Joaquim Nadal i Farreras

EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

Diari de Girona

En Joan Homs Tixé és un empresari gironí. Constructor, promotor, propietari. Podem dir que va començar amb el seu pare fent de constructor i paleta, i que amb una visió clara de l’activitat immobiliària ha desenvolupat un grup important que escampa el seu logotip, ben visible amb una H molt remarcada, per cantonades i polígons de la ciutat i de les comarques gironines.

Va començar, com he dit, amb el seu pare i sempre m’ha dit que una de les primeres obres, o potser la primera que van fer va ser la casa de la plaça de la Independència, on hi havia can Revuelta. Potser per això aquesta és una plaça a la qual sempre li ha agradat tornar-hi o fins i tot podríem dir que no n’ha sortit mai. Home de costums austeres i d’una gran modèstia ha sigut client habitual i quotidià de Can Lloret. Home de menú, d’horari ampli, de dedicació constant.

A la mateixa plaça, abans de fer la segona fase de la casa de can Revuelta i que fa cantonada amb el passeig de Canalejas, va fer la casa de l’angle sud de la plaça des del Boira fins a la cantonada amb el carrer de Santa Clara, en el lloc on fa més de trenta anys hi havia hagut les oficines i la parada dels autobusos de la TEISA.

Des dels baixos de la casa, que va construir amb un projecte de l’arquitecte Manuel Martín Madrid a la Gran Via, cantonada amb el carrer Eiximenis i el carrer Anselm Clavé, ha desplegat la seva amplíssima activitat. A hores d’ara crec que controla els locals de les tres cantonades d’aquest punt. Va promoure la casa que s’ha construït en els locals que abans havia ocupat la impremta Dalmau, Carles, Pla, i a la cantonada del carrer la Salle amb Joan Maragall, on hi havia hagut el famós bar La Oficina, Va ser també el promotor de la urbanització Mas Noguer, a Palau Sacosta a tocar del carrer Migdia, i on es construiria l’ara famosíssima parròquia de Sant Pau.

La geografia urbana i territorial està sembrada de cartells amb el logotip esmentat. Vol dir que Joan Homs té tant de construït com per construir. Em deixo, òbviament, un munt de promocions, però n’he volgut esmentar només algunes per deixar constància del tipus de promocions. Ha sigut sempre un home exigent, defensor dels seus interessos, però alhora col·laborador de l’Administració. Bon negociador, i per això sempre disposat a negociar.

Però Joan Homs no ha volgut ser un home del “totxo”, de la promoció immobiliària. Molt aviat es va despertar també en ell la vocació per la rehabilitació, com per exemple al Pou Rodó, la rehabilitació de cases com les conegudíssimes Torres de Palau, que han esdevingut el seu domicili familiar; o les finques rústiques, on ha combinat aquest seu esperit més constructor i la seva voluntat de treballar la terra, d’enfangar-se, d’agafar un tractor i llaurar. És el que fa ara amb especial predilecció cada diumenge a la seva finca de Terrades, i la resta de la setmana a Pals, on ha provat també l’activitat hotelera, o a les finques que té a Girona, Quart i Fornells.

Joan Homs és també el propietari de les diferents masies que s’escampen pel pla a banda i banda de l’Onyar, entre Girona i Quart, i que s’estenen des del Montessori i les seves Torres de Palau i les terres de Fornells.

Una d’aquestes finques, la que està més a prop del Montessori i de la urbanització Torres de Palau és el Mas Figueres, la que, segons ell, algun dia volia batejar com a “Ranxo Felipe González”. Preguntat pel  motiu d’aquesta presumpta denominació la resposta era concloent. En els primers anys vuitanta, el Mas Figueres estava en venda i el meu pare en Manel Nadal Oller, sempre atent a les finques rústegues, em va dir que aquesta era una finca que per les seves característiques i la seva proximitat de Girona podia ser d’un gran interès per a l’Ajuntament. Estava ben vist perquè era una gran reserva de cara al futur i permetia emmarcar, des de la propietat pública, els terrenys fèrtils en pendent cap a l’Onyar fins al final del terme municipal de Girona.

Convençut d’aquestes virtuts vam fer gestions prop dels propietaris, que ens en van demanar un preu que no estava a l’abast de l’Ajuntament de 1981, encara embrancat en les grans operacions patrimonials de l’interior de la ciutat: Sala i Bertran, Fecsa, Vista-Alegre, Renfe, Feve, casernes, etc. Era una qüestió de prioritats. Primer havíem de cosir per dins abans d’obrir-nos cap enfora. En un primer moment, el preu s’acostava als vuitanta milions de pessetes, és possible que en algun moment el preu baixés a cinquanta. Però encara era massa. Van arribar finalment les eleccions d’octubre de 1982 i l’esclatant victòria socialista a tot Espanya. En els primers moments, el clima va generar dubtes i es van despertar vells fantasmes. Finalment, el Mas Figueres el va comprar en Joan Homs i Tixé per una tercera part del preu que inicialment se n’havia demanat a l’Ajuntament.

Amb un punt d’ironia, sense escarafalls, i un somriure tot just esbossat, amb cara de bon nen, en Joan Homs va pensar que vist com havien anat les coses ben bé podia pensar en la idea de batejar la seva compra com a “Ranxo Felipe González”.

De moment les finques segueixen intactes, les fileres de plàtans voregen la llera de l’Onyar, les cases estan rehabilitades i als camps el farratge creix atent als cicles estacionals d’acord amb la voluntat de Joan Homs, paleta, pagès, constructor, promotor, propietari gironí.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

31 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EL RANXO FELIPE GONZÁLEZ

CASTELL D’ARO-PALAMÓS

Diari de Girona

Pel que sembla s’acosten dies d’entrada en servei de grans infraestructures considerades estratègiques per al desenvolupament del país. De fet fa molt pocs dies hem vist com es posava en servei la subestació de Bescanó de la línia elèctrica Sentmenat-Bescanó. Justament, les fotografies d’aquest acte m’han portat a escriure aquest article i a reflexionar sobre el sentit de la continuïtat institucional i el valor d’aquest fet com a reflex d’un sistema ben articulat de llibertats i de drets, basat en la democràcia.

Les imatges ens mostraven a Bescanó el president de la Generalitat Artur Mas, acompanyat del president de Red Eléctrica Española, l’exministre Luis Atienza, l’alcalde reelegit de Bescanó, Xavier Soy. Tothom va subratllar la importància de l’acte i el fet rellevant que a partir d’ara el subministrament elèctric de la Costa Brava i de tot Girona està més garantit. El resum podria ser que finalment s’ha superat una situació de risc i s’ha acabat la precarietat de la xarxa gironina pel que fa el subministrament en alta tensió. Pocs recordaven en aquest moment les tensions i dificultats per a la construcció d’aquesta línia. Les obstruccions reals des de dins i des de fora; l’oposició articulada en el territori i les mateixes institucions; les contradiccions internes de les forces polítiques i la dualitat de discursos en molts casos. Per això, més enllà de les imatges del dia de la inauguració, caldrà certificar per a la història, i no sé si el president Mas ho va ponderar prou en les seves paraules, els patiments i les incomprensions que va haver de viure el mateix alcalde de Bescanó, Xavier Soy, i totes les peripècies que ell podria explicar. És el cas també de l’exconseller Antoni Castells i el seu director general, Agustí Maure, que, en aplicació del Pla de l’energia que el Govern de Catalunya havia aprovat, van impulsar, defensar i promoure la construcció de l’anomenada línia de molt alta tensió en un context de no poca hostilitat i de màxima incomprensió pública i publicada. Els obstacles mateixos del procés de la construcció acrediten un marc de dificultats que, ara, sembla diluït i esborrat en el context de l’efemèride de la inauguració. Però les coses acaben perquè comencen i en el moment final d’aquesta infraestructura és just d’esmentar qui i com la va començar i impulsar. Sobre el terreny i en la cuina preparatòria, en Ramon García-Bragado i la Pia Bosch, aleshores delegada del Govern a Girona, podrien explicar el detall més quotidià i intern de la història que culmina ara.

Dins d’aquest mes de juny viurem encara dos moments culminants d’aquesta continuïtat indiscutible i que fa gran el sistema que tenim i les llibertats de què gaudim i que vam conquerir.

És més que probable que passat Sant Joan i abans de finals de mes entri en servei el desdoblament, llargament esperat i reclamat des del territori, de la C-17 de Vic a Ripoll. De fet, mentre finalitza l’aglomerat i les tasques d’acabat de l’antiga carretera que farà el paper de carrils ascendents, ja es passa en doble direcció per tot el traçat nou i el gran sistema de túnels que situa, des d’ara mateix, Ripoll a vint minuts de Vic. Quan comencin les vacances d’estiu, la gent que vulgui anar al Ripollès, a la vall de Ribes o a la vall de Camprodon, i els que vulguin anar a la Cerdanya per la collada de Tosses, ja saben que podran gaudir d’una carretera desdoblada fins a Ripoll mateix. Més enllà dels túnels i els viaductes, els treballs a la vora del Ter han marcat una obra d’enginyeria civil de gran magnitud i de bona execució. No cal que aquesta obra se la vulgui atribuir ningú en exclusiva. És del poble i del territori. És transversal i volguda per tothom. És la reparació d’una injustícia i d’un greuge històric. És la recuperació d’algunes dècades perdudes. És la condició necessària, però no suficient per trencar l’aïllament històric del Ripollès i per assegurar que les comunicacions ja no seran l’excusa per a la competitivitat i les inversions productives que la comarca necessita per recuperar el tremp industrial que l’ha caracteritzat sempre, i per donar un impuls renovat al sector del turisme avui ben acreditat per establiments i una oferta de qualitat ben remarcable.

I, finalment, és ara ja pràcticament segur que abans de Sant Joan es podrà posar en servei el desdoblament de Castell d’Aro a Palamós. Castell d’Aro, com m’ha insistit sempre la Dolors Padilla amb raó. Diumenge passat vaig anar a Palamós i vaig poder veure en directe que tot és molt a punt, que l’obra ha reprès el ritme necessari per no haver de patir, que els enllaços estan pràcticament acabats, que les tasques d’aglomerat i senyalització horitzontal i vertical avancen a molt bon ritme, i que els talussos tenen ja, en la majoria dels casos, una vegetació suficient per integrar l’obra al territori. En una direcció o altra, la vista abasta horitzons amplíssims, boscos profunds de les Gavarres, urbanitzacions insòlites que s’enfilen per pendents indòmits, i grans llenques de mar a la badia de Palamós i a la ratlla de Platja d’Aro, a Sant Feliu de Guíxols, com una invitació i una incitació a gaudir del lleure que la costa ens proposa.

Aquest estiu s’hauran acabat les cues històriques. Haurem posat el punt i final a dècades d’endarreriment. Passaran al record i als racons de la memòria els desviaments Cullell dels anys vuitanta, i passarà definitivament a la història el ministre Fernàndez de la Mora que fins fa deu anys era l’últim que s’havia ocupat dels accessos a la Costa Brava en època tan reculada com els anys seixanta. Ara, Maçanet – Llagostera – Santa Cristina – Castell d’Aro – Calonge –Palamós – Mont-ras- Palafrugell – Llofriu serà un traçat continu d’una autovia que també era una reclamació històrica, una demanda del territori, una necessitat estratègica.

Els beneficis econòmics d’aquesta infraestructura, construïda en etapes, s’han anat notant i Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, Palamós i Palafrugell ja n’han començat a rebre els resultats amb els trams que ja fa un cert temps que estan en servei i que han facilitat les coses, desfent els nusos que s’havien anat acumulant i que havien convertit l’accés a la Costa Brava centre en un rosari d’inconvenients.

Tinc molts testimonis de persones i empreses directament beneficiades per aquestes obres que veuen ara com el seu lleure o la seva activitat econòmica té finalment la facilitat d’un sistema de comunicacions que ha trigat massa a arribar.

Alguns es lamentaran del retard, pocs seguiran pensant que era innecessari, uns altres permanentment insatisfets en voldran sempre més, la majoria pensarem que finalment s’ha saldat un deute i que ara toca gaudir i aprofitar les inversions que s´han pagat amb els diners de tots els ciutadans de Catalunya .

 

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/06/03/castell-daro—palamos/492100.html

3 Juny 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a CASTELL D’ARO-PALAMÓS

LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui i El Punt

Aquests dies em ve sovint al cap Joseph la cançó que canta Georges Moustaqui amb un punt de tendra ironia. Josep, diu el cantautor, hagués pogut triar d’altres noies, però es va enamorar de la noia més bonica de Galilea. Hagués pogut, fins i tot amb ella, sense exiliar-se, tenir petits a qui hauria ensenyat l’ofici com el seu pare havia fet amb ell, mentre feia anar el ribot enmig de les corredisses de la mainada. És un fet que la Sagrada Família, que simbolitza i homenatja el gran monument de Gaudí, és una família reduïda, però emblemàtica en la tradició catòlica que impregna la nostra societat secularment.

Finalment, el sant Pare Benet XVI en farà la consagració el dia 7 de novembre. La força simbòlica d’aquest acte marcarà un abans i un després en el reconeixement de la basílica i la seva adscripció al culte tant com a la mera contemplació turística.

Aquest acte deixarà definitivament enrere de forma irreversible velles polèmiques. No fa tant de temps que la continuació de les obres de la Sagrada Família era discutida emfàticament per grups d’intel·lectuals, artistes i arquitectes progressistes que negaven sentit a l’afany redemptorista amb què s’emprenien els treballs de continuació de les obres. Molts creien que havia passat el temps de la gran expiació col·lectiva i que més valia retre un homenatge respectuós i sincer a Antoni Gaudí, el geni de l’arquitectura que havia gosat posar a prova les formes, els materials, els equilibris, les estructures, i deixar el monument justament inacabat per a contemplar les entranyes de la “fàbrica” tal com havia quedat interrompuda.

Aquest vell debat, ben plausible culturalment i intel·lectualment, ha quedat ja fora de circuit. A dia d’avui ja no té cap sentit perquè la força dels fets ens situa en un punt nou i diferent, on l’estat actual de l’obra converteix aquella vella polèmica en obsoleta i anacrònica.

L’empenta i la tossuderia dels responsables del Patronat ha reeixit a concloure de forma suficient les noves arquitectures fins a tancar un espai extraordinari a disposició del culte i dels fidels. Aquesta arrencada portada en alguns casos amb esperit messiànic, ben comprensible d’altra banda a la vista de l’envergadura dels treballs, va plantejar un altre cavall de batalla ben diferent en defensa de les obres d’ampliació i de la seva integritat i estabilitat.

Superada la lluita contra els que volien aturar l’obra calia abordar un nou combat contra els riscos i els perills de la proximitat agressiva del nou túnel del tren d’alta velocitat. Calia aturar com fos aquest túnel que s’acostava perillosament, deien, als fonaments del temple.

Avui també ha quedat superat aquest debat. La tuneladora ha superat amb escreix i sense fissures la frontal del Temple i avança cap a la Diagonal a una velocitat de creuer i amb màximes garanties. Aquest fet tranquil·litza tothom, aclareix incògnites i planteja la visita del Papa en termes totalment nous.

Les dues grans polèmiques que han envoltat els treballs de la Sagrada Família queden ja fora del debat ciutadà i queden fora del temps. Les obres han continuat i les obres no han sofert cap efecte per la proximitat del túnel del TGV.

Però és justament ara que cal no perdre de vista un dels advertiments que feien els tècnics i experts de la Unesco quan en el seu informe recomanaven una major vigilància del túnel i també una més intensa monitorització de la pròpia obra. Deien que potser algunes fissures detectades i visibles en algun punt de la façana caldria calibrar si no eren més ocasionades pel mateix pes de la fàbrica del temple que per causes externes.

Aquest advertiment, un cop superats els dos riscos a què s’ha enfrontat l’obra de la Sagrada Família en la segona meitat del segle passat i la primera dècada de l’actual, hauria de fer reflexionar tothom i analitzar si més enllà de les previsions en matèria de planejament que figuren en el Pla general metropolità no caldria convalidar en termes administratius, amb una llicència municipal, tots els treballs executats fins ara.

Aquesta convalidació donaria carta de naturalesa a la pròpia obra de Gaudí i als afegits posteriors i permetria evitar dubtes sobre les característiques de les successives ampliacions i intervencions, un cop convalidades i documentades de forma suficient.

Que ningú no hi vegi un excés d’intervencionisme sinó simplement la reclamació d’unes actituds garantistes que tindrien la virtut de dissipar de forma definitiva tots els malentesos, i les passions, a vegades poc inspirades en el sentit cristià de la vida, que han envoltat les diverses polèmiques contemporànies sobre les obres del Temple.

Un cop consagrat, la consagració definitiva podria materialitzar-se com un gran acte de reconciliació col·lectiva, ciutadana i nacional, fent que totes les aigües tornessin a les seves lleres.

PUBLICAT A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/324276-la-sagrada-familia.html

31 Octubre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA SAGRADA FAMÍLIA

GIRONA: EL VALOR DE LES CURSES DE FONS

Diari de Girona

Vivim sovint de forma trepidant i accelerada. Tenim pressa. Sembla com si tots haguéssim de córrer i guanyar els cent metres llisos. I la vida de les persones, de les societats, de les nacions de les ciutats ho és tot menys una cursa de velocitat. Si només mirem el curt termini tenim sempre la temptació reduccionista de veure més els aspectes negatius, el vas mig buit, les coses que no funcionen. Però hi ha coses que es juguen i es guanyen en el mig termini, en la superació de la distància curta, en el desbordament de les circumstàncies conjunturals.

Pensava totes aquestes coses divendres de la setmana passada quan, amb José Blanco i Anna Pagans, vèiem com la tuneladora Gerunda entrava a la que serà en el futur l’estació de Girona. Després de mesos de molèsties, de dubtes, d’entrebancs, de discussions, apareixia un fet tangible. Primer 1,3 km de túnel fet i acabat i després un espai enorme, una estructura complexa i forta, robusta pensada per acollir diverses instal·lacions. La magnitud de l’espai de la futura estació deixa ja entreveure el que serà la nova estació d’autobusos de Girona, l’aparcament subterrani i les andanes de la mateixa estació. De cop, una dimensió desconeguda començava a agafar un perfil, una identitat creïble. Contorns tangibles, una realitat que es pot mesurar. La pròpia dimensió de l’espai assenyala l’encert de l’espai públic aportat per la ciutat de Girona amb els terrenys que en el seu moment es van adquirir a Renfe i a Feve. Un nou parc central sobre el parc Central que, en els anys vuitanta, va trencar l’aïllament històric de Sant Narcís amb l’eixample tallat per les vies del tren.

Ara sabem ja que d’aquí dos anys tindrem TGV a Girona per anar a Barcelona i per anar a França,connexió internacional amb la xarxa d’alta velocitat i el compromís en ferm de la plena integració urbana del ferrocarril convencional, que haurà de fer servir la mateixa estació del TGV un cop s’hagi produït el corresponent enderroc del viaducte, compromès per José Blanco. Una cursa de fons assenyala el camí del futur. El futur nou que, com diem amb la Pia Bosch, estem convençuts que comença ara mateix.

Després, al llarg del cap de setmana, vaig portar la meva reflexió a d’altres terrenys. Per exemple, el de les obres i el comerç al centre de la ciutat i la sensació que alguns, a vegades, en desprenen que hem tocat sostre i que tanquen més establiments dels que obren i que es perd el petit comerç i la dimensió humana. I és veritat que en algun moment es podria pensar que després dels anys de màxima eufòria la ciutat s’ha estancat. Però ressorgeixen, de cop, signes de vitalitat, hi ha una represa, hi ha tants i més motius d’optimisme que de preocupació. És veritat que va tancar la Ferreteria Puig, com ho és que en molt pocs mesos on abans hi havia ferreteria ara hi ha una nova i flamant sabateria. Alguns vam sentir la preocupació per la jubilació i el tancament de ca la Margarita, al carrer dels Calderers, però igual com tancava un dels darrers “colmados” del barri vell tornava a obrir després del corresponent traspàs i amb les obres de restauració de la façana de tot l’edifici.

El mateix divendres, al sopar de Sant Corneli, vam poder saludar una jove parella que ha obert un establiment hoteler al carrer del Nord, igual com vam poder comprovar que la casa de la cantonada de la Cort Reial amb les Voltes d’en Rosés, que tantes vegades ens havia fet patir pel seu ritme lent, havia arribat pràcticament a dalt. Ho vam veure nosaltres però també ho va veure la Isabel Salamaña i el  senyor bisbe Francesc Pardo i tots els veïns del barri engrescats en un sopar sota les voltes, signe també d’una altra vitalitat. Una casa s’acaba i una altra comença amb l’enderroc i la preparació de les bastides de la casa de la parròquia de l’església del Carme. Podríem estendre aquest repàs elemental a més racons de la ciutat.

Però vull concloure en un altre terreny vinculat a la Fira de Girona. Durant anys vam patir i vam escoltar discursos catastrofistes al voltant del saló Equus i les rivalitats barcelonines al voltant del món del cavall. Alguns haguessin tirat la tovallola dient que la gran ciutat ens menjava terreny i ens segava l’herba. D’altres, com l’Anna Albar i els dirigents de la Fira, van decidir aguantar i tirar endavant, resistir l’escomesa de Barcelona i lliurar una batalla de llarga durada. I els que van confiar en la Fira, en el sector, en el producte, en la nostra capacitat, han tingut raó. Barcelona ha fet figa, ha claudicat i totes les lamentacions dramatitzadores dels darrers anys esdevenen ara satisfacció pel fet d’haver plantejat les coses com una cursa de fons.

Equus esdevé, així, una metàfora del ressorgiment d’una ciutat que alguns voldrien interessadament situar en el camí d’un cert declivi i que ha emprès en canvi el camí de la renovació, transformació i modernització en els camps dels equipaments, de les infraestructures, de la cultura, de l’economia, de la recerca i la Universitat i en molts altres camps d’excel·lència que entre tots hauríem de subratllar en comptes de discutir.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/09/24/girona-valor-curses-fons/434348.html

24 Setembre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA: EL VALOR DE LES CURSES DE FONS

LAS INFRAESTRUCTURAS EN TIEMPO DE CRISIS*

El País

 Hoy casi nadie duda que las infraestructuras son un medio no un fin. Los pocos que aún contemplan las infraestructuras de forma aislada, ignoran su sentido social y su interrelación con las personas. Atender a las necesidades colectivas, responder a las expectativas ciudadanas, garantizar derechos de las personas y generar actividad económica. Tampoco llevan razón quienes querrían minimizar el papel de las infraestructuras, denostarlas por el mero hecho de existir desde dogmatismos que no admiten contraste con la realidad.

Hoy es más importante que nunca una adecuada política de infraestructuras. Para recuperar el atraso histórico, el desfase entre la demanda generada y la oferta disponible. Para atender de forma equitativa las necesidades de un contingente demográfico que ha crecido de forma constante en los últimos tiempos. Finalmente son necesarias como respuesta a los escollos, que atenazan algunos sectores económicos y bloquean una competitividad más y más imprescindible. Su papel de desbloqueo se convierte en el gozne esencial de una nueva dinamización. Las infraestructuras en red se orientan a una priorización surgida de la racionalidad y la planificación.

Esta planificación acredita que no todas las infraestructuras son igualmente necesarias o no lo son todas a un tiempo. Deben responder a las necesidades reales más que en las apetencias insaciables por tener siempre más y antes que los demás.

Hoy debemos incluir en el debate de las infraestructuras todo tipo de equipamientos vinculados o no a la obra civil y con proyección también hacia la economía del conocimiento y las nuevas tecnologías. La equipación material ya no es un objetivo único. Asimismo, los desequilibrios entre modos de infraestructura, especialmente de la movilidad, requieren ajustes importantes. Sin menoscabo de completar la red viaria que nos sigue siendo imprescindible, la gran asignatura pendiente es el transporte ferroviario: la movilidad de personas y productos en el marco de las cercanías y también en el de los grandes corredores transeuropeos.

¿Cómo se concilia este panorama con un drástico plan de ajuste, con un endeudamiento creciente y con un déficit público que no para de crecer por la necesidad de subvenir a las necesidades y prestaciones del Estado del bienestar y por la caída radical de los ingresos de las administraciones?

Algunos mantendrían todos los planes sociales de los gobiernos y paralizarían las inversiones en infraestructuras. Pero aun siendo cierto que no se puede descuidar esta vertiente, sí debemos reconocer que una cosa son los planes estructurales que atienden equitativamente a las necesidades y que se proponen acabar con las causas de las desigualdades y otra muy distinta la política indiscriminada de subsidios y subvenciones que podría apuntar a soluciones coyunturales y a mayores dificultades de cara al futuro.

La cuadratura del círculo reclama atender a los derechos básicos, a la dignidad que hemos construido entre todos y, a la vez, contribuir desde la inversión pública a relanzar la economía, a evitar presiones sobre el sistema de garantías y prestaciones, a crear empleo  y a reanudar la rueda del crecimiento. Incentivos a la actividad productiva, creación de empleo, recuperación de los ingresos del sector público, y a la vez disminución de las necesidades de los fondos que garantizan las prestaciones sociales.

 En términos justos de sostenibilidad, aunque suene a ironía paradójica, el mantenimiento de una cartera relevante de inversiones en infraestructuras, puede ser la garantía básica para evitar el colapso de las propias prestaciones del Estado del bienestar. Siempre he huido de la dicotomía excluyente entre políticas sociales y políticas de infraestructuras. Una determinada manera de invertir, racional, planificada  puede llegar a ser la primera de las políticas sociales.

[*Títol original que per motius d’encaix en l’espai del diari va acabar sent “Infraestructuras y crisis”]

Consulteu  l’edidió digital

22 Mai 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , , , | Comentaris tancats a LAS INFRAESTRUCTURAS EN TIEMPO DE CRISIS*