Joaquim Nadal i Farreras

L’ABAT GARRETA, D’HOSTAFRANCS A SOLIUS

Diari de Girona

La vall de Solius té ara en aquests dies assolellats de febrer un punt dolç de suavitat elemental. Els sembrats despunten amb prou feines, però estenen una catifa verda per la geometria dels camps; els arbres de ribera exhibeixen la seva nuesa exterior mentre la saba mig adormida gairebé no reacciona encara al pessigolleig del sol del migdia. El lledoner que vetlla l’entrada a la plaça del recinte monàstic es manté impàvidament despullat. Corona l’escala que puja a l’església una pedra que assenyala l’any 1861. Un sender marcat per xiprers condueix a la porta. Al capdamunt de la façana, un rellotge de sol proclama solemne el principi que inspira la comunitat, “ora et labora”, de sol a sol, és clar. Alguns xiprers alterosos aguanten enmig d’alguns altres reduïts a un brancam esquelètic, signe del trànsit mateix del temps.

En el silenci de Solius, la piuladissa d’ocells és un bàlsam afegit als paisatges que van confortar en la malaltia Xavier Montsalvatge, que hi escriví aquelles delicioses Proses del viure a Solius, ofertes pels amics en edició pòstuma d’homenatge.

En aquest paratge van arribar, l’any 1967, un grup de quatre monjos procedents de Poblet. Encapçalava el grup Edmon Maria Garreta Olivella, nascut a Barcelona, a Hostafrancs, el 15 de gener de 1921. L’abat Garreta fa pocs dies que ha complert noranta anys; tota una vida. Una làpida gravada amb pedra de Girona a l’espai cobert que separa i uneix les dependències monàstiques, l’antiga rectoria ara hostatgeria, i la porta d’entrada certifica aquesta fundació: “Aquest monestir de Santa Maria de Solius va ser fundat el 21 de gener de 1967 per monjos de Poblet de l’orde del Císter. Amb el permís i l’ajut del bisbe de Girona, després cardenal Narcís Jubany i Arnau. Al cap de XXV anys en donem gràcies a Déu”.

El mateix abat Garreta ha explicat el context i les condicions de la tria de Solius: “Per a mi, com a monjo, Solius és la meva única residència”, deia a l’article “Solius paratge monàstic” (Revista de Girona, núm. 136, 1989, pàg.10 i 11), on glossava el paisatge, el silenci, les facilitats de l’entorn, la disposició del bisbe de cedir els béns de la parròquia com a fonament de la Fundació. Uns anys més tard, també a la Revista de Girona (núm. 155, 1992, pàg. 82-85), va escriure “El monestir de Solius compleix 25 anys”. Hi escriu una mena de declaració de principis alhora que fa una exposició de l’evolució d’aquests primers 25 anys: “Solius, per tant, neix sota el signe d’un propòsit de fidelitat als valors essencials del monaquisme reflectits en la regla de sant Benet  i en les antigues tradicions de l’orde. Els iniciadors no pretenien, ni pretenen, donar cap lliçó a ningú, ni significar cap contestació, sinó ser monjos lliures de compromisos i viure estrictament com a tals, sense afegitons d’activitats de tipus apostòlic o pastoral, fora dels límits del recinte conventual…”.

Solius, doncs, és ara, una colla d’anys més tard un fruit madur d’aquell esperit fundacional. Hi ha més de deu monjos i sota l’atenta i bondadosa mirada de l’abat Garreta, el prior Enric Benito, de somriure tot just insinuat i de total austeritat monàstica, condueix una comunitat ben arrelada i molt estimada a la vall de Solius. Un recinte on han buscat la serenitat per a la reflexió, el silenci i la pregària el doctor Damià Estela molts mesos d’agost des que va deixar de ser rector del seminari, el mateix bisbe Jaume Camprodon, de llarg pontificat, i en menor mesura els bisbes Soler i Pardo,  junt a una llarga llista de persones anònimes o conegudes que desfilen cada any a veure els diorames del germà Gilbert Galceran o troben confort espiritual uns dies a l’hostatgeria.

Però avui en aquest recent norantè aniversari d’Edmon M Garreta convé retrocedir. Hem de recordar el que ell mateix ha relatat a l’entrevista que li van fer Xavier Guinovart i Octavi Vilà a la revista Poblet (núm. 8, juliol 2004; núm. 9, gener 2005 i núm. 10, juliol 2005). La infància barcelonina, la mort dramàtica de la mare el 1934, l’impacte de la guerra civil en un noi de quinze anys, les dificultats de la família. La vocació i entrada al seminari el 1940 i la decisió d’anar a Poblet l’estiu de 1944. Només quatre anys abans, amb quatre monjos italians, s’havia procedit a la restauració monàstica de Poblet. Aquí Garreta va fer els vots temporals (11-11-1945), després va anar al monestir suís d’Hauterive, i quan va tornar el 13 de novembre de 1948 feia els vots solemnes i pocs mesos més tard, el 2 d’abril de 1949, va ser ordenat sacerdot. De 1951 a 1953 residiria a Roma fent estudis de dret canònic, i quan va tornar temporalment a Poblet es va trobar que la petita comunitat tenia pendent de decidir qui es faria càrrec de les responsabilitats de prior per renúncia de l’anterior. El fet que Garreta hagués conegut l’Abat General de l’Orde al monestir de Suïssa del qual n’era prior durant la seva estada va afavorir que sota el seu impuls, Edmon Garreta fos elegit nou prior de Poblet l’1 d’octubre de 1953, abat a finals de juny de 1954 i, que  finalment, el 4 de juliol de 1954 rebés la benedicció abacial. Edmon M. Garreta esdevingué, així, als trenta-tres anys el primer abat de Poblet des de la restauració monàstica i es faria càrrec d’aquesta responsabilitat fins que el 1967 va optar per impulsar la ja comentada fundació de Solius. En l’entrevista esmentada comenta les vicissituds i dificultats de la comunitat; les  relacions amb la jerarquia eclesiàstica, la necessitat de resistir els intents d’utilització en una contraposició inútil entre Poblet i Montserrat, malgrat la mateixa arrel benedictina de les dues comunitats, com el mateix abat Garreta no s’està de recordar, “vaig haver de deixar clar a alguns que Poblet i Montserrat, abans que cap altra cosa, érem monestirs germans que vivíem una mateixa Regla, la de sant Benet, i que no podíem prestar-nos a cap joc; a més havia de quedar clar que Poblet no podia comparar-se amb el prestigi de Montserrat”.

Però, ara, per damunt de tot té tot el sentit recordar com durant aquests catorze anys d’abat de Poblet Garreta va contribuir a l’engrandiment espiritual de la comunitat cistercenca, que va veure créixer de forma rellevant i a la consolidació material a través dels acords necessaris per tal de refer i rehabilitar el monument i vincular les propietats a la comunitat amb l’objectiu de superar les inicials condicions de duresa extrema i anar fent cada cop més fàcil la vida a la comunitat.

De fet, és molt probable que la discreció de la seva retirada a Solius i la potentíssima i emprenedora personalitat de l’abat Maur M. Esteve hagin mantingut molt en un segon pla el paper del que fou el primer abat de Poblet després de la restauració. L’abat Esteve acabaria sent Abat General com ho havia sigut l’antic prior d’Hauterive; Garreta, entre aquestes dues poderoses personalitats, va triar un camí de discreció i humilitat evangèliques situant els designis del concili Vaticà II en relació amb la vida monàstica com un objectiu de depuració  i simplificació d’austeritat exemplaritzant.

Sé segur que als seus noranta anys aquesta reivindicació dels seus catorze anys d’abat de Poblet molestaran un instant la innata discreció de l’abat Garreta, però també sé segur que em permetrà que el reivindiqui com una baula de la cadena dels abats que han fet créixer i madurar Poblet i que sense el treball del seu predecessor potser no ho haurien pogut fer de la mateixa manera ni amb tant d’èxit.

El silenci de la vall de Solius acull la joiosa edat madura de l’abat jove que impulsà Poblet i que va decidir renunciar a alguna de les glòries de la seva pròpia obra. Per una raó essencial, perquè és una obra col·lectiva.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 271-274)

11 febrer 2011 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a L’ABAT GARRETA, D’HOSTAFRANCS A SOLIUS

ERMESSENDA I SANT DANIEL

Diari de Girona

La bellesa serena d’aquesta dama, comtessa, que va extasiar George Steiner en la contemplació del seu sepulcre representa una fita històrica transcendent per a Girona, Catalunya i l’Església. Aquesta sepultura, situada primer a la galilea de la catedral romànica en una forma més austera i elemental, faria el trànsit a la capçalera de la catedral gòtica per voluntat de Pere el Cerimoniós i de la mà de Guillem Morei, al segle XIV.

Santiago Sobrequés, de qui commemorarem ara el centenari del seu naixement, ja va ponderar fa temps la bellesa, l’autoritat, la personalitat, la intel·ligència d’aquesta dona del segle XI, que exercí des de diverses formes el poder en temps del seu marit, el comte Ramon Borrell, del seu fill, Berenguer Ramon I, i del seu nét, Ramon Berenguer I. Acompanyava aquestes virtuts amb el poder econòmic, rica de possessions i de diners.

Aquest conjunt de circumstàncies situen Ermessenda al bell mig d’una carambola històrica feta amb planificació mil·limètrica.

Ermessenda tenia diners i volia fundar un monestir; el seu germà, Pere Roger, bisbe de Girona, tenia poder de bisbe però no tenia diners i la seva catedral era ruïnosa i poc pràctica. El bisbe va vendre a la seva germana, el dia 18 de juny de 1015, l’església i l’alou de sant Daniel, que pertanyia a la Catedral. Béns per diners. Cent unces d’or complementades, al cap d’un temps, amb algunes propietats més que el capítol de la Catedral rebria com a impuls per a la construcció de la nova catedral romànica, on per major glòria de la comtessa seria enterrada en morir, el 1058.

Completada aquesta primera transacció que Ermessenda féu amb el seu marit, el comte, tres anys més tard, ja mort Ramon Borrell, ara amb el seu fill Berenguer Ramon I, la comtessa dotava i fundava el monestir de Sant Daniel el 16 de març de 1018.

És, doncs, entre els anys 1015 i 1018 que arrenca una història quasi mil·lenària que coneixem bé, i millor d’ençà de 1997 quan Josep M. Marquès va donar a conèixer en les edicions de la fundació Noguera, la Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). El mateix Marquès pondera a l’estudi introductori la importància d’aquest fet fundacional i, sobretot, el valor de la continuïtat d’una “comunitat vivent”: “La comunitat del monestir de Sant Daniel és excepcional; ha mantingut la continuïtat des de la fundació, sense cap mena de ruptura, en el mateix lloc que nasqué”, i unes línies més endavant rebla després de comparar el cas de Sant Daniel amb altres monestirs catalans: “Sant Daniel, en canvi, és allò que fou sense haver mai deixat de ser-ho i viu al mateix lloc on nasqué”. És en el context d’aquest mil·lenari que s’acosta i que adquireix nova actualitat el monestir de Sant Daniel.

Efectivament, acaba de ser publicat i presentat en coedició de l’Ajuntament de Girona i la fundació Abertis el llibre El monestir de Sant Daniel. Girona. Mil anys de vida a la vall, amb textos d’Anna Gironella Delgà i fotografies de Josep M. Oliveras i Puig. El text de Gironella és una síntesi històrica d’aquests mil anys,de l’evolució i les vicissituds de la comunitat i també de l’evolució de les rendes i el patrimoni del monestir. Tant en el text com en les fotografies, el monestir es presenta totalment vinculat a la Vall, a la seva gent i al conjunt de les activitats que s’hi desenvolupen. En aquest sentit podríem ben bé dir que el llibre formula la teoria de la història d’una reconciliació. Històricament, el monestir, enfortit per les seves rendes i la corresponent percepció, podia ser vist pels habitants de la vall com un poder, com un domini, com un clos tancat i poc accessible. Ara, en canvi, despullat de tots els béns materials, reduït a la fortalesa espiritual que anima la comunitat i que traspua jovialment en el llibre, obert de bat a bat a la vida del poble, el monestir de Sant Daniel és una història singular de sintonia amb l’entorn dels seus anteriors dominis.

Mil anys més tard, adaptat als nous temps, arrelat en la seva tradició i els seus orígens, fidel a la regla de Sant Benet i fidel també al poble, Sant Daniel perviu i reviu en un entorn meravellós subratllat aquí per unes fotografies de qualitat excepcional. Cada cop més depurat d’incrustacions, però respectuós amb la forma viva de palimpsest de pedra que acumula capes històriques, el monestir i la comunitat, la residència també, les monges i les joves estudiants, dibuixen un futur possible.

En aquest mil·lenari que s’acosta fem nostres les paraules liminars que conté el llibre de Josep M. Marquès: “Pugui la comunitat monàstica de Sant Daniel celebrar a principis del tercer mil·lenni de l’era de Crist, els deu segles de vida fecunda complint la comesa que té des del seu inici: ser escola del servei diví”.

Tots volem que el llibre que ara s’ha presentat sigui més penyora de futur que testimoni viu del passat. Essent totes dues coses.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 82-84)

24 Desembre 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ERMESSENDA I SANT DANIEL

MISSES CLANDESTINES

Diari de Girona

Aquesta Setmana Santa passada vaig voler aprofitar tres dies de festa per respirar una mica relaxat i mirar-me el món des de la tranquil·litat de la Cerdanya. Al peu del Puigmal, brillant de reverberació, el temps té un altre ritme i les hores prenen un valor relatiu. Deixar passar les hores sense pressa, sense cap neguit angoixant, dominant el temps, és un plaer allargassat que s’estén mandrosament tot el dia. Però la reiteració dels avisos de nevada i alguna necessitat de caràcter familiar ens van fer baixar el diumenge de Pasqua de Resurrecció. Amb tota la Cerdanya mig adormida i alguns esquiadors a la Molina, la carretera s’obria generosa a un paisatge esplèndid, només matisat de blanc pel polsim d’una nevada escadussera que no s’acabaria de concretar fins a la nit següent, com no s’estarien de dir els homes i les dones del temps que la catalogarien com la nevada més important de l’any. Estàvem, doncs, baixant un dia de calma, contracorrent, diumenge al matí, amb molt pocs cotxes i uns horitzons nets.

Vam decidir aturar-nos a esmorzar a Ripoll i un cop esmorzats vam voler donar un cop d’ull a la magnífica portalada del monestir, testimoni de pedra d’un temps, d’una cultura, d’una societat, d’un país emergent. A la plaça del monestir desfilava la gent endiumenjada per anar a missa de dos quarts d’onze. La sorpresa va ser trobar, a la porta de la gran vidriera que protegeix la portalada, una persona que amb una mirada inquisitiva seleccionava les persones que entraven i d’un cop d’ull decidia qui anava a missa i qui feia cara de turista despistat i encuriosit. Una mena de filtre intuïtiu per deixar passar només cap a l’església els fidels devots. La simple coneixença dels ripollesos permetia la selecció fluïda dels simplement saludats, amb cortesia familiar, només trencada en els casos de dubte manifest per acabar de comprovar si s’anava a missa o només es volia fer el xafarder encuriosit. En aquest cas i amb una amable indicació s’assenyalava la taquilla amb el requeriment de pagar l’entrada corresponent.

Jo sóc partidari de fer pagar per les visites culturals als monuments. Ho he dit més d’una vegada. La conservació del patrimoni requereix de tots els recursos possibles i tothom ha d’estar disposat a entendre que un recorregut cultural mereix una contribució al patrimoni col·lectiu. No es tracta, doncs, de desacreditar el criteri del cobrament d’una entrada. Em sembla més discutible posar un filtre de religiositat en el moment de les celebracions i mantenir la simultaneïtat del culte i les visites culturals. De fet, tancant el claustre i deixant només que els pocs curiosos perduts puguin entrar un instant, deixar anar una mirada perduda pel fris immens de la portalada, entrar un moment a l’església, fer un cop d’ull nostàlgic a la tomba del comte Guifré i tornar a sortir no impedeix que es mantingui el criteri del cobrament per les visites completes.

Abans d’entrar a l’església em vaig aturar un instant primer a admirar la portalada com faig sempre que puc i després a observar discretament l’episodi i les reaccions i vaig poder percebre en algunes cares de persones interpel·lades la sorpresa, el neguit i la incredulitat davant d’un requeriment d’identitat religiosa. La sensació de llibertat vigilada per entrar a missa resulta incòmoda i segurament improcedent per a tothom,fidel o no,veí o no.

Em pregunto per exemple si, amb missa o no, els ripollesos que tot travessant la plaça del monestir se sentin impel·lits a acostar-se un instant a la portalada, embadalir-se d’orgull local i patri, i tornar a la feina, ho poden fer o es troben amb la barrera impracticable de les visites de pagament. Crec sincerament que hi ha un punt intermedi que admet una discriminació positiva, més sensible i intel·ligent, i que obre les portes de bat a bat de l’església en el moment de les celebracions a tots els ciutadans que ho vulguin.

Però l’endemà, dilluns de Pasqua, em vaig trobar amb una situació semblant a la Catedral de Girona, quan a les deu del matí a la porta de la porta dels Apòstols una persona al servei de la Catedral avisava tothom que es tancaven les portes perquè en aquell mateix moment s’obrien les portes del museu i de la visita cultural. Vaig entrar, malgrat tot, i em vaig acostar a la capella conventual molt il·luminada. Hi vaig entrar. Acabava de començar la missa conventual concelebrada per sis canonges, amb tres persones de públic i jo quatre. Durant tota la missa no em vaig poder estar de preguntar-me com podia l’església aspirar a tenir gent a les misses si just en el moment de començar-la es tancaven les portes de l’església. El cap em va tornar a l’episodi del dia abans a Ripoll.

Estic segur que el senyor rector de Ripoll, el senyor bisbe de Vic, el senyor bisbe de Girona i els meus amics canonges de la Catedral sabran entendre la meva argumentació.

Hi torno a insistir. Estic a favor del pagament de les visites culturals. Però estic radicalment en contra de la restricció d’entrada de les esglésies en hores de culte i del lliure accés per a la meditació, el recolliment i la calma en el clos de pau que els nostres antecessors volgueren que fossin les esglésies, fins i tot com a empara i protecció dels abusos del poder civil.

Estic segur que hi ha una manera més subtil i més elegant de cobrar quan toca i de deixar un marge de llibertat per a la freqüentació reiterada dels nostres monuments, no pas per a les visites minucioses i detallades dels turistes que fan un recorregut complet, sinó per als ciutadans i els fidels que volen només estendre un instant una mirada per a la tranquil·litat als grans espais d’art i de fe que el temps i les generacions ens han deixat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

11 Abril 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MISSES CLANDESTINES

SOLIUS

Diari de Girona

El 21 de gener de 1967, dilluns farà quaranta un anys, quatre monjos de Poblet s’instal·laven a la rectoria de Solius i fundaven un nou monestir cistercenc .Hi havien arribat el capvespre del dia abans. Encapçalava el grup el pare abat Edmon Garreta, abat de Poblet des de 1954, que, a partir de 1965, havia començat les gestions per deixar Poblet i acostar l’orde de la Catalunya nova al cor mateix de la Catalunya vella. Ell mateix ha explicat el sentit d’aquesta fundació, primer al número 136 (1989) de la Revista de Girona (“Solius, paratge monàstic”) i més tard a la mateixa Revista de Girona, número 155 (1992) (“El monestir de Solius compleix vint-i-cinc anys”). En aquest segon article, més doctrinal, es vol deixar constància del sentit, normes de vida, orientació de la formació i el treball, de tota la comunitat. En el primer, en canvi, preval el sentit del territori, del paisatge, del paratge, les condicions naturals de la nova orientació monàstica a Solius. ”A Solius… ens hi vam trobar bé des del primer moment. L’acolliment cordial, la bona gent del veïnat, la bellesa del marc natural, el silenci, més intens encara que el d’ara…”.  I, en el mateix article, continuava més endavant: “Ens hi sentim profundament arrelats en vida i en mort. El vot monàstic d’estabilitat ens hi lliga més fortament que no pas cap altre lligam humà, l’atractiu de bellesa o l’harmonia del paisatge, perquè per a nosaltres, els monjos, Solius constitueix el lloc sagrat del nostre trobament personal amb Déu, cada dia de la nostra vida”. Solius va arrelar i va créixer, i l’any 1987 va assolir prou dimensió comunitària per a ser reconegut com a priorat. Quaranta un anys més tard composen la comunitat onze membres. L’abat Garreta és ara abat emèrit i ha deixat la conducció de la vida comunitària al prior, pare Enric Benito. Els acompanyen el germà Gilbert Gauceran, que vetlla cada dia de l’any pel conjunt de diorames que ell mateix ha anat elaborant i presentant en un edifici fet exprés i que ha esdevingut un motiu d’atracció i de visites reiterades. El germà Gilbert, amb més de noranta-cinc anys, manté la fortalesa necessària i exemplar per dedicar la seva atenció als pessebres que el fan viure. El germà Albert Fontanet ha anat decantant cap a la representació del monestir en les relacions amb l’entorn i el conjunt de la societat, mentre que ara s’ocupen de l’enquadernació el pare Josep Peñarroya, que també fa de cuiner i bibliotecari, i el germà Agustí Relats. El pare Jaume Gabarró es dedica a les traduccions, i encara hauríem de parlar de les dedicacions més variades dels germans Josep Farré, Josep Maria Ferrer amb una dedicació mixta a l’hort i la informàtica, i encara el més jove, el germà Jordan Faugier, i Carles Sánchez que s’hi acaba d’incorporar com a aspirant a la vida monàstica els primers dies d’aquest any. Lligats a Solius per la vida i per la mort, els quaranta un anys de vida monàstica han deixat també algun monjo pel camí (Felip Hortal) i reposa en pau, la pau de la gran renglera de xiprers que emmarquen l’entrada de l’església.

Així, l’antiga rectoria va esdevenir el primer aixopluc d’una fundació monàstica nascuda al darrer quart del segle xx amb el mateix esperit de les fundacions monàstiques que ajudaren a poblar o a repoblar el conjunt de Catalunya a l’edat mitjana, però ara sota l’esperit del Concili Vaticà II i sense les rendes, les dotacions fundacionals i les percepcions pròpies de la societat i de l’economia feudals. Més despullats que els seus predecessors de béns materials, els monjos de Solius han hagut de construir la nova vida monàstica, tot compaginant el treball comunitari i la vida d’oració i l’atenció als fidels de la contrada. Despresos de tot, el paisatge, la natura que envolta el monestir esdevé l’atractiu més visible en diàleg permanent amb les actituds de l’esperit i, sobretot, el valor del silenci, que el pare Garreta esmenta des del primer moment i que ja havia captivat, potser de la mateixa manera, una colla d’anys abans Xavier Monsalvatje. S’hi va instal·lar enyorat de Girona i malalt, convençut de tornar a la ciutat que l’havia captivat i que havia interpretat tan bé i amb una actitud més activa que els mateixos gironins. Monsalvatje va morir a Olot el 1921, on s’hi havia hagut de traslladar per ocupar-se d’una de les oficines de la banca familiar, i l’any següent els seus amics li editarien, bellíssimament, com a obra pòstuma les seves Proses del viure a Solius (edició d’homenatge dels amics d’‘El Pensil’), amb una introducció de Joaquim Pla datada el febrer de 1922. Sortides dels obradors de Dalmau Carles Pla, SA, aquestes Proses acaben amb el colofó: “Et qui scripsit in paci dormiat, et qui ordinarunt, in amititia semper vivant Dei”. Se’n féu una edició de 125 exemplars amb una enquadernació, paper, format, caplletres, orles que fan recordar sense la mateixa riquesa la bellíssima edició del Girona Terra de Gestes i de Beutat que havien compartit com a projecte el mateix Monsalvatje i Joaquim Pla. El pare Garreta esmenta aquesta obra on en diversos passatges hi trobem la vibració pel paisatge que acompanya ara els monjos: “El jardí parroquial, colgat en les boscúries i arredossat en l’ obaga dels xiprers del cementiri, és tot dolorós en les ombres crepuscolars d’aquesta tarda rúfola”. Monsalvatje, que escolta el silenci, aprèn tots els sorolls, ”el xerrotejar dels pardals qui juguen dins el taronger de l’hort, el potejar sec de la conilla espantada dins la gàbia, el xiuxejar de l’escombra al bell matí, l’udol apagat de la llar encesa, el salmejar dels pins a l’arribada de la marinada: tots els sorolls me són grats i coneguts…”.

 

Però Monsalvatje  es pot deixar endur per sentiments més terrenals que els monjos i viure la dolcesa de les suaus ondulacions dels turons i, alhora, enyorar Girona fortament. ”Jo no puc pas estimar com voldria, amic, ni aquestes teves muntanyes, ni aquella humil església que ens aixopluga, ni la dolçor de l’amistat que ens uneix. Car quan m’apar ser transportat per aqueixes carenes tan flairoses i garrides, me fibla amb dolor el record d’una altra muntanya. Es tota ella de topazis i maragdes, on les clàssiques oliveres tenen una ombra movedissa, les runes que la coronen un ressò d’immortalitat, i els horts humils, esglaonats i saqueis, un deix incomparable de bonesa”.

 

Uns anys més tard, Carles Rahola amb una prosa plena de vibracions emocionals va publicar (1934) un Assaig per a una biografia sentimental de Xavier Monsalvatje. Rahola certifica la capacitat del jove olotí traslladat a Girona per remoure les aigües pantanoses d’una ciutat adormida i capaç de menystenir-se i llepar-se les ferides de la història. Rahola concreta l’estada de Monsalvatje a Solius: ”Solius, Solius! Nom evocador. Muntanyoles, arbredes sureres, una rectorieta humil, una petita llenca de mar blava enllà, solitud i, per damunt de tot, l’ensomni i l’enyorança constant de Girona…”. I publica en el mateix llibret sortit dels obradors de la seva família, un text de Xavier Monsalvatje, que és una afirmació doctrinal, una sacsejada, que ara podríem reivindicar en el mateix moment que evoquem la fundació monàstica de Solius i drecem així un pont entre la solitud silenciosa de primers del segle xx i els mateixos silencis que acompanyen la congregació. Aquest text de Xavier Monsalvatje té per a mi un valor testimonial de primera magnitud. Vingut de fora descobreix als gironins la seva pròpia ciutat, la interpel·la i li vol desvetllar la passió per ella mateixa, la seducció pel seu paisatge, li retreu els complexos, denuncia l’ànima mesquina, reclama una visió diferent. És un dels millors Elogi de Girona: “La beutat de Girona és desconeguda i ben sovint malparlada per molts dels seus propis fills. En els seus llavis, la ciutat és trista. I ells no saben que llur mancament de sentit no els permet gaudir de l’essència divina que ha bastit palaus i temples, del tresor de coloracions que palpiten en el seu paisatge, de la claror encegadora amb què l’antorxa dels segles ha encès de glòria i agrandat de triomfal grandesa fins les més humils despulles. En els seus ulls, la ciutat és negra. I ells no saben pas que la ceguera és llur, que el seu mirar és d’homes que no tenen ulls. Ells no saben que hi ha hores del dia que és roenta de llum, hora forta del migdia que inflames el Montjuïc i la Gironella com immenses teieres!; que té albes miraculoses i capvespres entendridors; hora beata en què els xiprers de Sant Pere de Galligans encensen el misteriós prodigi de les constel·lacions tot just nascudes!; en què la nit encanta els rius!; hora santa en què la immòbil pregària de la torre de la Seu vetlla la ciutat adormida”. Quina lliçó! Quin revulsiu dels anys vint per a la vida de tot un segle!

Des de la ciutat que enlluernà Monsalvatje i aquest va descobrir als gironins encegats peregrinaré tres o quatre cops l’any a Solius, portat per la bellesa del paratge, el silenci dels capvespres i l’amistat dels monjos que vetllen el silenci de la vall i la bellesa del paisatge com la Seu vetlla la ciutat adormida.

Publicat a: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2938_4_242278__Opinio-Solius

18 gener 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a SOLIUS

CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ

Diari de Girona

O dit amb altres paraules, del monestir de sant Pere de Camprodon al monestir de Sant Quirze de Colera, a Rabós d’Empordà. A tots dos monestirs i amb molt pocs dies de diferència s’hi han celebrat concerts de música clàssica als quals he assistit. A Camprodon el dissabte 11 i a Rabós el dimarts 14 d’agost.

En el cas de Camprodon es tracta d’un clàssic. La interpretació de la “Suite Iberia” d’Albéniz com a homenatge al compositor universal de qui es commemorarà d’aquí a dos anys el centenari de la seva mort. L’Ajuntament i els organitzadors del festival de música ja s’estan preparant per celebrar aquesta efemèride amb especial rellevància i per promoure a l’ensems Camprodon i Albéniz.

La Suite Iberia és una obra per a piano que no és fàcil i que comporta un gran esforç d’interpretació. Molt pocs pianistes en el món tenen la capacitat d’abordar aquesta obra sense la partitura a davant. Aquest any, Glòria Uribe hi va afegir passió i energia i va fer una interpretació vibrant, que va complaure els assistents i en va sorprendre més d’un. Em va satisfer assistir-hi i em va satisfer adonar-me com Camprodon busca el camí més adequat d’associar-se a la projecció universal d’Albéniz i, d’aquesta manera, trobar el punt dolç d’equilibri entre la proximitat de la dimensió local, que no s’ha de perdre mai de vista i la dimensió universal que ens situa en el món. Venia de visitar, gairebé com un peregrinatge, la catedral de la Seu d’Urgell, que en la seva integritat és un monument sense equivalents a Catalunya, i a Sant Pere vaig reviure les emocions d’intentar situar en el marc de la força arquitectònica del romànic, el paper i el lideratge espiritual i feudal de les classes dirigents de Catalunya mil anys enrere. El romànic religiós com a mostra i supervivència d’una societat complexa, de la qual els testimonis més febles de l’arquitectura civil i del conjunt dels ciutadans se’ns fa menys evident.

Sortint del concert, passada la mitjanit, la potència i l’elegància dels arbres del passeig Maristany, la sòlida arquitectura de les cases, la delicada frondositat dels jardins, va ser un motiu més de retrobament amb un municipi que veu com a la seva entrada reneix, ara, l’esperit industrial, amb les naus que s’aixequen de la nova fàbrica de galetes Birba.

A Sant Quirze de Colera, dimarts de la setmana passada, va ser tota una altra cosa. En la profunditat de l’Albera, en el silenci despoblat de l’entorn del monestir, es vivia l’ambient espontani d’una festa de refundació. Després d’anys i anys de restauracions i d’excavacions, el monestir de Sant Quirze de Colera obria les portes de la seva nau principal i ens presentava per primera vegada un tast d’una recuperació que ha de ser més global, ha d’afectar a l’entorn, a l’accés i al claustre i ha de situar el monestir en el centre d’una ruta cultural i naturalista de primer nivell.

L’entusiasme de l’Ajuntament de Rabós, del Patronat de Sant Quirze i la coorganització i col•laboració dels municipis veïns de Vilamaniscle, Llançà i Garriguella van posar fi a una etapa llarguíssima de segles d’abandonament d’incúria i de risc de degradació definitiva de les restes preromàniques i romàniques d’un monestir que havia tingut un paper rellevant en la colonització agrària i en l’estructuració social i espiritual d’aquesta part del territori de Catalunya fa més de mil anys.
El concert, amb peces de Vivaldi, Haydn i Rodrigo interpretades per l’Orquestra Filharmònica Artur Rubinstein i el flauta solista Anton Serra, era el vehicle triat per posar de manifest que tot és prou a punt per començar a ensenyar el conjunt i deixar ja de tenir-lo tancat amb pany i clau, només accessible als experts i als arqueòlegs o restauradors. A partir d’ara, Sant Quirze ha der ser un àmbit on es faci compatible el permanent laboratori de recerca històrica, que és i ha de ser més, amb una mostra del patrimoni col•lectiu que els ciutadans de Catalunya hem de conèixer, hem d’estimar i hem de mostrar als visitants amb orgull i respecte per la memòria històrica d’aquells que van bastir el monestir, hi van viure o el van fer viure amb l’aportació del seu treball.

El silenci de la nit, la presència solitària del conjunt, la noblesa masegada de les parets, la tossuda persistència per damunt de totes les inclemències de mostres de pintures en els absis, la superposició d’èpoques i d’estils ens posen sobre la pista d’un autèntic monument nacional.

L’oportunitat de col•lectivitzar Sant Quirze, de fer-lo nostre, passa encara per una major implicació de les institucions i la capacitat d’abordar aquells aspectes que encara manquen per dotar el conjunt d’electricitat, telèfon, internet, i un entorn ordenat de forma elemental i natural per situar-nos de ple en el sentit i en l’esperit de l’Albera.

Aquest concert va ser un tast, un pròleg, un tempteig entre la comarca i el monestir. I la resposta va ser fabulosa. Hi havia molta gent, gent dels pobles i estiuejants, representants institucionals i ciutadans satisfets, bàsicament contents de poder-nos aplegar per primera vegada un centenar molt llarg de persones per gaudir junts d’un monument molt nostre.

Ara cal que la nació que atorga condició de nacional a un monument sigui capaç i conscient de donar-li la dignitat nacional que el nom li atorga. Perquè ja sabem que el nom no fa la cosa i que un monument nacional, restaurat a mitges i restaurat a miques, reclama de la nació un més alt grau de compromís i d’implicació per avançar en el temps i per atrapar els anys que ens ha estat vedat d’entrar-hi perquè no estava ni prou consolidat per fer-ho.

Hem sigut feliços a Sant Quirze de Colera, però ara volem que aquesta felicitat sigui àmpliament compartida i permanentment i sistemàticament oferta als ulls i als sentits de tothom.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2792_4_215389__Opinio-Camprodon-Rabos-dEmporda

24 Agost 2007 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a CAMPRODON I RABÓS D’EMPORDÀ