EL PRESBITERI

Diari de Girona

Sembla que finalment arriben bones notícies pel presbiteri de la Catedral. Després de més de quaranta anys d’interinitat, de dubtes, de projectes frustrats, d’idees excessives, de propostes polèmiques, ara potser hem arribat a un punt raonable i satisfactori. Tot apunta que finalment  es podrà completar la remodelació del presbiteri i acabar d’adequar l’altar major de la Catedral als requeriments litúrgics del concili Vaticà II, sense comprometre’s cap aspecte essencial del conjunt monumental.

Segons les notícies que circulen i segons les informacions de la darrera sessió de la Comissió del Patrimoni de la Generalitat, sembla que podrà tirar endavant el “Projecte d’ampliació i remodelació de la Catedral de Girona” del qual en són autors Josep Pla i de Solà Morales i la Montserrat Nogués Teixidor, arquitectes. Així ho avala també la memòria que eleva al capítol i al bisbe Monsenyor Francesc Pardo, el canonge Mn. Genís Baltrons, que va rebre l’encàrrec del Sr. Bisbe.

Després dels diversos intents anteriors amb risc per a la reixa ara queda clar que el projecte que es planteja respecta la integritat dels elements monumentals i del mobiliari litúrgic, i aborda la reforma amb un criteri de reversibilitat absoluta. No hi ha obra. Només hi ha una gran tarima de fusta suportada per una estructura metàl·lica oculta que determina el caràcter practicable de la tarima per tal de fer accessibles i visibles, quan calgui, les sepultures que quedaran tapades per l’allargament del presbiteri. Un allargament que estira el presbiteri fins les dues primeres columnes de l’inici de la girola, en el punt de contacte entre les treus naus i la nau única. En aquest espai avançat s’hi situarien, a banda i banda, les cadires reservades als canonges, l’ambó per a les lectures i tots els elements necessaris per a la litúrgia.

El fet més transcendent esdevé la recuperació final de l’ara de l’altar major i el baldaquí. Recordem, ara, la quantitat de vegades que hem insistit en aquesta mateixa tribuna i en molts altres llocs, com ho ha fet molta altra gent, en la necessitat de completar la recuperació de tots els elements decoratius i litúrgics del presbiteri. Durant un temps, les explicacions se centraven en el procés de restauració del retaule i del baldaquí. Però un cop feta la nova instal·lació del retaule clamava al cel, mai tan ben dit! Que l’ara i el baldaquí estiguessin guardats i sostrets a la seva utilització i, sobretot, a la contemplació dels fidels i dels turistes.

És cert que l’avançament del presbiteri planteja la necessària dissociació entre el retaule i la cadira de Carlemany que romandran en el seu emplaçament actual i l’ara i el baldaquí, que se situaran damunt de la tarima ja comentada. Aquest és l’únic però a una proposta que malgrat separar elements que en el passat tenien una unitat indiscutible la van perdre ja fa molt de temps en l’oblit dels magatzems. I, en canvi, es planteja l’avantatge enorme de no haver de tocar res del presbiteri actual i de la reixa que romandran intactes. En canvi, s’hauran de treure les dues trones enormes des de les quals en el passat s’havien fet prèdiques moralitzants de retòrica molt abrandada. Si ja no hi ha quaranta hores potser ja no calen trones.

En canvi, l’element essencial del canvi que es proposa és que finalment les coses tornen al seu lloc amb simplicitat i sense cap pretensió ni cap automatisme de vidre blindat.

Veurem finalment el baldaquí impulsat per l’ardiaca de Besalú, Arnau de Soler, i conclòs prop de l’any 1326, aixoplugar el nou altar i vincular-lo a una iconografia mariana. L’ara del bisbe Pere Roger, consagrada amb la Catedral romànica l’any 1038, el 21 de desembre, es retrobarà, així, en el punt de síntesi, el cap de pont entre el romànic i el gòtic que representen el baldaquí i el retaule. L’ara lluirà de nou, sortirà de les caixes i els embalatges i brillarà l’alabastre i les incisions referides a Petrus Episcopus, memòria perenne del bisbe que va treure la Catedral de la prostració en què la va trobar amb l’ajut de la seva germana la comtessa Ermessenda i el seu cunyat, el comte de Barcelona, i gràcies també a la venda que féu a la seva germana de les  seves possessions a Sant Daniel, que van donar lloc al monestir benedictí que coneixem i que fou consagrat uns anys abans que la nova Catedral.

Podrem admirar de nou les arcuacions i els motius vegetals d’aquest gran bloc, com n’hi ha diversos a les esglésies catalanes i de la narbonesa, que és la pedra sobre la qual es fonamenta la continuïtat històrica i monumental del primer monument de la ciutat.

El presbiteri i l’altar major seran menys bizantins, menys bigarrats, sense les arquetes ni els altres elements decoratius incorporats i ara guardats al Tresor. Tot quedarà més espaiat, però sens dubte s’haurà salvat la contradicció i el perill de conflicte entre la integritat monumental i les exigències litúrgiques.

Friso ja per tornar a veure el baldaquí i l’ara. I penso en tots els gironins que per edat encara no els han pogut veure mai. La vida és així, efímera, curta. Per als humans es compta per dècades i només per a les institucions serveix el còmput dels segles. Fa dècades que ningú no pot veure ni l’ara ni el baldaquí i esperem ara que en poc temps culmini, finalment, aquesta restitució deguda i esperada i que no torni a escolar-se mai més el temps d’una generació per gaudir i admirar els elements mobles de la nostra Catedral.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/10/23/presbiteri/365157.html

EL RESSORGIMENT DELS PINACLES

Diari de Girona

Des de casa el sol ponent transparenta la gasa que embolcalla Sant Feliu. Puc intuir el treball laboriós i pacient dels tècnics de la pedra en el difícil art de refer, soldar, consolidar, assegurar la potent estructura d’un campanar singular. La claror d’aquests dies i el teló de fons d’un cel transparent dibuixa ja els perfils de la pedra neta, despresa d’incrustacions i polida dels regalims del clima. La punxa escapçada llueix una creu nova, símbol i parallamps alhora. Unes fotografies recents que ha fet en Ramon Ceide posen de manifest el coronament metàl•lic d’aquesta punxa que impedirà en el futur la germinació poètica de les llavors transportades pel vent o pels ocells. Ja no creixeran oliveres i figueres torturades pel vent en un toc vegetal de vida que trencava la solidesa pètria del campanar i n’amenaçava l’estabilitat futura.

Aquests darrers dies m’ha semblat veure una mica més destapat el campanar, com si s’hagués desmuntat un pis més de la immensa bastida que l’embolcalla. Potser només és una percepció meva. El cert és, però, que he vist amb una nitidesa inusual els pinacles emergir sense entrebancs, com un anunci anticipat de l’esclat que veurem d’aquí a uns mesos quan sense ortopèdia de cap mena recuperem la integritat física monumental de Sant Feliu i la seva façana.
Vaig tenir aquesta visió dels pinacles, com una emergència que apunta al cel amb la mateixa suavitat arrogant que tots els xiprers que m’envolten dissabte tornant de Fontajau. I vaig establir una relació simbòlica entre la recuperació de Sant Feliu i la culminació del projecte del centre cívic Ter.

Al servei de l’anomenada esquerra del Ter amb els barris de Domeny, Taialà, Sant Ponç, Fontajau, Germans Sàbat i polígons, Torres de Taialà, Mas Catofa, aquest nou centre cívic s’afegeix a la ja llarga llista d’equipaments cívics de la ciutat. El centre cívic Onyar al sector est (Vilarroja, Mas Ramada i Font de la Pólvora), el centre cívic Sant Narcís, el centre cívic de Santa Eugènia a can Ninetes, el centre cívic del Pla de Palau. Aquest darrer incorpora la biblioteca Ernest Lluch. Va continuar aquest model en el centre cívic del Pont Major amb la biblioteca Just Casero. Seguint aquest mateix model en el futur la biblioteca Salvador Allende de Santa Eugènia s’incorporarà al complex cívic de la Marfà i ara aquest centre cívic Ter incorpora també la biblioteca Antònia Adroher.

El model del centre cívic s’ha anat perfeccionant i seguint la millor tradició de l’admirada ciutat de Vitòria s’han anat convertint en equipaments que han superat l’elementalitat dels de primera generació per anar assolint un caràcter més integrat amb un conjunt ampli de serveis a disposició dels ciutadans i amb la possibilitat de trobar en la polivalència dels serveis socials d’atenció primària, els tallers, les aules, els cursos, les activitats, la biblioteca, l’acolliment del moviment associatiu, un paper de proximitat clar. Autèntiques cases del poble, els centres cívics han esdevingut l’aposta més clara i la més moderna a favor de la cohesió social. Aquí s’han superat les velles especialitzacions d’equipaments de menor entitat i dedicats en exclusiva i de forma excloent a determinats col. lectius. Aquí s’exerceix des de l’arrel mateixa una democràcia participativa, un civisme constructiu que anima l’ànima d’un poble.

En la visita que vaig fer de l’equipament vaig poder sentir l’emoció i la satisfacció dels treballadors municipals de l’equipament, vaig entendre també la satisfacció de l’alcaldessa i els regidors i regidores, però sobretot em va emocionar la plenitud de la satisfacció dels ciutadans. Veïns i veïnes de tota la vida que des de fa dècades havien construït un somni reivindicatiu, una aspiració legítima de reivindicació democràtica i de dignitat personal i col•lectiva, que havien dibuixat el futur dels seus descendents de les noves generacions i havien confiat en els valors de l’educació, de la cultura, del civisme, de la justícia, i ara veuen culminats amb escreix tots aquests somnis.

L’institut Carles Rahola inaugurat el curs passat, el centre cívic Ter i la biblioteca Antònia Adroher expressen l’assoliment ple de les expectatives acumulades i es posen al servei de la integració dels barris que han anat sorgint a la riba esquerra del Ter en el procés de transformació més radical i segurament més positiu que ha fet la ciutat en les darreres dècades del segle XX i en aquesta primera dècada del segle XXI. Trencat l’aïllament amb el pont de Fontajau tot Taialà va fer un esclat progressiu i va fer la síntesi entre les diverses generacions. Aquí s’ha teixit amb força un entramat associatiu vivíssim que encarna els millors valors de les generacions velles i noves que conformen uns dels barris més dinàmics de la ciutat. Aquí s’han integrat les laborioses petjades dels anys més difícils, dels sacrificis enormes, de les privacions reiterades, i han fructificat en un esclat positiu que honora tota una generació de vells lluitadors, que interpel•la totes les generacions de nous ciutadans.

Abans separats pel Ter i ara units pel Ter i en el centre cívic Ter junts construïm exemplarment la ciutat del futur.

Els pinacles recuperats de Sant Feliu assenyalen el cel transparent i ens interpel•len de forma constant sobre les dinàmiques del canvi social a la ciutat en la millor síntesi de la vida urbana: la vida nova de les velles pedres, la vida nova de les velles generacions, la renovació constant del cos de la ciutat, la seva gent, i de l’ànima de la ciutat que és la seva memòria històrica.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2952_4_245082__Opinio-ressorgiment-dels-pinacles

CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ

Diari de Girona

O dit amb altres paraules, del monestir de sant Pere de Camprodon al monestir de Sant Quirze de Colera, a Rabós d’Empordà. A tots dos monestirs i amb molt pocs dies de diferència s’hi han celebrat concerts de música clàssica als quals he assistit. A Camprodon el dissabte 11 i a Rabós el dimarts 14 d’agost.

En el cas de Camprodon es tracta d’un clàssic. La interpretació de la “Suite Iberia” d’Albéniz com a homenatge al compositor universal de qui es commemorarà d’aquí a dos anys el centenari de la seva mort. L’Ajuntament i els organitzadors del festival de música ja s’estan preparant per celebrar aquesta efemèride amb especial rellevància i per promoure a l’ensems Camprodon i Albéniz.

La Suite Iberia és una obra per a piano que no és fàcil i que comporta un gran esforç d’interpretació. Molt pocs pianistes en el món tenen la capacitat d’abordar aquesta obra sense la partitura a davant. Aquest any, Glòria Uribe hi va afegir passió i energia i va fer una interpretació vibrant, que va complaure els assistents i en va sorprendre més d’un. Em va satisfer assistir-hi i em va satisfer adonar-me com Camprodon busca el camí més adequat d’associar-se a la projecció universal d’Albéniz i, d’aquesta manera, trobar el punt dolç d’equilibri entre la proximitat de la dimensió local, que no s’ha de perdre mai de vista i la dimensió universal que ens situa en el món. Venia de visitar, gairebé com un peregrinatge, la catedral de la Seu d’Urgell, que en la seva integritat és un monument sense equivalents a Catalunya, i a Sant Pere vaig reviure les emocions d’intentar situar en el marc de la força arquitectònica del romànic, el paper i el lideratge espiritual i feudal de les classes dirigents de Catalunya mil anys enrere. El romànic religiós com a mostra i supervivència d’una societat complexa, de la qual els testimonis més febles de l’arquitectura civil i del conjunt dels ciutadans se’ns fa menys evident.

Sortint del concert, passada la mitjanit, la potència i l’elegància dels arbres del passeig Maristany, la sòlida arquitectura de les cases, la delicada frondositat dels jardins, va ser un motiu més de retrobament amb un municipi que veu com a la seva entrada reneix, ara, l’esperit industrial, amb les naus que s’aixequen de la nova fàbrica de galetes Birba.

A Sant Quirze de Colera, dimarts de la setmana passada, va ser tota una altra cosa. En la profunditat de l’Albera, en el silenci despoblat de l’entorn del monestir, es vivia l’ambient espontani d’una festa de refundació. Després d’anys i anys de restauracions i d’excavacions, el monestir de Sant Quirze de Colera obria les portes de la seva nau principal i ens presentava per primera vegada un tast d’una recuperació que ha de ser més global, ha d’afectar a l’entorn, a l’accés i al claustre i ha de situar el monestir en el centre d’una ruta cultural i naturalista de primer nivell.

L’entusiasme de l’Ajuntament de Rabós, del Patronat de Sant Quirze i la coorganització i col•laboració dels municipis veïns de Vilamaniscle, Llançà i Garriguella van posar fi a una etapa llarguíssima de segles d’abandonament d’incúria i de risc de degradació definitiva de les restes preromàniques i romàniques d’un monestir que havia tingut un paper rellevant en la colonització agrària i en l’estructuració social i espiritual d’aquesta part del territori de Catalunya fa més de mil anys.
El concert, amb peces de Vivaldi, Haydn i Rodrigo interpretades per l’Orquestra Filharmònica Artur Rubinstein i el flauta solista Anton Serra, era el vehicle triat per posar de manifest que tot és prou a punt per començar a ensenyar el conjunt i deixar ja de tenir-lo tancat amb pany i clau, només accessible als experts i als arqueòlegs o restauradors. A partir d’ara, Sant Quirze ha der ser un àmbit on es faci compatible el permanent laboratori de recerca històrica, que és i ha de ser més, amb una mostra del patrimoni col•lectiu que els ciutadans de Catalunya hem de conèixer, hem d’estimar i hem de mostrar als visitants amb orgull i respecte per la memòria històrica d’aquells que van bastir el monestir, hi van viure o el van fer viure amb l’aportació del seu treball.

El silenci de la nit, la presència solitària del conjunt, la noblesa masegada de les parets, la tossuda persistència per damunt de totes les inclemències de mostres de pintures en els absis, la superposició d’èpoques i d’estils ens posen sobre la pista d’un autèntic monument nacional.

L’oportunitat de col•lectivitzar Sant Quirze, de fer-lo nostre, passa encara per una major implicació de les institucions i la capacitat d’abordar aquells aspectes que encara manquen per dotar el conjunt d’electricitat, telèfon, internet, i un entorn ordenat de forma elemental i natural per situar-nos de ple en el sentit i en l’esperit de l’Albera.

Aquest concert va ser un tast, un pròleg, un tempteig entre la comarca i el monestir. I la resposta va ser fabulosa. Hi havia molta gent, gent dels pobles i estiuejants, representants institucionals i ciutadans satisfets, bàsicament contents de poder-nos aplegar per primera vegada un centenar molt llarg de persones per gaudir junts d’un monument molt nostre.

Ara cal que la nació que atorga condició de nacional a un monument sigui capaç i conscient de donar-li la dignitat nacional que el nom li atorga. Perquè ja sabem que el nom no fa la cosa i que un monument nacional, restaurat a mitges i restaurat a miques, reclama de la nació un més alt grau de compromís i d’implicació per avançar en el temps i per atrapar els anys que ens ha estat vedat d’entrar-hi perquè no estava ni prou consolidat per fer-ho.

Hem sigut feliços a Sant Quirze de Colera, però ara volem que aquesta felicitat sigui àmpliament compartida i permanentment i sistemàticament oferta als ulls i als sentits de tothom.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2792_4_215389__Opinio-Camprodon-Rabos-dEmporda

ELS MOMENTS DE LA MICROCIUTAT

Diari de Girona

Ara mateix veig com s’enfila fins a l’agulla del campanar de Sant Feliu la bastida poligonal que embolica la pedra torturada pels segles i treballada pels homes. El conjunt conserva la bellesa originària i només l’aproximació al detall permet detectar les febleses d’una estructura agosarada que necessita d’una minuciosa tasca de restauració.

Em passa també sovint amb la ciutat. La veig i me la miro en el seu conjunt, a vol d’ocell, en una visió panoràmica, global, i és quan recordo com n’és d’important la mirada al detall, el seguiment al microscopi, la resposta puntual, el canvi d’escala per apamar els valors, per calibrar les virtuts i els defectes. Només amb un record difús pels temps que el detall al dia a dia havia arribat a obsessionar la meva tasca d’alcalde, m’entretinc, ara, en el plaer pel detall. Gaudeixo instants, espais, moments. Acosto la mirada atenta a les petites coses que traspuen una ànima ciutadana i expliquen un batec que se situa sota la pell de la ciutat. Una teulada, una grua, un penell, un xiprer, una posta, una bastida, capten la meva atenció i gaudeixo la possibilitat d’entretenir-m’hi.

És el cas de la que durant molt de temps va ser la casa número cinc del carrer Galligants, l’antic Hospital dels Capellans. Successives reformes i modificacions han desvirtuat el seu caràcter d’establiment medieval, anterior a l’Hospital de Santa Caterina i més directament dedicat als preveres i als passants. Del meu record d’infant i adolescent només una creu de pedra en el coronament i uns potents contraforts podia recordar el passat medieval de l’edifici dedicat durant molts anys a una activitat de drapaire o parracaire, com en dèiem. Era ca l’Escatllar. Als baixos s’hi arrengleraven en formació les ampolles de xampany comprades i recollides per reciclar, al fons el paper i el cartró, al pis de dalt els fardos de draps. Una grua singular, que encara ara es veu i que potser ja ningú no sap què representa, agafava fent tenalla la càrrega més pròpia del negoci i la situava en un pis encara més misteriós. Hi havia anat sovint a vendre ampolles o paper i recollir algunes pessetes, que gastava de seguida a can Guerras en estrep o pega dolça. Aquella activitat va tancar. El vell edifici unitari es va fragmentar en tres.

El primer és ara el taller del fotògraf Josep Maria Oliveras i acull una activitat professional d’una gran qualitat, en un espai i un entorn envejables que donen al fotògraf l’ambient i el context propici per a la seva creativitat. La sala de baix ha recuperat al fons l’esplèndida bellesa dels carreus medievals i l’arc de mig punt que emmarca tot l’espai. Josep Maria Oliveras té una mica de terrat i una olivera, i s’ha trobat amb un nou edifici veí amb el que comparteix mitgera i vistes. Aquí, per separar les vistes, l’Oli ha instal•lat un separador de corten i per fer-lo més amable, menys opac amb una transparència mínima hi ha inscrit perforada una frase de J.V. Foix, el vers que diu: ”Els fulls del diari, oberts, eren de glaç”. Des de dalt de les escales del carrer Galligants es pot intuir tot just mitja frase. El local del mig és tancat i es lloga. I el local que fa cantonada amb la plaça de santa Llúcia, on hi ha el giny per pujar els draps, fou molt de temps el taller de gravador d’en Torralba i després s’ha convertit en un espai de petits apartaments construïts per en Quim Riera. Aquest ha guardat la part que més directament dóna al carrer Galligants per a oficina i aparador. El gran finestral de l’antiga porta té vida pròpia. Joan Mateu, jove artista, hi desgrana successivament els seus moments. Un banc de Portugal, una jove asseguda al pont de la creu blanca, un carrer de sant Francisco, un pas de zebra, el pont del tren i el pont de sant Feliu, una noia en una piscina, una escala, una espera. Els Moments i els Silencis d’aquest jove artista (Salt, 1976) són segurament la mostra més evident de com un petit racó de la ciutat pot tenir vida pròpia i lluny de les inèrcies feixugues, pot agafar ritme, adaptar-se als nous temps, respondre a nous reptes i simbolitzar el canvi, l’adaptació i la rehabilitació del nostre centre històric.

La seqüència dels segles és, en aquest sentit, eloqüent, d’hospital a activitat de drapaire, i d’aquí a taller de fotografia, taller d’artista, aparador ciutadà, finestra oberta al món i racó d’estudis per a estiudiants. Una síntesi molt tancada d’una reutilització intel•ligent.

Cada dia, quan passo pel pas estret de can Figueras, miro el finestral d’en Joan Mateu i ressegueixo el ritme de l’artista que ens proposa una cadència de canvis en les obres que ensenya, que anima la ciutat, dóna vida a un racó simbòlic, i transmet també, segurament, l’ànima de l’artista. Un sol edifici i moltes vides, molts moments, passat, present i futur de la microciutat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2543_4_175141__Opinio-moments-microciutat

CATEDRAL DE SANTA MARIA

Diari de Girona

El dia s’ha aixecat tapat, de núvols negres i espessos. Un dia amb aires de tempesta, amb llamps i trons i algun ruixat intens com feia mesos que no vèiem. És un dia de màniga llarga, de jersei de llana, de fresca i olor de terra molla. Una temperatura percebuda amb més intensitat pel contrast amb les calorades enormes de la primera meitat de l’estiu. Avui a Girona és festa grossa i repiquen les campanes de la Catedral mentre l’Onyar baixa tèrbol de fang i terra arrossegada dels marges ressecs de les planes agrícoles del Gironès. M’he arribat a la Catedral per seguir de prop la litúrgia de Santa Maria, una celebració que, per les dates que s’escau, no he vist mai. La ciutat deserta en els carrers de l’eixample adquireix vivesa i color en els tombants del Pont de Pedra. Turistes àvids de ciutat passegen pels carrerons d’una ciutat gairebé tancada per vacances. La Catedral té, excepcionalment, totes les portes obertes al culte i la devoció. La volta ressona les notes de l’orgue i s’omple de núvols d’encens i de solemnitat. Al presbiteri senyoreja altívola la cadira de Carlemany, i el retaule adquireix una brillantor refulgent. Ens hi manca el baldaquí i l’ara de Pere Roger per completar una escenografia medieval amb el pes de la tradició i la força fundacionals. A l’arrencada de la girola, la figura del cap d’Estopes culmina la solemnitat del sarcòfag, mentre que a l’altre costat el sepulcre d’Ermessenda despullat de la seva esvelta figura es remata amb una tapa anodina i neutra que fa enyorar la bellesa dels relleus de l’alabastre del somriure dolç. En el presbiteri es disposen en semicercle una bona colla de setials de vellut vermell, però hi ha massa seients per tan poc canonge (quatre si no m’erro). Res no eclipsa, però, la solemnitat de la litúrgia, la magnificència dels revestiments, la daurada blancor trencada de les casulles que proclamen als quatre vents l’apoteosi de Maria Verge, reiterada des de l’Evangeli mateix, de Lluc, cantat des d’una de les trones, amb el text que donaria peu al Magnificat.

Assistim a l’ofici pocs gironins i gironines, i al costat de l’orgue unes hostesses contenen, mentre dura el culte, els grups de turistes àvids de cultura i inquiets per les dificultats d’accessibilitat. Hi identifico el Sr. Mirambell, cronista oficial de la ciutat i col•laborador d’aquest Diari, i també el cronista habitual del diari El Punt, Joan Ribas. Acabada la missa, la processó segueix la creu i els preveres des de l’altar major fins al llit de la Mare de Déu, obra especialíssima de Lluís Bonifaç, de finals del XVIII a la mateixa capella on hi ha des de 1531 el sepulcre del bisbe Ramon Boil, d’una exquisidesa renaixentista mai prou ponderada. Sota l’acollidora volta ressona encara amb força la Salve Regina, que les futures generacions segurament no sabran. En Pere Madrenys em mira amb somriure irònic i inquisidor. Els fidels devots s’enduen la reproducció tipogràfica d’un vitrall de la Catedral. Pocs minuts després del migdia, la celebració es dóna per conclosa i l’ assemblea es dispersa mentre la nau s’omple de visitants i les portes del Tresor s’obren cap al Claustre, accessible durant uns minuts als fidels que han seguit la processó.

Sortim per la porta dels Apòstols i albirem el mateix cel ennuvolat que hem vist de bon matí.

La propera cita, la més immediata solemnitat amb fragància d’espígol i romaní, és per d’aquí poc, el vuit de setembre a la festa de la Mare de Déu de Gràcia i de Bell-Ull, a la capella que toca la mateixa porta del Claustre que s’obrirà de nou als fidels per mostrar la bellesa de les formes, el relleu dels capitells, la solemnitat dels sepulcres, l’elegància de la torre de Carlemany, el xipolleig de l’aigua, les branques aclaparades pels anys del cedre.

He tornat a la Catedral i he reviscut totes les emocions de la densa tradició secular i mil•lenària que acumula la cultura de generacions i transmet la força del poder eclesiàstic i la seva capacitat de congregar els ressorts necessaris per produir per acumulació l’obra d’art més brillant que ens depara la ciutat. Amb admiració fervorosa i un punt d’interrogació a les pedres, buscant sempre de saber les històries humanes que s’hi destil•len amb el pas del temps, he resseguit els contorns de les capelles solemnement il·luminades en ocasió de la festivitat, he alçat la vista diverses vegades a la rosassa, he recorregut els finestralets del trifori, he imaginat el nou finestral i he assajat d’interpretar la nova llum de la nau, un cop substituït el finestral cec per nous vitralls. He pensat, fins i tot, que a la immensitat de la nau li escauria ara la substitució total dels bancs renegrits i corcats per uns nous bancs de fusta clara i disseny adaptat a la voluntat de fer de la Catedral un monument de referència. A la plaça dels Apòstols ressonaven de nou les campanes repicant.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.