Joaquim Nadal i Farreras

JOSEP MASSOT I MUNTANER

El Punt Avui

A finals de juny vam coincidir a Santander amb el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador. Li vaig preguntar com estava el pare Massot després que se li concedís el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La resposta no podia ser més aclaridora. El pare Massot troba que el premi arriba en un moment oportú i delicat, i que pot servir per afirmar i assegurar la reivindicació imprescindible de la llengua catalana.

Vet aquí, doncs, el sentit d’un premi, d’un reconeixement fet a un monjo savi i erudit, fidel al seu país, a la seva terra mallorquina, als temes que va viure des de jove, a Montserrat, a l’Església i a la seva vocació inacabable d’impulsor de projectes culturals i editorials. I justament per subratllar la importància de tota una trajectòria, els amics, els deixebles, la comunitat de monjos li han dedicat un homenatge senzill i eficaç en forma de llibre. Joan Martí i Castell i Josep Moran n’han tingut cura, el pare abat Josep M. Soler ha escrit un prefaci i August Bover i Font el pròleg a Bibliografia de Josep Massot i Muntaner (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012).

El colofó no pot ser més explícit: “Aquest llibre s’ha acabat d’imprimir el 27 d’abril de 2012, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any 2012. En commemoració del 70è aniversari de Josep Massot i Muntaner i dels 40 anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. L’any en què ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”.

No es pot demanar més precisió sintètica, si bé la biografia del pare Massot donaria per anar-hi afegint elements singulars de la seva trajectòria docent, acadèmica, cultural i editorial. No ens pot passar per alt la seva estreta vinculació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua catalana, amb l’Institut d’ Estudis Catalans, amb la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb la Universitat de Barcelona, ni tampoc podem obviar la seva tasca com a director de Serra d’Or, Randa i altres projectes de difusió cultural i d’alta recerca i erudició.

En el seu prefaci, el pare abat ens remet a l’Eclesiastès per recordar que ens diu “tingues present que fer molts llibres és mai no acabar” i que aquest inventari no és un terme sinó l’obertura a nous treballs, en els quals li desitja que pugui continuar “escrivint amb paraules verídiques”. August Bover transporta el pare Massot al pati de Lletres en els primers setanta, quan els estudis universitaris es renovaven des de baix mentre s’anaven liquidant els elements residuals del franquisme, i com en les seves classes els va anar introduint a una temàtica que el pare Massot ha conreat tota una vida.

Aquest opuscle farcit de literatura i erudició ens fa de guia per una obra prolífica i extensa en el camp editorial i sota el mestratge successiu d’Antoni Comas, Joaquim Molas i Max Cahner, aquest darrer en el camp editorial. Justament per això, el pare Massot es prodiga abans a Curial que a les mateixes publicacions de l’Abadia de Montserrat, que dirigeix amb mà ferma i que ha convertit per ‘vergonya nacional’ de les institucions en una mena d’equivalent de les ‘Presses Universitaires de France’ o de les edicions de l’École Pratique d’hautes études de París, i sense cap mena de dubte en la continuadora de la primera col·lecció dels ‘Estudis i Documents’ de 62, que Cahner seguiria a Curial fins que les estretors econòmiques el feren defallir.

La densitat de l’obra no ens permet fer-ne un repàs exhaustiu. Però sí que podem apuntar que com a editor, en el sentit anglosaxó del terme, ha editat obres de Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Alexandre de Laborde, Antoni Rubió i Lluch, i més.

Montserrat ha estat objecte d’una atenció preferent, primer com a impulsor de reedicions de les obres del pare Anselm M. Albareda dedicades a l’abat Oliba o a la mateixa Història de Montserrat. La tasca de l’abat Marcet, els 500 anys d’edicions montserratines, la Guerra Civil a Montserrat, o els creadors del Montserrat modern formen part d’un repertori amplíssim. Finalment, en la seva darrera edició la Història de Montserrat, del pare Albareda (Barcelona, PAM, 2010)  revisada, ampliada i anotada és ja més Massot que Albareda.

Partidari de les eines del treball intel·lectual i de la dimensió internacional dels estudis de llengua i literatura catalanes, el pare Massot ens ha donat un balanç acurat de trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes, ens ha ofert un ampli Repertori de catalanòfils (Barcelona, PAM, 1983-1988) i, molt especialment, ens ha il·lustrat amb la impressionant sèrie d’Escriptors i erudits contemporanis, que va començar el 1996 i que ha arribat, el 2011, a la desena sèrie. No cal dir que els seus treballs sobre Antoni M. Sbert i Joan Estelrich són guia imprescindible per la Història contemporània de Catalunya.

Mallorca, des dels orígens, és un fil de seda que Massot descabdella de forma incessant i es concentra en els temes de la guerra civil, del primer franquisme, de la repressió lingüística, de l’Església mallorquina, dels escriptors i la guerra civil, dels mallorquins i la llengua autòctona, dels bombardeigs, de l’actitud del bisbe Miralles, fins a constituir un nucli de llibres imprescindibles per al coneixement aprofundit de la Mallorca contemporània.

Massot s’ha compromès també amb el rescat del cançoner popular i ha publicat l’Inventari de l’obra del cançoner popular de Catalunya i la successió de les Memòries de missions de recerca .

Finalment, una atenció concreta i delicada mereixen personalitats de l’Església catalana com Vidal i Barraquer o de la comunitat monàstica com el pare Jordi M. Pinell o el pare Maur M. Boix, que el precedí en la direcció de Serra d’Or.

No acabaríem en el repàs d’aquesta vida al servei de la llengua, del país, de Montserrat, de l’Església catalana. Un premi i un reconeixement merescuts i segurament uns mèrits i uns crèdits insuficientment divulgats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

14 Juliol 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a JOSEP MASSOT I MUNTANER

L’ABAT GARRETA, D’HOSTAFRANCS A SOLIUS

Diari de Girona

La vall de Solius té ara en aquests dies assolellats de febrer un punt dolç de suavitat elemental. Els sembrats despunten amb prou feines, però estenen una catifa verda per la geometria dels camps; els arbres de ribera exhibeixen la seva nuesa exterior mentre la saba mig adormida gairebé no reacciona encara al pessigolleig del sol del migdia. El lledoner que vetlla l’entrada a la plaça del recinte monàstic es manté impàvidament despullat. Corona l’escala que puja a l’església una pedra que assenyala l’any 1861. Un sender marcat per xiprers condueix a la porta. Al capdamunt de la façana, un rellotge de sol proclama solemne el principi que inspira la comunitat, “ora et labora”, de sol a sol, és clar. Alguns xiprers alterosos aguanten enmig d’alguns altres reduïts a un brancam esquelètic, signe del trànsit mateix del temps.

En el silenci de Solius, la piuladissa d’ocells és un bàlsam afegit als paisatges que van confortar en la malaltia Xavier Montsalvatge, que hi escriví aquelles delicioses Proses del viure a Solius, ofertes pels amics en edició pòstuma d’homenatge.

En aquest paratge van arribar, l’any 1967, un grup de quatre monjos procedents de Poblet. Encapçalava el grup Edmon Maria Garreta Olivella, nascut a Barcelona, a Hostafrancs, el 15 de gener de 1921. L’abat Garreta fa pocs dies que ha complert noranta anys; tota una vida. Una làpida gravada amb pedra de Girona a l’espai cobert que separa i uneix les dependències monàstiques, l’antiga rectoria ara hostatgeria, i la porta d’entrada certifica aquesta fundació: “Aquest monestir de Santa Maria de Solius va ser fundat el 21 de gener de 1967 per monjos de Poblet de l’orde del Císter. Amb el permís i l’ajut del bisbe de Girona, després cardenal Narcís Jubany i Arnau. Al cap de XXV anys en donem gràcies a Déu”.

El mateix abat Garreta ha explicat el context i les condicions de la tria de Solius: “Per a mi, com a monjo, Solius és la meva única residència”, deia a l’article “Solius paratge monàstic” (Revista de Girona, núm. 136, 1989, pàg.10 i 11), on glossava el paisatge, el silenci, les facilitats de l’entorn, la disposició del bisbe de cedir els béns de la parròquia com a fonament de la Fundació. Uns anys més tard, també a la Revista de Girona (núm. 155, 1992, pàg. 82-85), va escriure “El monestir de Solius compleix 25 anys”. Hi escriu una mena de declaració de principis alhora que fa una exposició de l’evolució d’aquests primers 25 anys: “Solius, per tant, neix sota el signe d’un propòsit de fidelitat als valors essencials del monaquisme reflectits en la regla de sant Benet  i en les antigues tradicions de l’orde. Els iniciadors no pretenien, ni pretenen, donar cap lliçó a ningú, ni significar cap contestació, sinó ser monjos lliures de compromisos i viure estrictament com a tals, sense afegitons d’activitats de tipus apostòlic o pastoral, fora dels límits del recinte conventual…”.

Solius, doncs, és ara, una colla d’anys més tard un fruit madur d’aquell esperit fundacional. Hi ha més de deu monjos i sota l’atenta i bondadosa mirada de l’abat Garreta, el prior Enric Benito, de somriure tot just insinuat i de total austeritat monàstica, condueix una comunitat ben arrelada i molt estimada a la vall de Solius. Un recinte on han buscat la serenitat per a la reflexió, el silenci i la pregària el doctor Damià Estela molts mesos d’agost des que va deixar de ser rector del seminari, el mateix bisbe Jaume Camprodon, de llarg pontificat, i en menor mesura els bisbes Soler i Pardo,  junt a una llarga llista de persones anònimes o conegudes que desfilen cada any a veure els diorames del germà Gilbert Galceran o troben confort espiritual uns dies a l’hostatgeria.

Però avui en aquest recent norantè aniversari d’Edmon M Garreta convé retrocedir. Hem de recordar el que ell mateix ha relatat a l’entrevista que li van fer Xavier Guinovart i Octavi Vilà a la revista Poblet (núm. 8, juliol 2004; núm. 9, gener 2005 i núm. 10, juliol 2005). La infància barcelonina, la mort dramàtica de la mare el 1934, l’impacte de la guerra civil en un noi de quinze anys, les dificultats de la família. La vocació i entrada al seminari el 1940 i la decisió d’anar a Poblet l’estiu de 1944. Només quatre anys abans, amb quatre monjos italians, s’havia procedit a la restauració monàstica de Poblet. Aquí Garreta va fer els vots temporals (11-11-1945), després va anar al monestir suís d’Hauterive, i quan va tornar el 13 de novembre de 1948 feia els vots solemnes i pocs mesos més tard, el 2 d’abril de 1949, va ser ordenat sacerdot. De 1951 a 1953 residiria a Roma fent estudis de dret canònic, i quan va tornar temporalment a Poblet es va trobar que la petita comunitat tenia pendent de decidir qui es faria càrrec de les responsabilitats de prior per renúncia de l’anterior. El fet que Garreta hagués conegut l’Abat General de l’Orde al monestir de Suïssa del qual n’era prior durant la seva estada va afavorir que sota el seu impuls, Edmon Garreta fos elegit nou prior de Poblet l’1 d’octubre de 1953, abat a finals de juny de 1954 i, que  finalment, el 4 de juliol de 1954 rebés la benedicció abacial. Edmon M. Garreta esdevingué, així, als trenta-tres anys el primer abat de Poblet des de la restauració monàstica i es faria càrrec d’aquesta responsabilitat fins que el 1967 va optar per impulsar la ja comentada fundació de Solius. En l’entrevista esmentada comenta les vicissituds i dificultats de la comunitat; les  relacions amb la jerarquia eclesiàstica, la necessitat de resistir els intents d’utilització en una contraposició inútil entre Poblet i Montserrat, malgrat la mateixa arrel benedictina de les dues comunitats, com el mateix abat Garreta no s’està de recordar, “vaig haver de deixar clar a alguns que Poblet i Montserrat, abans que cap altra cosa, érem monestirs germans que vivíem una mateixa Regla, la de sant Benet, i que no podíem prestar-nos a cap joc; a més havia de quedar clar que Poblet no podia comparar-se amb el prestigi de Montserrat”.

Però, ara, per damunt de tot té tot el sentit recordar com durant aquests catorze anys d’abat de Poblet Garreta va contribuir a l’engrandiment espiritual de la comunitat cistercenca, que va veure créixer de forma rellevant i a la consolidació material a través dels acords necessaris per tal de refer i rehabilitar el monument i vincular les propietats a la comunitat amb l’objectiu de superar les inicials condicions de duresa extrema i anar fent cada cop més fàcil la vida a la comunitat.

De fet, és molt probable que la discreció de la seva retirada a Solius i la potentíssima i emprenedora personalitat de l’abat Maur M. Esteve hagin mantingut molt en un segon pla el paper del que fou el primer abat de Poblet després de la restauració. L’abat Esteve acabaria sent Abat General com ho havia sigut l’antic prior d’Hauterive; Garreta, entre aquestes dues poderoses personalitats, va triar un camí de discreció i humilitat evangèliques situant els designis del concili Vaticà II en relació amb la vida monàstica com un objectiu de depuració  i simplificació d’austeritat exemplaritzant.

Sé segur que als seus noranta anys aquesta reivindicació dels seus catorze anys d’abat de Poblet molestaran un instant la innata discreció de l’abat Garreta, però també sé segur que em permetrà que el reivindiqui com una baula de la cadena dels abats que han fet créixer i madurar Poblet i que sense el treball del seu predecessor potser no ho haurien pogut fer de la mateixa manera ni amb tant d’èxit.

El silenci de la vall de Solius acull la joiosa edat madura de l’abat jove que impulsà Poblet i que va decidir renunciar a alguna de les glòries de la seva pròpia obra. Per una raó essencial, perquè és una obra col·lectiva.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 271-274)

11 febrer 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a L’ABAT GARRETA, D’HOSTAFRANCS A SOLIUS

AIRES GIRONINS A MONTSERRAT

Diari de Girona

Diumenge passat 25 d’abril de 2010, a les sis de la tarda, hi havia festa gran a la basílica de Montserrat. Després de molts anys d’esforços i d’un treball acurat i meticulós, conduït i coordinat per Albert-Gregori Blancafort, es feia la solemne inauguració del nou orgue de Montserrat. Presidien l’acte el secretari d’estat del Vaticà, Tarcisio Bertone, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, amb el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís M. Sistach, i la majoria dels bisbes de la Conferència episcopal tarraconense.

És sabut que hi ha una bona colla de monjos, també d’escolans, de les terres de Girona i que el mateix pare abat és de Santa Eugènia de Ter a Girona. Només d’entrar a la basílica i abans de començar el gran concert inaugural ens vam trobar en els bancs un cd i un llibre. El cd porta per títol El nou orgue de Montserrat i conté gravacions de Bach, Viola, Casanoves, Haendel, Civil, Liszt, Segarra i Widor, interpretades a l’orgue per Miquel Gonzàlez. La presència d’Anselm Viola de Torroella de Montgrí a la tria subratlla el gran paper d’aquest compositor, organista i director a Montserrat i també a fora. Una especial rellevància entroncada amb Girona hem d’atorgar al “Díptic montserratí” de Francesc Civil Castellví. Gironí d’adopció va mantenir estretíssims lligams amb Montserrat i amb l’escolania, alhora que exercia el seu mestratge a Girona de diverses maneres i també amb l’orgue de la Catedral de Santa Maria mentre va poder. El seu llibre El fet musical a les comarques gironines en el lapse de temps 1800-1936 (1970 i 2a. edició 1994), seria una mostra més d’aquesta dedicació integral al fet musical gironí.

Precisament un altre gironí, professor de la Universitat de Girona, Oriol Ponsatí-Murlà, reivindica aquesta figura i en reclama el ple reconeixement en el text que acompanya el cd i que amb el títol “L’orgue de Montserrat. Un orgue monumental, un repertori imponent”, és un repàs detallat de les característiques musicals de l’orgue i dels valors musicals organístics de les peces seleccionades per a aquesta gravació. Aquest és el mateix exercici que fa Oriol Ponsatí-Murlà en el text que publica al llibret, que també vam trobar al banc de la basílica: El nou orgue de Montserrat. Concert inaugural 25 d’abril de 2010. El professor gironí tracta aquí només de “La Toccata i fuga i la Passacaglia i fuga de Bach”, i deixa anar les seves emocions més primerenques tot relatant les interpretacions que havia escoltat de la Passacaglia al pare abat Cassià M. Just i, molt especialment, la primera que li va sentir a finals d’abril de 1996.

Però apart d’aquestes dues peces de Bach i de la “Improvisació sobre el Virolai”, que va interpretar el pare Theo Flury a la segona part del concert, vam poder escoltar la basílica plena de música fins el darrer racó amb la interpretació del “Te Deum”, d’Anton Bruckner que van cantar l’escolania, l’Orfeó català, la Capella de música, l’Orquestra simfònica de les terres de Lleida i diversos solistes, entre els quals la contralt gironina Gemma, Coma-Alabert, que atrafegada com sempre no va poder ni sortir a saludar al final de tot el concert perquè ja havia hagut de marxar cap a una altra actuació que tenia, no lluny de Montserrat.

Ja sé que potser és una mica agosarat buscar un accent gironí singular en un acte tant universal i d’una dimensió culta que no admet localismes de cap mena. Però m’ha semblat, justament, que ho podia fer per la importància del dia i de l’acte, per la transcendència del nou orgue que culmina una llarga llista d’orgues de Montserrat, historiada acuradament en el mateix llibret del concert per Francesc-Xavier Altés i Aguiló, que s’inicia en les primeres notícies del segle XV i que conclou després d’un procés continuat de destruccions i restauracions en el brillantíssim orgue inaugurat. Un orgue monumental, vehicle del vent domesticat i fet música, en la descripció vibrant, poètica i emotiva de Blancafort que, com artista creador, l’oferí a la Moreneta i a tota la comunitat de monjos, i amb ells a tot Catalunya.

He de dir que encara vam tenir temps de saludar, abans d’entrar al concert, a l’abadessa de Sant Daniel i, en acabar el concert a en Marc Sureda i Jubany, també gironí i brillant guanyador d’un premi de l’Institut d’Estudis Catalans amb un treball sobre els primers segles de la Catedral de Girona que esperem veure publicat aviat i potser fins i tot per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat que, amb tanta intel•ligència i saviesa, dirigeix el pare Josep Massot.

En el retorn no puc mai deixar de mirar amb nostàlgia adolescent el jardí dels monjos i amb preocupació vigilant la paret dels Degotalls que tants ensurts ens ha donat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/04/30/aires-gironins-montserrat/402750.html

30 Abril 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a AIRES GIRONINS A MONTSERRAT

JOAN (DAMIÀ) ROURE MUNTADA

Diari de Girona

Ara ja deu fer un parell d’anys que en aquest mateix diari, en Joaquim Bohigas ens recordava l’origen gironí d’en Damià Roure, monjo de Montserrat. En aquella ocasió es tractava d’explicar com l’actual director de la Biblioteca de Montserrat acabava de publicar La Biblioteca de Montserrat. Un espai de cultura al llarg dels segles, (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), amb fotografies de Dani Marín i Pep Parer. Un llibre magnífic que ens proposa un recorregut pels fons riquíssims de la Biblioteca amb col·leccions de manuscrits i llibres antics molt notables, que només de veure’ls causen admiració i un cert tremolor emocional. Però també amb seccions especials, gravats, publicacions periòdiques i un catàleg informatitzat que en el moment de culminar va esdevenir la causa del llibre que comentem.

En realitat podem ben bé dir que l’especialització de Damià Roure en temes bíblics i algunes de les col·leccions de manuscrits i de papirs de la biblioteca, aportats en el primer terç del segle xx pel pare Bonaventura Ubach deuen ser a l’origen d’un nou llibre editat recentment a cura de Damià Roure. Es tracta del Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923), (Publicacions de l‘Abadia de Montserrat, 2009). Un llibre profusament il·lustrat i carregat d’episodis singulars de la vida del pare Ubach, un monjo savi, professor del Col·legi benedictí de Sant Anselm a Roma, dedicat a les llengües del Pròxim Orient, al ritus siríac, a les antiguitats bíbliques, als textos antics, a l’arqueologia. Viatger a Palestina, Egipte, terres del Tigris i l’Eufrates, Babilònia i Mesopotàmia. Els múltiples testimonis del pare Ubach sobre aquests territoris troben en aquest Dietari la simplicitat de l’observació puntual i directa, alhora que ens posen en contacte amb el descobriment d’un món plural, de cultures antigues, de religions diverses, d’una organització social tribal i complexa. En el descobriment d’aquest món, el pare Ubach hi va trobar un terreny abonat per un esperit aventurer, com quan, entre lectura i lectura, es va aventurar a muntar una euga de pura sang amb un cert risc i molta sort. L’aprofundiment de les llengües, la voluntat d’interpretar els textos bíblics, l’estudi dels ritus i la seva pràctica no el feren mai abandonar un cert esperit comerciant, sempre pensant amb les seccions biíbliques del museu de Montserrat a les quals dotà d’una aportació molt remarcable mercadejada en diversos punts i transportada amb èxit i picardia cap a Montserrat. Una dotació que es féu amb el consentiment i el finançament del pare abat Marcet, que li encomanà aquesta tasca. De lectura fàcil i engrescadora, aquest Dietari ens desvetlla l’interès pels viatges anteriors del pare Ubach i per la seva estada posterior i més llarga a terres del Pròxim Orient.

El pare Damià Roure, batejat Joan, l’any 1946, quan va néixer a Girona en una família de botiguers de teixits de la zona del jardí de la Infància  i al començament del carrer del Carme, va cursar el batxillerat a l’Institut de Girona, va fer una breu estada al Seminari de Girona i molt aviat es va incorporar a la comunitat montserratina. Ara, el pare Damià ja és més de Montserrat i del món que de Girona. Ha fet estades a Alemanya, Terra Santa, Itàlia i, com hem dit, s’ocupa de la biblioteca del monestir.

Però els anys d’infantesa i d’adolescència deixen sempre una marca i acrediten unes arrels que el pare Damià ha mantingut i recordat sempre, tot i que ara, per circumstàncies de la vida, ja té més família a Montserrat que a Girona. Hi queden, això sí, un grapat d’amics que recorden l’època d’un Joan Roure, cap de la patrulla dels Galls de l’Agrupament escolta Sant Narcís que tenia el seu cau a Casa Carles, als baixos de l’actual seu del Bisbat de Girona, i a on els joves que hi anàvem fèiem l’aprenentatge del país, de la natura, de la llengua, de la identitat i assajàvem l’esperit de la solidaritat i la convivència, i l’organització. On ens formàvem en el servei a la comunitat i on apreníem les idees més elementals que ens acompanyarien després en les nostres vides.

L’aparició del Dietari del pare Ubach m’ha portat a refer el fil gironí del pare Damià Roure per tal d’acreditar que la vida i els anys ens fan, a vegades, relativitzar els orígens, quan ja fa més temps que som fora de la ciutat que ens va veure nèixer del que hi vam viure. Però les arrels ens mantenen atrapats en uns orígens d’empremta profunda, encara que vistos en perspectiva puguin ser ara considerats de curta durada, si bé de llarga volada. És el mateix que podrien dir els altres monjos gironins, des d’en Daniel Codina, en Jordi Castanyer, en Carles Gri i el mateix pare abat Josep M. Soler, i alguns més que ara no recordo.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

25 Desembre 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a JOAN (DAMIÀ) ROURE MUNTADA