Joaquim Nadal i Farreras

TOMÀS MILANS I GODAYOL

Diari de Girona

El divendres tres d’agost Torroella de Montgrí va ser l’escenari d’una presentació discreta i rellevant alhora. En el marc del festival de músiques i arran de la cita anyal que vol recordar, emocionadament, el polifacètic Ernest Lluch. Lluch xafarder universal en el millor sentit del terme. Nervi de curiositat, la mateixa curiositat que ens desvetlla aquesta sonda de l’espai que arriba a Mart i explora el món desconegut. En Lluch coincidien el futbol i la música, la política i l’economia, el global i el local, la Garrotxa i el Maresme, l’Empordà i la Toscana, Barcelona i Donosti, Madrid i València.

Aquest instint innat per descobrir el va portar a furgar també en el redescobriment de músics catalans. Amb aquest ànim i amb voluntat de retre-li homenatge, el festival ens regala amb peces sensibles i delicades i amb descobertes singulars. En el concert del tres d’agost es dreça un pont entre la música i les darreres recerques de Lluch sobre la Catalunya austriacista, la Cort de Carles d’Àustria i de l’emperadriu, l’exili polític, la desfeta dels projectes. Tomàs Milans seria al final de la Guerra de Successió un exiliat interior.

Josep M. Gregori, amb l’empenta de la beca de recerca que convoca la fundació Ernest Lluch, ha traçat la biografia de Tomàs Milans Gudayol nascut a Canet de Mar el 1672 i mort el 1742 a Girona. Format a Barcelona es veié obligat a desplaçar-se a Girona al final de la Guerra (1714) i aquí desplegà els seus coneixements com a mestre de capella de la Catedral de Girona. Habituat a la moda de la Cort i de la música barroca que s’hi exhibia importada de l’Imperi, Gregori ha rastrejat als arxius la vida i l’obra de Milans. Una biografia que esperarà pacientment l’oportunitat d’una economia en crisi per ser publicada.

Mentre, disposem ja del CD que es va presentar també a Torroella i que enregistrat sota el segell musièpoca presenta peces de “Música religiosa” de Tomàs Milans i Godayol interpretades pel cor La Xantria, dirigit per Pere Lluís Biosca. Són deu peces de música sacra rescatades i transcrites dels manuscrits i partitures de la Biblioteca Nacional de Catalunya, però previsiblement vinculades a la producció gironina de Milans.

Al concert de Torroella la primera part ens va oferir peces de Joan Pau Pujol, Joan Cererols i Francesc Valls. Precisament de Pujol van interpretar, com una picada d’ullet a l’exili gironí de Milans i el més contemporani d’un altre Pujol, la música “per a la diada de Sant Jordi al Palau de la Generalitat”. Mentre que tota la segona part va recollir les interpretacions de ‘Motets per a la litúrgia de la Catedral de Girona’, amb unes lletanies de la Mare de Déu que ressonaven a la nostra memòria dels rosaris reiterats i inacabables de la infància, ara més passadores i atractives acompanyades de la música coral.

El Magnificat, una Salve i molt singularment la invocació Reges Tharsis ‘antífona en cànon per al dia de Reis’.

Tot peces que bé mereixerien un dia la seva interpretació a la nostra Catedral o fins i tot la incorporació d’alguna al repertori de la capella de música actual per tal de cantar-les el dia que toqui segons el calendari litúrgic.

Vull subratllar que en tota la tasca de rescat documental dels nostres arxius eclesiàstics, la recuperació de música sacra antiga va per darrere de la d’altres registres documentals més directament vinculats a l’exercici del poder material del bisbe i del capítol, i la corresponent administració religiosa, feudal, senyorial, jurisdiccional de la diòcesi.

I això fa més meritòria la tasca de la Xantria i de Josep M. Gregori. Deixant ben clar el caràcter pioner i exemplar de ‘Música antiga de Girona’, que fa temps que sota l’impuls de Jaume Pinyol treballa en aquesta tasca de recuperació i ha explorat ja partitures de l’època de la Guerra de Successió o de les Guerres Napoleòniques. La tasca continuada d’aquests i l’aportació singular que avui comentem haurien de servir de base per a un treball més sistemàtic i per a una actualització contemporània de tot el bagatge musical que guarda com un tresor simfònic la Catedral de Santa Maria.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

17 Agost 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a TOMÀS MILANS I GODAYOL

XAVIER MONTSALVATGE I GIRONA

Diari de Girona

Diumenge passat,11 de març de 2012, va fer cent anys del naixement de Xavier Montsalvatge i Bassols (Girona,1912 – Barcelona, 2012). Va néixer a la plaça del Vi, just a la casa de la cantonada del carrer de l’Albereda amb la pujada al Pont de Pedra. Aquí, la família Monsalvatje  hi tenia l’establiment de banca Hijos de Fco. Monsalvatje,banqueros. Fill de Xavier Monsalvatje i Iglesias (Olot,1881-1921) i nét de Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917).

El mateix compositor explica la seva peripècia vital des de la casa de reminiscències gòtiques de Girona fins a un doble pis tenebrós del carrer de la Portaferrissa, a Barcelona, a partir de 1921, després de la mort del seu pare, en el seu llibre Papeles autobiográficos. Al alcance del recuerdo (Madrid, Fundación Banco Exterior, 1988, editat en català per Destino). Després, doncs, de viure deu anys a Girona, a la casa que hem esmentat, Montsalvatge se’n va a viure a Barcelona i és aquí on fa el gruix de la seva formació musical i on desplega la seva activitat de compositor i professor, amb una repercussió i reconeixement internacionals de primer nivell.

És aquesta trajectòria la que vol reconèixer la Comissió del Centenari amb un conjunt d’actes i activitats que es desenvoluparan des de setembre de 2011 fins a finals d’aquest 2012, i que té com a eix central l’exposició que, des del 6 de març  d’enguany, es pot veure al Palau Robert de Barcelona, que vindrà aquest estiu a Girona i que després seguirà viatge a Madrid i Nova York. Amb l’impuls de l’Associació Xavier Montsalvatge compositor es farà un programa amplíssim, que va des de l’edició i interpretació de la seva obra a la publicació de textos biogràfics i treballs documentals sobre la seva vida i, principalment, la biografia que ha fet José Guerrero Martín. Escrita ja després del traspàs del compositor inclou, per primera vegada, la referència i repertori de tota la seva obra i amplia el contingut de biografies anteriors com la que l’any 1994 li van dedicar Francesc Taverna-Bech, Carles Guinovart i Francesc Bonastre a la col·lecció de compositors catalans, que editaven conjuntament el Departament de Cultura de la Generalitat i l’editorial de llibres de música Boileau.

Va ser justament el dia exacte del centenari del seu naixement que la comissió va voler commemorar la data amb un concert a Girona, a l’Auditori, que va coincidir amb l’acte de posar el nom de Xavier Montsalvatge a la sala simfònica d’aquest equipament de la nostra ciutat. Amb la soprano Ainhoa Arteta, Alobert Guinovart al piano i l’orquestra de Cadaqués es va interpretar un programa sintètic i cronològic, que va arrencar amb la ‘Petita suite burlesca’ de 1935, interpretada per primera vegada, i va seguir després amb els ‘Tres Divertiments’ (1941), les famosíssimes ‘Cinco canciones negras’ (1945), les ‘Tres postals il·luminades’ (1991), dedicades a la Provença, l’Havana i Nova York i amb clares ressonàncies musicals de cadascun dels tres escenaris, per concloure amb el ‘Madrigal sobre un tema popular’ (1991), que és una adaptació del ‘Cant dels ocells’.

I és justament amb les obres primerenques com aquesta de 1935 i els ‘Tres impromptus’ de 1933 que podem traçar un lligam amb Girona, pel fet que és també de 1933 l’intent de convertir el poema ‘Vinyes’, de Joan Teixidor en una peça per a piano i veu que, com explica Miquel Desclot en el text que acompanya el volum I de la “Integral de Canto”, editat per Columna Música el 2003, amb la interpretació de la mezzosoprano Marisa Martins i el pianista Mac McClure, Montsalvatge “va abandonar l’experiment en un calaix, insatisfet, després que la coneguda recitalista Mercè Plantada fes la desentesa davant la proposta d’estrena”. El mateix Desclot recorda com finalment va ser interpretada, a l’Ajuntament de Girona, amb el títol del primer vers “No t’abandonaré”, per part dels mateixos intèrprets que l’havien inclòs en l’àlbum abans esmentat, “Integral de Canto”. Montsalvatge havia recuperat la relació i les amistats amb Girona i em va voler dedicar aquesta cançó primerenca, com així consta en l’original de la partitura: ‘A Joaquim Nadal…No t’abandonaré (1933), poesia de Joan Teixidor. Record de l’estrena d’aquesta cançó que ofereixo a Joaquim Nadal amb l’estima i consideració de Xavier Montsalvatge. Al concert es va interpretar admirablement. Fecit, 29-XI-99 Xavier Montsalvatge’ i signa també Marisa Martins.

Dos anys abans, el 1997, la ciutat ja havia fet una clara reivindicació de Montsalvatge i dels seus orígens gironins que a ell mateix li agradava de recordar amb l’atorgament de la distinció Athenea, que enllaçava perfectament amb el clima i l’ambient cultural que havia conegut a casa seva i, molt especialment, a través del seu pare i tota la colla d’amics que empenyien la ciutat cap a una revifalla cultural extraordinària.

Així, doncs, malgrat haver viscut només deu anys a la ciutat, les arrels es van mantenir sempre i el record va deixar un pòsit entranyable que permetia de fer un pont entre la Girona de principis i la de finals del segle XX.

Precisament, per acabar convé precisar algunes coses per dissipar confusions i aclarir la continuïtat d’una nissaga de tronc olotí que es va desplegar a Girona i va donar fruits madurs per a la cultura i l’art. L’avi banquer, Francesc Monsalvatje, va ser un destacat medievalista i va dedicar la seva curiositat permanent a rescatar el patrimoni documental del comtat de Besalú principalment amb la seva profusa col·lecció Noticias históricas. El pare Xavier Monsalvatje, també banquer però en declivi, va tenir una vida curta, però exercí un paper rellevant a la vida cultural de Girona. Hi va arribar a viure l’any 1896 i l’any 1917, conjuntament amb Joaquim Pla, van estampar un deliciós Terra de gestes i de beutat, que tindria una segona edició el 1918 i que era una petita obra d’art amb orles, caplletres, dibuixos i un compendi de textos literaris, d’evocacions personals, d’exordis i d’obres d’art integrades en un producte singular i força irrepetible. Els amics li van editar, pòstumament (1922), les Proses del viure a Solius amb un format i una tipografia força similars al llibre anterior, però més auster i discret i del que només se’ n van fer 125 exemplars numerats.

I, així, tenim que igual com hi ha hagut un mínim de quatre generacions de Palols coneguts (Miquel, Pere, Miquel, Pere), hem de recordar, ara, quatre generacions, com a mínim, de Monsalvatjes, després Montsalvatges coneguts: Francesc, banquer i historiador; Xavier, banquer, escriptor i animador cultural; Xavier, músic i compositor, professor, a qui hem dedicat principalment avui l’article i, encara, Ivette, filla  del nostre compositor homenatjat, i Xavier, arquitecte que retrobaria els escenaris del seu pare, del seu avi i del seu besavi i redactaria, amb en Xavier Llistosella, el Pla especial de la Devesa i executarien el projecte del Palau Firal de la ciutat, ara feliçment complementat amb l’Auditori i Palau de Congressos que ens va aplegar diumenge passat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

16 Març 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a XAVIER MONTSALVATGE I GIRONA

AIRES GIRONINS A MONTSERRAT

Diari de Girona

Diumenge passat 25 d’abril de 2010, a les sis de la tarda, hi havia festa gran a la basílica de Montserrat. Després de molts anys d’esforços i d’un treball acurat i meticulós, conduït i coordinat per Albert-Gregori Blancafort, es feia la solemne inauguració del nou orgue de Montserrat. Presidien l’acte el secretari d’estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, amb el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís M. Sistach, i la majoria dels bisbes de la Conferència episcopal tarraconense.

És sabut que hi ha una bona colla de monjos, també d’escolans, de les terres de Girona i que el mateix pare abat és de Santa Eugènia de Ter a Girona. Només d’entrar a la basílica i abans de començar el gran concert inaugural ens vam trobar en els bancs un cd i un llibre. El cd porta per títol El nou orgue de Montserrat i conté gravacions de Bach, Viola, Casanoves, Haendel, Civil, Liszt, Segarra i Widor, interpretades a l’orgue per Miquel Gonzàlez. La presència d’Anselm Viola de Torroella de Montgrí a la tria subratlla el gran paper d’aquest compositor, organista i director a Montserrat i també a fora. Una especial rellevància entroncada amb Girona hem d’atorgar al “Díptic montserratí” de Francesc Civil Castellví. Gironí d’adopció va mantenir estretíssims lligams amb Montserrat i amb l’escolania, alhora que exercia el seu mestratge a Girona de diverses maneres i també amb l’orgue de la Catedral de Santa Maria mentre va poder. El seu llibre El fet musical a les comarques gironines en el lapse de temps 1800-1936 (1970 i 2a. edició 1994), seria una mostra més d’aquesta dedicació integral al fet musical gironí.

Precisament un altre gironí, professor de la Universitat de Girona, Oriol Ponsatí-Murlà, reivindica aquesta figura i en reclama el ple reconeixement en el text que acompanya el cd i que amb el títol “L’orgue de Montserrat. Un orgue monumental, un repertori imponent”, és un repàs detallat de les característiques musicals de l’orgue i dels valors musicals organístics de les peces seleccionades per a aquesta gravació. Aquest és el mateix exercici que fa Oriol Ponsatí-Murlà en el text que publica al llibret, que també vam trobar al banc de la basílica: El nou orgue de Montserrat. Concert inaugural 25 d’abril de 2010. El professor gironí tracta aquí només de “La Toccata i fuga i la Passacaglia i fuga de Bach”, i deixa anar les seves emocions més primerenques tot relatant les interpretacions que havia escoltat de la Passacaglia al pare abat Cassià M. Just i, molt especialment, la primera que li va sentir a finals d’abril de 1996.

Però apart d’aquestes dues peces de Bach i de la “Improvisació sobre el Virolai”, que va interpretar el pare Theo Flury a la segona part del concert, vam poder escoltar la basílica plena de música fins el darrer racó amb la interpretació del “Te Deum”, d’Anton Bruckner que van cantar l’escolania, l’Orfeó català, la Capella de música, l’Orquestra simfònica de les terres de Lleida i diversos solistes, entre els quals la contralt gironina Gemma, Coma-Alabert, que atrafegada com sempre no va poder ni sortir a saludar al final de tot el concert perquè ja havia hagut de marxar cap a una altra actuació que tenia, no lluny de Montserrat.

Ja sé que potser és una mica agosarat buscar un accent gironí singular en un acte tant universal i d’una dimensió culta que no admet localismes de cap mena. Però m’ha semblat, justament, que ho podia fer per la importància del dia i de l’acte, per la transcendència del nou orgue que culmina una llarga llista d’orgues de Montserrat, historiada acuradament en el mateix llibret del concert per Francesc-Xavier Altés i Aguiló, que s’inicia en les primeres notícies del segle XV i que conclou després d’un procés continuat de destruccions i restauracions en el brillantíssim orgue inaugurat. Un orgue monumental, vehicle del vent domesticat i fet música, en la descripció vibrant, poètica i emotiva de Blancafort que, com artista creador, l’oferí a la Moreneta i a tota la comunitat de monjos, i amb ells a tot Catalunya.

He de dir que encara vam tenir temps de saludar, abans d’entrar al concert, a l’abadessa de Sant Daniel i, en acabar el concert a en Marc Sureda i Jubany, també gironí i brillant guanyador d’un premi de l’Institut d’Estudis Catalans amb un treball sobre els primers segles de la Catedral de Girona que esperem veure publicat aviat i potser fins i tot per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat que, amb tanta intel•ligència i saviesa, dirigeix el pare Josep Massot.

En el retorn no puc mai deixar de mirar amb nostàlgia adolescent el jardí dels monjos i amb preocupació vigilant la paret dels Degotalls que tants ensurts ens ha donat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/04/30/aires-gironins-montserrat/402750.html

30 Abril 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a AIRES GIRONINS A MONTSERRAT

GIRONA CULTURA

Diari de Girona

Dijous de la setmana passada vam coincidir a esmorzar, al Bau-bar de la plaça de la Catedral, l’alcaldessa de Girona Anna Pagans i jo. L’Anna em va mostrar i em va donar amb evident entusiasme i una gran il·lusió un exemplar, tot just sortit del forn de la impremta, de Girona. Cultura, gener-juny de 2009, amb tota la programació de les activitats culturals dels diversos centres de la ciutat. També em va donar una publicació de format semblant i amb un contingut concentrat en Teatre, Música, Dansa del primer semestre de 2009. Totes dues publicacions es complementen, i agrupen totes les activitats, primer per centres i equipaments, i finalment, la primera, amb un índex general que és un “Calendari d’activitats” ordenat cronològicament, i la segona amb un “Índex cronològic i per espais,” que recull també l’evolució de tota l’activitat al llarg del primer semestre de l’any.

Estic segur que l’entusiasme discret de l’alcaldessa deu ser també compartit per la Lluïsa Faxedas, tinent d’alcalde de Cultura i Educació i per la Carme Sais, cap de la mateixa àrea. Tres dones i un destí, potser podríem dir. O, simplement, tres dones amb un objectiu comú compartit per moltíssima gent: fer de la cultura un autèntic motor i revulsiu de la vida ciutadana, del pols cívic, de l’ànima col•lectiva de la ciutat. Ja fa molt temps que s’ha convertit en un paradigma contemporani la idea que invertir en cultura és invertir en futur. I aquí en tenim una bona mostra.

Les dues publicacions que comentem són un bon instrument de difusió, un compendi adequat, una guia eficaç per circular per l’entramat riquíssim i divers de la vida cultural de la ciutat, un inventari contundent que ens posa al davant de forma panoràmica mig any de vida cultural. Pot semblar una qüestió molt elemental i ho és. Aquestes dues guies semblen dues obvietats en el panorama ciutadà. Però tinc el convenciment que darrere d’aquesta obvietat, de la constatació que ens és útil, de la impressió aparent que sempre ha existit, hi ha una feinada invisible de coordinació i d’integració, de recopilació de dades, de planificació de la feina que molt pocs s’imaginen. Màxim si pensem que sovint es planifica a més curt termini, que la multiplicitat de les iniciatives és gran i que encara no hem superat del tot una manera de fer que ens porta sovint més a la improvisació precipitada que a la planificació. Però ara tenim una pauta, un marc, una referència general que agrupa els grans cicles, els programes de llarga durada, les propostes que ja s’han fet tradició.

Amb aquestes guies a les mans podem constatar que la política d’equipaments s’ha omplert del tot d’activitat, que els contenidors magnífics que té la ciutat, s’han omplert de vida i que vessen de dinamisme. Som lluny ja dels temps en què els actes culturals eren minoritaris, en què sempre les mateixes persones es multiplicaven i es trobaven a tot arreu. La política cultural de l’Ajuntament de Girona i de tota la societat ha anat a buscar els seus públics i ha definit un projecte en construcció. Un itinerari permanent de recerca i interacció entre la producció, la creativitat i el consum de cultura fins a trencar el vell motllo dels que es pensen que la forma domina sobre el fons i que el model encara s’ha d’omplir i és només pura façana. L’Anna Pagans mateixa em comentava amb un punt de somriure a la boca com la programació de l’Auditori ha evidenciat que hi havia un públic a Girona i a tota la demarcació per a la música de qualitat i que ha fet que les ocupacions de la programació siguin altíssimes.

Així, en el conjunt de les biblioteques del servei municipal es detecta una activitat formativa i informativa permanent, que té potser l’expressió més visible en la programació de “La ciutat dels llibres” o en “El menú de l’escriptor”. Les biblioteques esdevenen focus d’irradiació d’activitat sovint moguda pels mateixos lectors que amb la seva demanda generen l’activitat. A Bòlit, Centre d’Art Contemporani, la definició de projectes de recerca i de producció en art contemporani és el símbol més evident d’un projecte en construcció que no espera a disposar del nou centre per programar.

La Mercè ha esdevingut de fa temps un referent solidíssim, una casa de cultura de la ciutat. El “Girona Truffaut” manté una punta de llança a l’antic Cinema Modern, i gràcies a l’ànima hiperactiva del col•lectiu de crítics de cinema ofereix activitats al voltant del cinema que han de créixer i consolidar-se en confort i ambició en el futur. El Museu del Cinema és ja un clàssic ciutadà i català, que avança propostes amb pas ferm i que formula, des de les adquisicions l’ampliació de la col•lecció Tomàs Mallol, i des de les activitats un camí per fer present al nostre món el cinema com un element indestriable de la societat contemporània. El Museu d’Història de la Ciutat destil•la activitats pausades i pautades al voltant de les col•leccions i ens convida a recorreguts i itineraris per la història de la ciutat. El Call de Girona conserva aquell punt d’intimitat discreta que busca refugi en la vida cultural de les societats i de les persones, i que segueix les petjades dels gironins del passat que el centre investiga amb profunditat i professionalitat.

I per altra banda, la constatació que el Teatre Municipal de Girona, el Teatre de Salt, l’Auditori Palau de Congressos, l’Auditori de la Mercè i la sala “La Planeta”, conjuntament amb “El Canal. Centre d’Arts Escèniques de Girona i Salt” programen i produeixen insistentment fins a fer de Girona un referent Catalunya enfora i un atractiu per a la ciutat. El conjunt que se’ns ofereix és emocionant. Té un gruix excepcional i respon a una feina acurada i constant.

La màxima emoció, l’exponent culminant de la cultura dels sentiments i de la memòria l’haurem de situar en els actes, al voltant del 13-15 de març, dedicats a Carles Rahola. Setanta anys més tard Girona es vindica amb la cultura i enfonsa les seves arrels en la memòria per deixar constància que només l’assumpció del passat i el reconeixement de les nostres febleses col•lectives ens podrà donar un futur sense ombres, amb la pau que Rahola volia als jardins de la ciutat i a tots els racons del món.

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009013000_4_311591__Opinio-Girona-cultura

30 gener 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA CULTURA

MARIA LAFFITTE

Diari de Girona

Ha mort jove una veu dolça, una presència serena. Tots els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han esbossat els aspectes bàsics de la seva biografia amb especial èmfasi a la seva faceta de cantant. No m’hi estendré. M’interessa, en canvi, ponderar l’impacte de la notícia, la tristesa escampada, el dolor compartit.

I molt especialment m’interessa subratllar la seva vinculació amb Girona, la seva presència discreta i subtil que trobarem a faltar. Maria Laffitte s’ha fet estimar en la seva senzillesa, en la seva discreció, en la seva prudència.

Ja fa una colla d’anys que va posar la seva veu a disposició del Centre Bonastruc ça Porta per difondre les cançons sefardites, per divulgar el llegat jueu, per fer reviure les vides de les generacions passades. La seva veu transcendia el clos protegit dels patis i dels jardins del Call i s’estenia com un plany, un lament melodiós fet de nostàlgia i de tendresa.

La trobava amb certa freqüència i intercanviàvem algunes paraules, diàlegs a peu dret, a les voltes d’en Rosés, al carrer de les Ballesteries, a la Força, a la plaça de la Catedral o fent el camí de tornada de Sant Daniel. Sovint vestia tota de blanc, d’un blanc cru, trencat, calçava sandàlies, deixava anar al vent els seus cabells blancs, es movia amb vivesa i obria al cel una mirada transparent que traspuava tota la serenitat, tota la confiança, del seu cos menut.

Passa sempre que mai no acabem de ponderar prou els valors de les persones que se’ns fan més evidents, que adquireixen una nova dimensió, quan ens adonem de la seva sobtada i imprevisible desaparició. He escrit sempre que és en la vida que se’ns fan presents les persones desaparegudes i que és en la valoració del seu testimoni, del seu llegat, de la seva biografia que podem ponderar tota una trajectòria.

Aquest és el motiu que més enllà de tots els valors artístics que se li han reconegut, de tots els seus compromisos cívics amb els valors democràtics i amb els valors de la natura m’ha portat a concentrar-me en una visió fugaç, potser superficial, feta d’impressions visuals, de trobades ocasionals. I aquest és el motiu que a mi se’m fa present en l’evocació amb capacitat d’inspirar calma, de transmetre serenitat i tranquil•litat, d’aportar confiança.

M’adono que havia percebut en Maria Laffite, en la seva veu, en la seva vida, en el seu caminar, en la seva presència potser tocada d’un punt d’ingenuïtat, un antídot al vertigen devorador de la vida que vivim, un testimoni explícit d’una altra manera de viure, d’un altre ritme, d’un sentit diferent de les prioritats. Tinc la impressió que Maria Laffitte marcava el seu ritme, les seves preferències, les seves prioritats, la seva agenda de temes per dir-ho amb llenguatge presumptuós. Ella dominava el seu temps i el temps no la dominava a ella. Em sembla que feia el que li agradava i ho feia amb transparència, amb sinceritat, amb autenticitat.

No vull, naturalment, pintar un quadre de color de rosa. La vida està feta sovint d’entrebancs, d’obstacles, d’incomprensions, d’ingratituds. Busquem la felicitat en els bons moments, en les escletxes de la vida, però de l’actitud vital davant del món i de les persones, en depèn una bona dosi de la nostra satisfacció o insatisfacció permanent. No puc jutjar, no conec prou bé els mals moments de la Maria Laffitte, el dolor de la malaltia, les cabòries momentànies, els núvols a l’horitzó. Recullo el meu testimoni, les meves impressions, els impactes momentanis, la percepció viscuda en la vida de la ciutat. Estic segur que el barri vell ara no serà ben bé el mateix. A l’ànima i al cor de la ciutat hi mancarà segurament un fil de veu, l’encanteri màgic dels capvespres melodiosos interpretats amb saviesa per la Maria Laffitte.

I la ciutat haurà de buscar nous referents, nous ponts de cultura i de diàleg, noves maneres d’interpretar el pòsit dels segles, el pas del temps, el sediment riquíssim de les generacions viscudes. Passa sempre així, cada vegada que el pes inexorable del temps escapça una presència viva més intuïda i percebuda que constatada en la més estricta quotidianitat. Però sempre ens fem els nostres escenaris vitals, els escenaris de la memòria, en el teixir constant i desteixir dels somnis i de les realitats, barrejats de forma indestriable, i incorporats com a certeses, com a dades certes dels nostres paisatges vitals, naturals i humans. Perdem sovint la noció dinàmica d’aquests escenaris i impressionats per les pètries presències mil•lenàries de les pedres ens deixem atrapar per falses permanències que s’escolen, com ara la vida de la Maria Laffitte.

I afegirem en l’absència la certesa de la seva estricta realitat en la memòria de la ciutat per sempre més.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2973_4_249131__Opinio-Maria-Laffitte

22 febrer 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MARIA LAFFITTE