Joaquim Nadal i Farreras

ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)

El Punt Avui

Impulsiu, apassionat, histriònic, radical, honest, exigent, tossut, obsessiu, irascible, contundent, coherent, generós, rebel, absorbent, líder, així era el Toni. Però per molts adjectius que hi posem mai no tindrem una imatge completa del personatge i menys encara de la persona que es resistia a descobrir les seves febleses i les seves virtuts darrere del personatge que l’atrapava.

Ara, els seus amics han recollit en un llibre, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut (Amics del Toni, 2012), el testimoni de moltes persones que aporten la seva visió i vivències personals fins a completar un dibuix polièdric, ple d’irisacions multicolors que ens presenten el Toni en tota la seva dimensió, sense concessions, amb reconeixement, amb tendresa  i amb la duresa i la cruesa dels que el van viure i patir de més a prop. És la paradoxa de constatar que els que més el van estimar i l’estimen no s’estan de retreure-li que la seva passió real no era la família, sinó la ciutat. No la política, ni el partit, sinó Sabadell amb tots els ets i uts.

Ha tingut cura de l’edició i n’ha fet una introducció Manuel Foraster Giravent, i obre el volum un apunt d’Antoni Garriga i Miralles, amb un ‘Viatge a una època. Farrés, l’esperit del 79’. Després, el llibre s’estructura en quatre apartats titulats ‘Un cor valent’, ‘A l’Ajuntament jo sóc l’encarregat’, ‘Què faré quan sigui gran’ i, finalment, un apartat amb els discursos de presa de possessió i de comiat de l’alcaldia En els tres primers, Foraster ha congregat, en conversa amable a aportar el seu testimoni, els familiars més directes, els amics de la primera i la darrera hora, els col·laboradors, els companys d’estudi o de despatx, els col·legues de militància, els amics alcaldes, els regidors que executaven les seves polítiques, els ideòlegs que nodrien de propostes la capacitat de captar idees com una esponja i d’aplicar-les del Toni. En els dos discursos hi ha dos Tonis en estat pur, un més impulsiu, l’altre més reflexiu, més de transició vital, amb una súplica final d’indulgència després de demanar disculpes a tots els que havia privat més directament dels seus drets més íntims pel fet d’haver-se bolcat en cos, ànima i vida a la cosa pública.

Voldria subratllar tres moments. Primer quan les assemblees es feien al bosc, més tard quan els arbres no ens deixaven veure el bosc, finalment quan el brot d’un sol arbre ens emociona més que un bosc sencer.

És la meva biografia imperfecta. Primer dels anys de la clandestinitat. Una història que en sintetitza moltes. El trànsit del cristianisme a la revolució, la voluntat transformadora, la  prevalença de l’interès col·lectiu per damunt de la dimensió individual i egoista. La clandestinitat, la presó, el sindicalisme, l’obrerisme, la lluita pels drets dels treballadors i dels ciutadans, un combat per les llibertats. La vida en comuna, el despreniment de tot. El descobriment de la lluita clandestina en les reunions a les parròquies i a les fàbriques, les assemblees al bosc per preparar les vagues, per seguir el combat. El difícil camí de les relacions humanes. Les cartes des del Sàhara a la Mei, la seva primera dona i companya, que ella encara guarda i que la porten a creure que són les úniques coses que el Toni va arribar a escriure mai. La difícil rebel·lia d’un fill de família benestant que no està disposat a contemporitzar amb les dificultats històriques de la pròpia família, que serenament explica la Núria Sabater, la seva mare.

Més tard la plenitud municipal. Sabadell per damunt de tot. El municipalisme, la gestió més que la política, com diu la Carme. Els fils de la transformació d’una ciutat castigada pel franquisme i per l’atur. La definició i la construcció d’un model que transforma però que no liquida el pòsit del temps i l’experiència d’una ciutat industrial i d’una burgesia de pes econòmic indiscutible. La distància per recórrer entre el buit i la complicitat, entre el girar-se l’esquena o arremangar-se junts. Les grans decisions en el terreny dels serveis públics, que els companys regidors expliquen des d’una òptica i que Josep Oliu relata des d’una altra. La gestió urbanística, l’optimització dels recursos, el parc Catalunya i l’eix Macià, els barris i la ciutat tot fent ciutat. L’esperit del 79 és la irrupció a les ciutats d’un aire nou, de la micro i la macropolítica, del patrullatge constant, de les llibretes sempre obertes, de l’obsessió monogràfica i per a alguns malaltissa. La percepció tangible durant un temps que era possible acostar els somnis i la realitat i fondre’ls en una política possible, pragmàtica i transformadora. Des de la realitat física lamentable del 79 fins al valor transformador de la cultura, de l’educació, de la innovació dels successius mandats un cop satisfetes les necessitats més peremptòries. Teníem pressa perquè des de les eleccions del 77 passarien encara dos anys agònics abans no arribés la democràcia als ajuntaments. És possible que aquesta tossuda obsessió, que vam compartir, no ens deixés veure el bosc sencer d’un país que ens negava als ajuntaments la condició mateixa de país. L’Ajuntament, refugi i baluard, mentre la política nacional era conreada per altres.

Finalment, el dubte total, la darrera etapa, la lluita per la dignitat del món municipal, el dret a l’atur dels electes. I l’intent de reinventar-se des de un món nou que descobria en les empreses i les noves tecnologies. La definició de la B-30 com un dels eixos simbòlics i reals de la represa de la nova Catalunya. I, sobretot, la reconciliació amb la vida, com explica la Teresa. Els brots nous, l’esclat primaveral, la seva filla Carla i els seus néts, la Maria i el Carlos, disposats a dreçar un pont sensible, un alè de vida, mentre la vida el va respectar.

La capacitat, un instant només i negada després, de mirar brotar un arbre sol i emocionar-se en el moment de veure en aquells brots una part d’ell mateix.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

19 Mai 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)

JAUME CURBET: UNA VISIÓ. FIDEL A PALLACH I EXPERT EN SEGURETAT

Revista de Girona núm. 270. Gener – Febrer 2012

A l’inici dels anys setanta en Jaume i jo ens coneixíem poc. M’adono ara que, entre els meus anys d’estudiant a Barcelona i els meus dos cursos a la Universitat de Liverpool (1970-1972), em vaig perdre algun dels fils de l’activisme antifranquista a Girona. Mai no els vaig perdre del tot, però, i puc dir que la meva sovintejada relació amb Presència em va facilitar tenir sempre un peu  a Girona. Però Jaume Curbet era quatre anys més jove que jo, es feia amb els de la seva generació, entre els quals hi havia algun dels meus germans, i el fet de viure permanentment a Girona els donava una perspectiva lleugerament diferent. Quatre anys en l’adolescència són a vegades un abisme que amb el temps es tanca per igualació.

Va ser justament a Presència, on Curbet va ser el gerent de1974 a 1976, que el vaig tractar i conèixer. Vaig aprendre a poc a poc algun dels aspectes essencials de la seva biografia: el treball a la impremta familiar, Gràfiques Curbet, des dels catorze anys, i una operació a l’esquena als disset anys que el va tenir al llit i fora de circulació física durant un any i mig; un període prou llarg per esdevenir una etapa de formació, lectura, coneixement, compromís, reflexió i ordenació del pensament propi, i de seguiment atent de la realitat des del compromís polític i la distància física.

Vaig descobrir en Jaume Curbet un treballador sistemàtic, ordenat, rigorós, exigent. Capaç d’establir debats d’una dialèctica implacable construïda des dels arguments de la racionalitat extrema que va practicar tota la vida, fins a un punt d’intransigència amb tots, però sobretot amb ell mateix.

La descoberta del socialisme democràtic

Fou en aquell moment que hi vaig detectar totes les capacitats organitzatives i de contacte que el portaren a participar activament en l’organització, a la casa missió de Banyoles, de les jornades “La ciutat de demà”, sota la tutela del secretariat diocesà de Justícia i Pau, i que  es van convertir en una mena d’escola d’aprenentatge per a la democràcia municipal quatre anys abans de les primeres eleccions municipals. Efectivament, els dies 6, 7 i 8 de juny de 1975, després d’una obertura de mossèn Joan Carrera, vicari episcopal de Barcelona, van desgranar les seves  ponències Francesc Alaman, Josep M. Carreras i Juli Esteban, Josep Pallach i Isidre Molas. Recordo també les comunicacions que hi van presentar Joaquim Español i Modest Prats. Als ulls de Jaume Curbet, aquestes jornades eren com una culminació i una concreció en temes locals dels plantejaments del cicle de conferències “Les terceres vies a Europa” (recollit en forma de llibre per Ed. Nova Terra, 1975), on Josep Pallach pronunciaria una conferència sobre “Socialisme democràtic a Europa” el 22 d’abril de 1975.

Jaume Curbet estava lligat de forma molt estreta a Josep Pallach, i la mort d’aquest fou per a ell un cop molt dur. El mateix Jaume va escriure la cronologia del número monogràfic que li va dedicar Presència (“Josep Pallach, adéu a un lluitador”, Presència, núm. 458, any XIII, 22 de gener de 1977), on relatava: “A la matinada del 10  a l’11 de gener de 1977, Josep Pallach i Carolà mor a la porta de la Residència de Bellvitge a causa d’un infart.” La revista encara publicà altres textos sobre Pallach en els números següents, 459  i 460, i en aquest darrer la polèmica que Lluís M. de Puig i jo vam sostenir amb en Jaume arran de la mateixa cronologia i d’algunes apreciacions que en aquell moment a nosaltres ens semblaven molt subjectives. Ara catalogaria d’una extrema ingenuïtat aquell debat sobrer.

Però més enllà de la petita polèmica vull retenir, d’aquells dies de gener de 1977, dues imatges: l’una, a la capella ardent de Josep Pallach, on vaig veure Jaume Curbet amb els ulls més vermells pel dolor i les llàgrimes que mai hagi vist, i l’altra, al cementiri d’Esclanyà, amb un testimoni gràfic que el mostra molt a prop del taüt, en actitud serena i reflexiva.

Van passar dos anys més amb contactes esporàdics fins que, un cop vaig ser elegit cap de llista del PSC per a les eleccions municipals de Girona, un dia se’m va presentar, amb una actitud d’anar per feina, per posar-se a disposició i iniciar els preparatius de la campanya. Havien passat les eleccions del 15 de juny de 1977, i la fusió del PSC-Congrés i del PSC-R en un sol partit, en el Congrés del 15 i 16 de juny de 1978, que va portar a la unitat de tots els socialistes catalans.

 Jaume Curbet, un projecte de reformes democràtiques (1979-1983)

Així va començar l’etapa de màxima intensitat i continuïtat en els nostres contactes, de feina compartida, de dificultats enormes, d’il·lusions desbordants. D’entusiasme juvenil. Jaume Curbet, amb l’ajut de molts altres companys i amb l’assessorament sever per als qüestions econòmiques de Josep Radresa, va anar confegint una teranyina de contactes i enquestes que pretenien  fer una radiografia de l’Ajuntament de Girona des de fora amb dades aportades des de dins pels serveis municipals, puntualment elaborades per l’equip del secretari municipal Ramon Massaguer. Amb un punt d’inconsciència fèiem la dissecció de l’Ajuntament donant per fet que hi anàvem a governar. La convicció i la joventut foren algun dels nostres principals arguments. Darrere de tot hi havia un projecte, una idea de ciutat que es concretaren en el programa “Per una Girona nova”, que va esdevenir una referència malgrat la seva elementalitat, només coherent amb el grau de precarietat de la vida ciutadana de l’època.

No cal repetir ara el procés de les eleccions d’abril del 1979. Vam guanyar i vam fer el pacte que ens va permetre governar la ciutat. La nit mateixa de les eleccions, Curbet ho va certificar en una de les sortides del saló de descans del Teatre municipal per anar un moment al Govern Civil; quan vam passar per davant de l’oficina de la policia municipal, dos guàrdies es van quadrar solemnement i ell no es va pas estar de dir: “Quim, aquests ja s’han adonat que hem guanyat les eleccions”. No gaires dies més tard, en un dels nostres freqüents esmorzars a la Granja Mora, el senyor Joan, quan ens vam asseure a la barra, em va preguntar si aquell noi que anava amb mi era el meu fill. “No”, vaig dir, “és el tinent d’alcalde de Govern Local i Participació.

Durant quatre anys, Jaume Curbet va fer la reforma de la Policia municipal de Girona amb la creació de l’Escola de la Policia Municipal de Girona, la dotació del servei d’un nou edifici al carrer Bacià, el canvi del comandament de la policia i l’inici un procés ampli de creixement, professionalització, formació i democratització que va donar els  seus fruits.

Ell mateix va elaborar l’any 1980 els materials bàsics i la doctrina per a aquesta profunda transformació pionera: La policia a Catalunya, La policia preventiva i El Servei de policia esdevingueren, entre agost i setembre de 1980, els materials bàsics de l’Escola de Policia. Abans, el fullet La policia municipal al servei dels ciutadans havia marcat, amb voluntat divulgativa, els objectius bàsics de la reforma del servei. Hi hauríem d’afegir el servei de prevenció i extinció d’incendis, el servei d’emergències, els consells municipals, la participació ciutadana, les publicacions, el disseny, la regulació dels circuits de la informació i de l’administració. Podem dir, finalment, que en Jaume va ser l’artífex més directe dels expedients de segregació de Salt i de Sarrià de Ter.

No va ser fàcil. A principis de 1980 es va haver d’operar de tiroides, i a l’estiu de 1980 ja havia engegat els seus contactes canadencs i la seva especialització en temes de seguretat. La pressió sobre la Policia Municipal era molt gran i els afanys reformistes d’en Jaume topaven, sovint, amb la peremptorietat del pragmatisme quotidià. Ell es rebel·lava, amb raó, contra la simplificació que convertia el tema de la policia municipal en el “tema de les multes”.

Conservo una correspondència profusa sobre aquestes qüestions: una carta del 3 de maig de 1980; un memoràndum del mateix mes titulat “Vint-i-una qüestions per una revisió, prenyada de futur, d’un any d’actuació municipal. El Govern local i la participació ciutadana”; una carta del 31 de maig de 1980 posant el seu càrrec a disposició i l’acta de regidor, si calia, per facilitar les remodelacions de cartipàs que s’albiraven amb la dimissió d’en Manel Nonó; una altra carta del 29 de juny i, finalment, un “Assaig de dimissió en el temple”, del 4 de juliol de 1980. Finalment, a la primavera de 1981, va tenir lloc una remodelació per la qual Jaume Curbet seguiria durant tot el mandat de tinent d’alcalde de Govern Local i Participació, mentre que Francesc Francisco es faria càrrec de la delegació de la Policia Municipal, amb la voluntat de Curbet de posar distància entre la seva nova especialització en temes de seguretat i la gestió estricta.

Abans, però, encara insistiria en el camí encetat. En un “Informe confidencial” del 30 de gener de 1981 va proposar un conjunt de mesures per avançar en la transformació de la policia.

Un cop fet el relleu, Jaume Curbet va començar o reprendre diverses col·laboracions a Vitòria i a Barcelona, i va seguir exercint la seva responsabilitat de tinent d’alcalde. I pel juliol de 1982 va realitzar una nova aportació, ja en clau preelectoral: “Elements per al debat entorn de l’estratègia municipal socialista a Girona”: ‘Oberts a les aportacions crítiques d’independents, mitjançant debats. Per un programa obert, que impulsi el canvi a partir d’un equipo homogeni (identificació, capacitat, cohesió) amb independents. I una estratègia, projecte autònom enfront a la reacció. Identificació Grup-Agrupació).’

 El ciutadà del món

Amb aquest bagatge arribem a les eleccions de 1983. En Jaume, en l’exercici de les seves funcions, m’anava portant el resultat de les diverses meses. Els resultats eren d’una gran majoria absoluta. I em deia: “Què has fet?” “Res, ho hem fet entre tots”. La gran majoria de quinze regidors va obrir les portes a un Jaume Curbet nou que iniciava un camí més lliure definitivament.

El dimecres 19 d’octubre de 1983 des del Canadà, em deia: “Em plauria infinitament que volguessis acceptar en nom de tots els gironins, l’enyorament d’un gironí que no podrà ser-hi, a Girona, aquest any per Fires”. I més tard, des de Montréal, el 6-12-83 em va escriure en una postal: “Suposo que arribaré abans que no pas la postal, però volia deixar-te constància de: 1. Has cuidat molt bé els meus negocis. Thank’s you mil.  2. Amb el suplement que m’has enviat d’El País he presumit de Girona. A 5.000 km de les ‘trifulques vilatanes’ els montrealesos han quedat acollonits amb les cases del riu. És impressionant! i 3. Et prenc la paraula: hem de fer la llarga passejada per la nova Girona. Fins ara”.

Després van venir els encàrrecs diversos i l’especialització en instituts de seguretat. Madrid, Vitòria, Canàries i un període, entre 1990 i 1994, de retorn a Girona en un intent de tirar endavant la fusió de les dues impremtes familiars Curbet i Marquès.

Però el camí ja estava traçat i marcat de forma ineluctable per aquella “carambola”, a parer d’alguns, de 1979. La revolució que Jaume Curbet va assajar i aplicar a Girona havia esdevingut un referent a Catalunya, a Espanya i al món.

Ha culminat aquesta tasca amb el número 24 de la Revista Catalana de Seguretat Pública, que ha aparegut enguany dedicat a ell, i que inclou el seu article “Inseguretat global, seguretat mundicèntrica”, un destil·lat del seu llibre Un món insegur: la seguretat en la societat del risc. (Girona, CCG Edicions, 2011), on Curbet sintetitza que l’espiral de la seguretat no és el millor antídot per a la inseguretat, que cal una nova concepció del món i una nova percepció dels riscos d’abast mundial per articular un compromís democràtic amb la seguretat i amb la continuïtat de la vida en un món global.

La intensitat emocional i testamentària de la presentació del llibre a Girona ens va commoure a tots. La lliçó diària de vida, també. Ens passaven les imatges de la nostra trobada a Canàries abans de la mort d’en Ma (Martí Manuel Díez), el març de 1998.

Jo no havia vist mai uns ulls envermellits per les llàgrimes com els d’en Jaume arran de la mort d’en Pallach el 1977, fins que vaig veure els de Pep Quintanas el dia del funeral d’en Jaume, i no em podia veure els meus.

 PUBLICAT A: http://www.revistadegirona.cat/rdg/home.seam

16 gener 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Revista de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a JAUME CURBET: UNA VISIÓ. FIDEL A PALLACH I EXPERT EN SEGURETAT

NOVES VIDES AMB NOM

Presentació a Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. Girona, CCG Edicions, 2011

A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos.

Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom, fruit de col·laboracions a El Periódico, El Punt, l’Avui, la Revista de Girona i, molt especialment, el Diari de Girona, al costat d’intervencions o d’escrits en presentacions, commemoracions, pròlegs i llibres biogràfics de caràcter col·lectiu.

De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines barreja amb la meva pròpia biografia. Alguns personatges històrics, persones conegudes, personalitats ciutadanes i grans amics. He escrit sobre ells des d’una perspectiva subjectiva, personal. Pesa, en aquest sentit, més la passió i el sentiment, les emocions, que la pulsió estrictament biogràfica.

Com més va, com més passa el temps, més es barregen la vida i la mort. La mort adquireix una presència creixent, inevitable. Però el llibre són retalls de vida. Vides viscudes i compartides intensament. Petjades profundes, amb notorietat i sense. M’entretinc molt en el detall mínim, en la discreta i íntima satisfacció d’una descoberta subtil, en la sensibilitat que traspuen situacions i trajectòries compromeses sempre amb valors i actituds.

Hi trobareu un pes rellevant de la Història. És la meva professió. Però jo no he concebut mai la Història com un laboratori, un fet aïllat, un compartiment estanc. Ni com un exercici professional. Més aviat m’ha semblat un mètode de reflexió i anàlisi, una manera d’aproximar-me als fets socials, a la dimensió col·lectiva de les societats. D’aquí que els personatges històrics triats tinguin sempre una projecció actual, una dimensió contemporània que ens fa acudir a les arrels sense cap renúncia a la més estricta contemporaneïtat.

També hi ha, i no podia ser d’una altra manera, Girona pels quatre costats. Aquest llibre i els personatges que hi desfilen destil·len Girona d’una manera o altra. Fins i tot en els que semblen més lluny hi ha algun fil subtil que els acosta a aquesta realitat urbana, social, històrica i cultural. Segurament és una expressió més de la meva manera de mirar el món d’una manera molt domèstica ,des de casa. Una mirada amb els peus a terra, però molt oberta, disposada a mirar sempre enfora per tenir el convenciment que amb una visió oberta al món tot el que ens enlluerna aquí es pot relativitzar.

Naturalment, la política i molt singularment la vida municipal tenen un pes que es concreta, sobretot, en els amics i amigues fets en l’aventura del municipalisme català. I, molt especialment, Antoni Farrés, que em va acompanyar sempre a la Federació de Municipis i ens vam entendre fins i tot en horitzons més amplis i més personals que la política. En aquest cas i en el de la memòria permanent de Just Casero i la memòria recent i viva de Jaume Curbet, la dolorosa experiència de la mort esdevé una lliçó de vida, una reivindicació de la vida. Vides viscudes serenament, conscientment, apassionadament, fins al darrer moment teixint ordits d’amistat, de calidesa construïda en la realitat concreta de cada moment, de cada gest, de cada cosa, de cada trobada. Vides i exemples per entendre la vida des del seu testimoni amb paràmetres diferents, amb valors nous, lluny de la frenètica obsessió de consumir la vida al ritme trepidant d’uns models que ho devoren tot.

Encara en la política, Catalunya. Una manera de viure i entendre el país, el paisatge, la societat, el catalanisme que situa el combat per l’autogovern i per l’alliberament social en el primer terme de les preocupacions de molts dels personatges que han sigut actors principals de la nostra peripècia col·lectiva més recent.

I, finalment, unes petjades singulars. Personatges que apareixen en més d’un escrit i que expressen una predilecció especial i una reiteració justificada. Carles Rahola, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés pel pes específic que cadascun d’ells ha tingut en la història i la vida política de Girona, de Catalunya i de la mateixa ciència històrica. Tres historiadors gironins, tres vides exemplars, tres vides heroiques,  parafrasejant Rahola. Carles Rahola, una vida trencada brutalment i injustificada; Vicens i Sobrequés, vides curtes, massa, per malalties sobtades. Els Palol, com una nissaga on es combina la literatura, la poesia, l’arqueologia i Girona, en proporcions diverses, durant més d’un segle. Nissaga amiga, amics de la família de tota la vida, amb Pere de Palol actuant de testimoni, el 1923, de l’acta de naixement de la meva mare; Miquel de Palol explicant els contactes amb l’avi Farreras per vendre Sant Nicolau i portar-hi les col·leccions de Santiago Rusiñol, i el segon Pere, company de curs de la meva mare a la Facultat de Lletres.

Eudald Solà com a expressió d’un somni grec, d’un inacabat viatge a Ítaca, d’un compromís amb una vida de permanent recerca de la bellesa i el plaer en la contemplació i gaudi de la bellesa.

Joaquim Pla Dalmau, llibreter d’ofici, dibuixant de vocació, evocador de tradicions populars i recreador de les festes populars gironines traumatitzades pel daltabaix de la guerra.

Modest Prats i Narcís Comadira. Amics, capellà i historiador de la llengua en Modest, pintor i poeta en Narcís, intel·lectuals fins i sensibles, de potència creadora i capacitat engrescadora.

I, finalment, Solius, com a vall de refugi i tranquil·litat, un paisatge de pau, un racó tranquil, un àmbit de vida monàstica, un lloc per viure, com ho acrediten aquelles proses de Montsalvatge, Proses del viure a Solius.

Vet aquí, doncs, un esclat i un esplet de vides ordenades per apartats diversos i cronològicament en cada apartat.

Unes Noves Vides amb nom que s’afegeixen al bagatge de tota una vida i a la memòria viva dels meus seixanta-tres anys.

Arribat a aquest punt no em puc estar de tornar al fil radical i alhora subtil i fràgil que separa la vida i la mort. I ho vull fer porat per la meva inclinació natural per la cultura francesa recordant el Cementiri marí de Paul Valéry amb tota la seva força evocadora que ha suscitat tantes emocions posteriors i, fins i tot, la redefinició irònica i personal en una cançó de Georges Brassens. No he trobat cap manera millor que recórrer a una citació d’”El cementerio marino”, article de Rafael Argullol a El País de 12 de juny de 2011:

“Hay un instante, que ocupa los versos centrales del poema de Valéry, en el que pasado, presente y futuro se confunden en un sólo átomo, y entonces se deshace momentáneamente la línea de hierro que separa la vida de la muerte, aflorando los recuerdos como acontecimientos que todavía tienen que suceder. Probablemente la inmortalidad no sea más que eso: vivir como futuro lo que forma parte del pasado.”

Em sembla una bellíssima manera d’explicar el que sento cada vegada que penso amb les vides dels morts que estimo i les vides que vivim cada dia.

20 Octubre 2011 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a NOVES VIDES AMB NOM

LA FI DE L’ESTIU

El Punt Avui

La Diada Nacional, l’onze de setembre, marca sempre des de fa uns anys de forma indefectible la fi de l’estiu. Els primers dies de setembre són encara escorrialles de l’estiueig. Després ja no. Tant és que continuïn les calorades d’aquests dies que per la Diada ens serveixen cada any imatges punyents. Com enguany, a l’esplanada de la cascada de la Ciutadella, amb portaveus il·lustres, jutges, magistrats i fiscals, alcaldes i cardenals protegint-se del sol amb barrets de palla i una cinta amb la senyera. S’acaba l’estiu, s’acaba el temps ingràvid i lleuger, i torna l’atapeïment de les agendes, l’ofec de les corbates, la nosa dels mitjons. El dia 12 ha marcat el punt àlgid del retorn. Pares i mares, nens i nenes, motxilles i bosses, bates o uniformes, senyoregen els carrers de vuit a nou, i la cridòria de les platges s’ha traslladat als patis de les escoles.

Cada any, en aquesta època, em vénen al cap les melodies de la fi de l’estiu, quan arriba setembre, quan ve la fi de l’estiu a la platja amb un to malenconiós de comiat, de dies escolats amb un punt d’inconsciència, de llargues sobretaules, de capvesprades suaus, de tempestes d’estiu. S’escolen definitivament les formes de L’estiueig que els Quaderns Crema han rescatat de les pàgines de Mirador per acompanyar-nos aquest estiu i els pocs estiuejants que queden preparen els mundos per al retorn definitiu.

L’escuma que queda deixa un pòsit en el record. Els horitzons vegetals del bosc de Matamala al Pirineu, malmès encara i a mig refer de les grans nevades de fa dos hiverns, o la notícia del fong que malda per destrossar les grans fileres de plàtans del canal du Midi. La volta que aixopluga les aigües tranquil·les del canal, cada cop menys espessa, cada cop amb més clapes groguenques, cada cop amb més plàtans de pell llisa i malalta, que anuncien una gran catàstrofe en el paisatge per d’aquí a no gaire temps.

L’emoció tendríssima del Refugi de la memòria, de Tony Judt, millor que cap altre dels seus llibres perquè estira el fil de la infantesa i, des de la seva malaltia terminal, repassa els ressorts més íntims de la memòria i els fets més rellevants de la societat que ha conegut i descobert .La companyia de Dina Vierny i la seva evocació de Maillol, Banyuls i els temps difícils del doble exili a la frontera i, un cop més, els diaris de Pessoa o el més recent Diario anónimo, de José Angel Valente, amb una escena descomunal al cafè modern de Santiago de Compostel·la just a tocar l’Alameda. El viatjar infinit de Magris, que convida a tota mena de viatges irrepetibles des de la base ferma del seu món de Trieste, que a primers d’estiu em van ensenyar amb entusiasme en Josep Ramoneda i en Jaume Badia. La Terra promesa, de Jordi Pujol, que Anna Figuera disseca amb eficàcia per descobrir-nos la seducció d’un món contradictori que ara viu moments terribles i esperançadors alhora.

Justament he trobat el president Pujol diversos cops aquest estiu. Primer, a Peralada, el dia de Nabucco. “Nadal, aquest matí t’hem trobat a faltar a Núria”. S’acabava d’inaugurar un hotel i apartaments després de la rehabilitació de l’ala de Sant Josep del complex que el Bisbat de la Seu i el Govern de Catalunya comparteixen en un intent reeixit de dinamitzar l’economia del Ripollès. Sé que l’arquebisbe i amic Joan-Enric Vives és ben conscient de l’esforç dels darrers anys i de l’impuls que des de sempre s’ha donat a Núria. Uns dies més tard, vaig trobar Pujol al Parlament. “Nadal feu massa lleis, pareu de fer lleis. Estic encara escandalitzat per un parc eòlic que ha trigat deu anys per tenir tots els permisos”. “No et queixaràs, president, aquest any de la C-17”, li contesto, “ara podràs anar més còmodament a Queralbs”. “Sí, sí és clar”, respon. “Però ara s’ha de pagar i tots heu gastat massa”. “Però si tu mateix deies que ens calien més infraestructures modernes i equipaments per a l’economia productiva, i sempre havies predicat el valor de l’acció pública com a element dinamitzador de l’economia”, li contesto. “Sí, sí” respon. “Però hi ha coses que es podien estalviar”. “Ah, sí? Quines?” l’interrogo. “Ara i en els temps que estem no calia desdoblar l’eix transversal”, em diu. Quedo parat, ja que cada any hi ha massa accidents i massa morts, i bé calia dotar de més seguretat una via que ha esdevingut imprescindible i carregada de camions. Testimoni evident que vivim en els temes de l’economia un desconcert creixent.

Vet aquí un tema recurrent de tot l’estiu. On ens porta la crisi? Qui dirigeix i mou els destins del món en aquesta matèria? Com creixerà l’economia i com es crearà ocupació si s’ofega del tot la inversió pública? És veritat que les economies deuen diners i que s’han de tornar. Però la millor gestió de la cartera de deutes és escanyar més i més els que tenen dificultats per pagar? L’ortodòxia que s’aplica potser és inexorable. Però per què es recapitalitza el sistema financer si aquest, a la vegada, no recapitalitza l’economia? Massa interrogants i massa macroeconomia. Quan es baixa a l’escena de la realitat quotidiana, la mirada humana de la crisi esgarrifa i espanta. Potser caldria explorar unes altres polítiques i no tensar més la corda de la cohesió, que un dia es podria trencar.

A part dels morts de l’eix, que jo li recordava a Pujol, aquest estiu ens han deixat persones conegudes i persones estimades. En Jaume Curbet, encara a finals de la primavera, amb un dolor compartit per tanta gent. En Carles Sentís, testimoni de tot un segle. En Miquel Pairolí, escriptor finíssim de gran sensibilitat que, amb Cera, fa créixer la nòmina de Girona, ciutat de novel·la, una  marca que encara ningú no ha explotat i amb Octubre desvetlla la meva passió creixent pels dietaris. Heribert Barrera, resistent i patriota. Maria Teresa Boada Vilallonga, germana de Claudi Boada, parenta llunyana de la branca de Cassà de la Selva i la meva bibliotecària de referència de tota la vida a la Biblioteca de Catalunya. L’amic Josep Termes, recordat per molts per l’obrerisme i oblidat per d’altres en la seva reivindicació del catalanisme popular.

És la fi de l’estiu, el final dels dies volàtils i flonjos. Ara, cada dia és fosc més d’hora i caminem cap a Nadal de forma imparable.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/452996.html

15 Setembre 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , , | Comentaris tancats a LA FI DE L’ESTIU

JAUME CURBET, UNA POÈTICA

Diari de Girona  i  El Punt, edició comarques gironines

La trajectòria d’en Jaume ha sigut exemplar, sense fissures.

Exemplar en el seu compromís cívic. En tots els àmbits de la vida social ,cultural i política, en tots els àmbits de la col·lectivitat, de l’interès comú, de la ciutat, de Catalunya, del món.

Exemplar en el seu comportament ètic; fet d’exigència, rigor i austeritat. En una actitud generosa i despresa que l’ha dut a viure amb simplicitat, sense concessions, sense condescendència. Reclamant i reclamant-se de la transparència, de l’honradesa, de la normalitat exigible i poc freqüent.

Exemplar en l’anàlisi, les actituds i els compromisos polítics. Abocant-se amb convenciment a les causes de la justícia, de la igualtat i de la llibertat. Contribuint a la fundació i al desenvolupament del PSC-Reagrupament al costat de Josep Pallach, impulsant el PSC de Girona, transcendint els límits dels partits i situant-se en una actitud sempre vigilant i exigent.

Exemplar en el rigor intel·lectual, fet de construccions impecables i implacables, com ha demostrat reiteradament en els seus llibres, en els seus cursos, en les seves conferències. Com no s’estava de reclamar i de reclamar-me cada vegada que teníem un tema per abordar i que mai no obtenia resposta si la pregunta no estava formulada de forma adequada. És aquí on en Jaume desenvolupa la seva especialització en temes de seguretat. Ho fa per decisió pròpia, a partir de l’encàrrec, una mica circumstancial l’any 1979, dels temes de seguretat, policia municipal i participació ciutadana a l’Ajuntament de Girona. Però és ell que decideix capbussar-s’hi, entrar-hi a fons, articular una proposta reformista. Reclamar un nou concepte de seguretat en democràcia. I construir-lo amb molts altres. I explicant-nos la relació entre seguretat, autoritat i poder. Desemmascarant els paranys i les contradiccions, fent evident les perversions possibles en aquesta matèria.

I, sobretot,  recordant-nos que la seguretat, la percepció de la seguretat en un sistema de llibertats, no pot ser patrimoni de ningú, i menys de cap partit o tendència política i que cal que l’esquerra participi directament del discurs de la seguretat de forma activa i defugi el risc d’una percepció esbiaixada des de la dreta que la voldria interpretar en exclusiva.

A aquest conjunt d’exemplaritats que li hem conegut en la seva biografia hi hem d’afegir ara un compromís vital, una vinculació exemplar amb la vida, una actitud que ha buscat l’alegria de viure.

La intensitat dels moments de vida assaborits serenament, en pau, cenyint el dolor, i viscuts amb passió i deler de viure.

Els familiars, els amics, els fills, el nét , en Leo, la Victòria Eugènia saben millor que ningú aquest instint, aquesta pulsió per viure i gaudir la vida. “Tú, Victoria Eugenia, más que nadie porqué tú has vivido a su lado cada segundo, cada minuto, cada día, de esta etapa intensa que habéis compartido y querido saborear sorbo a sorbo”.

Jo n’he vist una mínima part. Menys, molt menys que molts dels que sou aquí i que heu compartit taula i xerrada, que heu viscut al voltant d’uns calamars farcits, d’un bacallà cuinat amb amor i portat a l’hospital. En Pep i la Marta, la colla de Fontsabeu ,i tants altres que heu viscut aquesta manera de ser i de fer que portava en Jaume a compartir i viure la totalitat dels instants que sabia efímers i darrers. El valor simbòlic d’una pizza a la cafeteria de l’hospital de Salt, deixant a l’habitació la safata amb el sopar, per constatar la voluntat de viure i de moure’s. Poseu-hi cadascun de vosaltres els moments viscuts.

Deixeu que ara us faci compartir un text d’en Jaume de fa molts anys i que diu molt del que he explicat fins ara:

“No sé qui t’ha venut la idea de què sóc un cartesià reconsagrat.

Podria ser que fos jo mateix.

En realitat, però, sóc un poeta.

Si vols un poeta reconsagradament  cartesià. Però un poeta al cap i a la fi. No t’estranyi que no exterioritzi  emocions convencionals del tipus de les que tu em suggereixes.

Això no vol dir que no em senti  bé al redós d’aquest sol tebi d’abril, ni que no ensumi les flaires que ja arriben amb regularitat.

El que passa és que tot plegat, ara per ara, no em deixa de semblar fútil.

M’emociona, en tot cas, la vida. I dic que m’emociona perquè m’espanta. I perquè em desconcerta. M’intriga. La vida i la mort, en la seva cruesa, són els temes centrals de la meva poètica actual.

Convencionals, ja ho admeto.

Girona,2-IV-1980”.

Més enllà de la poètica cartesiana, passats trenta-un anys d’aquest text, us convido a certificar plegats que a en Jaume l’emociona la vida, que ens emociona, ara, la vida d’en Jaume. I admetem plegats, proclamem ben alt, que en la seva emoció per la vida, feia ja una colla d’anys que ni la vida ni la mort no l’espantaven.

Si voleu veure aquest article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom.Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 36-38)

19 Mai 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona, El Punt | , , , | Comentaris tancats a JAUME CURBET, UNA POÈTICA