. El primer reclamant que el club no és, de cap de les maneres, la Secretaria General de l’Esport i el segon reclamant un major consum de productes propis.

De fet, unes declaracions i altres podrien ser considerades com l’antítesi del que pretenen afirmar. En el cas del Barça, el president intenta preservar la independència del club  i determinar un principi de no interferència en relació amb les seccions i amb l’administració dels recursos del club. És possible que tingui una part de raó. Però és innegable que el club ha esdevingut un ambaixador de Catalunya al món; és innegable que la vibració i les emocions que els èxits esportius desvetllen va més enllà de l’estricte nivell esportiu. I que tractant-se d’emocions col·lectives en realitat estem parlant d’un sentiment de pertinença,de país, una expressió d’un cert patriotisme que es desferma a través d’aquest sentiment. Aquesta realitat s’ha anat construint a cop de processos col·lectius espontanis i de sentiments compartits. Això el president del Barça no ho pot controlar ni dirigir, ho ha d’aprofitar de la millor manera possible. En sentit contrari, les declaracions del conseller d’Agricultura han desfermat una certa tempesta en relació amb el consum de productes propis. Fins al punt que algú ha pogut interpretar que ens estava suggerint una mena de boicot a la inversa, des de Catalunya, als productes d’altres regions espanyoles. Una mena de segona guerra del cava.

Estic segur que no es tracta d’això. Però també és possible que no s’hagi explicat prou bé. És el que em va passar fa molts anys quan a Girona, en el moment d’organitzar un dinar oficial amb convidats de molt nivell, vam decidir que se serviria vi blanc del Penedès i vi negre de Rioja. Al cap de pocs dies vaig rebre una carta oficial de protesta del president de l’Institut Català de la Vinya i el Vi pel fet d’haver servit vins de fora de Catalunya.

He de dir que ara, passats més de vint anys, d’aquest episodi i després de les declaracions del conseller d’Agricultura entenc més a un i altre. No es tracta d’excloure, no es tracta d’aplicar un patriotisme gastronòmic i vinícola a a ultrança. Es tractaria, més aviat, de fer les coses comprensibles, de donar valor al que tenim a prop abans de donar sempre més valor al que ve de fora. Es tractaria de superar determinats esnobismes, de situar les coses en el terreny de la més estricta normalitat. Per fer això no calen discursos. Només cal entendre les coses des del valor que neix de la terra mateixa i dels que s’han construït sobre aquesta terra. Es tracta de fer d’aquestes coses una lliçó pràctica del que, en aquest terreny, ens han ensenyat amb perfeccionisme subtil els francesos. Aquests apliquen al paisatge i a la gastronomia (les paysages de Cézanne, Vous longez la via Domitia, Vignobles du Roussillon) un sentit de proximitat i naturalitat estricte.

Això vol dir, naturalment, que en un restaurant d’Avinyó a la carta de vins hi haurà primer els de Bouches du Rhône i en un restaurant de Narbona o de Beziers hi haurà els de les Corbières abans que, en una i altra hi hagi, com ha de ser, els famosos Bordeus i Borgonyes. De la mateixa manera, en les nostres cartes és inapel·lable que avui, i amb els vins que es fan, hi ha d’haver primer els Penedès, els Priorat, els Montsant, els Empordà, els Bages o els Terra Alta, abans que els Rioja o Ribera, igual com arreu de l’Estat espanyol primer hi ha d’haver els caves i després els xampanys.

Si acabéssim entenent que en el fil prim de la memòria i del patriotisme la sensibilitat, la intel·ligència, la subtilesa delicada tenen més ferment patriòtic que alguns exabruptes sobtats, que fronteres impròpies, que desqualificacions innecessàries, que barreres excloents, potser com en el cas del Barça faríem més fàcil la construcció de la consciència col·lectiva, dels sentiments compartits com a poble i, fins i tot, dels camins per ser més feliços i avançar cap a nivells més sòlids i més clars d’autogovern.

 

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/427690.html

Anuncis

24 Juny 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a ELS FILS DEL PATRIOTISME

ARRELS CRISTIANES

Avui / El Punt

Fa unes setmanes a l’acte que el Parlament de Catalunya va dedicar a fer memòria de les víctimes de l’Holocaust, la vicepresidenta Joana Ortega va reivindicar les “arrels cristianes i jueves de Catalunya”. No és un tema nou i recordo perfectament com amb certa freqüència apareix aquesta qüestió, bé sigui entre els que voldrien que fins i tot en els textos polítics fonamentals es fes esment d’aquests orígens bé entre els que amb total reiteració voldrien apel·lar a la laïcitat i a l’aconfessionalitat de les estructures polítiques.

Cada vegada que sorgeix aquest tema, que m’interessa de manera singular, esbosso un somriure potser carregat d’algunes dosis d’ironia. Em ve al cap com el bon amic, i enyorat, Joan Puigbert, creient, sempre que jo em reclamava del meu agnosticisme m’insistia que el que em passava era que tenia el meu cristianisme mal resolt.

És veritat que encara ara puc dir el parenostre en llatí i que podria seguir en aquesta llengua les parts principals de la missa, incloses les fórmules de la consagració del pa i el vi. Res de la litúrgia no m’és estrany i ho vaig aprendre en plena adolescència en les diverses celebracions que fèiem a l’escoltisme: promeses a les golfes de la Catedral de Girona o al claustre, celebracions de Sant Jordi, misses a Sant Nicolau, a Sant Daniel o en els prats dels campaments al Pirineu. Bevíem de les fonts montserratines tant per la litúrgia com per la doctrina, i resseguíem amb interès els moviments més avançats i progressistes i, fins i tot, fèiem escapades adolescents a Cuixà.

Tot aquest bagatge i els amics del seminari, companys de curs alguns, professors d’altres ,m’ha donat sempre una familiaritat considerable amb l’Església catalana i el seu paper al nostre país. Com passa amb tanta i tanta gent, agnòstica o no, que ha begut de deus ideològiques i formatives molt diverses.

És potser per això que em fan somriure determinades actituds que, per radicalitat doctrinària, voldrien negar determinades obvietats i fets concrets que hauríem de situar com a dades de la història, poc discutibles. Si bé és veritat, també, que per molt que determinats textos de la societat civil apel·lessin a aquestes arrels cristianes res no alteraria la necessària independència entre les institucions de l’Església i les institucions nacionals, justament per donar a totes la llibertat de pensament i de moviment que s’ha de suposar.

De fet podríem dir que Catalunya neix de matriu romana i cristiana. Però justament perquè Roma és primer pagana i després cristiana ha de quedar clar que la derivació del llatí cap al català i la cristianització del país tenen a veure amb la mateixa transformació i descomposició de les estructures imperials. L’Església és, en aquest context, primer resistent, gairebé clandestina, i després poder emergent. Catalunya es forja com a país de comtes i de bisbes. Però els comtes i els bisbes són el poder. Poder senyorial, eminent, visible, tangible. I el país es fa sota aquestes estructures de poder i també amb l’evolució dels burgs i de les ciutats i el naixement de noves estructures polítiques que, justament, volen esdevenir una falca entre els dos poders feudals. No és gens estrany, doncs ,que de la mateixa manera que el cristianisme impregna de forma intensa la vida de la societat i la condiciona, sectors de la societat es resisteixen i s’allunyen de les formes del poder i dels mecanismes de percepció i de rendes que alimenten el creixement de les grans esglésies episcopals.

La dualitat entre el reconeixement de les arrels cristianes i les línies de pensament més laic i racionalista que se’n voldrien apartar i separar netament és constant, i s’expressa també en les actituds socials i polítiques que podrien emparar els processos desamortitzadors al segle XIX i les actituds anticlericals i la tradició de rebel·lia contra els símbols de l’Església i del poder, que tindrien una culminació dramàtica en els fets de la Guerra Civil. Aquesta dualitat és la que inspira sovint el pensament reformista i gairebé missioner d’algunes personalitats de l’Església catalana que acabaran entenent, per exemple, la gran transformació social profunda que comporta al nostre país la Revolució industrial al segle XIX. L’antagonisme ideològic s’expressa sovint des de la contraposició dels fonamentalismes extrems mentre que els sectors reformistes i progressistes acabarien entenent que sempre hi ha una síntesi possible.

L’aparent petrificació extrema del poder de l’Església, que faria impossible durant un temps la reconciliació, es fa visible en el nacionalcatolicisme.

Però també aquí es van obrir escletxes d’esperança per retornar a la realitat més concreta de l’Església sofrent i resistent per damunt de l’Església eminent, una dialèctica constant, com recordem des dels temps fundacionals. L’Església del poble i dels pobres per damunt de la dels poderosos.

L’esperit que animava el concili Vaticà II (1962-1965) va donar impuls a un compromís explícit amb la llengua, com proposaria Modest Prats en el seu text de 1965 al segon Congrés Litúrgic de Catalunya, i a l’empara dels nous compromisos d’una Església aparentment rica però cada cop més pobra, donaria peu al document de 1985 sobre les “Arrels cristianes de Catalunya” i més endavant, 1995, als treballs del Concili Provincial Tarraconense (Tarragona,21-1-1995/4 de juny de 1995).

M’ha portat fins aquí el llibre que mossèn Joan Busquets i Dalmau ha dedicat a Mossèn Damià Estela, mestre i testimoni (Besalú, 2011), el capellà que va inspirar i impulsar la catalanitat, el compromís, la pastoral i l’arrelament al Seminari de Girona. Sobretot perquè amb el seu testimoni i la rotunditat d’algun dels seus textos podem copsar la gran capacitat de reconciliació i de síntesi que la llibertat i els esperits oberts poden aportar sempre.

Vull dir que amb apel·lacions oficials o no, recollides en textos o no, les arrels d’un país amb totes les seves contradiccions, que també n’hi ha, no necessiten caminadors perquè saben trobar i s’expressen per tots els corriols de la vida i per totes les escletxes del pensament.

4 Març 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a ARRELS CRISTIANES

PAÍS

Col·laboració en llibre Nou breviari de ciutadania. Edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució. Girona, CCG, 2009

Penso sovint en el país, en la terra i en les persones; penso la història i m’emociono de pensar com s’ha anat configurant una llengua, una cultura, un paisatge, que ha acabat conformant una identitat. La frisança emocional esdevé una tendresa especial si penso en el país petit, el més proper, el que tenim a mà, el que ens identifica quotidianament. Definir el país i fer-lo estimar és una tasca difícil. Però esdevé facilíssima si prenem, com a referència, aquella cançó de Lluís Llach on descriu els contorns magnífics d’un país petit, molt petit, que permet mantenir un diàleg entre els campanars veïns.

Potser per aquest camí podem trobar un mètode eficaç, d’alt contingut cívic, que ens aproximi a la realitat que hem de fer estimar als joves i als infants en el seu aprenentatge. Es tracta d’explicar coses elementals i bàsiques, de posar en valor en nostre entorn més immediat i tots els elements que el conformen i el defineixen. El meu país no és ni millor ni pitjor que molts altres, però és el meu, és el nostre, i ens l’estimem amb les seves belleses i els seus defectes, i ens hi sentim identificats amb lligams profunds, amb arrels molt fondes, que marquen l’enyorament en la distància com un tret definitori del nostre caràcter. D’aquí que tots els que es van veure obligats a marxar pels camins de l’exili i no vam poder tornar, visquessin unes vides tristes i marcades per l’enyorament. Només així podem arribar a copsar el dramatisme de moltes famílies, de moltes persones, que van veure escapçada la seva pròpia vida, viscuda amb desarrelament trasplantat.

Em sembla que país i paisatge han crescut juts com a concepte i ens acosten a una visió de Catalunya que desplega davant dels nostres ulls l’herència rebuda de moltes generacions, que han viscut i han fet el nostre territori de molt abans que se’n digués Catalunya i s’hi parlés el català.

1 gener 2009 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , | Comentaris tancats a PAÍS

EL MEU PAÍS

Diari de Girona

Penso sovint en el país.  Hi penso de moltes maneres. Penso en la terra i penso en les persones; penso la història i penso la terra i les persones d’abans i d’ara, i m’emociono de pensar com s’ha anat configurant una llengua, una cultura, un paisatge, que ha acabat conformant una identitat. La frisança emocional esdevé, però, una tendresa especial si penso en el país petit, el de més a prop, el que tenim més a mà, el que ens identifica quotidianament. Definir el país i fer-lo estimar és una tasca difícil. Però esdevé facilíssima si prenem, com a referència, aquella cançó de Lluís Llach que descriu els contorns magnífics d’un país petit, molt petit, que permet mantenir un diàleg entre els campanars veïns.

“El meu país és tan petit

que des de dalt d’un campanar

sempre es pot veure el campanar veí.

Diuen que els pobles tenen por,

tenen por de sentir-se sols,

tenen por de ser massa grans,

tant se val! És així com m’agrada a mi

I no en sabria dir res més.

canto i sempre em sabré

malalt d’amor pel meu país”.

Potser per aquest camí podem trobar un mètode eficaç, d’alt contingut cívic, que ens aproximi a la realitat que hem de fer estimar als joves i als infants en el seu aprenentatge. Es tracta d’explicar les coses més elementals i bàsiques, es tracta de posar en valor el nostre entorn més immediat i tots els elements que el conformen i el defineixen. El meu país no és ni millor ni pitjor que molts altres, però és el meu, és el nostre, i ens l’estimem amb les seves belleses i els seus defectes, i ens hi sentim identificats amb lligams profunds, amb arrels molt fondes, que marquen l’enyorament en la distància com un tret definitori del nostre caràcter. Volem tornar.

D’aquí que tots aquells que es van veure obligats a marxar-ne pels camins de l’exili i no van poder tornar mai, visquessin unes vides tristes i plenes de malenconia marcada per l’enyorament en la distància. Només així podem arribar a copsar el dramatisme de moltes famílies, de moltes persones, que van veure escapçada la seva pròpia vida, viscuda amb desarrelament trasplantat.

Però també és veritat que en l’ús de la paraula país es poden despertar tota mena de dubtes i freqüents incomprensions, nascudes d’un contingut diferent segons les cultures i civilitzacions que l’empren.

Per això, em sembla pertinent, ara aquí, reportar la meva trobada molt a principis dels anys vuitanta amb la cònsol dels Estats Units de Nordamèrica a Barcelona que, en aquell moment,era la senyora Ruth Davis. Ens vam trobar en la inauguració d’una exposició del malaguanyat Josep Maria Vayreda Canadell. I només de trobar-me, la senyora Davis m’interrogà així: ”Què és per a vostè un país?” ”Per què m’ho pregunta?” vaig respondre sorprès. Em va dir que l’havia sobtat una campanya publicitària que la Generalitat havia endegat i que havia promogut, amb gran profusió de cartelleres per tot el territori, amb el lema “Catalunya, un país d’Europa”. Vaig intuir que al darrere de la pregunta hi havia una qüestió d’una certa transcendència i vaig fer un ràpid intent de respondre amb un reguitzell de preguntes. ”Només la puc contestar amb un seguit de preguntes: Vostè de quin país és?” “Dels Estats Units de Nordamèrica”, em respongué sense cap dubte. ”I de quina nació?” vaig continuar; “Amèrica, de la nació americana”, respongué. ”I de quin Estat?”, vaig concloure;  “De Georgia”, digué Ruth Davis.

“Doncs perquè m’entengui i pugui entendre l’anunci que la preocupa, cal que sàpiga que el nostre Estat és Espanya, la nostra nació és Catalunya i el nostre país pot ser una petita part de Catalunya, la contrada, la comarca que ens identifica en l’àmbit del país petit”.

Ressonen de nou les estrofes de la cançó d’en Llach que descriu tan bé com és el nostre país petit.

Em sembla que país i paisatge han crescut junts com a concepte i ens acosten a una visió de Catalunya que desplega davant dels nostres ulls l’herència rebuda de generacions i generacions, que han viscut i han fet el nostre territori de molt abans que se’n digués Catalunya i s’hi parlés el català.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008121900_4_304821__Opinio-PAIS

19 Desembre 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a EL MEU PAÍS