LA TEMPERATURA NACIONAL

El Punt Avui

Com més s’acosta la Diada més creix l’efervescència reivindicativa i sobiranista. Fins i tot en un gest calculat, els membres del Govern de Catalunya han anat dosificant la seva reflexió, la seva aportació i la seva presència. Uns seguint el fil dels convocants han recalcat sense embuts la importància d’un Estat propi o, precisant més, un Estat per la llengua i per la cultura. D’altres han volgut establir un punt mig que faci prevaldre, per damunt de l’horitzó sobiranista, la sobirania econòmica concretada en el pacte fiscal. I uns altres, potser els de més instint polític, han recalcat que la Diada ha de ser una jornada d’horitzons amplis, d’integració màxima, d’unitat d’acció, de suma de sensibilitats. En definitiva, aquests darrers s’han posicionat a favor d’un front nacional ampli. Jo sóc més aviat d’aquests. Dels que no voldria fer de l’eix nacional un factor de divisió, de fractura social. Dels que pensem que la nació es modula cada dia amb les aportacions diverses i múltiples de tota la gent, amb fets tangibles, amb un reconeixement pragmàtic dels fets més rellevants de la nostra identitat en el terreny cultural i lingüístic. I, sobretot, dels que creiem que la nació s’ha de concretar en un model social en el qual prevalguin valors democràtics bàsics i principis fonamentals al voltant de la llibertat i la igualtat entre les persones.

I no som pas dels que establim barems de catalanitat, posem fronteres d’adhesió, ens emboliquem amb la bandera, brandem estels al cel i deixem que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.

Algunes veus emparades en títols internacionals han volgut postular una idea sui generis segons la qual la peripècia sobiranista de CiU, l’opció estatalista de la burgesia catalana, amb permís, esclar, del front sobiranista unitari que propugna ERC, tindria el camí net gràcies al PSC. Aquest partit hauria renunciat a partir la societat catalana i a confrontar dos models: el de l’eix nacional efervescent i el de l’eix social obrer i de matriu lingüística castellana. Segons aquesta tesi, la partició de la societat hauria produït una autèntica lluita de classes, entre la burgesia i les classes populars, i aquestes darreres, encarnades en el PSC, haurien posat fre a les apetències sobiranistes d’una burgesia que aspiraria a les estructures estatals, quan els estats convencionals estan entonant el cant del cigne a tot el món i sobretot a Europa.

Però resulta, esclar, que les coses no són tan simples i que la simplificació no encaixa en el contrast amb la realitat. L’electorat socialista clàssic ha evolucionat, primer en un procés exemplar cap a una millora social evident i enfortint i ampliant un coixí de classes mitjanes que és el que la crisi ha posat en risc. I, en segon lloc, les arrels més profundes del socialisme clàssic simplement estan en vies de retrocés per un mer imperatiu biològic. Moren els històrics, de pedra picada, i es diversifiquen i amplien horitzons les noves generacions. El vell concepte de la classe obrera ha sofert, també, la seva evolució. Han tancat moltes de les grans fàbriques del teixit industrial clàssic català i han sorgit noves indústries i serveis que han demostrat la clara capacitat d’adaptació i transformació de l’economia catalana, més internacional que mai i amb voluntat de ser més competitiva que mai, tot i que no sempre ha reeixit en aquest objectiu.

Precisament el PSC ha aconseguit aglutinar majories àmplies on ha sigut capaç d’integrar i de formular indestriablement un model nacional i social d’esquerres i progressista. I si aquesta és l’evolució de la societat catalana, la confrontació partidària serà efectiva i clarificadora justament quan, per la força dels fets, l’eix nacional hagi passat a un segon pla i les efervescències de la novetat s’hagin reduït al pòsit concret que queda un cop es desfà la bromera.

Aquest estiu mateix hem viscut uns fets significatius amb relació a aquestes qüestions. L’homenatge de la Universitat Catalana d’Estiu a Pasqual Maragall té a veure amb les polítiques i el model social del catalanisme progressista i interclassista. La mateixa UCE, o els projectes de la Bressola, o determinats projectes territorials, tenen alhora una càrrega nacional i social que només la miopia antisocialista ha impedit de veure fins ara. Ja sé que potser en el terreny de la significació aquests exemples són de caràcter massa simbòlic, però no deixa de ser significatiu que aquells que avui donen per suposat i per fet el seu pedigree nacional hagin abandonat i no hagin impulsat aquests elements significatius de la nostra realitat cultural.

Resultaria, doncs, que per raó de contradicció, aquells partits que com el PSC veuen negada la seva condició de partits nacionals haurien contribuït, des del camp de les polítiques concretes, més netament al reforçament de la realitat nacional que aquells que reclamant-se’n permanentment haurien fet prevaldre, més d’una vegada, els seus interessos sectorials i de classe per damunt dels interessos nacionals. Vull dir que més d’un cop haurien treballat més directament per a lobbies d’interessos que per a la realitat nacional que diuen certament defensar, com sovint fan.

Esclar que per altra banda, la timidesa o l’ambigüitat del PSC en aquests temes ha propiciat sovint aquesta fàcil desqualificació, que no s’hauria produït si s’hagués tingut una posició clara i inequívoca en els grans temes de l’agenda de l’autogovern, si s’hagués mantingut a ratlla la subsidiarietat respecte de la política espanyola i si s’hagués insistit clarament a posar al costat del crèdit del PSC una manera determinada d’entendre la nació. La nació dels joves, dels malalts, de la seguretat, de la mobilitat, de l’educació, de l’emprenedoria, de la justícia i l’equitat. La nació, en definitiva, dels que saben que les nacions no neixen caigudes del cel, sinó que es fan i es desfan cada dia, amb la construcció d’un model social que integri les persones i totes les seves sensibilitats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

“CATALUNYA TÉ DRET A RECLAMAR, DES DE LA BITERALITAT, EL SEU PROPI MODEL DE FINANÇAMENT”

Entrevista al programa “El Dia de l’estiu” de COMRàdio

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí. (A partir del minut 27,40)

“A L’HORA GREU QUE VIU CATALUNYA TOTHOM HA DE FER UN PAS PER INTENTAR UN GRAN ACORD QUE PERMETI A AQUEST PAÍS SORTIR DE LA SITUACIÓ EN LA QUAL ESTÀ”

Intervenció en el Ple monogràfic sobre el  pacte fiscal

La presidenta

S’obre torn de rèplica als grups parlamentaris i, en primer lloc, té la paraula en nom del Grup Parlamentari Socialista, l’honorable senyor Joaquim Nadal.

Joaquim Nadal i Farreras

Gràcies, molt honorable presidenta, molt honorable president de la Generalitat, senyores diputades i senyors diputats. Fa uns mesos, quan va començar aquest procés, dins i fora d’aquest Parlament molts no ens veien en l’acord. I fa uns mesos, dins i fora d’aquest Parlament, molts no ens volien en l’acord. I som a l’acord, president, hi som més que molts no veien o volien. No hi som del tot, d’acord. I no hi som del tot, sap per què? I faig referència a la seva última apel·lació ara fa un minut. Per un excés de tacticisme. Uns i altres, no els col·loco enlloc, per un excés de tacticisme. Perquè tots, uns i altres, hem sigut presoners de les paraules i perquè en tot aquest procés, mentre nosaltres ens anàvem acostant a l’acord, uns altres anaven fent la fugida endavant. I, si mentre uns s’acosten, els altres no s’acosten també i busquen un camí que és diametralment oposat, les possibilitats d’acord d’adhesió a un acord, en el qual pot acabar semblant que no t’hi volen, són molt difícils. Però nosaltres hi som, hi som amb plenitud, hi volem ésser i no hi som només amb algun matís. Però anem a allò essencial: sí, al pacte fiscal, sí, amb totes les lletres, senyor president. Sí, president, a la idea d’un canvi de model, que votarem, després li llegiré.

«La paradoxa ens situa» –vostè deia ara–, «en un bon moment, encara que sembli que és el pitjor moment possible, és el millor moment possible, perquè com que no hi ha diners, allò que compta és el fur, no els diners.» Doncs bé, oblidem-nos del fur, que és una paraula que justament en el joc concert econòmic, model basc, ens porta a determinades temptacions, hi ha un canvi de model, deixem el fur, justament l’apel·lació al fur és el que no permet el ple acord i sap per què? Perquè no hi ha prou garanties tècniques, jurídiques i polítiques que el model que s’esbossa sigui prou afinat i prou plausible.

Jo admeto, president, que la solemnitat de les grans paraules que es correspon amb els grans moments s’ha de correspondre en el contrast amb la realitat, i vostè ha solemnitzat allò que d’altres frivolitzaven. I en aquesta solemnització nosaltres també hi som, perquè a l’hora greu que viu Catalunya tothom ha de fer un pas per intentar un gran acord que permeti a aquest país sortir de la situació en la qual està.

Però com que no hi serem del tot perquè justament hi ha algunes coses –molt poques– que se situen un terreny en el qual nosaltres no podem estar d’acord, sí que volem dir-li que a partir d’avui, demà, hi ha recorregut, hi ha l’inici d’un procés, com deia el senyor Puigcercós, i seguirem el procés i serem en el procés sense necessitat ni del permís d’Esquerra Republicana de Catalunya, ni del permís del PSOE, perquè no hem arribat fins aquí i votarem el que votarem havent d’apel·lar uns o altres per aconseguir una condescendència que naturalment no necessitem.

Estem per un consens ampli, sí, president, pel que avui es votarà i per moltes altres coses, sí al consens de l’acord d’investidura, no al no consens de l’incompliment reiterat de l’acord d’investidura, sí al pacte social com han dit altres diputats i diputades, sí a l’acord per abordar conjuntament i amb valentia l’imminent rescat o apel·lació al Fons de liquiditat autonòmic. Sí. En una hora greu, quan Catalunya necessita diners, sense que sembli que ens els donen amb condescendència, o els diners que surten de Catalunya que puguin tornar a Catalunya per fer front a les necessitats dels catalans i les catalanes, sí, president, el PSC estarà al costat del Govern.

Sí a un plantejament realista que ens permeti rescatar –recuperar– autogovern, –tornem al 10 de juliol– i posem allò que surti finalment d’un acord possible i plausible en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Perquè finalment, si el model del concert planteja problemes en el joc de les paraules, és perquè més enllà dels drets històrics, deixem-ho córrer, la història pesa molt per a tots i per a Catalunya probablement més que per a ningú, a l’article 41 de l’Estatut Basc hi ha el concert, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no hi ha el concert.

Ara, nosaltres estem a favor del canvi de model i nosaltres li estenem la mà, president, per avançar en la direcció d’un nou model de finançament que signifiqui no pas trencar les regles del joc. Ara, no trencar les regles del joc no vol pas dir no canviar-les, aquest és el punt, justament aquest és el punt. Hi ha un fil prim molt petit de dues coses que traspassen allò que ara és possible a l’hora d’enfrontar una negociació raonable, si ho fem diferent, si no som presoners de les paraules, aquí ens tindrà, i evidentment si fem un nou model, i en lloc de dir-ne concert en diem una altra cosa, i es correspon estrictament a l’especificitat catalana, i neix de la bilateralitat amb la qual abordarem aquesta qüestió, allà estarem.

I acabo. En què estem plenament d’acord nosaltres, president? Torno al que vostè deia, el fur quan no hi ha diners, canvi de model, votarem sense cap escletxa, sense cap limitació, sense cap dubte el punt 3, que diu: «Reivindica un acord de finançament que suposi» –«reivindica» vol dir que es negocia un acord de finançament– «que suposi un canvi de model respecte als diferents acords assolits en la història del nostre autogovern. Aquest acord de finançament té com a objectius assolir la plena capacitat de decisió sobre els tributs suportats a Catalunya, poder disposar d’aquells recursos econòmics que com a país generem per atendre les polítiques socials i de creixement i garantir la lleialtat institucional per evitar arbitrarietats i incompliments de les parts.» Si tot l’acord es reduís a aquest punt, cent per cent d’acord, desapareixerien els matisos. Si no, no hi som perquè hi ha hagut un error de càlcul en el tacticisme d’alguns.

Gràcies, president. Gràcies, senyores diputades i senyors diputats.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.

‘SÍ’ AL PACTE FISCAL

El Periódico

Estic a favor del pacte fiscal. A favor de tenir la clau de la caixa, de tenir una agència tributària integrada. Estic també a favor de garantir la solidaritat i limitar-la. Vull una relació bilateral amb l’Estat i estic a favor d’un règim específic per a Catalunya.

Coincideixo també en la diagnosi, en el reconeixement que de l’estudi de les balances fiscals se’n desprèn que Catalunya aporta molt més que no rep, i que el nostre dèficit fiscal és un llast per al propi desenvolupament de les potencialitats de Catalunya com a motor econòmic i per a les seves pròpies aspiracions d’autogovern.

És possible que els socialistes haguem estat massa lents de reflexos en la definició de les nostres pròpies posicions, i massa tímids en l’exigència del compliment dels compromisos de l’Estat amb Catalunya pactats el 2009. I no obstant això,  el primer secretari del PSC va avançar una proposta el dia 29 de febrer i en la primera de la primera cimera amb el President de la Generalitat va lliurar un document, que tenia moltes portes obertes i, fins i tot, feia possible el concert.

Però ha arribat l’hora de la veritat. És el moment de fer un gran acord de país que sigui un bon fonament per a una negociació que serà dura, però que és imprescindible per corregir tots els desequilibris que hem esmentat.

Ara, el problema radica en el fet que el debat sobre el pacte fiscal s’ha barrejat i ha quedat desvirtuat enmig del debat sobre el sobiranisme i les aspiracions d’independència. Els sectors més radicals del sobiranisme i de l’independentisme han instal·lat l’equació: pacte fiscal = concert econòmic = independència. Parteixen d’una formulació simple, si fem que s’equipari pacte fiscal i concert econòmic haurem fet drecera i haurem escurçat el camí cap a la independència per frustració de la solució negociada.

No defujo el debat sobre la independència. No queda lluny en el temps el moment que els estatuts del PSC recollien el dret d’autodeterminació dels pobles i aquest dret s’ha votat, l’hem votat, més d’una vegada al Parlament. Fins i tot, m’atreveixo a dir que des de les meves conviccions catalanistes trobo en l’horitzó de la independència un punt de lògica intel·lectual. Puc afegir que no veig clar el camí i, encara menys, els resultats. Ho sento, però a l’entusiasme col·lectiu hi contraposo unes dosis de racionalitat i pragmatisme, i greus interrogants sobre l’itinerari cap a resultats plausibles i tangibles.

Però sobretot vull ara insistir que a l’hora de parlar de finançament, solapar-hi el debat de la independència tergiversa les coses, modifica els objectius immediats i afebleix la unitat.

Hi ha, esclar, qui pot portar els seus plantejaments a l’extrem i formular la següent asseveració. Volem el concert. Si ens neguen el concert, volem una consulta i fruit del resultat de la consulta volem que el Parlament de Catalunya formuli una declaració unilateral d’independència.

Justament per això és legítim que ens preguntem ara què volem. Els diners i el model o la independència? Un gran acord, un nou model amb la limitació de la solidaritat o la independència de Catalunya? Per alguns la resposta és clara: tenim pressa, diuen, i conceptuen la independència com la clau de totes les solucions, com un gran principi ordenador de les coses de Catalunya, sense cap condicionant. No sé si a hores d’ara, en el context actual, en el moment de màxima limitació de sobirania a favor de Brussel·les i en un context de brutal restricció econòmica és realista plantejar l’objectiu de la independència.

De moment jo em pensava que volíem els diners i que en això podíem estar tots d’acord. Però tal com estan les coses és el Govern de Catalunya qui ha d’aclarir si vol els diners i el model o busca directament la confrontació fins a les últimes conseqüències.

Els socialistes, com deia al principi, estem a favor del pacte fiscal i no estem a favor del concert econòmic en els termes del finançament específic de Navarra i el País Basc. Per què?, doncs simplement perquè els hem de considerar una anomalia i una excepció. L’anomalia té arrels històriques, remotes i recents, i aquestes arrels són les que porten en el context basc els  socialistes d’Euskadi a defensar per al seu territori el concert.La generalització del sistema de concert és avui inviable i l’extensió a Catalunya d’un model equivalent al del País Basc, insostenible. Els que diuen concert o independència ho diuen perquè saben que el concert no és possible.

Sí, en canvi, que és possible tota la resta i un anivellament progressiu que, sense arribar al sistema ‘foral’ del concert, administrat, ja és curiós, en bona part per les diputacions, ens dugui a resultats similars, equivalents i proporcionals.

És veritat que a vegades sembla que som presoners de les paraules. Els sindicats, per exemple, igual com diuen que no volen un concert com el del País Basc, diuen que volen el concert del segle XXI. Doncs si és per les paraules que no quedi. Catalunya pot i ha de tenir un règim específic amb el mateix encaix legal que els altres sistemes específics, inclosos el basc i el navarrès.

Però si volem la millora real del poder i dels recursos caldrà que no ens encaparrem en un concert a la basca, que seria implícitament la negació de la premissa inicial de l’acord compartit per la immensa majoria dels catalans. Volem més diners, més poder i una solidaritat justa que no engoleixi tota la capacitat de Catalunya de generar riquesa i activitat productiva, que té i tindria  uns efectes empobridors i letals per Catalunya i per al conjunt de l’economia espanyola.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

“SI EL PACTE FISCAL ES PLANTEJA COM UNA ADHESIÓ NO HI SEREM. SI ÉS A FAVOR DE LA NEGOCIACIÓ, SÍ. “

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio d’estiu”

 

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.