Joaquim Nadal i Farreras

DOS NENS DE MIRADA TRISTA

Diari de Girona

Diumenge passat feia un calor sufocant. Girona estava mig buida i despertava molt lentament. Vaig fer el meu recorregut habitual fins al quiosc de la Rambla per comprar alguns diaris, saludar a la Nuri, trobar els habituals de cada diumenge, i esmorzar tranquil·lament a la Vienesa. És un ritual i és com acudir a una cita ineludible per veure la salut del freixe de la pujada del pont de Pedra i admirar un cop més les llambordes arrenglerades ordenadament de la plaça del Vi.

De tornada hem canviat d’itinerari i hem decidit que volíem veure les noves sales del Museu d’Història de la Ciutat dedicades a la República, el franquisme i la transició. Per renovat que estigui, entrar ara al Museu per la nostra generació, és tornar a l’Institut. El pati, les aules, les escales dels nois i de les noies (que ja no hi és). És una constant invitació a la nostàlgia i el record, que és segurament la millor preparació emocional per entrar de ple en les sales que es corresponen amb alguns moments contemporanis de la nostra adolescència.

No vaig poder anar a la inauguració de fa uns dies i me n’alegro. De veritat. El dia de la inauguració hauria vist gent, saludat amics. Diumenge sols vam poder resseguir en el detall el contingut de les sales. Impregnats de noucentisme, de les peces de Fidel Aguilar, dels quadres de Mela Muter, dels frescos de Bertrana, o de la proclama alliberadora per l’enderroc de les muralles, l’arribada a la República i la Guerra Civil és la trobada de sobte amb un moment creatiu, intens, convuls, trasbalsat. L’eufòria dels partits, del triomf de les esquerres, els avenços de la cultura i alhora la gran sotragada de la Guerra Civil. Les cares dramàtiques de l’exili, les rengleres de taüts, les llistes inacabables de represaliats i afusellats. Els vius i els morts, els presents i els absents, els rebels i els submisos, els adaptats i els aprofitats. La lenta i feixuga recuperació.

És aquí on he sentit la fuetada d’una fotografia de dos nens mirant un cartell amb una proclama franquista i saludant-lo braç enlaire amb el signe feixista. M’ha trasbalsat .Els nens estan d’esquena, però tot i estar d’esquena m’han semblat nens de cara trista. És el punt més baix, més sòrdid de la nostra època contemporània. És l’aigua fins a genoll de la Cort-Reial inundada, és el calsobre escrostonat de les façanes, és una ciutat de tons grisos, de desesperació, d’humitat, sense color, de façanes planes i anodines, de carrers llóbregs. Desfilen aquí en un muntatge d’imatges fixes i en moviment els moments àlgids de l’època. Les manifestacions d’adhesió, les celebracions litúrgiques, les inauguracions, les barraques de Montjuïc i la Torre Gironella, i el lent desvetllament de la ciutat. Assegut sobre un esglaó de fusta, al costat d’un sis-cents i abans de veure la maqueta del Pla Perpiñà he vist passar les imatges una darrere l’altra, els textos, els escrits, els bans, les proclames, els ponts, la censura.

I, finalment, la transició. L’esclat dels moments dolços de totes les energies acumulades pel moviment sindical, pels partits polítics, per les organitzacions culturals, les publicacions alternatives, l’Assemblea Democràtica de Girona, l’Assemblea Democràtica d’artistes de Girona, Presència o els premis Prudenci Bertrana. Els primers mítings o les primeres celebracions de la Diada. És un destil·lat, és una síntesi, és una combinació d’ambientació eficaç i d’imatges punyents, és la constatació que a Girona hem culminat ara un discurs museogràfic que ha costat dues dècades, però que tanca un relat de la nostra peripècia col·lectiva amb sentit unitari i eficàcia narrativa que porten tot el relat cap a una comprensió efectiva del nostre recorregut fins el darrer terç del segle XX.

Algú pot pensar amb raó que falten coses i persones. Però un Museu és això, la suggestió de la memòria a traves d’una construcció teòrica fonamentada en algunes evidències visibles fins a fer comprensiva la totalitat del seu objecte, en aquest cas la Història de Girona.

Us estalvio cap referència detallada a la visió de la Catedral des del gran finestral que s’obre des del pont que uneix l’antiga aula d’ingrés conduïda pel Sr. Echevarría i l’altell de la darrera sala. És una visió a prou distància però prou a prop com per tractar la Catedral, no des de la humilitat ajupida de la plaça de la Catedral, sinó situats gairebé al nivell de l’últim replà de l’escalinata. És una visió de la façana, salvant les proporcions, més de tu a tu.

Us enganyaria si no us digués que he sentit una esgarrifança i molta emoció veient una aproximació a la història més recent de la ciutat i al seu moment de preparació previ a l’esclat del darrer quart del segle XX. Us recomano una visita tranquil·la, proposo un recorregut habitual de les escoles de la ciutat per aquest recorregut on els joves de la ciutat podran aprendre segurament més història que en molts llibres de cop.

Poques peces i moltes imatges il·lustren un moment de gran densitat i de molta intensitat cívica.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

22 Juliol 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a DOS NENS DE MIRADA TRISTA

EL CAQUIER I EL CALL

Diari de Girona  

Són Fires i ha fet fred. També ha plogut i els rius baixen abundosos. Fa pocs dies, un regidor de Juià em deia que la riera baixava com feia anys que no es veia. I la música de l’aigua al Galligans és un regal poc freqüent que ens porta el record dels moments més humits de la nostra memòria. El vent que sempre fa al portal de Sobreportes ha tingut el punt gèlid per justificar les castanyes i acostar-nos més a unes Fires d’abric i bufanda que a unes Fires de màniga curta i d’anticipat estiuet de Sant Martí. Aneu a saber si finalment després de les calorades d’aquest estiu, que no semblava que s’haguessin d’acabar mai, no ens hem trobat amb la sorpresa d’una certa normalització climàtica que ens acosta a tots a una memòria col·lectiva que feia temps que trobàvem trasbalsada.

Les Fires van començar bé, amb l’esgarrifança d’un pregó que en la seva primera part va tenir la força de l’evocació de les veus i els moments històrics de la trajectòria de Ràdio Girona des de la seva fundació, l’any 1933, fins ara mateix. Les veus de Francesc Macià o dels alcaldes republicans de Girona, o les seves paraules, posaven la pell de gallina. La segona part, més encarada al futur, va ser una aposta decidida dels pregoners per la ciutat del futur i per l’obertura de nous horitzons.

Però el moment culminant dels primers dies de Fires, marcats pel fred i la pluja, va ser el dilluns passat al vespre amb la inauguració de les noves sales del Museu d’Història dels Jueus. Les circumstàncies han fet que aquestes sales coincideixin amb els espais que durant molts anys van ocupar els estudis de Ràdio Girona, de tal manera que entre el pregó i aquesta inauguració s’estableix una seqüència històrica ben significativa.

Les noves sales tenen un aroma especial de novetat íntima, domèstica. Tot adquireix un to de vida quotidiana que ens acosta amb eficàcia a la realitat de la vida dels jueus de Girona. Una vida marcada per la singularitat d’una cultura i una religió, però confosa i barrejada amb la vida intensa de la Girona medieval. Sílvia Planas ha reportat documentalment com, en ple segle XV, era perfectament possible rastrejar famílies de tronc jueu amb membres del tronc convertits al cristianisme i vinculats igualment per la sang, l’afecte, i els llaços familiars, com ho acrediten testaments de famílies amb membres de les dues comunitats amb un tractament que s’inscriu en la més pura lògica familiar sense el condicionament religiós. I és evident que l’expulsió va marcar, amb tons dramàtics, la vida de la ciutat i la de moltes famílies. Però també ho és molt d’evident, i a vegades no ens ho ha semblat, que la millor manera d’interrogar els arxius i els documents per a comprendre la vida dels jueus de la ciutat és des de la normalitat de les coses més òbvies sense anar a buscar l’excepcionalitat on no hi era. De tal manera que si, com explica sovint la Sílvia, els banys rituals de Saragossa eren a l’Ebre mateix no ens hauria d’estranyar que els de Girona fossin a l’Onyar, o que com a vegades ha comentat l’Eduard Feliu amb la Sílvia Planas en algun moment aquests banys, més modestos, poguessin estar ni més ni menys que en els terrats de les cases. Tenim encara moltes coses per aprendre i descobrir, i moltes és molt possible que les tinguem a tocar, a un pam del nas, i que justament per això ens costi d’assabentar-nos-en.

Però el recorregut de les noves sales val per ell mateix una visita i ens acosta a aquesta vida quotidiana amb eficàcia provada. Des de l’evocació de la llum i les olors del pati interior, dels jardins i les flors, dels arbres i dels fruiters, fins als objectes més elementals d’ús personal. La ceràmica igual com un didal, unes arracades o una sivella que il·lustren magníficament bé la invitació que es va fer per al dia de la inauguració.

Però el racó més excitant, el punt dolç de la visita, el moment culminant és el moment de fer el gest de treure el cap per una finestra, de recolzar-se en l’ampit i abocar el cap a fora per veure un carreró de segles tancat a les mirades forasteres durant anys i panys. Un carreró esglaonat, paral·lel al carrer de Sant Llorenç, el carreró d’Hernàndez, que ens evoca millor que moltes maquetes i plànols la disposició urbanística del call i de la ciutat. Un caquier al fons, ple de caquis, dóna un to entre daurat i vermellós a un espai ombriu i humit, on la molsa del temps senyoreja més que les petjades dels homes i les dones que fa temps que no hi han transitat. La mirada obliqua des de la finestra és com un balcó a la història, una màquina del temps, un viatge apassionant segles enrere, la millor lliçó d’història d’un museu viu que es mou i batega.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

31 Octubre 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL CAQUIER I EL CALL

RAOUL DUFY A CERET

Diari de Girona

Amb la Calaia hem dedicat un matí d’aquest estiu a Ceret. Un matí. Aquí i allà un pòster, un tríptic o una notícia de diari ens parlaven d’una exposició al Museu d’Art Modern. De Girona a Ceret són tres quarts d’hora de cotxe. Ceret és físicament a tocar i mentalment lluny. I, en canvi, és d’una familiaritat total. Aquí el país s’expressa sobretot a través d’un paisatge, una manera d’entendre la vida. Ens hi reconeixem d’una forma total. Tot és d’una gran naturalitat. La proximitat del Pirineu, en la seva vessant Nord, assegura l’abundància d’aigua que corre lliure i refrescant pels reguerons ordenats dels carrers. L’ombra dels plàtans és també gratificant. Són plàtans immensos, centenaris, alts, forts, com els de la Devesa de Girona, però totalment urbans i integrats en el teixit urbà. A Ceret els gironins podem imaginar una plaça de les botxes amb cases.

El Museu d’Art Modern ve d’una llarga tradició. És un Museu nou, lluminòs, ben estructurat, pensat. Moblat amb gust, ordenat amb eficàcia i sobrietat. Amb una terrassa i un pati. Amb una col·lecció notable. És nou i ja té anys i això diu a favor dels  materials, de la construcció. La ciutat i el Museu valen molt més que una visita esporàdica. Ceret és un lloc per anar-hi sovint, per passejar-hi, per tafanejar botigues d’artesans i artistes, per veure com es mou un poble d’aqui al ritme francès.

Aquest estiu el Museu d’Art Modern ens ofereix i ens proposa una exposició dedicada a Raoul Dufy (1877-1953). Artista de mirada atlàntica, nascut a Le Havre, s’acosta a remolc de la seva salut precària a la Mediterrània des de la Costa Blava a Cotlliure i dialoga artísticament amb els dos mars. Les seves finestres obertes al mar tenen aquest aire d’estiueig del Nord a l’Atlàntic, de llum matisada, de colors foscos i profunds, de mar immens, de ponent permanent, de marees marcadíssimes, de ponts ortopèdics a les platges. A la Mediterrània esclaten de llum, de color, de claror i de vegetació. Dufy que arrenca a primers del segle XX amb la tradició de tots els fauvistes i que es deixa seduir i impressionar per Matisse, juga amb l’esquematisme del traç i la difuminació imprecisa del color, com en el cartell dedicat a Cotlliure i on unes veles insinuades en el mar il·lustren el text “Cotlliure sense veles és com un cel sense estrelles”.

Dufy explora el gravat, el teixit, ofereix el seu art per a la decoració i per a la indústria del tapís, per a la indumentària, per a la ceràmica o el mobiliari. Col·labora amb diverses firmes industrials i dissenya teles per a vestits o una sèrie de teles pintades per a uns mobles sobre París. Dufy és alegre, clar, lluminós, s’entén fins i tot quan posa el seu art al servei de la indústria.

No és gens estrany així que en tot l’entorn del Museu el disseny i la comercialització de l’exposició es deixin guiar pel mateix esperit de la seva obra. Des de les entrades de l’exposició fins les estovalles de paper dels restaurants i les terrasses, des de paraigües a teles, des de pòsters a postals, fins el catàleg complet i eficaç, Dufy que va viure i treballar a Perpinyà durant una bona època (la sèrie sobre els tallers de l’artista és boníssima, eloqüent, entranyable), presideix tot aquest estiu i fins el 14 de setembre la vida de Ceret.

És un plantejament intel·ligent per a la ciutat i per al Museu del qual en diuen bé tots dos. Hi van cada dia centenars de persones que com nosaltres gaudeixen d’una exposició esplèndida i es deixen anar una estona pels carrers d’un poble del Pirineu.

A l’ombra dels plàtans penso en un homenatge anònim a tots aquells que han fet possible l’encant discret, culte i civilitzat de Ceret. L’homenatge als artistes que en van fer un refugi per l’art i la vida, un homenatge als responsables polítics que van tenir l’encert i la visió de promoure el Museu i un homenatge als seus responsables que el pensen i li donen vida cada dia. Un homenatge als habitants de Ceret i a tots els catalans que hi ha trobat acollida en moments difícils de les seves vides.

I tot plegat, perquè no ens podíem quedar més estona, a l’hora de dinar hora nostra ja érem a Girona. No podia parar de pensar durant el viatge: tan a prop i tan lluny. I em vaig dir a mi mateix que tornaria més sovint a Ceret pel pur plaer d’anar-hi i que faria públic aquest plaer per incitar a d’altres a compartir-lo mirant més sovint el nostre nord que tenim a tocar, i al qual massa sovint no fem cas.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 219-221)

 

17 Agost 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a RAOUL DUFY A CERET

GIRONA CIUTAT DE FANTASMES. HISTÒRIA II

Publicat al núm. 420 de Presència sota el pseudònim de J. Borrell i Berenguer

1 Mai 1976 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , | Comentaris tancats a GIRONA CIUTAT DE FANTASMES. HISTÒRIA II