Joaquim Nadal i Farreras

EL MONTSENY

Presentació del  Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Barcelona, DPTOP – Diputació de Barcelona – Diputació de Girona, 2009

L’aprovació definitiva del Pla especial de protecció del medi físic i del paisatge del Parc del Montseny és un esdeveniment extraordinari fruit de la voluntat compartida dels ajuntaments, de les diputacions de Barcelona i Girona i del Govern de la Generalitat. Els trenta anys llargs de vigència del Pla especial anterior ens han aportat el coneixement i l’experiència en la gestió, i ens han donat les pautes a seguir en el nou. Ampliar l’àmbit, donar una nova dimensió a l’ordenació dels espais protegits, garantir la interrelació eficaç entre els habitants del parc i els visitants del Parc, assegurant que s’hi pot  viure i se’n pot viure d’acord amb uns determinats paràmetres.

Tenim, doncs, ara a les mans un nou instrument d’acció i de gestió, que ens assegura el futur, que posa en evidència la naturalesa del Parc i la seva singularitat, l’amabilitat extraordinària dels replecs del relleu, de la vegetació, del paisatge en el seu conjunt. La singularitat alpina, tal com ens la mirem des d’un imaginari de la muntanya que hem fabricat entre tots, i la proximitat mediterrània en una convivència entre el solell i l’obaga, l’alzina i l’avet,,el faig i el,pi,,el roure i el suro. Una dialèctica apassionant de bosc, al solell de fulla perenne, i  de fulla caduca a l’obaga, de prats i pastures, de bestiar ordenat, d’oci i de lleure. El Montseny és una cruïlla emergent entre les terres d’Osona, el Vallès i la Selva, i és una incrustació singular i una emergència més notable a redós de les Guilleries, que són alhora el contrafort i el passadís entrela planade Vic i els conreus de la Selva.

Tot al Montseny ens convida a preservar aquesta singularitat i a dotar-la de les eines imprescindibles per a la seva continuïtat.

El tou imponent de neu que aquest prodigiós i generós hivern de 2008-2009 ens ha proporcionat, ha retornat el Montseny a paisatges enyorats i coneguts que el temps avar ens havia escatimat durant uns anys. Però, ara, les corrues de cotxes encuriosits per pujar al pla dela Calmao acostar-se al Matagalls ens han retornat a aquell atractiu íntim que el Montseny guarda per a totes les èpoques de l’any. Estius de novel·la, balnearis de literatura tísica, refugis amagats i protegits, vegetació esponerosa i exuberant, ens saluden des de cada racó amb dolls d’aigua que brollen, altre cop, amb inusitada generositat per recordar-nos que l’entranya de la muntanya és viva i ens guarda tots els nostres secrets.

Escric ara amb la mateixa emoció que, fa més de quaranta anys, ens va manifestar el geògraf granolleríSalvador Llobet, quan en una excursió l’hivern de 1966 pel Montseny, amb els seus alumnes de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, ens mostrava les mans plenes de pedruscall engrunat i ens anunciava que finalment havia trobat l’evidència del periglaciar al Montseny.

Farcit de secrets geològics, biològics i d’emocions humanes, el Montseny encara el futur i fa de pont entre els misteris profunds del Pirineu retrobat i la Mediterrània a tocar, com una fita a peu de carretera que només es deixa visitar escadusserament perquè vivim en un món de pressa, que vol el camí més curt entre dos punts i, sovint, menysprea les riqueses materials i espirituals de les distàncies llargues, com els replecs del Montseny.

15 Setembre 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EL MONTSENY

SARRIÀ DE TER I LA TALLADA

Diari de Girona 

Abril acaba pletòric amb una explosió de la natura. La vegetació es mou i adquireix sobtadament vida; és durant unes setmanes vida en expansió. Els colors i les textures de les fulles encara no han agafat aquell to més fosc i metàl·lic de l’estabilització. Les flors dominen l’escena urbana, els marges, les cunetes.

De Sarrià a la Tallada, per la Costa Roja, Medinyà, Cervià, Sant Jordi, Colomers, Jafre, Verges, les roselles tenyeixen els camps i els marges.

La ginesta ha començat a florir. Les pluges recents atorguen al paisatge una comfortabilitat refrescant que feia mesos que no vèiem. Tot és més net, més clar; fins i tot sembla més endreçat per més que ja és sabut que els manuals conceptuen les roselles com a males herbes. Però ara amb una agricultura en retrocés sembla com si els mateixos pagesos fessin una concessió a la poesia del paisatge; com també ho han fet sempre amb l’acurada geometria dels conreus.

A Sarrià de Ter, les acàcies florides, les alzines, els pollancs, els liquidàmbers i els baladres de l’autovia posen ordre i humanitzen un vell paisatge urbà endurit durant dècades pel ciment, els accidents i les vores impresentables. L’Horta, els Vinyers i la Rasa han agafat consistència urbana i qualitat i el Camp dels Socs anuncia totes les seves potencialitats de futur. Sarrià s’ha dotat d’una autèntica columna vertebral i Girona indirectament hi surt guanyant una entrada digna i un factor de compensació pel nord dels creixements intensius massa concentrats al sud i l’oest.

Repasso mentalment aquestes coses, ressegueixo amb mirada atenta aquestes variacions mentre vaig  a la Tallada d’Empordà. Assisteixo a la inauguració, per part de l’alcalde Narcís Gibrat i el conseller Ramon Espadaler, d’una nova captació d’aigua, l’equipament del pou i el tractament de l’aigua per a l’abastament de la Tallada i els nuclis de Marenyà i Tor, pendent de resoldre el tema de Canet.

La Tallada tenia un pou a vuit metres de fondària que va acabar amb l’aigua contaminada per nitrats. L’excavació d’un nou pou a 36 m de fondària i un sistema per evitar la contaminació de l’aqüífer més profund ha resolt en un any un problema que afectava la qualitat de vida actual i les possibilitats de creixement immediat del poble. L’alcalde estava emocionat i oferia generosament les instal·lacions als pobles veïns que ho poguessin necessitar.

La solució i la col·laboració institucional van ser ponderades per tothom. I és cert.

Al migdia un dinar popular posava un digne colofó a una festa plena d’alegria i de satisfaccions.

La Tallada no ens pot fer oblidar però tots els pobles que s’han d’encarar a un problema semblant. I en la mesura que el problema té una altra dimensió convé ponderar que el Departament de Medi Ambient hauria d’assumir responsabilitats de prevenció de les causes de contaminació per nitrats i de la degradació dels aqüífers superficials. No sempre es podrà anar a buscar uns metres més avall la solució. Cal ordenar la gestió dels purins, caldrà potser regular les instal·lacions ramaderes i convindrà emprendre accions de sanejament que col·laboren a regenerar els aqüífers i a retornar la confiança a la població.

Llàstima que en acabar i en roda de premsa el conseller es va embrancar en noves consideracions sobre el Pla Hidrològic Nacional i en Pasqual Maragall. Amb tota la cordialitat que el caracteritza i la cara de bon nen que fa no ens podem pas estar de dir-li que durant l’acte institucional va ser impecable.  Després no. Sobretot perquè barrejar purins i PHN, la Tallada i l’Ebre és una imprudència impròpia. És clar que potser tot neix de no tenir la consciència tranquil·la.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

3 Mai 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a SARRIÀ DE TER I LA TALLADA

SOL·LICITUD DE COMPAREIXENÇA DEL GOVERN SOBRE LA CONTAMINACIÓ DE L’EBRE

Intervenció a la Diputació Permanent. Sol·licitud de compareixença del conseller de Medi Ambient, del conseller de Sanitat i del delegat territorial del Govern a les Terres de l’Ebre davant la Diputació Permanent perquè informin sobre la contaminació per mercuri de les aigües del riu Ebre i de les actuacions del Govern davant aquest fet

Publicada a: DSPC-D, 5, pàg 3

22 gener 2002 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a SOL·LICITUD DE COMPAREIXENÇA DEL GOVERN SOBRE LA CONTAMINACIÓ DE L’EBRE

REFLEXIONS SOBRE ELS ESPAIS VERDS URBANS

Intervenció en la Conferència “Regreen. Rehabilitation of public historical urban gardens and Greenhomes of the 19th Century, que va tenir lloc a Florència el 14 de desembre de 2001. 

Publicada en el recull d’intervencions amb el títol de la Conferència. Florència, juliol 2002

En el debate sobre la ciudad del siglo XXI el verde urbano ha adquirido dimensión de categoría; no podemos concebir la ciudad contemporánea sin una referencia imprescindible a la naturaleza, la vegetación y el paisaje. La primacía contundente de la ciudad construida, compacta, concentrada y densificada, la noción de los espacios urbanos como espacios concebidos únicamente desde una perspectiva despojada de todo elemento natural, ha ido cediendo terreno y abriendo nuevas posibilidades. Sabemos, sin duda, apreciar y queremos hacerlo, la geometría de las calles, las plazas, las avenidas, los materiales y los pavimentos. Teorizamos incluso el espacio público como punto de encuentro, como ágora de relación y convivencia.

Pero imperceptiblemente hemos empezado a introducir con una nueva sistemática el tema del verde urbano.

En el nuevo guión para definir las ciudades del futuro, con toda su dimensión histórica ¿el verde es una moda inevitable, una obsesión, una necesidad o una realidad que adquiere la lógica de la más estricta naturalidad?

Es más bien un impulso, una respuesta, hoy, a un mundo que crece y crece en sus áreas urbanas rompiendo el antiguo equilibrio entre territorio y ciudad, con riesgo de desarraigar la población de su apego a la tierra, al paisaje. Desarraigo de consecuencias sociales incalculables y cercanas al desquiciamiento.

No podemos continuar dando alas a un modelo presidido y dominado por el síndrome de la huida permanente.

Al contrario, debemos incorporar este concepto a una nueva manera de definir la ciudad más abierta, más democrática, más socializada, menos jerarquizada y discriminatoria.

En la evolución de la ciudad y de su función se perfilaría una  secuencia del campo al jardín.

El jardín, convención culta y sintética del campo en la ciudad, se convierte en un destilado, un sorbo que incorpora el arte y la geometría, la arquitectura vegetal incluso, al servicio de la ciudad.

En el pasado al servicio del príncipe, el rey, el poder. Más adelante al servicio de la burguesía urbana, un nuevo poder civil y sus gentes, y hoy inevitablemente y necesariamente al servicio del pueblo.

Es en este contexto donde debemos delimitar la diferencia entre parques urbanos y jardines históricos. Los primeros pueden concebirse, dibujarse y construirse con una funcionalidad específica. Los segundos quedan definidos y construidos en un contexto histórico y social y hoy asumen una nueva funcionalidad.

La gran cuestión es qué relación se establece entre la ciudad contemporánea y su nueva realidad social  con los jardines históricos.

 ¿Cómo pasamos del jardín del príncipe al jardín del pueblo?

Sólo una lectura histórica de la ciudad nos puede ayudar a conciliar una lectura culta de los jardines históricos y una nueva función universal. Existe una noción patrimonial indispensable de la herencia recibida que puede ayudar a contaminar positivamente  la construcción de nuevos espacios urbanos.

Dicho de otro modo: los parques urbanos de los grandes crecimientos urbanos contemporáneos no pueden ser el espejo anodino de una arquitectura homogénea y despersonalizada. La ciudad histórica en la plenitud de su dimensión debería informar y conformar la nueva arquitectura, el nuevo urbanismo, el nuevo espacio público.

No se trata, claro está, de mimetizar en lo nuevo los valores consolidados del pasado. Se trata tan sólo de un ejercicio más elemental: aportar una lectura culta y sedimentada a la construcción de la nueva ciudad y evitar de este modo que en la más estricta funcionalidad se pierda el sentido del gusto y la sensibilidad y se abandonen el imperio de las formas y una noción indispensable de la estética urbana, adecuada además a nuevas demandas sociales y necesidades vitales.

Este ejercicio puede apuntar la clave para la plena incorporación de los jardines históricos a su nueva función contemporánea sin menoscabo de su potente carga acumulada como herencia del pasado y de su evolución.

 1. El territorio

 El entorno de la ciudad, el conjunto del territorio, el ámbito natural de influencia conforma unas coordenadas precisas, una topografía, una geografía, una economía, una intervención social. El territorio nunca es neutro ni inocuo, no es ni natural. La dispersión del poblamiento no exime de la incidencia de éste sobre el territorio, aunque en él dominen las formas naturales.

 2. El paisaje

 Son formas que tienen olor y color y dibujan sobre el relieve los trazos de una civilización. El paisaje europeo es una muestra permanente de civilización; roturaciones, cultivos, barbechos, rastrojos, bosques, arboledas se alinean y configuran un mosaico que es como un inmenso jardín. Un jardín que transmite la dimensión humana, dramática y feliz a un tiempo, de la lucha constante por la supervivencia y la alimentación.

 3. El ambiente

 Los ríos son seguramente los elementos más híbridos, urbanos y rurales, de la naturaleza. Su misma existencia ha condicionado a menudo los asentamientos urbanos y el fluir del agua, tan poético y filosófico a veces, ha sido siempre la garantía  de la indispensable renovación y saneamiento –abastecimiento de la población. Estas arterias han simbolizado a veces la capacidad  de esquilmar y degradar el entorno confiando en su propia capacidad de regeneración. Pero el agua, que alimenta el gran jardín, que riega los colores y los olores de la civilización se convierte en una pieza fundamental. Expresa abundancia, riqueza, pureza, limpieza en el jardín histórico y reclama estos mismos valores para el siglo XXI en el territorio y el paisaje que acabamos de describir.

 Superar el riesgo de la anemia o asfixia de los ríos expresa  mejor que cualquier otra imagen el sentido de la sostenibilidad. La regeneración del ambiente, del jardín, es en este sentido un elemento de civilización. 

4. La cultura, sedimento, aportación, superposición

 Estas nociones sobre una cultura del paisaje, el ambiente y el territorio debieran presidir la nueva formalización del paisaje urbano, de los parques de ciudad. No hay parques sin un discurso, sin un relato que engarce la civilización heredada y la vertiginosidad trepidante de la civilización urbana en ebullición. Una maduración de este relato nos ahorra errores de concepto, frivolidades excesivas, concesiones innecesarias,  aberraciones formales que destruyen el tesoro acumulado y superpuesto de este concepto civil y civilizado del retorno del verde a la ciudad.

5. La ciudad, conglomerado histórico

 La ciudad palimsesto que se descubre y desvela cual piel de cebolla es una rica herencia. La ciudad que ha sobrevivido tiene la carga de los elementos en disposición de  sobrevivirnos.

Son una preciosa herencia. Un patrimonio: arquitectónico, monumental, artístico, social, civil.

La clave para el jardín histórico es la misma que para la ciudad histórica. No se puede traicionar una herencia, una tradición, una cultura, una civilización. Rehabilitar es mantener, conservar, asegurar, regenerar, garantizar la supervivencia.

Pero del mismo modo que no está escrito en ningún catecismo que el palacio del príncipe esté condenado a serlo cuando  la especie se ha prácticamente  extinguido no cabe duda que ocurre lo mismo con el jardín del príncipe. Ambos seguirán siendo y han de seguir siendo palacio – palacio y jardín – jardín, sin deterioro de sus cualidades, de sus valores, de su formalización.

La función sin embargo, será distinta porque aportará estos valores y su inherente cultura a una nueva civilización urbana con necesidades nuevas y distintas.    

 

14 Desembre 2001 Posted by | INTERVENCIONS, Jornades, Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a REFLEXIONS SOBRE ELS ESPAIS VERDS URBANS

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LES TERRES DE L’EBRE

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre les actuacions immediates que té previst emprendre el Govern amb relació a la problemàtica econòmica, ambiental, social i política de les terres de l’Ebre

 Publicada a: DSPC-P, 46, pàg 38 DSPC-P, 46, pàg 39

7 Març 2001 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LES TERRES DE L’EBRE