Joaquim Nadal i Farreras

DIVAGACIONS PIRINENQUES

El Punt Avui

Fa força anys, l’any 1998, vaig rebre un sobre de Narcís Comadira amb la fotocòpia de dos textos. D’una banda de l’edició anglesa del llibre de George Steiner, Errata, an examined life, de l’any 1997 i de l’altra de l’edició francesa de Peter Handke, Mon année dans la baie de personne. Un conte des temps nouveaux, també de 1997 (s’havia publicat en alemany primer a Frankfurt l’any 1994 i es traduiria al castellà l’any 1999).

Comadira em deia en una nota manuscrita “Quim, ja veuràs que són dues pàgines antològiques. Ja podem estar contents”. En el llibre de Steiner hi havia un text memorable sobre la tomba d’Ermessenda i la bellesa del seu rostre d’alabastre. Delicadament la pluja, els carrerons i la vida de la ciutat es combinaven en una lectura culta dels seus indrets i monuments amb un destil·lat de literatura sublim. El text de Peter Handke portava la seva protagonista a la Devesa i al bosc de plàtans i al joc de l’escorça tacada dels arbres i la seva altiva i corpulent dimensió. Després, més endavant, vaig coincidir a Barcelona i a Girona amb Steiner i vam poder compartir i comentar alguna de les referències dels seus llibres.

He seguit també Peter Handke portat per l’estímul d’aquell text, la curiositat literària i la singularitat de la seva predilecció per Espanya i encara més per la seva afecció especialíssima per Sòria, el Numància i l’estadi de los Pajaritos.

Justament fa molt pocs dies vaig topar en una llibreria amb un nou llibre de Handke, Ayer, de camino. Anotaciones, noviembre de 1987 a julio de 1990, editat en alemany el 2005 i traduït, ara mateix, el 2011, per Alianza Editorial. És un conjunt de notes breus, en un llibre extensíssim, que recorre amb l’autor els escenaris del seu deambular, una mica nòmada, en una etapa de la seva vida marcada per l’aïllament, la reflexió, el caminar, la pasejada inconcreta, la divagació subtil, sobre els paisatges i els indrets de les seves caminades. Vagament dietarístic, Handke reprèn les anotacions dels seus viatges uns quinze anys més tard i els dóna forma de llibre. No hi ha un fil conductor, no hi ha trama, el fil és l’autor i el seu descabdellament personal en aquest deambular erràtic. Només de donar-hi un cop d’ull ràpid ja em vaig adonar que hi trobaria indrets que em són especialment estimats i que han captat també la meva atenció i interès. La duresa d’alguns girs de la traducció, on em fa la impressió que grinyola una mica la sintaxi, no acaba d’acompanyar un llibre singular. Però deixant de banda molts indrets vaig resseguir de seguida, amb minuciositat, el recorregut que porta l’autor de Narbona a Perpinyà i d’aquí a Serrabona i Elna, primer; després a Prada, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Vilafranca de Conflent, Mont-Lluís, tota l’Alta Cerdanya   (Sallagosa, Vallcebollera, Err, Llo, Palau, Estavar, Ur, Dorres, Font-Romeu, La Guingueta, La Tor de Carol), Llívia també, i a la Cerdanya principalment Puigcerdà, per fer una incursió a la Seu d’Urgell i Andorra, tornar a la Cerdanya, a Guils i Alp, Urtx i Urús i agafar el tren a Puigcerdà per baixar finalment a Ripoll i Vic abans d’arribar a Barcelona.

És una passejada molt solitària, d’ell amb ell, d’ell amb els arbres i els rius, dels plans, dels camps, dels cavalls cerdans de cama gruixuda i ampla, de la geometria dels prats, de les pissarres de les teulades, de les esglésies, les inscripcions dels cementiris. Transita poca gent, també solitària, llevat d’algun moment al casino de Puigcerdà, un enterrament o el moment gloriós de la troballa reivindicativa del cinema d’Osseja, i la descripció de les seves característiques de cine de poble en risc de desaparèixer. El paisatge hi és amb certa profusió, la vida urbana amb prou feines, la gastronomia no existeix i els establiments d’hostaleria són més rellevants per la vista dels seus finestrals o la decadència de les seves instal·lacions i la visió més aviat malenconiosa dels aparells de música. La neu irromp amb volves gruixudes i configura un arc de sant Martí de neu en comptes de gotes d’aigua. Peter Handke s’interroga a si mateix o expressa les seves percepcions singulars destil·lades en sentències sovint lacòniques, com aquesta, “De camino: los momentos en que uno está bajo techo decepcionan cada vez más; la intemperie, en cambio, se vuelve cada vez más casera (18 febr., la Tour de Carol)”. Els ocells esparsos i l’aire intangible dels diumenges d’una solitud silenciosa, afegida,  que pesa. Malgrat la sobrietat del text m’adono que són els meus escenaris.

Cada matí, ara en ple anticicló, miro a les muntanyes llunyanes per darrere dels contraforts més verds de Rocacorba o la Mare de Déu del Mont. Lluny, els Pirineus, més despullats, resplendeixen al sol la intensitat groga dels prats tardorals. Els cims llunyans semblen polits i endreçats al costat dels boscos immediats per la manca de vegetació i l’estricta topografia que mostren. Llenço una mirada nostàlgica cap a aquestes terres del Nord i m’adono que fa moltes setmanes que no pujo a la Cerdanya, que no busco el refugi del finestral al peu del Puigmal, que no practico el reiterat costum dels meus esmorzars a Llívia i els meus diaris a Sallagosa per veure si trobo, també, algun llibre francès que em pugui interessar. Fa tant que no hi pujo que no he pogut repassar amb tranquil·litat els poemes de Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol, Sallagosa, 4-XI-1920 – Perpinyà,11-IX-2011), Poesia completa, 1988; Paraula fonda, 1998; o Suite Cerdana, 2003, i les seves Contalles de Cerdanya, 1959, que he rellegit tantes vegades. Handke no degué conèixer Jordi-Pere Cerdà i no l’esmenta. Jo, ara, l’hauria rellegit en un homenatge modest i anònim en el moment del seu traspàs, com un reconeixement de l’home que va saber copsar la intensitat del paisatge d’aquesta terra i el dramatisme de les vides dels que comprometeren les seves en defensa de les llibertats i contra el feixisme, o en la lluita per la supervivència arrapats a la terra i a la seva difícil fertilitat per fruitar cada any i nodrir els fills d’un poble que contempla la plana aixecada de la Cerdanya com un refugi de tradició mil·lenària.

Em conformo, des de la civilització urbana, amb esguardar cada matí les muntanyes del nord i compto que hi tornaré per deixar al costat dels llibres de Jordi-Pere Cerdà, que no baixo mai a la plana, aquestes pàgines de Peter Handke, perdut en la solitud que acompanya i asserena.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/461421.html

8 Octubre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a DIVAGACIONS PIRINENQUES

NÚRIA I EL BAIX LLOBREGAT

Diari de Girona

Demà s’inaugura la rehabilitació del pavelló de Sant Josep  dins el conjunt dels edificis de Núria. Es completa així una operació laboriosa de rescat, integració i utilització, amb finalitats turístiques, hoteleres i religioses en els termes que ho havia volgut sempre el bisbat d’Urgell. Des de 2003, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el seu president Joan Torres, el bisbat d’Urgell i el mateix patronat, presidit executivament per Joan Ganyet i amb caràcter general pel president de la Generalitat, van donar l’impuls a aquest gran projecte que culmina i conclou. En el pavelló, ara restaurat, s’hi han construït apartaments i un hotel amb algunes habitacions i es tanca d’aquesta manera la recuperació per a l’activitat econòmica del conjunt dels edificis que, en el seu moment, va projectar l’arquitecte Josep Danés i Torras. Només cal anar al llibre del professor de la UdG, Joaquim M. Puigvert i Solà, Josep Danés i Torras, noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, 2008, Publicacions de l’Abadia de Montserrat) per veure quines fonts i quins models van inspirar Danés, com proposa un model d’edificació en el qual s’hi combinen els models religiosos i conventuals del romànic i els edificis balnearis i hotelers de l’arquitectura alpina. És el que porta Puigvert a interrogar-se sobre si Núria és el gran Sant Bernat català.

Molt abans que el març de 1931 arribés el cremallera a Núria, les muntanyes, els seus gorgs, les seves fonts, els seus corriols, els colls, els cims, els pics, les fonts, havien ja despertat l’entusiasme i la passió de molts excursionistes que hi trobaven la pau del silenci lluny de la bullícia de la gran ciutat. Els pastors i les seves tradicions, l’economia de muntanya, la imatge de la Verge, havien revelat descobertes successives i una poètica d’evocació espiritual i del paisatge, de regeneració moral i material del país. Muntanya i nació es fonien amb les tradicions i la religiositat popular. Maragall integraria aquests sentiments en els versos d’Els Goigs.

Molts metropolitans captivats per Núria fugien de la modernitat i pretenien escapar al progrés tot volent impedir l’arribada impertinent del tren fins el peu mateix del santuari. D’altres, en canvi, havien forjat un projecte que, amb correccions i ajustos, ara podem donar per completat. El debat és ja inútil.

I, en canvi, adquireix un relleu singular el fet que el Govern de la Generalitat hagi apostat radicalment per Núria, hi hagi cregut i hagi considerat que la combinació del cremallera, el pelegrinatge, l’excursionisme i l’esquí podien aportar una nova força a l’economia de la vall de Ribes i per extensió de tot el Ripollès. Un motor de progrés i de canvi, de creació de riquesa, de valorització de l’arquitectura i el paisatge.

Abans-d’ahir, lluny de Núria, a Martorell es va fer l’acte d’inauguració del centre de producció de l’Audi Q3 a la fàbrica de SEAT en aquest municipi del Baix Llobregat. Tothom, en els discursos inaugurals, des del president de Seat al president Artur Mas i d’aquest al Príncep de Girona, va ponderar el valor i la força de la unitat d’acció, pública i privada, de treballadors i  empresaris, per assolir un objectiu essencial, aquest nou centre de producció. L’impuls clau per a aquest nou centre es va donar l’any 2008 quan després de molts esforços la multinacional alemanya va optar per la fàbrica de Martorell per a la producció del seu nou model d’Audi Q3. Recordo ara els esforços que hi van esmerçar en el seu moment el president José Montilla, la consellera Mar Serna i el conseller  Josep Huguet, conjuntament amb el ministre d’indústria Miguel Sebastián. Però encara més important que l’aportació i l’estímul institucionals convé recordar aquí el paper dels treballadors, dels sindicats, de les organitzacions empresarials, dels directius de Seat i d’Audi i Volkswagen. Amb renúncies i sacrificis, amb plans d’ajust, amb millores pactades de la productivitat i la corresponent competitivitat del projecte. És aquesta gran simfonia conjunta el que realment defineix un projecte que, ara, en plena crisi econòmica adquireix un valor simbòlic i emblemàtic. La complicitat de tots els agents, la implicació unitària i constructiva per assolir uns objectius que amb divisió mai no s’haurien assolit.

És el mateix que he explicat al principi de tot que ha passat amb Núria i la seva rehabilitació. Hi ha un munt de coincidències, més enllà de la coincidència cronològica, en aquests dos grans projectes. Tots dos amb un impuls institucional unitari, tots dos amb participació d’agents públics i privats, tots dos des de la unitat i la renúncia més que la discòrdia i la divisió, tots dos generadors, a la seva comarca respectiva, d’un nou dinamisme econòmic.

Salvant les distàncies i les proporcions, admetent també les grans diferències, m’ha semblat oportú d’ajuntar aquí avui, amb voluntat exemplificativa, dues comarques, dos projectes que permeten generar confiança i un legítim orgull en relació amb les nostres possibilitats.

No és un maridatge gratuït. És Catalunya sencera. És la potent indústria de la vall del Llobregat i la potent indústria de les valls del Ter i el Freser, és la Catalunya renaixentista que es desperta i es desvetlla, és la Catalunya contemporània que agermana la potència urbana de la gran aglomeració i la força simbòlica i espiritual de les valls profundes del Pirineu, on els grans patricis de la ciutat van a buscar el bàlsam necessari per a reprendre els seus projectes. És la contradicció entre els costums de la burgesia industrial, les exploracions científiques i l’excursionisme popular, és la relació dialèctica entre la Catalunya metropolitana, burgesa i obrera en el passat, i la Catalunya recòndita de les  valls pirinenques.

És la necessitat d’entendre la nació en la seva integritat i en el reforçament dels lligams entre totes les persones i els territoris, defugint una dualitat antagònica que si s’alimenta divideix i, en canvi, té unes potencialitats fraternals pendents encara de noves descobertes.

Aquesta setmana al Baix Llobregat i al Ripollès hem trobat dos motius per a l’optimisme, de factura i dimensió radicalment diferent, però animats, un i altre, per un esperit i una força de reconstrucció i progrés que poden estar perfectament inspirats en un model de cooperació i col·laboració igualment homologable.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/15/nuria-baix-llobregat/501432.html

15 Juliol 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a NÚRIA I EL BAIX LLOBREGAT

L’HORA DELS PIRINEUS

El follet del Pirineu núm. 9 – novembre 2010

És imprescindible que ens mirem les comarques de muntanya amb la perspectiva dels que hi viuen. De fet, sempre he cregut i he practicat que a tot arreu la primera prioritat d’un territori s’ha d’adreçar als que hi viuen. La segona, íntimament relacionada amb la primera, és ocupar-se dels que en viuen, en el sentit de definir polítiques pels que s’hi guanyen la vida i per crear noves oportunitats de treball per guanyar-se-la. Només en tercer lloc cal ocupar-se dels que hi van. Dels visitants esporàdics, de les  persones i de les famílies que hi busquen uns dies de descans i de lleure. Tot és important, però cal tenir ben clar què és el més important.

Des del meu punt de vista, que he procurat aplicar sempre des de les meves responsabilitats públiques, cal primer de tot assegurar les comunicacions, l’accessibilitat, fer les infraestructures necessàries i garantir la igualtat d’oportunitats pel que fa a l’accés de la banda ampla i les noves tecnologies. En segon lloc, cal explorar nous productes i noves oportunitats. Aquí és imprescindible seguir el camí que ja ens assenyalen molts emprenedors, que busquen aquestes oportunitats, les difonen i les promouen. En el terreny de la gastronomia, del turisme rural, del senderisme, de l’excursionisme, de l’agricultura, de la ramaderia, de la transformació i comercialització dels productes del sector primari, de la creació i consolidació d’equipaments i serveis, de la recerca de l’excel·lència en les infraestructures hoteleres, de la invenció de nous circuits i nous productes, de l’impuls de les estacions de muntanya hivern i estiu, de la defensa del patrimoni natural i cultural i la seva explotació adequada.

Les pistes d’esquí i la millora de les instal·lacions, amb l’organització de proves de nivell internacional, són indispensables i són un motor que atrau visitants i crea llocs de treball. Els aeròdroms creen nous circuits i oportunitats. La difusió i explotació del cavall cerdà i, alhora, la promoció de les activitats hípiques és un bon camí de diversificació. El cicloturisme i les rutes cicloturístiques són noves maneres de concebre el negoci turístic. Els productes de la terra, millorats, elaborats, transformats, són font de petites noves activitats que creen llocs de treball. Els camps de golf són també una oportunitat. Les velles instal·lacions excursionistes reformades i rehabilitades són un factor de nova dinamització. La millora de les comunicacions ferroviàries és un repte camí d’una nova realitat. La formació i l’educació per a nous emprenedors és font de noves oportunitats. L’hospital transfronterer aglutina el territori i crea capitalitat.

Tot és avui una realitat en construcció. Però aquestes són les polítiques que proposem i els camins que hem fressat.

1 Novembre 2010 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , | Comentaris tancats a L’HORA DELS PIRINEUS

PLA DIRECTOR DE LES ESTACIONS DE MUNTANYA

Pròleg al Pla director de les estacions de muntanya. Barcelona, DPTOP, 2006

El Govern de Catalunya va aprovar en la seva sessió de 2 de juny de 2006 aquest document que vol ser un element de referència en les estratègies dels sector públic i del sector privat per al desenvolupament dels esports d’hivern i la utilització racional i permanent de la muntanya durant totes les èpoques de l’any.

D’aquí un nom que transcendeix l’àmbit estricte de l’esquí i que avala la voluntat de crear dinàmiques i ajudar al seu desenvolupament, que facin de la muntanya catalana un actiu del territori per a la creació de riquesa, per a facilitar més oportunitats i igualtat a les comarques de muntanya i per a garantir que, en l’ordre de prioritats, el Govern vol assegurar primer les oportunitats per als que viuen en aquestes comarques i, en un segon terme, crear facilitats per als que van a aquestes comarques per a les seves activitats d’oci, esbarjo i vacances.

Queda clar que el Govern atorga a aquest conjunt d’activitats una importància cabdal i que és conscient que el conjunt de transformacions radicals que ha experimentat el sector primari i els canvis en l’agricultura, la ramaderia i les explotacions forestals fan del tot imprescindible una nova aproximació a aquests territoris.

La percepció de les dinàmiques positives generades per les instal·lacions de muntanya i, alhora, la constatació de les disfuncions de caràcter financer i urbanístic, han fet detectar una dependència excessiva d’aquestes activitats dels beneficis de caràcter conjuntural que poden generar els aprofitaments urbanístics vinculats a alguna d’aquestes activitats.

El Govern ha cregut que era l’hora d’atorgar al sector de l’esquí, alpí i nòrdic, i a les altres activitats de muntanya un marc normatiu i una cartografia bàsica per a la delimitació de les àrees susceptibles de desenvolupament, amb el criteri de crear un model equilibrat on l’adequada conjunció de les polítiques del sector públic i del sector privat puguin generar impulsos positius, crear riquesa, generar ocupació i fer-ho de forma racional i durable. La muntanya és un valor patrimonial, els valors naturals de la muntanya són també un actiu patrimonial, la llarga tradició cultural, religiosa, econòmica (agrícola i ramadera) de la muntanya és també un actiu de la col·lectivitat. Conciliar recursos naturals i creació de noves oportunitats de desenvolupament ha esdevingut l’objectiu prioritari del Govern.

Per aquest motiu, el Pla director estableix un sistema d’ajuts per a la renovació de l’utillatge, per a la millora dels accessos, per a noves inversions en llits calents i activitats de primera residència, en incentius per a la innovació, que conjuntament amb la delimitació dels àmbits susceptibles de constituir els dominis esquiables bàsics, de present i de futur, marca ja les pautes i els camins del sector en els propers anys.

El Pla director és, doncs, una eina bàsica per a superar la contradicció negativa entre unes activitats potencialment deficitàries i en crisi, en alguns casos, i la percepció alhora que són eines essencial i imprescindibles de l’equilibri econòmic i el creixement de les comarques de muntanya.

La redefinició del paper del sector públic, que no pot tenir vocació de gestor de les instal·lacions malgrat que hagi contribuït al seu finançament, apareix així com un element essencial d’un nou rol del Govern, basat més en l’estímul que en la intervenció, en els incentius més que en la gestió directa.

Aquesta és la primera eina en molt temps amb ànim de posar ordre, d’establir les regles del joc, i d’atorgar coherència a un model que ens és necessari, però que per a donar els resultats que calen ha de sortir de la precarietat i la fragilitat que l’han caracteritzat en alguns casos. Amb ple reconeixement per la tasca de totes aquelles persones i societats benemèrites que han marcat la pauta, han creat escola i ens han indicat el camí a seguir i han  abordat amb èxit els seus projectes.

16 Desembre 2006 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a PLA DIRECTOR DE LES ESTACIONS DE MUNTANYA

ELS CAMINS DE NÚRIA

Col·laboració en el llibre  El buscador de camins, Homenatge a Jordi Casso. Barcelona, DPTOP,  2006

Pels camins de Núria s’ha trencat el fràgil fil de la vida d’en Jordi i l’Eulàlia  L’olor de boix, el salt de l’aigua, els rododèndrons o les carlines romandran testimonis muts d’un amor etern. Els ulls oberts, rodons, grossos, encaixats en un cos eixut d’en Jordi havien recorregut moltes geografies. A vegades amb un punt d’inquietud i cansament, a vegades amb passió i excitació intel·lectual. Sempre amb un desfici per deixar petjada activa, per apamar la realitat i dibuixar-la en somnis per solcar-ne més endavant la realitat. Hi ha, en la vida d’en Jordi, un doble joc, interactiu, entre la feina i la passió pel territori, pel paisatge, per la muntanya, per la cançó, per la música,pel barri, per la família, pels Lluïsos de Gràcia.

En Jordi, enfilat al taulell del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, dirigint el cànon que s’havia proposat de fer cantar a cor tothom és com una metàfora de totes les muntanyes i de tots els paisatges recorreguts. En el cor, la prudent discreció d’un caràcter tímid, una mica retret, esdevenia projecció activa, adquiria una dimensió física evident per acostar-nos a una personalitat mig amagada en els replecs dels papers i dels plànols. Aquesta dimensió física el portava a voler tocar el relleu, a palpar la dimensió abrupta del territori, a recórrer barrancs i tarteres, a trepitjar suaument la neu, a seure plegats, tendrament, amb l’Eulàlia en un prat verdíssim.

Amb un punt d’emoció, amb molta tendresa, quasi sense gosar, em va fer partícip del dolor serè per la mort de la mare i de la resposta reconfortant de centenars de persones bolcats en la família en un acte de justa devolució per tantes energies projectades a la col·lectivitat de Gràcia.

És també el sentiment que vam experimentar plegats a l’església dels Josepets, compartint la litúrgia serena que desgranava amb elegància montserratina el pare abat Sebastià Bardolet, i que compartíem tots amb el cor encongit i l’emoció continguda. Es sanglots d’emoció de companys i companyes de la feina, d’amics de tota la vida, queden ara com un testimoni dels fils d’amistat teixits tants anys.

Rebrotaran els boixos de Núria com un homenatge a les vides d’en Jordi i l’Eulàlia, en la vida mateixa plenes de sentit. La mort sobtada només es pot assumir, amb rebel·lia, és clar, en una ferma i constant reivindicació de la vida.

15 Juliol 2006 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a ELS CAMINS DE NÚRIA