Joaquim Nadal i Farreras

MIQUEL DIUMÉ, AMIC DE TOTS

Diari de Girona

Dissabte passat a cap Roig, amb pluja i fortes ratxades de vent, ens refugiàvem tots al castell per saber si finalment podria actuar en Raimon. Mentre esperàvem vam parlar una estona amb la Rosa Gil i vam comentar que trobàvem a faltar en Miquel Diumé. Ella l’havia vist per darrera vegada el dia que, en un darrer esforç, va voler anar al Col·legi de Periodistes a exercir la seva condició de tresorer i acabar de deixar sanejats i ordenats els comptes col·legials. Quan havia entrat al Col·legi, amb la Junta d’en Narcís Genís, s’havia proposat acabar amb els números vermells i ho va fer. Amb naturalitat, discretament, sense fer cap soroll, posant a contribució tota la seva capacitat d’unir voluntats. Jo, en canvi, vaig dir, el vaig veure molt pocs dies abans del seu traspàs, a l’hospital Trueta. L’havia telefonat des del cotxe mentre tornava de Barcelona i li vaig preguntar si se’l podia anar a veure. Em va contestar que sí, però que si hi havia d’anar que l’avisés que s’empolainaria. M’hi vaig presentar sense avisar uns vint minuts més tard. I amb ell i la Dolors vam estar una estona breu comentant el moment, amb sentit de l’humor, com sempre, i un reconeixement de la seva situació assumit amb realisme, però tambe una enteresa absoluta.

Ara, esmorzo sol els dissabtes a Girona. Havíem començat, fa uns anys, una certa tradició de trobar-nos de tant en tant amb ell, l’Albert Requena i la Carme Martínez, per esmorzar plegats, bé els dissabtes bé els diumenges, aprofitant que ells estaven de guàrdia, per compartir una estona de xerrada i per fer algun tall de veu. Primer esmorzar. Una cervesa i un bon entrepà, gran, contundent, que va anar perdent dimensió i contundència a mesura que, primer la dieta, i després la malaltia el van obligar a afluixar la seva vitalitat innata que el portaven a ser de vida. Després un cafè i, finalment, algun dels tres periodistes preguntava als altres si havien portat “les eines” de gravar, i busvcàvem plegats algun motiu per fer un tall de veu per al diumenge o, sobretot, per als primers informatius del dilluns. Vam mantenir aquest costum un cop vaig deixar l’alcaldia el 2002, i els esmorzars van guanyar contingut amical i van rebaixar el contingut informatiu. Així, vam continuar un cop vaig entrar al Govern de Catalunya. En Miquel era l’aglutinant i normalment trucava a tots els altres per lligar una cita. A poc a poc, les guàrdies ja no van lligar, ell va tenir baixes intermitents, es va jubilar i vam acabar quedant amb certa freqüència ell i jo sols. Passàvem dels acudits als néts i dels néts a les passejades per Montjuïc, Sant Miquel o Colera. Ens entreteníem, també, displicentment en la malaltia, els dies que havia hagut de passar a Barcelona a la Puigvert, l’alegria continguda del retorn, la petita ferida al ronyó que no acabava de tancar del tot. Imperceptiblement, com sense dir-ho, vam anar passant de les dificultats en el diagnòstic d’una afecció renal a un diagnòstic més negatiu. Però hi passàvem de llarg i anàvem sempre a les coses més comunes, la família, el paisatge, la pesca, Colera, Molinàs, els espàrrecs, el Col·legi, la Carme i en Joan Cisquella. Parlava com caminava, pausadament, amb una veu profunda molt característica, amb un punt d’ironia fina que mai no era feridora. Havíem arribat a crear un teixit de complicitats amistoses.

S’estenien també a un altre front comú originat en el barri de Germans Sàbat, el clàssic míting, el “mític” de les municipals al menjador de les escoles i les travesses entre la candidatura i els periodistes pels resultats. Vam acabar establint una cita regular de l’anomenat “pacte de síntesi”, punt de trobada entre periodistes i polítics, per deixar de banda el paper de cadascú i compartir plegats la taula i la tertúlia.

Aquí senyorejava en Miquel amb estil propi, en el seu paper, sense cap afany de protagonisme, de la mateixa manera que ho ha estat fent al Col·legi de Periodistes. El seu moment àlgid va ser el dia, a mig octubre de 2007, encara no fa ni un any, que ens va convidar a casa seva a Colera. Ens esperava ja nit fosca davant de mar, en un passeig desert. Vam aparcar i per un carrer de cases discretes amb jardí al costat de la porta, una entrada-jardí, vam caminar fins a casa seva. Una planta baixa d’una d’aquestes cases; el seu refugi somniat, el seu racó de món i de la Dolors, com a mínim mitja setmana des de la jubilació, la referència constant quan era a Girona; la descripció minuciosa de totes les coses que feia i podia fer sense cap pressa, sense cap angoixa, sense res que el pressionés, a Colera. Vam compartir taula una colla de periodistes i polítics de Girona, regidors i exregidors de l’Ajuntament. Amb en Miquel vam seure a taula en Narcís Genís, en Salvador Garcia, l’Albert Requena, en Ponç Feliu, en David Vivó i jo mateix. No hi van poder ser, i el greu que els va saber, en David Céspedes i l’Àlex Sáez. La Dolors, discretament, s’havia estimat més deixar-nos sols. Però ella i en Miquel, en un gest d’hospitalitat extrema, en una demostració exquisida de les coses que li agradaven i de les transgressions de la seva dieta que es permetia en alguns moments dels caps de setmana, ens van obsequiar amb un “niu” excel·lent.

En aquell “niu” s’hi teixien, una mica nostàlgicament, les il·lusions i els temors, encara remots, però ara tenim la certesa que en la intimitat discreta d’uns baixos amb jardí a Colera vam posar la primera pedra, amb voluntat de perennitat, d’un comiat anticipat.

Un dia potser farem la doble síntesi amb el Col·legi de Periodistes i els amics de Colera, i amb la Dolors i els fills, i ens trobarem plegats al voltant d’una taula o no, en el millor homenatge a en Miquel i la constatació d’uns valors bàsics que perduren.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 142-144)

18 Juliol 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a MIQUEL DIUMÉ, AMIC DE TOTS

EMILI CAULA I RAFEL MASIÀ

Diari de Girona

Demà passat farà ja un mes que es va retre un homenatge als impulsors de l’Associació gironina de prevenció i ajuda als malalts de cor.

Aquesta associació va néixer l’any 1986 i va esdevenir GICOR l’any 1992. Des d’aquell ja molt llunyà 1986 metge i pacient es van associar i van establir una complicitat per tirar endavant una associació que aglutinés les persones que pateixen malalties del cor.

El Dr. Rafel Masià com molts altres metges catalans havia tornat a Girona després de la seva aventura americana.

Algun dia caldrà estudiar i calibrar l’impacte intel·lectual i professional d’aquestes sortides a l’estranger que han donat excel·lents resultats i boníssims professionals, tant en el cas dels que ja no han tornat més i han fet carrera als Estats Units, com en el cas dels que han tornat. De fet, la posada en marxa de la nova Facultat de Medicina de la Universitat de Girona serà una bona mostra i una clara culminació sintètica del que estem dient. En aquesta nova facultat es fondran en una sola cosa el gruix professional i intel·lectual dels que han fet créixer i han donat prestigi i coneixement a l’Hospital Universitari Josep Trueta de Girona, i els nous professionals recuperats, que vindran a fer-se càrrec de la direcció de la facultat i dels projectes de recerca que continuaran aquí. El tàndem Rafel Masià – Joan Sala Montero és l’expressió més directa de tot el que estic dient, en el cas de la cardiologia, com ho seria per a moltes altres especialitats en el cas de molts altres professionals de la mateixa procedència.

En el cas de Girona, Rafel Masià va tornar mentre que Joan Oliver, fill de Marià Oliver i Maria Alonso, va continuar la seva aventura americana ja totalment consolidada i ara ja feliçment compartida entre Nova York (on durant anys i anys ha tingut oberta una generosa ambaixada gironina) i l’Empordanet. Els cito junts perquè s’han retrobat sovint, són amics, i mantenen el contacte i el feeling que permet que en Rafel continuï traspuant una vessant americana que no l’ha abandonat mai. Venia d’una cultura mèdica molt interioritzada,amb alguns paradigmes molt convincents i defensats intensament. En relació amb la dieta, els hàbits,  l’exercici físic o l’addicció al tabac. Masià era actiu i bel·ligerant, seguia les estadístiques americanes de les malalties del cor, coneixia les causes de risc i les tenia totalment tipificades i sabia que inexorablement la cultura que ell havia après allà s’acabaria trasplantant aquí. Es tractava de popularitzar un activisme social a favor de la salut, a favor de bones pràctiques, a favor de la prevenció, advertint una societat en evolució ràpida dels riscos i de les oportunitats. Es tractava de recordar-nos que seríem, amb tota seguretat, una societat més longeva i que aquesta societat mostraria per força símptomes més freqüents de malalties diverses. Per aquest camí es va anar popularitzant la nomenclatura mèdica, els marcapassos, els bypass, les afeccions coronàries, els infarts, les diverses versions de les malalties del cor. En definitiva, es tractava de perdre’ls la por i, en canvi, adquirir un respecte creixent per aquesta màquina essencial que és el cor. Respecte sense por. Es pot prevenir, es pot operar, es pot curar.

Rafel Masià va trobar l’Emili Caula. Metge i pacient. Amics. Gironins. Regidors de l’Ajuntament. Un del PSC l’altre del PP. Units pel cor. Durant més de dues dècades han compartit com a president el metge, i com a vicepresident el pacient, l’associació gironina que tractava de popularitzar els principis del respecte sense por per les afeccions cardíaques i a favor d’unes pautes de comportament que les estadístiques han mostrat de gran eficàcia.

He compartit sovint les il·lusions d’aquests dos gironins i de tots els que han participat d’aquesta associació i sempre recordaré com un dia a la Casa de Cultura de Girona, i a la vista dels assistents a una conferència, em vaig permetre de pronosticar que en aquella sala tots els que feien cara de salut eren malalts del cor, i els que feien una cara més lànguida eren els que volíem passar per ciutadans sans. Forçats a caminar, a fer exercici, a organitzar-se una vida pautada, a menjar saludablement, tots els malalts del cor mostraven una pell bruna, colrada, brillant, treballada pel sol; feien cara de salut.

Aquesta és la lliçó ciutadana d’aquesta vella amistat, d’aquesta magnífica síntesi, d’aquest tàndem de gironins que han compartit una filosofia de la vida i han impregnat les vides de molts gironins i gironines de l’esperit que anima a tots els que han lluitat davant de la malaltia  i s’han sobreposat gràcies a unes ganes immenses de viure.

GICOR és una gran lliçó de vida, és la mostra d’un treball silenciós i compartit, és l’expressió més genuïna que hi ha moltes coses més que ens uneixen que no pas ens separen, i que hi ha un camí possible de compromís col·lectiu i cívic des de tots els camps de la nostra dimensió vital.

M’uneixo, ara, amb un mes de retard a aquell homenatge merescut a Rafel Masià i a Emili Caula que van deixar el mes de gener passat les seves responsabilitats directives a GICOR. El Dr. Masià superant amb vitalitat un accident i culminant una excel·lent carrera professional i l’Emili Caula vivint una vellesa feliç acompanyat de la dona, els fills i els néts.

Un i altre són una bona mostra des dels dos costats que es pot viure i s’ha de viure sempre amb l’ai al cor, amb respecte, sense por i amb ganes de viure i de viure una vida ordenada i respectuosa amb les exigències del nostre propi cos.

PUBLICAT: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008070400_4_275109__Opinio-EMILI-CAULA-RAFEL-MASI

4 Juliol 2008 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a EMILI CAULA I RAFEL MASIÀ

JOSEP CODERCH PLANAS

Diari de Girona

Aquest matí (diumenge 10 d’abril) pocs minuts abans de començar el Ple Extraordinari del Parlament per commemorar els 25 anys de la restauració parlamentària he rebut un missatge de telèfon de la Carme Barceló, alcaldessa de Vila-Sacra, escuet i contundent: ”Quim, en Josep és mort”. Pocs dies abans havia provat de parlar amb ell pel mòbil, però ja no podia i vaig parlar uns moments amb la Rali, la seva esposa. Feia unes setmanes que havíem parlat, doncs, per darrer vegada, poc abans d’anar a la Clínica Teknon a una de les sessions de tractament que seguia. Encara estava optimista i amb ganes de viure, però era ja molt conscient del dolor i de la gravetat de La malaltia. Em va donar ànims pel Carmel i vam quedar que ens veuríem. Ja no podrà ser.

Ens havíem vist per darrera vegada molt a finals d’estiu. Estava a punt de tornar a Brasil i venia del Palau de la Generalitat, on s’havia entrevistat amb el President Maragall. Vam fer una xerrada llarga. Un repàs extens. Estava optimista, atlètic, content, amb un punt d’inquietud, més pel retorn que per la malaltia que, en aquells moments considerava, en bona mesura, superada. Acabava el seu segon període com a ambaixador i li tocava tornar a Espanya. Buscava, però, una destinació internacional, potser Montpeller o Perpinyà, que li permetessin estar a prop de Castelló d’Empúries i al costat de la seva mare.

Va viure la seva feina amb una gran intensitat i dedicació. En aquest aspecte jo voldria destacar diversos moments de la seva trajectòria professional. Primer, al costat del President Adolfo Suárez, amb aquell equip potent i jove que va conduir des de la Moncloa els moments més culminants de la transició. Des d’aquí, encara molt jove, va viure, des de la maquinària de l’Estat, moments de gran transcendència per a la nostra història contemporània. El servei al president Suárez el va portar durant un temps curt al Govern civil de Barcelona, des d’on va viure i vam compartir alguns dels moments culminants del cop d’estat del 23-F. Però passada l’etapa de gabinet va voler tornar a la seva carrera i al servei exterior pel qual estava format excel•lentment. Després de diversos càrrecs en ambaixades va tenir durant un temps l’encàrrec, que va complir a plena satisfacció, de dirigir l’Escola Diplomàtica i, finalment, obtingué els encàrrecs, primer de l’Ambaixada d’Espanya a Bulgària i, en segon lloc, i després d’un episodi peculiar de recusació, com a ambaixador a Cuba fou nomenat ambaixador al Brasil. Aquí va poder desenvolupar totes les seves arts diplomàtiques i va atendre les més altes magistratures de l’Estat i de la Generalitat fins a culminar amb la més recent visita del president Zapatero a Brasil, de la qual se sentia especialment satisfet. El cos i el cap li van permetre i quasi diria que li van demanar d’aguantar fins a aquesta darrera visita, que era com un colofó de la seva carrera.

Després, a finals de l’any passat, ja va tornar. Em va avisar el cap de protocol de la Delegació del Govern a Catalunya, l’amic Fornells, a qui he vist plorar aquest matí quan li he comunicat la notícia.

A Bulgària va trobar temps i diners, que treia de sota les pedres per ajudar un orfenat i aquí també va trobar, després de molts anys de solter empedreït, la Rali, que seria poc després la seva muller en una cerimònia solemne a la Catedral de la vila comtal de Castelló d’Empúries.

Alt, elegant, moreno, estilitzat, distingit, discret, “guapo”, era molt amic d’en Ma (en Martí Manel Díaz) i, amb tots dos, havíem compartit sovint l’oportunitat de repassar displicentment el panorama polític del nostre país i del món. Mentre en Ma va viure fèiem a vegades plans per escapar-nos a veure’l a alguna de les seves destinacions, i en Ma ho va fer, però jo no vaig poder i em reca. Amb molt pocs anys de distància han fet un procés paral·lel en la malaltia, massa joves tots dos per deixar injustament aquest món.

Avui, en un dia lluminós i clar, d’horitzons nets amb la plana empordanesa batuda pel vent, ha mort aquell jove prim i alt que vaig conèixer ara fa més de quaranta cinc anys al Collell. D’arrel gironina incombustible, com els seus pares i germanes, va optar per una vida cosmopolita i viatgera que li agradava, sempre que pogués tornar cada any a l’estiu o per Nadal a trepitjar la terra que el va veure néixer, i a retrobar per uns dies els amics que havia anat fent al llarg d’una vida curta, però fructífera.

No ho he volgut passar per alt perquè em sembla que hem perdut un dels gironins de més projecció dels darrers temps i a vegades els silencis són injustos.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg 265-267)

11 Abril 2005 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a JOSEP CODERCH PLANAS