Joaquim Nadal i Farreras

“NÚRIA ÉS EL MOTOR ECONÒMIC DEL RIPOLLÈS”

Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, des de Núria amb motiu de l’obertura de l’any Maragall

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí

 

Anuncis

11 Juny 2010 Posted by | Catalunya Ràdio, Ràdio | , , , , | Comentaris tancats a “NÚRIA ÉS EL MOTOR ECONÒMIC DEL RIPOLLÈS”

EL PLA DE BARRIS

Pròleg a La Llei de barris. Una proposta col·lectiva per la cohesió social. Barcelona, DPTOP, 2009.

 La vida als barris té sempre un equilibri subtil. Passa el mateix als pobles i les ciutats. Però als barris, la proximitat, la familiaritat permanent, la identitat compartida, fa que es visqui aquest equilibri des d’un observatori més pròxim. La temperatura social dels barris és variable i canviant i pot evolucionar de forma imperceptible amb canvis socials substancials, que modifiquen l’equilibri sense modificar l’aparença material de l’espai construït.

 Aquesta percepció apunta a la fragilitat de l’equilibri social als barris. No sempre i no a tots, és clar. I no sempre amb la mateixa velocitat. Però arreu es constata que és impossible dreçar una foto fixa i acomodar-se a la visió instantània d’un barri sense atendre al seu caràcter eminentment dinàmic. La demografia esdevé, així, l’element essencial i el factor de configuració de les característiques d’un barri.

 Per això, la cohesió social és el valor més alt, el sentit últim, l’expressió màxima de la solidaritat i de la convivència en un àmbit urbà determinat. L’alteració de la cohesió social és a la base dels conflictes urbans, de les dificultats objectives, dels fenòmens de degradació, deterioració i, en alguns casos, d’empobriment.

 Des del convenciment que la vida urbana exigeix una atenció i una acció permanents, l’equip que a finals de l’any 2003 va entrar al Departament de Política Territorial i Obres Públiques arribava ja amb un bagatge molt considerable de treballs i aproximacions a les realitats dels pobles, viles i ciutats de Catalunya i la seva problemàtica. Coneixíem la teoria i coneixíem la pràctica. L’havíem après als laboratoris de les universitats i dels ajuntaments, i havíem rebut l’encàrrec reiterat del president Pasqual Maragall i del món municipal de Catalunya de generar un nou horitzó d’esperança per al món local.

 El mot d’ordre repetit, un i altre cop, de barris segurs i escoles dignes era el compendi d’una doctrina possible i experimentada que buscava una intervenció transversal, intel·ligent, multidisciplinar als barris, amb un intent d’optimitzar els recursos i d’assegurar una acció de xoc que pogués propiciar un canvi profund, una correcció de les derives més negatives que es podien identificar.

 La idea era que el Govern de Catalunya s’ocupés de crear el marc de referència, de dotar un fons, d’elaborar un programa i oferir-lo als ajuntaments per tal de compartir polítiques i actuar conjuntament, sempre deixant la iniciativa al món local, que és el que coneix de veritat els trencacolls de la vida associativa a l’escala local i és capaç de posar rostre, nom i cognoms, als problemes, a les dificultats i a les oportunitats.

 Amb aquests fonaments i el coneixement de múltiples experiències d’altres països, on l’esquerra havia ja assajat les polítiques d’intervenció integral i de rehabilitació, i ens marcava la pauta i alguns camins que podíem seguir, aportant-hi el valor afegit de les experiències pròpies, vam emprendre l’elaboració de la Llei de barris, que seria la primera nova llei del Govern Maragall.

 Des de l’aprovació d’aquella Llei, la 2/2004, han passat més de cinc anys, hem fet cinc convocatòries, hem tancat el primer cicle quadriennal, hem arribat a noranta-dos barris de Catalunya i, amb aportacions iguals dels Ajuntaments, hem fet plegats inversions i actuacions per un valor de 1.000 milions d’euros. Més que la Unió Europea, més que qualsevol altre país de la Unió Europea.

 Però és evident que els diners no ho són tot. Calia determinar uns àmbits d’actuació que combinessin tots els ingredients de la problemàtica d’un barri, nou o vell era igual, i que sense defugir el compromís de la política de la pedra fos capaç d’abordar altres àmbits més difícilment mesurables, però igualment necessitats i sensibles.

 L’encert de la Llei de barris i els successius plans que s’han desenvolupat en les cinc convocatòries és justament aquest:saber combinar, d’una manera justa, la intervenció en l’espai públic, la construcció d’equipaments, l’impuls de polítiques d’igualtat i d’accessibilitat, el desenvolupament de programes culturals i formatius, la introducció de les noves tecnologies, el foment de la vida associativa i participativa. Tot ha format part dels projectes i l’equilibri entre les parts i ha estat essencial per a assegurar l’èxit de l’operació. Els equips no podien ser només de tècnic d’obra i planejament, calien equips multidisciplinars, amb experts socials capaços d’avaluar les més diverses sensibilitats i amb voluntat de generar intervencions amb força per generar més cohesió.

 El treball no és fàcil d’avaluar, perquè sovint ens remet a paràmetres intangibles que se situen en el terreny de les percepcions, de les seguretats, de la cohesió, de la convivència, dels valors, més que en el còmput de la materialitat física de l’espai.

 L’espai és el marc i l’àmbit de referència, però portes endins i portes enfora de les cases és en l’ànima col·lectiva del barri, en les esperances i frustracions, en les alegries i els sofriments dels veïns, que es pot entrar a ponderar de veritat la capacitat de resposta del Pla.

 Convé també aclarir que el Pla tot sol no pot exercir efectes miraculosos, i que el seguiment i la continuïtat de les polítiques són essencials per a facilitar el concurs de tots els recursos públics i associatius bolcats en una mateixa proposta. De fet, l’encert del Pla de barris ha suscitat una adhesió d’altres agents socials i governamentals, i ha incorporat les aportacions de d’altres departaments del Govern i del conjunt de la societat, que han vist en la filosofia integral del Pla una oportunitat per optimitzar recursos i millorar els resultats.

 Aquest llibre recull, barri a barri, poble a poble, ciutat a ciutat, la geografia de les intervencions i fa una aproximació quantitativa i qualitativa a aquestes actuacions.

 Tinc el convenciment que, de la mateixa manera que ho crec a fons per al cas d’alguna ciutat concreta que conec bé, el Pla de barris ha estat el programa governamental unitari d’efecte més profund i de càrrega més transformadora. Si no fos que la paraula ha sofert una certa devaluació, diria que el Pla de barris ha estat, com ho fou l’any 79 la democràcia als ajuntaments, d’efectes revolucionaris en el món local i ha capgirat la relació de la ciutadania amb els seus barris.

 És un efecte que va molt més enllà de la superfície i afecta al teixit social i a la psicologia col·lectiva dels barris, que han vist com el Govern de Catalunya s’aproximava a la seva realitat des de la complicitat d’uns objectius compartits que vam elaborar junts en tots els moviments d’afirmació democràtica i veïnal, i que hem tingut l’oportunitat d’aplicar amb una radicalitat democràtica sense precedents.

 Repeteixo sovint que les intervencions del Pla de barris han actuat en la pell i en les entranyes de l’espai físic, i en les vides i en l’ànim de les persones que hi viuen. Aquesta combinació permanent entre l’espai i el pensament, la vida social, m’han semblat sempre la millor aportació de la democràcia a la solució dels problemes col·lectius.

Quan s’acosten vents de crisi, i la penúria deriva en tocs de violència, m’agradaria de pensar que el Pla de barris ha aportat elements de convivència sòlids i ens vacuna, en part, de les crisis més profundes que altres han conegut i que nosaltres ens hauríem d’estalviar, si és que hem sabut de veritat anticipar-nos als problemes i així no hi hem d’anar a remolc.

13 febrer 2009 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a EL PLA DE BARRIS

PER GIRONA, PER CATALUNYA

El Punt, edició comarques gironines

Un equip de dones i homes joves, amb empenta, experiència i una trajectòria acreditada de servei públic integren la candidatura que encapçalo amb els consellers Marina Geli i Joan M. del Pozo. La llista combina la maduresa de l’experiència en l’acció de Govern, que hem compartit amb l’exdelegada del Govern Pia Bosch, la laboriositat parlamentària i territorial dels diputats Esteve Pujol i José A. Donaire, i les energies de totes les persones que s’han fet en els governs locals i en el partit. El nostre programa per Girona desgrana un conjunt de mesures que defineixen el nostre projecte polític, neix de les arrels del catalanisme popular i proposa un enfortiment nacional de Catalunya amb accions que han de combinar la resposta als reptes socials i territorials de les nostres terres. Volem definir les millors prestacions de l’estat del benestar i les millors condicions per a l’estabilitat i la cohesió social que neixen de la creació de riquesa, d’un creixement ordenat, de la transparència democràtica i de la creació d’oportunitats i seguretats per a la ciutadania. La nostra tradició catalanista es combina amb polítiques socials i de progrés, de qualitat democràtica, d’exigència, d’equilibri entre drets i deures, de contracte de ciutadania contrastat amb la realitat i no en despatxos i notaries.

Aquest és un clar contrapunt entre les opcions de dretes i les d’esquerres. CiU aposta per les polítiques dretanes, deixa via lliure als futurs pactes amb el PP i no s’amaga d’introduir elements de dubtosa transparència, de dubtós respecte als drets de ciutadania i de clar arrenglerament en posicions més reaccionàries que les dels conservadors britànics. El model convergent és socialment regressiu i financerament irresponsable, i apunta a un model que desmantella els avenços de la nostra societat moderna.

La clau d’aquestes eleccions és garantir que no hi haurà un retrocés, que no volem ni ens podem permetre.

Els nostres arguments són la contribució decisiva del President Maragall a l’aprofundiment del nostre autogovern. La credibilitat i la força de l’acció de Govern està simbolitzada per les aportacions dels tres consellers gironins i per la materialització de molts projectes concrets i tangibles que han arribat a tots els racons de la nostra geografia. L’educació, la salut, el paisatge, l’equilibri territorial, la potenciació del patrimoni monumental i natural, el creixement econòmic, el reforçament dels teixits industrial i comercial són la garantia d’un futur millor i aquesta és l’aposta del nostre equip i del nostre programa.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

21 Octubre 2006 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , | Comentaris tancats a PER GIRONA, PER CATALUNYA

JOSEP CODERCH PLANAS

Diari de Girona

Aquest matí (diumenge 10 d’abril) pocs minuts abans de començar el Ple Extraordinari del Parlament per commemorar els 25 anys de la restauració parlamentària he rebut un missatge de telèfon de la Carme Barceló, alcaldessa de Vila-Sacra, escuet i contundent: ”Quim, en Josep és mort”. Pocs dies abans havia provat de parlar amb ell pel mòbil, però ja no podia i vaig parlar uns moments amb la Rali, la seva esposa. Feia unes setmanes que havíem parlat, doncs, per darrer vegada, poc abans d’anar a la Clínica Teknon a una de les sessions de tractament que seguia. Encara estava optimista i amb ganes de viure, però era ja molt conscient del dolor i de la gravetat de La malaltia. Em va donar ànims pel Carmel i vam quedar que ens veuríem. Ja no podrà ser.

Ens havíem vist per darrera vegada molt a finals d’estiu. Estava a punt de tornar a Brasil i venia del Palau de la Generalitat, on s’havia entrevistat amb el President Maragall. Vam fer una xerrada llarga. Un repàs extens. Estava optimista, atlètic, content, amb un punt d’inquietud, més pel retorn que per la malaltia que, en aquells moments considerava, en bona mesura, superada. Acabava el seu segon període com a ambaixador i li tocava tornar a Espanya. Buscava, però, una destinació internacional, potser Montpeller o Perpinyà, que li permetessin estar a prop de Castelló d’Empúries i al costat de la seva mare.

Va viure la seva feina amb una gran intensitat i dedicació. En aquest aspecte jo voldria destacar diversos moments de la seva trajectòria professional. Primer, al costat del President Adolfo Suárez, amb aquell equip potent i jove que va conduir des de la Moncloa els moments més culminants de la transició. Des d’aquí, encara molt jove, va viure, des de la maquinària de l’Estat, moments de gran transcendència per a la nostra història contemporània. El servei al president Suárez el va portar durant un temps curt al Govern civil de Barcelona, des d’on va viure i vam compartir alguns dels moments culminants del cop d’estat del 23-F. Però passada l’etapa de gabinet va voler tornar a la seva carrera i al servei exterior pel qual estava format excel•lentment. Després de diversos càrrecs en ambaixades va tenir durant un temps l’encàrrec, que va complir a plena satisfacció, de dirigir l’Escola Diplomàtica i, finalment, obtingué els encàrrecs, primer de l’Ambaixada d’Espanya a Bulgària i, en segon lloc, i després d’un episodi peculiar de recusació, com a ambaixador a Cuba fou nomenat ambaixador al Brasil. Aquí va poder desenvolupar totes les seves arts diplomàtiques i va atendre les més altes magistratures de l’Estat i de la Generalitat fins a culminar amb la més recent visita del president Zapatero a Brasil, de la qual se sentia especialment satisfet. El cos i el cap li van permetre i quasi diria que li van demanar d’aguantar fins a aquesta darrera visita, que era com un colofó de la seva carrera.

Després, a finals de l’any passat, ja va tornar. Em va avisar el cap de protocol de la Delegació del Govern a Catalunya, l’amic Fornells, a qui he vist plorar aquest matí quan li he comunicat la notícia.

A Bulgària va trobar temps i diners, que treia de sota les pedres per ajudar un orfenat i aquí també va trobar, després de molts anys de solter empedreït, la Rali, que seria poc després la seva muller en una cerimònia solemne a la Catedral de la vila comtal de Castelló d’Empúries.

Alt, elegant, moreno, estilitzat, distingit, discret, “guapo”, era molt amic d’en Ma (en Martí Manel Díaz) i, amb tots dos, havíem compartit sovint l’oportunitat de repassar displicentment el panorama polític del nostre país i del món. Mentre en Ma va viure fèiem a vegades plans per escapar-nos a veure’l a alguna de les seves destinacions, i en Ma ho va fer, però jo no vaig poder i em reca. Amb molt pocs anys de distància han fet un procés paral·lel en la malaltia, massa joves tots dos per deixar injustament aquest món.

Avui, en un dia lluminós i clar, d’horitzons nets amb la plana empordanesa batuda pel vent, ha mort aquell jove prim i alt que vaig conèixer ara fa més de quaranta cinc anys al Collell. D’arrel gironina incombustible, com els seus pares i germanes, va optar per una vida cosmopolita i viatgera que li agradava, sempre que pogués tornar cada any a l’estiu o per Nadal a trepitjar la terra que el va veure néixer, i a retrobar per uns dies els amics que havia anat fent al llarg d’una vida curta, però fructífera.

No ho he volgut passar per alt perquè em sembla que hem perdut un dels gironins de més projecció dels darrers temps i a vegades els silencis són injustos.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 265-267)

11 Abril 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a JOSEP CODERCH PLANAS

EL MNAC I GIRONA

Diari de Girona

Dijous 16 de desembre de 2004 vaig tenir l’oportunitat, el privilegi i el plaer d’assistir a la inauguració definitiva del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Culminava així un projecte “nacional”, difícil, atzarós i compromès en diverses ocasions amb risc de fracassar. Si anéssim a buscar un precedent remot de l’origen d’aquest projecte, però directament vinculat, hauríem de remuntar-nos un segle enrere quan l’any 1904 Domènech i Montaner feu la primera expedició científica a la Vall de Boí per identificar i valorar les pintures romàniques de les esglésies de la vall. Des d’aquell moment s’han anat desplegant tota mena de ressorts i estímuls institucionals i polítics fins a culminar en la data definitiva que he esmentat més amunt. El model, el somni dels noucentistes, va trobar intèrprets actius en la Mancomunitat i la Generalitat Republicana per a fer les primeres passes per la instal·lació del Romànic i el Gòtic. Però els dubtes sobre la consolidació i l’estabilitat de l’edifici, i la liquidació institucional originada en la repressió del final de la Guerra Civil van deixar el projecte molt a la intempèrie. L’Ajuntament de Barcelona feu aleshores tasques de suplència i va administrar el patrimoni artístic col·lectiu de Catalunya, tant a través del Museu Nacional com del Museu d’Art Modern. Va ser la gran embranzida olímpica la que va donar peu a un projecte ambiciós que consistia en la consolidació al preu que fos del Palau Nacional, considerar-lo una peça essencial del paisatge urbà de Barcelona i emprendre un projecte global que havia de comportar la concentració al Palau Nacional dels fons també del Museu d’Art Modern instal•lats al Parc de la Ciutadella. Ajuntament i Generalitat van anar teixint una negociació complexa que havia de culminar en la plena cessió al Parlament de Catalunya de tot l’edifici del Parc de la Ciutadella en època del President Joan Reventós, i la cessió de l’edifici del Palau Nacional per part de l’alcalde de Barcelona Joan Clos al Govern de Catalunya presidit per Pasqual Maragall.

Ara podem admirar mil anys de patrimoni artístic, i disposem d’un Museu Nacional que d’acord amb el MACBA haurà d’anar aglutinant les col·leccions d’art català fins ben passada la Guerra Civil. Tothom haurà fet la seva contribució a aquest ambiciós projecte i no es pot negar a ningú el seu paper. És però ben legítim de ressaltar la paradoxa que el vell somni de principis del segle XX només culmina ja entrat el segle XXI i adquireix la seva plenitud nacional just quan s’ha acabat el cicle del govern nacionalista més llarg de la història de Catalunya. El govern catalanista i de progrés ha donat l’impuls definitiu, conceptual i econòmic, a un projecte que des del nostre punt de vista s’ha arrossegat massa temps, tot i ser un element imprescindible de la política cultural de Catalunya.

És justament aquesta culminació esplèndida la que em porta ara a recordar l’excepcional itinerància dels fons del MNAC en els darrers vuitanta i primers noranta. Estimulats per l’èxit de l’exposició Girona dins la formació de l’Europa Medieval, 785-1213, que vam organitzar al Museu d’Història de la ciutat de Girona de juny a novembre de 1985, vam pensar que podíem anar més enllà. Era el moment de les grans exposicions commemoratives, que a Itàlia o França treien un gran profit d’aniversaris i celebracions abordades amb caràcter monogràfic i especialitzat. A Florència acabava de triomfar espectacularment l’exposició sobre els Medici. Sobre aquesta base i amb les garanties de l’exposició sobre el món carolingi vam fer gestions amb l’Ajuntament de Barcelona per tal de demanar el trasllat successiu dels fons del MNAC a Girona aprofitant el projecte de tancar el Palau Nacional i iniciar amb l’empenta olímpica el projecte de Gae Aulenti. Ho vam demanar convençuts de la dificultat de l’empresa i dels problemes de seguretat que podria desvetllar un projecte d’aquesta envergadura. Però a l’Ajuntament de Barcelona vam trobar una receptivitat excepcional i va començar així per a la ciutat de Girona una aventura que la convertiria durant més de tres anys en la capital artística de Catalunya pel simple trasllat i presentació anticipada dels fons del MNAC a la nostra ciutat. En certa manera Girona va ser així la seu temporal del Museu Nacional i la ciutat va poder adquirir pes i rellevància en el concert de les ciutats de Catalunya en l’àmbit de la Cultura. Em vaig fins i tot permetre de llençar la idea del carrer major de la cultura catalana entre Barcelona i Girona en un viatge desigual d’anada i tornada que va donar els seus fruits. I així successivament vam poder admirar L’època dels genis, de maig a novembre de 1987, L’època de les Catedrals, 1988 i finalment L’època dels Artistes. Modernisme i Noucentisme, de febrer-març de 1991.

He repassat ara els tres catàlegs conduïts com les exposicions per la batuta d’en Joan Sureda i d’en Pere Freixas, i de la Cristina Mendoza, sota l’impuls polític de Joan Puigbert, M. Aurèlia Capmany i Ferran Mascarell. La llista dels col·laboradors de cada catàleg posa de manifest el conjunt ampli d’energies humanes mobilitzades a Barcelona i Girona en una tasca que va servir alhora per a les feines de catalogació, restauració i inventari i també per a preparar les exposicions de Girona.

He rellegit els pròlegs que els aleshores alcaldes de Girona i Barcelona, Joaquim Nadal i Pasqual Maragall vam escriure per a cadascun dels tres catàlegs. Insistíem tots dos en l’oportunitat única de la col·laboració cultural entre les dues ciutats, i remarcàvem el caràcter temporal de l’oportunitat lligada a la decisió única de promoure la plena restauració del Palau Nacional.

Veient-me ara el dia 16 al Palau Nacional, prop del president de la Generalitat Pasqual Maragall vivint en primera línia la culminació d’un somni nacional no vaig poder reprimir el record d’aquelles exposicions que vam compartir ara ja fa més d’una dècada llarga i que vam conduir plegats amb un gran sentit de la col·laboració institucional i municipal. Rellegint els pròlegs aquests dies de festes m’he emocionat i he sentit la satisfacció i l’orgull dels temps viscuts i dels temps que estem vivint i compartint ara amb noves i renovades responsabilitats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

7 gener 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL MNAC I GIRONA