Joaquim Nadal i Farreras

LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

El Punt Avui

La brutal crisi econòmica que ho subordina tot ha desenfocat de l’agenda política la reforma de les administracions que sempre s’havia anat posposant.

Des dels anys crucials de la transició (1975-1979), emmarcats per la mort del dictador i les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934, totes les iniciatives legislatives han partit d’un principi de desconfiança jeràrquica. L’Administració central, instal·lada obsessivament en una superioritat que no ha demostrat, ha batallat incansablement per tractar com a menors d’edat les administracions perifèriques dels seu propi nivell, les comunitats autònomes i els diferents nivells de governs locals. Immòbils en el principi de desconfiança han legislat amb escassa intel·ligència, màxima tutela, i una reiterada actitud de donar i treure com si d’un premi o un càstig es tractés. L’Administració central ha considerat els principis de l’autogovern i de l’autonomia local com a ‘piruletes’ que es poden donar o prendre a una criatura obedient o entremaliada.

A partir d’aquesta actitud s’ha defugit sempre una reforma en profunditat, estructural, de les administracions, que molts ajuntaments han iniciat per pròpia iniciativa més que ningú i abans, tot i que mai no han completat del tot.

Efectivament, des del món local s’ha abordat la racionalització, simplificació i professionalització de l’Administració local buscant principis d’eficiència. És veritat que un conjunt d’inèrcies acumulades i una inacabable i creixent teranyina de legislació ho ha convertit en una tasca dificilíssima. Caldria afegir-hi, encara, des de l’òptica del principi indiscutible de subsidiarietat, que la força dels fets, el pes de la realitat ha portat les administracions locals a rebre una cascada de competències impròpies que han assumit de forma supletòria per inhibició o incompetència de les altres administracions.

No cal dir, doncs, que malgrat tots els intents s’ha frustrat sempre la imperiosa reforma de totes les administracions i els seus nivells, que havia d’abordar una distribució equitativa i proporcional dels recursos d’acord amb els nivells de competències i les responsabilitats assumides; i que havia de racionalitzar-les evitant les duplicitats, les redundàncies ineficaces. Reforma administrativa i Llei de finançament de les administracions com a assignatura pendent des del principi de la lleialtat institucional, la subsidiarietat i el reconeixement que totes, cadascuna al seu nivell,  són part de l’Estat i majors d’edat.

Ens trobem ara en una escalada de por, de pànic col·lectiu, d’incapacitat compartida i de tempteigs que arriben tard i no aborden el problema. Començar per la reducció del número de regidors dels ajuntaments i per l’absorció de les competències dels municipis petits per part de les diputacions és un error greu que indica un diagnòstic equivocat i que un cop més per incapacitat d’abordar els problemes reals es gesticula al voltant de qüestions menors i secundàries. El nivell de gratuïtat i d’altruisme de l’escala inferior de l’Administració local converteix en irrellevant la reducció del nombre de regidors, i la distància física converteix l’acumulació de competències en una farsa.

És veritat que sempre s’ha dit que algun dia potser caldria abordar la simplificació del mapa municipal i la seva excessiva fragmentació. Però, fins i tot en aquest cas, la reforma caldria abordar-la sobre la base de la recomposició del mateix mapa municipal i amb els ajuntaments com a peça única i essencial. Resulta, però, que aquesta no és ara la prioritat per assolir resultats econòmics, que són els que marquen les urgències. Al servei d’aquest objectiu (la contenció i l’austeritat) hi ha una colla de decisions més peremptòries. Ho explico de forma molt sintètica i de dalt a baix. 1. Supressió de ministeris (efectiva, no formal). 2. Reducció de les dimensions, aprimament, de l’administració dels ministeris amb competències compartides. 3. Aprimament màxim de l’administració perifèrica de l’Estat. 4. Reforma administrativa de l’aparell de l’Estat i de tota l’Administració central, reducció de plantilles, reforma d’horaris i dedicacions, eliminació de privilegis, estalvi efectiu en despeses prescindibles. 5. Reforma amb els mateixos criteris de l’Administració autonòmica. 6. Supressió de les diputacions i redistribució dels seus recursos al món local, i 7. Supressió dels consells comarcals.

Si ens concentréssim només en les administracions locals es tractaria de suprimir les administracions nascudes d’eleccions de segon grau, i de fer efectius els compromisos de les forces polítiques progressistes a tot Espanya i la tradició del catalanisme polític, que sempre ho ha plantejat. Ara seria l’hora de recuperar la vella idea del president Tarradellas, que es va frustrar, de suprimir les diputacions. Però no caldrien unes altres diputacions d’àmbit menor i en major nombre. En el territori i amb la seva pròpia administració ho hauria de poder fer la mateixa Generalitat. I, naturalment, els consells comarcals haurien de dissoldre’s i convertir-se, alguns, en mancomunitats voluntàries de serveis municipals agrupats en el territori. La idea de governs comarcals funcionava quan es viatjava en tartana, hi havia pocs cotxes i no existia Internet.

A Catalunya, Generalitat i ajuntaments com a base per articular una administració moderna, prenent com a punt de partida l’agenda reformista dels darrers setanta i primers vuitanta, que es va frustrar per temor al poder municipal i a la capacitat de transformació de la realitat que tenien i tenen els ajuntaments al costat de d’altres administracions més reticents a la seva transformació i modernització, com dèiem al principi, i més atentes a ocupar, acaparar i generar ressorts de poder.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

28 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a LA FRUSTRACIÓ D’UNA AGENDA REFORMISTA

EL VALOR DE LES COSES PETITES

Diari de Girona

Pensar en el conjunt i actuar en el detall sempre ha sigut una bona manera d’encarar les coses  de la col·lectivitat i també de la vida de les persones. És evident que l’ambició, la utopia, els horitzons amplis, la perspectiva a llarg termini ens dóna sempre una dimensió de les coses que ho fa tot més abastable i més comprensible. Saber dibuixar aquests horitzons i seduir, engrescar, atrapar la complicitat de les persones és un mecanisme indispensable per convertir idees aïllades en un gran projecte. No es construeix un model de país, o de ciutat o, fins i tot, d’empresa sense la capacitat d’articular un discurs creïble, solvent, basat en el coneixement dels fonaments, de les arrels, del teixit que composa la realitat per després iniciar de forma gradual i segura la construcció efectiva del nou projecte.

Però la definició d’aquest pensament ampli passa prèviament per haver resolt les qüestions més peremptòries i elementals. L’experiència em diu que totes les realitats, socials i materials, són permanentment canviants. I que de la percepció d’aquest canvi en depèn la capacitat per atendre al detall més mínim i corregir les desviacions bàsiques que es puguin produir.

Naturalment, aquesta capacitat per avançar en el detall per arribar al conjunt passa per tenir les idees clares del que interpretem com la realitat normal desitjable. Si ens agafem l’exemple d’una ciutat, la nostra o qualsevol altra, la normalitat és tot el que representa la garantia del servei bàsic i la no alteració de les prestacions d’aquest servei bàsic. Posem per cas un carrer. Cal que tingui clavegueres eficients, separació de les aigües residuals i les pluvials, un bon paviment, voreres generoses i ben construïdes i afermades, un bon arbrat, un enllumenat eficient i sostenible. Un espai transitable que segregui amb seguretat cotxes i vianants. Doncs bé, l’anonmalitat, l’agressió al ‘model’ són les basses d’un paviment irregular, els panots aixecats i que ballen, les tanques de protecció despintades, rovellades i potser escrostonades, és una paperera arrencada, un arbre trencat o mort, un escossell buit, o ja el punt àlgid de l’anormalitat és l’eterna cançó de les rases obertes per les empreses de serveis en un inexplicable laberint incessant de tapar i destapar, ara pel gas, ara per l’aigua, ara pel telèfon, ara per la fibra òptica. L’objectiu hauria de ser situar les coses en el punt de la normalitat absoluta. Que res no alteri la visió de conjunt acabat, net, polit, fet.

Situem-nos en un punt de la nostra ciutat on conflueixen l’ambició de futur, l’anormalitat absoluta i la necessitat imperiosa de recuperar la normalitat del petit detall. La plaça d’Europa i el parc central. Aquí hi ha la clau de volta del gran projecte ferroviari. La part més aparatosa de l’obra ja està feta. D’aquí uns mesos començaran els serveis de l’alta velocitat entre Barcelona-Girona-Figueres i França. Anar a Barcelona serà un passeig, a Perpinyà un pensament, i anar a Madrid o a París una aventura confortable de poques hores. Canviarà l’escala de la nostra ciutat i viurem transformacions inesperades i positives. Començarem a veure el retorn de tants anys de molèsties i malentesos. Però quan ja circulin trens, quan l’objecte del desgavell ja s’hagi superat, a la superfície de la ciutat, a la pell de la ciutat quedaran les ferides. Com  i quan es reconstruirà el teixit urbà? La trama dels carrers, les places, els parcs, quan tot el que passi en el subsòl deixarà de ser un malson per la superfície de la ciutat? Quan la plaça recuperarà estructura de plaça? Quan  l’escultura d’Alfaro tornarà al seu lloc originari? Quan els nous espais recuperaran el sentit elemental del passeig, el joc, el descans? Quan els colors dels liquidàmbars ens faran oblidar la pols i les màquines? Queda per fer segurament el més fàcil i el menys costós. Però s’ha de fer i s’ha de fer ràpid per tornar l’alegria als veïns de Sant Narcís, de la plaça d’Europa, del parc Central de Santa Eugènia. Quan les inversions multimilionàries s’acaben arriba l’hora dels petits detalls. Tornar a la normalitat perduda allò que reclama normalitat cada dia.

Per molts inventaris, reculls, estadístiques, maquillatges, canvis d’orientació, noves direccions, grans equipaments, que es facin o es posin en servei, el que compta finalment per l’edifici és la cohesió social i la satisfacció quotidiana de veure les coses elementals fer-nos la vida fàcil.

6 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL VALOR DE LES COSES PETITES

ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)

El Punt Avui

Impulsiu, apassionat, histriònic, radical, honest, exigent, tossut, obsessiu, irascible, contundent, coherent, generós, rebel, absorbent, líder, així era el Toni. Però per molts adjectius que hi posem mai no tindrem una imatge completa del personatge i menys encara de la persona que es resistia a descobrir les seves febleses i les seves virtuts darrere del personatge que l’atrapava.

Ara, els seus amics han recollit en un llibre, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut (Amics del Toni, 2012), el testimoni de moltes persones que aporten la seva visió i vivències personals fins a completar un dibuix polièdric, ple d’irisacions multicolors que ens presenten el Toni en tota la seva dimensió, sense concessions, amb reconeixement, amb tendresa  i amb la duresa i la cruesa dels que el van viure i patir de més a prop. És la paradoxa de constatar que els que més el van estimar i l’estimen no s’estan de retreure-li que la seva passió real no era la família, sinó la ciutat. No la política, ni el partit, sinó Sabadell amb tots els ets i uts.

Ha tingut cura de l’edició i n’ha fet una introducció Manuel Foraster Giravent, i obre el volum un apunt d’Antoni Garriga i Miralles, amb un ‘Viatge a una època. Farrés, l’esperit del 79’. Després, el llibre s’estructura en quatre apartats titulats ‘Un cor valent’, ‘A l’Ajuntament jo sóc l’encarregat’, ‘Què faré quan sigui gran’ i, finalment, un apartat amb els discursos de presa de possessió i de comiat de l’alcaldia En els tres primers, Foraster ha congregat, en conversa amable a aportar el seu testimoni, els familiars més directes, els amics de la primera i la darrera hora, els col·laboradors, els companys d’estudi o de despatx, els col·legues de militància, els amics alcaldes, els regidors que executaven les seves polítiques, els ideòlegs que nodrien de propostes la capacitat de captar idees com una esponja i d’aplicar-les del Toni. En els dos discursos hi ha dos Tonis en estat pur, un més impulsiu, l’altre més reflexiu, més de transició vital, amb una súplica final d’indulgència després de demanar disculpes a tots els que havia privat més directament dels seus drets més íntims pel fet d’haver-se bolcat en cos, ànima i vida a la cosa pública.

Voldria subratllar tres moments. Primer quan les assemblees es feien al bosc, més tard quan els arbres no ens deixaven veure el bosc, finalment quan el brot d’un sol arbre ens emociona més que un bosc sencer.

És la meva biografia imperfecta. Primer dels anys de la clandestinitat. Una història que en sintetitza moltes. El trànsit del cristianisme a la revolució, la voluntat transformadora, la  prevalença de l’interès col·lectiu per damunt de la dimensió individual i egoista. La clandestinitat, la presó, el sindicalisme, l’obrerisme, la lluita pels drets dels treballadors i dels ciutadans, un combat per les llibertats. La vida en comuna, el despreniment de tot. El descobriment de la lluita clandestina en les reunions a les parròquies i a les fàbriques, les assemblees al bosc per preparar les vagues, per seguir el combat. El difícil camí de les relacions humanes. Les cartes des del Sàhara a la Mei, la seva primera dona i companya, que ella encara guarda i que la porten a creure que són les úniques coses que el Toni va arribar a escriure mai. La difícil rebel·lia d’un fill de família benestant que no està disposat a contemporitzar amb les dificultats històriques de la pròpia família, que serenament explica la Núria Sabater, la seva mare.

Més tard la plenitud municipal. Sabadell per damunt de tot. El municipalisme, la gestió més que la política, com diu la Carme. Els fils de la transformació d’una ciutat castigada pel franquisme i per l’atur. La definició i la construcció d’un model que transforma però que no liquida el pòsit del temps i l’experiència d’una ciutat industrial i d’una burgesia de pes econòmic indiscutible. La distància per recórrer entre el buit i la complicitat, entre el girar-se l’esquena o arremangar-se junts. Les grans decisions en el terreny dels serveis públics, que els companys regidors expliquen des d’una òptica i que Josep Oliu relata des d’una altra. La gestió urbanística, l’optimització dels recursos, el parc Catalunya i l’eix Macià, els barris i la ciutat tot fent ciutat. L’esperit del 79 és la irrupció a les ciutats d’un aire nou, de la micro i la macropolítica, del patrullatge constant, de les llibretes sempre obertes, de l’obsessió monogràfica i per a alguns malaltissa. La percepció tangible durant un temps que era possible acostar els somnis i la realitat i fondre’ls en una política possible, pragmàtica i transformadora. Des de la realitat física lamentable del 79 fins al valor transformador de la cultura, de l’educació, de la innovació dels successius mandats un cop satisfetes les necessitats més peremptòries. Teníem pressa perquè des de les eleccions del 77 passarien encara dos anys agònics abans no arribés la democràcia als ajuntaments. És possible que aquesta tossuda obsessió, que vam compartir, no ens deixés veure el bosc sencer d’un país que ens negava als ajuntaments la condició mateixa de país. L’Ajuntament, refugi i baluard, mentre la política nacional era conreada per altres.

Finalment, el dubte total, la darrera etapa, la lluita per la dignitat del món municipal, el dret a l’atur dels electes. I l’intent de reinventar-se des de un món nou que descobria en les empreses i les noves tecnologies. La definició de la B-30 com un dels eixos simbòlics i reals de la represa de la nova Catalunya. I, sobretot, la reconciliació amb la vida, com explica la Teresa. Els brots nous, l’esclat primaveral, la seva filla Carla i els seus néts, la Maria i el Carlos, disposats a dreçar un pont sensible, un alè de vida, mentre la vida el va respectar.

La capacitat, un instant només i negada després, de mirar brotar un arbre sol i emocionar-se en el moment de veure en aquells brots una part d’ell mateix.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

19 Mai 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)

ELECCIONS MUNICIPALS

Avui / El Punt

El diumenge 22 de maig hi haurà eleccions municipals als 947 municipis de Catalunya. Seran les novenes d’ençà de les del 3 d’abril de 1979. Han passat ja trenta-dos anys des que després de dècades d’incúria i abandonament es van convocar les primeres eleccions municipals des de la Segona República. El 19 d’abril de 1979 es van celebrar els plens de constitució dels nous ajuntaments i d’elecció dels alcaldes i alcaldesses corresponents.

Dimarts 19 d’abril es va celebrar al Palau de Pedralbes el Dia del Municipi, en una data triada per a commemorar aquelles primeres eleccions històriques. Presidia l’acte la vicepresidenta del Govern   acompanyada dels alcaldes de Sabadell i Martorell, presidents respectivament de la Federació de Municipis de Catalunya i de l’Associació Catalana de Municipis. No sé si el contingut que es va voler donar a l’acte es va correspondre amb l’alt sentit institucional de la celebració o si les presses marcades per la conjuntura van portar als representants de la Generalitat a fer, de tot plegat, una interpretació interessada i esbiaixada.

Sigui com sigui, a pocs dies de l’inici de la campanya m’agradaria opinar sobre aquesta convocatòria passats anys des de la meva època de dedicació a tasques municipals.

Primer voldria destacar el que podríem anomenar “el factor humà”. És veritat que en aquesta ocasió s’ha detectat una certa fatiga i majors dificultats per a confegir llistes i trobar candidats i candidates disposats a dedicar-se al comú. Però més enllà d’aquesta fatiga comprensible, el fet més remarcable és que en nou convocatòries i trenta-dos anys són milers d’homes i dones els qui s’han lliurat amb apassionament a la tasca de construir vida cívica a tots els municipis de Catalunya. Milers de noms gairebé sempre anònims, generosos i desinteressats, que han vist molt poc reconeguda i agraïda la seva tasca. És un homenatge degut a generacions que han donat el millor de les seves vides a aquesta tasca. No hi ha cap fet concret i esporàdic, cap picabaralla partidista, cap protagonisme personalista, cap moció de censura, cap cas de corrupció o d’exercici interessat dels càrrecs públics que pugui eclipsar el fet essencial. La llarguíssima nòmina d’electes locals que mereixen un reconeixement cívic per la seva tasca i la seva dedicació.

En segon lloc convé recordar “el factor de canvi”. Més enllà de la disputa partidista i de colors i tendències, afirmo amb convicció que la història d’aquests trenta-dos anys és la crònica de la revolució pacífica més important, del canvi més radical, de les condicions de vida de milions de ciutadans i ciutadanes. La geografia i el paisatge municipals han vist canviar del tot un panorama que era, l’any 1979, ben poc engrescador i on és veritat que “tot estava per fer i tot era possible”. La democràcia va portar dignitat a la vida col·lectiva en els municipis. Em sap greu que aquest factor de canvi sigui menystingut en els llibres que els historiadors dediquen a l’anàlisi de la transició i els primers anys de democràcia a Catalunya i a Espanya. Menystenir aquest fet és una greu injustícia, perquè atorga a la política general un paper gairebé exclusiu i nega a la política de proximitat la capacitat de transformació que li és pròpia. No hi deu haver avui gaire països al món amb uns municipis tan ben dotats, ben equipats, ben ordenats, ben planificats i amb un nivell de serveis públics equiparables. L’espai públic, l’esport, la cultura, l’activitat econòmica, els serveis, la seguretat, han trobat en les polítiques municipals la millor interpretació de les urgències i de les carències que calia suplir.

Ara tothom fa balanç i pondera l’obra feta, la gran obra de govern. Però també convé recordar que els temps canvien i que les noves circumstàncies de la crisi econòmica obliguen a la recerca de noves propostes i paràmetres per a definir les prioritats del món municipal. Unes prioritats que ara s’han d’orientar necessàriament més que a l’obra nova a les tasques de conservació, de manteniment, d’innovació, d’eficiència, d’austeritat, d’excel·lència en la gestió. El còmput de la gestió ja no pot ser quantitatiu, ha de ser qualitatiu. I convé recordar que del balanç d’aquests trenta-dos anys de democràcia municipal contemporània se’n desprenen també algunes mancances que caldria abordar.

Queden com a qüestions clau, delicades, de gran abast institucional i de poca atracció immediata per a la ciutadania, les hisendes i el mapa. Podríem resumir-ho dient, pocs recursos i massa ajuntaments! Però aquestes no són qüestions per ara mateix i menys per a la immediata campanya electoral. Són temes transversals que si han de ser objecte d’una reforma ho han de ser també contemplant aquelles qüestions que afecten a la dedicació dels electes, la seva retribució i els mateixos mecanismes d’elecció. No hi ha moment pitjor i més incomprès que el dels plens municipals on s’han de prendre els acords per a fixar la retribució dels electes. El desgast que comporta només és equiparable a la pèrdua injusta de prestigi que se’n deriva. Hi ha encara una darrera qüestió de balanç. Cal que la ciutadania prengui consciència que la capacitat d’acció de les administracions públiques no és il·limitada. Cal més compromís, més complicitat i menys voracitat per tal d’ajustar, ara més que mai, les propostes a les possibilitats. Defugint populismes i demagògies. Abandonant promeses grandiloqüents. Situant l’agenda política en l’agenda de reformes necessàries per a continuar amb els efectes positius i realistes de la democràcia municipal. Fent cura d’humilitat com han començat a fer algunes professions que han viscut a la cresta de l’onada de l’abundància i de les obres d’autor i que ara busquen en la simplicitat la seva reivindicació com a professió: és el cas paradigmàtic dels urbanistes i els arquitectes.

Per això, en les properes setmanes tindran més pes els que hagin sabut llegir millor els grans canvis. Canvis demogràfics, socials i culturals. De la lectura d’aquests canvis i de la nova conjuntura se’n desprenen nous models de ciutat i de gestió, noves prioritats i noves vies per al municipalisme. Ha arribat l’hora d’inventar el municipalisme del segle XXI des de l’agosarament i l’enginy que estimula la crisi i fugint de la síndrome de l’abundància que adotzena i paralitza.

PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/403140.html

29 Abril 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui, El Punt | , , , | Comentaris tancats a ELECCIONS MUNICIPALS

TRENTA ANYS

Catalunya municipal, número monogràfic amb motiu dels 30 anys d’ajuntaments democràtics. Juny 2009 

El dijous 16 d’abril de 2009 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona vaig sentir una emoció molt especial farcida de vivències d’una intensitat poc freqüent. Passaven davant meu trenta anys de vida municipalista,de dedicació política i de canvis profunds i emblemàtics en el panorama de les ciutats de Catalunyai d’Espanya.

L’acte en el seu conjunt va desvetllar diversos ressorts emocionals i va despertar diversos escenaris de la memòria. Tant en el repàs històric i el memorial de companys i companyes de la primera fornada hi vaig trobar la pulsió de moltes coses guardades en els racons dels records i sovint inexplorades.

Però el que més em va  interessar va ser el joc dialèctic entre el món municipal i el President de la Generalitat, José Montilla, que com molts altres membresdel Govern delaGeneralitat formaven part indestriable d’aquells mateixos records fundacionals.

Alguns no es van estar de reiterar, un cop més, els trets més essencials de la reivindicació municipalista, centrats en els problemes de capacitat financera i de reconeixement d’un marc competencial sense fissures. Dos alcaldes van repetir els versos citadíssimsde MiquelMartí i Pol per qui “tot està per fer i tot és possible”, que el President de la Generalitat va recollir i contestar transformant-los en un explícit “ni tot està per fer –passats trenta anys- ni tot és possible”.

Situats en aquest punt m’interessa recordar, fent el compte enrere, les publicacions que la Federació de Municipis va dedicar als vint anys d’ajuntaments democràtics (1999) i als deu anys (1989), en les quals el balanç molt complet de l’evolució del món municipal permetia una visió molt contrastada de les llums i les ombres del canvi prodigiós iniciat el 1979. I més encara el meu record se’n va anar cap a l’Assemblea constituent de la Federació de Municipis de Catalunya els dies 13 i 14 de novembre de 1981. Un cop elegit president i en el moment de la cloenda de l’assemblea vaig poder respondre la intervenció del conseller de Governació de la Generalitat que, des dels seus plantejaments, intentava fer-nos un repàs de les obligacions del món local en el context dels inicis de la reconstrucció de la Catalunya autònoma. Vaig respondre la intervenció del conseller amb una intervenció convincent, pel públic assistent, que venia a ser un memorial de greuges del món local en els inicisdel recorregut delanova etapa de la democràcia al món local. Advertia en aquell moment dels riscos de menystenir i subordinar el món local i de carregar-lo sense marge financer ni marge competencial amb creixents obligacions institucionals que, de fet, s’encavalcaven a les demandes quotidianes de la ciutadania en un context d’una crisi més que notable.

Tancava els ulls i no em podia estar de comparar el punt de 1981 amb el de 2009 en les relacions entre els ajuntaments i elGovern delaGeneralitat. I, si bé es cert que encara romanen moltes qüestions obertes que reclamen una solució més estable, no és menys cert que en el balanç global els ajuntaments de Catalunya han protagonitzat una transformació dels país a peu de carrer sense precedents, han equipat els pobles i les ciutatsi s’han dotat de programes d’atenció personal impensables tres dècades enrere, i que l’esperit de 1979 impregna ara el pensament profund del Govern de la Generalitat.

Fins i tot em vaig permetre de creure que l’actualGovern delaGeneralitat destil·la municipalisme pels quatre costats i ha formulat diverses aproximacions al món local en l’actualització i increment del PUOSC, en l’augment de la dotaciódel Fons decooperació local, en les convocatòries específiques de subvencions per a programes sectorials i, molt singularment, en les sis successives convocatòries dels ajuts de la Llei de barris que han contribuït a dotar els ajuntaments de les eines per respondre als reptes dels barris amb necessitats especials.

Crec, fins i tot, que en el terreny de la lleialtat institucional, en el reconeixement mutu del paper que correspon a cada nivell de l’administració i en l’àmbit de les dotacions de serveis i equipaments, desdel Govern delaGeneralitat s’ha avançat cap a criteris de cooperació sense condicionaments.

I, malgrat tot, l’agenda política pendent per al món local és extensa i és àmplia. Tant com complexa i difícil. La mateixa revisió de la legislació de Govern local, els temes de finançament, i l’encaix institucional i territorial dels diferents nivells d’administració requerirà encara un esforç i una generositat política que reclamen maduresa per totes les parts i capacitat d’acord.

El gran salt endavant és justament treure l’entrellat del trencaclosques administratiu i territorial, i mostrar la capacitat creativa i imaginativa de fer un pas més en el camí de l’afirmació d’un autogovern sòlid, construït des de baix i comptant amb tothom, cadascú en el seu paper i tots en el de servidors dels interessos d’un projecte nacional per a Catalunya.

1 Juny 2009 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , | Comentaris tancats a TRENTA ANYS