Joaquim Nadal i Farreras

MODEST PRATS I “MESTRES 68”

Diari de Girona

Acaba de sortir el llibre Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. L’editen l’associació Rosa Sensat i “Mestres 68”, en són autors Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras i és el resultat de l’atorgament del Premi Mestres 68 de 2005 a Modest Prats.

Fa molt poques setmanes em va trucar la Montserrat Terradas i em va anunciar que el llibret acabava de sortir, i que en nom seu i d’en Mon Marquès me’n feia arribar un exemplar a casa. No saben pas com ho vaig agrair perquè si no, a vegades, aquesta mena de publicacions acaben passant desapercebudes.

No sé perquè han  passat cinc anys entre l’atorgament del premi i la publicació del llibre. Però puc ben assegurar que m’és ben igual. El que importa és el resultat i si per aquest resultat maduríssim calia esperar cinc anys ha valgut molt i molt la pena. Vull dir que és un llibre en què s’aprofita tot, on no hi sobra res, que fa justícia i aporta un toc d’humanitat planera i llegidora. Es fa llegir perquè està ben construït i ben escrit, però sobretot perquè la dimensió humana i intel·lectual del personatge l’omplen amb la presència corpòria i la potència de veu i de raonament que tots hem conegut i reconegut en Modest Prats. Tots sabem que els sermons de Prats tronaven des de la trona amb un retruny de contundència racional, de construcció rigorosa, de verb precís, de dissecció implacable dels fets i de la realitat. Al fil de la biografia n’hi ha un tast claríssim en el text.

Salomó Marquès explora la biografia més personal de Modest Prats. Nascut a Castelló d’Empúries el 5 de setembre de 1936. Fill de Baldiri Prats, afusellat a Montcada als vint-i-cinc anys, el dia 3 de desembre de 1936, i d’Enriqueta Domingo. La senyora Enriqueta, originària d’Arànser, l’acompanyaria tota la vida des d’una eficaç discreció que desvetllaria l’admiració de Josep Pla i de molta altra gent. En Modest va fer sempre molt cas de la seva mare i n’escoltava les opinions que li donava amb ponderació intel·ligent en alguns temes concrets. L’escola, el seminari, primer com alumne, després com a professor, els estudis a fora, a Roma, París i Barcelona, els companys de la facultat, la influència del Dr. Damià Estela. Les parròquies de Vista Alegre o Medinyà i Vilafreser principalment, amb la culminació gironina del Mercadal. La dimensió pastoral i la dimensió acadèmica amb l’evident supeditació, sempre, d’aquesta segona a la seva línia vital triada i volguda. El compromís espiritual i el compromís cívic amb la llengua i el país. El relat de Marquès desgrana els fets de la biografia amb una eficàcia provada. La riquesa dels moments, dels matisos, de les vivències no permet entrar en el detall, exigeix entrar en el llibre.

Francesc Feliu, que va ser el curador de les Engrunes d’en Modest, en repassa el seu itinerari intel·lectual en relació sobretot amb la llengua. Però és essencial recordar que el salt a aquesta preocupació lliga la seva condició sacerdotal i la seva formació filològica. Primer en l’esperit del concili Vaticà II amb la seva aportació als temes que relacionen la llengua i la litúrgia, i després amb els treballs continuats d’història de la llengua fins a concretar-ne el resultat més brillant en els dos volums de la Història de la llengua catalana que han anat publicant amb en Josep M. Nadal i que han acabat fent escola, auguri de continuïtat dels volums que manquen des de la factoria de la Universitat de Girona, a la qual els dos coautors han dedicat moltes de les seves energies.

Finalment, l’entrevista de Josep M. Fonalleras és una entrevista d’autor, que honora el gènere, i aprofundeix en els replecs de la personalitat d’en Modest. El lector s’entusiasmarà amb els episodis de la relació entre Modest Prats i Josep Pla. L’examen sobre el paper de Joan Corominas i els seus vitals diccionaris i el moment estel·lar de la recitació d’uns versos de la Divina Comèdia del Dant i la picabaralla, tant empordanesa, entre Prats i Pla en la comparació entre el Dant i Verdaguer, el despectiu “Això és un poeta i no en Verdaguer” de Pla i l’admonició severa i monosil·làbica gairebé d’en Modest, que devia recordar com va beure de Verdaguer des de la seva infància.

El moment final de l’entrevista convertit en un compendi de la vida i de la biografia d’en Modest, quan li ensenya el calze que li va regalar la seva mare: “Sobre una base esmaltada de color verd, hi ha claus, els claus del ferrer (l’ofici del pare). La terra, l’origen, la memòria. Al voltant de la copa, tot d’estrelles, una mirada cap al cel”. El pare, la mare, la terra i el cel units en un calze, i una inscripció que és el compendi de moltes coses. “La meva mare ha cisellat, amb els seus sacrificis, aquest calze”.

Per res del món no m’hauria volgut perdre aquest petit gran llibre. Una lliçó moral i política en temps de dubtes i de torbacions.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 247-249)

23 Juliol 2010 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a MODEST PRATS I “MESTRES 68”

LES ENGRUNES D’EN MODEST PRATS

Diari de Girona

Alguns restaurants han recuperat el vell costum de recollir de taula les engrunes un cop acabats els plats principals, amb l’objectiu de deixar netes les tovalles abans de les postres. Ho fan amb tota mena d’instruments. Alguns més clàssics, encara que tots igualment sofisticats, amb un raspall i safata de plata polida i pulcríssima. D’altres, amb una peça més simple i lineal de metall amb la concavitat suficient per recollir les engrunes amb un gest de la mà, tot fregant les tovalles amb moviments regulars. Un sol àpat deixa a la patena un bon grapat d’engrunes.

Ara, amb la cura atenta i eficaç d’en Francesc Feliu i la complicitat satisfeta i total de l’autor, fa uns mesos que ens ha estat ofert un volum completíssim, de lletra menuda, coherent i contundent que recull, passant i repassant tantíssimes taules, les engrunes de tota una trajectòria intel·lectual i moral. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes, (Girona CCG i UdG Institut de Llengua i Cultura Catalanes, 2009), és l’esforç treballat per editar, en el millor sentit anglès, la major part dels treballs filològics d’en Modest Prats. La modèstia del títol, coqueteria inevitable, no pot amagar la solidesa de les aportacions en uns terrenys vitals per al coneixement, el reconeixement i el reforçament de la llengua catalana i amb ella de la societat, el país, la gent, la psicologia social dels territoris i els habitants que la parlen.

Un cop publicat, en Modest, convençut que són engrunes, no pot, però, tampoc amagar la satisfacció evident pel gruix real i de contingut de les aportacions que s’hi recullen i que, com deia, fan un repàs ordenat per tota una trajectòria. És l’espurna de satisfacció que vaig creure veure en els seus ulls el Dijous Sant (9 d’abril), quan avançava lentament pel carrer de les Hortes amb una bossa i dos exemplars del llibre. Sota l’atenta mirada d’en Guillem Terribas i també de l’editor Francesc Feliu i del periodista Salvador Garcia, apamava una i una altra vegada el llom del llibre, la coberta, desplegava les pàgines en un repàs mecànic pel conjunt dels treballs. Fa patxoca, deia, com autoconvencent-se d’una evidència clamorosa. L’índex és un camí per la vida, marcat amb intensitat per algunes fites singulars que assenyalen moments crucials, per l’oportunitat o per l’impacte de les reflexions encertades i severes, segons els casos, sobre l’evolució i l’estat de la llengua catalana. La llengua i, no ho oblidem, la literatura i la vida. De forma gairebé indestriable. D’aquí que a mesura que avança el volum, l’edició de textos, les notes, les pistes explorades, intuïdes o proposades, els contextos històrics, vagin deixant espai, més pujat de to, al judici crític i sever a la societat i les institucions per, manllevant paraules seves, la freqüent miopia en el tractament dels problemes i en l’actuació ordinària i quotidiana.

D’altres faran amb més coneixement la ressenya corresponent, com ja ha començat a passar. M’interessa, però, subratllar l’efecte d’una certa catarsi col·lectiva que ha tingut l’edició que comentem. Vull dir que no és un llibre que hagi fet amb indiferència el trànsit de la impremta a les biblioteques, sinó que ja podem dir, a hores d’ara, que ha esdevingut un llibre d’impacte. Un impacte en els cercles del catalanisme i un impacte mediàtic que transcendeix la valoració del llibre i explora profusament la dimensió humana de l’autor.

Aquest impacte es concreta en treballs periodístics de contingut, en entrevistes extenses que, com la que li ha fet Josep M. Muñoz a L’Avenç (núm. 346, maig 2009) desgranen un repàs profund per les qüestions més punyents dels diversíssims camps d’interès del mossèn de Castelló d’Empúries. Entorn de les engrunes d’en Modest, el periodisme que s’ha fet ha abandonat alguna de les seves característiques habituals, efímer, superficial, per endinsar-se en uns terrenys poc habituals però ajustats a la vàlua real del personatge i de la seva obra. Que és el que es va posar de manifest el dia de la presentació del llibre a la sala la Planeta i en els actes institucionals a l’Ajuntament de Girona amb intervencions de contingut. De to personal i de càrrega emotiva, de confessió pública, de reconeixement evident.

La imatge punyent d’en Modest i la seva mare l’any 1946 arribant a Girona, carregant matalàs i bultos, baixant a l’estació i travessant la ciutat cap al Seminari, expressa gairebé cinematogràficament, una realitat de grisor dramàtica en el terreny material i moral d’una ciutat en la més immediata postguerra, i d’una societat amb el trasbals duríssim de tots els drames acumulats en aquella bogeria.

Potser és això el que ha portat en Modest al llarg de tota la seva vida a posar per davant el seu ministeri sacerdotal als llorers d’un magisteri brillant. Aquest és el sentit més profund del títol del llibre. Hi ha una tria personal permanent i, sense subordinació de cap mena, sempre preval el ministeri com a raó principal de la seva vida.

Aquell dia de 1946 poc es podia imaginar que ell també, vingut de fora, cauria víctima plaent de l’“apòzema misteriosa” que enganxa amb la ciutat de Girona fins a fer que “som legió els qui no ens podrem treure mai del damunt aquest embruixament”, fins i tot en el cas, ara poc probable, que la ciutat hagués esdevingut insuportable. Com tampoc no podia imaginar que, ja rector del Mercadal, desfilarien penosament davant seu, en el seu viatge final, “els burgesos de Girona” de Narcís Comadira, que “van a missa al Mercadal”.

Fidel a unes quantes coses essencials, aquests dies tothom pondera una fidelitat transcendent que lliga la paraula (la llengua) i la Paraula. És aquesta fidelitat, feta camí de vida, la que ha portat en Modest, precisament, a triar la coherència de les conviccions davant de l’oferta variada de la fira de les vanitats que se li obria també generosament.

Per les seves engrunes retruny una veu profunda i un rigor intel·lectual insubornables, que sacsegen cada dia les nobles pedres de Girona i tots els racons dels països de parla catalana.

Darrerament, els amics de sempre, amatents tothora, creuen descobrir, ara, en la mirada sorneguera d’abans, un somriure més dolç, la tendresa continguda sovint, la justa feblesa satisfeta en la contemplació del llibre que ens ofereix. Mentre, per les escales buides del Seminari davalla la riallada profunda i sonora, empordanesa i franca, que en Modest ens ha portat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 243-246)

PUBLICAT A:

21 Agost 2009 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LES ENGRUNES D’EN MODEST PRATS

EL RECTOR DEL MERCADAL (FIRES D’EXALCALDE)

El Punt, edició comarques gironines

Submergit ara en la urbanitat secular d’una parròquia de Girona, Modest Prats ha baixat del castell de Medinyà. Ha canviat horitzons d’arbredes i muntanyes per contorns urbans de pedra picada. Diumenge ha tancat la seva aventura de FEDRA que l’ha acompanyat durant mesos amb èxits que ressonen en alexandrins ben treballats i que traspassen fronteres. A Serra d’Or repassa el final del seu magisteri universitari i la continuïtat del seu ministeri sacerdotal. I avui pujarà a Sant Feliu. Pujarà al presbiteri, concelebrarà amb canonges i col·legues, mirarà el poble fidel des de l’altar i mirarà  de reüll amb una mica d’enveja els que com ell fins ara amb els amics fidels s’ho miren des de baix. La solemnitat de la missa de Sant Narcís, el diàleg entre la seu episcopal primitiva i la Seu, la sorprenent capella restaurada que encara ningú no ha pogut acabar d’explicar del tot, posaran l’escenari a les felicitacions de tots els Narcís. I el rector del Mercadal, en el seu nou paper, haurà de guardar els comentaris per al cafè de l’endemà entre llibres i catequesi.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

29 Octubre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a EL RECTOR DEL MERCADAL (FIRES D’EXALCALDE)

MODEST PRATS A SANT DOMÈNEC

Diari de Girona 

Ahir dimecres m’hauria agradat ser encara alcalde de Girona. Això m’hauria permès deixar una estona al migdia el Ple del Parlament de Catalunya i assistir a la darrera classe d’en Modest Prats a la facultat de Lletres. Em va saber greu de veritat no ser-hi, però en l’ordre de les meves responsabilitats no podia triar.

Hi ha diversos motius que justifiquen aquesta meva predilecció per un acte al qual no vaig poder assistir. El primer és de caràcter purament personal i respon a una llarga amistat feta en diferents àmbits de l’activitat cívica i cultural de la ciutat de Girona. Quan jo vaig entrar a donar classes al Col·legi Universitari de Girona l’octubre de 1972, ell ja hi era. Ja hi era i orientava amb eficàcia els treballs d’història de la llengua i repartia amb generositat espontània els seus coneixements, els seus consells i els seus comentaris crítics. Vam compartir i compartim encara la il·lusió i la passió per la Universitat, per la cultura, per la gastronomia. Combinava sempre coneixements amplíssims, contactes a Barcelona del més alt nivell, una consideració acadèmica indiscutible, amb la seva sempre explícita condició de capellà. Rector de parròquia, de poble o ciutat, atent als fidels i home d’església atent als corrents més renovadors i crítics, mantenint sempre un respecte institucional impecable.

Ja acabo d’avançar alguns aspectes del segon motiu: la vessant acadèmica. Des de l’àmbit de la Universitat aquest era un motiu central i clau. El magisteri de Modest Prats era indiscutible. Ho és encara. A partir d’algun moment va deixar responsabilitats administratives i es va limitar als seus compromisos acadèmics. Volia ser també rector, fill i professor sense obstacles i interferències. La seva humanitat desbordant, la veu potent, les riallades sorolloses, la intensitat de la seva manera de fumar s’expandien en les trobades amb els amics, amb el Sr. Pla al Motel a qui va enlluernar recitant la Divina Comèdia, que van acabar a cor, participant en debats literaris o lingüístics, en jurats de premis literaris, en simples tertúlies amb amics de tota la vida. Amics més amics que jo, per raons força òbvies. El meu germà Pep el primer, coautor i tantes coses, en Narcís Comadira, en Josep M. Fonalleras, en Mon Marquès, la Montserrat Terradas, en Xavier Folch, en Josep M. Castellet, en Miquel Barceló, la Dolors Oller, en Salvador Sunyer, tots els amics capellans, i tots els que em deixo.

Hi ha encara un tercer motiu  més lligat a la ciutat i a la facultat. L’acte es va celebrar a la nova sala de graus, antiga sagristia del  convent de Sant Domènec, una perla gòtica al servei de la ciència humanística, la recuperació d’una joia per a la ciutat, la incorporació d’una peça clau al patrimoni de la Universitat.

He vist soldats i generals en aquesta capella. Partida en dos per un forjat, amb paviments empostissats a les dues plantes. Gimnàs del Govern militar a la planta baixa, capella al primer pis. Ací havia assistit a algunes misses. Els arcs envernissats amagaven tota la seva elegància sota una capa de brillantina. Intuíem la grandesa de l’espai, les proporcions de la nau, el recolliment del conjunt, l’exactitud de l’encreuament dels nervis. Observàvem enlluernats les claus de volta i somniàvem el dia que l’antiga capella tornaria a lluir amb plenitud. El primer dia que pugui correré a veure la nova sala de graus i m’emocionaré.

La Universitat de Girona té deu anys, però la solera dels seus edificis pot competir amb Oxford o Cambridge, Salamanca o Santiago. Si les condicions ambientals poden afavorir l’excel·lència i la qualitat, la facultat de lletres de Girona no té excusa. Només li cal pair la seva pròpia història i tractar de tu a tu les nobles pedres que l’acullen. Els arcs de Sant Domènec que va fer tremolar la predicació de Vicent Ferrer i que observaren escèptics el tragí de la tropa, poden escoltar ara classes dels preveres del segle XXI. És la síntesi que ha fet possible un capellà com Modest Prats.

Ressonen encara pels claustres les paraules de la darrera classe de Modest Prats com podrien ressonar-hi la seva Quaresma i altres sermons, per a gaudi de tots i il·lustració dels savis,  dels fidels, dels amics i dels ciutadans.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom, Girona CCG Ediciona, 2005. pàg.181-183)

31 Mai 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a MODEST PRATS A SANT DOMÈNEC