Joaquim Nadal i Farreras

ARQUITECTURES DELS EQUIPAMENTS PÚBLICS A CATALUNYA 2000-2010

Col·laboració en el llibre Arquitectures dels equipaments públics a Catalunya 2000-2010. DPTOP – Gisa, 2010

 El volum d’obra pública que ha executat el Govern de Catalunya en els darrers deu anys és molt espectacular. Tant en el camp de l’obra civil com en el de l’edificació. És important el volum en termes quantitatius, però ho és també la formalització en termes qualitatius.

L’Administració està obligada a marcar la pauta, a assenyalar els camins de l’excel·lència i a buscar sempre que pugui la innovació.

Hi va haver una època de clara separació entre les obres dels enginyers, preferentment obra civil, i les dels arquitectes, preferentment edificació. Fins al punt que hi ha una major tradició d’arquitectura d’autor que enginyeria.

Ara, s’han format grans despatxos interdisciplinars on conviuen els diferents especialistes i on es projecta amb vocació singular sempre que cal, però amb un instint col·lectiu, d’equip que esdevé indispensable.

Vull subratllar aquestes qüestions per deixar clar que en els darrers temps els equips han marcat el treball a Gisa, sovint per damunt de les individualitats.

Això no obstant és indiscutible  que sense caure en la pedanteria dels mites, el Govern ha buscat la qualitat, la claredat, l’eficiència dels projectes que ha encarregat i ha volgut marcar la pauta en el disseny de les obres que marquen la geografia dels equipaments a tot Catalunya.

Crec que el bagatge que es presenta acredita aquesta línia i prestigia l’acció del Govern, clarament orientada a satisfer de forma prioritària les necessitats bàsiques de la ciutadania en el quadre de l’estat del benestar que hem volgut definir. Cadascú podrà tenir les seves preferències, però és indiscutible que en tots els terrenys sabríem trobar obres emblemàtiques que esdevenen símbols de l’acció del Govern.

En el terreny concret de l’obra civil hem treballat per integrar, per encaixar en el paisatge més que per fer emergir del paisatge. La integració física i l’ambiental han buscat sempre reduir, amb major o menor encert, l’impacte sobre el territori. A partir de la idea que no hi ha cap obra que sigui un fi en ella mateixa. Els túnels de Bracons o el nou eix Vic-Ripoll poden ser mostres d’aquesta integració, igual com els treballs conjunts d’arquitectes, enginyers i artistes en les diverses estacions de metro i molt singularment les de l’L9.

En alguna reunió de treball a Gisa, poc freqüent d’altra banda, vaig reclamar una col·laboració recíproca entre arquitectes i enginyers. Ho he fet en el Departament en matèria de planificació territorial i d’infraestructures i ho hem intentat a Gisa. Es tracta d’arquitecturitzar l’obra civil i enginyeritzar l’edificació, sense perdre, en un cas i altre, la força i el paper de les formes, els volums i les solucions en benefici de l’objecte de l’encàrrec.

28 Setembre 2010 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a ARQUITECTURES DELS EQUIPAMENTS PÚBLICS A CATALUNYA 2000-2010

INFRAESTRUCTURES A LA CORDA FLUIXA

Entrevista emesa en divesos talls al TN migdia i TN nit

La retallada de la despesa pública aprovada per decret pel govern espanyol s’ha d’anar traduint en projectes concrets. Pel que fa a la inversió en infraestructures a Catalunya, el conseller d’Obres Públiques, Joaquim Nadal, s’ha de reunir en els pròxims dies amb el ministre Blanco per parlar-ne, però ja assenyala quines són les obres que el seu departament considera prioritàries.

Per veure-la cliqueu aquí

24 Mai 2010 Posted by | Televisió, TV3 | , , , , | Comentaris tancats a INFRAESTRUCTURES A LA CORDA FLUIXA

MEMÒRIA GISA 2007

 Presentació dels Comptes anuals i informe de gestió de GISA 2007. Barcelona, DPTOP-GISA, 2008 

L’empresa pública GISA rep la part més important dels enCàrrecs deel Govern de Cataunya en matèria d’obra civil i d’obra d’edificació.

Aquesta Memòria acredita que en el 2007 tenia obra en curs per valor de 9.440 milions d’euros i que va assolir aquest mateix any una producció de 2.244 milions.

Sovint, la dimensió de la tasca duta a terme per aquesta empresa passa desapercebuda, però el repàs de la relació dels encàrrecs rebuts i de les obres fetes situen GISA com una empresa de primer nivell que respon als reptes i els compromisos que li formula el Govern.

El repàs de la documentació produïda per fer el seguiment de la seva cartera d’obres, ens situa davant d’un bagatge d’obres d’enginyeria i d’arquitectura de gran qualitat que hauríem de ponderar, cas a cas, per tal d’atorgar-li el crèdit que es mereix. Els mapes que expliquen la distribució territorial del desplegament de la tasca de GISA són un bon reflex de l’accció i de les prioritats del Govern, i expressen gràficament l’abast i la diversitat d’una acció territorial que posa en joc la capacitat de gestió de tots els professionals que treballen per GISA.

Aquesta és, naturalment, una tasca que es desenvolupa amb la col·laboració de les enginyeries i de les empreses cosntructores que operen en el nostre país i que contracten els seus serveis a GISA en les diverses modalitats de licitacions i de finançament que realitza.

La tasca de GISA s’ha caracteritzat sempre per l’eficàcia en l’execució dels seus encàrrecs amb qualitat, preu i temps adequats.

El repte de mantenir aquestes prestacions amb l’actual volum d’obra, sense precdedents en qualsevol etapa anterior, és la tasca que es realitza en aquests moments amb eficàcia provada i que es presenta en aquesta memòria.

Un repertori fotogràfic i cartogràfic abundant esdevé la millor carta de presentació del curriculum empresarial d’aquesta empresa i de la tasca del Govern del qual depèn.

16 Juliol 2008 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a MEMÒRIA GISA 2007

ART A L’ESTACIÓ DE L’ALMEDA

Pròleg a Les petjades de la història. Intervenció a l’estació de l’Almeda, de Francesc Abad. Barcelona, FGC-GISA, 2006

Els espais neutres i asèptics no sedueixen. Si estan ben formalitzats potser no molesten, passen desapercebuts, però esdevenen innocus. Susciten displicència i una mirada indiferent. En aquestes circumstàncies no és difícil que l’espai públic perdi humanitat, que sigui poc amable.

A tots els vénen al cap exemples d’aquest procés de pèrdua de personalitat. I tots sabem com enyorem les referències en l’espai obert que ens desvetllen sentiments i emocions o que simplement ens reconforten.

Hem cregut que calia actuar, intervenir, prendre decisions, fer propostes.

Aspirem a trencar els espais hostils i els espais indiferents. Volem atorgar valors d’identificació a l’espai públic. Contorns precisos i personalitat indiscutible per tal d’interpel·lar, seduir i no deixar indiferent el conjunt dels seus ciutadans.

Aquest és el sentit del programa d’incorporació de l’art en l’obra pública. No es tracta, és clar, d’afegir, d’una incrustació estranya. Més aviat volem que el conjunt de l’obra pública, que s’acaba convertint en un espai públic, incorpori tots els ingredients per permetre una permanent interacció amb els usuaris.

Aquesta intervenció que presentem simbolitza aquesta voluntat del Govern de Catalunya de reivindicar l’amabilitat i la humanitat de l’espai públic. I ho fa aportant el lligam amb el passat més recent, les arrels profundes de la societat de Cornellà, i projectant aquesta reflexió cap al futur obert a un món nou més ple de justícia, igualtat i llibertat entre les persones.

 

 

16 Juny 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a ART A L’ESTACIÓ DE L’ALMEDA

LA PLAÇA DE LA CONSTITUCIÓ

El Punt, edició comarques gironines

Des del mes d’abril de 1979, aviat farà quinze anys, l’Ajuntament de Girona ha tingut una cura molt especial en els seus encàrrecs de projectes arquitectònics i urbanístics. El criteri que s’ha seguit és el de mantenir un equilibri entre els projectes de producció pròpia dels serveis tècnics municipals, els encarregats a arquitectes i tècnics de les comarques de Girona, i els que s’han encomanat preferentment a arquitectes catalans amb despatx normalment a Barcelona. El camí per a formalitzar l’encàrrec ha sigut en general l’encàrrec directe, prèvia consulta entre els experts sobre les característiques de les diferents opcions, o en alguns casos molt excepcionals (plaça de la Constitució, Pla especial de la Devesa i pavelló de Fontajau) la via del concurs dirimit per un jurat obert i plural. Com a complement d’aquesta orientació l’Ajuntament de Girona ha triat, decidit, o influït en la recerca d’equip per a determinades obres públiques d’especial incidència ciutadana encara que no fossin de la competència directa de l’Ajuntament (Banc d’Espanya, jutjats). Per altra banda alguns projectes encarregats i gestionats inicialment per l’Ajuntament han sigut assumits posteriorment per les noves administracions que se n’han fet càrrec (és el cas sobretot de la Universitat de Girona). Per aquesta via la geografia urbana de Girona ha vist modificar substancialment la seva imatge en una proporció que fa fins i tot difícilment imaginable la ciutat sense les aportacions que s’hi han fet en aquests anys.

Trobem així en una nòmina provisional entre les obres de projectació directa municipal la plaça d’Europa, la de Santa Eugènia, la dels Països Catalans, la Plaça Aneto, l’Avinguda de Montilivi, el carrer Emili Grahit, els carrers Pedret i Palafrugell, el passeig Sant Joan Bosco, l’Argenteria, el carrer dels Socors, el Passeig d’Olot, el parc de Vista Alegre, o la rehabilitació a Pedret de l’antic hospital de Sant Llàtzer. Els arquitectes gironins han intervingut en l’edifici de la Policia Municipal al carrer Bacià, en el projecte de les façanes de l’Onyar, el Centre d’Acolliment, el pavelló de Santa Eugènia, el Museu d’Història de la Ciutat, el centre cultural la Mercè, els centres cívics de Vilaroja i Germans Sàbat, el CAP de Germans Sàbat, la restauració de les Àligues, el pla especial del Ter, el pla especial de Santa Caterina, la rehabilitació de la Plaça Mercat, els carrers Calderers, Ballesteries i Cort-Reial, el projecte del nou cementiri i l’híbrid del passeig fora muralla.

I, finalment, hem acudit a arquitectes i equips no gironins, o barcelonins empeltats de gironins en el pavelló de Fontajau, els jutjats, el parc Central, el pla especial de les Casernes, el camí de ronda de la Muralla, la restauració de Sant Domènec, el Pla especial del Mercadal, el Pla especial de la Devesa, el Palau Firal, o la plaça de la Constitució.

En tots els casos i un cop definits els objectius i prioritats generals l’Ajuntament de Girona ha respectat, defensat, i impulsat la llibertat creativa i de projectació de cada equip. Sabent que en el procés llarg i complexe de la modernització de la ciutat hi haurà obres assumides amb unanimitat absoluta, és el cas del Parc Central, d’altres que s’integraran al teixit de la ciutat davant la més absoluta indiferència i d’altres finalment, que seran objecte de discussió i de polèmica.

D’entrada, cap obra pública no està exempta de crítica. Però unes passen francament desapercebudes, d’altres concentren arguments a favor o en contra i el pas del temps les incorpora en el paisatge urbà amb ple dret com és ara el cas de les façanes de les cases de l’Onyar. Romanen, és clar, les veus sinceres i argumentades d’aquelles a qui l’operació no va agradar mai. Però en la consciència cívica, en l’imaginari popular, les façanes han passat la frontera de l’aprovat i s’han consolidat en la necessitat de l’operació (sanejament, neteja, consolidació, ordenació) i han afegit el valor de l’eficàcia comunicativa del seu resultat.

D’altres finalment, la plaça de la Constitució, són motiu central de polèmica ciutadana concentrada en els dos o tres darrers mesos just en el moment d’arribar a l’acabament i després de més de cinc anys d’obres.

M’he llegit atentament els arguments dels detractors de les obres de la plaça de la Constitució. Ho he fet convençut que es tracta d’una obra que pot entusiasmar o no agradar gens o, fins i tot, que pot necessitar un temps d’acomodació per a ser utilitzada amb més intensitat. Quedi clar que justament pel pes específic d’algunes de les signatures que han rubricat les crítiques no m’he quedat indiferent i m’han fet reflexionar exactament igual com he entès tots els arguments dels pares de l’Eiximenis pel que fa a qüestions de seguretat. Així, en els diferents posicionaments, he trobat alguns arguments raonables, d’aquells que es poden aportar en un debat a favor o en contra, justament perquè ens trobem davant un fet urbanístic opinable. Però també he trobat desqualificacions barroeres, adjectius innecessaris, manipulacions demagògiques, abusos lèxics. Sobretot, he trobat alguna interpretació fora de lloc perquè transcendeix la simple apreciació del fet arquitectònic i subjectiva interpretacions que atribueixen als responsables polítics unes intencionalitats més recargolades i estranyes que la simplicitat del respecte liberal a l’execució d’un encàrrec. Vull dir que algú, emparant-se en cites de Borges o d’altres refinaments ha volgut trobar intencionalitats ocultes, grandiloqüències no buscades, autoritarismes pedants. De fet, tot és molt més senzill. L’Ajuntament encarrega i deixa fer l’obra, i agrada o no segons el criteri personal i col.lectiu de cadascú. Potser sí que la plaça de la Constitució és un joc intel.lectual que demana citacions de Borges per a ésser discutit. Però aleshores en aquesta esgrima intel.lectual, per a ser totalment honestos, caldria comparar arguments i portar la discussió a un terreny entre l’arquitecte i l’opinant que no és exactament el pretès per l’Ajuntament.

Confesso que sóc dels partidaris de la plaça. Hi crec i m’agrada. Però un cop feta, professió de fe he de dir que puc entendre les opinions contràries tant com no puc entendre les desqualificacions.

Un cop aclarida la meva opinió personal intentaré fer una valoració de l’aportació de la plaça de la Constitució en el ben entès que en l’origen, quan es va resoldre el concurs, hi havia diferents opcions per triar, totes respectables i que responien a conceptes urbans contraposats. És a dir, hi ha una qüestió clau en l’origen. Uns opinaven que les previsions del Pla del Mercadal produïen un esventrament massa radical, que es trencava la trama urbana i que la discontinuïtat de la Gran Via produïa un efecte de desertització parcial. La formula d’aquests, consistia en tancar la plaça, edificar el front de la Gran Via (amb el lucre municipal corresponent), i mantenir fins el Govern civil la continuïtat viària del carrer Cristòfol Gróber. Era la teoria de les tres places. Cadascuna amb característiques diferents. La tesi contrària apuntava a una anàlisi més radical. Fins a la desamortització tot el sector eren hortes i convents. La trama urbana, l’atapeïment d’edificacions era una conseqüència sobtada de la industrialització. Però un cop produïda en aquell punt la desindustrialització (tancament de la Gróber; la Planas, Flaquer i Cia. i la Gerundense) res no avalava el manteniment d’un conjunt d’edificis apilonats abusivament per unes circumstàncies en certa manera conjunturals. Tant el Pla Mercadal, com el jurat, com l’ajuntament, van apostar per la tesi de la gran ruptura. Crèiem que no es justificava anar a buscar una edificabilitat a la Gran Via i que no es podria desaprofitar l’oportunitat de dotar la ciutat d’un gran espai obert cèntric. Un parc i una plaça, més que una plaça convencional. Només el temps podrà discernir si vam tenir raó en la decisió. Però en una decisió de principi, conceptual, que condicionava tot el projecte.

Passats més de deu anys del concurs i amb la plaça pràcticament acabada voldria apuntar algun dels valors que hi trobo.

1.-     L’espai urbà nou més gran que s’ha creat a Girona al segle XX.

2.-     L’esponjament i la desdensificació més radical. Les previsions edificatòries del Pla Mercadal situaven l’entorn de la plaça immediat i remot en unes edificabilitats altíssimes. Inadmissibles per un Ajuntament democràtic. La renúncia a les altes edificabilitats (fins a la Gran Via i Bonastruc de Porta) significava, això sí, la renúncia a les quotes que havien de finançar la plaça.

3.-     Una oferta nova d’aparcament. Al cor mateix del centre comercial més important de la ciutat més de 500 places d’aparcament. Sens dubte, la decisió de l’aparcament i el seu emplaçament van condicionar alguns aspectes formals de la plaça i la seva configuració material.

4.-     Una arbreda potent. Un espai verd al mig de la circulació, l’activitat econòmica i la part més activa de la ciutat. Una arbreda separada i protegida de la Gran Via, un espai pels vianants, un espai de repòs i de lleure.

5.-     Una formalització acurada. Un tractament del formigó impecable, formes agosarades i delicades alhora; una perfecció constructiva sense gaire precedents a la ciutat. Materials ben seleccionats, qualitat exigent.

6.-     Un espai obert i ampli. Un espai d’utilitzacions múltiples, de possibilitats inexplorades. Un espai pel joc, la trobada, la concentració, la música, el ball.

7.-     Una aposta valenta per la regeneració urbana. Un canvi radical, una formalització forta, en un entorn més aviat pobre i poc afortunat. L’eina per redreçar des del sector públic la inèrcia inacabada que ens havia deixat com herència el sector privat. Les edificacions de la Gróber o el Banc dels Pirineus significaven una ruptura major amb el teixit urbà que la proposta de la plaça. La plaça esdevé una ruptura, una discontinuïtat amb un espai malmès amb anterioritat.

8.-     Un eix visual, geogràfic, urbà, des del Banc d’Espanya a Sant Domènec, passant pel Mercadal. Un cop d’ull, una llambregada a les virtuts i els defectes del creixement de la ciutat, a les qualitats de l’arquitectura i a les seves limitacions.

9.-     Un espai normal i discret, que encaixa en el paisatge de forma no detonant.

L’arquitectura urbana de la plaça de la Constitució no és pedant, ni grandiloqüent, ni sofisticada. Ben al contrari. És més aviat planera, normal, suau, sedant, amb horitzó. És humana, però no és íntima, és oberta no reclosa, és un repte no una concessió. No és una plaça convencional. És un espai múltiple. És una solució urbana a un problema urbà. És una solució. No la solució. I és millor que mai, millor que abans. És diferent, és atrevit. Però és lliure, és creatiu. No és gratuït.

A la plaça de la Constitució hi he vist gent dormint, gent esmorzant o berenant, gent passejant sola o amb el gos, gent de dia i gent de nit, gent patinant amb skate o patins, gent jugant a futbol, amants besantse, gent gran prenent el sol. Hi he vist més gent que a la plaça Josep Pla, la plaça Jordi de Sant Jordi, la plaça dEspanya o la plaça del Carril.

La plaça de la Constitució pot agradar o no agradar. Però no pot deixar indiferent. Hi ha qui la pot defensar aferrissadament i qui la pot criticar amb cruesa. Però la plaça de la Constitució conté objectivament massa elements positius, massa canvis d’un passat pitjor, per rebre desqualificacions sense arguments. I si això passa tenim equivocat el punt de mira. Tenim capgirades les prioritats, no sabem prou bé on apreta la sabata a la ciutat.

M’agradaria haver aportat elements per un debat positiu. Per una discussió serena, per una anàlisi acurada de l’espai urbà anterior i actual, per una visió en perspectiva. Amb respecte per tots els arguments, amb el compromís de les màximes garanties per la seguretat. I amb el repte i el desig de fer-la nostra, d’incorporar-la a la vida de la ciutat, de gaudir-ne tant com puguem. D’enlluernar-nos per la intensitat de la llum que mai abans no havia penetrat aquest espai.

Deixem tots plegats que el temps i la gent incorporin amb naturalitat una plaça que respon a una tria però que s’ha executat pensant en el futur de la ciutat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

17 Octubre 1993 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA PLAÇA DE LA CONSTITUCIÓ